dissabte, 31 de desembre de 2011

2011 en Imatges

El 2011 s'acaba i amb ell se'n va un any ple de bons records, poemets publicats en llibrets que casi no circulen i amb l'arribada d'un nou membre a la família. Esper i desig de tot cor que l'any que ara arriba sigui un any que, a l'igual que aquest, em gratifiqui amb un senalló ple de vivències, anècdotes i bons moments.

És per això que vull desitjar a tothom un molt bon any nou i desitjar-vos que el raïm de les campanades vos el sabeu menjar al ritme de les campanades. Salut!

Un cap de setmana a Girona per celebrar-hi santa Laia
Uns dies abans, arribàrem fins Perpinyà.

Llaés.
Aniversari celebrat a Lisboa...

...i a Ciutadella.

Venècia.


dimarts, 27 de desembre de 2011

Un barco de jans a Formentera: coses que no passen enlloc més


Aquesta nit m'he acostat al port de la Savina a buscar horaris per demà anar a Eivissa ja que demà arriba na Laia. Quina ha sét la meua sorpresa quan hi trob un petit carregador d'aspecte fantasmagòric i descuidat que encara l'estaven amarrant. He arribat que els mariners tiraven els caps per amarrar-los als norais del moll. Ha sét tanta la meua curiositat que he anat caminant fins la popa del barco per veure quina era la nacionalitat del Fonn Land i quina cosa més curiosa! Era un barco de jans*! La seua bandera és de Noruega i sí, els mariners parlaven jan entre ells.



No em podia explicar què podia fer aquest vaixell a un port tan petit i tranquil. Mentre me'l mirava m'ha recordat a un carregador que anys endarrere venia carregat de grava. Però l'espectació seguia, al moll hi havia cinc o sis formenters que s'ho miraven i un d'ells feia d'intèrpret entre els jans i els illencs, expectants, del moll. L'intèrpret es feia entendre en anglès. Ha sét llavors quan he demanat d'on venia i què feia aquesta nau  atracada a aquestes hores. Realment la curiositat em podia. 

I el misteri s'ha acabat, resulta que el vaixell venia tot carregat d'arena per subministrar l'illa. He de reconèixer que el Fonn Land li donava un aire diferent a la Savina. Em recordava molt a un llibre que vaig llegir en els meus anys de Secundària que es deia Entspringen, d'Antoni Marí, i que un dia en parlaré. Ara mentre escric aquestes línies la pala del vaixell deu estar anant de proa a popa carregant d'arena les banyeres dels camions que aniran entrant i sortint del moll. Almenys sembla ser que ha parat de ploure, sinó faria molt mal treballar, tot i haver donat a l'escena una imatge semi dantesca. 


L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera diu:
jan n LING Nom que rebien a Eivissa els mariners del nord d'Europa que venien amb els vaixells a carregar sal. També els eivissencs donaven aquest nom a les llengües, inintel·ligibles per a ells, que parlaven aquestos mariners. [FCC]

PD: Una cosa molt curiosa és que mentre feia ses fotos hi havia uns quants mariners per ses cobertes manipulant caps i maromes, i també es veia as patró fora des pont però a ses fotos no hi apareix ningú. Hauria jurat que havia enganxat alguns tripulants amb sa càmera... 

dilluns, 26 de desembre de 2011

Reflexions de nadal. Formentera un paradís.

Avui és la Mitjana festa de Nadal, o sant Esteve, com diuen els catalans. I intuint que el dinar familiar d'avui seria dens, substanciós i sobretot bo, molt bo, hem aprofitat el matí per caminar. Molts diuen que Formentera és un lloc petit, i en certa manera no els falta raó, però tot i així hi ha molta illa per conèixer. Aquesta illa és com els perfums, que tot i trobar-se en flascons petits tenen unes fragàncies plenes de detalls que van mudant així com passen les hores i els donen profunditat. Idò Formentera és igual i ho demostren  els racons tan especials i únics que tenim com ara sa Cala i també cala Codolar. 

cala Codolar

Baixar a cala Codolar no ha sét mal de fer però així mateix vol fixar-se amb on posa el peu, un. És un descens molt polit, especialment pel far de la Mola que així com un avança per l'abaixador, que va fins la vora de mar, el far es va amagant i deixant-se veure com si jugàs amb un. A més, el premi i la satisfacció que dóna el fet d'arribar a baix de tot i veure les casetes dels pescadors amb les seues xalanes a dins i caminar per damunt dels bancs d'alga que encatifen els còdols i macs de la vora de mar no té preu. És una satisfacció màxima.
 sa Cala



Sa Cala és molt diferent a cala Codolar, i tant que sí. Aparentment vist de fora per algú que no estigui avesat a Formentera i que encara no sàpiga veure'n la màgia i els encants que s'amaguen a cada racó potser podrà semblar-li similar o idèntic a la cala anterior: roques, penyes i mar, punt. No... S'equivoca, qui pensi així s'equivoca i de bon tros. Sa Cala és un camp de batalla que resta en silenci. Quan un baixa pel carrerany que el porta de dalt a baix de la Mola es va introduint en un ecosistema que anys endarrere havia sét un punt de natura pseudodomesticada que amb el pas dels anys la naturalesa ha tornat a fer-se seua deixant-hi les restes que acostumen a identificar els vells camps de batalla.

