dilluns, 31 de desembre de 2012

Quiosc Bartolo


Ara en hivern a Formentera vuit quioscs són els que segueixen oferint un lloc obert on menjar-hi o prendre-hi qualsevol beguda mentre van mudant els colors del cel mentre es pon el sol. Fa un parell de dies na Laia i jo anàrem al Quiosc Bartolo, el quiosquet que hi ha just devora des caló des Mort, a un dels extrems de Migjorn. 

Amb aquesta imatge finalitza un any més de blog, així que des d'aquí vos desitj un bon any nou!


Anar gat, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
La paraula gat prové del llatí tardà CATTUS, i apareix en català en la forma que té avui ja des dels primers textos. A l’antiguitat clàssica el gat domèstic no era conegut, només el salvatge anomenat FELES, que ha donat en català la forma sinònima de la que avui estudiam felí, i la forma culta fèlids, que és la família de mamífers carnívors digitígrads (que camina només posant els dits en terra) família a la qual pertanyen, a més del gat, el lleó, el tigre, el lleopard, el puma…
Llavors, lògicament, trobam diversos objectes materials que per la forma o l’aplicació, poden comparar-se al gat domèstic: com el gat d’aixercar objectes sense esforç. I quina relació hi ha entre el gat domèstic  -segurament abstemi- i les gateres alcohòliques? L’explicació és molt curiosa: antigament les bótes (1) de vi, les petites, les de beure al gallet, s’havien fet de pell de gat, fins i tot algunes arribaven a recordar amb la seua forma la de l’animal. Al Diccionarid’Alcover i Moll apareix definida la forma gat, entre moles altres, com un recipient de cuiro per portar-hi vi.
D’aquí, podem suposar que popularment es degué fer servir la forma agafar un gat amb el sentit d’agafar el recipient on hi havia la beguda i fer-ne ús i després es passà a altres expressions paregudes com dur un bon gat, o una gatera… Una altra explicació, sobre la relació entre els gats i els beguts és per explicar els crits que fan els borratxos és que recorden els gats quan meulen. La paraula borratxo prové de borratxa, que precisament és també el nom d’un altre recipient fet de pell per portar-hi vi. Aquesta paraula és d’origen àrab i està emparentada amb les nostres marranxes. A la rondalla ‘Es flaons de mossènyer Pallarès’ (2) aquest conegut mossenyer per dur la salpassa a les cases duia una marranxeta d’aigua beneïda.
En un article que va aparèixer a l’almanac El Pitiús de l’any 1995 titulat ‘D’anar gat a sa xumassera’, el filòleg Marià Torres va recollir quasi un centenar de maneres d’expressar l’estat d’anar begut; les va recollir durant l’estiu de 1994 a Sant Antoni de Portmany; és aquesta una mostra, com diu l’autor a la introducció d’aquest recull, de la riquesa lingüística del català d’Eivissa. Entre elles apareix també la forma agafar o dur un moix o una moixa; aquest mot, sinònim de gat, s’ha convertit en la paraula usual a Mallorca i Menorca per designar aquest animal.
(1) La bóta ‘recipient’ porta accent diacrític (=distintiu) per diferenciar-la de la bota ‘calçat’.
(2) Apareix a Rondaies eivissenques, de 1952, reeditada l’any 1995 per l’Institut d’Estudis Eivissencs.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Barrinols a sa savina


                                   XXXII

                                              - Hola, ¿Qué haces?
                                              - Shhhhhhhhhhhhh
                                              - ¿Qué pasa?
                                              - Estoy tratando de escuchar.

                                              SILENCIO

                                              - Pero, ¿qué es lo que tratas de escuchar, si no se oye nada de nada?
                                              - Shhhhh. Calla. Intento oír, sin interferencias, mi propia voz.

Elena Almirall Arnal

Esquella, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas:
La paraula esquella és d’origen germànic, segons Coromines probablement porvé del gòtic SKILLA, amb el mateix ús. Encara que ara se sol fer servir per designar la campana que porta el bestiar penjada pel coll, antigament en català s’usava per fer referència a tot tipus de campana. Tenim documentacions de l’obra de ramon Llull en què escriu que en aquella sgleya havia una esquella que sonava molt noblement.


