dimarts, 28 de desembre de 2010

Caramelles de Nadal a Formentera.

Esquadra caramellera de Sa Raval.
El Pilar de la Mola, 26.12.2010
Hi ha un element que caracteritza la celebració de Nadal a les Pitiüses. A la missa de Matines, finalitzada la celebració, és quan l'esquadra caramellera s'aixeca i s'aproxima a l'altar . Acte seguit, quan els dos cantadors es troben cara a cara i el sonador està situat vora l'Altar comencen a sonar les primeres notes de flaüta i s'inicia l'antic cant de Matines: ses caramelles de Nadal, on s'hi narra el naixement de Jesús i estan escrites en un català antic macerat durant segles, pel polit parlar de les Illes. 

fragment de les caramelles cantades a Sant Josep l'any 1952

A Formentera feia molts d'anys que no se sentien cantar les caramelles. És cosa d'ara fa tres anys quan sortí la idea de tornar-les a fer reviscolar. Així doncs, es crearen dues esquadres, la de Sa Raval i la de Ses Roques.  L'any passat es varen recuperar les caramelles de Pasqua, les quals no hi ha ningú de Formentera que recordi haver-les sentides abans, és per això que hi ha que pensar que una de dos: o bé es perderen fa molts i molts d'anys a la Pitiüsa menor o bé no s'havien arribat a cantar mai.

Enguany però, les innovacions també hi han set ja que el que s'ha fet ha estat recuperar els gotxos i l'oferiment escrits per Pep Simón, un cantador formenterer. Aquests, feia 45 anys que restaven en silenci. La part principal de les caramelles és comuna entre totes les esquadres pitiüses i està formada per set caramelles, o estrofes. Heus-ne aquí la primera:

Molts d'anys i bons!

Actualització feta, en part, gràcies a  Mare Nostrum

dilluns, 27 de desembre de 2010

Bon any nou!

Alberto Montt
Tinc un parell d'entrades al bloc pendents, però ara que sóc per Formentera... Provaré de fer-les per aquest 2010. No ho prometo. De no ser així, prometo que seran les primeres del 2011.

Bon any nou i bons aliments!

dimarts, 21 de desembre de 2010

Lorenzo Llamas

Demà me n'entorn cap a casa, cap a Formentera, i no tornaré fins l'any que ve, així que, de despedida us presentaré en Lorenzo Llamas que de ben segur que us farà bona companyia.

Salut i alegria!

divendres, 17 de desembre de 2010

Quina setmaneta!


Degustació formenterera el dijous 11 de desembre 2010
Déu mos ajud! Quina setmaneta! He de dir que aquesta setmana, des del dijous passat fins avui, ha estat mítica. Tot començà el dijous passat quan en Genís, na Sílvia i jo anàrem als dijous del CAT(enllaç). Allà vaig desembeinar en públic i per primer cop la flaüta des de feia dos mesos. Dos dies més tard havia acordat verbalment que la sonaria a l'Ateneu Layret del carrer Villarroel.

L'experiència del Layret va ser una mica estranya i passà per molts de matisos diferents. Hi aní amb la idea de trobar-me una sala ampla i lluminosa quan, un cop a dins de l'Ateneu vaig trobar-me amb el que pot apreciar-se a la imatge: un local llarg i estret on baldament teníem lloc tots per seure. Hi anava amb na Laia i per mi que el pensament primer que tinguérem va coincidir bastant: "On mos hem fotut!". Tot i així he d'admetre que a mesura com anà passant l'estona anàrem sentint-nos-hi més a gust fins que acabàrem tenint una vetllada agradable menjant ensalada de bescuit, escoltant Pàgines Enrere versionada per na Noèlia, en Matias, en Fran Jurado i n'Aliaga, on no deixàrem de fer-hi un parell de llargues i alguna curta i on la flaüta va sonar, tímidament, però sonà.

Sonada al CAT de finals d'Octubre
El cas és que el dijous d'aquesta mateixa setmana he tornat al CAT a escoltar uns cantadors boníssims que cantaven cançons de barra i de borratxos, havaneres, sardanes, gloses menorquines, romanços, etc. El principal cantador era en Ramon Manent que, després del concert, parlant a la mateixa taverna de la setmana passada m'ha donat records per una tia vella meva a qui va conèixer a unes glosades a Mallorca fa 7 o 8 anys!  Un cop acabat el concert, en Xavi, amic i professor de cant del CAT m'ha preguntat si portava la flaüta i acte seguit han començat a sonar algunes gaitetes i Anàrem a Sant Miquel (que ha estat cantada per 5 o 6 catalans del bar). 

La sorpresa de la nit ha estat que, xerrant amb en Xavi, hem parlat de la possibilitat d'introduir la flauta de tres forats entre el repertori d'instruments del CAT. No puc negar que la idea no m'hagi il·lusionat molt, però he de ser conscient que ara mateix això no és més que parlar de fum. Abans caldria presentar la proposta amb un sistema pedagògic d'ensenyament adaptat a l'instrument i que s'acceptés. Però qui sap, fa dues setmanes mai hagués pensat que sonaria l'instrument en públic a la ciutat Comtal, i molt menys que hi hagués gent interessada en escoltar música de les Illes! I és que a vegades no som conscients de la gran riquesa cultural que tenim i molt menys conscients som de la vivor dels nostres trets identitaris, sobretot quan s'és lluny de casa. 

Visca Formentera.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Anar de compres

Aquí viu gent, però no hi viuen pronoms febles.

Els la, els los, els els... Uf! Mala persona que era en Pompeu Fabra, no és ver? I és que això dels pronoms febles segur que estan fets només per emprenyar. Perquè al cap i a la fi qui s'hi aclara? 

