Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fotografia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de gener de 2016

Catalunya des de Mallorca

Avui de tarda, mentre pensava en si crear o no un nou blog, orientat a parlar de viatges, països, fronteres, curiositats vexològiques, etcètera; he trobat al facebook una fotografia que testimonia com n'és de possible de veure Mallorca des de Barcelona o, en aquest cas, Catalunya des de Mallorca. Sembla que tot i no ser cada dia, de tant en tant Lluc i Montserrat es troben i creuen la mirada. 

En aquesta ocasió el fotògraf mallorquí Marcos Molina ha penjat a la següent plana del facebook [enllaç] la seua darrer fotografia amb la que acompany aquestes línies. El fotògraf ha acompanyat la imatge amb la següent nota:
Observación de Catalunya desde el Puig Major, Mallorca, esta tarde. Revelado agresivo para extraer máximo detalle y optimizar identificación motivo. Macizo de Montserrat (215 km). Al fondo derecha, serra del Port del Compte (282 km). Focal 600 mm.


Als comentaris, el fotògraf català Jaume Cusidó hi ha adjuntat una fotografia inversa, on des de la Mola del Vallès podia veure's aquest matí la serra de Tramuntana. 

dissabte, 12 de desembre de 2015

Forada i Benimaimó

Aquest dissabte na Laia i jo hem reiniciat el bon hàbit que començàrem l'hivern passat: anar a caminar per Eivissa amb el grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. En aquesta edició la ruta ha estat planera, tranquil·la i molt interessant. Hem partit des de Forada i, fent una volta circular, hem tornat al punt de sortida passant abans per la vénda de Benimaimó, totes dues a Portmany.

Canal de can Gasí
Tot i ser dues véndes tant pròximes i semblants en moltes coses, destaca la rojor de la terra de Forada amb la terra blanca de Benimaimó. Caminant per la zona han ressonat i destacat alguns topònims com la Tallada de Benimaimó, que és un bocí de la vénda que en comptes de pertànyer a Sant Mateu passà a formar part de Sant Rafel. Altres noms han estat la vall i el puig d'Alcalà, o el canal de can Gasí. Hem pujat a un petit puig de no molt més de 200m (puig d'en Secorrat) des d'on es veia bona part del pla de Portmany amb la Talaia al fons, entre altres muntanyes com el puig Cirer o puig Gros, que és el que, des de Formentera, es veu al centre de l'illa i que té el cimerol pla, donant la impressió com si d'un volcà pogués tractar-se. Al costat d'aquest hi ha el puig des Merlet o puig de sa Pega.

Canat a la canal de can Gasí
Alguns punts d'interès etnològic que he descobert han estat la font de Forada, que té una capella molt ample amb dues corrioles i dues piques que temps ha, allà cap als segles II aC. i I dC, foren dos trulls de l'època púnico-romana; i l'existència de canats. Els canats són com conductes excavats a la roca per on desviar l'aigua cap a safarejos llunyans i formen part de sistemes de regadiu avui ja en desús molt més complexos del que mai hagués imaginat. 

A banda d'això, s'ha parlat també de si el paisatge eivissenc actual, amb un predomini clar dels pins respecte a la resta d'arbres és natural o producte de l'activitat humana, però això és ja una altra història.

Font de Forada i bona part del grup excursionista


dimecres, 25 de febrer de 2015

Cap i cala Llentrisca i es Vedrà

El passat 7 de febrer arribàrem al poblet des Cubells amb la intenció ben acomplida d'arribar a cala Llentrisca i de veure unes panoràmiques espectaculars des Vedrà i de la costa sud-oest de l'illa d'Eivissa. La jornada començà amb amenaces de fred i pluja però al final el Sol ens acompanyà tot el dia.

