Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de febrer de 2016

Sonava així el protoindoeropeu?

Article d'on he extret la notícia: Jornalet

El protoindoeropeu (o indoeropeu i au) és la llengua de la qual se suposa que en deriven totes les llengües indoeuropees actuals. És a dir, era el parent comú que tenen l'anglès, el suec i el català, per posar un exemple. El cas és que un grup de lingüistes, mitjançant el mètode comparatiu a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec antic, l'eslau antic, el germànic antic i llengües vives també molt antigues com ho és el lituà, han reconstruït com podria haver sonat l'indoeuropeu, la llengua parlada a Europa fa 6000 anys.

Està clar que és només una hipòtesi i que no es pot demostrar com sonava. No es conserven textos d'aquell temps i molt menys ningú que parli dita llengua. Així i tot, és una hipòtesi amb la que sembla que molts de lingüistes hi estan d'acord. Si no parlaven així és coherent i plausible que ho haguessin  pogut fer. 

Aquesta ha estat la tasca que ha dut a terme el lingüista Andrew Byrd, que ha provat de reconstruir aquella llengua amb un seguit d'enregistraments. Byrd és un expert en lingüística indoeuropea i ha centrat els seus estudis en la fonologia. Per a l'enregistrament ha utilitzat unes versions en indoeuropeu de la faula Les ovelles i els cavalls transcrita l'any 1868 pel lingüista August Schleicher.

Escoltem-los:


Traducció: Una ovella que no tenia llana va veure cavalls. Un d'ells tirava d'una carreta feixuga, un portava una càrrega gran i un altre portava a un home. L'ovella digué als cavalls:
- El cor em fa mal de veure l'home com us mana.
Els cavalls respongueren:
- Escolta ovella, els cors ens fan mal quan veiem això: un home, el mestre, convertir la llana de l'ovella en un vestit calent per a ell mateix. I l'ovella es queda sense llana.
Després d'escoltar això, l'ovella fugí dins del pla.

Transcripció copiada de Jornalet:
H2áu̯ei̯ h1i̯osméi̯ h2u̯l̥h1náh2 né h1ést, só h1éḱu̯oms derḱt. Só gwr̥hxúm u̯óǵhom u̯eǵhed; só méǵh2m̥ bhórom; só dhǵhémonm̥ h2ṓḱu bhered. H2óu̯is h1ékwoi̯bhi̯os u̯eu̯ked: “Dhǵhémonm̥ spéḱi̯oh2 h1éḱu̯oms-kwe h2áǵeti, ḱḗr moi̯ aghnutor”. H1éḱu̯ōs tu u̯eu̯kond: “ḱludhí, h2ou̯ei̯! tód spéḱi̯omes, n̥sméi̯ aghnutór ḱḗr: dhǵhémō, pótis, sē h2áu̯i̯es h2u̯l̥h1náh2gwhérmom u̯éstrom u̯ept, h2áu̯ibhi̯os tu h2u̯l̥h1náh2 né h1esti. Tód ḱeḱluu̯ṓs h2óu̯is h2aǵróm bhuged.

dijous, 13 de novembre de 2014

La llengua. Capítol 6 del programa 300

Ahir a tv3 varen emetre aquest capítol del programa 300. Em va interessar molt la comparació que feien del català amb l'irlandès. Actualment, segons diuen, l'irlandès té 90 mil parlants i és una llengua que té més de 2 mil anys d'antiguitat. Genial.



No en diré gaire cosa, just deix el vídeo aquí per així saber-lo trobar si, algun dia, vull tornar-lo a mirar.

El resumet que fan els senyors de tv3 diu així:
Antoni Tortajada ens explica diverses històries quotidianes que ens permeten veure què ha passat amb la llengua d'aquest país els últims tres-cents anys. La pregunta que es fa és: com és que tres-cents anys després encara parlem català?

Després del 1714, la nova administració espanyola va engegar un projecte per unificar tot el territori amb una sola llengua, el castellà. Però a la Catalunya de llavors pràcticament només es parlava català. El 1786, el jutge Francisco de Zamora va recórrer tot Catalunya amb un encàrrec del rei Carles III: esbrinar si les mesures que s'havien dictat per aconseguir aquell objectiu havien fet efecte o no.

A mitjans del segle XIX, la llengua del país estava canviant. Les classes benestants havien assumit el castellà com a llengua habitual i la imposició del castellà a les escoles es començava a notar. Vegeu si no el diari que va deixar escrit Ramon Argullol, un viticultor manresà, en què ens explica les peripècies per conquistar el cor d'una joveneta trenta anys més jove.

En aquesta mateixa època, el gaèlic irlandès, que fins aleshores era la llengua majoritària a Irlanda, va començar a desaparèixer. Fins al punt que a principis del segle XX, quan Irlanda es va convertir en un estat independent, la llengua irlandesa pràcticament havia desaparegut.

A Catalunya podia passar el mateix. Però aleshores un grup d'intel·lectuals va proposar-se recuperar la llengua literària catalana. I l'any 1859 van organitzar els primers Jocs Florals recuperats.<br /><br />Les dues dictadures del segle XX van reprendre el projecte unificador d'una manera violenta. Però l'autèntic canvi lingüístic va venir dels grans moviments migratoris del segle. Molts d'aquells nouvinguts van impulsar un nou canvi històric. A Santa Coloma de Gramenet, la ciutat més castellanoparlant del país, un grup de pares immigrants van impulsar la primera experiència d'immersió lingüística.


Bo, vist que el vídeo, de moment no funciona, penj aquí l'enllaç a partir del qual pot veure's el programa: 300: la llengua (capítol 6)

divendres, 25 d’abril de 2014

Beneïts descansos i beneïts gats

Treball de grau. És una feina, el posar-m'hi, que tot i fer-me peresa ans de començar, una volta hi estic posat m'agrada. M'encobeeix enormement tractar temes tan avorrits com quin origen pot tenir el caló de s'Oli o aclarir si ha de ser punta des Terrats o punta des Desterrats. Podria parèixer irònic però no ho és, ho dic ben de veres, m'entretén. 

