diumenge, 13 de desembre de 2015

Concert a Sant Francesc - Música vocal dels segles XIII - XVI

Ahir, després d'haver tornat de l'excursió a Eivissa per Portmany assistírem al concert organitzat pel Taller de Veus de Formentera a l'església de Sant Francesc. La temàtica del concert era la música vocal dels segles XIII - XVI. En aquest concert poguérem escoltar les peces vocals que s'han adjuntat en forma de carpeta de música sota aquestes línies. Aquesta selecció d'obres permeté al públic assistir a un dels moments més màgics de l'època medieval: el naixement de la polifonia. 

Amb una selecció de fragments i peces molt ben encertades vàrem poder veure com, a mida com avançaven els segles, a les melodies s'hi anaven sumant primer segones veus, després terceres veus, després com jugaven unes veus amb les altres, etcètera. No és cosa de la nit al dia que a algun compositor revolucionari de l'època se li acudís fer una cosa com afegir una quarta veu a la partitura. Fet, molt possiblement gens lliure de la gran oposició que els partidaris del "sempre s'ha fet així" degueren fer. Afortunadament per a les nostres oïdes i per la música del món, triomfà la revolució.

dissabte, 12 de desembre de 2015

Forada i Benimaimó

Aquest dissabte na Laia i jo hem reiniciat el bon hàbit que començàrem l'hivern passat: anar a caminar per Eivissa amb el grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. En aquesta edició la ruta ha estat planera, tranquil·la i molt interessant. Hem partit des de Forada i, fent una volta circular, hem tornat al punt de sortida passant abans per la vénda de Benimaimó, totes dues a Portmany.

Canal de can Gasí
Tot i ser dues véndes tant pròximes i semblants en moltes coses, destaca la rojor de la terra de Forada amb la terra blanca de Benimaimó. Caminant per la zona han ressonat i destacat alguns topònims com la Tallada de Benimaimó, que és un bocí de la vénda que en comptes de pertànyer a Sant Mateu passà a formar part de Sant Rafel. Altres noms han estat la vall i el puig d'Alcalà, o el canal de can Gasí. Hem pujat a un petit puig de no molt més de 200m (puig d'en Secorrat) des d'on es veia bona part del pla de Portmany amb la Talaia al fons, entre altres muntanyes com el puig Cirer o puig Gros, que és el que, des de Formentera, es veu al centre de l'illa i que té el cimerol pla, donant la impressió com si d'un volcà pogués tractar-se. Al costat d'aquest hi ha el puig des Merlet o puig de sa Pega.

Canat a la canal de can Gasí
Alguns punts d'interès etnològic que he descobert han estat la font de Forada, que té una capella molt ample amb dues corrioles i dues piques que temps ha, allà cap als segles II aC. i I dC, foren dos trulls de l'època púnico-romana; i l'existència de canats. Els canats són com conductes excavats a la roca per on desviar l'aigua cap a safarejos llunyans i formen part de sistemes de regadiu avui ja en desús molt més complexos del que mai hagués imaginat. 

A banda d'això, s'ha parlat també de si el paisatge eivissenc actual, amb un predomini clar dels pins respecte a la resta d'arbres és natural o producte de l'activitat humana, però això és ja una altra història.

Font de Forada i bona part del grup excursionista


dilluns, 11 de maig de 2015

Fira medieval d'Eivissa 2015

Ahir vaig anar a Eivissa, a la fira medieval. Vaig anar-hi amb la càmera per si hi feia cap foto, però no va ser el cas. Feia anys que no hi pujava i el record que en guardava era el d'una fira turística plena de saltimbanquis arribats d'arreu d'Espanya que, d'una manera o d'una altra, diluïen el caràcter eivissenc que hauria pogut esperar-se d'una celebració com aquesta però  el cas és que la realitat em decebé més encara.

Crec que és important recordar que la fira medieval d'Eivissa nasqué amb la intenció de commemorar la declaració de la ciutat com a Patrimoni de la Humanitat l'any 1999. Dalt Vila obtengué aquest títol a rels del bon estat de les seues murades renaixentistes i per ser un emplaçament i un casc antic emmurallat singular a les Balears i a bona part del Mediterrani que permet fer-ne un resseguiment clar de la seua evolució i del seu paper durant el darrer mil·lenni.