Acostumat com estic, en ser que un va de compres per alguna botiga de roba qualsevol, de sentir a la dependenta demanar amablement: "¿Cuántas llevas?", al que se li sol respondre: "En porto tres, dels emprovadors". Molt de tant en tant,  en ser que m'ho demanen en català, ai las! sembla que sempre s'obliden d'alguna cosa: "Quantes _ _ portes?", i és clar, després d'un no entendre què els passa, a les portes, se sol contestar "en duc tres". Total, tot plegat per parlar de les peces (allò que en castellà se'n diuen prendas) de roba.

Però tampoc és per desesperar-se. No és que els pronoms febles hagin deixat d'existir o que a vegades faltin en els rètols. És que a vegades els en sobren...
Cartell publicitari a l'Eixample.


Però ja ho diu la dita, Sant Cosmi i Sant Damià moriren el mateix mes, un perquè no cagava i l'altra ho feia demés. Uns per massa i uns altres per poc, aquesta és la manera que el món quedi compensat, diuen. Però potser hauríem de fer cas a la solució proposada per l'imminent expresident de la Generalitat:



divendres, 10 de desembre de 2010

Roma Pass, i després ningú creu que tots els camins hi portin.

Després de passar quatre dies i tres nits a la capital italiana i d'haver tornat carregadíssim de fotografies i bons records d'aquella mítica ciutat no tinc res millor a fer que compartir algunes d'aquelles imatges i records amb la gent que sé que segueix aquest bloc i és que, tot i endinsar-me en el que queda del nucli i cervell de l'antic Imperi Romà no he pogut deixar de pensar en què escriuria o mostraria quan tornés.


Després d'un primer dia a la Ciutat del Vaticà on, entre moltes altres coses, intentaren cobrar-me 300€ per una sèrie completa d'euros varicans (no vaig comprar-los), de cuidar menjar-me una monja al no veure-la girant una cantonada apressurat, de fer més de cent fotografies, visitar la Basílica de Sant Pere regentada per La Passió de Miquel Àngel, pujar a dalt de tot de la Cúpula de la basílica des d'on podia albirar-se tota la ciutat de Roma i veure's, a mesura com anava embrunint, com s'il·luminaven els carrers de la ciutat que llegida al revés es pronuncia amoR.

Els dies següents es varen aprofitar per visitar el que queda de la gloriosa Roma més enllà de les repetitives SPQR que trobaves en els escuts de la ciutat, uniformes de la policia municipal, clavegueram... Així idò va ser com al segon dia ens decidírem per visitar el Colosseu, el Fòrum Romà, la Columna de Trajà; al tercer dia visitàrem Villa Bhorguese, que vindria a ser una espècie de Parc de la Ciutadella quatre cops més gran, però més petit que el Parque del Retiro, i que a dins hi ha un museuet en el qual s'hi troba bona part de l'obra de Cranach i les meravelloses escultures de Bernini, entre elles Apol·lo i Dafne.


Un punt molt important a destacar d'aquest viatge és la gràcia amb la que el poble romà cuina la pasta. En aquesta ciutat mai dels mais m'avorriria de menjar pizzes, pennes, tallarines ni tampoc lasanyes. El menjar és exquisit i amb menjar exquisit el viatge es tornà deliciós! Visitàrem també moltíssimes places! Les més destacables són Piazza di Trevi, Piazza Navona i Piazza Spagna. Totes elles tenen fonts, d'on vaig beure de dues d'elles. 

Conta la llegenda que si a Trevi tires una moneda se't compleix un desig però, si en comptes d'una en tires dues, a més de que se't compleix el desig demanat un torna a Roma. Endevineu quantes monedes varen caure al fons de la font llançades per mi amb força, alegria i il·lusió.

Són folls aquests romans!

Surrealisme al quadrat.

Formació musical Primera Nota.

Aquesta nit he tornat al Via Fora! del Centre Artesanal Tradicionàrius de Gràcia. En aquesta ocasió els músics assistents eren un duet format per una guitarra elèctrica i una viola de roda que han acabat fent música molt i molt psicodèlica. Semblava mentida que dues persones poguessin realitzar tals proeses! Hi he anat amb na Sílvia Pons i amb en Genís Rovira

Després de prendre una Almogàver per hom m'he retrobat amb n'Anaís Falcó! És una estudiant de musicologia que vaig conèixer a Torroella de Montgrí el maig de 2008 quan hi aní amb gent de ball pagès de Formentera per unes jornades que allà es feien d'acostament a la música i dansa pitiüses. N'Anaís i jo coincidírem en el taller de fabricació de xeremies on, acabat el taller, vaig estar-li explicant com era Formentera ja que jo era la primera persona que coneixia d'allà aquesta noia sabadallenca. Les casualitats de la vida són grates i ha resulta que ha acabat donant classes de violí al C.A.T. i, per raons de la vida que se'ns escapen avui he retrobat aquella fugaç amistat d'un record que quedava mig ocult i amagat en el temps: Torroella. 

Acabat el concertet psicodèlic de viola de roda i guitarra elèctrica ella, en Genís, en Xavi Rota (professor de música del C.A.T.) hem acabat a una taverna valenciana que hi ha a Gràcia anomenada La Terreta on entre ratafies i burrets hem estat xerrant de mil-i-una coses fins que se'ns han afegit els mítics components del grup folk de finals dels '80 Primera Nota. Així, amb la incorporació de'n Paco Pi i de n'Eduard Casals, qui em deixarà un tamborí mallorquí perquè provi de trobar qui pugui posar-li uns taps nous i que desitja amb ànsia una flaüta, he acabat sonant una calera a la una de la nit en aquest baret. 

