Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de desembre de 2015

Concert a Sant Francesc - Música vocal dels segles XIII - XVI

Ahir, després d'haver tornat de l'excursió a Eivissa per Portmany assistírem al concert organitzat pel Taller de Veus de Formentera a l'església de Sant Francesc. La temàtica del concert era la música vocal dels segles XIII - XVI. En aquest concert poguérem escoltar les peces vocals que s'han adjuntat en forma de carpeta de música sota aquestes línies. Aquesta selecció d'obres permeté al públic assistir a un dels moments més màgics de l'època medieval: el naixement de la polifonia. 

Amb una selecció de fragments i peces molt ben encertades vàrem poder veure com, a mida com avançaven els segles, a les melodies s'hi anaven sumant primer segones veus, després terceres veus, després com jugaven unes veus amb les altres, etcètera. No és cosa de la nit al dia que a algun compositor revolucionari de l'època se li acudís fer una cosa com afegir una quarta veu a la partitura. Fet, molt possiblement gens lliure de la gran oposició que els partidaris del "sempre s'ha fet així" degueren fer. Afortunadament per a les nostres oïdes i per la música del món, triomfà la revolució.

dissabte, 16 de febrer de 2013

Sa Botiga de Dalt Vila, Pota Lait. (sedalinos i surumbams)



A voltes estam anys en que no hi ha gaires novetats dins de l'atmosfera musical pitiüsa i llavors, altres anys són un videoclip darrere l'altre. Pocs mesos després del boom que ha originat el videoclip de Projecte Mut i el seu salt enllà de les dos illes, ha sortit el nou videoclip de Pota Lait. No fa molt tragueren el seu tercer disc: Cap a Vila.

Encara no he tengut l'oportunitat de sentir aquest nou guiscu, que deien els membres de la formació en ser que publicitaven el disc, així que només em queda imaginar que aqueixa cançó és una de les moltes que podem trobar a Cap a Vila. Confés que mai abans havia sentit un Pota Lait amb aquesta sonoritat. Avesat com estava al seu rock pagès, aquest so més madur m'ha ben desconcertat, però el millor de tot és que m'agrada, m'agrada molt. 

Al mateix temps, no deixa d'encuriosir-me i de fer-me bastanta gràcia: la cançó està caramulla de paraules pitiüses que últimament hem deixat anar una mica. Paraules que són actualment protagonistes de programes de seccions radiofòniques a Formentera per boca i gràcia d'en Vicent Ferrer, Vicent Morna, a l'Illa del Tresor, el programa de Ràdio Illa que s'emet tots els dissabtes de matí; o d'articles setmanals en nous mitjans de comunicació com és el cas del Nou Diari amb les aportacions a càrrec d'en Joan-Albert Ribes, que de tant en tant aniré penjant junt amb les aportacions d'en Vicent Morna

Parlant de paraules, vull destacar també que així com a facebook hi ha un grup que és de paraules eivissenques, per mi que es diu paraules MOLT eivissenques, he descobert que fa uns dies, tampoc gaires, ha sortit un grup anomenat formenterenc que fa una mica la mateixa tasca: recollir paraules o pronúncies que són pròpies de l'illa de Formentera. 


Estam davant d'una tendència que anirà a l'alça o és simplement un seguit de fets casuals? 

dilluns, 27 d’agost de 2012

Sa Mirada



Els molins de Formentera són un aspecte de l'illa que sovent han sét descrits literàriament o fins i tot fotografiats per a protagonitzar alguna portada de Pink Floyd: ignor quin molí és però pens que no sigui de per la Mola. Pels que estiguin interessats en saber més sobre el disc, es tracta de la portada del tercer àlbum de Pink Floyd, Music Of The Film More (1969).

dimarts, 22 de maig de 2012

Cultura científica


Avui m'he despert rodejat de revistes de divulgació científica. No rodejat literalment però sí pensant amb títols com Muy Interesante, Quo, Science o la National Geographic. Totes elles presumeixen de fer arribar l'actualitat científica a la gent no especialitzada o especialitzada en altres camps; però exactament què és el que es vol transmetre? Té sentit fer-ho? La ciència i la tecnologia poden ser enteses com part de cultura i comparar genis com Bach, Goya, Carner o Flaubert amb Marie Curie, Lamarck o Stephen Hawking? De tota la gent que s'omple la boca parlant de cultura, quanta s'ha parat a pensar en què significa?