Allí s'hi troben algunes xalanes (verdes, tal i com solen ser a Formentera) abandonades i deteriorades pel pas dels anys podrint-se entre el que queda de les barraques de pescadors que les salvaguardaven del mal temps. Igual passa amb les escales que conflueixen com un punt intermedi entre la mar i la terra que, temporal a temporal van saltant-ne els parats que temps ha ajudaven a pujar barquetes carregades de bastina. 

I és que Formentera a part d'una pàtria és un paradís. 


dissabte, 24 de desembre de 2011

Bon nadal!

Memòries d'una Sargantana vos desitja a tots i a totes un molt bon nadal i unes bones festes des de Formentera.






Salut, salsa i polvorons!


dimecres, 21 de desembre de 2011

Sa salsa de Nadal


I a Vila i a fora ja som damunt Nadal, arriba el dia de preparar la famosa, la discutida salsa. El símbol eivissenc d'aquestes festes és indubtablement la salsa nadalenca. No deixen de fer-ne a cap casa del camp,i és així mateix una pràctica ciutadana. Massapà, torrons, confits, i encara la substanciosa, l'espesa salsa, aquest torró líquid i calent, aquest brou ametllat i emmelat. El Nadal eivissenc canta entorn de la gran olla de la salsa. Dins la important tradició gastronòmica d'aquestes festes, Eivissa ha donat una nota d'originalitat. Els cent sabors que integren la salsa es fonen en un pregon, especial sabor únic. La fusió d'elements salats i dolços li comunica un entremaliament, una potència inigualables. Massa intensa per a prendre-la sola, requereix, com saben tots els eivissencs, el complement del bescuit*, també de fórmula i preparació insulars. De tal manera incorporats a la mansuetud d'aquest la vivesa i el grau de la salsa, la resultant no pot ser més equilibrada i gustosa. No s'esgota l'olla de la salsa amb el dia de Nadal. Torna a bullir cada festa de les que segueixen el solstici d'hivern; es vessa, ardent, dins les grosses escudelles. Han arribat els freds, els temporals que solen envestir-nos durant aquestes festes nadalenques i de cap d'any. El vent corre i rumbeja, gairebé sol, part de fora de finestres i portes embarrades, respectant el foc de la llar i l'escudella de salsa que bruseix, carregada d'espècies i de violència. Ara l'illa és més illa que mai, amb els camins de la mar desfets i turmentats. Grans onades s'enfolloneixen sota la ventada, la costa és assotada amb furiosa empenta, i les naus s'estan quietes al port esperant un dia i un altre que acabi de passar el trasbals del temperi. Plou una altra vegada damunt l'illa i damunt la mar, una pluja menuda i glaçada, arremolinada dins l'envestida cega del vent.

                                                                                     L'any en estampes, Marià Villangómez.


*Al bescuit, a Formentera li deim  coc de Nadal.

divendres, 16 de desembre de 2011

un parell de mots i no més (V)

Vull aprofitar l'avinentesa per celebrar la creació i posada en marxa dels Mots Oblidats, una secció que apareix cada dissabte al setmanari l'Illa del Tresor a Ràdio Illa (fm107.9 o bé www.radioilla.com). Aquesta secció la porta en Vicent Morna, que totes les setmanes busca noves paraules, sempre ben formentereres, amb les que sorprendre els oients del programa. 

És així que, amb l'ajuda d'aquest programa radiofònic, seguiré posant paraules molt nostres com per exemple ho són virat i serranet. 

mot formenterer: gat virat
altres formes: gat gris ratllat

Virat fa referència a un color de gat. Els gats virats són aquells gats que tenen un patró de fons gris i que té unes clapes o ratlles d'un gris més fosc, més pujat o de negre, directament. 

mot formenterer: gat serranet
altres formes: gat tigrat, gat groc

Les paraules que apareixen al programa, normalment, com a mínim tenen dos entrevistats diferents que la seua aportació siga coincident. Aquest,  però, no és el cas de serranet, ja que només s'ha sabut trobar, de moment, a una sola persona que utilitzi aquest adjectiu.

Serranet. A part de ser un serrà petit serranet també fa referència a un color determinat de gat. Els gats serranets són grocs i, així com els virats tenen clapes o ratlles grises o negres, els gats serranets són iguals però amb les ratlles d'un color groc més fosc o ocre, fins i tot.

La resta del programa dels Mots Oblidats la podeu  escoltar aquí:

Les altres paraules que poden escoltar-se al programa són bastina, entreverat, llistar i entrepallat


Edicions anteriors:
(III) empossiblar i servar
(II) Grimaldo i fonyar/calcigar
(I) xoroiana i al·lero

dijous, 15 de desembre de 2011

Què punyetes és la Copa Santa i per què parlar-ne?

Abans de parlar de tot això, facem una mica de memòria:
Victor Balaguer (1824-1901). Va ser un polític i escriptor català de la Renaixença que, a part de participar en molts de diaris, de fundar-ne algun, de ser francmaçó, president de la Diputació de Barcelona i un romàntic cofundador dels Jocs Florals l'any 1859, va viure exiliat uns quants anys a Provença perquè a Espanya havia donat suport al general Prim i mentre Isabel II manà ell va haver de viure exiliat per la seua ideologia liberal. 