No som partidari de comentar públicament el què pens de la política local ni del què ha dit aquest o aquell polític. Així i tot avui voldria prendre'm la llicència de fer una excepció i citar a David Colomar, número tres al Consell d'Eivissa sota les sigles de Gent per Eivissa:

"La Fira és una oportunitat perduda, ja que no es compleix els objectius pels quals es va crear"

Entenc que la fira medieval (que al meu entendre hauria de ser la fira renaixentista) va ser pensada, en els seus inicis, per entretenir i divertir al públic alhora que es commemorava l'honor de ser considerats Patrimoni de la Humanitat mostrant als ulls del món les múltiples raons per les quals s'obtingué tal guardó. Això per una banda, però per una altra, parlar d'Eivissa a l'època medieval (o renaixentista) comporta parlar del paper que la sal tenia a l'illa i també del pes de la Universitat. Implica parlar de la Corona d'Aragó i de les seues ensenyes i mereix també un lloc en el podi de temes elementals el paper que jugà la pirateria a les nostres costes durant aquells anys. Aquesta festa hauria de ser l'orgull de tot eivissenc i viler i hauria d'obrir les portes al món sencer del paper que Eivissa jugà en el seu passat.

A canvi de tot això, però, quan vaig pujar a Dalt Vila vaig trobar-me el soc àrab al costat de l'Ajuntament, envaint tota la placeta on hi descansa l'escultura de Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona i cristianitzador de les Pitiüses durant la conquesta catalana del segle XIII. A falta de blasons d'Aragó, de les famílies benestants eivissenques o de la dinastia dels Àustries decorant els carrers, hi havia banderoles de la corona de Castella i escuts i banderes prototípiques medievalitzants  que podrien haver-se col·locat a qualsevol fireta de poble d'on fos. Atrezzo pur i dur.

No gaire lluny de l'església de l'Hospitalet, pujant pel carrer de les Monges (ara c/ de Joan Roman) hi havia uns plafonets escrits únicament en castellà que resumien la història d'Eivissa des dels púnics fins l'actualitat en uns cinc o sis paràgrafs il·lustrats i amb faltes greus tant d'ortografia com de contingut. Per posar només un exemple, hi havia un dibuix que, segons el peu de pàgina, representava la ciutat de Madina Yabissa a l'època musulmana. El dibuix en qüestió era ni més ni menys que el que acompanya aquest paràgraf: la representació de la ciutat romana de Barcino.

Pens que amb aquest episodi hi ha dues vies possibles: la que li dóna sentit a la festa o la que n'esborra tota traça possible per relacionar la fira amb l'illa. Pareix que hem triat la segona opció i és una llàstima. Mereix una ciutat que esborra de les pàgines d'història el seu propi passat i que atempta contra la seua biodiversitat i patrimoni -material i no material- formar part del patrimoni de la Humanitat?


Per ampliar:

dimarts, 17 de març de 2015

El rentat de cara del cementeri Vell (o fossar Vell)

Fossar Vell de Formentera una vegada finalitzada la restauració. Foto Marià Castelló

Avui s'ha inaugurat la reobertura de l'antic cementeri de Formentera per a la seua observació i estudi al públic. Aquest nou espai se suma a la recuperació del patrimoni de Formentera que compta, a hores d'ara a Sant Francesc, amb la possibilitat de visitar i conèixer la capella de Sant Valero a sa Tanca Vella, l'església del poble i, a partir de demà, el fossar Vell de l'illa. Veurem quins nous espais sorgeixen amb el temps! El diari digital Nou Diari se n'ha fet ressò i ha penjat una notícia amb les primeres fotografies de l'espai una vegada recuperat i restaurat (fotos 1 i 2). Aquest acte ha estat presentat pel president de Formentera, la consellera de Cultura, el bisbe de les Pitiüses, els tècnics que han dut a terme la restauració i representants de l'empresa contractada per a la seua realització. 

El cas és que, amb el temps, ens anirem avesant a veure el cementeri sota el nom de fossar Vell. De la mateixa manera els nostres ulls s'acostumaran a veure els murs parcialment pintats (solució, per cert, molt intel·ligent: la part sense pintar mostra el perímetre original del fossar, mentre que amb blanc, es mostra l'ampliació que es va fer del camp sant l'any 1839). També ens acostumarem a veure el perímetre dels murs vells a l'interior del cementeri de la mateixa manera que s'hi veu el traçat de la gràcia reial atorgada a Marc Ferrer. Amb el temps estarem tan acostumats a veure'l com ara (amb alguna pintarrotxada a les parets feta per algun grafiter) que ens resultarà llunyana la imatge d'aquell recinte ruïnós tapiat i encerclat amb fil de rastell i amb els murs marcats pel salobre i ple de pintades. Crec que és el més petit dels favors que els formenterers podíem fer als nostres avantpassats i a la nostra memòria com a poble.

