Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lletres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lletres. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 d’abril de 2014

Beneïts descansos i beneïts gats

Treball de grau. És una feina, el posar-m'hi, que tot i fer-me peresa ans de començar, una volta hi estic posat m'agrada. M'encobeeix enormement tractar temes tan avorrits com quin origen pot tenir el caló de s'Oli o aclarir si ha de ser punta des Terrats o punta des Desterrats. Podria parèixer irònic però no ho és, ho dic ben de veres, m'entretén. 

Així i tot, de la mateixa manera que no hi ha negoci sense oci, els descansos són sagrats i més si impliquen descobertes com les que penjaré just a continuació. D'alguna manera, no sé com, he acabat anant d'una pàgina a una altra al facebook i he acabat trobant un blog anglès, es titula Medievalfragments i aquí vos en pas l'enllaç Medieval Fragments. El nom ja ho diu tot, fragments medievals, concretament fragments de manuscrits diversos. N'hi ha de tota classe, des d'empremtes dactilars que se'ls colaren als copistes fins a curiosos mapamundis d'època. Però la cosa va més enllà i he trobat aquestes fotos.

Gats!

Tant la primera imatge com la segona, compte que en el seu dia als seus propietaris no els degué fer mica de gràcia. El paper no es tirava com ara i era un bé de luxe i ben preuat. És per això que, tot i haver-se sollat les pàgines, no els degué quedar cap altra cosa que fer-se fotre i aprofitar el que els quedava servible, a divertiment dels que avui en dia podem veure-ho. 


El propietari de la primera fotografia, que pareix ser que tenia un gat i un tinter obert, segur que va maleir al petit Mixu quan va caminar alegrement pel seu document del segle XV però veient la segona fotografia veurem que en el fons, va ser afortunat. La segona imatge és també un altre document del mateix segle i jo no sé gaire llatí però devora la taca que pot observar-se a la pàgina de la dreta assenyalada amb mans dibuixades hi ha una nota en llatí que pareix aclarir el que va passar. Hi diu això:

“Hic non defectus est, sed cattus minxit desuper nocte quadam. Confundatur pessimus cattus qui minxit super librum istum in nocte Daventrie, et consimiliter omnes alii propter illum. Et cavendum valde ne permittantur libri aperti per noctem ubi cattie venire possunt.”
Sí, jo de llatí tampoc no en sé gaire però així amb una traducció mitja del Google Traductor i mitja del que hi he interpretat, ve a dir-hi una cosa similar a aquesta:

“Aquí no hi ha cap defecte, però un gat va orinar sobre això durant una nit determinada. Maleït siga el gat que va orinar sobre el llibre la nit [Daventrie], i a causa d'això molts d'altres també (de gats, imagín). I no aconseguesc aclarir què diu però acaba parlant dels llibres oberts a la nit on hi poden anar els gats."

I ara tots ens preguntarem, si els gats podien fer tals desastres als llibres, què hi feien dins de les biblioteques medievals?! 

Molt simple, hi eren per caçar a un enemic pitjor per als llibres: les rates i els ratolins que es mengen el paper. Aquí vos pas una imatge d'una còpia de Boeci que no va estar a prou ben vigilada pels gats, en el seu dia:





dilluns, 17 de desembre de 2012

Darrers Petits Prínceps del 2012

Aquests dos exemplars de Le petit prince hauran sét els darrers d'annexionar-se a la col·lecció de  romàniques que faig amb aquest llibre gràcies a la infinitud de llengües a les quals s'ha traduït. Els exemplars de la fotografia són el portuguès i el judeocastellà. 

De les llengües sefardites, el judeocastellà, és l'única que avui en dia encara perviu amb més de cent mil parlants repartits arreu del món, especialment a Israel i Turquia. Per sort meua, al desconèixer l'alfabet hebreu, aquesta versió està també escrita en alfabet llatí.     