Després d'acomiadar-nos tots en Genís i jo (na Sílvia ha hagut de marxar abans) hem acabat, després de trobar-nos el bar La Musiqueta tancat i de ser assetjats per múltiples paquistanesos ansiosos per vendre'ns alguna cervesa, maria, haixix, i aneu a saber què més, hem acabat al meu piset d'Arribau a Mallorca fent un gotet de vi ara a les 3 de la matinada.

Entre altres coses m'ha quedat una mítica nit per recordar, un llibre de contes infantils escrits per un cuiner de la Pobla de Claramunt que m'ha regalat n'Eduard Casals i la satisfacció d'haver passat una nit d'aquelles que fan sentir a un lliure i feliç. I és que...
... m'atreveixo a afirmar que conec la utilitat de les coses inútils.

Viola de roda

divendres, 3 de desembre de 2010

dilluns, 29 de novembre de 2010

5-0

Anit serà grossa la festa a Canaletes! 

No sóc gaire del futbol, jo, tot s'ha de dir. Però tot i així no és cada dia que el Barça clava cinc gols al Real Madrid. Així que aquesta entrada serà una més de l'etiqueta memòries.

A més a més, hi ha que recordar que aquest partit ha estat altament polèmic ja que inicialment la data de l'encontre coincidia amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Finalment, però, imagino que per deixar un temps per pair els resultats electorals en cas que el Barça hagués perdut el partit, decidiren avançar-lo a avui. 

Ha quedat clar que Barcelona
és una ciutat antitaurina.
Avui, avui el Barça fa anys ja que es celebren els 111 anys de la creació de l'equip quan Joan Gamper ajuntà a un grup d'esportistes per jugar a futbol. Molts d'anys i bons! Crec que l'equip blaugrana s'ha emportat el millor regal que podia emportar-se a més de fer un solemne homenatge als darrers partits contra els merengues. La victòria d'avui ha estat la cinquena victòria consecutiva que fa el Barça al Madrid, així que cada gol no ha estat més que una celebració per cada un d'aquests partits passats.

Però un servidor, anit, perdent-se sa celebració d'allà baix haurà d'acontentar-se amb un got d'herbes a la salut dels guanyadors. 

Salut!

Sopetes, capitalistes i visites d'última hora.

Si el meu desig, ara mateix, fos escriure un haikú, em sembla que sortiria de la tradició d'inspirar-me amb els elements propis de la naturalesa més harmònica i tirar als records més pròxims. Són tantes les coses que m'agradaria deixar immortalitzades en aquests instants que casi no sé per quin tema començar ni si hauré de conformar-me amb una simple enumeració de fets.

Tot començà el divendres passat que, després d'un passeig una mica desorientat per un gòtic ple d'art decó i comprovar que al Caelum Sant Pere no acceptava a ningú més, acabàrem entrant per les tímides portes de la Sala Beckett on contemplàrem una «oda al coratge i la supervivència» d'on em quedí amb la brillant paraula contra-pensament.

Des del matí següent fins encara ara els fets començaren a desenvolupar-se amb rapidesa. Abans de ser conscient del que estava fent ja em vaig trobar al carrer sortint d'una carnisseria de l'Eixample amb els ingredients que, acte seguit, estaria mesclant com si d'una poció guaridora es tractés a la cuina. El resultat va ser impecable, sopa de carn amb verdures i lletres (incloses la Ç i tots els números), vaig sentir-me un Ferran Adrià que sap deixar tips els clients. La cosa seguí accelerant-se i estava guanyant al monopoly  amb la lleona a qui havia guarit amb una poció màgica (i una pastilleta de no res) instants abans d'anar a dormir.

Tot acabaria amb un passeig pel centre de Terrassa amb la sargantana i la lleona mostrant els monuments més significatius de la ciutat a ma germana i a la seva parella. I sí, finalment va arribar el moment d'acomiadar-me d'aquesta parella de formenterers que tornaven a casa, quedant jo endarrere, encara a Barcelona.


dimecres, 24 de novembre de 2010

Per fi ha arribat!

 

Aquesta tarda, exactament a les 16:21h m'he disposat a sortir de l'habitació per alguna raó que no arribo a recordar a hores d'ara. El cas és que m'ha sorprès sentir com quelcom queia en obrir la porta. He mirat a terra i sí, efectivament, havia arribat. La il·lusió de saber que  tant de temps d'espera havia  tingut els seus fruits ha fet que oblidés la raó que m'havia fet obrir la porta quan encara no arribava a un quart i mig de cinc de la tarda. Heus ací el paquet que està protagonitzant aquesta entrada abans que hagi estat degollat amb èxtasi i eufòria:
Paquet d'Editorial Barquino encara sencer.
Agafeu aire - El cas és que des de temps immemorials els paquets acostumen a ser simples intermediaris entre el remitent i el destinatari i, igual que els Kinder Sorpresa, que sembla mentida amb la mà de llengües que estan escrits, solen dur alguna cosa a dins, sinó no serien paquets. El paquet d'avui, però, no era cap excepció i portava ni més ni menys que la meva samarreta negra d'Ausiàs March que demostra que sóc un Amic dels Clàssics de l'editorial Barquino! Sí sí, senyors, ser Amic dels Clàssics és genial, et regalen una super samarreta! 

