Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris memòries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris memòries. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de març de 2014

La catedral de santa Eulàlia

de camí a la Catedral 
Abans d'ahir vaig anar amb na Laia a veure la Catedral per dins i, com de costum, la trobàrem que hi havia Ofici i és clar, durant la missa tanquen part del temple. En que a voltes no hi pensem, els temples són per resar i no per anar a fer-hi el turista. Així que, com que quedàrem dents llargues, decidírem tornar-hi pròximament.

carrer del Bisbe · imatge HDR

Tant aviat vaig decidir tornar-hi que hi vaig anar ahir sense ella dispost a fer-hi fotos aprofitant la claredat del cel durant les minves de gener. I així va ser, així mateix vaig fer-ne algunes encara que me'n quedaren de pendents. Anava amb trípode (volia fotografiar els vitralls de la catedral) i un guàrdia de seguretat em va dir que no, que els trípodes no estaven permesos. 

detall de la font de sant Jordi al claustre de la Catedral

Si volia fer fotos amb trípode em digueren que havia de passar pel carrer de sant Sever numero 9 i sol·licitar allí un permís. Amb aquell permís, comptant que me'l dassin, mostrant-lo als guàrdies de seguretat, podria fer fotos a tot el que vulgui. Així que hi tenc una altra cita pendent, amb la catedral de santa Eulàlia Eulària. 

Claustre · HDR
La fotografia d'aquí baix, amb les tombes dels comtes de Barcelona en primer pla, i la del claustre d'aquí a dalt són les úniques fotografies que vaig fer amb el trípode abans que em cridassin l'atenció. Havia passejat moltes voltes (moltes vol dir algunes) per dins la Catedral i he de dir que mai havia fixat que hi hagués aquestes tombes a la paret, o si un cas no recordava que estiguessin acompanyades d'aquests frescos. Era preciós. 


els comtes de Barcelona

La idea de tornar per fotografiar bé la Catedral de dins la vaig tenir en veure aquesta llanterna al començament de la nau central del temple. La llum i claredat que desprenia i el canvi de color que això implicava entre abaix i a dalt em va agradar molt i vaig plànyer molt no portar la càmera en aquell moment. En part per això he corregut tant a fer les fotografies que hi vaig tornar just l'endemà. No fos cas que comencin a fer dies ennuvolats i aquesta llum que em va cridar tant l'atenció desaparegués. 

Interior de la Catedral

I a mode de final una imatge general de la fatxada de la Catedral amb tres de les múltiples torres que es conserven de l'antiga murada romana que enrotlava l'antiga Barcino. Així que a hores d'ara són dos les cites que encara tenc amb aquest edifici: l'interior amb trípode i també aconseguir pujar al terrat. És una cosa que vaig fer-la el setembre del 2009 amb mon pare quan em va deixar a Barcelona per començar-hi a estudiar i que no he tornat a fer i ho tenc pendent. 


dimecres, 30 d’octubre de 2013

Dissabte gourmand


Dissabte passat na Laia i jo agafàrem el cotxe i ens encaminàrem cap amunt, cap a terres de l'Empordà. La destinació era clara: sant Feliu de Guíxols, que aquell cap de setmana finalitzava una fira que ha durat unes quantes setmanes que ens interessava molt. Se celebrava la Ganxotapa,  una iniciativa que els restaurants i bars de sant Feliu duen endavant des de fa un parell de temporades. La idea de la Ganxotapa és senzilla: cada restaurant participant presenta una tapa acompanyada d'una consumició (generalment era una canya o un gotet de vi) per 2,50€ 

Amb aquesta fira plena de panxes per omplir i apetits insaciables els restaurants intentaven mostrar el millor d'ells mateixos i així va ser com decidírem anar a dinar allà i férem quatre tapes:

- Una tapeta de brie amb confitura de fruits del bosc casolana acompanyada d'un got de vi.



- Una tapa amb una base de ceba confitada amb uns talls de llom de porc amb formatge de cabra gratinat per damunt, tapa que va encantar-nos i acabà ocupant el segon lloc en el rànquing personal que férem na Laia i jo. 

- Una tapa que s'emportà el lloc més alt del nostre pòdium que era un carpaccio de tonyina damunt d'una base de confitura de tomata acompanyada amb escates de sal i una miqueta de parmesà per damunt que dava un contrast entre dolç i salat exquisit acabant, finalment, amb el gust de la tonyina dins la boca, que era el que més aguantava. N'haguéssim demanat mitja dotzena per hom, de racions d'aquelles. 

- Finalment una que s'emportà el tercer lloc de forma molt renyida amb aquestes ja esmentades va ser la de can Noguera, on hi menjàrem, a més a més, uns caragols a l'escudella amb salseta coent boníssims. La tapa en qüestió era de ceba caramelitzada amb uns talls de formatge de cabra ben bons i generosos. Per l'hospitalitat i ben estar d'aquell restaurant mereixeria el primer lloc de tots. 