Durant la caminada coneguérem en Mariano Mayans, que és, des d'ahir el nou president de l'Institut d'Estudis Eivissencs. L'anècdota tal vegada va ser el fet que haguérem de córrer una mica quan vàrem ser davant es Vedrà perquè se'ns acostava un taller d'aigua amb bastant de vent vengut des de la mar, tot i que tot quedà en un petit esglai dut amb molt bon humor. Una volta arribats a l'abaixador que va fins cala Llentrisca em sorprengué l'ansa tan grossa que hi ha i com de bona i segura és per les petites embarcacions. Bufi d'on bufi el vent, allà sempre hi ha recés, excepte si el vent que entra és el xaloc, que llavors és cosa de moure les barques un parell de racons més enllà, cap as Cubells. 


Església des Cubells, dedicada a la Mare de Déu del Carme,

Cala Llentrisca, amb la punteta de Mans a la dreta i, al fons, el cap des Falcó

Illots des Vedrà i des Vedranell captats des de dalt de les Pesqueres Noves.
La punta de la dreta és l'Oliva on, a dalt, hi ha la torre des Savinar.

dissabte, 24 de gener de 2015

De Peralta al pou des Lleó

El passat dissabte 10 de gener acudírem a la nostra segona caminada amb el Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La ruta prevista ens portà a conèixer part de la banda nord-oriental de l'illa. A mitjan matí  partírem des de Sant Carles de Peralta amb direcció a cala Mestella amb la resta del grup que, en aquesta ocasió, segurament pel bon temps que feia i per les ganes de cremar torrons i salsa de Nadal, va ser ben nombrós. 

Torre d'en Campanitx amb el grup de Coneixement del Medi
Arribats a cala Mestella ens parlaren del restaurant que allí obri a l'estiu, el Bigotes, lloc on els seus bullits de peix i arrossos a banda els ha dat bona fama arreu de l'illa. Una volta encaminats de nou i passàrem arran del cap Roig i arribàrem al cap d'en Campanitx (o cap d'en Valls) a on hi ha una torre de vigilància amb el nom del cap i amb les pedres de color negre i vistes a Tagomago. En aquell punt va ser on ens férem la foto grupal de l'excursió poc abans de devallar cap al Pou des Lleó, racó on paràrem per dinar. 

Durant tota la caminada abans d'arribar al Pou des Lleó no parava de pensar en el romanç de Les germanes captives i en si el pou que dava nom a aquella zona encara existia i, de ser així, com seria. Em va sorprendre trobar una portella picada a la roca (a la qual era impossible accedir-hi) que donava a la mar. Es veu que a part d'haver estat un pou que servia per abeurar el veïnat, era un punt de recollida d'aigua de les embarcacions.

cala Mestella
El que més em sorprengué de tota aquella zona era el color roig/vermell de la terra i dels penyals de per tot allí i en el fet de trobar rocam d'origen magmàtic a Eivissa. A banda d'això, per anar d'un punt a un altre passàvem per plans preciosos plens d'oliveres mil·lenàries i garrovers altíssims. Així com en la primera excursió que férem amb aquest grup excursionista, en aqueixa ocasió també passàrem per devora d'una antiga font, en aquest cas la font d'en Xicu Sala. A més a més, ja de tornada cap a Sant Carles, anàrem més enllà del caló Roig i arribàrem a un tall-serrat conegut com s'Albadar des d'on es veia, a l'altra riba, sa Cala i, enmig molt a prop, un illot que rep el nom de s'Ora, a la vénda des Figueral.


Tagomago

Pou des Lleó

es cap Roig

dissabte, 13 de desembre de 2014

De Corona a Buscastell

Església de Corona, dedicada a santa Agnès
Una vintena de dies endarrere vàrem veure que a Eivissa, no gaire lluny del port, alguns dissabtes es trobava un grup de persones que organitzaven excursions arreu d'Eivissa. Parl del Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La idea ens va agradar i la ruta que proposaven per avui consideràrem que era molt polida i interessant. Una volta arribats a Vila i embarcats dins d'un cotxe que ens ha acabt duent a la zona de l'excursió, hem començat la caminada a Santa Agnès de Corona, o simplement Corona, que és com la coneixem tots. D'aquest lloc hem descobert que l'església, a causa de l'aparició d'un cadàver al porxo --faci com a mínim 100 o 150 anys-- no s'entra per la porta principal i que va haver-se'n d'obrir una de lateral (la de la foto) perquè els feligresos tornassen a missa.