A continuació m'he pres la llibertat de buscar i enganxar algunes fotografies  i notícies del cementeri Vell abans de la restauració:

Notícies:
Algunes imatges:
Interior del cementeri abans de la restauració. Foto Carmelio Convalia
Ossera nova a la part ampliada del fossar durant la restauració (2014)
Foto Carmelo Convalia
Interior d'una de les capelles durant la restauració (2014). Foto Carmelo Convalia
Exterior del fossar abans de la restauració (any 2009). Foto Pablo Rivas.

dijous, 26 de febrer de 2015

Una antologia poètica d'Isidor Macabich

Coberta del llibre
Va ser el desembre passat que, quan vaig anar a la seu de l'Institut d'Estudis Eivissencs encara a l'edifici del bisbat d'Eivissa, mentre feia carregamenta de números antics de la revista Eivissa, vaig preguntar per l'existència d'alguna antologia de Macabich. L'al·lota que allí m'atenia va fer cara de pensar-s'ho i em contestà que, que ella sabés, no hi havia res com el què demanava. 

No vaig tornar a pensar en aquest tema fins ahir. Era a Eivissa, amb na Laia, a la llibreria de can Verdera fullejant llibres i mirant, de reüll, els volums de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera que allí tenien exposats: els volums 2,3,5,6 i 10. En això que na Laia em va dir si tal autor —en Jean Serra— era el que tenia a la prestatgeria de casa i, quan vaig veure el llibre, no cabia dins meu. Ho havia trobat. La poesia d'Isidor Macabich: Antologia. En Jean Serra havia publicat a l'any 2008 el llibre que feia uns mesos havia estat buscant. 

El llibre, encara no l'he llegit, però sí que l'he començat a fullejar, bastant. Així com he anat fent passar les fulles pels meus dits he pogut anar observant com de completa és l'edició que J.Serra ha fet i m'alegr, cada volta més, de la sort que he tengut de trobar aquesta antologia. El llibre no consisteix en un simple recull poètic desendreçat i sense cap tipus de relació entre una composició i una altra, no. El llibre va molt més enllà de la lectura dels poemets de Macabich i prova de fer una reconstrucció de la vida de Macabich que ajuda, al lector, a contextualitzar l'obra en el moment en que va ser redactada i ens apropa, també, la figura del cronista, escriptor i eclesiàstic eivissenc.

Crec que encara tenc molt de Macabich per molta estona. Per la poca cosa que n'he llegit, de moment, hi estic descobrint a un poeta influït de noucentisme amb una vitalitat en les seues paraules que, tal com puntualitzà en el seu dia Villangómez i ho ha transcrit Jean Serra, denoten vida:
En el poema —continua Villangómez— tot és expressiu: també en la llengua en què s'ha escrit. ¿Dialectalisme eivissenc, a la manera de l'extremeny de Gabriel y Galán? ¿"Paraula viva" de Maragall? ¿solidaritat amb certes posicions, la d'Antoni M. Alcover, posem per cas? ¿Desig d'arribar més directament als conterranis, o sia, d'una màxima eficàcia en un nombre de destinataris reduït? Potser més senzill que tot això: pur sentiment del poeta, certesa d'uns guanys expressius, voluntat d'acoblar dues realitats —un ambient i una parla—, afany de palesar la matisada riquesa de mots de cada dia. S'infiltren, però, alguns mots o formes que fan referència a un àmbit lingüístic més gran".
Jean Serra. La poesia d'Isidor Macabich: antologia. Pàgines 38-39 

dimecres, 25 de febrer de 2015

Cap i cala Llentrisca i es Vedrà

El passat 7 de febrer arribàrem al poblet des Cubells amb la intenció ben acomplida d'arribar a cala Llentrisca i de veure unes panoràmiques espectaculars des Vedrà i de la costa sud-oest de l'illa d'Eivissa. La jornada començà amb amenaces de fred i pluja però al final el Sol ens acompanyà tot el dia.

Durant la caminada coneguérem en Mariano Mayans, que és, des d'ahir el nou president de l'Institut d'Estudis Eivissencs. L'anècdota tal vegada va ser el fet que haguérem de córrer una mica quan vàrem ser davant es Vedrà perquè se'ns acostava un taller d'aigua amb bastant de vent vengut des de la mar, tot i que tot quedà en un petit esglai dut amb molt bon humor. Una volta arribats a l'abaixador que va fins cala Llentrisca em sorprengué l'ansa tan grossa que hi ha i com de bona i segura és per les petites embarcacions. Bufi d'on bufi el vent, allà sempre hi ha recés, excepte si el vent que entra és el xaloc, que llavors és cosa de moure les barques un parell de racons més enllà, cap as Cubells. 