·XII·
[juevocastellà]

La planeta sigiente estava abitada por un bevedor. Fue una vijita muy kurta, ma lo undió al princhipiko en una gran melankolia.
-Ke azes aki? - demandó al bevedor ke topó asentado en silensio delantre de una koleksión de boteyas vazías i otra de boteyas yenas.
-Bevo! - Respondió el bevedor kon aire sinistre.
-Por ké beves? - le demandó el princhipiko.
-Para olvidar. - Respondió el bevedor.
-Para olvidar kualo? - se preguntó el princhipiko ke ya se adjideava de él.
[portuguès]
-Para me esquecer que tenho vergonha - confessou o bêbado, baixando a cabeça.
-Vergonha de quê? - Tentou saber o principezinho,  cheio de vontade de o ajudar.
-Vergonha de beber! - concluiu o bêbado, fechando-se definitivamente no seu silêncio.
E o principezinho foi-se embora, perplexo.
«Não há dúvida, de que as pessoas crescidas são mesmo muitíssimo esquisitas», foi a pensar durante a viagem.


dimecres, 12 de desembre de 2012

Interior de l'església de Poblet


Trànsit
El senyor, l'oracle del qual és a Delfos, ni diu
ni oculta res, sinó que es manifesta amb signes.
Heràclit.

                                                        M'elevaré a l'esfera mística
                                                        i mistèrica,
                                                        a través de la paraula errant,
                                                        miraré la Sibil·la als ulls,
                                                        drogats, desposseïts,
                                                        enèrgic, escopiré a l'ombra d'Apol·lo
                                                        i n'extrauré poesia, de tota aquesta
                                                        follia profètica.
                                                        Finalment,
                                                        em despertaran, prosaic,
                                                        estirat a l'ombra del templa,
                                                        tapat amb la llarga barba blanca,
                                                        xiuxiuejant:

-Orfeu, Orfeu...

Edgar Alemany

dijous, 25 d’octubre de 2012

L Princepico


Aquest exemplar és en mirandès, un dialecte de l'asturlleonès que es parla a Portugal no gaire lluny de Lleó. Una de les curiositats d'aquesta variant és com la influència del portuguès ha caracteritzat una forma de grafiar certs sons de forma diferent que els altres dialectes situats a Astúries, Lleó i Extremadura: que segueixen la lògica del castellà. Un exemple és el que uns escriuen -LL- (llibro) els mirandesos escriuen -LH- (lhibro).

El mirandès té uns 15.000 parlants i es parla a Miranda del Duero on pot aprendre's a l'escola ja que per llei s'ofereix una assignatura optativa de mirandès i té un cert grau de reconeixement, tot i que és més testimonial que real.

 1111111

·XVIII·
L princepico atrabessou l dezerto i só ancuntrou ua flor cun trés folhicas, ua florica ruinica...
- Dius mos dé nuonos dies, dixo l princepico.
"Buones dies mos dé Dius, dixo la flor.
- Adonde stan ls homes?" preguntou l princepico mi educado.
La flor biu, un die, ua recla de giente a passar:
- Ls homes? Hai-los, parece-me, seis ou siete. Abistei-los hai uns anhos, mas nun se sabe adonde stán. L aire lhieba-los dun lhado para outro. Nun ténen raízes i isso trai-le muitos porblemas.
- Adius, dixo l princepico.
- Adius, dixo la flor.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Gistwar Ti-Prens (crioll maurità)

Les Illes Maurici són unes illetes que hi ha més enllà de Madagascar, a l'oceà Índic. Aquest arxipèlag havia format part de França durant el colonialisme i en ser que hi importaren el francès s'hi desenvolupà una llengua criolla que avui en dia és la lingua franca utilitzada en aquest racó del món junt amb el francès i l'anglès. És conegut i parlat per tots els estaments socials de les illes però els actes oficials acostumen a resoldre's amb una mescla d'anglès i de francès.