Una volta ja teníem la panxa plena decidírem encaminar-nos a fer turisme i com que Tossa quedava no gaire lluny d'on érem emproàrem cap allà per veure el casc medieval tant famós d'aquest poblet i la veritat és que va valdre molt la pena. Junt amb Cadaqués i Cotlliure és dels pobles més polits que duc visitats, així de costa, a Catalunya. 

Vaig quedar a prou engolosit que ja estic buscant i pensant amb la pròxima sortida turístico-gourmand per fer. He sentit a dir que aquestos dies a Navàs s'està celebrant una ruta de tapes similar a la que s'ha fet fins aquest cap de setmana passat a sant Feliu.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Impressions parisenques

Ja fa un parell de dies que hem tornat de París. Na Laia i jo hi partírem a finals de la setmana passada per fer-hi un cap de setmana coincidint que era l'aniversari de na Laia. Ens allotjàrem a un hotelet cèntric que ens facilità que tenguéssim sempre, un peu ja a la destinació on volíem anar: Arc de Triomf, Montmatre, etc. Era sortir, desviar-se una miqueta, procurar no perdre's i voilà, ja havíem arribat. 

Així va ser com en un parell de dies poguérem visitar part dels monuments que hi ha per veure en aquella ciutat. Així  i tot hi ha que dir que ens en faltaren molts també, per veure però el temps ens obligà a prioritzar. Després d'un primer dia amb vaga de controladors aeris a França i de perdre'ns pels carrers parisencs mentre buscàvem l'hotel i ens plovia acabàrem tenint tota una tarda per visitar l'Arc de Triomf, els Camps Elisis (que són igualets al Passeig de Gràcia però d'un tamany infinitament més llarg, amb botigues encara més cares i sense les faroles d'en Gaudí) i després d'un breu passeig pel centre de la ciutat passant pel famós pont de l'Alma, acabàrem la jornada a Montmatre, devora el Sagrat Cor il·luminat de nits. Ara, ans de Montmatre coneguérem els encants dels Bateau Mouche i les seues excursions fluvials pel Sena. 

Així junt amb els dos dies que seguiren vérem molt per damunt el Louvre (veure'l sencer seria un cap de setmana, així i tot quan sortírem ja s'havia fet fosc); Nôtre Dame per fora, per dins i des de dalt amb les gàrgoles; la Santa Capella de París, que té els vitralls més colorits i més grossos que mai hagi vist. Pel tercer i darrer dia deixàrem la torre Eiffel, que va ser un dels punts on més fred he passat mai: vaig haver d'anar amb dos jerseis de llana per davall la jaca i així i tot tremolava, però no era l'únic que estava així. 

La cosa és que és una ciutat que tenia infravalorada. Sí que és ver que sovent peca de rosa, de cursi. I és que per ciutats cursis París, és clar. A la nit la torre Eiffel s'il·lumina tota de llumetes blanques que parpellegen i si un es descuida sent parelletes fer "Ooooh!" i com a herència dels llibres de Federico Moccia tots els ponts estan plens de candaus amb noms i dates. Així i tot és una destinació fantàstica i m'atreviria a dir que la ciutat sense aquest romanticisme prefabricat inclús perdria encant, igual la fa més polida i tot això. I és que la torre, de nits il·luminada és impressionant. 

Els preus parisencs són com els de l'aeroport, no exager, no. Una coca-cola fàcilment val 4,5€ i un panet normalet sense res d'especial arriba als 5€ amb la mateixa probabilitat que dos més dos fan quatre. La seua fama és que no és fàcil menjar-hi bé però per si algú que tenga intencions d'anar-hi properament em llegeix voldré recomanar-li un restaurant que em va agradar molt, i és que per menjar vàrem tenir sort: a banda d'aquest restaurant que ara indicaré, a Montmatre trobàrem una fira gastronòmica de les regions de França i així va ser com vàrem dinar d'un pa amb foie i llom frit d'ànec del Périgord i per postres una espècie de coca de cires del País Basc francès. Jo vaig acompanyar-ho amb l'error del dia: una cervesa corsa que no va ser gaire bona. Aquí va la direcció del restaurant que vull indicar ja que era molt bo, no era car i estava molt ben situat, just devora Nôtre Dame a segona línia:

Vins & Terroirs
66, rue Saint André des Arts. 75006 París

Que servesca de targeta aqueixa indicació. No vull oblidar tampoc el color verd claret pistatxo d'alguns homenets verds dels semàfors de la ciutat ni tampoc el que acabà sent el meu barri predilecte: el barri de le Marais. Té una plaça quadrada vermella preciosa, uns carrers amb molt d'encant i negocis encantadors. És una barriada plena de cafeteries, floristeries, pastisseries i botigues de tota classe com farmàcies, fruiteries, etc. És una zona plena de vida i l'única on vérem conservats dos edificis encara del segle XIV i una església amb unes placetes precioses: l'església de saint Gervais. Per esglésies però, a part de les gàrgoles de Nôtre Dame, la de saint Etienne, just devora el Partenó de París.

dimecres, 18 de setembre de 2013

An pensevik Byhan

Me ne vidn cewsel sawznek!


