Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 d’abril de 2013

Les postes de sol des de la murada algueresa


Així com en l'estiu les postes de sol, conegudes pels italians com a tramonto, són molt populars i multitudinàries, a l'Alguer passa una cosa similar. La diferència és que si molta de gent llegeix el tramonto com un preludi a la festa allà a la ciutat sarda, almenys en temporada baixa, la lectura que es fa de la posta és romàntica. És l'hora en que les parelletes surten dels seus amagatalls i van a fer un gelat, a prendre alguna cosa amb vistes a aquest espectacle o bé simplement esperen a que el sol es ponga asseguts a la murada. 

dimecres, 17 d’abril de 2013

L'Alguer · Cúpula de sant Miquel


1/160s · ISO 1000
105.0 mm · E-PL1

Aquesta església algueresa, la de sant Miquel, san Michele, és un dels exemples del barroc més representatius de Sardenya. Destaca per la seua cúpula tan colorida que sobresurt per damunt dels altres edificis de la ciutat. En ser que hi anàrem tenguérem la mala fortuna de trobar-la plena d'andamis al seu interior, pareix ser que estaven restaurant-ne els sostres. Sant Miquel és el patró de la ciutat i els algueresos celebren el seu dia el 29 de setembre, que és festa grossa allà. 

diumenge, 14 d’abril de 2013

Escapada a l'Alguer


1/1600s · ISO 1000
22.0mm · F8.0 
E-PL1

La murada de l'Alguer amb la torre de l'Esperó a la dreta. Aquest cap de setmana aqueixa ha sét la sortida que hem fet uns companys de la carrera i jo. Érem talment una colla de turistes esbarrejats: dos eren de València, un que era de Mallorca, jo de Formentera, una al·lota tarragonina i una altra al·lota, aqueixa però, natural de Roma, i que bé que ens ha anat que així fos! Mos hem sabut fer entendre la mar de bé!

I és que sovent se mos ha parlat d'aquesta ciutat com aquell punt d'Itàlia on parlen com naltros, o si no del tot, sí que molt aparegut. És una ciutat preciosa, molt arreglada i amb uns gelats d'avellana i de cafè boníssims. S'hi sent parlar italià, majoritàriament italià, però molts són els algueresos que saben parlar en alguerès. La gent amb la qual hem anat trobant-nos a bars i llibreries molta d'ella s'hi defensava de forma mitjanament fluïda, es nota que no és la llengua que fan servir habitualment. Curiositats que vaig trobar-hi varen ser algunes similituds lèxiques que tenen amb Formentera i que fins ara no sabia que es diguessin més enllà de les Pitiüses: allà també diuen bogamarins i fan servir també l'adjectiu bambo/bamba just igual que a casa. Allà les coses a banda de belles també són polides, com bé ho deim a les Pitiüses i hi havia moltes altres coses que pensava "carai, com a casa!"

Una de les coses que més m'han sorprès, però, de productes típics d'allí, és que tenen joies amb una forma que m'és molt coneguda: els botons que adornen els jupetins dels balladors i que corden les mànegues de les balladores en el ball pagès. Resulta que, segons m'explicà (en italià) una joiera d'allà, és un tipus de botó molt antic típic de Sardenya i que també es troba a Malta. Idò bé, li vaig dir que el mateix disseny podia trobar-lo també a dos illes més: Formentera i Eivissa.

Ja pens en quan tornar-hi, m'han quedat per veure els nurags, l'interior, el nord, l'oest, el sud (amb la importantíssima ciutat de Càller), etc. I és que aquella illa és molt grossa, i més comparat amb Mallorca, per no dir Formentera o Menorca.

diumenge, 7 d’abril de 2013

S'estany des Flamencs (Formentera)

Foto propietat de Mediterranea Pitiusa 


A Formentera hi ha dos estanys, l'estany des Peix i l'estany Pudent. El nom antic d'aquest segon estany, però, no ha sét sempre aquest. Temps endarrere era conegut com l'estany des Flamencs, nom que trobam documentat ja en cartes nàutiques del segle XVII (exemple. Servici Geogràfic de l'Exèrcit. segle XVII. Madrid). Segons l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera també està documentat en el document de l'acte de possessió de les terres de Marc Ferrer a Formentera l'any 1697; en cartografia diversa del segle XVIII i també en un mapa portuguès de l'any 1851. Aquest últim mapa és comentat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria el 1869 en la seua referència a l'estany Pudent. Allí l'arxiduc esmenta que la denominació tradicional, estany des Flamencs, no és popular.