L'escala amb la qual s'entra a l'avenc
Més enllà d'això, la caminada ha estat senzilla i fàcil i hem refet els passos que va fer l'arxiduc Lluís Salvador durant la seua estada a Eivissa i hem reconegut alguns indrets dels quals ell en fa referència a la seua obra. A més a més, hem entrat a l'avenc des Pouàs, del que en pertanyen les següents tres fotografies. Es tracta d'una cavitat vertical molt grossa que hi ha enmig del bosc i que té un gran valor per la història de les Pitiüses: a part d'haver-s'hi trobat restes humanes pertanyents a la darreria del III mil·leni abans de Crist, és un punt clau per a l'estudi paleontològic a les Pitiüses. Perquè us en faceu una idea de les dimensions que té, diré que als anys '70 es va plantejar la possibilitat de convertir aquest espai en una gran discoteca subterrània que per sort mai arribà a realitzar-se.

Fotografia interior on es veu l'escala i l'entrada
L'escala per la que es baixava a la gruta realment feia por. Està clavada a les parets de l'avenc amb unes estaques metàl·liques i comença a estar tota ella rovellada, com pot observar-se, en certa mesura, a les imatges.

Una volta a baix les estalactites (o estalagmites, no ho sé) són coprotagonistes de la grandària de tot allò que no era més que l'entrada principal, la saleta d'estar, d'una infinitat de grutes que s'enfonsaven a dins la muntanya i que, per accedir-hi, hauria fet falta un equip d'espeologia i un bon got d'herbes.

es Pouàs de Balansat
Ja fora de l'avenc i després d'haver fet un petit mos, hem seguit la caminada direcció cap a Buscastell, que és un vertader jardí enmig de l'Eivissa calorosa i de secà.

Abans, però, ens hem aturat per veure el pouàs de Balansat, que ja se l'esmenta l'any 1528 i del que se'n diu que mai ha estat tocat ni restaurat de cap manera. He mirat banda dins del coll del pou i, avesat a veure un forat vertical recte, m'ha sorprès que aquest serpentejava i que tenia aigua aparentment neta.

La cireta ha estat Buscastell, que és una petita vall entre dos muntanyetes (el puig d'en Socarrat i el puig d'en Frit) d'on en brolla aigua subterrània dolça i fresca que manté tot allò ben verd. Mitjançant les canalitzacions d'aigua i els safaretjos i els molins que hi ha per tot Buscastell, antigament es feia arribar l'aigua fins a la platja de sant Antoni. A Buscastell hem dinat i després, encaminant-nos cap a Forada per acabar fent una cerveseta, beguda una mica amb presses per així poder agafar la barca que ens ha tornat a Formentera, és com ha finalitzat aquesta excursió, la primera d'unes quantes que encara queden per fer. 

dijous, 3 d’abril de 2014

Barcelona en blanc i negre

Els darrers caps de setmana en que he sét a Barcelona els hem aprofitat per, en algun moment, ja siga de nits o de dia, sortir a caminar. A passejar entre carrers. Generalment si era de nits ha sét per anar cap a Gràcia per menjar uns natxos amb guacamole o unes bones braves (com les de plaça Revolució, encara no n'he trobat enlloc més). En canvi si és de dia i la llum acompanya per treure la càmera, la ruta que solem fer és rambla avall i ja es veurà. 