El seu lèxic és principalment d'origen francès, tot i que té alguns préstecs de l'anglès i del portuguès i els nivells més profunds de la llengua segueixen la sintaxi de les llengües que va substituir en la població nativa. A la segona foto hi ha la dedicatòria que Antoine de Saint-Exupéry va escriure al seu amic Leon Werth. Amb atenció i amb el text en alguna llengua que ens sigui propera al costat pot mig entendre's amb facilitat. 



Traducció al català:
A Léon Werth
Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, neecessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin.) Doncs, corregeixo la dedicatòria:
A Léon Werth,
quan era petit. 

dilluns, 2 de juliol de 2012

Postals literàries


[...] Cinquanta milles al sud vivia na Maria, a Formentera, la més petita i desacomodada, plana i ventosa, eixuta i escassa de totes les illes. Ella no tingué infància. De sis anys ja havia d'ajudar els pares en el conreu i el ramat. Ningú mai no li havia fet un regal, que els sous s'estalvien per a les viandes de la llar. Però els jocs van sempre lligats als infants i, encara, que de pobresa, ella i els de ca seva, n'eren rics, sempre hi havia temps per esbargir-se. No li mancava la imaginació de veure en les fileres de pedretes, les parets d'un corralet i en els caragols descolorits, les ovelles que pasturen.

A les illes els jugarois dels pobres els porta la mar. Per això moltes tardes, després dels dies de temporal, corrien la vora buscant quelcom estrany que els omplís el pensament d'esperança. A casa, dins una capsa de llautó, convivien en bona harmonia soldadets esguerrats, indis sense cavall, pilotes, rodets buits, surades, escuts de sèpia i un got de plàstic verd. Gaudia d'escampar-los pel pati i fugir de la realitat inventant disputes i diàlegs de reconciliació entre aquells personatges portats a volença de la mar.

Aquella tarda de setembre na Maria i el pare havien vorejat tota la costa entre es Mal Pas i es Còdol Foradat, quan, de sobte, la filla divisà entre les bardes d'alga un peuet despullat i brut. Un peuet de plàstic que li destravà el cor. Amb dos grapats desenterrà el cos malferit de la nina Caterina i, plena d'amor, la gronxà entre els seus braços i, amb veu melosa, li cantà cançons de bressol. Li embolicà el bracet romput amb el mocador de mà que la mare li posava a la butxaca. Li omplí el front de besades i li allisà els rínxols aixafats i aspres de salnitre. Per mor de la bellugadissa del descobriment, na Caterineta vessà pels forats dels ulls regalims de l'aigua que li havia inundat les cavitats interiors. A na Maria, li semblà que plorava i més se l'estimà. [...]

Fora peu, Neus Costa Mayans



dimarts, 19 de juny de 2012

Sonet de Poblet


Gairebé feia un any que no escrivia res versificat. De fet, no escrivia res des de l'estiu passat quan vaig participar en la XIV edició de Solstici d'Estiu, certamen que congrega el jovent literari d'arreu de les Illes i de la resta de llocs de parla catalana. Temps enrere, quan preparava els poemets que sortirien publicats en aquesta passada edició del Solstici, em recomanaren que provàs de deixar els sonets de banda ja que són per excel·lència els poemes més reglats que hom pot imaginar. I complir tota aquesta reglamenta i alhora aconseguir que allò que surt sigui llegible no és bo de fer. 

Així i tot amb certs temes sovent sóc més cap quadrat del que em pertocaria i el fet d'estar tan reglat i delimitat fa que el sonet sigui un dels meus gèneres preferits a l'hora de llegir i escriure. Probablement són mals sonets, que en comptes d'evocar sons evoquen colps i remors cacofòniques però a mi ja m'agrada ja, fer colpets cacofònics. 

La setmana passada vaig baixar fins Poblet per estudiar i preparar alguns dels exàmens que encara em queden per fer i allí, al tercer dia d'haver arribat, em va retornar el desig de voler provar d'escriure quelcom. Tornava de matines i, capficat en l'escriptura, cantaren laudes i missa i jo vaig seguir a l'escriptori de la cel·la mentre arribaven els primer rajos de sol del dia. Aquestes línies són les que en varen sortir: 


Sonet de Poblet
Les torres junt als vells murs:   en tenebres
han desaparegut   dins de la nit.
Els monjos han marxat   cap a ses cambres
i el monestir sencer   resta adormit.