Ara tothom coneix aquesta llacuna pel nom de s'estany Pudent o simplement s'Estany. Així i tot que s'usi una forma no vol dir que es desconeixca l'altra. Ara bé, sí que es corre el risc que el topònim Pudent acabi desplaçant del tot el topònim Flamencs. Actualment ningú usa de forma corrent el topònim Flamencs. Hi ha gent que encara el coneix i d'altra, de Formentera de tota la vida, a la qual ja no els ha arribat l'antic nom de l'estany.

Idò bé, jo em pregunt per què ha passat això. Com és que els formenterers hem canviat un nom tan polit com era s'estany des Flamencs que lliga a la perfecció amb l'altre estany que tenim a l'illa, s'estany des Peix, per un de tant lleig i poc atractiu com és s'estany Pudent

Sí que és ver que en un moment dat aquest estany va fer pudor, en ser que es va fer sa Sèquia a finals  del  s. XVIII per abastir amb facilitat les salines amb aigua salada i també per evitar l'estancament d'aigües insalubres. En ser que s'inundà l'estany permanentment d'aigua la vegetació que hi havia va podrir-se i als estius, amb la calor, sortien males olors. 

Però avui en dia de pudor ja no en sol fer i si se'n sent una miqueta és per altres raons. A més, tot i poder fer mala olor un dia o dos a l'any no implica que no es puga anomenar l'estany pel seu nom històric. Així que una vegada s'ha superat el tema de la pudor per què no s'intenta promoure de nou el nom originari? Segueix havent-hi flamencs, seria més polit, lligaria amb l'altre estany de l'illa i no espantaria els turistes que, sovent, en descobrir el nom de l'estany acaben mirant-se'l amb fastig quan podrien mirar-se'l curiosos i frisosos de veure alguna d'aquestes grans i espectaculars aus rosades. A més, i això és innegable, és un nom amb tradició històrica, amb testimonis escrits molt anteriors al nom d'ara que n'avalen el seu ús i la seua existència.  Què més es necessita?

Si res d'això convenç, com a mínim intentar anomenar-lo s'Estany, a seques, sense adjectius ni perífrasis ni res, simplement s'Estany, feim una antonomàsia i llestos, i així evitam aquesta terminació tan lletja amb la qual l'anomenam avui en dia. 



dilluns, 21 de gener de 2013

L'Ebre des de Miravet



Fa uns dies, entre exàmens, em convidaren a anar a les festes de sant Antoni que fan a Ascó, i és que per aquelles terres de Tarragona sant Antoni és un sant molt celebrat i estimat i ho fan amb grans festes amb focs immensos i bandes perquè la musica no pari. 

Així és com baixàrem Barcelona avall amb el cotxe d'un amic junt amb un parell de companys de carrera. Ens vam passar una mica de llarg (a posta eh, no pensàsseu que mos perdérem) i anàrem a Miravet, a vorer el castell i les fabuloses vistes que hi ha des d'allí de l'Ebre. 

Les fotos no són moltes les que he acabat fent, aquesta n'és una amb una vista general de l'entrada del poble de Miravet. El llaüt que hi ha en primer pla, pronunciat llagut pels habitants del poble, feia onze metres d'eslora. Per mi que que no n'havia vist cap mai de tan llarg i així va ser com bona part de les fotos anaren a aquesta vella barca. 

dilluns, 7 de gener de 2013

La casa de mossènyer, de sant Francesc


L'església de sant Francesc Xavier és l'edifici més alt de tota sa Raval, forma col·loquial i popular d'anomenar aquest poble de Formentera, i des d'allí pot veure's bona part de Formentera. Des del terrat es veuen les cinc torres que temps ha tol·laven(1) la mar en busca de veles pirates per tal de guardar-se'n ben aviat. I és questa era la doble funció d'aquest edifici religiós alhora que defensiu. És l'única església fortalesa de Formentera, tot i que no l'única de les Pitiüses, i és que el temor dels pirates dava molta guerra a la població d'aquestes illes. 