Frederic Mistral (1830-1914). A part de ser un carrer important de devora plaça Espanya a Barcelona, va ser un escriptor occità molt important i Premi Nobel de literatura l'any 1904. És inventor del nom femení de persona Mireia, nom amb el que batejà la seua novel·la més famosa i és, també, autor de l'himne de l'equip de rugby del Toulon i, himne de la regió de Provença. Participà molt activament en el felibritge que, en dues pinzellades, el felibritge és un moviment cultural dedicat a la cultura i llengua occitanes de caire literari, tot i que també una mica polític i que té contacte amb cercles culturals catalans. 

Molt bé, coneguts els protagonistes del conte, comencem:
Resulta que Victor Balaguer quan s'exilià a Provença per no fer emprenyar més a la reina de les Espanyes va conèixer Frederic Mistral i es va introduir, també, de forma activa en el felibritge. Una volta Balaguer va haver tornat a Catalunya les institucions catalanes van voler agrair al felibritge que haguessin cuidat tan i tan bé del seu poeta, polític, escriptor, etc. estimat. Va ser per això que a Sabadell i a Barcelona es va forjar una gran copa de plata que Catalunya entregà als escriptors occitans felibresos. Aquesta copa l'anomenaren Copa santa, o en grafia mistralenca, Coupo Santo

Els felibresos estigueren tan contents amb el regal dels catalans que decidiren fer-ne un gran poema (llarguíssim) en gratitud a tal acte. L'autor va ser-ne en Frederic Mistral i, com que això encara els va semblar poc, li posaren la melodia d'una antiga nadala provençal i en feren una cançó que, a dia d'avui, ha esdevingut himne de Provença i com a tal, també ha acabat convertint-se en l'himne del Toulon, un equipet de rugby de la ciutat portuària de Toló. 

No és difícil trobar aquesta cançó per internet, els vídeos més graciosos (més multitudinaris i més desafinats) són els del Toulon quan canten el seu himne als estadis. Un exemple és aquest vídeo de youtube:



I vull acabar dient que a la copa Balaguer i Mistral hi varen signar. 
Balaguer hi escrigué:
"Morta diuhen qu’es,
Mes jo la crech viva."
I Balaguer hi afegí:
Ah ! se me sabien entèndre !
Ah ! se me voulien segui !

dimarts, 13 de desembre de 2011

Cap d'Ona, la cervesa de devora el Canigó.


Més enllà dels Pirineus existeix una cervesa molt útil per als treballs que m'encarreguen a sociolingüística. Es tracta d'una cervesa feta a Argelers, població costanera del Rosselló, que a més de tenir prop de deu tipus de cerveses diferents, amb una gran varietat de rosses, alguna de blanca, etc. també és la responsable de l'alter cola i d'una llimonada que, ara mateix desconec com es diu. 

Les ampolles estan etiquetades en francès i en català i, com és comú a la Catalunya Nord, estan decorades amb una senyera. I és que això és un fet molt curiós d'aquella regió catalana, tot i que la majoria de nord-catalans han perdut el català com a llengua pròpia ho omplen tot de banderes catalanes. Si algun dia algú va per Perpinyà s'adonarà que molts negocis, cases i llocs públics estan decorats amb aquestes quatre barres, tot i només saber-te parlar en francès i dir-te que sí, que un avi seu sí que parlava català.

El millor de tot, però, no és que siguin cerveses nord-catalanes ni que estiguin etiquetades en català ni res del que he dit fins ara. El millor de tot és que són molt i molt bones! I ho demostren amb una exportació que dia rere dia va a l'alça amb més de 35 punts de venda arreu del Rosselló, el Conflent o l'Alta Cerdanya i altres tants a la Catalunya de davall del Pirineu. Junt amb els premis que aquestes cerveses van guanyant a nivell nacional allà a França. Fins ara han estat guardonades amb els distintius de:

          -Médaille de Bronze París 2010
          -Médaille d'Argent París 2010
          -Fourquet de Bronze 2005
          -Fourquet d'Or 2009

Així que ara el que hi ha que fer és agafar i buscar-ne una, ja sigui encarregant-la a fàbrica, comprant-la a algun supermercat o bé bevent-la assegut dins d'un bon bar i gaudir-la glop a glop.

diumenge, 11 de desembre de 2011

I després de tornar de Venècia...

... el que toca és immortalitzar-ho a les memòries sargantanòfiles per allunyar-ho de l'oblit.

El passat 6 de desembre uns quants amics de filologia i jo partírem amb santa Ryanair cap a Venècia tot aprofitant el pont de la Constitució i la Puríssima. En principi no hi anava amb gaires expectatives però així com s'anava acostant el dia de partir les ganes d'arribar allà i deixar-me perdre pels rius (allà als canals els anomenen rius) de la ciutat.  

palau ducal amb el campanille al fons
El primer dia de ser a la ciutat dels canals el passàrem tot sencer passejant per la ciutat i creuant, un darrere l'altre, els infinits ponts que connecten les illes que formen la ciutat. Tot estava ple de llanxes particulars, barcasses carregades de mercaderies de tota mena, góndoles, barques taxi, barques policia, barques ambulància... El darrer dia fins i tot veiérem una barca fúnebre! Sempre han dit que els canals de Venècia són especialment pudents però no record haver-hi sentit males olors allà, almenys no record cap olor que fos pitjor a la que puga sentir-se a qualsevol ciutat. La majoria d'edificis donaven als canals i, alguns d'ells, havien sét vençuts per l'enfonsament natural de la ciutat i la pujada del nivell de la mar i tenien la primera planta deshabitada ja que el nivell de l'aigua les havia acabat inundant. Tots aquells edificis eren molt i molt antics i tot i mostrar unes façanes velles i sovent poc cuidades mostraven una ciutat plena de color on tots els palaus i cases eren de colors pastel que anaven des dels roses salmó fins als grocs. 

