dijous, 31 de desembre de 2009

2009 en Imatges


Començant l'any a Formentera, repetint 2n de batxillerat la vista del 2009 es presentava com un any tot ple de reptes. Principalment aprovar el curs, la selectivitat i arribar a Barcelona a estudiar.


Però durant aquest curs escolar les escapades pel País Valencià, Eivissa, Mallorca o Menorca per anar-hi a actuar amb el grup de ball pagès Es Pastorells no han mancat pas. En aquest 2009 també finalitzà la meva aportació a Ràdio Illa que, setmanalment, hi comentava tota l'actualitat setmanal de la blogosfera local.


Un cop acabat el batxillerat, la selectivitat aprovada i l'inici del que havia de ser el meu estiu pre-universitari; un amic i jo decidírem marxar a Menorca a celebrar les festes de Sant Joan. Del 21 al 25 de juny estàrem a Ciutadella i sense cap mena de dubte acabaren essent unes dates que restaran en la memòria de forma inesborrable.


Amb l'estiu i el Tonight Tonight arribaren els primers turistes, entre ells la meva bona i vella amiga Laia qui, a mitjan juliol havia anat a visitar a Terrassa pels dies que vaig matricular-me a la UB. Sens dubte, tot i haver estat un estiu inoblidable per les moltes festes que acompanyen Formentera en estiu i les persones que vaig conèixer per aquestes dates, aquesta visita ha estat la més especial de tot l'estiu. Si més no, un dels records que més gravats han quedat del 2009. "el senyal que orienta al mariner"


I l'estiu, per fer-lo més especial, l'acabí amb la gravació de les Caramelles de Nadal de Formentera als estudis Ona Digital acompanyat per en Xomeu de na Pepa i n'Emi Miguel.


Una volta arribat a Barcelona per estudiar Filologia Catalana, just de seguida vaig haver-me de desplaçar a Menorca un cap de setmana a causa d'unes Jornades Culturals on hi vaig convidar na Laia; d'allí el 19 de setembre començàrem a sortir.


I ajuntant el Gran Hermano sense càmeres que és la residència on visc; el bon rotllo amb els companys de Filologia de la UB; les persones que he conegut enguany i m'han ajudat a passar un millor any nou, puc dir que el 2009 ha estat un any molt ben parit.

Bon any nou!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Adéu ciau Catalunya, fins l'any que ve.

Fa uns dies que no dormo gaire bé, començo a pensar que tot sigui per mor de que el què hi ha més a l'interior de mi mateix crida silenciosament retrobar-se amb el meu llit; retrobar-se amb aquells matins on quan un es desperta es troba a un lloc conegut i familiar; en comptes de la hostilitat de Barcelona. Per més que un vulgui fer-se creure que està bé: enlloc com a casa. Les hores comencen a escurçar-se. En breu les maletes estaran recollides. La roba plegada a una a una banda i, a l'altra, els llibres. Tirant al mig hi haurà la flaüta, la qual em serà imprescindible només arribi a Formentera.

A hores d'ara, a hores d'aquesta publicació, escric des de la UAB esperant que acabin les pràctiques de laboratori i poder marxar ben resguardat per l'escalfor de la mirada i les mans de la lleona. El fred sembla clavar-se per qualsevol racó que trobi sota el munt de roba, bufandes i abrics amb els que hom es pugui vestir. L'espècie humana, sempre capriciosa de desafiar el destí i la natura, ha après a protegir-se des de temps immemorials del fred i a esquivar la calor. Tot i així sembla mostrar-se esquiva al innegable fet de que tot això no només afecta a la temperatura corporal. Els dies grisos fan que la gent es mostri grisa, distant i freda en relació al seu entorn; i els dies com avui, on hi fa una mica de vent pluig acompanyat d'un fred gèlid ajuda a enyorar aquella xemenella amb una estufa de llenya on poder-hi torrar un parell a la formenterera de bocins de sobrassada.

Sí, crec que el primer que faré en arribar a casa serà això; torrar sobrassada.


Tot i que, segons les recomanacions de Can Loi, que és d'on he tret aquestes imatges, tal vegada m'atreveixi a provar-ho amb una culleradeta de mel.


A la vostra salut!


diumenge, 20 de desembre de 2009

I a la tercera lluna...


...l'hivern esdevingué primavera.

Avui acaba un cap de setmana on el que tothom tenia clar i ho donava per sabut ha acabat essent evident. A la tercera lluna s'ha dibuixat allà a l'horitzó la porta d'un univers inacabable per on caminar plegats.

Després d'entrar en aquell laberint on els molts camins de la vida poden portar-te a atzucacs i culs de sac de tota faisó el cordill que ens mostrà el camí fou i és sempre present. Un cordill que lliga els més profunds pensaments d'un amb els del l'altre. Un cordill filat amb prou confiança, desig i ànims de fer-lo perdurable al pas de temps tal que ni l'atzarosa estisora de les parques és capaç d'escapçar i occir els fonaments que ara ja s'han estabilitzat.

Un cop la primera pedra és col·locada i les columnes han estat alçades la Veritat, la nostra veritat, és inesborrable.

dijous, 17 de desembre de 2009

Històries de més enllà de mitja nit.


Un lloc on poder oblidar:
 
On s'hi olora l'aroma i el sabor 
d'una època d'antany 
on els rellotges perden raó de ser 
i resten immòbils sense fer tic... ni tac.

Un lloc on poder recordar:

On l'esquitx de les ones 
i la infinitat d'illots
denoten nostra vivor
transportant-nos a temps remots.


Un lloc on poder somiar:  

On... el senyal que orienta al mariner...
Sentir ta afruitada olor
restar sempre a ton recés.

Un lloc on...

On no hi ha blanc sense negre
ni sí sense no.
ni Ophiusa sense Egasos
ni tres sense dos.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Sense compromisos

        Las únicas preguntas que quedaban por resolver eran si Mimmi querría todavía saber algo de ella y si estaba sola o disponible.
        Llamó al timbre.
        Mimmi abrió la puerta y arqueó las cejas asombrada. Luego se apoyó contra el marco de la puerta y se llevó una mano a la cadera.
        --¡Salander! Pensaba que estabas muerta o algo así.
        --Más bien algo así ---Dijo Lisbeth.
        --¿Qué quieres?
        --Esa pregunta admite muchas respuestas.
       