Tot plegat són preguntes tan obertes i amb tanta reflexió possible al seu darrere que es fan molt males de respondre de forma unànime. Definicions de cultura se n'han fet moltes: des d'anar a prendre copes al bar fins a  tot allò que envolta i enriqueix intel·lectualment la societat. També se n'han fet moltes divisions, una d'elles és la que fa el famós joc de taula trivial pursuit que la divideix en sis àmbits diferents: llengua i literatura, art, espectacles, història, ciència i geografia. Al trivial guanya qui més sap i requereix saber una mica de tot, fins i tot vol això, coneixements generals de biologia, geologia i fins i tot física o química. Aquests àmbits apareixen al costat dels coneixements artístics i humanístics, que sovint han destacat per ser considerats els fonaments de la cultura occidental. 

Ara bé, prendre com a referència un joc de taula per determinar què és i què no és cultura pot semblar absurd o poc meditat i pot ser que ho sigui, però en certa manera no és cap bajanada. El joc el que fa és fonamentar en la concepció humana que els camps que allí es toquen són tots pilars fonamentals del saber general. Amb els anys la ciència ha anat introduint-se, no sense controvèrsia, dins del món de la cultura. 

És a través de la divulgació científica que s'ha fet des de l'escola fins a les revistes esmentades més amunt o canals com el Discovery que tota persona mitjanament formada sap que la matèria està formada per partícules o que hi ha una força anomenada centrípeta o que girem conjuntament amb altres planetes al voltant del Sol. La ciència i la tecnologia són, des de la Revolució Industrial, un company més de viatge de la filosofia, l'art, la literatura o qualsevol altra humanitat que va a bord del tren de la Cultura amb majúscula. Tot i així poca gent sabrà per què anomenam planetes a certs astres o que el terme científic el creà un poeta.

Així i tot sembla inevitable que amb l'entrada d'aquesta última branca la discussió està assegurada entre  ciències i humanitats. Però aquesta altra realitat no és més que una controvèrsia absurda duta a terme per aquells que no comprenen el significat de la vertadera Cultura. La Cultura ha d'enriquir l'esperit per damunt de tot i aquest no s'alimenta d'altra cosa que de bellesa, de Llum, de Saber. No té cap sentit intentar allargar la vida si aquesta està buida i no és sensible a la bellesa del món que l'envolta. Tampoc són necessàries les comoditats ni els avanços tècnics si l'individu no els sap aprofitar per créixer interiorment. Anys endarrere la societat estava estancada per ser analfabeta per no saber llegir. Avui ens hem tornat a estancar per ser igual d'analfabets tot i saber llegir. 

dimecres, 9 de maig de 2012

Retorn a Llaers

riu Ter
Feia una mica més d'un any que no anava a la vella masia de Llaers, casa pairal que temps ha havia sét quarter i post avançada de carlins durant les guerres del XIX; fet que és ben present a la masia avui encara, amb els seus dos torrions i masmorra inclosa. Enguany, igual que l'any passat, hi anava a sentir com els acords i les veus cantaires ressonaven per dins i fora d'aquells murs plens d'història. 

Hi vaig anar caminant, cosa que ja no és cap novetat en aquell indret. La caminada, si es comença prompte des de l'estació de trens de Ripoll es fa de forma molt agradable travessant el Ter, la riera de Vallfogona i algun que altre torrentet que hi ha per allà a la vora. Vaig fer el camí en poc menys de tres hores i mai va faltar-hi la companyia dels faigs. Aquella vall era una autèntica fageda acompanyada d'algun pi i d'algun roure i molts d'esbarzers que daven un aire tètric a alguns racons del bosc on el sol no arribava a donar-hi. 

Així amb la passejada va ser com a la fi, seguint un carrerany de cabres, vaig arribar a la casa que m'acolliria per segona volta en aquell paratge ple de bones vistes i natura. I també ric en riallades i guitarres i més instruments que feien dansar la gent. I és que Llaers una vegada a l'any s'omple de músics i cantadors que engrescarien fins i tot als morts! 

Masia de Llaers
La masia, amb les llars enceses i amb les olles repicant a la cuina, em va abraçar com si hagués estat esperant-me durant tot aquest temps. Enguany ja no m'era una casa desconeguda, no. Així com anava pujant les escales que em portaven a l'habitació anava redescobrint les seues diverses estances: el menjador, la cuina, les habitacions i, una mica abans, aquella llar de foc magnífica i medievalística tan acollidora, amb aquells bancals de fusta centenària que l'enrotllen. 




En Pèir devora la mítica llar de foc de Llaers
La trobada havia començat: tot d'una començaren a sentir-se les més variades cançons que anaven des de València a més enllà del Llenguadoc, i els violins, i els acordions, i els panderos i tot en una festa que no callà ni manco en tota la nit. Estic segur que si hi hagués hagut algú aquell dia per aquelles valls, ens hauria sentit. 