Aquesta paraula però s’anà generalitzant coma a aquesta campana cilindrica o de vegades un poc aplanada que normalment es posen a l’animal que guia els restants.
Hi ha memòria d’un costum eivissenc, s’esquellada.  del dia de Sant Pere (i sembla que també n’hi havia hagut el dia  Sant Joan) que hi ha notícia que s’havia celebrat a Sant Antoni, a Sant Josep, a Sant Jordi i segurament a altres bandes. Aquesta tradició, també coneguda amb el nom de rodada de cabres(1), consisitia en una desfilada d’un ramat de cabres amb un boc davant amb una esquella grossa acompanyats de tambors i castanyoles. A la de Sant Antoni els animals passaven la nit en un corral que deixava un vesí de sa Vorera i començaven el seu recorregut més o menys on ara hi ha l’estàtua des Verro. Feien nou voltes a l’Església de Sant Antoni i, acabada la missa, el mossènyer beneïa els animals. A continuació un familiar del capellà i la resta dels parroquians, proveïts dels corresponents recipients participaven en una munyida i es repartia llet a qui en volia. També en trobam una referència a l’obra de Juan Marí ‘Botja’ Mis memorias on conta que, per una vegada, es recuperà aquesta tradició per a la festa de Sant Isidre del mes de maig de 1948 i que les cabres foren munyides davall unes figueres.
Tenim també una referència literària sobre la paraula esquella. Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) autor de peces teatrals humorístiques i caricaturesques va donar el nom de L’esquella de la torratxa (1864) a una obra teatral on parla de tripijocs electorals, burlant-se amb el títol d’una obra de teatre històric seriós que es deia Las campanas de la Almudaina. El nom d’aquesta obra, d’esclatant èxit, va servir de títol a una important publicació humorística catalana: L’esquella de la Torratxaperiòdic satíric en el qual col·laborà l’eivissenc Josep Costa ‘Picarol’.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Els mots oblidats: esmanxolat, llebrosia i talec


Els mots oblidats és una secció capitanejada per en Vicent Morna tots els dissabtes al setmanari radiofònic l'Illa del tresor. En aquest espai es dediquen a escodrinyar i a explicar paraules formentereres que corren el risc de quedar en desús per la gent de l'illa. Al mateix temps també comenten de forma molt amena si la paraula en qüestió és coneguda a altres indrets més enllà de Formentera, ens en comenten també la seua etimologia, etc. 

LLEBRUSAIA: coses menudes, de poc valor. La paraula s'aplica sovint al peix de qualitat encara inferior a la morralla. El DCVB solament documenta aquesta paraula, amb la variant “llebruixea”, a Orient (Mallorca). Pot estar emparentada amb la paraula “llebrosia”, sinònim de “lepra”, que, per extensió, pot significar “brutor”.

TALEC: (s'ha de pronunciar amb les mateixes vocals que “marrec” o “despert”, és a dir, amb una vocal neutra a la primera síl·laba i una e oberta, com la e de “cel”): Sac petit per portar material de més valor que el que se sol transportar en sacs més grans (diners, determinats cereals...). A Formentera se sol aplicar a un sac que només s'ha emplenat parcialment, una fracció, per exemple, quan es diu que de la collita de blat s'han obtingut “quinze sacs i un talec”. La paraula prové de l'àrab ta'liqa, amb el mateix sentit. En castellà, hi ha la paraula “talego”, que coneixem en una de les seves accepcions en el registre vulgar, com a sinònim de “presó” i “bitllet de mil pessetes”.

ESMANXOLAT/DA: adj. que significa “malmès”, “cansat”. Aquesta paraula estaria formada a partir de la paraula “manxol”, que significa “mancat d'alguna cosa, normalment d'un braç o una mà, (en cast. “manco”), però també mancat de seny o d'ànim. El DCVB documenta aquesta paraula solament a Eivissa, amb la qual cosa estaríem davant d'una paraula estrictament pitiüsa. Ara bé: una altra vegada convé advertir que estar documentada solament a Eivissa no significa que s'usi o s'hagi usat solament a les Pitiüses; vol dir que quan es treballava en el Diccionari Català-Valencià-Balear, només se'n trobaren testimonis a Eivissa. Pot passar com amb la paraula que hem comentat abans, “llebrusaia”, que el DCVB documenta sols a un poblet de Mallorca i que en realitat ara sabem que també es coneix a Formentera.


Anotacions extres a tenir en compte:
* A Formentera tenim també una expressió que es diu quan algú no serveix per a res i és "no serveix ni per sac ni per talec".
* A banda d'esmanxolat hi ha moltes altres paraules formentereres que fan referència al fet d'estar cansat. Aquestes són: allamit, adalit, fes, aglapit, malmarrós, enaletat, atermeiat i tabacat.