Durante unos segundos, Mimmi pareció quedarse perpleja antes de soltar una carcajada.
        --Sólo conozco a una sola persona a la que, después de un silencio de año y medio, se le ocurriría llamar a la puerta de mi casa y preguntarme si quiero follar.
        --¿Quieres que me vaya?
        Mimmi dejó de reírse. Permaneció callada unos segundos.
        --Lisbeth... Dios mío, me lo estás diciendo en serio.
        Al final, Mimmi suspiró y abrió la puerta.

La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina.
Stieg Larsson

dijous, 10 de desembre de 2009

Una tarda amb tu: ment.


La Llum no és res que hagi de cercar-se més enllà dels propis murs amb llurs portes i finestrons que hom s'imposa; és quelcom que surt des d'un mateix amb perseverança, desig, amor i empatia. Per a què la llum no s'apagui i sigui perceptible en l'entorn de cada individu cal fomentar-la autocarregant-se de positivisme i pau interior.


Barcelona és una ciutat grandiosa plena de racons meravellosos. Aprofitant el dia d'avui on, com és de costum, m'ha costat el impossible llevar-me i desfermar-me del món dels somnis, des de bon matí han anat col·locant-se les coses en un ordre perfecte per gaudir de la jornada al màxim he dedicat la tarda a treure'm a passejar. La meva direcció inicial era el mercat de Sant Antoni, a deu minuts de Plaça Universitat. La qüestió és que arribar-hi m'ha costat gairebé tres ben aprofitades hores de passejar pel Raval caminant per placetes urbanes, patis neo-clàssics d'edificis oficials i centres culturals de tota mena.

Per ventura he trobat el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) on hi feien una exposició que ara mateix seria incapaç d'adjectivar; un no havia acabat d'entrar que la màgia d'aquella obscura exposició carregada de temptadores imatges de desig i passió ja havia captivat tota l'atenció del visitant. El teatre Goya molt a prop d'allí on és fàcil i possible que més d'una nit em perdi en alguna de les seves múltiples butaques a l'aguait d'entrar en un món d'imaginació i fantasia.

En cap moment el pensament i les inexplicables voltes que aquest fa han deixat d'acompanyar-me; al matí classes carregades de bon rotllo i al migdia l'adquisició d'un important símbol que impedeix oblidar la riquesa dels detalls i les petites coses que fan d'una vida una vida feliç, un símbol que dóna gràcies a totes aquelles coses que fan de l'hivern i els mals moments una primavera permanent, rica de colors,  olors i el piular dels ocells.

La tercera lluna als cors arriba.
Surrealisme, amor i jardineria:
els primers plats del dia.
Aventura't i confia, 
sols el segon plat i les postres
resten incògnites
a que el dit i el destí les triï.



Recordes el mite de Pandora?


dimarts, 8 de desembre de 2009

Baix les pedres

Un Una altra vegada el mateix tacte llaüt
les teves mans
que es passegen
lliures
pit i esquena.
sortit de varador La lleugera coentor de després que navega
I la violència
del moment
mesclant-nos
fugaçment.
vent en popa Caragols amagant les antenes faci bo o faci vent.
A les nits
i en zones
humides
ix amb llurs
tímides antenes.
Ocultant-se en la foscor de l'Ego sainat.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Ca meva, Formentera.



Sovint es sent a dir que la cabra tira al monte i no puc dir que no sigui cert. Després de tres mesos d'aventures pel Principat m'era del tot necessari sentir l'olor a terra humida; meravellar-me amb la farigola borda florida; els cepells vestits de marró i de rosa; l'olor a sal d'una mar tenyida d'argenta per la lluna; caminar entre pau, harmonia i natura, i sobretot, retrobar-me amb els meus i amb mi mateix.

Avui és l'últim dels dies que, després de gairebé una setmana, faig a Formentera fins nadal. L'última oportunitat de notar sota els meus peus el coixinet de la molsa als  boscatges d'arran de casa o de contemplar aquella llum intermitent que nit sí i nit també orienta a tota mena de navegants: nautam sum. Els incomptables estels que brillen a sobre nostre formant tot de conjunts i formacions que ens remonten a la nostra cultura mare plena de divinitats furioses i bèsties de tota faisó.

Es vulgui o no, uns dies d'esbarjo i de tranquil·litat dónen molt de sí per pensar. M'ha sorprès bastant no estar impacient per tornar a entrar a les aules, tampoc el fet d'anyorar el passejar per Portal de l'Àngel xinu xanu i deixar-me perdre pels carrerons gòtics de darrere la Catedral de Santa Eulàlia. Només m'ha faltat una cosa i és la possibilitat de pujar la Rambla d'Ègara, ja sigui a peu o amb la línia 9 Avingudes tot menjant-me uns croissanets acabats de fer, i bufar a cau d'orella esperant veure aquella ganyota que tant em diverteix, o ocasionar algun petit esquitx d'aigua freda a la cara de bon matí.



dimarts, 1 de desembre de 2009

Keny Arkana, poca broma.




Vivim uns temps en els quals la societat capitalista es desmorona i pot arrastrar amb ella al món sencer. Les crisis es van sumant: crisi alimentària, crisi energètica, crisi ambiental..., els primers que paguen, com de costum, són els darrers escalons de la cadena. Hi ha un jovent que es rebel·la i empra la música com a mitjà d'expressió. Aquesta jove rapera francesa crida en aquesta cançó la ràbia dels que no ens conformem, dels que seguim tenint l'esperança d'un món millor i just.


