Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de febrer de 2015

Una antologia poètica d'Isidor Macabich

Coberta del llibre
Va ser el desembre passat que, quan vaig anar a la seu de l'Institut d'Estudis Eivissencs encara a l'edifici del bisbat d'Eivissa, mentre feia carregamenta de números antics de la revista Eivissa, vaig preguntar per l'existència d'alguna antologia de Macabich. L'al·lota que allí m'atenia va fer cara de pensar-s'ho i em contestà que, que ella sabés, no hi havia res com el què demanava. 

No vaig tornar a pensar en aquest tema fins ahir. Era a Eivissa, amb na Laia, a la llibreria de can Verdera fullejant llibres i mirant, de reüll, els volums de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera que allí tenien exposats: els volums 2,3,5,6 i 10. En això que na Laia em va dir si tal autor —en Jean Serra— era el que tenia a la prestatgeria de casa i, quan vaig veure el llibre, no cabia dins meu. Ho havia trobat. La poesia d'Isidor Macabich: Antologia. En Jean Serra havia publicat a l'any 2008 el llibre que feia uns mesos havia estat buscant. 

El llibre, encara no l'he llegit, però sí que l'he començat a fullejar, bastant. Així com he anat fent passar les fulles pels meus dits he pogut anar observant com de completa és l'edició que J.Serra ha fet i m'alegr, cada volta més, de la sort que he tengut de trobar aquesta antologia. El llibre no consisteix en un simple recull poètic desendreçat i sense cap tipus de relació entre una composició i una altra, no. El llibre va molt més enllà de la lectura dels poemets de Macabich i prova de fer una reconstrucció de la vida de Macabich que ajuda, al lector, a contextualitzar l'obra en el moment en que va ser redactada i ens apropa, també, la figura del cronista, escriptor i eclesiàstic eivissenc.

Crec que encara tenc molt de Macabich per molta estona. Per la poca cosa que n'he llegit, de moment, hi estic descobrint a un poeta influït de noucentisme amb una vitalitat en les seues paraules que, tal com puntualitzà en el seu dia Villangómez i ho ha transcrit Jean Serra, denoten vida:
En el poema —continua Villangómez— tot és expressiu: també en la llengua en què s'ha escrit. ¿Dialectalisme eivissenc, a la manera de l'extremeny de Gabriel y Galán? ¿"Paraula viva" de Maragall? ¿solidaritat amb certes posicions, la d'Antoni M. Alcover, posem per cas? ¿Desig d'arribar més directament als conterranis, o sia, d'una màxima eficàcia en un nombre de destinataris reduït? Potser més senzill que tot això: pur sentiment del poeta, certesa d'uns guanys expressius, voluntat d'acoblar dues realitats —un ambient i una parla—, afany de palesar la matisada riquesa de mots de cada dia. S'infiltren, però, alguns mots o formes que fan referència a un àmbit lingüístic més gran".
Jean Serra. La poesia d'Isidor Macabich: antologia. Pàgines 38-39 

dimecres, 17 de juliol de 2013

Barruguets i fameliars

Fa un parell de dies na Laia i jo parlàrem de follets, de fameliars i de barruguets, tema que va sortir des peu de foto que vaig posar a s'entrada anterior (Paraules: xaravasco i xiribal·lero 14.VII.2013). Li vaig mirar d'explicar una mica dalt dalt i ens vàrem oblidar des tema. Bé idò avui he pensat que, aprofitant un llibret de Marià Torres i Torres que vaig trobar i treure de sa biblioteca municipal de sant Francesc podria dedicar aquest escrit a parlar d'això, de ses bèsties més populars de sa mitologia pitiüsa. 

Un fameliar
Es llibre es titula Aportació a l'estudi de la mitologia tradicional i popular a les Pitiüses, i s'autor és en Marià Torres Torres. Des d'un primer moment sa introducció deixa clar es per què des tradicional i des popular. Ve a dir que sa nostra mitologia és tradicional perquè ens ha arribat des de moltes generacions endarrere per via oral i és popular perquè porten tant de temps a ses nostres illes que ja hem assimilat aquestes figures mitològiques de tal manera com si haguéssim sét es propis pitiüsos es de crear-les. Així i tot veurem com s'aspecte general d'aquestes figures es repeteix arreu d'Europa.