Super samarreta
I és que no basta en ser d'Humanitats, hi ha que demostrar-ho.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Felicitat ^.^

Felicitat, aquesta és l'única paraula que ha anat rodant-me pel cap d'una banda a l'altra aquesta tarda de tornada cap al pis. I és que avui de tarda he tingut una successió de primers moments plegats. Des que la lleona i jo hem desembarcat del tren a Plaça Catalunya a primera hora d'aquesta tarda disposant-nos a  passejar per carrers i vies que potser hàgim calcigat milers de vegades però que, almenys per part meva, feia massa temps que no gaudia amb tanta intensitat.                                                                                                                                          L'aire fred de l'hivern entrant al allisar-nos els rostres em transportava a les primeres vegades que caminàvem per aquells carrers empedrats del Gòtic, els primers somriures caçats agafant-nos fort de la mà per sentir-nos l'un arran de l'altre. Els carrers, de sobte quan encara anàvem amb el gust de la xocolata amb nata del Petritxol, s'han encès mil-i-un estels d'argó i nitrogen a  les faroles i aparadors de colors dels carrers que ens rodejaven. Tot plegat ens ha transportat a un món on de fons sonava Yellow Submarine.


Fa temps, bastant de temps, recordo que vaig passar una tarda molt semblant que acabà, com avui, acomiadant-nos recolzats en la columna principal de l'estació de trens. En aquella ocasió, però, dels meus llavis els mots que sortiren van ser per formular una sola pregunta:

-Anem a per al segon?

dimarts, 16 de novembre de 2010

El Cant de la Sibil·la i Castellers. UNESCO !

Primer 3d8 descarregat pels Castellers de la Vila
de Gràcia. Fet històric realitzat el 14/11/2010
a Granollers.
El Cant de la Sibil·la i els castellers són, des d'avui, Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat. Això és el que ha decidit la UNESCO aquesta tarda a Nairobi. Senyores i senyors, al·lots i al·lotes, això és marca de festa, marca de celebració! Tal volta no tothom és conscient de què vol dir que una tradició, un costum, rebi aquest distintiu. Consolidar el fet cultural del Cant de la Sibil·la i els castells és una necessitat i una primera passa per al seu reconeixement internacional. S'havien presentat 47 propostes per ser declarades Patrimoni de la Humanitat entre les quals hi havia el flamenc, la dieta mediterrània, tornejos de cavallers de Croàcia, l'acupuntura o el carnaval d'Aalst (Bèlgica). 

Així idò, per posar-nos una mica al dia més o menys tothom sap què són els castells humans. Qui més qui menys n'ha vist alguna vegada ja sigui en directe o a la tele. Tothom sap que és una tradició sortida a Tarragona fa un parell de segles, que té un origen en les moixigangues valencianes i que al dia d'avui hi ha colles castelleres a l'illa de Mallorca, al Llengadoc-Rosselló, a l'Argentina i fins i tot a la Xina!

Però... i el cant de la Sibil·la? La veritat és que és una tradició que sembla que passa més desapercebuda, no? Doncs dir que té molts més anys que la colla castellera més antiga que pugui existir. I és que el cant de la Sibil·la és un drama litúrgic que es canta a les esglésies de Mallorca i l'Alguer la nit de nadal. Tot i així, temps endarrere havia set una celebració molt més estesa. El problema és que l'origen de la imatge de la sibil·la rau  en la mitologia grecollatina i a l'època de la Contrareforma una butlla pontifícia prohibí aquesta celebració pel seu caràcter pagà on una sibil·la, utilitzant les arts endevinatòries, anunciava el naixement de Déu. D'aquesta manera és com a les seus de Barcelona, Vic, Montpeller, Girona i Tarragona, entre altres temples, deixà de celebrar-se aquest cant. La sort va ser que tant a les Illes com a l'Alguer, per qüestions que desconec, romangueren vives. 

Es conserva una versió del Cant de la Sibil·la a Ontinyent i des des de 1998 que les han recuperat i les canten de bell nou. Igual ha passat al Principat, que poc a poc va recuperant-se aquest cant tan nostrat, a Santa Maria del  Mar s'interpreta des de 1946 i l'any passat la Catedral de Barcelona va fer-les interpretar després de tants de segles d'haver estat callades.


Cant de la Sibil·la [fragment] cantat per en Biel Mas a la cerimònia de Matines a Sineu el 2009

  Lo jorn del Judici...................................Gran foc del cel davallarà;
  parrà qui haurà fet servici.......................mars, fonts i rius, tot cremarà.
.............................................................Daran los peixos horribles crits

  Jesucrist, Rei universal,.........................perdent los seus naturals delits.
 home i ver Déu eternal, ..................................................................
  del cel vindrà per a jutjar.........................Ans del Judici l'Anticrist vindrà
  i a cada u lo just darà.............................i a tot lo món turment darà,
..............................................................i se farà com Déu servir,
..............................................................i qui no el crega farà morir.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Vogant a Ciutadella


Avui estic molt content, he baixat amb na Laia i sa germana a Barcelona a l'Imax del Mare Magnum per veure un documental en 3D que anava sobre els bancs de sardines del sud d'Àfrica. Dit així sembla poca cosa però no, poca broma. Resulta que són l'escaló que ajunta els petits i animalons com el plàcton amb els grans cetacis de l'oceà. Allà just semblava que pogués tocar-los el morro als dofins, si dic que m'ha encantat em quedaria, ben segur, curt. Curta és com se m'ha fet la pel·lícula, que abans que ens n'adonéssim ja s'havia acabat. 

Però clar, l'experiència amb la mar no podia quedar-se només a l'Imax (que en certa manera, aquella visió de la mar tan realista ha fet sentir-me una mica més prop de la roca polida) així que hem acabat anant al Parc de la Ciutadella on hem llogat una barqueta. Una estona un, una estona l'altre, o bé amb un rem per hom, hem anat d'un extrem a l'altre, ens han envestit petites embarcacions comandades per ordes filibusteres de camacos. El matí ha finalitzat amb un entrepà de kebab que ara mateix procuro oblidar (sens dubte oblidar-lo és la millor opció).