*definicions extretes del blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Escalivar, per Joan Albert Ribas



Per Joan Albert Ribas: El primer ús d’escalivar fa referència a coure damunt caliu. El caliu, del llatí CALIVU, són les brases que queden després d’apagar la flama d’un foc i que es conserven sense extingir-se del tot  Precisament una escalivada és un plat típic de la cuina catalana fet, normalment, de pebreres, albergénies, cebes, torrades al caliu. Llavò es pelen es treuen les llavors a les pebreres i només s’hi sol afegir un raig d’un bon oli d’oliva i un espolsim de sal, encara que segons els receptaris que consultem hi ha gent que a l’escalivada hi afegeix cebes, tomates i patates també escalivades.
A partir d’aquí aquest verb agafa diversos usos per extensió: per exemple patir els efectes d’una calor excessiva; en algunes comarques diuen que la terra s’escaliva quan, per no haver-la llaurat  degudament, el sol fort la crema.
Però l’ús més freqüent a Eivissa i Formentera com a moltes altres zones de llengua catalana és en el sentit d’escarmentar, amb aquest únic sentit l’explica Pérez-Cabrero a Ibiza. Guia dels turista, de 1909: Si no l’escalives ho tornarà a fer, posa com a exemple el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
A diferents textos eivissencs trobam referències d’aquest ús: Jo sempre el port amollat/ que és molt amic de sa caça/ i em dóna bon resultat/ si escaliva alguna rata,va sentir Joan Coromines quan estigué a Eivissa. En una magnífica guía en castellà que es diu Ibiza y Formentera, índice para el viajero que va publicar Joan Castelló l’any 1951 apareix aquesta cita de la nostra literatura popular: …anau ben errats si us pensau que per això s’escalivà na Lletrudis.Alcover i Moll citen una dita menorquina i eivissenca en què apareix aquest verb: Oli d’oliva, tot mal escaliva, que seria un magnífic eslògan per a una campanya promocional d’aquest producte.  Un refrany ben amenaçador diu:Castigau-ne un i n’escalivareu cent un, i encara un altre diu: Un escalivat val per deu (o per cent o per mil) que vol dir que qui ha patit experiències desagradables sol estar prevengut contra altres esdeveniments perillosos.
 També apareix aquesta paraula al Llibre d’Eivissa, del màxim exponent de les lletres catalanes a Eivissa com és Marià Villangómez, del qual l’any 2013 és commmemora amb activitats molt variades, el centenari del seu naixement. Aquest Llibre és el precedent d’EivissaLa terra, la història, la gent (1),  és al capítol titulat Antologia de proses eivissenques, on recull la rondalla ‘Es fameliar’.
(1) Ambdós publicats a l’Editorial Selecta de Barcelona, l’any 1957 i l’any 1974 respectivament.

A Formentera deim "no a s'ERO d'IB3"



Arrib a casa i, per tal de fer temps abans de calar-me a estudiar les avantguardes europees, he fet la idea d'entrar al facebook per veure què hi deia avui la gent. I quina ha sét la meua sorpresa! De les primers coses que he trobat (i també de les darrers, perquè no he seguit trastejant per allí) ha sét aquest vídeo que tenia penjat un formenterer. Pel que he pogut observar no ha circulat gaire però així i tot a youtube, que és on està penjat, ja han arribat a les dos-centes visualitzacions.

I és que des de Mallorca han decidit que per tal d'estalviar alguna pesseta han de tancar la delegació que tenen a Formentera d'IB3, que no és més que una oficineta amb una plantilla de tres o quatre persones, però que és la finestra a través de la qual fins ara hem pogut deixar-nos veure, tot i que poc, a la resta d'Illes i demés llocs on es puga sintonitzar aquest canal. Amb aquest ERO Formentera quedarà muda i serà invisible, i es crearà una televisió que de balear no hi tendrà altra cosa que el nom.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Darrers Petits Prínceps del 2012

Aquests dos exemplars de Le petit prince hauran sét els darrers d'annexionar-se a la col·lecció de  romàniques que faig amb aquest llibre gràcies a la infinitud de llengües a les quals s'ha traduït. Els exemplars de la fotografia són el portuguès i el judeocastellà. 

De les llengües sefardites, el judeocastellà, és l'única que avui en dia encara perviu amb més de cent mil parlants repartits arreu del món, especialment a Israel i Turquia. Per sort meua, al desconèixer l'alfabet hebreu, aquesta versió està també escrita en alfabet llatí.     