A dalt de l'alta església de murs cecs i volta de canó hi ha la casa del capellà, que és des d'on s'ha fet la fotografia. Actualment aquesta casa està deshabitada i necessita una rehabilitació urgent. Així i tot va estar ocupada fins els primers anys del segle XXI.


     Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:
     -Com pot donar-nos aquest la seva carn per menjar?
     Jesús els respongué:
    -En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre. 
     Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.
     Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
     -Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d'acceptar-les?
Joan 6:52-60


(1) Mirar, espiar insistentment.

diumenge, 6 de gener de 2013

Els reis han arribat des d'Irlanda.


Idò ja ho veis, els reis m'han dut la versió en gaèlic irlandès del Petit príncep. És el meu primer exemplar en llengua no romànica, però no passa res, tot el contrari! Amb aquest exemplar la col·lecció s'amplia a altres llengües, més enllà de les d'origen llatí, que seguiran sent l'espina dorsal de la col·lecció. 

A més, rarament hauria pogut començar amb una llengua més excepcional que aquesta: amb uns setanta mil parlants nadius que té, que representen només el 2% de tota la població irlandesa, és comprès per més de dos-cents cinquanta mil usuaris capaços de parlar-lo. Amb aquestes xifres tan reduïdes, si és parlat per un 2% de la població de forma quotidiana vol dir que el 98% restant fa vida amb l'anglès; doncs bé, amb aquestes xifres és llengua oficial de la Unió Europea.

Durant el segle XIX i el XX els parlants han anat minvant sobretot per mor de les grans emigracions que s'han produït a Irlanda durant aquests períodes. Com que Irlanda considera que la varietat lingüística és riquesa cultural, el 1956 va crear reserves lingüístiques a aquells territoris on la llengua encara era parlada de forma natural i quotidiana per un nombre considerable de persones, al més pur estil "reserva índia americana". Aquestes reserves són anomenades Gaeltacht (pl. Gaeltachtaí), que és una paraula gaèlica que ve a fer referència a aquestes zones gaelòfones. En aquests territoris el gaèlic és la llengua preferent i es troba en els senyals de trànsits, en alguns mitjans de comunicació, en l'educació, etc. 

Els gaeltachtaí d'Irlanda:



 La versió gaèlica d'aquest conte comença així: 
Nuair a bhí mé sé bliana d'aois, chonaic mé, uair amháin, pictiúr iontach i leabhar i dtaobh na foraoise darbh ainm "Scéalta fíora". Séard a bhí ann nathair den chineál a dtugtar boa uirthi agus ainmhí á shlogadh aici. Sin cóip den phictiúr sin thuas.

Versió original d'aquest mateix fragment:
Lorsque j’avais six ans j’ai vu, une fois, une magnifique image, dans un livre sur la forêt vierge qui s’appelait Histoires vécues. Ça représentait un serpent boa qui avalait un fauve. Voilà la copie du dessin. 




dimarts, 1 de gener de 2013

Primera albada d'enguany


Així és com sortia el sol avui de matí des de l'extrem més oriental de Formentera. Una mica ennuvolat però amb uns colors fantàstics. 

dilluns, 31 de desembre de 2012

Quiosc Bartolo


Ara en hivern a Formentera vuit quioscs són els que segueixen oferint un lloc obert on menjar-hi o prendre-hi qualsevol beguda mentre van mudant els colors del cel mentre es pon el sol. Fa un parell de dies na Laia i jo anàrem al Quiosc Bartolo, el quiosquet que hi ha just devora des caló des Mort, a un dels extrems de Migjorn. 

Amb aquesta imatge finalitza un any més de blog, així que des d'aquí vos desitj un bon any nou!


dilluns, 24 de desembre de 2012

Barrinols a sa savina


                                   XXXII

                                              - Hola, ¿Qué haces?
                                              - Shhhhhhhhhhhhh
                                              - ¿Qué pasa?
                                              - Estoy tratando de escuchar.

                                              SILENCIO

                                              - Pero, ¿qué es lo que tratas de escuchar, si no se oye nada de nada?
                                              - Shhhhh. Calla. Intento oír, sin interferencias, mi propia voz.