Així i tot, de la mateixa manera que no hi ha negoci sense oci, els descansos són sagrats i més si impliquen descobertes com les que penjaré just a continuació. D'alguna manera, no sé com, he acabat anant d'una pàgina a una altra al facebook i he acabat trobant un blog anglès, es titula Medievalfragments i aquí vos en pas l'enllaç Medieval Fragments. El nom ja ho diu tot, fragments medievals, concretament fragments de manuscrits diversos. N'hi ha de tota classe, des d'empremtes dactilars que se'ls colaren als copistes fins a curiosos mapamundis d'època. Però la cosa va més enllà i he trobat aquestes fotos.

Gats!

Tant la primera imatge com la segona, compte que en el seu dia als seus propietaris no els degué fer mica de gràcia. El paper no es tirava com ara i era un bé de luxe i ben preuat. És per això que, tot i haver-se sollat les pàgines, no els degué quedar cap altra cosa que fer-se fotre i aprofitar el que els quedava servible, a divertiment dels que avui en dia podem veure-ho. 


El propietari de la primera fotografia, que pareix ser que tenia un gat i un tinter obert, segur que va maleir al petit Mixu quan va caminar alegrement pel seu document del segle XV però veient la segona fotografia veurem que en el fons, va ser afortunat. La segona imatge és també un altre document del mateix segle i jo no sé gaire llatí però devora la taca que pot observar-se a la pàgina de la dreta assenyalada amb mans dibuixades hi ha una nota en llatí que pareix aclarir el que va passar. Hi diu això:

“Hic non defectus est, sed cattus minxit desuper nocte quadam. Confundatur pessimus cattus qui minxit super librum istum in nocte Daventrie, et consimiliter omnes alii propter illum. Et cavendum valde ne permittantur libri aperti per noctem ubi cattie venire possunt.”
Sí, jo de llatí tampoc no en sé gaire però així amb una traducció mitja del Google Traductor i mitja del que hi he interpretat, ve a dir-hi una cosa similar a aquesta:

“Aquí no hi ha cap defecte, però un gat va orinar sobre això durant una nit determinada. Maleït siga el gat que va orinar sobre el llibre la nit [Daventrie], i a causa d'això molts d'altres també (de gats, imagín). I no aconseguesc aclarir què diu però acaba parlant dels llibres oberts a la nit on hi poden anar els gats."

I ara tots ens preguntarem, si els gats podien fer tals desastres als llibres, què hi feien dins de les biblioteques medievals?! 

Molt simple, hi eren per caçar a un enemic pitjor per als llibres: les rates i els ratolins que es mengen el paper. Aquí vos pas una imatge d'una còpia de Boeci que no va estar a prou ben vigilada pels gats, en el seu dia:





dilluns, 3 de març de 2014

Mesclar ous amb caragols


Diuen que la història és cíclica, que és una roda que va girant i s'explica, d'aquesta manera, el per què del retorn de determinades, modes, estètiques, tendències, succeïts i discursos. Enllà de si la temporada que ve es tornaran a dur els calçons acampanats estil anys '60 o si per contra anirem a un estil més vuitanter amb calçons de pitillo, aquesta roda ha ressuscitat un tema lingüístic que en el seu dia va fer rajar molta tinta.

I és que com escriure la nostra llengua va ser un tema que en el seu moment, allà per la darreria del segle XIX va dur moltes discussions i disputes de tota classe. Llavors existien tres bàndols, els de seguir fent-ho tot en castellà, el d'escriure en el que anomenaven català acadèmic i els d'escriure en el que li deien el català que ara es parla. El show i la discòrdia estaven més que assegurats perquè una mateixa frase tan banal com "en Joan i en Pep mengem patates asseguts a un banc" tenia els defensors d'escriure-la:
               
                    2) En Johan e·n Joseph mengen patates asseguts a un banch
                    3) El Juan i el Pep menjan patatas sentats a un banc (barceloní)
                    4) En Juan i en Pep mengen petates assiguts a un banc (pitiús)

És a dir, n'hi havia uns que defensaven una llengua pura i cavalleresca però tres segles antiquada i uns altres que feien propaganda d'una llengua castellanitzada i dialectalitzada, però viva. Tot lo contrari al que qualsevol estàndard pretén (ningú imaginaria mai un francès escrit tal com es parla o un espanyol mexicà americanat, idò hi havia el mateix problema).

Què va passar? Que tardaren vora quaranta anys en posar-se d'acord amb un model que se'l coneix com fabrià (per mor de Pompeu Fabra, que en va ser el principal autor) que va convèncer a la majoria d'escriptors i lingüístes i juntament amb les aportacions de filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Antoni Maria Alcover o bé Francesc de Borja Moll aquest model es popularitzà també a València i Balears, sempre mantenint i respectant particularitats pròpies de cada indret, amb la gramàtica catalana de Francesc de Borja Moll com a exemple de tot això, que està redactada emfatitzant les particularitats recollides per l'estàndard de la nostra parla amb alguna nota més.

Fetes les paus a Catalunya a finals dels '80 del segle XX sortiren dos noms: en Ferran Toutan i en Xavier Pericay intentant encendre de nou el debat de com ha de ser l'estàndard. Ells popularitzaren la terminologia de català light i, per contra, català heavy. El light és el que permet escriure en qualsevol registre quasi com es parla (fet que mata el concepte d'estàndard propi de tota llengua) i el heavy era el model que en principi volien erradicar per ser massa allunyat a com parla la gent. 

Vint anys més tard, ja en el present, aquesta guerra s'ha desplaçat i ha canviat de lloc, ara som a Balears i trobam el balear vs. català estàndard. La imatge penjada en aquest escrit és un article de diari d'un dels grups estendard dels defensors del balear (que no baléà, això és una altra cosa). Aquesta nova envestida entre forces em resulta una mica mala d'explicar i aquí ve la vertadera raó d'aquest escrit, que em serveix més per ordenar idees que no per fer-ne difusió ni fer-me famós. 