Si el primer any la llarga xerrada que vaig tenir amb el majoral de la casa a vora del foc va ser el detall que immortalitzà la primera cita amb Llaers enguany la cirereta se l'endugué, sense cap dubte, en Carles de Montpeller que ens convidà a mi i als que m'acompanyaven des de Barcelona, a menjar ostres que gentilment havia dut des de Montpeller. Ningú de nosaltres n'havia menjat mai i redéu, esper que no tornin a passar vint anys abans de tornar-ne a menjar! I és que en Carles, a banda d'això, resultà ser un tot un personatge la mar d'entranyable, però això ja serien figues d'un altre paner.



I fins l'any que ve perdurarà la flama del record.

dijous, 23 de febrer de 2012

UC debuta al Barna Sants

Ahir a la nit Uc actuà a Barcelona convidat pel Barna Sants actuant al Luz de Gas. El concert començà a les 21:30h i un amic i jo entràrem a la sala amb un preu de dos per un per la voluntat i avinentesa del taquiller, qui ens digué que ho feia per tal d'homenatjar els estudiants valencians que s'havien aixecat i revoltat. Una vegada vam ser a dins el concert va començar --després de sentir a parlar de Webber, Durkheim i Marx-- i va deixar tot l'auditori amb un molt bon gust de boca i amb ganes de sentir més Uc. 



Estigueren a l'escenari devers una hora i mitja i cantaren cançons que anaven des dels primers romanços que recolliren en el seu dia arreu d'Eivissa fins a cançons noves o bé que no havia sentides mai, encara. Tampoc no hi varen faltar els poemes musicats de Marià Villangómez ni Al-Sabini que tant caracteritzen al grup.

Realment ahir va ser un dia important per la música pitiüsa perquè després, una volta vaig haver arribat a Formentera vaig saber que enguany el premi Ramon Llull anirà a parar al grup formenterer Aires Formenterencs que rep aquest guardó per la seua implicació en la recuperació musical i poètica a Formentera.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Poesia formenterera amb acords de guitarra.


Feia dies que no escrivia gaire i no hi ha res millor que matar aquest silenci amb música, i millor encara si aquesta música és pitiüsa en tota la seva totalitat. Els poetes que han escrit les lletres són n'Esteve Portas i en Joan Morna. 

Projecte Mut és una formació molt coneguda per alguns pitiüsos i alhora molt desconeguda per altres habitants de les les dues illes. La feina que aquests músics eivissencs fan és la següent: tresquen i ho mouen tot buscant poetes pitiüsos per tal de demanar-los poemes per musicar. Una volta tenen els poemes es posen mans a la partitura i no paren fins que un bon dia, així com qui no vol la cosa, treuen a la llum un nou disc. En aquesta ocasió ha sét Corda i poal, el segon disc del grup i hi figuren, entre les diverses peces i cançons, dues cançons escrites per poetes formenterers.

Projecte Mut a Formentera és un grup que no és gaire popular, rarament se l'escolta, casi no se'n sent a parlar i molt menys pot comprar-se la seua música. El contrari passa a Eivissa, illa on gaudeix d'una popularitat ben guanyada i merescuda i on no és mica difícil trobar la seua música. 

Au idò, a dar-li al play!


[escrit per Esteve Portas]

[escrit per Joan Morna]

dissabte, 14 de gener de 2012

Obesisme il·lustrat a las Arenas


Obeses és el major descobriment que  he fet des que ha començat l'any. És un grup osonenc que ha aconseguit superar i quedar per damunt de qualsevol gènere musical existent. El cantant és Arnau Tordera i tot i no ser gaire assidu a twitter sí que és un sibarita que ho dóna absolutament tot en els seus concerts. Ahir actuaren a la sala FNAC de las Arenas. Vàrem ser tan afortunats que el concert va ser gratuït i tot! 

A part de les seues particulars lletres i melodies de tenor, i en ocasions de castratti, el que dóna el toc estrany al grup són sobretot el cantant i el teclista amb el seu vesturai i el teatre que fan una vegada són dalt l'escenari. Sovent el teclista vesteix amb monos i en té de tota mena: des de monos de dues peces fins a monos d'una sola peça com els dels mecànics però tot recobert d'uns i zeros imitant algun codi binari friki. El cantant, en canvi, sempre vesteix amb escots atrevidíssims i calçons estrets estretíssims que li ben marquen el paquet, que per cert no és cap paquet barroc. 