Així va ser com descobrírem la plaça de sant Marc amb la seua basílica antiguíssima que data del segle IX! El seu interior estava gairebé tot cobert de pa d'or i la seua base dibuixava una creu grega. Temps ha aquest temple havia guardat les despulles de l'apòstol Sant Marc. Arran hi havia el campanille de Sant Marc i el palau ducal (connectat al pont dels sospirs). Sens dubte aquesta plaça, des d'on s'observen les illes que hi ha al sud de la ciutat, és l'espai més ampli i espaiós de la ciutat. No gaire lluny d'allí és on Vivaldi va estrenar les seues composicions i on s'alça un magnífic rellotge astronòmic que es deixa veure des de tota la plaça.

No gaire lluny de Venècia hi ha les illes de Burano i de Murano que visitàrem el darrer dia, després d'haver fet incomptables viatges amb els vaporetti i els traghetti que comuniquen pels canals tota la ciutat. Burano és una illeta de pescadors que és característica per les seues cases ja que totes elles estan pintades de colors llampants. Això és per mor de que allà moltes vegades hi ha boira i clar, els pescadors no destriaven ca seua des del canal i sovent s'equivocaven de casa a l'hora d'anar a dormir. És per això que per posar-hi solució decidiren pintar cada casa d'un color diferent. Murano, en canvi, no és famosa per les seues parets (que són ben normals) sinó pel seu vidre i és per això que a l'illa de Murano, es miràs on es miràs el que s'hi veien eren botigues i escultures totes fetes amb vidre de Murano. Vaig trobar-ho molt original.

pont de Rialto a la nit
Però l'encant de Venècia va més enllà dels seus canals i monuments. L'accent dels venecians és diferent al de la resta d'italians ja que en ells flueix el venecià, un dels principals dialectes del vènet que, si un es concentrava podia arribar a escoltar com el parlaven els habitants entre ells, sobretot a les illes que rodegen Venècia i, gastronòmicament no hi ha que oblidar la seua beguda per excel·lència, el spritz. Aquest beure pens portar-lo a Formentera i d'aquesta manera, en algun dinar que facem per casa en Nadal, el donaré a tastar a la família en forma de 9999999999999999999999999999999999999999999 vermut.



Salut!

foto grupal (casi al complet) a Burano

dimarts, 22 de novembre de 2011

Cultura de bar



Jats qu·eu sia molt occupats
d'alcuns affers qui m'an portatz
en tal perill d'on cuyt morir,
ges per ayçò no vulh jaquir
en lo tinter ço qu·ausiretz.

Així és com comença Libre de Fortuna e Prudència, de Bernat Metge. I així és com comença la meua tarda d'avui. Som a La Terreta, que deu el seu nom al vers d'Ovidi Montllor "I per cor duc Alcoi: la Terreta", on hi he començat a llegir aquest llibre de Bernat Metge. D'aquí deu dies en tenc l'examen i ja anava sent hora que començàs a llegir-lo. 

Ara bé, res en aquest món em venia més de gust que començar a estudiar a la meua manera, d'acord amb els vells temps a la Fonda Platé de Formentera on les tardes que tenia examen de mates hi anava a dinar, a fer-hi un billar i a resoldre-hi problemes matemàtics. Que anava al bar a estudiar en comptes d'optar per la biblioteca, vaja. Sí, avui he fet el mateix i és que em feia molta il·lusió perquè feia molt, massa, temps que no m'autodedicava un moment així. 

Un cop he passat el centenar de versos de Fortuna e Prudència, o begut mitja canya, segons com es miri, he  pensat que, igual que Bernat Metge no volgué deixar jaquir el seu viatge a l'illa de Fortuna i Prudència després de ser enganyat per Diògenes i descobrir tots els tresors i meravelles d'aquell indret fantàstic; jo tampoc vull deixar morir aquesta tarda per l'oblit i he decidit immortalitzar-lo en forma de memòria sargantanòfila. 

Així que ara aturaré l'ordinador i acabaré de beure'm la mitja canya que em queda llegint uns quants versos més i finir així, aquest llibre que tant m'està agradant. Salut!


...Ez ab aytan, Déus vos agut
e us don peradís aprés mort,
car yeu no say pus rich deport.

Finit 

dilluns, 21 de novembre de 2011

n'Escrivaneta a ses Pitiüses, Catalunya i Occitània


Aquest àudio amb el que comença la publicació d'avui és la versió que UC té de "n'Escrivaneta". Es tracta d'un romanç que segueix amb l'habitual temàtica dels llocs costers com ho són Formentera i Eivissa: la pirateria i els segrests per part dels moros damunt les costes cristianes d'aquesta banda del Mediterrani. 

El cas és que aquesta no és l'única versió que trobam del romanç ni són les Pitiüses l'únic lloc on es canta aquest mateix romanç, sempre amb la seua petita variant. Fa cosa d'un parell d'anys el projecte Ressonadors va reeditar la versió d'UC de "n'Escrivaneta" fent que el romanç fos cantat pels gallecs Celtas Cortos. Aquest fet ha repopularitzat el romanç a l'arxipèlag pitiús. Hi ha que tenir present que el fet que UC cantàs "n'Escrivaneta" no vol dir que ningú més no el cantàs. Totes aquestes cançons provenen de la tradició oral dels habitants d'aquestes illes. 