Els defensors del nou balear trob que juguen a un camp meditadament poc definit. Estan a cavall entre la unitat lingüística (i per tant, només presenten una nova manera d'enfocar la difusió de la nostra llengua) i el secessionisme: la versió illenca del sector crític del valencianisme defensat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La sensació que tenc és que és un grup que fa un discurs capaç de convèncer a part de la població, especialment a gent d'estudis mitjans-baixos i/o amb alguna ideologia ja pròxima a mirar amb recel tot el que puga anar acompanyat de la paraula català. Típic: no és català, és balear; la bandera de Balears no té cinc faixes grogues i quatre faixes vermelles sinó que en són quatre i tres no fos cas que s'assemblàs a la bandera catalana, generalment són gent del RCD Mallorca o del Real Madrid i tot i parlar constantment de llengua, no són lingüistes, la majoria, ni hispànics, ni catalans ni romànics. Per a això recoman l'escrit de l'alemany Rolf Kailuweit que he penjat més avall per si algú està a prou motivat (que pedant em sent recomanant pdfs). 

És ver que tal com diuen els castellans, cuando el río suena agua lleva, si existeixen associacions i grups de gent que vora un segle després de tenir una normativa acceptada, tolerant i respectuosa amb la nostra parla que a més a més té un estàndard (no són la mateixa cosa normatiu que estàndard, alerta) que està format per fórmules i paraules que com a mínim solen ser pròpies o conegudes a un parell de dialectes diferents és que alguna cosa ha fallat. Amb això trob interessant l'article de na M. Magdalena Ramon (venga més pedanteria). El que hi he entès, en part, és el que duc comentant des de fa temps en ocasions en que ha sortit algun tema d'aquestos en alguna conversa de la qual formava part. Ni l'estàndard és barceloní, gràcies a Déu, ni l'estàndard ens ignora. Sí que és ver que podria incloure més trets, però fàcilment podria haver-ne inclòs molts menys i en cada revisió que es fa d'aquest des de l'Institut d'Estudis Catalans s'hi inclouen novetats que permeten representar millor les particularitats de cada lloc i amb això la Universitat de les Illes Balears hi està fent una feinada. Jo em repetesc i sempre faç els mateixos exemples: és tan estàndard i normatiu i descriptiu i de tot de bo i polit escriure o dir: Guardo l'escombra rere la porta com guard la granera darrere la porta o que la guarde, com fan la majoria de valencians (no tots). 

Tenim un problema i no és el de no tenir un model de llengua propi, no. El problema és que no sabem què tenim, i no ho sabem sovent ni escriptors, ni professors, ni mestres, ni polítics, guionistes de televisió ni molta gent. Tenim un model polifacètic que tant permet cuixot com pernil; fraula i maduixa; sovint i sovent; meua i teua i meva i teva; deixa escriure menj, cant, sent, plor, jo fuig, o servesc, etc. Té limitacions, sí. Però hem de recordar que l'estàndard no és la llengua. L'estàndard és una versió sintètica i comprimida, neutralitzada pròpia per a mitjans de comunicació, escrits que aspiren a uns mínims de formalisme (un article de diari, per exemple) i alguns actes formals públics, que generalment resumesc dient que són els típics actes que fan portar corbata a qui parla i a qui escolta. I ja està, res més. La majoria de situacions, que són el 95% de les quotidianes que feim en el dia a dia no requereixen això, no requereixen cap estàndard i mal fet està emprar-lo. Cada registre a on toqui. 

Això pareix que costa d'aprendre i d'entendre i és quan apareixen sectors que confonen registres, ignoren l'estàndard i pretenen construir-ho tot de nou tal com queda a l'article de diari que he penjat a l'inici acusant als que no escriuen el seu balear de catalanistes polítics (es diu com defensen i creuen en el concepte polític de Països Catalans), que és un discurs propi de qualsevol que sent aversió o fòbia cap a tot allò que va acompanyat de l'adjectiu català (no fos cas que menjar crema catalana els convertís en catalans residents a Poble Nou). I és que clar, tota persona a qui ja li està bé el model actual o que creu que encara falta millorar-lo una mica, que és el que pens jo, però que no és partidari de tirar-lo a la mar i crear-ne un passant-se pes forro de sa sabata etimologies, tradicions literàries, etc. ja ha de dur a la butxaca un carnet de segons quins partits i ideologies anam apanyats. Una acusació tan encertada com dir que tots els taxistes escolten la COPE o que tots els polítics són corruptes. Anem en seny amb els prejudicis i facem ciència deixant la llengua als lingüístes, la medicina als metges i el cotxe al mecànic quan li toqui que són els que saben de cada tema.  

El model de llengua que defensen els balearistes compleix els patrons propis del català que ara es parla com són la manca de neutralitat dialectal pròpia d'un escrit formal (ets (homos) ni manco és balear, és mallorquí i menorquí, i basta); la presència de castellanismes fàcilment evitables però fets servir com a element diferenciador i propi: lo o sintetisar. Així com qui no vol, ja l'han colat, ja l'han fet passar. Una característica dialectal del balear és que en la nostra parla hi abunden més que en altres dialectes els sons -tz- i -tg- (dit en filòleg: sons fricatius sonors). Així, i prenent la frase als defensors del català light, del balear light, en bon balear es diu i s'escriu sintetitzar, mai sintetisar ja que ha adoptat una fonètica castellanitzada tals com platja, formalitzar, espitjar, etc.

Voler ficar dins d'un sac a algú per com escriu i no pel què escriu és immadur, lleig, vil i perillós. I no hauria de ser tan habitual trobar-nos amb situacions ni escrits com el d'aquesta fundació. 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Caragols

Fa uns dies a facebook, a un grup que s'anomena formenterenc que mira de recollir paraules amb més o menys fortuna de Formentera, hi penjaren la foto d'un caragol amb la paraula: boera. Es referien al caragol que a casa coneixem per caragol bover

La cosa és que als comentaris de la pàgina hi havia una llista més llarga, amb imatges, penjada per un formenterer que volgué completar la informació que daven els qui escriuen a formenterenc. Caragols bovers, vaques, bombets o pastorets, vellarencs i jueus, aqueixes són les cinc espècies que s'anomenaren, dels quals només sabia el nom dels bovers, les vaques i els jueus. Els altres els tenia tots vistos però no en sabia el nom tot i haver-lo arribat a preguntar alguna volta puntualment. Segons he llegit, a les Pitiüses hi ha 48 espècies de caragols diferents, entre els marins i els terrestres. Així que aquestos noms no són més que un minúscul recull de tots els caragols que poden trobar-se per aquí. Així i tot sí que és ver que són els més corrents i habituals.