Obesisme Il·lustrat és el primer disc que ha tret al mercat Obeses tot i que ara ja estan començant a treballar en un segon disc que només ells i Déu saben quan sortirà. En aquest disc s'hi troben cançons amb títols com Els llavis xops de plors, El tocador de senyores, Pa amb tomàquet, Tan afortunats, Per què hi ha obeses?, L'aria du l'hermafrodite, Ell no era un cowboy, La millor cançó d'amor mai concebuda, etc. 

Obeses no és per res del món un grup que mereixi ser escoltat una vegada i prou. És un grup que s'ha de digerir per tal de ser entès, la qualitat musical i escènica del grup ja es deixa notar arreu de Catalunya i també a escala mundial, segons diuen ells. El cas és que estan tenint un fort reconeixement musical i artístic al haver sortit en algunes edicions de la revista musical Enderrock i haver guanyat el premi Ovella Negra Rock.

Jo us anim a clicar el da-li al play i a escoltar alguns temes d'aquest grup tan inclassificable i singular. Nyam nyam!


dilluns, 21 de novembre de 2011

n'Escrivaneta a ses Pitiüses, Catalunya i Occitània


Aquest àudio amb el que comença la publicació d'avui és la versió que UC té de "n'Escrivaneta". Es tracta d'un romanç que segueix amb l'habitual temàtica dels llocs costers com ho són Formentera i Eivissa: la pirateria i els segrests per part dels moros damunt les costes cristianes d'aquesta banda del Mediterrani. 

El cas és que aquesta no és l'única versió que trobam del romanç ni són les Pitiüses l'únic lloc on es canta aquest mateix romanç, sempre amb la seua petita variant. Fa cosa d'un parell d'anys el projecte Ressonadors va reeditar la versió d'UC de "n'Escrivaneta" fent que el romanç fos cantat pels gallecs Celtas Cortos. Aquest fet ha repopularitzat el romanç a l'arxipèlag pitiús. Hi ha que tenir present que el fet que UC cantàs "n'Escrivaneta" no vol dir que ningú més no el cantàs. Totes aquestes cançons provenen de la tradició oral dels habitants d'aquestes illes. 

"n'Escrivaneta" narra la història d'una al·lota que ha set casada de molt joveneta i que acaba sent raptada pels moros i el seu marit l'ha d'anar a rescatar. Les versions més extenses d'aquest romanç diuen que qui la rapta és el rei moro quan el seu marit és a la guerra. Els detalls es van completant a partir d'unes versions i altres que diversos folkloristes com Milà i Fontanals, Bohigas o Jacint Verdaguer han anat recollint sota títols com "l'esposa rescatada" o "l'Escriveta". La versió de Milà i Fontanals, al segon vers indica que n'Escriveta és la filla del Mallorquí" tot i que altres versions ho desmenteixen fent que sigui molt difícil, per no dir gairebé impossible, ubicar l'origen d'aquest romanç.

La cosa es dificulta més quan creuam la serralada dels Pirineus i trobam que a Occitània hi ha tantes o més versions del mateix romanç, totes elles cantades en occità i que coincideixen fidelment amb la narració que es canta a les Pitiüses o a Catalunya. M'agradaria anotar, però, que la versió pitiüsa és la més breu que he trobat, per ara. A Occitània la trobam sota el títol de "l'Escriveta"; "Maridan l'Escrivòta" o "Florença". La versió de "Florença" ens donaria una pista per saber com es diu realment n'escrivaneta. I anant més enllà trobaríem "Il moro sarasin" en la versió piemontesa del romanç.

Heus ací una versió d'Occitània (la que he considerat més bona d'entendre per qualsevol catalanoparlant). Es tracta de "Florença" de Renat Sette


I aquí hi ha una versió de "l'Escriveta" recollida a Catalunya:

Tinta gastada amb altres cançons de tota la vida en aquest blog:
La presó de Nàpols. Segueu arran!                    
Així balla en Joan Petit!                        
                               na Cecília (o l'Hereu Riera) <-- recentment he trobat 
                                                 sa versió formenterera

divendres, 7 d’octubre de 2011

Compàs de Record



Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al  mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei. 

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.


dijous, 29 de setembre de 2011

Flaütes i violins

[1]

[2]


Al nord dels Pirineus occidentals, més concretament a Bearn, la flaüta, flabuta en gascó, s'ha convertit en quelcom més que un instrument tradicional més, s'ha convertit en un tret identitari. Els bearnesos, per tal de no quedar-se enrere en aquest món que avança tan ràpid, han optat per deixar que la música evolucioni al mateix pas que ho fan els gascons. D'aquesta manera és com la flabuta s'ha obert camí entre el món de la música --sense abandonar els llocs que tradicionalment ha ocupat des de temps remots-- i és molt fàcil trobar conjunts folk i fins i tot rock o gairebé psicodèlics en els quals la flabuta s'hi ha sabut obrir camí ocupant-hi llocs destacats. 