·XII·
[juevocastellà]

La planeta sigiente estava abitada por un bevedor. Fue una vijita muy kurta, ma lo undió al princhipiko en una gran melankolia.
-Ke azes aki? - demandó al bevedor ke topó asentado en silensio delantre de una koleksión de boteyas vazías i otra de boteyas yenas.
-Bevo! - Respondió el bevedor kon aire sinistre.
-Por ké beves? - le demandó el princhipiko.
-Para olvidar. - Respondió el bevedor.
-Para olvidar kualo? - se preguntó el princhipiko ke ya se adjideava de él.
[portuguès]
-Para me esquecer que tenho vergonha - confessou o bêbado, baixando a cabeça.
-Vergonha de quê? - Tentou saber o principezinho,  cheio de vontade de o ajudar.
-Vergonha de beber! - concluiu o bêbado, fechando-se definitivamente no seu silêncio.
E o principezinho foi-se embora, perplexo.
«Não há dúvida, de que as pessoas crescidas são mesmo muitíssimo esquisitas», foi a pensar durante a viagem.


diumenge, 16 de desembre de 2012

Insectes


Tot insecte alat i que camina de quatre potes, el considerareu una cosa detestable. Però podeu menjar els insectes alats i que caminen de quatre potes i tenen dues potes més al darrere per a poder saltar per terra. Podeu menjar, doncs, les diverses espècies de llagosta, llagost, saltarel·la i saltamartí. Tots els altres insectes alatas i amb quatre potes, els considerareu una cosa detestable.


[Lev 11:20]

dimecres, 12 de desembre de 2012

Interior de l'església de Poblet


Trànsit
El senyor, l'oracle del qual és a Delfos, ni diu
ni oculta res, sinó que es manifesta amb signes.
Heràclit.

                                                        M'elevaré a l'esfera mística
                                                        i mistèrica,
                                                        a través de la paraula errant,
                                                        miraré la Sibil·la als ulls,
                                                        drogats, desposseïts,
                                                        enèrgic, escopiré a l'ombra d'Apol·lo
                                                        i n'extrauré poesia, de tota aquesta
                                                        follia profètica.
                                                        Finalment,
                                                        em despertaran, prosaic,
                                                        estirat a l'ombra del templa,
                                                        tapat amb la llarga barba blanca,
                                                        xiuxiuejant:

-Orfeu, Orfeu...

Edgar Alemany

Novetats a Baleària

Avui sortia pel diari d'Eivissa que retiraran el Nixe i hi col·locaran la nova incorporació de Baleària: el Posidònia. Tot i ser una nova incorporació, el Posidònia és un ferri que ja té 32 anys. Abans de ser canviat de companyia es deia Planasia i aquestos dies és als armadors de Borriana.

Una altra notícia que acab de llegir és que el Maverick (el germà bessó del Maverick II, que embarrancà recentment a l'illa de sa Torreta) fa una mesada que és a Palma ja que l'estan enllestint per endur-se'l al Carib, on Baleària també hi opera, amb el nom de Baleària-Bahamas Express, no gaire lluny de Miami. Una curiositat és que tant el Posidònia com el Maverick els han pintat amb els mateixos ornaments: fulles de posidònia multicolors. 

Imatges del Planasia abans de ser rebatiat a Posidònia. Aquestes imatges han sét preses als armadors de Borriana i jo les he agafat (junt amb la informació) dels blog Worl Wide Ferries i de Ferrymania.




Aquí ja podem veure el Posidònia amb els colors que lluirà quan travessi es Freus. Damunt del blanc-turquesa de Baleària hi han pintat tot de fulles de posidònia i la silueta d'algunes tortugues marines. 

Aquí tenim una foto del Maverick amb el canvi de pintat i el canvi de nom d'empresa "Baleària Bahamas-Express" atracat al port de Palma:

I com a curiositat, he trobat una foto doble del Passió per Formentera que va unir fa un temps Dénia amb Formentera com a mínim durant l'estiu del 2009. La foto no és que siga gaire bona, però bé. Va ser presa el passat 8 de novembre i és que el Passió per Formentera ara cobreix la línia de l'Estret. M'agradaria que vos fixàssiu com clava la proa dins de la mar. 


dissabte, 8 de desembre de 2012

Ses covetes de cala en Baster


                                                           La roca
                                                            Contempl la roca
                                                            clavada
                                                            de la sua obstinada paciència
                                                            d'escoltar
                                                            les antigues històries de les ondes
                                                            i acollir
                                                            l'abraçada de l'onada
                                                            que l'embolica
                                                            amb el sou vel de puresa
                                                            on batega
                                                            un somni de vida.
Antoni Canu, Itinerari poètic (2009)

Canu és un poeta sard, fill d'Ocier però adoptat des de ben petit per la ciutat de l'Alguer on aprengué la llengua que ha fet servir per la seua poesia i per parlar als seus fills. Amb els anys s'ha convertit amb un dels poetes més emblemàtics d'aquella ciutat sarda. Personalment és una figura a qui li tenc molta d'estima i qui consider que es coneix massa poc a aquesta banda del Mediterrani. 

dimarts, 27 de novembre de 2012

Anar de comares



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
La paraula comare fa referència en el seu origen a la relació de la padrina d’un infant amb el padrí i els pares d’aquest infant. Prové de la paraula llatina COMMATRE, amb el mateix significat. en alguns documents hem trobat també aplicada la paraula comare a la llevanera o llevadora, és a dir a la persona que assiteix les dones durant el part, que els “lleva” l’infant.