Així i tot hi ha que tenir present que no totes les espècies de caragol tenen un nom popular. Un exemple és el que anomenam caragolí, que és el caragol terrestre més menut que tenim per aquí i que sovent es troba a les soques d'alguns arbres, com les figueres, o inclús davall d'alguna pedra pel bosc. Generalment si l'animal en sí no és gaire característic visualment o no és útil per a l'ús humà (en el cas dels caragols el fet que siguin comestibles o no) determina que la saviesa popular els designi un nom popular o no els en designi cap. 



Caragol bover, bou o bouera, otala punctata
A la Mola a aquest caragol l'anomenen senzillament bou.




Vaca o vaqueta, eobania vermiculata
Són una mica més menuts que els bovers i molt comuns, més també que els bovers.




Jueu, helix aspersa 
A algunes zones fora de les Pitiüses anomenen "bover" a l'helix aspersa. Essent aquest caragol d'aquí baix un bover. Però a Formentera (i imagín que com a mínim a Eivissa també) el bover és el primer qu ehe mostrat i aquest, amb la closca que fa com una miqueta de punta i té un color fosc diferent, com més ratllat, és un jueu. 




Pastoret o bombet, rumina decollata
És característic i fàcil de reconèixer: és l'únic que té una closca així allargada i de tamany considerable.



Vellarenc, theba pisana
Aquest és un caragol de dimensions més reduïdes i és habitual vore'l sobretot a l'estiu congregat en grups nombrosos de caragolets d'aqueixos tapant la tija de diverses plantes, com el fonoll, per exemple. 

dijous, 26 de setembre de 2013

Un mapa de s'Espalmador


Un amic va anar fa uns dies a la casa de s'Espalmador a passar-hi un cap de setmana. Allà va observar que a una paret s'hi trobava un mapa de l'illa penjat amb els topònims tant costaners com d'interior, inclòs algun tal·lassònim puntual escrits. És fins ara el mapa més complet que he vist de l'illa de s'Espalmador tot i la seua antigor haver-ne esborrat els noms que es troben a la part septentrional de l'illa.


Així i tot s'hi llegeixen alguns noms principals com els de l'illa de Casteví o l'illa de sa Torreta, la platja de s'Alga, sa Guardiola (escrita Gordiola) o cala de Bocs, entre molts d'altres no tant coneguts i molt més propis de la microtoponímia com és es pujol d'en Garrigó. Sembla ser que en són uns quants, els topònims prop d'on hi ha la casa de s'Espalmador amb el llinatge Garrigó: hi ha també en Garrigó gros, en Garrigó petit o es raconet d'en Garrigó.


Però d'on venen alguns d'aquestos noms, almenys el de les illes com són s'Espalmador, l'illa de Casteví i l'illa de sa Torreta?

Sembla ser que trobam el nom de s'Espalmador documentat per primera vegada l'any 1497 i al llibre d'Entreveniments el trobam per primera volta escrit l'any 1615. Però d'on ve el seu nom? El seu orígen sembla no ser del tot clar i els especialistes no s'hi aclareixen. Coromines considera que és un mot que prové de ben antic, de l'època en que érem província romana on s'Esplamador seria apellat l'illa de l'Espart Major (això en el llatí vulgar que parlàssen) i passant per la llengua dels àrabs com a Esparmadjor els catalans que repoblaren i cristianitzaren aquestes illes per analogia amb la feina d'espalmar l'haurien anomenat Espalmador. A això cal afegir-hi que Coromines considerà que a s'Espalmador no s'hi havien portat a terme feines de calafatar embarcacions ni cap altra activitat nàutica excepte tal volta en alguna ocasió puntual per mor del difícil accés a l'illa i que es tractava d'una illa deserta. 

Aquí Isidor Macabich i Cosme Aguiló contestaren a Coromines i demostraren que no només sí s'hi calafatava i s'hi portaven a terme tasques relacionades amb la reparació d'embarcacions ja des de ben antic, sinó que a més d'illa deserta s'Espalmador no en tenia res perquè hi ha pous d'aigua dolça, allí. La cosa és que durant segles s'hi han espalmat embarcacions a s'Espalmador i no es pot descartar que es portàs a terme des de molt abans del segle XV, que és quan començam a tenir notícies d'aquest topònim pitiús. Pareix ser que a s'Espalmador, i també a s'Espardell, tot i ser dos llocs que etimològicament podrien venir de la planta de l'espart, són dos indrets que d'espart no n'hi ha. L'espart és una planta que s'ha fet servir sempre en la reparació de cascos d'embarcacions. Qui diu que els calafats i mestres d'aixa no l'extingissen d'aquestes illes durant els segles en que s'hi portaren a terme tasques nàutiques d'aquest calat? 

L'illa de Casteví té una etimologia popular si més no curiosa. Una llegenda marinera que circula entre els mariners pitiüsos per tal de dar nom a aquesta illeta és que els mariners de Formentera quan partien cap as Freus i passaven aquesta illa obrien es vi. Aquesta explicació  relaciona el nom de l'illa amb la frase homòfona (quasi) de gasta vi! És a dir, beu vi. Aquesta deu ser una llegenda que corre ja de ben antic perquè en cartes nàutiques del segle XVIII és habitual trobar-hi escrit formes com Gastaví o Gastavi

Com que per a aquest nom falta documentació antiga on poder-lo trobar i resseguir-ne així la seua evolució, Cosme Aguiló en desenvolupà una hipòtesi que pens que pot dar-se per bona i que Casteví siga un topònim d'origen antroponímic, és a dir, que derivi d'un nom o llinatge de persona. En aquest cas el de Castellví. Castellví és un llinatge inexistent a les Pitiüses però al segle XVII hi hagué un governador a Eivissa que es deia Joan de Castellví i rebé per ordre reial el d'aixecar una torre que guardàs el portitxol de s'Espalmador (tenint així una relació entre aquest governador i l'illa de s'Espalmador). No seria cosa estranya que aquest governador hagués recalat a l'illa que avui anomenam Casteví dant-li així nom. És sabut que la visita d'un càrrec oficial en aquell temps trencava molt la rutina dels indrets i així com noms d'embarcacions naufragades han donat nom a molts indrets de la costa, també els han donat les arribades de certs personatges en el seu dia i Casteví pens que en seria un cas, tal com ho puntualitza Aguiló.