Un exemple d'això és Ad'arrOn. Aquesta formació bearnesa experimenta amb la música tradicional i innova cercant noves sonoritats com la d'ajuntar flabutas i violins [vegeu el vídeo 1]. Però per arribar fins aquí i poder considerar la flabuta un instrument modern (i amb futur dins dels temps que corren) s'ha hagut de temperar, és a dir, ajustar-la al cànon d'afinació occidental. Un segon exemple [vídeo 2] és el del galoubet, que és un cosí germà de la flaüta i de la flabuta, que es toca a Provença.

Aquesta és la meta que necessita assolir la flaüta a les Pitiüses. Per aconseguir que sigui un instrument modern i combinable amb les músiques modernes, i que els conjunts que surtin de Formentera i d'Eivissa puguin destacar sense haver de renunciar als trets musicals que caracteritzen a les Pitiüses; s'ha d'aconseguir que la flaüta 2.0 vegi la llum del dia i soni als escenaris amb baixos, guitarres, teclats, violins i acordions a ritme de rock&roll.

sonadors eivissencs provant prototips de flaüta temperada fets per 
en Jordi Vinyes.

dimarts, 14 de juny de 2011

Brick a drac, una pinzellada musical enllà del Pirineu.

Buscar más canciones de BRICK A DRAC en Myspace Music


I amb un adéu molt bones exàmens, hola que tal temps lliure va ser com ara fa cosa d'uns dies, i seguint amb aquesta petita ratxa musical al bloc, vaig descobrir Brick a drac. A molt pocs dels que normalment em seguiu vos sonarà aquest grup i és normal: no és de les Illes, ni d'Espanya tampoc. És un grup llenguadocià d'Albi, una ciutat no gaire lluny de Tolosa i famosa pel seu casc històric i la seua catedral ja que formen part del Patrimoni històric de la UNESCO. Brick a drac és una formació jove que mescla la vitalitat de la música celta i el folk amb el rock. L'any passat varen treure el seu primer disc intitulat L'escapada salvatja. Trobar aquest disc a Barcelona és una tasca bastant complicada, per no dir que es tracta d'una vertadera odissea. 



dimarts, 7 de juny de 2011

Nou triomf des rock eivissenc: Quin delibat!

delibat 
m. [LC] Successió de moviments agitats. Els nens estaven tots suats, després de tant de delibat.
 Quin delibat! és el nou grup revelació del moment. Aquest grup, format al 2010 i amb un aire una mica indie, s'ha ajuntat per seguir renovant el que ja es coneix per rock eivissenc. Ara bé, aquests músics duen tocant junts des del 2006 amb Rock garage.  Hi ha que dir que amb tota la moguda de Ressonadors, Projecte mut, Pota lait, 4 de copes, i algun altre grup que per manca de professionalitat m'estigui deixant, el pop rock a les Pitiüses no hi ha qui l'aturi.

Just ahir va sortir a la venda el seu primer disc Quin delibat! És possible comprar-lo a través de la seua pàgina web i col·laborar, d'aquesta manera, amb el foment de la cultura pròpia i amb les iniciatives de joves músics que a poc a poc van creant una ·II· època daurada a les Pitiüses. També és possible escoltar-los i tol·lar-los una mica a través del seu myspace/quindelibat i des de la seua pàgina web.

Amb en Jordi Cardona de cantant, en Luis Escriche i en Joan Torres Ripoll de guitarristes, en Jaume Alberti al baix i en Joan Torres Cejudo a la bateria, aquest estiu fer delibat és cosa assegurada! 