El costum popular de l’anar de comares té a veure amb l’alegria amb que és rebut entre els pares, la família i el cercle d’amistats el naixement d’un nou fill. Fa una explicació d’un antic costum pitiús anomenat ‘la festa de les comares’ Isidor Macabich al tom IV de la seua Historia de Ibiza, subtitulat Costumbrismo. Diu Macabich que aquest costum a les Pitiüses, a diferència d’altres llocs, era molt respectuós amb la mare: en comptes d’importunar-la en els moments que més assossec necessitava passaven quinze dies fins que cabalment no rebia ni els seus parents més pròxims, ni les millors amigues, ni tan sols els mateixos padrins del seu fill. Passades aquestes dues setmanes se celebrava aquesta festa de les comares, que es convertia en un homenatge a la mare: aquesta s’engalanava , vestia el seu fill amb la millor roba que tenia i preparava un dinar per a totes les visites. A partir de les deu començaven a arribar les convidades vestides de festa i provistes amb una ccistella plena de menjars de divesos tipus segons les possibilitats de cada família coberta amb un mocador de seda. Cada convidada fa compliments diversos per a la mare i per a l’infant. Normalment explica Macabich les persones convidades,abans de seure a taula per dinar es feien pregar molt i la mestressa de casa apurava la pacièncicia i suplicava a les persones més avançades d’edat que s’asseguessin als llocs de preferència i després d’elles la resta de convidats. En aquesta festa, lògicament es formen rotlos on es fan multitud de bromes, acudits, comentaris satírics… D’aquí, per tant, provenen les paraules derivades de comare comareig, que té el sentit de murmuració, de xerradissa i el verb comarejar que és definit pel diccionari ‘fer com les comares, passar el temps d’una banda a l’altra murmurant, xafardejant’. Fins i tot hem trobat  una expressió popular que diu ‘sap més que una comare’.
Segurament Macabich va escriure l’article que hem comentat a la defensiva, amb la intenció de desmentir les informacions d’alguns viatgers que escrigueren sobre Eivissa segons els quals a qui es feia el major  homenatge era al pare de la criatura, no a la mare, amb unes salutacions i uns formulismes de marcat caràcter sexual.
D’aquest contum antic n’han quedat més recentment l’acció d’anar de comares, que, amb diferents variants, era més o menys així: Després de la quarentena (normalment, a causa de la mortalitat infantil, els infants es batiaven poc després de néixer i la mare moltes voltes no assistia a batiar), la mare portava l’infant a l’església de nou amb la mateixa roba del batiar i ja després la família i les amistats acudien a la casa on havia passat la bona nova i hi portaven uns presents ben especials: una gallina negra polida i ufanosa, ensaïmades, una lliura de xocolata i si era una casa on no n’hi havia fins i tot alguna dotzena d’ous i algun paquet de fideus finets per fer sopa amb el brou de la gallina. Aquest costum d’obsequiar amb presents semblants es conserva encara entre algunes famílies de la nostra illa.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Embadalit i embadocat



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Fixau-vos que les dues formes són definides pel dicicionari d’una forma semblant: Embadalit, participi del verb embadalir, vol dir tenir l’ànim suspès en la contemplació d’alguna cosa. S’embadalí amb el seu cant. Embadalia la gent amb algun dels seus jocs de mans.