Ja per acabar, l'illa de sa Torreta té un nom bo d'entendre i d'ubicar. La torre que actualment vigila i tol·la s'Espalmador és la de sa Guardiola, que va construïda l'any 1750. Abans però, ja hi havia hagut torres que feien de talaies a s'Espalmador, i més d'una! El cas és que no és que a l'illa de sa Torreta hi hagués hagut cap torre, no. Tota aquella zona del nord de s'Espalmador és coneguda com sa Torreta i hi trobam topònims satèl·lit com sa platja de sa Torreta, sa punta de sa Torreta, etc. Absurd seria pensar que a cada lloc d'aquestos on hi ha el nom de sa Torreta hi hagués hagut una torre. Un document del 1324 menciona les mars de la Torreta i un manuscrit de la Catedral d'Eivissa dóna part de la destrucció d'una torre situada a s'Espalmador l'any 1558 per vint-i-quatre naus algerines.


Segons marca la toponímia del lloc, un torrió hi va ser al nord de s'Espalmador abans que es construís la torre actual a sa Guardiola. Actualment encara se'n conserven les pedres de la base que mostren que era de base circular fent uns dos metres i mig de diàmetre. Així i tot més a prop de l'illa de sa Torreta a un altre turonet de s'Espalmador hi ha la base possiblement quadrangular d'una altra torre o lloc de senyals situat a la mateixa zona. I és que la zona septentrional de s'Espalmador és un indret on hi abunden les restes de ceràmiques i s'hi troben diverses bases de torrions que porten a pensar que des de temps ben antics aquell indret serví per guardar als habitants de les Pitiüses dels mals que podien venir de mar enllà. 

Un dels diversos pujolets de la zona de sa Torreta a s'Espalmador on s'hi observen les restes d'una base de pedra.


Bibliografia:

AGUILÓ, Cosme Toponímia i etimologia
COROMINES, Joan Onomasticon Cataloniae (8 Vol.) 
RIBES MARÍ, Enric La supervivència de la toponímia precatalana d'Eivissa i Formentera i l'Onomasticon Cataloniae

Imatge: Mapa de Cosme Aguiló




dimecres, 17 de juliol de 2013

Barruguets i fameliars

Fa un parell de dies na Laia i jo parlàrem de follets, de fameliars i de barruguets, tema que va sortir des peu de foto que vaig posar a s'entrada anterior (Paraules: xaravasco i xiribal·lero 14.VII.2013). Li vaig mirar d'explicar una mica dalt dalt i ens vàrem oblidar des tema. Bé idò avui he pensat que, aprofitant un llibret de Marià Torres i Torres que vaig trobar i treure de sa biblioteca municipal de sant Francesc podria dedicar aquest escrit a parlar d'això, de ses bèsties més populars de sa mitologia pitiüsa. 

Un fameliar
Es llibre es titula Aportació a l'estudi de la mitologia tradicional i popular a les Pitiüses, i s'autor és en Marià Torres Torres. Des d'un primer moment sa introducció deixa clar es per què des tradicional i des popular. Ve a dir que sa nostra mitologia és tradicional perquè ens ha arribat des de moltes generacions endarrere per via oral i és popular perquè porten tant de temps a ses nostres illes que ja hem assimilat aquestes figures mitològiques de tal manera com si haguéssim sét es propis pitiüsos es de crear-les. Així i tot veurem com s'aspecte general d'aquestes figures es repeteix arreu d'Europa.

Així a ses Pitiüses tenim molts de personatges dins des nostre imaginari popular, entre ells bruixes, dimonis, un ésser des qual només en conec es nom i li deien es Retremón, algun gegant com en Terrosel·lo que vivia as Vedrà, fameliars, follets, iaies blanques, barruguets, per alguna zona d'Eivissa parlen també des crespells, i es que jo no sé. Fins i tot a voltes s'havia parlat de fades, aquí. Per no allargar-ho massa, i per dar resposta a na Laia i a algú que puga llegir-me, si es dóna es cas, només esmentaré es que apareixen as títol: es barruguets i es fameliars.

Barruguet
Es barruguets i es fameliars cuiden anar de sa mà, si es barruguet és dolent es fameliar és bo, tot i que això és relatiu. En principi es barruguets són invisibles, factor que fa que a ses Pitiüses sa gent no es posi d'acord en sa forma que tenen. Per això el que he fet ha sét agafar sa descripció que en va fer as seu dia es costumista Joan Castelló Guasch:— Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts. (1)

Sembla ser que sa característica des barruguet és que és un ésser empipador, fa desaparèixer coses o canviar ses coses des lloc a on eren. I eixida va eixida ve es barruguet acaba fent que es habitadors de sa casa a on passen aqueixes acabin mudant-se, després d'haver avorrit ca seua.

Aquesta mala fama des barruguets ha quedat ben gravada entre sa gent d'Eivissa i de Formentera fins a tal punt que sovent quan es fa referència a un al·lot petit que fa alguna estaria que no hauria se li diga que està fet o que és un barruguet. Fixem-nos amb s'estrofa de sa cançó popular següent:


Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets. 

[enllaç per sentir sa cançó sencera]


Moltes són ses coses que se'ls atribueixen a aquestos éssers. Ses berrugues de ses filadores —barruguet ve de berruga, nota important—, etc. Sembla ser que a sa zona de l'Empordà es barruguet és bastant viu i popular avui en dia encara i figura en abundants cançons i rondalles.


Un altre fameliar
Fameliar 
És un esperit caracteritzat per sa seua bondat. Encara que J. Castelló l'atribuí de forma genuïna a Eivissa és molt aparegut, per no dir quasi igual, as lares romà, as familiar castellà i basc o as minairó des Pirineus de Lleida. 