"n'Escrivaneta" narra la història d'una al·lota que ha set casada de molt joveneta i que acaba sent raptada pels moros i el seu marit l'ha d'anar a rescatar. Les versions més extenses d'aquest romanç diuen que qui la rapta és el rei moro quan el seu marit és a la guerra. Els detalls es van completant a partir d'unes versions i altres que diversos folkloristes com Milà i Fontanals, Bohigas o Jacint Verdaguer han anat recollint sota títols com "l'esposa rescatada" o "l'Escriveta". La versió de Milà i Fontanals, al segon vers indica que n'Escriveta és la filla del Mallorquí" tot i que altres versions ho desmenteixen fent que sigui molt difícil, per no dir gairebé impossible, ubicar l'origen d'aquest romanç.

La cosa es dificulta més quan creuam la serralada dels Pirineus i trobam que a Occitània hi ha tantes o més versions del mateix romanç, totes elles cantades en occità i que coincideixen fidelment amb la narració que es canta a les Pitiüses o a Catalunya. M'agradaria anotar, però, que la versió pitiüsa és la més breu que he trobat, per ara. A Occitània la trobam sota el títol de "l'Escriveta"; "Maridan l'Escrivòta" o "Florença". La versió de "Florença" ens donaria una pista per saber com es diu realment n'escrivaneta. I anant més enllà trobaríem "Il moro sarasin" en la versió piemontesa del romanç.

Heus ací una versió d'Occitània (la que he considerat més bona d'entendre per qualsevol catalanoparlant). Es tracta de "Florença" de Renat Sette


I aquí hi ha una versió de "l'Escriveta" recollida a Catalunya:

Tinta gastada amb altres cançons de tota la vida en aquest blog:
La presó de Nàpols. Segueu arran!                    
Així balla en Joan Petit!                        
                               na Cecília (o l'Hereu Riera) <-- recentment he trobat 
                                                 sa versió formenterera

dijous, 17 de novembre de 2011

Vicenta

Vicenta és un curtmetratge realitzat pel jove director valencià Sam Ortí que aspira a aconseguir un òscar a la pròxima entrega dels Òscars a Hollywood. Vicenta, a dia d'avui, ja acumula setanta premis  després de la seua estrena oficial al passat Festival de Sitges 2010. És una adaptació còmica i costumista del mite de Frankenstain filmada amb la tècnica stop-motion amb plastilina. El director ha definit Vicenta com "si Berlanga haguera hagut de filmar Frankenstain aquí al barri de Russafa de València".

Al curtmetratge una mestressa de la llar decideix que ha de ressuscitar el seu home per demanar-li on són els estalvis, arribant a muntar fins i tot un laboratori casolà.

La decisió final per conèixer si serà un dels cinc nominats a la gala del febrer a Los Ángeles se sabrà a mitjan desembre. Així i tot el director considera que la simple nominació és ja un premi més que reconeix l'enorme treball, esforç i burocràcia que hi ha darrere d'una obra com aquesta. Ortí assegura que Vicenta ha portat gairebé dos anys de feina amb la realització del guió, dels decorats, de l'espai, etc. 

Vicenta. Primera part.
video

Vicenta. Segona part.
video

Fa no gaire temps tots els mitjans de comunicació se centraven amb el llargmetratge de Villaronga, Pa Negre, que també ha arribat a l'estadi dels Òscar. Amb Vicenta són dos els catalanoparlants que han set nominats als Òscar en molt poc temps. Aquest curtmetratge, que a diferència de Pa Negre s'ha filmat en castellà, mostra la visió d'un perfil d'individu espanyol caduc amant de les faldilles extramatrimonials, masclista i lector de El Nacionalísimo. Sam Ortí no dubta mica a l'hora d'agafar aquest perfil vingut d'una Espanya profunda per caricaturitzar-lo convertint-lo amb una nova versió del Frankenstain al que estàvem tots avesats.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Torrent de sa Fontanella

Aquest cap de setmana passat he estat per Formentera i, a excepció d'altres vegades, ho he aprofitat per caminar i passejar per alguns dels racons més desconeguts de l'illa. En aquest viatge vaig fer el torrent de sa Fontanella i la zona des Cap entre el torrent Fondo i el torrent de l'Anguila. Les fotos són fetes al torrent de sa Fontanella, que es diu així perquè al seu naixement hi ha un dels pocs brolls d'aigua dolça de Formentera i es troba a la banda de tramuntana de la Mola, a la venda des Monestir. No sé per quian raó la punta on desemboca el torrent, unint-se amb el torrent de'n Jai, es diu la punta des Sofre.

 Hi havia una vegetació molt espessa i singular a l'illa. El torrent dóna al nord i casi no hi pega el Sol. És per això que té molta humitat i hi creix molsa per tot arreu, falzies i molts de bolets. És curiosa sa barbaritat de bolets de tota classe (excepte pebrassos) que vaig trobar pel torrent. Ara bé, no en coneixia cap i no sé si eren comestibles o no així que no n'agafàrem cap.

I és que com a casa, enlloc.