Així puc afirmar que ha estat un diumenge diferent, i com enemic de la rutina que sóc, haver tingut un cap de setmana com aquest, amb sessions de cine nocturnes a la vora del foc, sortint del llit passada mitja nit procurant no fer soroll... immillorable :)

PD1: Tenc ganes de sopar pa amb oli. Tot és culpa de Can Pixa, que me n'ha fet gola. Així que li dedic es meu sopar d'anit.
PD2: M'he enterat que els Castellers de la Vila de Gràcia han fet una diada històrica a Granollers descarregant el carro gros, el 3d8 i la torre de 7. Felicitats!

 

Salut  i alegria!

dijous, 11 de novembre de 2010

Raimon...Jo vinc d'un silenci...VerdCel



Navegant a tota vela per internet he trobat un article d'un bloc musical que parlava d'un grup de música valencià que versiona a Raimon. Quan he vist això he pensat que era  una notícia molt bona! Amb una mica de sort eliminarien els petits galls que li surten a Raimon quan canta. Major ha estat la meva sorpresa quan he vist que aquest grup de música, VerdCel, ha anat a Liverpool a interpretar Raimon! Quin goig, quin delit, quina alegria de pensar que aquest grup valencià ha pogut ésser escoltat per... Ostres no ho sé, els liverpoolencs i liverpoolenques deuen estar gaire al dia de qui és Raimon? O del que significaren les seves lletres quan es plantà com a cantautor valencià allà als anys '60? O de com desafinava contra el franquisme i en pro de la llibertat? No ho sé, hi ha que dir que aquests europeus cada dia em sorprenen més i, qui sap, així com aquí hi ha persones que per amor a la humanitat aprenen esperanto o pengen senyeres prosaharianes cada cop que Marroc es fica amb el poble saharià, potser allà hi ha liverpoolenques i liverpoolencs interessats en conèixer la repressió que patiren els valencians i catalans durant bona part del segle XX.

PD: Que no hagi esmentat les Balears no ha estat cap descuit, és simplement per seguir aquesta antiga tradició que ve des de la Península en oblidar-nos. I si no us ho creieu mirau-vos el Temps a qualsevol cadena televisiva. El/la meteoròleg/meteoròloga es situarà perfectament damunt Mallorca tapant les Pitiüses amb les cuixes i amb l'espatlla esquerra deixarà a l'oblit als pobres menorquins. Crec que si un dia l'arxipèlag desaparegués, a l'exterior (o fora Mallorca com diuen a l'illa gran) només ho notarien els milers d'italians, alemanys i hooligans que venen a fer-nos companyia tots els estius quan aterressin damunt la mar.

Catedral Metropolitana de Liverpool amb el cotxe d'un liverpoolenc o
liverpoolenca aparcat en línia groga.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Castells i molins.

4d8 al Raval de Montserrat el 7 de novembre de 2010
a la XXXI diada dels Castellers de Terrassa. (I)
Avui a la ciutat de Terrassa aquesta humil sargantana, farta de no poder anar a sonar sa flaüta ni ballar per cap plaça de Formentera i de veure's aïllada de tota la videta de cultura popular que es pegava per l'illa, s'ha estrenat com a casteller. 

A la diada hem sét(1) els Castellers de Lleida, els Castellers de Sabadell (que fent pinya al seu castell, ajudant-los, els ha caigut el 3d8 després d'ésser carregat), els Castellers de Terrassa i nosaltres, els Castellers de la Vila de Gràcia. La nostra colla ha descarregat el 4d8, el 2d7 i el 3d7. Per finalitzar la Diada ens hem acomiadat de la gent amb dos pilars de 5 (2p5).

Ha estat una experiència meravellosa, cada vegada que mirava el rellotge de l'ajuntament les agulles havien avançat, com a mínim, vint minuts. Ens hi hem estat dues hores i mitja ben bones, fent castells! Puc dir amb orgull que m'he estrenat en aquesta tradició a la ciutat de la meva al·lota. Per ella he estat patint part de la diada ja que veia com anaven passant les hores i que ja començava a passar de l'hora que confiaven en que arribés a casa seva per dinar. Finalment han hagut de dinar sense mi que he menjat més tard, bastant més tard. M'ha sabut greu. 

Tot i així, no tot són penes i castells, no. I us dono la benvinguda a la segona part d'aquesta actualització! [Aplaudiu]. Vinc a parlar-vos d'una pel·lícula que ahir a la nit vaig veure molt ben acompanyat estirat al llit com tot un senyor gatot. El film en qüestió és Moulin Rouge. M'estalviaré la sinopsi clàssica de director, país, temàtica, etc. Això d'aquí Sant Google Miraculós us ho solucionarà amb un sol clic. La pel·lícula va més enllà de l'amor i entra en les profunditats del Ser. Tota l'obra és un joc de imatges i pinzellades sobre aquella màscara invisible que hom es posa en societat. I és que ningú es mostra igual davant del públic o davant de les persones més quotidianes que en la intimitat del nostre Jo. El teló del teatre Moulin Rouge, l'obra teatral que s'hi crea o bé la mateixa vida de les cortesanes que allà hi viuen són el millor exemple d'aquesta doble dimensió entre allò que es troba a la mirada de tothom i allò que resulta més íntim dins de cada individu. L'espectacle és quelcom que un cop començat ha de continuar. 

Simplement es tracta de l'espectacle de les nostres vides.
Realment m'encantà aquesta pel·lícula. Moltes gràcies per mostrar-me-la.