dissabte, 28 de maig de 2011

Pomplamoose




Fa dos o tres dies en Néstor, un company de pis i amic, m'ensenyà un dels molts vídeos que Pomplamoose, un grup indie nordamericà, té penjats a la xarxa. Des d'aquell dia que no puc deixar d'escoltar-los. Ignor si és per la frescor de la seua música, si és per les melodies desenfadades que tenen les cançons que decideixen versionar -han versionat a Beyoncé, Lady Gaga, la mítica cançó de Mrs. Robinson, etc.- o si serà la cara angelical de na Nataly Dawn, la cantant del grup. Si us he de ser franc crec que es tracta una mica de tot això mesclat amb aquelles pinzellades de frikisme simpàtic que desprenen els seus vídeos, cuidats fins a l'últim detall.
September
El que està clar és que ara que ve l'estiu l´única cosa amb la que pensam els universitaris, a part de cervesa fresca i passar l'infern dels exàmens, és en refrescar-nos a través de tots els sentits: i així com el tacte ens agraeix que facem el peix a la platja i el paladar ens engoloseix a prou com per voler begudes casi congelades a tothora, l'oïda em demana escoltar Pomplamoose perquè la calor quedi presa en els silencis que hi ha entre cançó i cançó. 
Mrs. Robinson
Angry Birds
TATXAN TATXAN! I a continuació el breu comentari filològic: XAN XAN XAAAAN!!!
Pomplamoose: [Etimologia] mot que deriva de la paraula francesa pamplemousse. Aranja o pomelo, en català.

dimarts, 10 de maig de 2011

Sa flaüta al CAT va endavant.

 

Record que fa prop de mig any vaig treure la pols a la flaüta a Barcelona per primera vegada en ma vida. En poc menys d'una setmana vaig estrenar-me al CAT (Centre Artesanal Tradicionàrius) i a un ateneu de l'Eixample on hi havia una exposició sobre Formentera [enllaç].


Després de sonar al CAT vaig parlar amb en Xavi, un professor del Centre, amic meu. Parlant parlant sortí flotant la possibilitat de que tal volta, amb molta sort i presentant bé el tema, es podria provar d'afegir la flaüta de tres forats al repertori de l'escola de música del Tradicionàrius. La simple idea em semblà a l'hora que temptadora, esbojarrada i gairebé utòpica. Així i tot m'hi vaig aferrar amb totes les meues forces i a mesura d'anar insistint i buscar possibles interessats en aprendre a sonar l'instrument vaig arribar a ahir a la tarda. 

Em vaig reunir amb en Quim, l'organitzador dels tallers del CAT, i li vaig presentar l'instrument i les meves intencions de cara al nou curs. Al principi estava una mica nerviós ja que en Quim parlava molt i part del que deia no acabava d'entendre-ho, però quan vaig poder parlar, de mica en mica vaig anar tranquil·litzant-me i li vaig explicar com estava d'emparentat l'instrument amb el txistu, la flaüta de tres traücs provençal i gascona, el pito rociero, etc. Explicant-li que, tots aquests instruments són el mateix i dominant-ne un, domines els altres, almenys pel que fa a la tècnica. El resultat de tot plegat ha set que, a partir del setembre que ve el CAT oferirà un taller de flaüta pitiüsa i el professor que impartirà aquests tallers seré jo. Encara em costa de creure, he sortit victoriós de la meua primera entrevista de treball i la meua primera feina a Barcelona serà la d'ensenyar música i cultura de les Pitiüses. 

Ara només em falten alumnes. Aquests, però, podríeu ser-los vosaltres... Per què no?

dilluns, 4 d’abril de 2011

Ara sona 4 de Copes


En més d'una ocasió he parlat d'aquest grup però és que donen corda per estona. 4 de Copes, com molts sabreu, és un grup formenter que es mou entre el rock i el pop i fa poquet he descobert que, després de treure el seu tercer disc, No puc parar, han gravat el seu 2n videoclip. Així que, com que la cosa va de música us deix els seus dos videoclips Arena i el recent Farts

Arena
Farts

Aquest grup ja fa uns anys que sona pel món. El fet de formar part del projecte Ressonadors els va donar a conèixer a Eivissa i últimament han fet alguns concerts per Mallorca i a la Catalunya nord. I dir que recentment 4 de Copes ha rebut la menció Sant Jordi jove. Sense cap mena de dubte aquesta formació està donant-se a conèixer poc a poc dins i fora de les illes donant un aire festiu a cada concert deixant, sempre al públic, amb ganes de tornar a coincidir amb ells en un altre concert.


diumenge, 27 de febrer de 2011

Don Joan i Don Ramon, romanç eivissenc, a l'Alguer.

Qui més qui menys ha sentit a dir que a Sardenya hi ha un lloc on s'hi parla català. Idò això és cert, i aquest lloc és l'Alguer. És un català que tal volta en el primer moment d'escoltar-se, al no estar avesada al seu peculiar accent sarditzat, costi una mica d'entendre; però això no és problema, al cap de no res pot entendre's a la perfecció. 