Elena Almirall Arnal

dilluns, 17 de desembre de 2012

Darrers Petits Prínceps del 2012

Aquests dos exemplars de Le petit prince hauran sét els darrers d'annexionar-se a la col·lecció de  romàniques que faig amb aquest llibre gràcies a la infinitud de llengües a les quals s'ha traduït. Els exemplars de la fotografia són el portuguès i el judeocastellà. 

De les llengües sefardites, el judeocastellà, és l'única que avui en dia encara perviu amb més de cent mil parlants repartits arreu del món, especialment a Israel i Turquia. Per sort meua, al desconèixer l'alfabet hebreu, aquesta versió està també escrita en alfabet llatí.     



·XII·
[juevocastellà]

La planeta sigiente estava abitada por un bevedor. Fue una vijita muy kurta, ma lo undió al princhipiko en una gran melankolia.
-Ke azes aki? - demandó al bevedor ke topó asentado en silensio delantre de una koleksión de boteyas vazías i otra de boteyas yenas.
-Bevo! - Respondió el bevedor kon aire sinistre.
-Por ké beves? - le demandó el princhipiko.
-Para olvidar. - Respondió el bevedor.
-Para olvidar kualo? - se preguntó el princhipiko ke ya se adjideava de él.
[portuguès]
-Para me esquecer que tenho vergonha - confessou o bêbado, baixando a cabeça.
-Vergonha de quê? - Tentou saber o principezinho,  cheio de vontade de o ajudar.
-Vergonha de beber! - concluiu o bêbado, fechando-se definitivamente no seu silêncio.
E o principezinho foi-se embora, perplexo.
«Não há dúvida, de que as pessoas crescidas são mesmo muitíssimo esquisitas», foi a pensar durante a viagem.


diumenge, 16 de desembre de 2012

Insectes


Tot insecte alat i que camina de quatre potes, el considerareu una cosa detestable. Però podeu menjar els insectes alats i que caminen de quatre potes i tenen dues potes més al darrere per a poder saltar per terra. Podeu menjar, doncs, les diverses espècies de llagosta, llagost, saltarel·la i saltamartí. Tots els altres insectes alatas i amb quatre potes, els considerareu una cosa detestable.


[Lev 11:20]

dimecres, 12 de desembre de 2012

Interior de l'església de Poblet


Trànsit
El senyor, l'oracle del qual és a Delfos, ni diu
ni oculta res, sinó que es manifesta amb signes.
Heràclit.

                                                        M'elevaré a l'esfera mística
                                                        i mistèrica,
                                                        a través de la paraula errant,
                                                        miraré la Sibil·la als ulls,
                                                        drogats, desposseïts,
                                                        enèrgic, escopiré a l'ombra d'Apol·lo
                                                        i n'extrauré poesia, de tota aquesta
                                                        follia profètica.
                                                        Finalment,
                                                        em despertaran, prosaic,
                                                        estirat a l'ombra del templa,
                                                        tapat amb la llarga barba blanca,
                                                        xiuxiuejant:

-Orfeu, Orfeu...

Edgar Alemany

Novetats a Baleària

Avui sortia pel diari d'Eivissa que retiraran el Nixe i hi col·locaran la nova incorporació de Baleària: el Posidònia. Tot i ser una nova incorporació, el Posidònia és un ferri que ja té 32 anys. Abans de ser canviat de companyia es deia Planasia i aquestos dies és als armadors de Borriana.

Una altra notícia que acab de llegir és que el Maverick (el germà bessó del Maverick II, que embarrancà recentment a l'illa de sa Torreta) fa una mesada que és a Palma ja que l'estan enllestint per endur-se'l al Carib, on Baleària també hi opera, amb el nom de Baleària-Bahamas Express, no gaire lluny de Miami. Una curiositat és que tant el Posidònia com el Maverick els han pintat amb els mateixos ornaments: fulles de posidònia multicolors. 

Imatges del Planasia abans de ser rebatiat a Posidònia. Aquestes imatges han sét preses als armadors de Borriana i jo les he agafat (junt amb la informació) dels blog Worl Wide Ferries i de Ferrymania.




Aquí ja podem veure el Posidònia amb els colors que lluirà quan travessi es Freus. Damunt del blanc-turquesa de Baleària hi han pintat tot de fulles de posidònia i la silueta d'algunes tortugues marines. 