Església des Cubells, dedicada a la Mare de Déu del Carme,

Cala Llentrisca, amb la punteta de Mans a la dreta i, al fons, el cap des Falcó

Illots des Vedrà i des Vedranell captats des de dalt de les Pesqueres Noves.
La punta de la dreta és l'Oliva on, a dalt, hi ha la torre des Savinar.

dissabte, 24 de gener de 2015

De Peralta al pou des Lleó

El passat dissabte 10 de gener acudírem a la nostra segona caminada amb el Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La ruta prevista ens portà a conèixer part de la banda nord-oriental de l'illa. A mitjan matí  partírem des de Sant Carles de Peralta amb direcció a cala Mestella amb la resta del grup que, en aquesta ocasió, segurament pel bon temps que feia i per les ganes de cremar torrons i salsa de Nadal, va ser ben nombrós. 

Torre d'en Campanitx amb el grup de Coneixement del Medi
Arribats a cala Mestella ens parlaren del restaurant que allí obri a l'estiu, el Bigotes, lloc on els seus bullits de peix i arrossos a banda els ha dat bona fama arreu de l'illa. Una volta encaminats de nou i passàrem arran del cap Roig i arribàrem al cap d'en Campanitx (o cap d'en Valls) a on hi ha una torre de vigilància amb el nom del cap i amb les pedres de color negre i vistes a Tagomago. En aquell punt va ser on ens férem la foto grupal de l'excursió poc abans de devallar cap al Pou des Lleó, racó on paràrem per dinar. 

Durant tota la caminada abans d'arribar al Pou des Lleó no parava de pensar en el romanç de Les germanes captives i en si el pou que dava nom a aquella zona encara existia i, de ser així, com seria. Em va sorprendre trobar una portella picada a la roca (a la qual era impossible accedir-hi) que donava a la mar. Es veu que a part d'haver estat un pou que servia per abeurar el veïnat, era un punt de recollida d'aigua de les embarcacions.

cala Mestella
El que més em sorprengué de tota aquella zona era el color roig/vermell de la terra i dels penyals de per tot allí i en el fet de trobar rocam d'origen magmàtic a Eivissa. A banda d'això, per anar d'un punt a un altre passàvem per plans preciosos plens d'oliveres mil·lenàries i garrovers altíssims. Així com en la primera excursió que férem amb aquest grup excursionista, en aqueixa ocasió també passàrem per devora d'una antiga font, en aquest cas la font d'en Xicu Sala. A més a més, ja de tornada cap a Sant Carles, anàrem més enllà del caló Roig i arribàrem a un tall-serrat conegut com s'Albadar des d'on es veia, a l'altra riba, sa Cala i, enmig molt a prop, un illot que rep el nom de s'Ora, a la vénda des Figueral.


Tagomago

Pou des Lleó

es cap Roig

dimecres, 21 de gener de 2015

Z i l'habitació 113

El passat dissabte vaig anar al teatre. Sí, al teatre. A Formentera, sí. No és res que passi gaire sovent, que arribi una companyia teatral a l'illa però el dissabte passat va ser així com va anar, i bé que anà! La companyia mallorquina Iguana Teatre desembarcà a la sala de Cultura i ens oferí l'obra de l'autor Joan Carles Bellviure Z i l'habitació 113.

Es tractava d'una comèdia que em va fer sentir, en certa manera, com si hagués tornat per un instant a Barcelona, al teatre Tantarantana, a la sala Beckett, o al Poliorama. Hi ha qui diu que no li agraden els drames, les obres realístiques, les obres que fan pensar o les comèdies. Jo en principi no tenc cap preferència especial: teatre? Sí gràcies.

I amb més raó si l'obra és com aquesta de dissabte passat: entretinguda, plena de gags formats per les entrades i sortides d'escena constants dels actors i la rapidesa en què succeeix tot plegat. Tenia un toc d'humor fàcil que entrava amb simpatia, lluny sempre de poder semblar vulgar o simple. Els actors, a l'escenari es movien com si d'unes peces de rellotgeria es tractàs ja que tenien una coreografia molt treballada i estudiada. Una passada. 

Per resumir una mica l'obra per qui no l'ha vist o per, si dins d'un temps rellegesc aquest escrit, puc dir que està ambientada a una habitació d'hotel a Dinamarca. L'acció en cap moment es desenvolupa fora d'aquest escenari a on hi arriba un personatge peculiar amb un paquet carregat de misteri que té, com a destinatària, la reina de Dinamarca (el retrat que apareix a la capçalera del llit de l'habitació em recordava a la reina Isabel II). 

Crec que si m'hagués de quedar amb un instant de l'obra, escolliria l'entrada en escena de la reina amb el cant de l'himne danès i l'accent tant rafelesc del director de l'hotel.