Rambles a primera hora. Foto feta cap a les 7 del matí
He d'avisar que les fotos són de dies diferents i totes, excepte l'última, són d'un dia que vaig sortir a caminar que encara muntaven el mercat de la Boqueria. Plany no haver-hi fet cap foto de com carregaven les caixes de peix i muntaven totes les parades d'allí. El dia que explic, però, va ser un dia en que passades les Rambles acabàrem anant a la Barceloneta. Allí hi trobàrem la moto d'un client dels apartaments i seguírem caminant. Abans d'arribar, però, paràrem i passàrem per devora la plaça Reial.


entrada a la plaça Reial des de Rambles. 

Una cosa que sempre m'ha sorprès és la quantitat d'hores que fan les llibreries de les Rambles. Tanquen no sé a quina hora, igual a les 11 de la nit, no ho sé; però a les 7 del matí sí que sé que ja tenen obert amb tots els expositors a fora.


Passada la Barceloneta si un enganxa amb el passeig marítim pot acabar ben lluny, allà on hi ha les torres Mapfre. El diumenge passat no, l'anterior, que és quan vaig fer aquesta foto amb la que tanc l'escrit, va ser quan diguérem prou i començàrem a tornar direcció a casa, al Raval que, almenys on visc jo, no és una mala barriada: paquistanesos i hipsters combinats amb una proporció justa de turistes com per no saber si un es troba al Soho de Londres, a la part alta del Raval de Barcelona o Déu sap on. 

dimarts, 18 de març de 2014

La catedral de santa Eulàlia

de camí a la Catedral 
Abans d'ahir vaig anar amb na Laia a veure la Catedral per dins i, com de costum, la trobàrem que hi havia Ofici i és clar, durant la missa tanquen part del temple. En que a voltes no hi pensem, els temples són per resar i no per anar a fer-hi el turista. Així que, com que quedàrem dents llargues, decidírem tornar-hi pròximament.

carrer del Bisbe · imatge HDR

Tant aviat vaig decidir tornar-hi que hi vaig anar ahir sense ella dispost a fer-hi fotos aprofitant la claredat del cel durant les minves de gener. I així va ser, així mateix vaig fer-ne algunes encara que me'n quedaren de pendents. Anava amb trípode (volia fotografiar els vitralls de la catedral) i un guàrdia de seguretat em va dir que no, que els trípodes no estaven permesos. 

detall de la font de sant Jordi al claustre de la Catedral

Si volia fer fotos amb trípode em digueren que havia de passar pel carrer de sant Sever numero 9 i sol·licitar allí un permís. Amb aquell permís, comptant que me'l dassin, mostrant-lo als guàrdies de seguretat, podria fer fotos a tot el que vulgui. Així que hi tenc una altra cita pendent, amb la catedral de santa Eulàlia Eulària. 

Claustre · HDR
La fotografia d'aquí baix, amb les tombes dels comtes de Barcelona en primer pla, i la del claustre d'aquí a dalt són les úniques fotografies que vaig fer amb el trípode abans que em cridassin l'atenció. Havia passejat moltes voltes (moltes vol dir algunes) per dins la Catedral i he de dir que mai havia fixat que hi hagués aquestes tombes a la paret, o si un cas no recordava que estiguessin acompanyades d'aquests frescos. Era preciós. 


els comtes de Barcelona

La idea de tornar per fotografiar bé la Catedral de dins la vaig tenir en veure aquesta llanterna al començament de la nau central del temple. La llum i claredat que desprenia i el canvi de color que això implicava entre abaix i a dalt em va agradar molt i vaig plànyer molt no portar la càmera en aquell moment. En part per això he corregut tant a fer les fotografies que hi vaig tornar just l'endemà. No fos cas que comencin a fer dies ennuvolats i aquesta llum que em va cridar tant l'atenció desaparegués. 