Embadocat, participi del verb embadocar, té una definició semblant: quedar abstret en la contemplació d’alguna cosa.
Les dues paraules comparteixen origen: són derivats del verb badar, verb que té el significat d’obrir la boca o els ulls, encantar-se mirant alguna cosa, però també obrir-se una cosa (una finestra, una flor, el cap) i aquest va ser precisament el seu primer ús. Aquesta paraula prové del llatí vulgar BATARE,d’origen onomatopeic, ja que s’ha format sobre bat o ba, que es el so que es fa quan obrim la boca  en expressió de sorpresa o d’admiració, o quan feim badalls.
Encara que comparteixen origen i fins i tot sembla que les definicions dels diccionaris les fan sinònimes i poden usar-se indistintament, pareix que, inconscientment, l’ús que en feim sigui el mateix. Tal volta les passes posteriors que seguiren en la seua formació aquestes dues paraules poden haver marcat aquesta diferenciació que feim els usuaris, tal volta de fa segles, en el seu ús:
La paraula badoc, lligada amb embadocat, ja la tenim documentada en la poesia d’Ausiàs Marc, segle XV,  amb el sentit de simple, de distret, de curt d’enteniment.
En canvi la paraula embadalir s’ha format amb la influència de delit, del llatí DELECTU, que vol dir plaer de l’anim  o dels sentits.
Si us hi fixau tenim tendència a dir embadalit quan algú s’encanta, té l’atenció distreta amb alguna cosa elevada: la sensació que produeix un cant, la presència d’una persona estimada, l’admiració de la naturalesa. Hi ha, en canvi tendència a fer servir embadocat quan algú es distreu quan no s’ha de distreure, està descentrat quan no hi hauria d’estar.

Les senyoretes del mar.


LES SENYORETES DEL MAR
Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets. Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses. El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. 

Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell. Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua. 

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. 

S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca. La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada. I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina. 

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. 

Al passar escampen una agradosa flaire de marisc. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt... Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor. 

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades. 

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. 


Joaquim Ruyra - Pinya de Rosa (1920)

dijous, 15 de novembre de 2012

Barsa, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Una barsa és una espècie de senalla d’espart (i en alguns llocs de palmes o de vímet) normalment amb tapadora, que es fa servir per dur-hi utensilis diversos. El seu origen lingüístic l’hem de remuntar a la paraula barcella, nom d’una mesura de capacitat per a àrids (=grans de cereals i de llegum). Farà també referència posteriorment a l’utensili amb que es mesura una barcella de gra i des d’aquí, ja trobam documentat amb aquest sentit de bossa, de senalla l’any 1531 a l’Espill ol libre de les dones la paraula barsa: ‘…no portau taça ni carabaça/ barça, cerró (=avui sarró, que és un altre tipus de bossa amb usos diversos). Precisament l’autor de la reconeguda edició crítica de 1905 d’aquesta obra, l’erudit canonge valencià Roc Chabàs ens posa sobre la pista sobre altres usos de la barsa. Diu que es duia antigament a la barra del carro per col·locar-hi l’aigua, el vi i el menjar, diu que sol ser d’espart i en la forma d’una petita sàrria amb tapadora.
Justament una barsa, en la seua forma diminutiva, dóna nom a una coneguda rondalla, recollida per Joan Castelló Guasch al recull Rondaies d’Eivissa (1955), és ‘Sa barseta sense tapadora’, en la qual, la majora Taronges, que té poders màgics, regala a n’Andreuet i sa mare, ben pobrets, una barseta d’espart sense tapadora que quan hi posaven el cap damunt per dormir,  feia que s’acomplís tot allò que desitjaven, i com que aquesta rondalla passa en aquell anomenat s’any dolent ja podeu pensar què somiaven, el primer fart va ser aquest, una mostra de la potent i variada cuina popular eivissenca: …una platerada d’arròs amb mongetes i molts de bocins de costelles de porc; un pa de blat com una roda de molí; una escudella d’olives trecades; una fritanga de xuia i sobrassada; una truita que omplia tot es plat; xareques i metles…
Tractant-se com es tracta d’un element tan lligat a la vida quotidiana de les Pitiüses, no és estrany trobar-ne nombroses cites a les rondalles de Joan Castelló:
Dins Rondaies eivissenques, primer recull publicat per Castelló, 1952, a la titulada ‘Es geperut i ses fades’, en Jaume, un geperudet que vivia de la caritat, tornava una nit cap a ca seua, de4vora es portal Nou amb un bon feix de llenya i sa barsa ben plena de recapte que es pagesos li havien donat
En una altra rondalla d’aquest mateix primer recull, “Un dos tres…marro és!”, el protagonista, l’espavilat Andreuet, va fer com el protagonista de la primera rondalla que hem esmentat avui, es tombà a dormir, amb sa barsa per coixí, però en aquest cas no era una barsa màgica.




Nou diari, (27 de novembre del 2012)

A casa


                                        En una casa nova
                                        Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
                                        lo que era abans de tots: l'espai, l'ambient, la llum:
                                        mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
                                        ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

                                         Ja és teu, amo, això. Sia! I per molts anys l'esposa
                                         hi regne coronada del riure d'un infant,
                                         i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
                                         i s'obri com uns braços als tristos que hi vindran.