Com a estudiant de filologia que sóc m'estaria lleig que digués això i no fes una mínima explicació de com ha arribat la llengua allà ni com ha acabat parlant-se així com es parla, tot i no ser el tema on vull acabar arribant. El català arribà a la ciutat de l'Alguer a mitjan segle XIV  a partir d'una forta colonització des de Catalunya. Hi ha que dir que tenen algunes semblances amb el formenterer. Tant en l'alguerès com en el formenterer, quan una persona no és gaire espavilada, diem que és bamba que curiós, el corrector del bloc em marca tonto com a falta i en canvi, bambo o bàmbol m'ho marca correctament. I una altra semblança molt notable són els verbs, tant els algueresos com tots els illencs conjuguem els verbs igual, dient jo estim, tu estimes, ell estima, ns. estimam, vs. estimau i ells estimen. I les principals diferències amb el català general és que a vegades on diem -r- diuen -l- i viceversa i diuen, per exemple: gelmana, en comptes de germana. Sabent això i que està fortament influenciat, l'alguerès, pel sard; ja es té la introducció bàsica de perquè es parla així a l'Alguer.

I ara, si tornam al tema que m'ha animat a escriure aquestes línies, fa un parell de dies vaig descobrir que a l'Alguer hi ha un cantant que es diu Claudio Gabriel Sanna que canta cançons en alguerès. Vaig trobar-lo de casualitat, resulta que, per via del facebook vaig veure que uns amics anaven a un concert seu que feia a Barcelona i penjaren un vídeo amb una cançó seua. I mare de Déu quina cançó! El conegut romanç eivissenc i també de molts altres llocs Don Joan i Don Ramon té versió algueresa! Canvia bastant de la versió coneguda a les Pitiüses o a Catalunya, però si fa no fa l'argument és el mateix i molts, molts de versos són realment clònics. Vegeu-ho vosaltres mateixos:

Què teniu vós lo meu fill - Claudio Gabriel Sanna

Don Joan i Don Ramon - Uc i Marina Rossell

dijous, 17 de febrer de 2011

La nova cançó plora a la Catalunya del Nord



Jordi Barre, 2010
Com que avui de nits els companys de filologia hem organitzat un sopar i un modest corre-bars per en ser que estiguem ben farts de menjar, havia pensat anar a fer una sesta. Ja se sap, per tal d'anar a la festeta amb les piles ben carregades i animat, típic. Tot i així, abans d'estirar-me damunt del matalàs i anar planxant gradualment l'orella i anar-me endinsant amb pau i tranquil·litat en l'inimaginable món dels somnis, he decidit entrar a internet just un segoniu. 

Guaitau! quina sorpresa la meua quan he llegit que ahir s'apagà la veu d'un cantautor que fins fa poc menys de mitja hora m'era completament desconeguda. Resulta que a la Catalunya del Nord el nom de Jordi Barre és un nom com a les Illes sentir anomenar a Maria del Mar Bonet, UC o Isidor Marí, entre altres. Jordi Barre  va introduir la Nova Cançó més enllà del Pirineu havent compost més de 250 cançons al llarg de la seua vida (ben llarga per cert, ha mort amb 90 anys).

I bé, la síntesi de tot plegat és que a la Catalunya del Nord, sovint oblidada en ser que pensam en els llocs on se sent parlar en la nostra llengua, en Jordi Barre s'ha apagat, deixant un buit en el món de la Nova Cançó. 


Una dada bibliogràfica que m'ha cridat l'atenció és que Jordi Barre va nèixer a Argelers, que és un poblet costaner molt mariner que hi ha a la costa sud del Rosselló. És un poble d'entre 9.000 i 10.000 habitants, és a dir, tan gros com Formentera. El cas és que a aquest poble és on es produeix una cola que m'encanta beure, es l'Alter Cola, que és com una espècie de Pepsi casolana, però més bona, que està obrint-se mercat poc a poc a la ciutat de Barcelona. 

M'agradarà seguir escoltant i anar coneixent, poc a poc aquest vell cantautor.
Salut!

dissabte, 22 de gener de 2011

Flaütes de resina de polièster

Prototips de  la flaüta de'n Vinyes i fragment del número de Premsa Pitiüsa
esmentat
Fa cosa d'uns quants dies que ha sortit a la premsa una notícia que no ha deixat a ningú relacionat amb el món de la cultura pitiüsa indiferent. L'invent del ferrer eivissenc Jordi Vinyes ha saltat a la premsa. En Vinyes, amb l'ajuda de'n Josep Serapio, ha creat una flaüta de resina de polièster amb un tret revolucionari: està afinada de manera estàndard en SibM (la flaüta de baladre en principi també està en SibM però la seva afinació varia una mica damunt les peculiaritats de la seva construcció). A més a més, al ser de plàstic el seu cost és molt més assequible. Aquest instrument s'ha creat amb la intenció d'introduir-lo a les aules de música de les escoles, com ja hi ha la flauta dolça, per tal d'acostar la cultura pitiüsa al jovent. 