Sa seua descripció física, treta de sa rondallística és sa següent. Es fameliar és un nanet horrorós, de boca molt espantosa, que botava contínuament i demana sempre el mateix: feina o menjar! Feina o menjar! Era del tot necessari dar-li una de ses dos coses per fer-lo callar en ser que era fora de s'ampolla negra a on dormia. En cas de no dar-li ni menjar ni feina feia de ses seues, identificant-se amb so barruguet. 

Aquest esperit, amic de s'home i treballador, sa gent el trobava a sa nit de sant Joan davall des pont de santa Eulària. Allí just a mitja nit hi floreixen unes herbes amb una flor molt polida que en seguida que es veuen es panseixen. Qui siga capaç d'agafar una d'aquelles flors fent molta via i de posar-la dins de s'ampolla negra abans que no s'hagi pansit, aquella flor es converteix amb un fameliar. Antigament es rumorejava a vegades de si a tal casa o tal persona tenien un fameliar i era una creença tan arrelada i es creia tant de veres que as segle XVII arribà a haver-hi algun judici entre eivissencs perquè un havia intentat vendre un fameliar a un altre i clar, s'havia trobat només una ampolla buida. 

Un paral·lelisme amb so minairó pirinenc és que es minairó és igual de lleig que es fameliar i en comptes de viure dins d'una ampolla viu dins d'un canutet que, en ser que s'obri també demana feina o menjar. 



(1) Joan Castelló. Es Barruguet, El Pitiuso, 1952

diumenge, 14 de juliol de 2013

Paraules: xaravasco i xiribal·lero

A voltes es diu que una llengua és viva mentre es fa servir. Així i tot jo hi posaria alguns matisos ja que més que el fet de fer-se servir, és obvi que si no es parla no és viva, el que marca la salut de qualsevol llengua és la seua parla col·loquial, és veure si qui parla diu fotre, me cago en Sivilla, sa mare des mistos, cony, mal caigués es Vedrà carregat de merda —aquest igual és una mica forçat— o bé ha canviat totes aquestes expressions per joder, coño, mierda, etc. 

I és que a les Illes Pitiüses, gràcies a Déu, de paraules n'anam ben servits, no ens fa falt—i dient el que ara diré, hauria d'escriure no mos fa falta— haver d'anar a buscar paraules de fora tenint-ne de nostres. Sent polit com és sentir a ma mare anomenar xaravasco quan parla d'algú que està empardalat com una tòtila. O en ser que venen alguns turistes que no parlen ni italià, ni anglès ni alemany o francès a la botiga sentir mon pare dir que no sap d'on és el xiribal·lero que fan aquells estrangers. 


Xaravasco apareix a s'ampliació que temps endarrere n'Enric Ribas va fer del lèxic que apareix al DCVB amb el seu diccionari Aportació pitiüsa al DCVB de l'any 1991. Així mateix però, surt dient que un xaravasco és una soca de figuera de pic morta. Podria ser idò que el sentit que li afegesc en aquesta entrada, fent referència a una persona que és enmig, que no és conscient que fa nosa o que no capta les coses amb rapidesa se li diga també xaravasco, adoptant l'individu el sentit metafòric del xaravasco de la figuera de pic, que és una soca buida i pudrilega que no serveix quasi ni per fer foc i que tot el que fa és nosa. No es fa cap esment a l'origen etimològic de la paraula i sincerament, jo tampoc no n'hi sabria trobar cap. No sé d'on ve xaravasco. 

Xiribal·lero sí que és ver que al diccionari de'n Ribas no hi surt i tampoc surt al DCVB. El que sí que apareix al diccionari de'n Ribas és xerebel·lar i ho defineix com a mermolar, murmurar. Podria ser que per extensió es digui d'algú que parla una llengua estranya que no s'entén aquella mermola que fa, aquell xerebel·lero (i amb un tancament de neutres a is, ja tenim la paraula enllestida: xiribal·lero). Tancaments així a les Pitiüses també són més que corrents: deim pigar en comptes de pegar, ribotar per rebotar, arricular per recular o el riplà de l'escala pel replà.  

Dins del marc comú de la llengua tot això són col·loquialismes i realitats molt localistes impossibles de generalitzar simplement perquè la majoria de parlants fora —i tristament avui en dia també dins  de l'illa no la coneixen. Però a la vegada són la marca que la nostra parla és viva i té un caràcter propi que la fa diferent de les altres variants de la llengua. L'eivissenc  o formenterer  és una forma d'entendre la nostra llengua única i com a tal ha de ser vista. No parla millor qui diu sóc per dir som o qui li diu burilla a una llosca.

Follets i barruguets

dimarts, 30 d’abril de 2013

Iberolíngua: llenegar


Llenegar, aqueixa paraula tan baleàrica, terme que últimament pareix estar de moda, prové del llatí *lenĭcare 
que vendria a dir "anar suaument" i que al mateix temps, això ve de lenis que vol dir suau, també en llatí. Així i tot és curiós que aquesta paraula, avui pràcticament desconeguda a la Península, sí que és coneguda pels aficionats als bolets a Catalunya. I és que la paraula, temps ha usada indistintament a les Illes Balears, Pitiüses i bona part de la Península catalanoparlant, avui en dia roman fossilitzada en el nom d'un bolet: les llenegues, Hygrophorus limacinus, que vé d'una evolució lèxica postverbal del verb llenegar, que havien fet servir segles endarrere els catalans i que per motius d'aïllament insular s'ha mantengut viu a les Illes.

dijous, 25 d’abril de 2013

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Enconillat, per Joan Albert Ribas