                                        I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
                                        Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:
                                        recordareu el batre la pluja en aquest sostre
                                        i com és dolça l'ombra del porxo paternal.

                                                                                                        Joan Maragall

diumenge, 11 de novembre de 2012

Collage d'idees i fets: la Punta de sa Pedrera i l'adéu a Espai Mallorca


Sonet
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit. 

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla —fúria i foc— en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
                                                                 Bartomeu Rosselló-Pòrcel


Si algú ha buscat alguna relació entre el poema de Rosselló-Pòrcel i la fotografia que ho deixi de fer, no n'hi ha cap. La imatge és la d'un mollet que hi ha a la Punta de sa Pedrera que mira cap al Caló de s'Alga i la Savina. Va ser feta durant el passat pont de Tots Sants. El poema en canvi és un dels temes que formen Nou poemes (1933) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i que es pot trobar a Obra poètica (setena edició, 2009 Editorial Moll). 

Obra poètica va ser un llibre que va ser fet a cura de Salvador Espriu i es publicà l'any 1945, set anys després de la mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Ací Espriu va editar i prologar l'Obra amb la intenció de recollir tota la producció poètica del seu bon amic i de pas, assegurar-se que l'obra de Rosselló-Pòrcel seria recordada i homenejada com es mereixia. 

L'edició present la vaig adquirir el passat cinc de novembre al ja inexistent Espai Mallorca. Això va ser enmig de l'acte que s'hi celebrà en forma de comiat i protesta després de saber-se la voluntat per part del Govern Balear de tancar l'Espai de forma definitiva i improrrogable. Una volta es van haver tancat les portes de l'Espai Mallorca, morí l'únic lloc de referència i de subministrament de cultura i gastronomia made in Balearic Islands que hi havia a Barcelona, ciutat freqüentada tots els dies per milers d'illencs que hi viuen hi estudien o hi fan feina. 

divendres, 9 de novembre de 2012

Capçal, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans explica que capçal és un coixí de llit, més estrictament un coixí de capçalera. També s’anomena capçal la part del llit que sol anar adossada a la paret i on es posen el coixí o els coixins
Diu Coromimes al seu Diccionari etimològic que capçal és la paraula més usual a totes les zones de parla catalana per denominar aquest coixí de llit. Així encara és anomenat a moltes zones d’Eivissa, encara que la tendència actual -moltes voltes cap a l’empobriment del nostre lèxic- és substituir-la per coixí, que no és una paraula tan específica com la que avui estudiam perquè ja sabeu que a més té altres usos (1).

És una paraula documentada de ben antic en la nostra llengua, segons un glossari de veus documentades a fonts catalanes de l’any 800 al 1100, de la Universitat de Barcelona (1960), la primera documentació d’aquesta paraula és de l’any 1008, amb la forma capzal.

Com hem comentat a Eivissa és encara una paraula ben usual, sobretot entre la gent de fora de Vila, que hem dit altres voltes fan ús d’un lèxic molt més ric; amb això coincidim amb el recentment homenatjat Vicent Serra Orvai, que deia ja l’any 1906 que la llengua a Eivissa es conserva als pobles del camp lliure d’influències estranyes i que a la ciutat la tenia comparada a una jove abans agradable i ben acolorida, però que li ha vengut la maleïda pigota i, omplint de taques la seua tendra cara, ha destruït aquella fresca hermosura.

Al segon tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera Antoni Prats Calbet ens explica un altre ús d’aquesta paraula. Un capçal és també una peça adaptada a l’ungla de l’àncora de cep per evitar fer malbé les taules del folre quan l’àncora anava trincada a l’amura. Rep també a Eivissa el nom d’ungla.

Avui, per acabar, un toc de cultua popular: Hi ha una dita mallorquina en què apareix aquesta paraula: Companyia de capçal, talla més que cap destral: ho solen dir les sogres al·ludint a la influència que l’home té sobre la dona, o viceversa.
(J.A.R.)

(1) El coixí, en origen no tenia el mateix ús que el capçal. Deriva del llatí vulgar COXINUM, derivat de COXA, anca, perquè servia bàsicament per asseure-s’hi damunt.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Dia de partida


Dos dies a Formentera realment no donen per a res. Ara les caminades, excursions, les poques visites que he pogut fer a parents i familiars (als que m'han quedat per visitar: em sap mal, per Nadal segur que coincidirem) ara quedaran en petits records ancorats a la ment. 

Almenys he carregat la càmera amb un grapat de fotos per anar penjant aquí a poc a poc. 