Segons s'explica aquestes varen ser les darrers paraules que pronuncià la senyora Dolly Pentreath abans de morir l'any 1777. El que deia la senyora Pentreath al llit als fills bilingües que l'escoltaven era: no vull parlar anglès! 

I és que amb la mort de la senyora Pentreath moria l'última parlant monolingüe de corn, la llengua històrica de Cornualla. Poc temps després aquesta llengua acabaria desapareixent davall l'avanç implacable de l'anglès. I és que les generacions que vengueren després de la senyora Pentreath eren ja bilingües i poc temps després, ja a mitjan segle XIX, els corns acabaren oblidant la llengua pròpia del petit reialme de Cornualla. Indret que temps ha havia sét bressol d'alguns dels mites més famosos de la literatura medieval europea com són els del rei Artur, o el de Tristany i Isolda. 

Així i tot val la pena dir que una volta va haver-se perdut aquesta llengua, alguns corns, sabedors del tresor que se'ls havia escolat entre les mans, crearen una gramàtica i un mètode per reaprendre aquesta llengua a partir de textos antics i de les recordances d'alguna paraula o manera de dir dels darrers parlants d'aquesta antiga llengua cèltica. Així és com avui en dia pot tornar-se a sentir el corn per alguns indrets de Cornualla i de com, en els darrers anys, després de dècades de regeneració lingüística, alguns pares han decidit inclús parlar-los als fills amb corn. És a dir, després de 230 anys torna a haver-hi algun, no gaires, parlants de corn nadius. 

És més, fa uns quants anys Anglaterra reconegué el corn com a llengua minoritària del país i li oferí un cert reconeixement de tal manera que a les escoles de Cornualla és possible estudiar-hi una assignatura optativa de corn i, si el que he llegit sobre el tema no és mentida, just fa tres anys es va obrir la primera escola que funciona amb el corn com a llengua vehicular. Així, en menys de 100 anys s'ha passat de tenir a Cornualla el cos putrefacte d'una llengua morta representada en textos antics que ningú sabia llegir a tenir una llengua parlada habitualment per unes 300 persones i que és entesa per prop de 2000 persones més que serien capaces a parlar-lo si es das l'avinentesa. Tenc entès també que al llarg de l'any s'hi celebren algunes misses ja que el bisbe de Cornualla és parlant de corn també. Aquestes dades, devora del mig milió d'habitants que té Cornualla actualment no són molt elevades però més petit és un zero!

Si heu arribat fins aquí baix i encara em llegiu igual vos preguntau diverses coses com què vol dir el títol del text o per què explic aquestes coses. Bé idò vos faç saber (com m'agradaria que sebre fos normatiu!) que aquesta llengua tan petita té textos propis i també en té de traduïts, entre els quals hi ha una traducció de Le Petit Prince que es titula An pensevik Byhan, i és la darrer adquisició de la meua col·leccioneta de llengües representades i impreses en aquest llibre d'A. de Saint-Exupéry. Normalment no em decant per llengües que no siguen romàniques però una llengua amb una història i un renéixer com és el corn no podia deixar-la escapar. 



dimarts, 17 de setembre de 2013

El Raval ·I·


Alguns que em tractau habitualment ja ho deveu saber, molts d'altres igual encara no però enguany ja no visc a Horta. He tornat al centre de Barcelona i més al centre cuida ser mal de fer, visc al Raval. [Silenci] Sí, al Raval he dit, la banda obscura de les Rambles, a un d'aquells carrers on molts de barcelonins encara no s'han atrevit a posar-hi un peu per por de Déu sap què. He de dir però, que dels cinc anys que he estat a Barcelona, comptant aquest que tot just ara comença, mai havia estat tan a gust amb el lloc on vivia de la ciutat Comtal. Vaig fer dos anys a l'Eixample esquerra, ben propoi de la plaça Universitat, és a dir, just a tocar d'on estudiï. Llavors, passats aquestos dos anys em vaig cansar del centre de la ciutat i necessitat d'aire pur i de silenci vaig decidir anar-me'n a la muntanya passant a viure a Horta, als mateixos peus de la serra de Collserola (que porta un article salat fossilitzat, coll s'erola, i una erola no és més que una era petita). 

Bo, idò aquesta etapa pareix ser que ja ha tocat fons. He tornat al centre i més al centre que on som ara seria mal de fer, igual hauria de viure a la mateixa plaça Catalunya, allà baix a l'estació de metro on comunica amb els FGC, no ho sé. I tot i haver sentit sempre barbaritats sobre aquesta barriada on som ara, el Raval, he de dir que cap barri m'havia agradat més que aquest. És ple d'edificis històrics importantíssims pel que fa a la història de la ciutat i s'hi respira un aire multicultural que embelleix més encara aquest racó tan maltractat de Barcelona. 