És una expressió pròpia de l’argot (1) dels caçadors. Es diu que uns cans estan enconillats quan s’han afartat de caçar. En aquestos casos, per molt que els obliguis a seguir, encara que els peguis, s’ajeuen i no obeeixen. Ens diuen així mateix que l’han sentida traduïda sui generis caçant per la península: ‘enconillado’, amb aquest mateix ús.
Al tom 4 del del Diccionari d’Alcover i Moll trobam una menció a aquest verb: enconillar és ‘cansar de menjar conill, o de parlar-ne, o de tenir-ne, etc. I l’expliquen com a pròpia de les Balears. Dins aquest etc. hi hauria el sentit amb què es fa servir a Eivissa.
No té res a veure aquesta expressió amb anar ‘en conill’ (2) pròpia del País Valencià i d’Eivissa o  ‘anar conill’ pròpia d’altres zones de parla catalana, que vol dir completament nu. Coromines diu que a través d’una metonímia ‘pell de conill’, ‘la pell més vulgar’, ‘pell en general’, d’on ‘en pell’> despullat. La metonímia  consisteix a designar una noció amb el nom d’una altra, el contingut pel continent, etc.
La paraula conill, de la qual provenen les expressions que hem explicat, té un origen molt curiós. Deriva del llatí CUNICULUS que havia fet referència tant a l’animal com també a la  seua lludriguera o, també, a qualsevol galeria subterrània.
(1) En aquest cas es fa servir la paraula argot en el sentit de varietat de llengua característica d’un grup humà determinat. És un mot d’origen francès que en un primer moment (segle XVII) en aquesta llengua feia referència a una agrupació de malfactors, d’aquí, tal vegada, el seu ús desviat en molts de casos.
(2) Apareix al llibre Ibiza. Guia del turista de Pérez Cabrero documentat en la forma ‘encuní’ que tradueix com ‘desnudo’.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Caduf, per Joan Albert Ribas



La paraula caduf fa referència a cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, ampes de boca i amb un foradet al sòl, que van lligats a la corda o a la cadena d’una sénia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la. Aquesta paraula prové de l’àrab qadús que té el significat de poal i també de caduf. Aquesta llengua l’havia tret del llatí CADUS que significava ‘gerro, barril’.
La primera volta que apareix documentat aquest mot en català és a l’any 1316 en un document mallorquí: per gerras e per cadufs… Apareix després a la novel·la de Joanot Martorell (s. XV) Tirant lo Blanc, en la qual explica així el distintiu d’un cavaller: portava per divisa ródes de sénia, amb los cadufs tots d’or i foradats al sòl.
I quina és la relació entre aquestos recipients de sénia i l’expressió fer cadufos? La relació podríem dir que és de contaminació: La paraula caduf, usual, popular, va ‘contaminar’ la paraula caduc (del llatí CADUCU), mot que vol dir acció i dita pròpia d’una persona que desvarieja, i l’expressió ‘fer caducs’ va passar a ser a ‘fer cadufos’ ( o catúfols o gatúfols…). L’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover a l’obra Mirall de la veu i el crit (1955) ens dóna un exemple del ús d’aquesta poc usual paraula caduc: Degué sentir molt íntimament el caduc de la seua senyora.
Caduc, però és una paraula avui gairebé desconeguda i la paraula caduf ha passat a tenir els dos significats, el de recipient i el de repapieig, i així apareix avui al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans on la paraula caduf o catúfol  (en algunes zones de Catalunya diuen ‘fer catúfols’) té  els dos sentits, el recte i el figurat.
Hi ha un derivat eivissenc de la paraula caduf que esmenta A. Pérez Cabrero aIbiza. Guía del turista (1909), és el verb cadufar que l’investigador eivissenc tradueix al castellà ‘chochear’

dimarts, 2 d’abril de 2013

Bastaix, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

dimecres, 27 de març de 2013

Iberolingua: pallola


Coneixeu la web Iberolingua? (enllaç) Pels que no n'hàgiu sentit a parlar mai és una plana web que pot seguir-se també per facebook i per twitter i que està plena de mapes i de tot tipus d'informació lingüística no només de sa llengua catalana sinó que parla de totes les llengües peninsulars (galaico-portuguès, asturià, castellà, basc, aragonès, occità i català). A partir d'ara en endavant, de tant en tant, aniré penjant alguns mapes seus en que hi surten paraules formentereres. Com avui, que hi apareix la pallola

El diccionari Alcover-Moll ens en diu que l'etimologia ve de palla. Possiblement li donin aquest orígen per mor de l'aparició de taquetes vermelles que apareixen a la pell en ser que algú té aqueixa malaltia, que pot ser comparable amb les vermellositats que surten a la pell en ser que un ha estat ajagut damunt la palla o que ha fet feina manejant palla, que pot irritar lleugerament la pell. 

dilluns, 25 de març de 2013

Cuinat, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

diumenge, 17 de març de 2013

Jo tenc i valtros tendreu (verb tenir)

Fa un dia o dos vaig trobar-me un article que ara mateix plany molt no haver guardat. Estava escrit per un alguerès i parlava de les decisions que es prengueren temps endarrere a l'hora de normativitzar l'alguerès. Es pretenia normativitzar-lo respectant les característiques d'aquest dialecte sense contradir ni violar la unitat lingüística, cosa que hagués sét bastant absurda. 

L'autor d'aquell escrit, que amb tot el pecat del món no som capaç de recordar, parlava d'algunes diferències entre l'alguerès i el català estàndard una mica mal entès amb el català central (molta de gent sovent confon aquestos dos termes). Parlava del verb tenir i deia que el model de llengua alguerès havia respectat la forma que sempre feia servir: l'arrel ten-. Així quedaven formes com jo tenc, nosaltres tendrem, etc. Simplement venia a dir que l'arrel tin- d'aquest verb no existeix a l'Alguer, que no hi ha sét mai i que per això no l'escrivien ja que totes dos formes són correctes en l'estàndard actual i així respectaven una forma seua sense violar el model de llengua actual.

És el mateix que passa aquí, a les Pitiüses. Mai cap formenterer ni cap eivissenc, siga josepí siga de Vila ha fet servir el verb tenir amb l'arrel tin-. És per això que recoman a tota persona pitiüsa que en se que escriga tant una llista per anar a comprar com el text més formal d'entre els textos formals que han existit i queden per existir, que faça servir el verb tenir sempre amb l'arrel ten-.



Per exemple:

     Present d'indicatiu        Futur d'indicatiu                                       Participi
Jo          tenc                             tendré                           Singular           tengut, tenguda*
Tu          tens                             tendràs                         Plural               tenguts*, tengudes*
Ell          té                                tendrà
Ns.        teniu                             tendrem
Vs         teniu                             tendreu
Ells        tenen                           tendran
*Reconec que mai he sentit aquestes formes del participi ni a Eivissa ni a Formentera. 