A la imatge: detall de la popa d'una xalana ben grossa que hi ha a cala Embaster.

divendres, 2 de novembre de 2012

Retorn a casa


El Cabo de Berberia i la Kaire són els dos bots que, de forma magnànima, regenten la Punta de sa Pedrera.    Són les dos embarcacions més grosses del conjunt de barraques de pescadors que hi ha allí i avui na Laia i jo ens hi hem ben entretengut, fotografiant-les en ser que les hem trobat durant la nostra caminada matinera que hem fet per tota la Pedrera.

Demà serà el darrer dia a Formentera ja que diumenge ja estarem tornant cap a Barcelona. I jo pens: fotre! Si fos depengués de jo, em quedava ja a casa.

dijous, 1 de novembre de 2012

Intencions d'aquest espai

Més que considerar aquesta plana un blog de llengua m'agradaria prendre'm la llibertat d'entendre'l com un blog personal on casualment hi escriuré sobre temes de llengua. 


Cavil·lar és una paraula que se'm quedava molt gravada de petit en ser que la sentia dir als més vells de la casa i trob que el seu significat fa molt de sentit al procés creatiu de les diverses entrades que formaran el corpus d'aquesta pàgina. Així és com segurament si això va endavant acabin formant-se diferents grups temàtics. Eventualment parlaré de morfologia, de fonètica i també de semàntica o d'història de la llengua.


És possible que en ocasions no acabi de combregar amb la normativa actual, però no passa res. El blog no pretén ser ni un model d'escriptura per a pitiüsos ni tampoc acabar sent cap intent de gramàtica paral·lela apòcrifa ni cap manual d'estil ni res. Tot en el seu conjunt no seran més que simples idees isolades acumulades en això que acabarà convertint-se en un petit calaix de sastre; simples comentaris de qüestions lingüístiques o metalingüístiques que giraran entorn del formenterer. 

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Girona


Girona reflectida al riu Onyar. 

divendres, 26 d’octubre de 2012

Es guafe de Formentera


Aquesta fotografia òbviament no l'he fet jo. L'he trobada a internet. És des guafe que hi havia a la Savina i que no sé a raó de què varen llevar. La imatge l'he trobada amb un peu de nota ben senzill "Formentera, 1962".


dijous, 25 d’octubre de 2012

L Princepico


Aquest exemplar és en mirandès, un dialecte de l'asturlleonès que es parla a Portugal no gaire lluny de Lleó. Una de les curiositats d'aquesta variant és com la influència del portuguès ha caracteritzat una forma de grafiar certs sons de forma diferent que els altres dialectes situats a Astúries, Lleó i Extremadura: que segueixen la lògica del castellà. Un exemple és el que uns escriuen -LL- (llibro) els mirandesos escriuen -LH- (lhibro).

El mirandès té uns 15.000 parlants i es parla a Miranda del Duero on pot aprendre's a l'escola ja que per llei s'ofereix una assignatura optativa de mirandès i té un cert grau de reconeixement, tot i que és més testimonial que real.

 1111111

·XVIII·
L princepico atrabessou l dezerto i só ancuntrou ua flor cun trés folhicas, ua florica ruinica...
- Dius mos dé nuonos dies, dixo l princepico.
"Buones dies mos dé Dius, dixo la flor.
- Adonde stan ls homes?" preguntou l princepico mi educado.
La flor biu, un die, ua recla de giente a passar:
- Ls homes? Hai-los, parece-me, seis ou siete. Abistei-los hai uns anhos, mas nun se sabe adonde stán. L aire lhieba-los dun lhado para outro. Nun ténen raízes i isso trai-le muitos porblemas.
- Adius, dixo l princepico.
- Adius, dixo la flor.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Sa Sèquia


Sa Sèquia [sə 'seki] és com s'anomena aquest canal que uneix la mar gran amb l'estany des Flamencs, altrament dit estany Pudent. Es troba a la vénda de ses Salines i va ser manat construir al segle XVIII per tal d'inundar el que llavors eren uns aiguamolls infecciosos i insalubres i acabar així amb les malalties que l'estany ocasionava  A part, així entrava l'aigua necessària per al funcionament de les Salines. I així és com on abans hi havia  aiguamolls avui hi tenim el major estany de Formentera, amb una superfície comparable a la d'estats independents tan grossos com Mònaco. 

Són molts els rumors i rondalles que corren sobre la inundació d'aquesta part de Formentera. Hi ha qui diu que varen ser dos germanes que, barallades entre elles, una va cridar als Mals Averanys i va desitjar que s'inundassin totes aquestes terres. I així es va haver complit, un colp de mar gegant inundà tota la hisenda de les germanes. Diuen que els dies de calma poden observar-se ruïnes de cases al fons de l'estany.