Interior de la Catedral

I a mode de final una imatge general de la fatxada de la Catedral amb tres de les múltiples torres que es conserven de l'antiga murada romana que enrotlava l'antiga Barcino. Així que a hores d'ara són dos les cites que encara tenc amb aquest edifici: l'interior amb trípode i també aconseguir pujar al terrat. És una cosa que vaig fer-la el setembre del 2009 amb mon pare quan em va deixar a Barcelona per començar-hi a estudiar i que no he tornat a fer i ho tenc pendent. 


dijous, 26 de desembre de 2013

Estampes d'ultramar


Avui de matí he parlat amb una al·lota pallaresa que m'ha deixat amb la boca ben badada pel que em deia. Mallorca podia vore's des de Catalunya. I això no era tot, des de Mallorca és possible veure els Pirineus. A més a més m'ho ha sabut demostrar: avui en dia la fotografia no enganya ningú: si és fotografiable és provable. És per això que no m'encobeiré massa explicant i escrivint avui, deixaré que les imatges parlin per si soles i és que contradient a Jesús Tuson, una imatge sí que val més que mil paraules. 

Començam amb les de Catalunya cap a Mallorca:
Foto de Jordi Costa treta d'aquest enllaç i feta des de la Mola (sa muntanya des post anterior)
El veis es Puig Major i sa Massanella a l'horitzó? Foto del blog Horitzons llunyans


I acabam amb Catalunya vista des de Mallorca



Aquesta última imatge és d'en Marcos Molina, un fotògraf paisatgístic que viu a Mallorca i que a la seua plana web hi té unes meravelles impressionants. La foto l'he capturada de la seua pàgina que a continuació afegiré amb un enllaç. Buscant una mica per internet és possible trobar fotos seues en que es veu inclús la ciutat de Barcelona, fent servir uns teleobjectius que m'agradaria vore'ls de grossos com deuen ser.



La qüestió és que és un fet, no és només des de les Pitiüses que pot vore's la península amb el mongó de Dénia els solpostos clars, des de Mallorca la península també és observable i viceversa: des d'allà també poden vore'ns. Tenc ganes, moltes ganes, d'un dia tornar a pujar a la Mola de sant Llorenç, a Collserola o Montjuïc per vore si som capaç d'immortalitzar jo també aquest regal a la vista. (Web de Marcos Molina)

dilluns, 25 de novembre de 2013

El monestir de la Mola

Avui he decidit, aprofitant que tenia una estoneta morta al pis, fer buidatge de fotos del mòbil. Si lles carpetes d'ordinador on hi emmagatzemam fotos són veritables tombes per a les fotos que avui en dia feim, esdevenint fosses comuns de records que un mai més mira; les carpetes dels dispositius mòbils són l'oblid en la seua màxima expressió.  

Ha sét trescant per dins d'aquestos búbuls dels records que hi he trobat unes imatges que vaig prendre un dia que na Laia i jo pujàrem a la Mola per veure'n el monestir i les vistes que hi ha des d'allà. Estic amb la idea que fins i tot la mar vaig vore. Ara, no pensem que parlam de la Mola que tenim a Formentera, encara que pareix ser que hi ha bastantes semblances. A totes dos Moles pot pujar-s'hi per un camí que transitaven, temps ha, frares i monjos: així a Formentera tenim el camí de sa Pujada o camí des Frares i a la Mola del Vallès hi tenim el camí dels monjos. Al cimerol de la Mola hi ha un monestir petitoi des d'on pot veure's mitja comarca i que la seua església dóna directament de cara a la muntanya de Montserrat, essent aqueixes, unes vistes precioses i privilegiades. A Formentera, a la Mola s'hi conserva la memòria d'un antic monestir immortalitzat en el nom de la vénda que hi ha al costat nord de la carretera, entre les antigues véndes des Far i de sa Cala. D'aquest monestir no en queda res més que alguna nota en documents medievals, suposicions d'on podria haver estat ubicat i algun testimoni residual en la toponímia del lloc: camí des Frares, vénda des Monestir, es caló de sant Agustí, plaça des Delme, es Carnatge o el pou des Verro són alguns d'aquests testimonis als quals faç referència.