Les hores van passant   i prest arriba
el Sol ben sobirà   i puntual
més enllà de la vall.   S'alça i galiva
i sent amb devoció   el ritual

que tot just s'ha iniciat.   Cogulles blanques
parsimoniosament   van cap al cor.
Canten himnes i salms   i els vells monarques

d'Aragó en el seu llit   els repeteixen
a l'uníson plegats.   I alçat, el Sol
s'emociona amb els sons   que allí s'oeixen.


dimecres, 9 de maig de 2012

Ël Pchi Prinsë (l'occità d'Itàlia)

A les Valls Occitanes, que és una regió del Piemont fronterera amb França, l'occità hi és llengua històrica i llengua viva, sobretot a la muntanya ja que és una zona amb moltes llengües avui en dia: a les valls es parla sobretot francoprovençal i a la ciutat s'hi parla piemontès i italià. La població és de 200.000 habitants i més de la meitat dels habitants són capaços de parlar i respondre en aquesta varietat vivaro-alpina de l'occità.


A Léon Werth
Eifan, përdounëmmë s'ei dedicà moun librë a-n-onë përsounë qu'i pâ mai fran in eifan. Ei inë bounë scuzë: l'i 'l milhoû ëd mounz amisse. Ei mei inë aoutrë scuzë: l'i inë përsounë quë pó coumprënnë in baroun 'd choza, mei lou libbre për louz eifan. Ei inë trouaziémë scuzë: quëllë përsounë-itchí i l'i an Fransë nté qu'i soufrë la fan e la frei. I l'à bzoun d'ès counsurà. Ma s'toutta maz ëscuza lâ bachton pâ, a sioû d'acor ëd dedicâ moun libbrë a l'eifan qu'érë, in có, moun amiss. Toutta lâ përsouna quë soun pâ mai fran jouva lâ soun ità eifan. (Ma la nh'à pâ peuî gairë quë s'n'an souvenon). Alour a faou inë couresioun a ma dedicasioun:
A Léon Werth, 
can-t-ou l'érë eifan.

divendres, 27 d’abril de 2012

Caçadors de records

Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.

I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Una altra fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.

col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia. 

Col·lecció numismàtica
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest es veu satisfet aquest desig de superació. 

I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. Hi ha que tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa.

dilluns, 23 d’abril de 2012

O Principiño (gallec)

Com no podia ser d'altra manera el Petit Príncep també té versió gallega. Aquesta edició és de l'editorial árbore/galaxia i està feta en un format econòmic i de butxaca. Ha sét adquirit el dia del llibre, que alhora és el meu sant junt amb el Petit Príncep en italià i també en francoprovençal.



Lo Petsou Prince (francoprovençal)

El francoprovençal és una llengua en greu perill d'extinció. És una llengua germana de l'occità que està fortament emparentada amb el francès essent una llengua de transició entre les llengües d'Oc i les llengües d'Oïl. Es parla a la regió francòfona de Suïssa, a la zona del Delfinat i de Lió a França i a la vall d'Aosta a Itàlia. Excepte a Itàlia, a Suïssa i a França és una llengua gairebé extingida i molt rara de trobar. A la Vall d'Aosta pateix un greu retrocés enfront de l'italià i de la immigració que ha patit la zona amb l'arribada del turisme d'esquí. Així i tot és on gaudeix de major salut i d'on és aquesta publicació del Petit Príncep.