La lletra d'aquesta cançó és digna de ser llegida, fusiona la lluita social amb l'espiritualitat. El propi títol de la cançó fa referència a les cultures de les tribus natives americanes Maya, Cherokee, Tayta, Xingue, Hopi, Inca, Seneca, Inuit i Maputxe. Segons la seva cultura la consciència de la humanitat evoluciona del primer al sisè sol. Ens trobem visquent actualment baix el Cinquè Sol de consciència però a punt d'arribar al Sisè Sol. Aquest últim ens portarà una nova consciència i, amb ella, una transformació fonamental del nostre món.

divendres, 27 de novembre de 2009

Muse i exucursions filològiques


Això i molt més escoltàrem el passat 24 de novembre a Montjuïc

I és que Muse va fer entrada triomfal a la ciutat comtal omplint el Palau Sant Jordi a les 21:30 on aparegueren del no-res d'entre un impressionant espectacle de llums i música deixant al públic sense descans durant gairebé dues hores de llum, música, passió i birres a quatre euros (afortunadament no bec cervesa). Al concert hi anàrem na Laia; en Danni, un company de carrera i bon amic de na Laia, i jo.

Vaig entrar al concert essent gairebé un ignorant de Muse, era un grup que hauria escoltat un parell de cops, comptant llarg. Això sí, vaig sortir del palau tenint ben clar que no serà pas el darrer cop que els escolti. Tot i tenir molta música que sembla --a la meva oïda almenys-- igual o força semblant, tenen un to que els diferencia de qualsevol altre grup del moment. Qui els hagi escoltat m'entendrà.

Adaggio  e stacatto
(...)

(I ens tornem a somiar, eternament captius.)

Tocant-te

un crescendo
de carícia
i vertigen.

Tocant-me

et faig endins
mateix
de mi
empresonat.
(...)


I avui... Entre el Romanticisme i el Modernisme, filologia.
Els filòlegs de la UB estam que no param! Per avui havíem programat, una mica a la puta, una excursió al Park Güell on el grup no és que hagi estat gaire nombrós. D'esquerra a dreta i de dalt a baix érem na Judit, en Jordi (jo), na Júlia, en Genís i n'Anna Paradís. I per descomptat la mascota més famosa del gran Gaudí, el drac.

La cosa ha començat ben d'hora i després de molt i molt caminar, sempre barda amunt, per descomptat, hem aconseguit arribar al parc on sortosament la quantitat de guiris ha estat més aviat reduïda. Hem pogut mostrar els nostres visibles dots d'anglès els quals m'han sorprès al veure que el recordava més del que creia. I res, l'altre lloc on hem anat ha estat un magnífic jardí romàntic on la mitologia i l'amor hi són constantment presents i que ara mateix seria incapaç de situar sobre el mapa ni tampoc dir com s'hi arribava. Això sí, al costat hi havia un magnífic poema visual del valencià i revolucionari Joan Brossa.


Imatge general d'una part dels jardins.
Un gran dia senyors, un gran dia.

dijous, 26 de novembre de 2009

Hi ha que passar-s'ho teta.


hipoteta: préstec per fer-se una operació d’estètica, en el qual la garantia són els propis pits.


pitrera: mamelles que creixen a l’esquena.


metafora: top-less (en sentit figurat).


tetasterona: hormona masculina que activa l'atracció directa vers els pits femenins.


Tètan: Malaltia produïda per un excés de tetasterona que produeix vista cansada fent que els ulls es desviïn un pam i mig avall de la mirada de qui enraona amb nosaltres.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Creus i roses.

Com és a dalt és abaix
Nits plenes d'incognites
per tímides flames
només dissimulades.
Avui he tornat a K:.. He estat amb els GG:. E:.V:.; el GG:.conferenciant i 2GG:.+
Sabem més coses
cada dia
i n'entenem menys.
S'ha tractat D:.B:.i el Símbol>Paraula>Verb Perdut.2lectures, la P:. i la I:.
Tot comença en la tenebra,
sense forma, sense rostre.
A cop de compàs la figura es pica
contra el roc que esdevé perfecte.

I al final, esperança.
Com és abaix és a dalt.

dijous, 19 de novembre de 2009

Dues llunes d'abraçades d'ultramar



dimecres, 18 de novembre de 2009

Vull un tè amb canyella si us plau!


Després de mesos de no prendre'm el luxe d'asseure'm a una taula --tot i deixar reposar les galtes del darrere sobre una cadira--, mantenir una breu i trivial conversa amb el cambrer i demanar quelcom a la barra. Després d'uns segons de dubte a l'hora de demanar; no, avui no em venia de gust cap cafè, he demanat una imfusió. Hi havia herba lluïsa, tè negre, tè amb canyella, etc. La meva elecció ha estat per la que dóna nom al títol i certament no la planyo.

Al beure'm la imfusió he recordat aquells dies ja passats on ja fós a Eivissa, ja fós a Formentera em dedicava unes horetes de culte i anava a un bar que m'agradés a demanar una imfusió i dedicant-me a la lectura o a l'estudi --si em trobava en època d'exàmens-- deixava que anés passant l'estona. D'aquesta manera vaig descobrir els contes de Narcís Oller a la Fonda Platé o m'introduiren el cuc de la curiositat cap a la creació de cubs perfectes. També foren moltes les hores que vaig dedicar en aquesta fonda a jugar al billar, al trivial o a reunir-mi amb amics i amigues que lamentablement tinc massa oblidats. On aprenguí a jugar al cau, on m'exprimí el cap llargues nits elaborant complicats mots a l'scrabble acompanyat sempre per na Sílvia, na Cristina, na Maria i na Celia. Quins temps aquells, oh sí.

Tanta maièutica a partir d'un sol tè amb canyella, potser hauré de venir-hi més sovint en aquesta cafeteria. I la gent? A cada taula hi ha una petita persona deïficant-se a través de l'estudi i la lectura: a la meva esquerra un senyor que estudia uns documents, potser sigui abogat; enfront meu a la dreta un lector de La Vanguardia i un home que espera a ser atès, demanarà també un tè? No fa molt a la taula de la meva dreta hi havia una noia que estudiava ciències socials, espero que li vagi bé l'examen. I tancaré aquesta memòria escoltant amb discrecció la conversa que tenen les dues senyores d'enfront a l'esquerra, sospito que una és professora de català.