Viure al Raval és com viure al que queda d'una ciutat medieval. I és que per aquell entonces*barbarisme!* els carrers s'organitzaven per gremis, que és el que ens ensenyaven a Socials. I així on abans teníem el carrer dels argenters que treballaven la plata ara hi tenim tal volta un carrer ple de heavys essent el carrer clau per trobar-hi cds descatalogats de grups èpics com Bruce Springsteen o peces de col·leccionisme dels Rolling Stones per dir dos nom. És més, si tota ciutat que es preciàs de ser important tenia un call xueta, al Raval ara hi tenim un call d'una nova religió que són aquestos mateixos heavys amb una catedral reconeguda per tota Barcelona on es congreguen heavys practicants i persones laiques: l'Ovella Negra

Abunden també els carrers en els quals un passejant-hi hi veu moltes rentadores, neveres i ventiladors essent, si anomenàssem avui en dia els carrers de bell nou i faltats d'imaginació, el carrer dels venedors d'electrodomèstics. Hi ha també el de les botigues de telefonia marca blanca, on l'altre dia vaig comprar-hi un carregador pel mòbil que funciona molt bé. I com tota ciutat, té una zona preciosa per passejar-hi i tastar-hi la gastronomia local, i és que un quan viatja al Raval no pot deixar de provar un dels fabulosos dürums que preparen a la rambla del Raval. 

Aquest món desconegut per moltes persones els crea temor i no s'endinsen a aquest barri que per a jo, i sense cap dubte, és el millor de la ciutat. Quin avantatge té això? Molt senzill: el Raval és ple de cafeteries i bars impressionants amb bona música, ambientacions originals de les que fan de Barcelona un indret únic en el Mediterrani i a preus que estan molt bé. Són locals que mantenen aquest "autenticisme" del que fan gala tants de locals de més enllà del Raval, especialment graciencs, però que d'"autenticisme" no hi tenen ni l'escombreta del vàter perquè qui serveix és el típic moderno amb barba, una samarreta estreta d'algun grup desconegut per tothom menys ell i que, de fons, hi sona Beirut o Love Of Lesbian. Que s'apartin els locals graciencs (excepte el Jan Petit, la Ikastola i la Clotxa i alguns altres que ara no em recorden com puga ser Le Journal) devora d'establiments com la Concha. A banda d'això quin altre barri té un mercat tan famós i transitat i variat i meravellós com és la Boqueria? 

Enguany és tal volta el darrer any que faci a Barcelona, depenent d'on faça el màster l'any que ve i pareix ser que aquesta ciutat ha hagut de fer-se esperar a l'hipotètic darrer any aquí perquè realment se'm clavi al cor i puga dir sense enganyar ningú que m'he enamorat de Barcelona. 


dimarts, 20 d’agost de 2013

Un dia a s'Espalmador

Foto aèria de s'Espalmador amb s'Espardell de fons. Imatge extreta de Wiki Commons


Sovent en pensar amb les Pitiüses anomenam Formentera i Eivissa i ens quedam tan amples, sense pensar en les tantes altres illes i illots que formen el nostre petit arxipèlag. S'Espalmador és la tercera illa més gran de les Pitiüses i la major de les illes deshabitades. Illa on, fa un parell de setmanes na Laia i jo, desembarcàrem. 

s'Estanyol amb la seua fauna migratòria
Teníem dos opcions, aprofitar el dia fent platja i torrar-nos al Sol, o bé aprofitar l'avinentesa i conèixer l'illa. La barca ens va deixar al Racó de s'Alga (la badia on s'hi veuen tantes barques) i férem camí cap a s'Estanyol, llacuna de fang on molts d'insensats s'hi banyen i s'unten tots de fang d'aquest. Allà vérem com alguns turistes s'hi untaven i prosseguírem l'excursió. Volíem arribar a sa Guardiola, que és el punt més alt de l'illa i està custodiat per una torre de vigilància del segle XVIII. Així ho férem, i fins i tot tenguérem ocasió d'entrar i pujar a dalt de tot de la torre, punt des d'on podia veure's tota l'illa per les dos bandes, la de llevant i la de ponent. S'hi podien atalaiar des d'allí algunes altres torres de les moltes que envolten les nostres illes: la torre de ses Portes a Eivissa, i les de la Punta de la Gavina i de Punta Prima a Formentera. Érem talment enmig de tot, enmig d'on temps ha havia sét escenari de batalles navals entre corsaris eivissencs i pirates mahometans.  

En haver sortit de la torre i haver arribat l'hora de dinar aturàrem davall d'unes savines. Poc tardaren les sargantanes a fer-nos una visita, no fos cas que aconseguissen algun rosegó per menjar. Només faltava fer la platja de sa Torreta (la badia de l'esquerra) i arribar a la punta de sa Torreta, l'extrem nord de s'Espalmador. Des d'allí podia contemplar-se des de ben a prop l'impressionant far que hi ha a l'illa d'en Pou, i més al fons, el seu far germà, el de l'Illa des Penjats. 