Però no parlam de toponímia d'origen feudal a Formentera i sí de com de polida va ser l'excursió a la Mola del Vallès. Per arribar-hi hi ha que pujar per un camí envoltat de boscos i de miradors amb vistes impressionants i la ruta dura prop de dos horetes si un va sense presses, aprofitant per fer alguna foto, beure una mica d'aigua i deixar-se endur pel paisatge. Una volta un ha cuidat arribar dalt, el caminant es veu triplement premiat: el primer premi és que gràcies a Déu i a l'orografia del lloc deixa de caminar barda amunt i comença a caminar per pla, cosa que s'agraeix; el segon premi són les vistes que hi ha des d'allà amb Montserrat al fons i amb Barcelona (un bocinet de Barcelona) a l'altre extrem. Per últim, en haver vist prou la mar que s'obri camí Barcelona enllà arriba el tercer premi: el monestir de sant Llorenç del Munt.





dimecres, 30 d’octubre de 2013

Dissabte gourmand


Dissabte passat na Laia i jo agafàrem el cotxe i ens encaminàrem cap amunt, cap a terres de l'Empordà. La destinació era clara: sant Feliu de Guíxols, que aquell cap de setmana finalitzava una fira que ha durat unes quantes setmanes que ens interessava molt. Se celebrava la Ganxotapa,  una iniciativa que els restaurants i bars de sant Feliu duen endavant des de fa un parell de temporades. La idea de la Ganxotapa és senzilla: cada restaurant participant presenta una tapa acompanyada d'una consumició (generalment era una canya o un gotet de vi) per 2,50€ 

Amb aquesta fira plena de panxes per omplir i apetits insaciables els restaurants intentaven mostrar el millor d'ells mateixos i així va ser com decidírem anar a dinar allà i férem quatre tapes:

- Una tapeta de brie amb confitura de fruits del bosc casolana acompanyada d'un got de vi.



- Una tapa amb una base de ceba confitada amb uns talls de llom de porc amb formatge de cabra gratinat per damunt, tapa que va encantar-nos i acabà ocupant el segon lloc en el rànquing personal que férem na Laia i jo. 

- Una tapa que s'emportà el lloc més alt del nostre pòdium que era un carpaccio de tonyina damunt d'una base de confitura de tomata acompanyada amb escates de sal i una miqueta de parmesà per damunt que dava un contrast entre dolç i salat exquisit acabant, finalment, amb el gust de la tonyina dins la boca, que era el que més aguantava. N'haguéssim demanat mitja dotzena per hom, de racions d'aquelles. 

- Finalment una que s'emportà el tercer lloc de forma molt renyida amb aquestes ja esmentades va ser la de can Noguera, on hi menjàrem, a més a més, uns caragols a l'escudella amb salseta coent boníssims. La tapa en qüestió era de ceba caramelitzada amb uns talls de formatge de cabra ben bons i generosos. Per l'hospitalitat i ben estar d'aquell restaurant mereixeria el primer lloc de tots. 

Una volta ja teníem la panxa plena decidírem encaminar-nos a fer turisme i com que Tossa quedava no gaire lluny d'on érem emproàrem cap allà per veure el casc medieval tant famós d'aquest poblet i la veritat és que va valdre molt la pena. Junt amb Cadaqués i Cotlliure és dels pobles més polits que duc visitats, així de costa, a Catalunya. 

Vaig quedar a prou engolosit que ja estic buscant i pensant amb la pròxima sortida turístico-gourmand per fer. He sentit a dir que aquestos dies a Navàs s'està celebrant una ruta de tapes similar a la que s'ha fet fins aquest cap de setmana passat a sant Feliu.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Impressions parisenques

Ja fa un parell de dies que hem tornat de París. Na Laia i jo hi partírem a finals de la setmana passada per fer-hi un cap de setmana coincidint que era l'aniversari de na Laia. Ens allotjàrem a un hotelet cèntric que ens facilità que tenguéssim sempre, un peu ja a la destinació on volíem anar: Arc de Triomf, Montmatre, etc. Era sortir, desviar-se una miqueta, procurar no perdre's i voilà, ja havíem arribat. 