Salut i canyella.

dimarts, 17 de novembre de 2009

El regne de Déu és dins l'Home



Adoro aquesta pel·lícula i m'encanto baix els signficats del discurs final del film. En fi, una obra mestra.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Filòlegs a Palau

Per fi, després de molt temps, de molts correus electrònics i milers de canvis d'última hora, el sopar catalanofrikofilològic ha estat una realitat. El passat dijous 12 a un restaurant italià del centre de la ciutat comtal es reuniren una vintena llarga d'estudiants de catalana. Finalment ens veierem les cares, saberem els que érem, quants érem i sense cap mena de dubte marcà un abans i un després en el nostre dia a dia universitari. Una prova d'aquests mots és el nou clima al pati de lletres, per primer cop s'ha ajuntat un grup de prop de deu assistents al sopar i ens coneixiem tots! Ja hem programat una excursió per aquest divendres.

El sopar fou tot un show digne de ser recordat: infinits problemes a l'hora d'aconseguir pagar el banquet --això de fer divisions als filòlegs no se'ns dóna massa bé pel que sembla-- i un cop fora de l'Italià i de molt caminar arribarem a La Musiqueta on les cerveses i la pomada/gin amb llimonada correren per les venes de tothom.


Dies més tard.
El dissabte, després de la intensa festa d'aniversari d'una companya de residència i un matí sencer jugant --i guanyant-- al monopoly vaig dirigir-me cap a Terrassa a comprar una bufanda preciosa, de llana gruixada i suau, lliseta i grisa, llarga com ella sola, indescriptible, perfecta, és una bufanda adorable d'on en un futur no molt llunyà hi brotaran unes trenes en llurs extrems.

A banda de la impactant bufanda vaig acabar dormint a casa de la xicota, na Laia, i preparant-me psicològicament per a l'important esdeveniment de l'endemà. L'àvia Rosita celebrava els seus 75 anys! Familiars, parents, amistats de l'àvia, i més rostres desconeguts començaren a desfilar pel meu davant presentant-se amb cordials somriures i palmadetes. Tot i això la situació em va agradar i la gaudí al màxim. Un dinar genial amb una companyia que, passats els primers instants, va resultar agradable i simpàtica. ¿Repetimos?


Els déus castigaren a Prometeu per regalar el foc del coneixement als homes i als homes per acceptar-lo i deixar d'entregar-lo als déus. Ells amb la venjança corrent per les venes entregaren a Pandora amb una àmfora plena de presents: la discòrdia, la por, la pesta, l'odi, etc. La curiositat de Pandora feu que obrís l'artefacte i tot el mal sortís de l'àmfora quedant-hi amagada a l'interior només l'esperança, el regal compassiu que els déus entregaren als homes.

Se viu, se sent, Formentera està present!

dimecres, 11 de novembre de 2009

ECLIPSI

Si llegiu aqueixos mots és que nos no hi som
set-cents anys fa que vinguérem a alliberar
aqueix roc tan salat que del blat prengué nom
lluna de ponent caigué i nostre estel s'alçà.

Estel que brilla damunt quatre illes del món
que resten a orient de la mà que ens ensenyà
de primeres cantar, ballar i de tot parlar,
després... oblidar nostra mare i a perillar.

Avui encara hi som demà potser ja no
poc a poc igual que guerrer occit caiem
rajant aquella sang que ens distingí
Pirineus enllà amb Borrell front del sarraí

Oh! Vella nau brava que aguanta el temporal
que bufa de ponent apagant nostre foc
encès hui per quatre resistents celestials.
Com desgastats per la ponentada rocs.

Belles donzelles que resten impassibles a l'aguait de la nau que veieren marxar amb sos amors.
Rosa en mà, seca i punxeguda que els jorns que bufa ponent plora algun pètal massa sec.
Creuen creure que aquell dia es repetirà abans de que la flor plori la darrera llàgrima,
llavors només punyir farà, com destorb pels vents ponentins que fort hauran arrelat i la tallaran.


Doncs mariner
sols la mar
per pàtria té
però una llar
sempre
haurà de mester.


divendres, 6 de novembre de 2009

Cassogues a cau d'orella.

A Ernesto lo apasionaba mucho el tema de la predestinación. «En la vida de cada hombre -decía-, sólo existe una mujer con la cual puede conseguir una unión perfecta, y en la vida de cada mujer sólo hay un hombre con el que ella puede ser completa.» Pero el encuentro era un destino de pocos, de poquísimos. Todos los demás se veían obligados a vivir en un estado de insatisfacció, de perpetua nostalgia. «Cuantos encuentros habrá? -decía en la oscuridad del dormitorio-. ?Uno de cada diez mil, uno de cada un millón, de cada diez millones?» Uno de cada diez millones, sí. Todos los otros son adaptaciones, simpatías epidérmicas, transtiroias, afinidades físicas o de carácter, convencionalismos sociales. Tras estas consideraciones no hacía más que repetir; «¡Qué afortunados hemos sido, ¿no?!»

Susanna Tamaro - Donde el corazón te lleve

La pitjor cosa que pot passar-li a algú que aspira a filòleg és quedar-se sense paraules. És sentir-se com la platja que una maregassa li pren la sorra o l'au que s'oblida de volar. Tot i així, per sobre les mirades que tants missatges porten en l'aire; els llaços que lliguen invisiblement els nostres estats, que ens permeten saber el nostre estat a quilòmetres de distància, l'ànim amb les respiracions o qualsevol altra manifestació de les nostres ànimes que sense pausa es fusionen en una de sola.

Per aquests, pels passats i per tots els moments que encara han de venir no oblidis mai que el senyal que orienta al mariner és impossible d'apagar, igual que les nostres espelmes cremaran eternament allà damunt Montserrat.

Amb cassogues a cau d'orella et repetesc el secret pitjor guardat del món.

Gràcies.

L'estel que brilla en la foscor
i m'il·lumina.  Aquesta la mà
que m'agafa i em dóna escalfor
sort que gelatina es féu la mar.

Creuant-la ha nat ma segona llar.

dijous, 5 de novembre de 2009

Erika Lust i el porno.

Erika Lust és co-fundadora de Lust Films, productora audiovisual, periodista i escriptora. Últimament s'ha erigit com una important directora i productora de cine eròtic. Aquesta dona adoptada per la ciutat de Barcelona ha sabut donar un enfocament completament nou dins aquest gènere fins ara controlat majoritàriament per un públic masculí pelut, primari fàcilment comparable amb l'homo neandhertalensis o l'homo erectus.