Per pur conservadorisme lingüístic aquest temps verbal ha encertat conservar una sola versió de l'arrel sense que se li arribin a donar casos d'al·lomorfia (que són els casos on hi ha més d'un morfema arrel per representar aquesta part del verb). Passa igual amb el verb venir. A les Illes Pitiüses les formes vinc o vindrem simplement no existeixen, tothom diu venc i vendrem i vendria en comptes de vindria, etc. És per això que just com deia amb el verb tenir, amb venir recoman fer servir sempre l'arrel ven-, sense excepcions, que és com ho deim a casa i a més tenim la sort que se'ns accepta en l'estàndard, que no és sempre que això passa. 

Ara bé, en formenterer (i just passa igual amb l'eivissenc) sovent se senten formes verbals com sirem (serem), siuria (seuria), etc. Bé, l'explicació d'aquestos verbs on misteriosament la -e- de l'arrel es converteix en una -i- és la mateixa que darem ara mateix al fet aquest de tenc o tinc. Aquest fenomen se l'acostuma a anomenar entre lingüistes tancament vocàlic i són vocals que es tanquen tant en ser pronunciades que es converteixen en una altra vocal. També passa una cosa similar a la inversa que se li diu obertura, on la vocal en comptes de tancar-se, s'obri fins que també es converteix en una altra vocal però ara en aquest cas parlam de vocals que es tanquen. 

És igual de correcte escriure tenc com tinc de la mateixa manera que és igual de correcte escriure venc com vinc. Però no és correcte escriure sirem per serem ni tampoc pigaré per pegaré. La cosa és molt simple, la llengua la normativitzà un home que li deien Pompeu Fabra i amant de les varietats de la llengua no n'era massa. Creà un estàndard basat en tots els dialectes de la llengua catalana però agafà com a dialecte de base el seu: el barceloní, que al mateix temps és el més parlat. No és res rar que ho fes així: l'estàndard francès és el parisenc, l'espanyol és el castellà i això ho trobam en un fotimer de llengües, el cas català està molt centrat en el barceloní però accepta i recull moltes particularitats dels altres dialectes, cosa que el francès no fa i l'espanyol ha començat a fer ara fa pocs anys i que nosaltres podem ben agrair.

Idò bé, el senyor Fabra va tolerar vinc i venc i tinc i tenc perquè són dos al·lomorfs que es donen en el seu dialecte: el barceloní fa jo tinc però a continuació fa tu tens (coneix les arrels ten- i tin-) i el mateix passa amb el verb venir amb les seues dos arrels vin- i ven-. Són els dos verbs que tenen un tancament vocàlic en el català central. En el català de les Pitiüses justament aquestos verbs no tenen cap classe de tancament vocàlic sinó que els verbs que el tenen són seure, ser i el cas radical de pigar, que el tancament s'ha produït fins i tot a l'infinitiu: ningú diu pegar. Aquestos casos no estan reconeguts per l'estàndard simplement perquè no tenguérem la sort que Pompeu Fabra fos nascut a sa vénda de ses Roques, ni a santa Eulària des Riu ni a sant Josep de sa Talaia, va néixer a Barcelona i centrà l'estàndard amb el seu dialecte. 

És per això que a disgust meu pens que no és recomanable escriure pigar en comptes de pegar en un text formal perquè si s'acceptàs aquesta forma s'hauria de canviar moltíssima cosa dins de l'estructura de l'estàndard ja que cada dialecte té les seues particularitats. Un exemple és allà a Lleida, a les comarques del Pallars i la Ribagorça, el verb tenir és directament tinir i diuen: jo tinc, tu tins, ell tí, ns. tinim, vs. tiniu i ells tinen cosa que, si s'accepta jo tenc tu tens ell té... No seria res rar acceptar la forma palleresa dins l'estàndard.



Així i tot recoman fer servir sempre de forma oral les nostres formes pròpies.  Si mai ningú ens renya o crida l'atenció per escriure coses com: siràs ase! o et pigaré un calbot que t'assiuràs de cul en terra! a qualsevol lloc no avaluable ni que requereixi una formalitat absoluta com facebook o escrits a nivell local com obres de teatre per exemple, per favor que ningú li faci cas, que com ho hem fet sempre ho feim molt bé. Les nostres maneres de parlar i d'escriure igual no sempre estaran del tot reconegudes per l'estàndard (s'accepta el nostre sistema de flexió verbal però no el nostre article, per exemple) però sí que seran sempre del tot correctes. Senzillament l'estàndard no és perfecte, tot i que molts de lingüistes es pensin que sí; però així i tot és el menys dolent dels models de llengua que hem tengut fins ara. 


Conclusions:
* Els verbs tenir i venir en estàndard tenen dos formes de conjugar-se: una que combina les arrels ten- i tin- i una que té sempre l'arrel ten- en el cas del verb tenir. En el cas de venir és igual: una forma combina ven- i vin- i l'altra només té ven-

* Aquest fenomen d'existència de més d'un morfema en una mateixa posició, en aquest cas la posició arrel i per tant parlam de morfemes arrel, es diu al·lomorfia. 

* Així ens trobam que a les Pitiüses aquesta al·lomorfia dels verbs tenir i venir no existeix. Aquí sempre deim i feim i escriurem els verbs amb una sola arrel: ten- (tenir) i ven- (venir). D'aquesta manera rebutjarem les opcions com vindrem demà i escriurem vendrem demà. 

*  D'al·lomorfia en els morfemes arrel a les Pitiüses sí que en trobam, però en altres verbs com pigar (pegar)seure o ser i aquestos casos no estan recollits per la llengua estàndard. Així que només podem fer una cosa: aguantar-nos i escriure la forma estàndard en els textos formals però en la llengua oral i els escrits informals (diàlegs, facebook, twitter, etc) recoman fer servir la forma dialectal.



* Que no estiguen recollits per l'estàndard no vol dir que no siguen correctes. Simplement vol dir que en aquesta llengua fictícia d'intercomprensió entre dialectes que és l'estàndard, que just es fa servir per escriure llibres i  diaris i informar pels telenotícies, normalment no les trobarem representades.