Aquí tenim una foto del Maverick amb el canvi de pintat i el canvi de nom d'empresa "Baleària Bahamas-Express" atracat al port de Palma:

I com a curiositat, he trobat una foto doble del Passió per Formentera que va unir fa un temps Dénia amb Formentera com a mínim durant l'estiu del 2009. La foto no és que siga gaire bona, però bé. Va ser presa el passat 8 de novembre i és que el Passió per Formentera ara cobreix la línia de l'Estret. M'agradaria que vos fixàssiu com clava la proa dins de la mar. 


dimecres, 21 de novembre de 2012

Les senyoretes del mar.


LES SENYORETES DEL MAR
Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets. Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses. El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. 

Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell. Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua. 

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. 

S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca. La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada. I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina. 

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. 

Al passar escampen una agradosa flaire de marisc. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt... Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor. 

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades. 

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. 


Joaquim Ruyra - Pinya de Rosa (1920)

dijous, 15 de novembre de 2012

A casa


                                        En una casa nova
                                        Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
                                        lo que era abans de tots: l'espai, l'ambient, la llum:
                                        mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
                                        ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

                                         Ja és teu, amo, això. Sia! I per molts anys l'esposa
                                         hi regne coronada del riure d'un infant,
                                         i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
                                         i s'obri com uns braços als tristos que hi vindran.

                                        I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
                                        Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:
                                        recordareu el batre la pluja en aquest sostre
                                        i com és dolça l'ombra del porxo paternal.

                                                                                                        Joan Maragall

diumenge, 11 de novembre de 2012

Collage d'idees i fets: la Punta de sa Pedrera i l'adéu a Espai Mallorca


Sonet
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit. 

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla —fúria i foc— en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
                                                                 Bartomeu Rosselló-Pòrcel


Si algú ha buscat alguna relació entre el poema de Rosselló-Pòrcel i la fotografia que ho deixi de fer, no n'hi ha cap. La imatge és la d'un mollet que hi ha a la Punta de sa Pedrera que mira cap al Caló de s'Alga i la Savina. Va ser feta durant el passat pont de Tots Sants. El poema en canvi és un dels temes que formen Nou poemes (1933) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i que es pot trobar a Obra poètica (setena edició, 2009 Editorial Moll). 

Obra poètica va ser un llibre que va ser fet a cura de Salvador Espriu i es publicà l'any 1945, set anys després de la mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Ací Espriu va editar i prologar l'Obra amb la intenció de recollir tota la producció poètica del seu bon amic i de pas, assegurar-se que l'obra de Rosselló-Pòrcel seria recordada i homenejada com es mereixia. 

L'edició present la vaig adquirir el passat cinc de novembre al ja inexistent Espai Mallorca. Això va ser enmig de l'acte que s'hi celebrà en forma de comiat i protesta després de saber-se la voluntat per part del Govern Balear de tancar l'Espai de forma definitiva i improrrogable. Una volta es van haver tancat les portes de l'Espai Mallorca, morí l'únic lloc de referència i de subministrament de cultura i gastronomia made in Balearic Islands que hi havia a Barcelona, ciutat freqüentada tots els dies per milers d'illencs que hi viuen hi estudien o hi fan feina. 

diumenge, 4 de novembre de 2012

Dia de partida


Dos dies a Formentera realment no donen per a res. Ara les caminades, excursions, les poques visites que he pogut fer a parents i familiars (als que m'han quedat per visitar: em sap mal, per Nadal segur que coincidirem) ara quedaran en petits records ancorats a la ment. 

Almenys he carregat la càmera amb un grapat de fotos per anar penjant aquí a poc a poc. 

A la imatge: detall de la popa d'una xalana ben grossa que hi ha a cala Embaster.

divendres, 2 de novembre de 2012

Retorn a casa


El Cabo de Berberia i la Kaire són els dos bots que, de forma magnànima, regenten la Punta de sa Pedrera.    Són les dos embarcacions més grosses del conjunt de barraques de pescadors que hi ha allí i avui na Laia i jo ens hi hem ben entretengut, fotografiant-les en ser que les hem trobat durant la nostra caminada matinera que hem fet per tota la Pedrera.

Demà serà el darrer dia a Formentera ja que diumenge ja estarem tornant cap a Barcelona. I jo pens: fotre! Si fos depengués de jo, em quedava ja a casa.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Girona


Girona reflectida al riu Onyar.