De camí a la torre de sa Guardiola

Ja no podíem anar més enllà, així que tocava començar a baixar per agafar de nou la barca i tornar a Formentera. Per tal de no caminar per damunt les nostres passes, i vorejar del tot l'illa, començàrem a fer camí cap a la punta des Pas (l'extrem més meridional de l'illa) per la banda de Llevant de l'Illa. Banda que es notava que el vent la castiga bé, quan ve entre Mestral i Xaloc. Cala de Bocs Gros, cala de Bocs Petit, i per avall. Va dar temps i tot de fer un petit capbussó que, tot i que curt, va ser agraït, després d'una caminada així en agost. 

Era una excursió que tenia interès en fer, s'Espalmador és una illa plena d'històries i que tot i tenir-la pràcticament aferrada, avesats com n'estam, de la seua presència, sovent ni la miram quan passam per davant anant o venint d'Eivissa. Després de molts d'anys de no anar-hi, ara puc dir que ja he complit.

Els dos fars: el d'en Pou i el des Penjats i enmig, es Freu Gros.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Al Pränzip Fangén - El petit príncep en bolonyès


Segur que més d'un ha intentat llegir el que diu aquesta fotografia. No passeu pena, si no ho heu entès i teniu a mà qualsevol Petit Príncep, és la dedicatòria. Està escrita en bolonyès, un dels dialectes que té l'emilià-romanyol. L'emilià-romanyol té la consideració i tractament de llengua ital·lo-romànica tot i ser considerada un dels dialetti que es parlen arreu d'Itàlia. S'estima que l'emilià té uns 3 milions i mig de parlants. És la llengua més usada a l'Estat de San Marino. Així i tot no té cap tipus de reconeixement ni a Itàlia ni a San Marino on en tots dos estats la llengua oficial és l'italià. La semblança entre l'emilià i l'italià, les interferències lingüístiques i la inexistència de cap tipus de reconeixement enlloc de la llengua i la seua forta dialectalització fan que no siga clara la supervivència d'aquesta llengua en els anys futurs. Els actes públics i més enllà dels cercles familiars la llengua utilitzada per la totalitat dels emilians és l'italià.

No té cap estàndard ni normativització general com puga tenir el català, el castellà, el basc, gallec, etc. Existeixen gramatiquetes parcials que regulen un o altre dialecte però res de caràcter general. L'exemplar en qüestió està escrit en bolonyès, que és el dialecte emilià de Bolonya i es creu que és parlat per uns 500 mil individus. 

Si li posau una mica de ganes i de voluntat i teniu un mínim coneixement d'alguna llengua romànica més enllà del català o del castellà estic segur que aconseguireu entendre bona part del que hi ha escrit a la fotografia de dalt. La de baix simplement és la coberta del llibre que em regalà na Laia per aquest sant Jordi. Així que moltes gràcies per ajudar-me a créixer la meua modesta col·leccioneta de Petits Prínceps en llengües romàniques. 


diumenge, 21 d’abril de 2013

Les postes de sol des de la murada algueresa


Així com en l'estiu les postes de sol, conegudes pels italians com a tramonto, són molt populars i multitudinàries, a l'Alguer passa una cosa similar. La diferència és que si molta de gent llegeix el tramonto com un preludi a la festa allà a la ciutat sarda, almenys en temporada baixa, la lectura que es fa de la posta és romàntica. És l'hora en que les parelletes surten dels seus amagatalls i van a fer un gelat, a prendre alguna cosa amb vistes a aquest espectacle o bé simplement esperen a que el sol es ponga asseguts a la murada. 

dimecres, 17 d’abril de 2013

L'Alguer · Cúpula de sant Miquel


1/160s · ISO 1000
105.0 mm · E-PL1

Aquesta església algueresa, la de sant Miquel, san Michele, és un dels exemples del barroc més representatius de Sardenya. Destaca per la seua cúpula tan colorida que sobresurt per damunt dels altres edificis de la ciutat. En ser que hi anàrem tenguérem la mala fortuna de trobar-la plena d'andamis al seu interior, pareix ser que estaven restaurant-ne els sostres. Sant Miquel és el patró de la ciutat i els algueresos celebren el seu dia el 29 de setembre, que és festa grossa allà. 

diumenge, 14 d’abril de 2013

Escapada a l'Alguer


1/1600s · ISO 1000
22.0mm · F8.0 
E-PL1

La murada de l'Alguer amb la torre de l'Esperó a la dreta. Aquest cap de setmana aqueixa ha sét la sortida que hem fet uns companys de la carrera i jo. Érem talment una colla de turistes esbarrejats: dos eren de València, un que era de Mallorca, jo de Formentera, una al·lota tarragonina i una altra al·lota, aqueixa però, natural de Roma, i que bé que ens ha anat que així fos! Mos hem sabut fer entendre la mar de bé!