Així a ses Pitiüses tenim molts de personatges dins des nostre imaginari popular, entre ells bruixes, dimonis, un ésser des qual només en conec es nom i li deien es Retremón, algun gegant com en Terrosel·lo que vivia as Vedrà, fameliars, follets, iaies blanques, barruguets, per alguna zona d'Eivissa parlen també des crespells, i es que jo no sé. Fins i tot a voltes s'havia parlat de fades, aquí. Per no allargar-ho massa, i per dar resposta a na Laia i a algú que puga llegir-me, si es dóna es cas, només esmentaré es que apareixen as títol: es barruguets i es fameliars.

Barruguet
Es barruguets i es fameliars cuiden anar de sa mà, si es barruguet és dolent es fameliar és bo, tot i que això és relatiu. En principi es barruguets són invisibles, factor que fa que a ses Pitiüses sa gent no es posi d'acord en sa forma que tenen. Per això el que he fet ha sét agafar sa descripció que en va fer as seu dia es costumista Joan Castelló Guasch:— Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts. (1)

Sembla ser que sa característica des barruguet és que és un ésser empipador, fa desaparèixer coses o canviar ses coses des lloc a on eren. I eixida va eixida ve es barruguet acaba fent que es habitadors de sa casa a on passen aqueixes acabin mudant-se, després d'haver avorrit ca seua.

Aquesta mala fama des barruguets ha quedat ben gravada entre sa gent d'Eivissa i de Formentera fins a tal punt que sovent quan es fa referència a un al·lot petit que fa alguna estaria que no hauria se li diga que està fet o que és un barruguet. Fixem-nos amb s'estrofa de sa cançó popular següent:


Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets. 

[enllaç per sentir sa cançó sencera]


Moltes són ses coses que se'ls atribueixen a aquestos éssers. Ses berrugues de ses filadores —barruguet ve de berruga, nota important—, etc. Sembla ser que a sa zona de l'Empordà es barruguet és bastant viu i popular avui en dia encara i figura en abundants cançons i rondalles.


Un altre fameliar
Fameliar 
És un esperit caracteritzat per sa seua bondat. Encara que J. Castelló l'atribuí de forma genuïna a Eivissa és molt aparegut, per no dir quasi igual, as lares romà, as familiar castellà i basc o as minairó des Pirineus de Lleida. 

Sa seua descripció física, treta de sa rondallística és sa següent. Es fameliar és un nanet horrorós, de boca molt espantosa, que botava contínuament i demana sempre el mateix: feina o menjar! Feina o menjar! Era del tot necessari dar-li una de ses dos coses per fer-lo callar en ser que era fora de s'ampolla negra a on dormia. En cas de no dar-li ni menjar ni feina feia de ses seues, identificant-se amb so barruguet. 

Aquest esperit, amic de s'home i treballador, sa gent el trobava a sa nit de sant Joan davall des pont de santa Eulària. Allí just a mitja nit hi floreixen unes herbes amb una flor molt polida que en seguida que es veuen es panseixen. Qui siga capaç d'agafar una d'aquelles flors fent molta via i de posar-la dins de s'ampolla negra abans que no s'hagi pansit, aquella flor es converteix amb un fameliar. Antigament es rumorejava a vegades de si a tal casa o tal persona tenien un fameliar i era una creença tan arrelada i es creia tant de veres que as segle XVII arribà a haver-hi algun judici entre eivissencs perquè un havia intentat vendre un fameliar a un altre i clar, s'havia trobat només una ampolla buida. 

Un paral·lelisme amb so minairó pirinenc és que es minairó és igual de lleig que es fameliar i en comptes de viure dins d'una ampolla viu dins d'un canutet que, en ser que s'obri també demana feina o menjar. 



(1) Joan Castelló. Es Barruguet, El Pitiuso, 1952

dimecres, 21 de novembre de 2012

Les senyoretes del mar.


LES SENYORETES DEL MAR
Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets. Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses. El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. 

Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell. Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua. 

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. 

S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca. La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada. I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina. 

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. 

Al passar escampen una agradosa flaire de marisc. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt... Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor. 

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades. 

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. 


Joaquim Ruyra - Pinya de Rosa (1920)