(1)SÉT part. pass. dial. 
del verb ser. És una forma molt estesa en el català oriental i occidental, i típica de l'eivissenc. Si jo no agués sét tan pobre, Massó Croq. 69. [DCVB]
(I) Fotografia realitzades per na Montse Torres i trobades al blog Castellers de la Vila de Gràcia.

dijous, 4 de novembre de 2010

Illa d'or i argent.



Al marxar contemplo l'illa per
darrer cop i sos estanys em miren.
Són sos ulls que en jo partir m'observen
i acomiadant-me'n tornar ja esper.

Prest serà pròxima Barcelona:
grans avingudes amb finestral.
I allà resta l'amor ancestral
sent els seus sospirs airina bona.

Amb el goig de les seves carícies,
somiar faig allà a la llunyania,
ruta d'amor i companyonia,
teves, oïdora d'estes primícies.

Navegant per camins d'or i argent
lluny de tota dubtosa cruïlla
i aïllant-me delitosament, illa
esdevens entre esta mar de gent.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La presó de Nàpols: Segueu arran!

 

Tota persona pitiüsa coneix, com a mínim, l'existència de la cançó La presó de Nàpols tants d'anys cantada per Uc, pels Aires Formenterencs i recentment per Ressonadors. Però no tothom sap que a Mallorca i a Menorca també es canta, a Menorca l'anomenen La ciutat de Nàpols i té una lletra idèntica que a Eivissa i a Formentera exceptuant que a Menorca és més llarga, es veu que se n'ha conservat més tros que a les Pitiüses. Tampoc no tothom sap que aquesta cançó és cantada amb el nom de La presó de Lleida a Catalunya, La presó del Tibi o la presa del Tibi al País Valencià.

La data d'origen d'aquest romanç s'acostuma a situar al voltant del segle XVII tot i que alguns filòlegs creuen que no pugui ser anterior. Si donem la data per mig aclarida dient que és un romanç en llengua catalana del segle XVII pareix que no estem dient cap barbaritat. El problema ara seria saber quina versió és la original: la valenciana, la catalana o la balear? Hi ha qui diu La presó de Lleida però jo no sabria per quina versió decantar-me, la de Lleida o la de Nàpols...
Tommaso Aniello (Masaniello) és un
dels personatges més populars de
la tradició napolitana.

El més probable és que el romanç fos escrit durant la Guerra dels Trenta anys en la que la Corona d'Aragó va posicionar-se com a estat neutral. Tot i així en patí greument les conseqüències. A causa de la guerra entre Felip IV (amb l'exèrcit de Castellà) contra França, el monarca hispànic necessitava diners per finançar la guerra i pujà els imposts a tots els regnes de la Corona hispànica. D'aquesta manera el 1647 s'exigí a Nàpols el pagament d'un milió de ducats, la qual cosa va fer que, encapçalats per Masaniello els napolitans es revoltessin contra Madrid i cremaren els palaus dels recaptadors d'imposts (amb els recaptadors i les seves famílies a dins), aconseguí que Nàpols no hagués de pagar el milió de ducats però la revolta va ser sofocada a la força per la marina i tropes aragoneses i els revoltats foren tancats i executats donant una resposta clara a la hipòtesi de la Presó de Nàpols.

Guerra dels Segadors. Possible ante-
cedent que originés el romanç i
cançó de la Presó de Nàpols.
A Lleida, però, també varen tenir bons problemes durant la Guerra dels Trenta anys. Aragó patí atacs i provocacions constants per part dels castellans damunt del territori pròxim a França pel fet de declarar la seva neutralitat vers el conflicte. D'aquesta manera les tropes castellanes assetjaren i ocuparen la ciutat de Lleida l'any 1642 que va haver de ser assetjada de nou per un exèrcit franco-català entre 1646 i 1647. Aquí tenim un altre escenari bèl·lic en la mateixa dècada que a Nàpols i que ben segur que comportà les seves respectives execucions i empresonaments (com  passa sempre a totes les batalles de la història) tenint aquí la Presó de Lleida.

El Tibi, ai! El Tibi! un poblet de l'Alcoià pròxim a Alacant que no ha tingut mai cap presó! Però sí que ha tingut una presa que va ser construïda a finals del segle XVI per ordre de Felip II i està documentat que la mà d'obra estava formada per presos. Podríem estar parlant, potser, de la Presa del Tibi en comptes de la Presó del Tibi?

En fi, el millor de tot serà que escolteu vosaltres mateixos les cançons i opineu.

La presó de Tibi (lletra)
Em sap greu, aquesta és l'úniva versió que he sabut trobar per internet. N'hi ha una de molt millor però està en vinil i no la tinc.

La presó de Lleida (lletra)

La presó de Nàpols (lletra)
Versió rock del romanç.

Altres versions del mateix romanç:
-La presó de Nàpols (la versió més similar a la presó de Lleida que mai he vist)
-La ciutat de Nàpols musicalitzat per Cris Juanico (escoltar-la)
-La cançó dels presoners

Oculta mar enllà



-II-

Aturat contempla en el record

les cales, gents i festes que enrere

deixà. Cercant un lloc on absort

abocar-se a ciutats i pensaments.



Ignorant, encara, descobrir

que l'aventura bé esdevenia

desventura de l'enyor. I un bri

d'esperança a sons ulls eixiria



en olorar la sua sal marina

que envolta la terra ara prohibida

i despentina suaument l'airina



els pinars i savines que omplen l'illa.

Emblanquinades cases que em veien

créixer i viure dalt d'est món que brilla.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Llenties


 Aquesta sargantana feia dies que necessitava escalfar la sang prenent el Sol, com totes les sargantanes, damunt d'una roca. Quina roca millor que la roca que l'ha vist néixer i créixer?