La política que segueix Erika Lust és crear un porno que no estigui buit de contingut, un cine amb argument, amb una trama i amb un mínim de lògica i raó on les dones que vegin les seves pel·lícules puguin sentir-s'hi identificades i així poder gaudir de la pel·lícula. Aquesta fita dista anys llum de la realitat present. Al dia d'avui el 90% o més de la pornografia comercialitzada és porno flac i barat fet i pensat únicament per al públic masculí i fet i pensat per a un sols tipus de públic masculí. Tot són pel·lícules amb infermeres disposades, adolescents calentes, col·legiales amb faldilles ridículament falses, butaners i fontaners que arreglen les fugues i averies a l'habitació, etc. Igual passa amb els arguments actuals: primera unió carnal entre noia rossa i noi fort i morè a la cuina; segona unió carnal a la dutxa; tercera, a l'habitació amb no més diàleg que: -Creo que la fuga de esta cañería costará mucho de arreglar.

La veritat és que no sóc gaire bon consumidor de pornografia, sincerament el porno no m'agrada i és precisament per això, el trobo ridículament fals, monòton i avorrit. Avui per avui encara no he vist res de l'Erika Lust però tinc una amiga eivissenca, que escriu el blog Del Deliri a les Del·lícies, que tot sovint me'n parla i recomana així que agraint-li els seus consells no puc fer menys que fer que corri la seva veu i dir:
-Sigueu optimistes, tal vegada arribi un dia que hom gaudeixi de cine eròtic de qualitat i quedin les paròdies del mercat obligades a restar en l'oblit.

PS: Una altra cosa important, ador en Buenafuente tot i haver perdut una mica -al meu criteri- en els últims temps. A més, fou un dels primers que va començar a castellanitzar el català de tv3 arribant al que tenim en l'actualitat. En fi, això últim són ous mesclats amb caragols o també figues d'un altre paner. Us deixo una entrevista que en Buenafuente fa a Erika Lust.





dimarts, 3 de novembre de 2009

Una mica més i em foten sa cartera.

Realment hi ha lladres que se'ls hi ben nota que tot els diners els inverteixen per via intravenosa o en maria. Ahir a la nit anava de camí cap a casa quan a uns 200 metres de la universitat va aturar-me en sec --interrompent el meu moment happy amb els auriculars escoltant música pel carrer-- i em demana vuitanta cèntims per comprar-se un quebab, és a dir, la típica excusa per a que treguis la cartera i ell d'un tiró te la furti. Com és normal, en un primer moment vaig dir-li que no portava aquests diners tot fent intenció d'avançar en el meu camí i deixar-lo allí que s'espavilés però ell em va tornar a retenir incistint un pèl menys amistosament. Després de negar-me a donar-li cap diner a aquell mal educat va amenaçar-me tot diguent:
-¿Quieres que lo compruebe yo mismo si no llevas dinero?- Ostres! això era una amenaça, aquest paio anava en sèrio amb el tema de treure'm els diners, i aquells ulls amb els que em mirava que inspiraven de tot menys res de bo.

Estava clar que l'honrat sud americà volia fotre'm els diners i més valia no fer-lo enfadar gaire, mai saps què portarà amagat a la butxaca ni si picarà gaire. Resignat vaig treure la cartera i fent una passa enrere vaig cercar --agafant ben fort el moneder-- una mica de quincalla i res, vaig donar-li quaranta cèntims per a que em deixés en pau. --Quiero más dinero, deme 80 céntimos-- Li vaig explicar que no els portava i ell que havia mirat com treia els diners havia vist que hi havia monedes d'euro i em digué que ni donés una d'aquelles doncs. Si home!  Em té a la vorera d'un carrer que darrere meu tinc la paret i al davant l'honrat sud americà barrant-me el pas i vol deixar-me pelat, quina cara! Després de dir-li que no li pensava donar més diners m'espitja i em pren la cartera de les meves mans.

A partir d'allí tot anà molt ràpid, sense pensar inclús; l'honrat sud americà es girà per preparar-se a fugir que un instint primari de propietat fa que l'agafés del braç i el portés cap a mi diguent-li que la cartera és meva en el mateix moment en que amb l'altra mà li arrancava de la seva urpa dreta. Allí el lladre s'enfurismà a la vegada que descolocat pel fet que m'hagués revoltat tornant-me a empènyer amb un típic: -¡¿Pero de qué vas?!. I per evitar tenir més problemes vaig agafar la cartera, i en vaig treure els dos euros que m'estava demanant i al veure els diners l'honrat sud americà es començà a tranquilitzar al veure que si tornava a intentar agafar-me la cartera jo oferiria resistència. Era més alt que ell i estava clar que tant ell com jo anàvem desarmats --Ostres, que portava trenta euros allí dins!

Vaig demanar-li al pobre ruc, --A ver, te he dado cuarenta céntimos, si ahora te doy dos euros y tu me pides ochenta céntimos, ¿Cuánto debes devolverme de cambio?--. No se com vaig ser prou agosarat, o estúpid, de demanar-li això, potser pel fet de veure-li la coroneta del cap i veure'l tan poqueta cosa, ja he dit que era un lladregot dels cutres. El més fort és que la molt llumbrera es quedà pensant i jo li contestà que era un euro amb seixanta; la situació començava a divertir-me, desconec com però l'atracat començava a controlar la situació després de que li hagués pres la cartera de les seves mans a l'atracador. Era obvi que no em donaria l'euro seixanta però si que em va donar vint cèntims!

Realment hi ha gent que ni per robar serveix. Ara, això pot considerar-se realment un atrac? Ara pensant-hi m'adono que vaig arriscar-me massa. Però ell no deixava de ser un escanyolit i la cartera la meva cartera. Ara no se com actuaria, la veritat és que no vaig ser conscient de que m'estaven "atracant" fins després de que hagués passat.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Montserrat, panellets i burros que no caguen


Com ja comença a ser costum en la vida d'en Jordi a Barcelona, els caps de setmana són uns dies que acaben essent els més gratificants, complets, estimulants i emocionants de la setmana. D'aquesta manera el que en principi havia de ser un matí de dissabte a la biblioteca de Terrassa llegint Èdip Rei acabà essent el preludi d'un cap de setmana si més no, inoblidable.