I és que sovent se mos ha parlat d'aquesta ciutat com aquell punt d'Itàlia on parlen com naltros, o si no del tot, sí que molt aparegut. És una ciutat preciosa, molt arreglada i amb uns gelats d'avellana i de cafè boníssims. S'hi sent parlar italià, majoritàriament italià, però molts són els algueresos que saben parlar en alguerès. La gent amb la qual hem anat trobant-nos a bars i llibreries molta d'ella s'hi defensava de forma mitjanament fluïda, es nota que no és la llengua que fan servir habitualment. Curiositats que vaig trobar-hi varen ser algunes similituds lèxiques que tenen amb Formentera i que fins ara no sabia que es diguessin més enllà de les Pitiüses: allà també diuen bogamarins i fan servir també l'adjectiu bambo/bamba just igual que a casa. Allà les coses a banda de belles també són polides, com bé ho deim a les Pitiüses i hi havia moltes altres coses que pensava "carai, com a casa!"

Una de les coses que més m'han sorprès, però, de productes típics d'allí, és que tenen joies amb una forma que m'és molt coneguda: els botons que adornen els jupetins dels balladors i que corden les mànegues de les balladores en el ball pagès. Resulta que, segons m'explicà (en italià) una joiera d'allà, és un tipus de botó molt antic típic de Sardenya i que també es troba a Malta. Idò bé, li vaig dir que el mateix disseny podia trobar-lo també a dos illes més: Formentera i Eivissa.

Ja pens en quan tornar-hi, m'han quedat per veure els nurags, l'interior, el nord, l'oest, el sud (amb la importantíssima ciutat de Càller), etc. I és que aquella illa és molt grossa, i més comparat amb Mallorca, per no dir Formentera o Menorca.

dijous, 21 de març de 2013

El campanar de Valls


1/2000s · F 4.5 · ISO 800
14.0 mm · E-PL1

Fa unes setmanes vaig anar a Valls. Sempre n'havia sentit a parlar però mai hi havia anat. Va ser un diumenge en que mos embarcàrem al cotxe d'en Cesc en Guillem, na Laia i jo i els quatre venga cap a Tarragona. Férem el turista per Poblet, Montblanc, Valls i Tarragona just per damunt. Costarà de creure però de calçots no en menjàrem, i això que tota aquella regió en feia olor! Alenaves ja fos al casc antic ja fos als afores i senties olor de calçot, me'ls hagués menjat a gust!

Idò bé dit en bel catalanesch: hauetz açi la chatedral de Vayls.


dilluns, 18 de març de 2013

La 'borroka' assembleària



Avui de matí, just mentre estava entrant a la facultat m'he creuat amb un grup de vuit o deu encaputxats armats amb graneres, poals, un megàfon, un feix de papers i algun esprai. Era l'assemblea que se suposa que representa la veu dels estudiants de la UB. Han decidit que avui atacarien la sucursal de Banco Santander que hi ha devora la secretaria, en ple edifici històric de la universitat. 

Han començat a cridar reclams memoritzats dels seus: A, anti, anticapi ta lis tes (-talistes fent un rittardando en la seua cantarella) o simplement repetien els lemes dels seus fulls fotocopiats que poden llegir-se a les fotos que, orgullosos, han penjat en seguida al seu perfil del facebook. 

Tot això em genera dos preguntes. La primera és que m'agradaria molt saber qui o què els ha legitimat com a representants meus, jo no compartesc per res del món els seus discursos radicalitzats i suposant que els compartís (Déu mo'n guard!) mai de la vida se'm passaria pel cap tirar boles de pintura dins d'un edifici tan emblemàtic com és el de les facultats de Filologia i Matemàtiques. 

Actes així o com els del passat 11d'octubre del 2012 quan segrestaren la facultat són els que em fan replantejar la segona pregunta. Per què la facultat, el deganat o l'autoritat que siga no penalitza aquestos actes vandàlics? Quina imatge donam de cara en fora? Maduresa o sentit crític dubt molt que siguen les respostes a aquestes reflexions perquè el que veig que es denota d'aquesta minoria sorolla és radicalisme, conflicte i confrontació no només entre ells i el Sistema sinó entre ells i la majoria d'estudiants, de professors i de la societat en general. 

El pitjor de tot, però, és que per pensar que aquesta gent fa més mal que bé tant a la imatge pública de la universitat i el que és pitjor, dels que som estudiants, tendeixen a creure que estam d'acord amb les pujades de taxes i que en definitiva som esclaus del Sistema i per tant els seus enemics. I tots sabem que no és així.


diumenge, 17 de març de 2013

El mercat de sant Antoni

1/2000s · F4.5 · ISO 1600
17.0mm · E-PL1

El mercat de sant Antoni es munta cada diumenge al matí devora del tradicional mercat del barri de sant Antoni, devora del Raval però ja dins de l'Eixample a l'avinguda que porta el mateix nom que el barri. Més que res el que s'hi troben són llibres. Llibres nous, llibres de segona mà, de literatura, de plantes medicinals, de lingüística, molts de còmics de tota classe, pel·lícules i fins i tot si ens descuidam tal volta podem trobar-hi antiguitats tot i que aquestes s'han vist desplaçades cap a altres fires ja que el terreny del videojoc de segona mà també s'ha fet fort a aquest mercat.