Imatge extreta de la pàgina
del seu artesà, en Toni Marc
[ENLLAÇ]
El salt a la premsa d'aquesta notícia ha sortit una mica desviat ja que s'ha arribat a considerar que la flaüta de baladre és un instrument arcaic i desafinat i que la nova flaüta ha vingut al món per tal de salvar i dignificar la cultura pitiüsa. S'han dit coses tan desbaratades com "es muy difícil encontrar dos flaütes [de baladre] que suenen igual, e imposible que den las notas bien afinadas"(Prensa Pitiüsa. Setmana 23-29 d'agost de 2010).

Tals declaracions han estat molt mal rebudes per la Federació de Colles de Ball i pels diferents artesans pitiüsos. Aquest sector, temerós per les veus que recentment han sortit als mitjans de comunicació, té por que l'estandardització de l'instrument acabi per fer perdre l'ancestralitat de la flaüta ja que la riquesa de la cultura rau en la varietat d'accents que té.

Tot i així, la popularització de la nova flaüta no és negativa sempre que es tinguin clars els territoris naturals de cada instrument. En el ball, la missa o la caramella, àmbits corrents de la flaüta de baladre, la nova no hi té cap feina. En els llocs on  la tradició ha consolidat la flaüta tradicional aquesta s'hi defensa a la perfecció. Tant per la banda de'n Vinyes com de la Federació la idea és unànime al declarar que la nova flaüta ha d'obrir-se camí  cap a horitzons moderns on la flaüta de baladre mai s'ha consolidat; introduint-se així, per exemple, en la música moderna i contemporània.
.
És en aquests àmbits contemporanis on la nova flaüta, amb una afinació estandarditzada, ha de ser capaç de fer-se notar. Al cap i a la fi som testimonis del naixement d'un nou instrument germà de la flaüta tradicional. Cal ser recelosos de la tradició i dels costums i de guardar-los tal com se'ns han mostrat, com bé digué en el seu diu Salvat-Papasseit: qui perd els orígens per la identitat. Encara que en els temps que corren és fonamental saber emprendre el difícil camí de la modernitat i fer renàixer la cultura pròpia com a una cultura moderna, viva i oberta al món.
La feina d'elaboració de cada flaüta de baladre fa que cada un dels instruments
esdevingui una autèntica obra d'art única i personalitzada. [ENLLAÇ]

dijous, 11 de novembre de 2010

Raimon...Jo vinc d'un silenci...VerdCel



Navegant a tota vela per internet he trobat un article d'un bloc musical que parlava d'un grup de música valencià que versiona a Raimon. Quan he vist això he pensat que era  una notícia molt bona! Amb una mica de sort eliminarien els petits galls que li surten a Raimon quan canta. Major ha estat la meva sorpresa quan he vist que aquest grup de música, VerdCel, ha anat a Liverpool a interpretar Raimon! Quin goig, quin delit, quina alegria de pensar que aquest grup valencià ha pogut ésser escoltat per... Ostres no ho sé, els liverpoolencs i liverpoolenques deuen estar gaire al dia de qui és Raimon? O del que significaren les seves lletres quan es plantà com a cantautor valencià allà als anys '60? O de com desafinava contra el franquisme i en pro de la llibertat? No ho sé, hi ha que dir que aquests europeus cada dia em sorprenen més i, qui sap, així com aquí hi ha persones que per amor a la humanitat aprenen esperanto o pengen senyeres prosaharianes cada cop que Marroc es fica amb el poble saharià, potser allà hi ha liverpoolenques i liverpoolencs interessats en conèixer la repressió que patiren els valencians i catalans durant bona part del segle XX.

PD: Que no hagi esmentat les Balears no ha estat cap descuit, és simplement per seguir aquesta antiga tradició que ve des de la Península en oblidar-nos. I si no us ho creieu mirau-vos el Temps a qualsevol cadena televisiva. El/la meteoròleg/meteoròloga es situarà perfectament damunt Mallorca tapant les Pitiüses amb les cuixes i amb l'espatlla esquerra deixarà a l'oblit als pobres menorquins. Crec que si un dia l'arxipèlag desaparegués, a l'exterior (o fora Mallorca com diuen a l'illa gran) només ho notarien els milers d'italians, alemanys i hooligans que venen a fer-nos companyia tots els estius quan aterressin damunt la mar.

Catedral Metropolitana de Liverpool amb el cotxe d'un liverpoolenc o
liverpoolenca aparcat en línia groga.