Il Piccolo Principe (italià)

L'estàndard italià és l'italià de la Toscana. Té vora 70 milions de parlants i es parla a bona part d'Itàlia, de Suïssa, a una part d'Eslovènia i també a Còrsega on conviu amb el francès i el cors. És una llengua amb una variació dialectal impressionant ja que va ser unificada i reglada de manera unitària ja durant l'Època Moderna tot i que la tradició ha fet del toscà la forma literària per excel·lència des que Dante Alighieri l'escollí per a la seua Divina Comèdia



divendres, 16 de març de 2012

O Prenzipet (aragonès)

L'aragonès és una llengua romànica parlada per unes 12.000 persones al nord d'Aragó que no s'ensenya a l'escola i que no té cap tipus de protecció ni foment per part del govern d'Aragó. És una de les llengües romàniques que tenen un major risc de desaparèixer en els pròxims anys. 

Durant l'Edat Mitjana aquesta llengua va arribar a estendre's fins al sud del que era el Regne de València. 


Ta Léon Werth,
Demando desincusas a os ninos por aber adedicau iste libro ta una presona gran. Tiengo una seriosa desincusa: ista presona mayor ye o millor amigo que tiengo en o mundo. En tiengo atra: ista presona mayor puede entender tot; mesmo os libros ta ninos. Tiengo una terzer desincusa: ista presona mayor bibe en Franzia, an tien fambre y fredo. Parar cuenta si prezisa aconorto. Si todas istas desincusas no estasen prou, quiero adedicar iste libro a o ninón que ista presona mayor estió en atro tiempo. Todas as presonas mayors son estadas ninas antismás. Pero pocas se'n remeran. Cambeo, pos, a mía adedicanza:
Ta Léon Werth
cuan yera ninón.

Lo Prinçòt (gascó)

El gascó és un dels principals dialectes de l'occità. Actualment és parlat devers per unes 250.000 persones repartides per la zona més occidental del sud de França i pels Pirineus francesos. L'aranès és un subdialecte pirinenc d'aquesta parla. 



dilluns, 26 de desembre de 2011

Reflexions de nadal. Formentera un paradís.

Avui és la Mitjana festa de Nadal, o sant Esteve, com diuen els catalans. I intuint que el dinar familiar d'avui seria dens, substanciós i sobretot bo, molt bo, hem aprofitat el matí per caminar. Molts diuen que Formentera és un lloc petit, i en certa manera no els falta raó, però tot i així hi ha molta illa per conèixer. Aquesta illa és com els perfums, que tot i trobar-se en flascons petits tenen unes fragàncies plenes de detalls que van mudant així com passen les hores i els donen profunditat. Idò Formentera és igual i ho demostren  els racons tan especials i únics que tenim com ara sa Cala i també cala Codolar. 

cala Codolar

Baixar a cala Codolar no ha sét mal de fer però així mateix vol fixar-se amb on posa el peu, un. És un descens molt polit, especialment pel far de la Mola que així com un avança per l'abaixador, que va fins la vora de mar, el far es va amagant i deixant-se veure com si jugàs amb un. A més, el premi i la satisfacció que dóna el fet d'arribar a baix de tot i veure les casetes dels pescadors amb les seues xalanes a dins i caminar per damunt dels bancs d'alga que encatifen els còdols i macs de la vora de mar no té preu. És una satisfacció màxima.
 sa Cala



Sa Cala és molt diferent a cala Codolar, i tant que sí. Aparentment vist de fora per algú que no estigui avesat a Formentera i que encara no sàpiga veure'n la màgia i els encants que s'amaguen a cada racó potser podrà semblar-li similar o idèntic a la cala anterior: roques, penyes i mar, punt. No... S'equivoca, qui pensi així s'equivoca i de bon tros. Sa Cala és un camp de batalla que resta en silenci. Quan un baixa pel carrerany que el porta de dalt a baix de la Mola es va introduint en un ecosistema que anys endarrere havia sét un punt de natura pseudodomesticada que amb el pas dels anys la naturalesa ha tornat a fer-se seua deixant-hi les restes que acostumen a identificar els vells camps de batalla.

Allí s'hi troben algunes xalanes (verdes, tal i com solen ser a Formentera) abandonades i deteriorades pel pas dels anys podrint-se entre el que queda de les barraques de pescadors que les salvaguardaven del mal temps. Igual passa amb les escales que conflueixen com un punt intermedi entre la mar i la terra que, temporal a temporal van saltant-ne els parats que temps ha ajudaven a pujar barquetes carregades de bastina. 