Així doncs he pres avió aquest migdia arribant a les 15:00h al port d'Eivissa on m'he trobat que l'horari de les barques cap a Formentera ha estat més retallat que l'Estatut de Catalunya. Una barca a les 16:00h i la pròxima a les 19:00h! 

Doncs res, vist el panorama, la famolenca sargantana ha decidit anar a dinar. Però no s'hi valia dinar a un lloc qualsevol, no. Així idò on he anat ha estat al Bar San Juan on m'he menjat un plat boníssim de llenties (3,8€), una tallada generosa de greixonera (2,2€) i un culet d'herbes per baixar-ho tot (2€). Nyanm nyam!

Què té aquest bar que el faci únic i especial?

El restaurantet aquest vaig descobrir-lo quan, fa dos estius, anava dia sí dia també a Eivissa per a treure'm el carnet de cotxe. Era i és un lloc singular entre les botigues de souvenirs dels voltants pel simple fet d'haver-se mantingut fidel a la seva estètica i filosofia de sempre. 

És un baret de gent eivissenca que mentre hi hagi cadires lliures queda lloc per menjar i beure-hi. I és que si a una taula on hi ha tres persones menjant-hi queda espai per dues persones més, no ho dubteu, col·locaran a dues persones en aquells espais a la mateixa taula on dines! I tant que sí, i és que és part de la gràcia d'aquest indret dins del que, igual que en una màquina del temps, hom es transporta a una Eivissa viva i immemorial, una Eivissa on el tarannà de l'illa balla amb barruguets i fameliars. 

Un punt important que desconeixia i pel qual el Bar San Juan guanya encara més punts és la bellesa de la seva cambrera. 

Des d'avui fins dimarts, la sargantana ha tornat amb les seves germanes insulars adonant-se que ha deixat una part molt marcada seva al Principat. Et trob a faltar.

Salut i alegria!


PS: les llenties les he menjat perquè he volgut, hi havia molts de plats per triar.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ha mort Joan Solà


El filòleg i lingüista Joan Solà i Cortassa ha mort aquesta nit de matinada amb 70 anys d'amor i lluita pel seu país. Ha estat un home que ha revolucionat les lletres catalanes, vice-president de l'IEC, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i autor d'una quarantena de llibres de sintaxi, puntuació, sociolingüística, tipografia, lèxic, i molts altres àmbits de la lingüística. Ha estat també el principal autor de la nova gramàtica catalana que està en construcció a l'IEC.

Podria dir-se que és una personalitat que, tot i jubilar-se de la UB el juny passat, he conegut aquest semestre entre les aules de Català Estàndard de boca de na Neus Noguer i en Sebastià Bonet. Tot i que Solà no hi fos en cos present no ha faltat mai cap dia en que se'n fes referència atorgant-li el mèrit d'haver estat el primer que havia estudiat científicament fins i tot les coses més petites de la llengua com l'ordre no marcat dels elements de l'oració. Us heu preguntat mai perquè situem els complements després del verb i perquè a vegades, per emfatitzar més un complement d'aquests el desplacem? Això és una mil·lèsima part de totes les coses a les que va donar resposta el --m'atreviria a dir-- lingüista més important de l'última centúria. 

Com a principal gramàtic de la GCC (Gramàtica del català contemporani) cal dir que estava realitzant una feina tan precisa i científica que acadèmies d'altres llengües, com la RAE, estaven adaptant el mètode d'estudi i anàlisi que Solà aplicava al català a les seves respectives llengües.

Una de les seves publicacions més famoses és un recull d'articles que ha anat penjant durant molt de temps a la premsa. Aquí hi ha una entrevista que Vilaweb va fer-li l'any passat: Pau lingüística.




La setmana passada al diari Avui publicà el seu darrer article. Començava així:
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991).
Aquí hi ha l'article sencer.

La setmana passada li comentava a la meva al·lota que tenia l'esperança d'enguany o l'any que ve poder anar a escoltar alguna conferència o classe magistral seva. Ara ja és una cosa que no podrà ser. 


Bon viatge Solà.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Així balla en Joan Petit!



Duia bastant de temps volent parlar d'aquesta cançó, la cançó d'en Joan Petit. Estic convençut que tothom  que passi per aquest bloc coneixerà o haurà sentit alguna volta d'infant aquesta cançó. Que aparentment és una cançó infantil d'aquelles de tota la vida i que per tot és cantada. Però la veritat resulta ser, a vegades, més fosca i en aquest cas trobam l'origen d'en Joan Petit en una història fosca i passada.

No fa gaire vàrem veure, amb Na Cecília, que moltes cançons populars i tradicionals de casa nostra sonen en comú amb cançons de tota la vida d'altres bandes veïnes i germanes com València o el Principat. Idò bé, resulta que amb si amb na Cecília arribàrem a la Península, amb en Joan anirem encara més lluny. 

per falta d'imatges d'en Joan Petit
heus-ne ací una d'en Pere Joan Barceló
Carrasclet.
L'origen cal trobar-lo en una revolució que hi hagué al sud de França l'any 1643 quan un pagès anomenat Joan Petit acabà encapçalant la Revolta dels Crocants de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. En Joan Petit en ser que va ser capturat el condemnaren a la roda, que consistia en que amb les rodes d'un carro anaven esclafant una a una totes les parts del torturat fins arribar al cap. Així idò, la cançó infantil que avui coneixem és l'evolució d'aquesta història i per aquesta màquina de tortura és per la que van citant-se les parts del cos una a una i es va començar a cantar a partir de llavors per tal de recordar l'últim gran cabdill dels crocants. Conta la llegenda que en Joan Petit quan era a la roda, per tal de fer escarni al rei fins al darrer alè feia ballar els dits abans li fossin esclafats, el braç, etc. 