En la realitat es colors eren molt més vius que no com han quedat a ses fotografies. No sé per què han quedat com cremades.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Nits de poesia

"Tornant d'Ègara" varen ser les primeres paraules que sortien dels meus llavis una volta vaig haver-me presentat davant de tothom que assistí a la lectura poètica de la XIV edició de Solstici d'Estiu a Barcelona, acompanyat per en Pau Vadell i na Jèssica Ferrer, dos poetes dels cinc que hem format part de la vigent edició de Solstici d'Estiu i per figures com Pere Bonnin, Toni Caimari o Francesc Garriga

Tot anà sobre rodes, va ser una lectura poètica molt agradable i dinàmica. L'enllestírem bastant rapidet, així mateix. Així que dubt que pogués arribar a fer-se desmesuradament pesat per qui ens escoltàs. Una volta es va haver acabat tot vaig estar parlant amb Francesc Garriga una estoneta abans d'anar a sopar amb els poetes, en Toni Caimari i Pere Bonnin. El polp no va ser comestible, per sort la resta de menjar va ser molt bo. 


Em va alegrar molt veure entrar en Sergi Rocamora que va venir a escoltar-me i tan content mateix estic d'haver compartit aquest moment amb els altres poetes i més gent que vaig conèixer-hi. Dels records que s'han anat incloent aquí en forma de memòries sargantanòfiles, aquest és un dels que trob més enriquidors.

El magraner
Generós pren comiat de l'estiu
i tenyeix de roig el gairebé extint
fullam que el cobreix. I el seu fruit eixint
de la ramera amb un posat altiu,

amb el primer tacte d'un cel que plora
la pell s'humiteja amb l'aigua esperada
i queda dolçor, oberta i badada.
I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,

atrets pel seu color, les mans dels joves,
amb els dits rodejant-ne les escloves,
voregen delicadament el fruit

i l'esberlen suaument pel punt badat.
I els llavis, en tastar el gust vedat
del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.


Ombra d'estiu
La frescor corre
i fa ballar les fulles
davall de l'arbre
creant jocs de llums i ombres
que cada instant canvien.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Pa amb vi i sucre


Pocs plaers hi ha que siguin millors que menjar-se un cantó de pa pagès ben enxumbadet de vi i amb un espolsim ben generós de sucre, morè si pot ser. Més mal de superar és el plaer si el pa amb vi i sucre és fet al Jan Petit i degustat escoltant música que a aquesta banda dels Pirineus és exòtica i gairebé desconeguda. Avui a l'estanguet s'hi sent Mauresca, que amb la seua música fresca i dinàmica convida a entrar al Jan Petit a tot qui hi passa pel davant. 


I és el que el pa amb vi i sucre més que unes postres, més que una gola de pagesos o un mos per matar la gana entre hores és una delícia que uneix la persona a la terra. Uneix qui tasta aquest menjar dels déus amb la terra que ha donat el vi que deixa el pa humil¹ i ben bo. El pa amb vi i sucre és un plat que fa créixer les arrels a qui el tasta arrelant-lo amb la terra que l'ha creat i l'ha vist créixer. I és que no hi ha cosa més formenterera al món alhora que no hi ha res més lluçanenc, mallorquí, prioratí o alacantí que el pa amb vi i sucre.

C/Guilleries 17 (Gràcia, devora la plaça del Diamant)


¹ A les illes Pitiüses humil també vol dir tou o bla. 


dissabte, 29 d’octubre de 2011

Ramon Llull era un modern d'època.

Fragment d'Amic e amat, de Ramon Llull.

-Digues, foll, has diners?-.
Respòs: -He amat-.
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.
Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languiments, que són millors que emperis ni regnats-.
Pareix ser que els temes amb els quals ja es feia literatura va vuit-cents anys encara són ben vius entre el mundillu intel·lectual d'avui en dia i entre la literatura moderna.


Aquestes imatges són com còmics, estan plenes de bocadillos com
de còmic. Si és que no hem descobert sa sopa d'all, no. Els medievals
estaven fets uns moderns!

diumenge, 23 d’octubre de 2011

divendres, 21 d’octubre de 2011

Històries del català

Últimament totes les notícies que surten des de les Illes Balears relacionades amb la llengua acostumen a ser negatives i marquen un retrocés social molt notable. Aquesta iniciativa, sortida des del Servei d'Assessorament Lingüístic, ens mostra com l'adquisició del català pot ser una cosa positiva feta amb tota la naturalitat del món. 

Aquestes quatre històries que apareixen al vídeo expliquen com han anat aprenent català algunes persones dels cursos de català per adults de Formentera. Estan explicades per ells mateixos amb molta naturalitat i conten anècdotes i sensacions que han tengut mentre aprenen la llengua de l'illa. Pot veure's que tant les raons com les prioritats d'uns i altres són molt diferents però totes elles han acabat trobant la mateixa solució: la llengua de Formentera com a element integrador i enriquidor per comunicar-se i viure de forma plena a l'illa.  

Són detalls com aqueixos els que donen una pinzellada d'optimisme cap al futur de la llengua a Formentera ja que aquesta gent que ha protagonitzat aquest petit documental són una part de les demés històries que han viscut molts de nouvinguts que s'han integrat aprenent la llengua de casa demostrant tenir un gran respecte i estimació per la cultura de Formentera.

Esper que això duri molts d'anys i puguem escoltar moltes més històries com aquestes.