I és que Formentera a part d'una pàtria és un paradís. 


dimarts, 22 de novembre de 2011

Cultura de bar



Jats qu·eu sia molt occupats
d'alcuns affers qui m'an portatz
en tal perill d'on cuyt morir,
ges per ayçò no vulh jaquir
en lo tinter ço qu·ausiretz.

Així és com comença Libre de Fortuna e Prudència, de Bernat Metge. I així és com comença la meua tarda d'avui. Som a La Terreta, que deu el seu nom al vers d'Ovidi Montllor "I per cor duc Alcoi: la Terreta", on hi he començat a llegir aquest llibre de Bernat Metge. D'aquí deu dies en tenc l'examen i ja anava sent hora que començàs a llegir-lo. 

Ara bé, res en aquest món em venia més de gust que començar a estudiar a la meua manera, d'acord amb els vells temps a la Fonda Platé de Formentera on les tardes que tenia examen de mates hi anava a dinar, a fer-hi un billar i a resoldre-hi problemes matemàtics. Que anava al bar a estudiar en comptes d'optar per la biblioteca, vaja. Sí, avui he fet el mateix i és que em feia molta il·lusió perquè feia molt, massa, temps que no m'autodedicava un moment així. 

Un cop he passat el centenar de versos de Fortuna e Prudència, o begut mitja canya, segons com es miri, he  pensat que, igual que Bernat Metge no volgué deixar jaquir el seu viatge a l'illa de Fortuna i Prudència després de ser enganyat per Diògenes i descobrir tots els tresors i meravelles d'aquell indret fantàstic; jo tampoc vull deixar morir aquesta tarda per l'oblit i he decidit immortalitzar-lo en forma de memòria sargantanòfila. 

Així que ara aturaré l'ordinador i acabaré de beure'm la mitja canya que em queda llegint uns quants versos més i finir així, aquest llibre que tant m'està agradant. Salut!


...Ez ab aytan, Déus vos agut
e us don peradís aprés mort,
car yeu no say pus rich deport.

Finit 

dilluns, 21 de novembre de 2011

n'Escrivaneta a ses Pitiüses, Catalunya i Occitània


Aquest àudio amb el que comença la publicació d'avui és la versió que UC té de "n'Escrivaneta". Es tracta d'un romanç que segueix amb l'habitual temàtica dels llocs costers com ho són Formentera i Eivissa: la pirateria i els segrests per part dels moros damunt les costes cristianes d'aquesta banda del Mediterrani. 

El cas és que aquesta no és l'única versió que trobam del romanç ni són les Pitiüses l'únic lloc on es canta aquest mateix romanç, sempre amb la seua petita variant. Fa cosa d'un parell d'anys el projecte Ressonadors va reeditar la versió d'UC de "n'Escrivaneta" fent que el romanç fos cantat pels gallecs Celtas Cortos. Aquest fet ha repopularitzat el romanç a l'arxipèlag pitiús. Hi ha que tenir present que el fet que UC cantàs "n'Escrivaneta" no vol dir que ningú més no el cantàs. Totes aquestes cançons provenen de la tradició oral dels habitants d'aquestes illes. 

"n'Escrivaneta" narra la història d'una al·lota que ha set casada de molt joveneta i que acaba sent raptada pels moros i el seu marit l'ha d'anar a rescatar. Les versions més extenses d'aquest romanç diuen que qui la rapta és el rei moro quan el seu marit és a la guerra. Els detalls es van completant a partir d'unes versions i altres que diversos folkloristes com Milà i Fontanals, Bohigas o Jacint Verdaguer han anat recollint sota títols com "l'esposa rescatada" o "l'Escriveta". La versió de Milà i Fontanals, al segon vers indica que n'Escriveta és la filla del Mallorquí" tot i que altres versions ho desmenteixen fent que sigui molt difícil, per no dir gairebé impossible, ubicar l'origen d'aquest romanç.