Aquesta llegenda es va estendre com una taca d'oli arreu dels Pirineus arribant fins la costa atlàntica on avui en dia, a Euskadi, hi ha una versió en basc de la cançó. Es va fer molt popular a l'antiga Corona d'Aragó que, probablement arribà a través de la Catalunya nord tot i que inicialment a Catalunya era cantada com una cançó eròtica entre l'aristocràcia on el "dit" representava una altra part del cosa. En castellà i en francès també se canta, però la versió que més recorda aquests fets i que se canta amb més sentiment i fidelitat històrica és la versió occitana que té una lletra i un ritme diferents convertida, fins i tot, en dansa, una dansa fòrça polida!

Tothom coneix o bé perquè l'ha sentit o bé li han cantat d'infant la cançó d'en Joan Petit. Una cançó que, aparentment, és una cançó infantil d'aquelles de tota la vida que se canten per tot arreu resulta que té un origen i un passat bastant més obscur.

video

diumenge, 24 d’octubre de 2010

¿Y mi calcetín?

¿Y mi calcetín? from Gonzaga Manso on Vimeo.

Cago en l'ou! Tenc dos calcetins desaparellats. Què he de fer ara, ajuntar es blanc sense coll amb so gris clar i llarg? Serà una unió antinatural...

El fet de ser conscients.


"Si no hi ha un fet no hi ha consciència"
                                                          Enric Blanco.


 [SO] consciència col·lectiva Conjunt de creences i sentiments que integren l’heretatge comú d’una societat.
DIEC2

Pi de les tres branques.

Què té aquesta terra nostra?
Hi havia una porrassa
que congriava un albó
tan alt com el Puig Major
i gruixat no ho era massa, 
i tenia una rabssa
com el castell d'Alaró.

Esponerós si que ho era
amb cimals que s'enfilaven
de Mancor fins a Morella,
les branques a Cornudella,
feia una ombra de primera;
a davall tots hi bevacen.

Un dia des de Castella,
arribaren molts de senyors.
Pensaven fer-ne tions
i llavors també estelles
per llevar males idees
d'un símbol de nació.
Biel Majoral.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Occitanisme a Barcelona

Mapa del territori històric i actual de la llengua occitana.
Ahir al vespre al Centre Artesanal Tradicionàrius se celebrà l'aprovació de la llei de l'occità a Catalunya amb una xerrada del síndic d'Aran i un posterior sopar i sobretaula amb músiques i danses occitanes a les quals vaig afegir-me en un tres i no res.
Parlant primer en català estàndard, i poc després en formenterer pur i dur, que resultà semblar-se bastant més a la llengua occitana que no l'estàndard del català, jo que ho feia per facilitar la comprensió (ignorant de mi), acabí parlant amb persones de Tolosa, Montpeller, de la zona de Béarn (part de la zona vermella costanera del mapa) i de per les terres llemosines (el nord colorit del mapa) que, per sorpresa meva, m'interpretaren el Jaleo de Ferreries i em cantaren la cançó d'Anàrem a Sant Miquel quan vaig sonar-la amb la flaüta al sopar. 

Per posar-nos en context, el passat setembre s'aprovà al Parlament de Catalunya que l'occità, amb la variant de l'aranès, era cooficial en tota Catalunya juntament amb el català i el castellà essent la primera autonomia amb tres llengües oficials a l'Estat espanyol. Així l'occità pot sol·licitar-se com a llengua vehicular a l'administració per exemple a... Tortosa. Una equivalència seria que el català o l'euskara fossin oficials a tot l'Estat i no només als seus respectius llocs d'origen. 

Aquesta cervesa torrada és de fabricació
artesanal d'aquí, de Barcelona. És sens
dubte la millor cervesa que mai he tastat.
Altament recomanable!
Acabada la xerrada del síndic, que va ser en tot moment una persona la mar d'humil i modesta, em causà molta confiança, començaren a sonar violins, guitarres i acordions diacrònics fent dançar a unes quantes persones, entre elles jo, danses occitanes que vaig aprendre a imitar de seguida, va ser molt divertit! Entre altres instruments, jo vaig treure la flaüta i el tambor típics d'Eivissa i Formentera que, com que tenen un orígen als segles XII-XIII a Provença (territori històric d'Occitània), comencí a sonar alegrement sonant gaites com Sa Calera, Es Jugaroll, Sa Polca d'Orus o Anàrem a Sant Miquel que, per sorpresa meva la meitat dels assistents d'allí coneixien! Uc es va donar a conèixer entre la societat romanista d'arreu de Catalunya i la meitat sud de França, qui ho havia de dir! A més, a la part llemosina totes les melodies que sonen la sonen amb la mateixa tonalitat que es fa la música tradicional a les Pitiüses i dançaven un ball amb forces similituds a la curta. 

Acabada la festa al Centre Artesanal Tradicionàrius hem acabat anant a casa de'n Rafèu, un parisenc que residí a la zona del Llemosí des dels 10 anys i que parla occità des d'infant (és jovenot, no arriba ni als 30 anys) a Gràcia. Allí hem seguit la festa amb tocs d'acordió, violí i flaüta amb el tambor. Mai havia escoltat la combinació entre flaüta pitiüsa i violí, queda beníssim! 

Joan Rodriguez, Jordi Riera i, Joan, l'autor del lo blòg deu Joan

Flaüta i tambor que he sonat al sopar. La flaüta, de tres forats,  és
d'origen provençal, al nord-est dels Pirineus.

Moment del sopar amb en Ferriol Macip al violí i en Rafèu Sichell
a l'acordió.