Així va ser com en un parell de dies poguérem visitar part dels monuments que hi ha per veure en aquella ciutat. Així  i tot hi ha que dir que ens en faltaren molts també, per veure però el temps ens obligà a prioritzar. Després d'un primer dia amb vaga de controladors aeris a França i de perdre'ns pels carrers parisencs mentre buscàvem l'hotel i ens plovia acabàrem tenint tota una tarda per visitar l'Arc de Triomf, els Camps Elisis (que són igualets al Passeig de Gràcia però d'un tamany infinitament més llarg, amb botigues encara més cares i sense les faroles d'en Gaudí) i després d'un breu passeig pel centre de la ciutat passant pel famós pont de l'Alma, acabàrem la jornada a Montmatre, devora el Sagrat Cor il·luminat de nits. Ara, ans de Montmatre coneguérem els encants dels Bateau Mouche i les seues excursions fluvials pel Sena. 

Així junt amb els dos dies que seguiren vérem molt per damunt el Louvre (veure'l sencer seria un cap de setmana, així i tot quan sortírem ja s'havia fet fosc); Nôtre Dame per fora, per dins i des de dalt amb les gàrgoles; la Santa Capella de París, que té els vitralls més colorits i més grossos que mai hagi vist. Pel tercer i darrer dia deixàrem la torre Eiffel, que va ser un dels punts on més fred he passat mai: vaig haver d'anar amb dos jerseis de llana per davall la jaca i així i tot tremolava, però no era l'únic que estava així. 

La cosa és que és una ciutat que tenia infravalorada. Sí que és ver que sovent peca de rosa, de cursi. I és que per ciutats cursis París, és clar. A la nit la torre Eiffel s'il·lumina tota de llumetes blanques que parpellegen i si un es descuida sent parelletes fer "Ooooh!" i com a herència dels llibres de Federico Moccia tots els ponts estan plens de candaus amb noms i dates. Així i tot és una destinació fantàstica i m'atreviria a dir que la ciutat sense aquest romanticisme prefabricat inclús perdria encant, igual la fa més polida i tot això. I és que la torre, de nits il·luminada és impressionant. 

Els preus parisencs són com els de l'aeroport, no exager, no. Una coca-cola fàcilment val 4,5€ i un panet normalet sense res d'especial arriba als 5€ amb la mateixa probabilitat que dos més dos fan quatre. La seua fama és que no és fàcil menjar-hi bé però per si algú que tenga intencions d'anar-hi properament em llegeix voldré recomanar-li un restaurant que em va agradar molt, i és que per menjar vàrem tenir sort: a banda d'aquest restaurant que ara indicaré, a Montmatre trobàrem una fira gastronòmica de les regions de França i així va ser com vàrem dinar d'un pa amb foie i llom frit d'ànec del Périgord i per postres una espècie de coca de cires del País Basc francès. Jo vaig acompanyar-ho amb l'error del dia: una cervesa corsa que no va ser gaire bona. Aquí va la direcció del restaurant que vull indicar ja que era molt bo, no era car i estava molt ben situat, just devora Nôtre Dame a segona línia:

Vins & Terroirs
66, rue Saint André des Arts. 75006 París

Que servesca de targeta aqueixa indicació. No vull oblidar tampoc el color verd claret pistatxo d'alguns homenets verds dels semàfors de la ciutat ni tampoc el que acabà sent el meu barri predilecte: el barri de le Marais. Té una plaça quadrada vermella preciosa, uns carrers amb molt d'encant i negocis encantadors. És una barriada plena de cafeteries, floristeries, pastisseries i botigues de tota classe com farmàcies, fruiteries, etc. És una zona plena de vida i l'única on vérem conservats dos edificis encara del segle XIV i una església amb unes placetes precioses: l'església de saint Gervais. Per esglésies però, a part de les gàrgoles de Nôtre Dame, la de saint Etienne, just devora el Partenó de París.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Proves nocturnes ·I·

Fa no molt va arribar a les meues mans una càmera fotogràfica que no és cap màquina professional però així mateix s'hi poden fer treballs polits si s'hi té tècnica que és, precisament, el que em falta. Quan la vaig aconseguir m'oferiren un mini curset per aprendre-la a fer-la anar i encara hi he d'anar, encara que serà quan tenga més temps que ara, que entre l'anglès i la Universitat, temps és el que més falta em fa. 