Pel matí vaig saciar la meva part més sàdica amb la lectura d'Èdip Rei de Sòfocles --ja sabeu, aquell que es carregà a son pare, es lià amb la mare i acabà traient-se els ulls amb una cullera, la primera tragèdia gore de la història-- tot procurant caçar algunes mirades entre prestatges de les que revitalitzen cor i ment. Aquell intercanvi de mirades acabà amb un agradable dinar a cals Fontanet i Abad que em teletransportà unes hores més endavant a celebrar la Castanyada de la millor forma possible, amb família. La vetllada evolucionà amb normalitat, envoltat de criatures de tot color i mena, com pot observar-se a la fotografia. Acabats de sopar i bromejar i menjar moniatos, castanyes i panellets (i vi) passí la nit allí mateix al nord de Terrassa; abans Sant Pere.

El diumenge és la data que innoblidable restarà. Ha estat la meva primera escapada a Montserrat: quina grandiositat, pau i tranquil·litat que s'hi respira allà dalt! No sabria per on començar a contar totes les coses que he sentit pujat a la casa de La Moreneta. Començant pel lloc on no s'hi escolta més que el silenci ancestral de la muntanya i l'admiració de llurs visitants, i acabant per la força amb que atravessaven l'ànima els repics de les campanes, escampant-se per tot el cim, arribant a les valls més pròximes callades per la força del Virolai: només puc ressaltar l'energia i bons sentiments que m'han invadit al encendre aquella candela. Acompanyat de la Laia tota l'estona hem encès una candela cadascú demanant els nostres respectius desitjos; on sospito que aquest té alguna part en comú el meu amb el d'ella, almenys així ho esper.



Rosa d'abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel :
il.lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel
VIROLAI - Jacint Verdaguer

Dins la poca originalitat i espessor d'aquesta actualització no vull avorrir massa així que d'extra, afegesc un parell de vídeos del grup gore amateur eivissenc Eskoria.films que he vist aquesta tarda tot mostrant-lo a na Laieta.





Ja veis, ha agafat fama Eivissa...

PS: Els panellets, deliciosos. Amb la cara que se'ls mirava qui ja sabem fins que va saber d'on sortien xD no tornà a mirar-se'ls més.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Ego nautam sum

Avui he sortit a fora, a la terrassa, d'amagat sense que tu te n'adonessis. Amagat tot observant si apareixies i em demanaves alguna explicació m'endinsava dins les profunditats del Gènesi, del principi on tot sorgí del Verb, de la paraula; quantes coses a més de començar han acabat per culpa de les paraules? Mals mots, és clar.

Però aquest no és el meu cas, tampoc el nostre ni el dels nostres passats. Paraules, què són? Totes venen a dir el mateix? és el mateix dir et busco que dir et necessito o et vull? Ni Adam ni Eva m'ho han sabut contestar, ells només m'han sabut fer veure que la naturalesa humana dista molt de l'animal, és immadura i desobeient, vergonyosa i amb ego. Ego.

A Ego li hagués agradat trobar-te amagada entre els prestatges aquesta tarda quan s'amagava de ser vist. Quina absurditat tot plegat: desafiar la raó i anar a buscar-te per després esperar en un racó si et veia tot guaitant i fent algun cop d'ull per l'habitació i no trobar-te --Voyerisme? No pas--.  Tampoc he tornat mans buides ja que m'he creuat amb un singular mariner i un café au lait a prop del cau de lletres on m'he enfonsat.

Avui  no he trobat Ítaca. Pot ser que no hagi estat capaç de caçar cap sirena i s'hagin burlat de mi al desorientar-me dolçament cantant?

En fi,
ego sum.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Els filòlegs catalans no poden accedir a places de professors de secundària al País Valencià

El Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV) ha denunciat que la convocatòria de la Conselleria d'Educació va fer dijous passat per cobrir places de professors de valencià de secundària i de l'Escola Oficial d'Idiomes (EOI) deix

No se'ls reconeix oficialment el seu títol que es requereixen. D'entre els requisits per accedir a les places, hi ha ser llicenciat en filologia valenciana, hispànica o bé en la secció filologia valenciana de Filosofia i Lletres. Segons el STEPV, cap persona amb la titulació de Filologia Catalana, l’única que expedeixen les universitats des de 1993, pot ser admesa en la borsa.

El sindicat ha acusat el govern valencià i el seu conseller d'Educació de tenir una "obsessió malaltissa" d'evitar que aquesta titulació sigui reconeguda oficialment.

El STPEV ha recordat les sentències del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià sobre el reconeixement de la titulació de Filologia Catalana per impartir classes i ha explicat en un comunicat que estarà atent a l'evolució de la borsa. També ha assegurat que "vetllarà" perquè cap filòleg en llengua catalana en quedi exclòs per culpa de la seva titulació i que si és necessari emprendrà accions legals per restituir el dret dels afectats.a fora els filòlegs catalans.

Font: Crònica

Gayatri Mantra - Deva Premal



Om bhur bhuva svaha
tat savitur varenyam
bhargo devasya dheemai
dhiyo yo nah prachodayath


dijous, 22 d’octubre de 2009

(...)
(I ens tornem a somiar                   ,                     eternament captius.)

Tocant-te
un crescendo
de carícia
i vertigen.
Tocant-me
et faig endins
mateix de mi
empresonat.

(...)



Adaggio e Stacatto


dimarts, 20 d’octubre de 2009

Tecnologia.sí; Tecnologia.no

NOTA PRÈVIA: Aquest text està escrit de forma non grata per un estudiant de filologia; si us plau, no tingueu en compte el desajustat registre de l'escrit.

Jornada cutre, cutre, cutre! XD realment un dia em deixaré es cap. Mentre començava a regolfar es vent de mala manera pes carrers de Barcelona aquest matí; jo he aprofitat una hora lliure que tenia per imprimir una redacció que havia d'entregar avui. Bieeeen

Vaig tot feliç a s'aula d'informàtica: RES! sa impressora estava escaTxarrada ^^ caaaap problema! Me n'he anat a sa biblioteca

Arrib a sa biblio i... Ueeee!!! s'ordinador no funciona :O Però, què veig a l'altre extrem?! un altre PC buit!!! Corro cap a l'objectiu com lleó contra una gacela i m'hi assec al davant, col·loco el llapis al port usb i... Atac fallit; l'ordinador no m'accepta com a usuari de la UB, és a dir; m'espera una llaaaarga cua a secretaria per arreglar aquest imprevist.