Per acabar m'agradaria recordar algunes paraules dels entrevistats:
Griffin: "Poder practicar el català amb la gent d'aquí fa més ganes d'aprendre'n"
Laura: "És normal aprendre la llengua d'on vius"
Maria Lucero del Alba: "L'any passat vaig fer el primer curs inicial i enguany vull fer el nivell següent"
Martina: "He après català perquè vull entendre el que la gent em diu"

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Menorca a la memòria


Fa dos anys (i un mes) a Menorca na Laia i jo tinguérem un primer sopar, un de tants primers sopars, que vaig decidir repetir. Així va ser com ens embarcàrem rumb a Ciutadella i, després de delectar-nos amb la comoditat dels seients del vaixell i caminar molt des del port fins passat el carrer de ses Voltes, entràrem i desférem la maleta a la cambra de l'hotelet on ens allotjàvem. Era un hotel familiar i confortable incrustat al casc antic de la ciutat i estava parcialment decorat amb cartells antics de les festes de sant Joan, tan estimades a l'illa. 

Va ser un dia de pau, tranquil·litat i serenor. Un dia de passejar per carrers empedrats estretits per cases  obertes al carrer, arcades emblanquinades i palauets i esglésies.  entrar a botiguetes i tastar-hi una infinitud de formatges mentre la dependenta ens atenia somrient i acabar, finalment, a La Guitarra per dinar-hi de trempó i de porcella, i una copeta de vi. Així va ser com arribàrem al vespre i repetírem aquell sopar a tocar del convent de Santa Clara asseguts a la mateixa taula que aquella nit, coberts per un cel mínimament estrellat (sí, a Ciutadella es veuen algunes estrelles) i passejàrem pel port de Ciutadella.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Compàs de Record



Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al  mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei. 

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.


dijous, 6 d’octubre de 2011

He sortit a la TV per contestar "Com està el català a Balears?"



El dilluns passat em telefonaren des de l'OCB de Mallorca per si volia anar a parlar de la situació del català a les Illes Balears a la televisió del Maresme, m1.tv. La meva primera reacció va ser quedar-me sense veu i, tartamudejant, demanar si el que m'havien dit era correcte i no es tractava de cap broma. Jo no sóc de l'Obra Cultural Balear ni tampoc sóc cap autoritat lingüística com per anar a la televisió a parlar d'aquests temes amb criteri i professionalitat. Així i tot vaig acabar dient que sí i hi vaig anar.

Just en haver penjat el telèfon vaig obrir mil-i-una finestretes del facebook per demanar quina era la situació de la llengua allà on vivien i a partir del que m'anaren responent vaig anar construint un petit esquema que va ser el que vaig dur al programa i em va servir de guió. Així que he de donar les gràcies a les xarxes socials i a tots els que estigueren al darrere contestant-me preguntes com "amb quina llengua et fan les classes a l'institut" o "quina llengua és la que més s'escolta al carrer d'on vius", "s'escolta tant de català ara com fa 10 anys?", etc. El programa va emetre's ahir i l'únic que em sap greu és que el desig d'en Pep Andreu d'escoltar-se constantment a si mateix em privàs de comentar aspectes i detalls que hauria volgut compartir en el programa.


la Laia Arquera
La temàtica del debat era el futur de l'ensenyament en català i, sobretot, la situació social que té la llengua en els diversos territoris de parla catalana. Això ho vaig saber el mateix dia del programa, a primera hora del matí, quan des del canal m'enviaren un correu electrònic informatiu d'última hora. El fet de no tenir temps per preparar-me el què havia de dir va fer que m'aferràs enormement al que havia tret de bo el dia anterior xerrant pel facebook.

D'haver pogut parlar més hauria parlat de la concepció que es té de la llengua a les Illes Balears on tot i anomenar-se mallorquí, formenter, eivissenc o menorquí a la llengua, la majoria d'habitants de les Illes ho conceben com una sola llengua comuna amb el català. També hauria fet menció a la preocupació que té molta gent al veure que el parlar propi està mudant amb la incorporació de castellanismes i la influència dels altres parlars catalans i el canvi de vida que ha patit la societat illenca. Hauria parlat de les barbaritats lingüístiques de l'estiu on l'alemany, l'anglès i l'italià passen a ser les llengües principals i deixen a la banda el castellà i en tercera o quarta divisió i fora de joc el català. I això només són uns exemples.

Devora els estudis de gravació de la m1.tv hi ha una plaça amb un dels monuments contemporanis més emblemàtics de Mataró, la Laia arquera. Així que amb el vigor i bel·licisme d'aquesta escultura i una polsera de la meua Laia a la butxaca de la camisa vaig acabar defensant-me en el programa així com podeu observar una volta li hàgiu donat al play.

PD: A allò d'especialista en cultura popular no li faceu cas, s'ho han tret de sa mànega per omplir currículum al programa. Jo no som especialista en res, encara.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Problemes de vista.


No hi ha res millor que trobar un objecte preuat una vegada l'has perdut. Almenys això és el que creia abans de trobar-me les ulleres a la rentadora. Han quedat talment travades que no hi ha qui les sàpiga aclarir de nou. Per sort, ara fa uns anys, quan vaig comprar aquestes ulleres a Eivissa tenien una oferta amb la que comprant-ne unes t'enduies un segon joc de regal. Gràcies als 2x1 puc immortalitzar el que potser sigui la fi de les meues ulleres preferides, les que més he lluït i més m'han agradat. 