Els afores del mercat són plens de persones de totes les edats, generalment de sexe masculí, que intercanvien cromos de futbol i d'altres temàtiques de moda com puguen ser les cartes Magic o els Pokémon. És molt fàcil vore-hi així a al·lotets de deu o dotze anys intercanviant cromos amb hòmens de quaranta o cinquanta anys. Aquestos intercanvis però, sovent els més petits els fan acompanyats de les seues mares vigilants.

Pel que fa a la foto, em sap mal que la part superior del mercat s'hagi cremat per la llum del sol i no s'hi llegeixi gaire bé: Mercat de sant Antoni.

dimecres, 13 de març de 2013

Far de Formentera

1/2000s · F9.0 · ISO 1600
150.0 mm · E-PL1

No gaire lluny del Maremàgnum, al port de Barcelona, hi ha un racó del moll destinat a no sé quin tipus d'embarcació perquè barques de recreo n'hi ha ben poques allí. El cas és que en aquest racó hi acostumen a haver-hi entre tres i quatre barques molt aparegudes, dos d'elles són llaüts de vela llatina i dos pailebots: un de molt petit i discret i un altre, el Far de Barcelona, que és molt gros i imponent, això sí, crec recordar que tots dos són de dos pals. 

La curiositat és que dels dos llaüts que hi ha allí, el gros és el Far de Formentera, que és el que es mig veu a la fotografia. Miraré la pròxima vegada que vagi a passejar pel Maremàgnum de fer-li una fotografia on es vegi sencer. Per l'indicatiu dels folis (les matrícules de les embarcacions), pareix ser que tots aquestos llaüts i goletes són d'algun organisme de caràcter públic, que és el que indica el numero 8 que es veu al principi i el PM que el segueix indica que l'embarcació està registrada a Palma. De moment no he pogut sebre res més que puga fer-nos servici a l'hora de descobrir què són aquestes barques i el més important: si podré embarcar-m'hi mai per fer-hi un passeig pel litoral barceloní. Simplement m'encantaria.

dilluns, 11 de març de 2013

W Barcelona


1/2000s · F6.3 · ISO 500
14.0mm · E-PL1


Des de fa uns anys ençà aquest impressionant gratacel barceloní, popularment conegut com la Vela de Barcelona o l'hotel Vela, saluda els vaixells que arriben i parteixen del port de Barcelona. I és que està construït a la part més exterior del port, damunt de terra guanyada a la mar, al final de la platja de sant Sebastià al barri de la Barceloneta allí on comença el dic de Barcelona. 

És una zona solejada i molt ventosa, en part però, el vent es deu a la impressionant figura d'aquest Goliat de vidre ja que segons es queixen els vesins del barri, aquest ha modificat la direcció dels vents afectant els corrents marins de la platja i la pràctica d'esports de vela que des de fa molt de temps es practiquen a les platges de la Barceloneta: el windsurf i el típic patí català. 

Així i tot l'aspecte modern i cosmpolita que dóna aquest impactant gratacel que sovent pareix que es dissimuli amb el cel per mor de la seua superfície tota envidriada és espectacular i acompanya la política modernitzadora que segueix des de fa un bon grapat d'anys l'urbanisme barceloní amb la construcció de grans gratacels. Aquest només n'és un dels molts que comencen a perfilar, a poc a poc, la fisonomia de la ciutat.

dijous, 14 de febrer de 2013

Formentera, l'hivern de la sargantana



Avui no penjaré cap foto, no. En penj moltes de colp, seguides unes darrere de ses altres en forma de vídeo. I no és un vídeo qualsevol tampoc. És ni més ni menys que el tràiler d'un documental que s'emetrà avui de nits pel canal 33.  Començarà a les 22:30h, i si som exactes a les 22:35h. Jo me'l miraré i bé vos recoman que vos el mireu també, a vorer què en diuen de l'illa.

Al web del canal, a l'apartat on parlen d'aquest documental, hi han escrit tot això: 

Us heu preguntat mai com deu ser a l'hivern la platja on us vau torrar al sol durant les vacances d'estiu? Illes de somni com Formentera, de platges, restaurants i allotjaments atapeïts per turistes a l'estiu, canvien radicalment quan arriba l'hivern. Els que hi viuen asseguren que és aleshores quan s'hi està bé, quan l'illa recupera el caràcter autèntic. Com és, doncs, aquest caràcter? Com és la gent que hi viu? A què es dedica? On s'amaguen les sargantanes formenterenques a l'hivern? "Formentera, l'hivern de la sargantana" (2011) dóna resposta a aquestes preguntes. 