Vist que no imprimiria la redacció que just a l'hora següent havia d'entregar, m'animo a establir contacte amb la usuària del meu costat i de forma formal i educada sol·licito realitzar una tasca de vital importància amb l'ordinador que està manipulant. Vist que no hi ha hagut cap objecció per part de la usuària en qüestió he clicat perquè el document s'imprimís a la fotocopiadora B. Li agraeixo, baixo: HORROR! Tampoc funciona.



Allí he vist que tenia el dia realment gafe... Torno a establir contacte amb l'usuària per tal que doni a imprimir a la impresora A i... bÉEÉÉÉÉÉ! la A funcionava però el document haurà quedat a la memòria de la màquina ja que hi havia un Homo neanderthalensis allí afincat amb un totxo de llibre que ni 4 bíblies aferrades amb cola seria la meitat de gruixut que allò. I el neanderthal, amb la mala llet que caracteritza aquesta prehistòrica raça homínida, ha tingut la suficient manca de mà esquerra per entendre que una sola fotocòpia no trigava més de trenta segons en realitzar-se i que jo i el fet de que el meu cap seguís sobre les meves espatlles depenia crucialment d'aquells trenta miserables i magres segons.

Res, l'home havia de fer les fotocòpies i jo esperar el meu torn. Marxant de la biblioteca he sabut que ja hi portava més de mitja hora allí ficat XD i encara no anava ni per la meitat del llibre; bé s'arruini la vista llegint aquell totxo, per desconsiderat!

Però al final ueeeeeééééé a la copisteria, després d'arreglar l'averia del PC que m'ha tingut durant 10 minuts esperant no fent res allí plantat a l'altra banda del mostrador, he sortit amb la meva fotocòpia! ^^ Una redacció que després, desgraciat del jordi s'ha descuidat a la residència i no ha pogut entregar en el termini estipulat amb la professora. Afortunadament s'ha establert una pròrroga fins dijous; sinó l'hauré cagat.

Bieeeeeeeeeeen!

Nou spot turístic del Consell Insular de Formentera. Què en creis?



Facebook, youtube, patata brava, fotolog, metroflog, blogspot, etc. Quina barbaritat de webs socials que hi ha esbarrejades per internet! El més bàrbar és que tanta gent, jo el primer de tots, hi entrin de forma regular per tal d'observar quines novetats hi ha afegit l'altra gent i, per no sortir amb les mans buides, hom acaba afegint-hi alguna frase, fotografia o vídeo esperant que els nouvinguts hi comentin.

Doncs per no ser l'excepció, nedant pel facebook m'he trobat amb un spot publicitari fet pel Consell Insular de Formentera que resulta tenir ja els seus dies; degueren fer-lo de cara a aquest estiu però l'anunci d'Estrella Damm li va fer ombra com Goliat esclafa un mosquit. Tot i tenir el seu temps ja, jo no l'havia vist; l'he descobert avui nedant, com ja he dit, pel facebook.

A vosaltres us agrada? Perquè a mi no m'agrada mica. El trobo superficial i ple de tòpics que pots trobar en qualsevol època de l'any manco en estiu. La veu del garrit que allí apareix, en un intent de voler crear la idea d'inocentesa per mostrar una illa verge i naïf, em resulta molt poc atractiva; sense cap mena de dubte és un recurs ja molt explotat que fa que l'anunci acabi essent un vídeo de mig minut falt d'originalitat de cap classe. Algú ha arribat a veure aquest anunci per la tele? Si és així, ver que no el recordeu? Simplement passa desapercebut.

Ara, tot i així, Formentera és la canya; no us estigueu de visitar-la i fer-ho en diverses èpoques de l'any, que s'ho val!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

19 d'octubre de l'any de nostro senyor 2009.



Es primer!

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Formentera



Dijous partia cap a Formentera amb un còctel dins el cap, per una banda ganes de partir; per l'altre, de quedar aquí, a Barcelona. Tot i així puc dir que m'ha agradat tornar a la meva illa, poder haver tornat a estar a casa. Sóc conscient de que si mai hagués de dir adéu, en comptes de fins a la vista, em resultaria una decisió molt dura i dolorosa. En el fons tinc unes arrels males de trasplantar.

L'arribada va ser un tant anecdòtica -després de la incompetència habitual dels aeroports, que canvien les portes d'embarcament sense previ avís- vaig poder arribar a Formentera on vaig rebre una calurosa acollida per part dels meus més pròxims. Amb els mateixos amb qui he passat la major part dels tres dies que he voltat per l'illa. I ben voltat perquè el cotxe no ha parat quiet cap instant ja que el primer que vaig fer al arribar no fou altre que giravoltar tota l'illa de cap a peus. Quedant així dedicat tot el dissabte de matí a anar d'Illetes al Pilar, del Pilar a es Cap (foto), de Sant Francesc a Sant Ferran (principalment Fonda Pepe), etc.

Com no podia ser menys, una illa sempre interessant com ho és aquesta no ho és per cap altra raó que la brillantesa de la gent que l'habita. Puc presumir de tornar a Barcelona després d'un cap de setmana amb converses de sobretaula brillants, companyies immillorables i amor; l'amor d'una gent que noto com m'envia forces per seguir endavant, l'amor de la meva gent.
Miquel Àngel, Juanan, Rodri, Toni Pins, Mercè, pares, padrins, àvia, Ester i Llúcia: Formentera.
PS: La foto no l'he fet jo però és clònica al temps que m'he trobat a l'illa. Una illa verda en un fons gris.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Herbes amb sobrassada


Hom pensarà que viure a Barcelona i ésser un estudiant que viu a una residència amb altres companys i companyes que no dubten en combinar el temps d'estudi amb el bon humor i la bona festa pot acabar essent una bacanal sense fi. Doncs hom s'equivoca de bon grat. Un dia dedicat exclusivament a l'estudi del llatí, traduint oracions i cercant paraules a un diccionari que només sap deixar-te a mitges al llit no és pas entretingut. I molt menys és bona festa.