La cosa és que una de les espines que tenia clavades des de fa molt de temps era la de la fotografia nocturna. I encara no me l'he sabut desclavar! Sempre m'han apassionat aquestes fotos en que es veu un cotxe o una edificació o algun arbre i a dalt, prenent tot el protagonisme, un cel estrellat que fa badar la boca inclús als més badecs. Idò això és el que he intentat fer amb nivell molt, molt amateur beginner però així i tot estic satisfet amb els resultats.

El resultat em diu que màquina per fer la foto n'hi ha però que justament hi falta això: manera de fer-se, cosa que amb la pràctica té fàcil solució. Pràctica i un trípode hi falten a aquestes fotografies. Però bé, després d'improvisar trípodes impossibles amb castellets de pedretes i rebles perquè la càmera apuntàs al cel sense perdre en terra com a punt de referència molt més no es podia esperar. I és que les millors aventures són les que no acaben el primer dia. 

NIKON D5100 · ISO 500

35mm · f/1.8 · 2,5''

NIKON D5100 · ISO 500

18mm · f/3.5 · 6''

diumenge, 28 de juliol de 2013

Blanc i negre, un primer contacte

Capitell d'una de les columnes laterals amb la jàssena de l'enramada
Des de fa uns quants dies que tenc ganes de penjar alguna fotografia aquí, al blog. No fa gaire vaig començar a experimentar, a fer les meues primeres passes amb el blanc i negre. Pareix que en blanc i negre qualsevol cosa pot quedar bé, com que se sacrifica el color —cosa bastant discutible, ja que la barbaritat de matisos del gris és pràcticament infinita— s'aprecien molt més les línies, la forma de la captura. És per aquest fet que vaig pensar que ja ho tenia, que faria fotografies a l'enramada de casa ja que la senzillesa de línies de l'arquitectura pitiüsa em té del tot encisat. 


Així i tot però, el resultat no acabà de convèncer-me, va ser el moment en que vaig pensar que sí, que la fotografia en blanc i negra era perfecta per capturar moments quotidians de manera que el gris els donava espontaneïtat, naturalesa, alliberava de qualsevol tipus de tensió i temporalitat aquelles escenes donant-les-hi com una espècie d'aura que plasmàs la imatge d'un cert romanticisme amb un regust feliç i dolç —ja ho diuen ja, que els temps passats sempre van ser millors, i el blanc i negre és cosa del passat, moltes vegades Així va ser com vaig acabar fent les captures següents, unes fotos in fraganti a qui tenia més prop en aquell moment: na Laia amb el gat de casa, en Mixu animal que ara pensam que hauria de dir-se Mimat—.






Al final vaig considerar que el blanc i negre, a part d'haver-me robat el cor, és una opció més a tenir en compte a l'hora de fer fotografies. Trob que permet ressaltar més les textures, tot i que hi ha vegades en que una imatge en color arriba a dir molt més que no si és en blanc i negre, depèn del que es busqui en aquell moment. Així és com abans de guardar la càmera vaig optar per una tercera faceta possible, la del moderno o hipster i fer fotos a qualsevol cosa considerant que tal acte és una consolidació màxima de l'art modern. La llàstima és que em faltaven les gafapasta, la camisa de quadres minúsculs i combinacions de colors espantoses cordades fins al botó de dalt de tot del coll, els calçons estrets, la càmera reflex... El meu futur no es troba en aquesta tribu, ho tenc comprovat. 

Intent de moderno fent una foto a un gafet de la corda d'estendre