El film, de Laura Carulla i Marc Martínez, és un retrat coral de l'hivern a Formentera marcadament fresc, espontani i amb dosis d'humor pròpies de la complicitat i la naturalitat dels personatges amb l'equip de rodatge. El Joan presenta el seu amic Ernesto, el porc que ha criat durant un any i que matarà per carnestoltes. "Ell sempre fa mala cara, perquè té mala cara – comenta el Joan; no és perquè sigui lleig, però el garrí té aquesta cara." El Bartolo i la Manoli treballen davant del paradís. Regenten un dels últims xiringuitos autèntics que queden a l'illa en una platja espectacular. A l'estiu viuen al ritme frenètic i boig que caracteritzen les onades de turistes, tot i que, potser per una qüestió d'edat, el Bartolo s'estima més la calma de l'hivern. El canvi és tan radical que el Pep, farmacèutic de Sant Ferran, ha comprovat que a l'hivern es venen més antidepressius. Ell, però, té la seva pròpia medecina: una doble vida com a DJ Pharma. No hi ha festa al poble que es resisteixi a la seva música. A la Maria, als noranta anys, no l'amoïnen gens les pastilles. Cada dia, després de cuidar la casa, els animals i l'hort, agafa la bicicleta per anar a buscar el seu nét a l'escola. Des de Ràdio Illa, el Pep Toni i l'Home des Senalló comenten el dia a dia de l'illa. 


Alguns personatges que van ser un dia nouvinguts a l'illa ja hi han fet tota una vida. És el cas de la Jaqueline, una holandesa que hi va anar només per passar uns dies de vacances; de l'Ekki, que ensenya els turistes a fer la seva guitarra; de l'Erik, un músic indonesi que encara viu de manera hippy, i del Jose, un músic que compon la cançó del documental: "A dónde van las lagartijas en invierno".

Fitxa tècnica
Direcció: Laura Carulla i Marc Martínez SarradoGuió: Laura CarullaFotografia: Marc Martínez SarradoProducció Executiva: Oriol GispertIdea Original i Producció: Marta PalacínEspanya, 2011
Una producció de La Lupa Produccions en coproducció amb IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i l'ICIC, l'Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 21 de gener de 2013

L'Ebre des de Miravet



Fa uns dies, entre exàmens, em convidaren a anar a les festes de sant Antoni que fan a Ascó, i és que per aquelles terres de Tarragona sant Antoni és un sant molt celebrat i estimat i ho fan amb grans festes amb focs immensos i bandes perquè la musica no pari. 

Així és com baixàrem Barcelona avall amb el cotxe d'un amic junt amb un parell de companys de carrera. Ens vam passar una mica de llarg (a posta eh, no pensàsseu que mos perdérem) i anàrem a Miravet, a vorer el castell i les fabuloses vistes que hi ha des d'allí de l'Ebre. 

Les fotos no són moltes les que he acabat fent, aquesta n'és una amb una vista general de l'entrada del poble de Miravet. El llaüt que hi ha en primer pla, pronunciat llagut pels habitants del poble, feia onze metres d'eslora. Per mi que que no n'havia vist cap mai de tan llarg i així va ser com bona part de les fotos anaren a aquesta vella barca. 

dijous, 10 de gener de 2013

Entrevista als farolers de Botafoc.



Aquest vídeo és el primer d'un reportatge sobre els darrers farolers de les Illes Balears: en Jaume Ribas (jubilat), i el seu fill en Santiago Ribas. Són els darrers farolers operatius de les Pitiüses, concretament operen al far des Botafoc, a l'entrada del port de Vila. S'explica com de molt ha canviat la professió amb els darrers anys i com, molt probablement, aquestos acabin sent els darrers testimonis d'aquest ofici tan antic i tan característic.

Si estau interessats en veure els altres vídeos, amb testimonis realment interessants, de Mallorca i de Menorca, només heu de clicar aquí (enllaç) i se vos redirigirà a la plana web del Diario de Ibiza on podreu acabar de veure el reportatge sencer.

dimarts, 1 de gener de 2013

Primera albada d'enguany


Així és com sortia el sol avui de matí des de l'extrem més oriental de Formentera. Una mica ennuvolat però amb uns colors fantàstics. 

dimarts, 18 de desembre de 2012

A Formentera deim "no a s'ERO d'IB3"



Arrib a casa i, per tal de fer temps abans de calar-me a estudiar les avantguardes europees, he fet la idea d'entrar al facebook per veure què hi deia avui la gent. I quina ha sét la meua sorpresa! De les primers coses que he trobat (i també de les darrers, perquè no he seguit trastejant per allí) ha sét aquest vídeo que tenia penjat un formenterer. Pel que he pogut observar no ha circulat gaire però així i tot a youtube, que és on està penjat, ja han arribat a les dos-centes visualitzacions.

I és que des de Mallorca han decidit que per tal d'estalviar alguna pesseta han de tancar la delegació que tenen a Formentera d'IB3, que no és més que una oficineta amb una plantilla de tres o quatre persones, però que és la finestra a través de la qual fins ara hem pogut deixar-nos veure, tot i que poc, a la resta d'Illes i demés llocs on es puga sintonitzar aquest canal. Amb aquest ERO Formentera quedarà muda i serà invisible, i es crearà una televisió que de balear no hi tendrà altra cosa que el nom.