Doncs sí senyors, tarda de llatí declinant i cercant paradigmes verbals per acabar tacant fulls i més fulls de paper, amb mots d'una llengua sortosament morta i enterrada, que només sota el foc trobaran el seu descans etern. Una tarda d'aquelles que els estudiants afortunadament les pateixen les tres últimes setmanes de cada quadrimestre i algun control puntual com aquest de llatí que perillosament s'aproxima.

Una jornada de colzes és tan cansada i fatigosa com una jornada de treball físic i com a tal mereix un bon menjar. Res millor ha creat la nostra terreta que la sobrassada que tant famoses ha fet les nostres illes arreu del país i les meravelloses herbes dolces. Idò així estam senyors, Bon profit a tothom que per aquí ara ens espera una estoneta de gaudi gustatiu.

Salut i bona ventura.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

09-12 d'octubre: Intensitat.


Les coses que més temem, en moltes ocasions, no són altres que les que tenim por de perdre. Després d'un cap de setmana - pont intens, per descriure'l amb un sol mot, resulta complicat immoratalitzar-lo amb paraules. El significat d'aquestes es queda massa curt i és que el llenguatge només és capaç de reflexar la realitat, no pas imitar-la i molt menys recrear-la.
Des de divendres passat, començant la vetllada amb el concert en directe de 4 de Copes a l'Espai Mallorca fins ahir dilluns al vespre quan vaig començar a baixar per les escales mecàniques de l'estació de Terrassa començaven a tancar-se dins d'una capseta els records, anècdotes i experiències d'aquests quatre dies. La visita al Parc Güell el dissabte, acabant a un xinès molt peculiar, croissanets per en haver acabat de sopar; diumenge de càmping al Berguedà amb una companyia exel·lent i un dinar immillorable el dilluns. Les apretades de mans, mirades vives i brillants a plena nit, etc.


Gràcies.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Metralladores i quelites

Després d'un atac sorpresa a l'habitació per una bossa de galetes Quely em disposo a escriure aquestes línies. Resulta ser que el que esperava que seria una jornada llarga, avorrida i difícil ha resultat ésser un dia fabulós i no per res en especial, simplement he trobat pau en el bullici constant que és el centre de Barcelona.

Un matí rutinari més, un dia d'aquells que vas allargant l'alarma del rellotge dos, potser tres cops per poder seguir en aquell somni fabulós on a saber què era, potser cavaller, potser bandit o simplement era al bell mig d'un deliciós banquet quan tot s'ha esfumat com una bafarada de fum en l'aire. Un matí més amb aquella melodia ja repetitiva al mòbil i llevant-se sol, sense un cos què poder besar abans de sortir del llit ni que tampoc t'abraci abans d'anar a dormir.

Tot i així el matí ha anat passant mitjanament bé, una classe de llatí inacabable amb la metralladora de la Rosa Comes disparant dades a tort i a dret. Sort que la companyia ha estat grata i he pogut acabar la llista de mots i dites baleàriques! I català he comprovat que la meva situació és exepcional. La meva opinió val a mitges pel fet de ser "de parla especial", visca. Ara, entre el tortosí, l'empordanès i el formenterer, si no és un són els tres que surten diàriament en l'explicació. Em sento especial, tant tant tant com si hagués nascut mona de fira i em posessin tutú.

I la tarda? Una tarda esplèndida, el primer dia des que havia arribat a Barcelona que m'he tret a passejar com qui treu al gos i xinu xanu xinu xanu que m'he trobat l'Institut d'Estudis Catalans tant esplèndit i lluent com sempre i pocs metres més enllà  (després d'enamorar-me d'una meravellosa dessuadora que em queda la mar de bé) he trobat l'Espai Mallorca on demà i molt ben acompanyat assistiré al concert de 4 de Copes. A l'Espai Mallorca ha estat inevitable no comprar galetes Quely per després a l'hora de sopar.

Però la fortuna és capriciosa i no ha somrigut pas gens a les galetes d'oli més famoses de Mallorca. La meva gola insaciable ha fet que les meves mans, ajudades pels braços obrissin el paquet de galetes amb la desventura malaurada de que he obert amb massa força i passió aquell delicat paquet de plàstic i vinga galetes quely volar per l'aire per sobre l'ordinador, per sobre l'escriptori anant a parar totes a terra i alguna a sobre meu. Desolació! Oh, quelites meves...


 *Tornant a l'habitació sonava "La presó de Nàpols", tot siguin records que no permetin oblidar la meva roca.


divendres, 2 d’octubre de 2009

Dies de concerts

haguessin dit, fa dues setmanes, que ara en un parellet de mesos faria el rodatge per escenaris i concerts no m'ho hagués cregut. Ahir Lax'n'Busto gravava un concert en directe a la Sala Apol·lo 2, al Paral·lel. Dos o tres dies abans de que comencés l'actuació em proposaren la possibilitat d'anar-hi. Després de consultar-ho amb la meva consciència, el meu esperit de la responsabilitat, la meva butxaca i el seny, vaig accedir. Fou el concert final d'una gira que han fet per tota Catalunya presentant el seu nou disc Objectiu la Lluna. Sembla ser que els Lax'n' van ben forts i amb ganes de fer remor.


*Aquesta cançó no la tocaren però simplement m'agrada.

La cosa continua,  vindrà directe des de Formentera el grup 4 de Copes que actuarà a les 19:30h el pròxim 9 d'octubre a Espai Mallorca, Barcelona. No se si tenc més ganes d'anar a aquest concert pel fet d'escoltar un grup de la meva terra en directe, si pel fet de ser l'excusa perfecta per trobar-me amb bona part de tota la Formentera exiliada a Barcelona o més aviat per un combinat de tot plegat.


*4 de copes en novembre actuarà a Brusel·les.

I per rematar el clau, 27 de novembre ve Muse a Barcelona al Palau Sant Jordi. Entrada a 3a graderia comprada. Laia, marxem de farra.



Salut (i que es ventre no s'eixuc)!