Demà les duré a l'òptica que les mirin els especialistes en adobar coses d'aquestes a veure què em diuen. Dubt que estiguin gaire avesats a veure víctimes de rentadores amb programes llargs. 


dilluns, 3 d’octubre de 2011

Formentera, Eivissa i les serpents.


Formentera i Eivissa no sempre han set conegudes així com avui en dia les coneixem. Una cosa molt curiosa és que les Pitiüses reberen els seus primers noms gràcies a les serpents. Quan els púnics arribaren a Eivissa descobriren que a l'illa, de serpents, no n'hi havia cap. Aquest fet fa que les Pitiüses siguin un lloc singular dins de la costa mediterrània. I els púnics, ben contents, batejaren l'illa anomenant-la Ybosim, en honor al déu Bes, ja que els nouvinguts cregueren que la manca de serpents era gràcia i obra d'aquest déu que, almenys en la numismàtica de l'època, sempre se'l caracteritza agafant una serpent amb una mà i un martell amb l'altra. 

Formentera no va tenir la mateixa sort. A Formentera mai hi ha hagut serpents però el que sí hi havia era una llegenda que deia que a l'illa s'hi trobaven les serpents més perilloses i verinoses que puga haver-hi i feien que l'illa fos inhabitable. Aquesta llegenda es troba reflectida per escrits romans i perdurà fins ben entrat el segle VII dC tot i que algunes publicacions literàries del segle XX l'han tornat a popularitzar, com per exemple la revista ADN

El primer text antic que esmenta aquesta invenció pertany a Plini i diu: 
La terra d'Ebusus, fa fugir les serpents i la Colubraria [es refereix a Formentera] les cria, per això és perjudicial per a tots, llevat dels que porten terra d'Ebusus, els grecs l'anomenen Ophiusa.
 Un altre escriptor contemporani de Plini, Mela, escrigué:
Colubraria em ve al record perquè malgrat ser inhabitable per trobar-se plena de tota mena de serpents verinoses...
L'antiga denominació grega de Formentera, Ophiusa, inclou el mot serpent en grec antic, que en modern es diu  φίδι ['fidi].



Ara bé, a Formentera en tenim, de rèptils perillosos! Aquest monstre de sang freda és anomenat sargantana pels indígenes de l'illa i és un rèptil ple d'escates color turquesa i llengua bífida que devora moscards, mosques, miques de pa, fruites i verdures de tota classe. Algunes sargantanes capturades i criades en captivitat estan començant a ser ensinistrades per atacar italians en motorino. Això s'aconsegueix gràcies a l'alimentació a la que han estat sotmeses a partir dels trossos d'italià que queden per les cunetes de l'illa una vegada passat l'estiu. 

Monedes púniques

vuitens de Calc amb el déu Bes, ceca d'YBSM, (Eivissa)

La ciutat d'Eivissa és la ciutat més antiga tant de les Pitiüses com de les Balears. Va ser fundada a mitjan segle VII aC. pels púnics. Aquests fills de Cartago s'instal·laren al que anomenaren YBSM (Ybosim), mot que ha donat lloc a Eivissa. Amb l'arribada d'aquest poble comerciant del Mediterrani oriental també arribaren les primeres monedes i els primers mercaders. Així és com amb el creixement demogràfic d'Eivissa al segle III aC. es creà la primera ceca no gaire lluny del Puig des Molins.

La moneda púnica-ebusitana no era de gaire qualitat i és per això que la seva funció principal va ser abastir el comerç intern de l'illa, tot i que s'han trobat algunes monedes ebusitanes a la costa catalana i alacantina, al Llenguadoc Occidental, a Menorca i Mallorca, i al sud de la Península Itàlica. S'encunyaren sobretot durant la II. Guerra púnica, liderada per Aníbal Barca, que s'ha arribat a dir que era nascut a Eivissa, a l'illa des Botafoc.

Idò bé, aquestes monedes ara s'ajunten amb la de 12 Reals de Ferran VII de la ceca mallorquina que hi hagué a Palma a primers del segle XIX. Poc a poc es fa col·lecció. I acabar dient que a Formentera també s'han trobat restes púniques. Les troballes més importants s'han fet a s'Espalmador i a s'illa Plana, on s'hi han trobat restes d'antics jaciments púnics. Mentre que a  la vénda des Montestir, a la Mola, també s'hi han trobat algunes restes a la superfície. 

Bibliografia: 
Callegarin.

dijous, 29 de setembre de 2011

Art contemporani a Dalt Vila

No és la primer vegada que a Dalt Vila s'hi comencen obres acompanyades de polèmica i mal gust. En aquest viatge es tracta d'algun pla d'embelliment fet per algun desconsiderat que odia els eivissencs, les eivissenques i tot el que tingui relació amb les Pitiüses. 

No dic que no s'hagi de construir a Dalt Vila ni tampoc que no s'hi hagin de fer millores d'habitabilitat. De fet, de millores n'hi fan falta moltes, allà; però el bon gust i el saber fer les coses airoses, que quedin les noves construccions en harmonia amb les que ja hi havia abans no és demanar tant. 


Visqui el mal gust!

Aquesta notícia, i també les fotografies les he extret de L'altre blog, un blog d'en F.Nogués, d'Eivissa.