La cosa es dificulta més quan creuam la serralada dels Pirineus i trobam que a Occitània hi ha tantes o més versions del mateix romanç, totes elles cantades en occità i que coincideixen fidelment amb la narració que es canta a les Pitiüses o a Catalunya. M'agradaria anotar, però, que la versió pitiüsa és la més breu que he trobat, per ara. A Occitània la trobam sota el títol de "l'Escriveta"; "Maridan l'Escrivòta" o "Florença". La versió de "Florença" ens donaria una pista per saber com es diu realment n'escrivaneta. I anant més enllà trobaríem "Il moro sarasin" en la versió piemontesa del romanç.

Heus ací una versió d'Occitània (la que he considerat més bona d'entendre per qualsevol catalanoparlant). Es tracta de "Florença" de Renat Sette


I aquí hi ha una versió de "l'Escriveta" recollida a Catalunya:

Tinta gastada amb altres cançons de tota la vida en aquest blog:
La presó de Nàpols. Segueu arran!                    
Així balla en Joan Petit!                        
                               na Cecília (o l'Hereu Riera) <-- recentment he trobat 
                                                 sa versió formenterera

dimecres, 9 de novembre de 2011

Nits de poesia

"Tornant d'Ègara" varen ser les primeres paraules que sortien dels meus llavis una volta vaig haver-me presentat davant de tothom que assistí a la lectura poètica de la XIV edició de Solstici d'Estiu a Barcelona, acompanyat per en Pau Vadell i na Jèssica Ferrer, dos poetes dels cinc que hem format part de la vigent edició de Solstici d'Estiu i per figures com Pere Bonnin, Toni Caimari o Francesc Garriga

Tot anà sobre rodes, va ser una lectura poètica molt agradable i dinàmica. L'enllestírem bastant rapidet, així mateix. Així que dubt que pogués arribar a fer-se desmesuradament pesat per qui ens escoltàs. Una volta es va haver acabat tot vaig estar parlant amb Francesc Garriga una estoneta abans d'anar a sopar amb els poetes, en Toni Caimari i Pere Bonnin. El polp no va ser comestible, per sort la resta de menjar va ser molt bo. 


Em va alegrar molt veure entrar en Sergi Rocamora que va venir a escoltar-me i tan content mateix estic d'haver compartit aquest moment amb els altres poetes i més gent que vaig conèixer-hi. Dels records que s'han anat incloent aquí en forma de memòries sargantanòfiles, aquest és un dels que trob més enriquidors.

El magraner
Generós pren comiat de l'estiu
i tenyeix de roig el gairebé extint
fullam que el cobreix. I el seu fruit eixint
de la ramera amb un posat altiu,

amb el primer tacte d'un cel que plora
la pell s'humiteja amb l'aigua esperada
i queda dolçor, oberta i badada.
I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,

atrets pel seu color, les mans dels joves,
amb els dits rodejant-ne les escloves,
voregen delicadament el fruit

i l'esberlen suaument pel punt badat.
I els llavis, en tastar el gust vedat
del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.


Ombra d'estiu
La frescor corre
i fa ballar les fulles
davall de l'arbre
creant jocs de llums i ombres
que cada instant canvien.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Ramon Llull era un modern d'època.

Fragment d'Amic e amat, de Ramon Llull.

-Digues, foll, has diners?-.
Respòs: -He amat-.
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.
Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languiments, que són millors que emperis ni regnats-.
Pareix ser que els temes amb els quals ja es feia literatura va vuit-cents anys encara són ben vius entre el mundillu intel·lectual d'avui en dia i entre la literatura moderna.


Aquestes imatges són com còmics, estan plenes de bocadillos com
de còmic. Si és que no hem descobert sa sopa d'all, no. Els medievals
estaven fets uns moderns!

divendres, 7 d’octubre de 2011

Compàs de Record



Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al  mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei. 

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.