Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciència. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de setembre de 2013

El darrer de la seua espècie



El calàpet és un animal que si no ha sét protagonista sí que ha sét una peça clau en moltes rondalles i succeïts relacionats amb bruixeries i Por arreu d'Eivissa i Formentera. Poca gent n'ha vist però molta gent n'ha sentit a parlar i sap que són com unes granotes grosses que es poden trobar per l'interior d'Eivissa o per alguna sénia. Bé idò, això que poden trobar-se aviat començarà a ser una tasca impossible. Segons unes estimacions que s'han fet des de la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear a les Pitiüses queda un sol espècimen, el darrer calàpet de les Pitiüses quedant-ne així, únicament a Mallorca, tal volta a Menorca i per algunes altres illes mediterrànies com Sardenya o Còrsega.



Pel que es veu, el mateix mal que temps ha secà l'únic riu de les Pitiüses degradant-lo a la condició de torrent ha estat la responsable de la desaparició d'aquest animal que habita les Pitiüses des del Plistocè (fa 1,8-1,6 milions d'anys i fa 10.000 anys): l'extracció d'aigües subterrànies i la desaparició de zones humides.



No és el calàpet l'únic animal o ésser viu en general, per si parlam també de plantes, que es troba en perill a les Pitiüses. No fa falta parlar de les amenaces de la posidònia perquè qui més qui menys tothom ja en sap alguna cosa i en té una opinió formada. El cas és que, i ja centrant-nos en Formentera, existeixen algunes espècies endèmiques, entre elles una planta que creix únicament a aquesta illa sent impossible de trobar ni manco a Eivissa. Es tracta de la Delphinium pentagynum formenterense. Aquesta planta és possible trobar-la pels terços. És una planta que té una fulla semblant a la dels geranis i la seua flor és molt fàcil d'identificar ja que fa una tija plena de flors morades. El seu estat de conservació és crític ja que amb els anys ha anat minvant la seua presència per mor de l'avanç humà que pateix l'illa. Crec recordar haver llegit en alguna ocasió que la principal àrea d'aquesta flor era prop de Cala Saona, per allà on el camí des Cap (que no la carretera) i la carretera de Cala Saona es creuen n'hi havia moltes però foren arrancades en ser que hi feren una petita planta solar per produir electricitat. 





M'agradaria saber el nom pagès d'aqueixa planta. Així que si Marina Mayans, si em llegísses em faries un favor escrivent-me'l als comentaris, i si no és na Marina qui em llegeix però també en sap el nom, benvengut serà el seu escrit. Gràcies.

dimarts, 22 de maig de 2012

Cultura científica


Avui m'he despert rodejat de revistes de divulgació científica. No rodejat literalment però sí pensant amb títols com Muy Interesante, Quo, Science o la National Geographic. Totes elles presumeixen de fer arribar l'actualitat científica a la gent no especialitzada o especialitzada en altres camps; però exactament què és el que es vol transmetre? Té sentit fer-ho? La ciència i la tecnologia poden ser enteses com part de cultura i comparar genis com Bach, Goya, Carner o Flaubert amb Marie Curie, Lamarck o Stephen Hawking? De tota la gent que s'omple la boca parlant de cultura, quanta s'ha parat a pensar en què significa?


Tot plegat són preguntes tan obertes i amb tanta reflexió possible al seu darrere que es fan molt males de respondre de forma unànime. Definicions de cultura se n'han fet moltes: des d'anar a prendre copes al bar fins a  tot allò que envolta i enriqueix intel·lectualment la societat. També se n'han fet moltes divisions, una d'elles és la que fa el famós joc de taula trivial pursuit que la divideix en sis àmbits diferents: llengua i literatura, art, espectacles, història, ciència i geografia. Al trivial guanya qui més sap i requereix saber una mica de tot, fins i tot vol això, coneixements generals de biologia, geologia i fins i tot física o química. Aquests àmbits apareixen al costat dels coneixements artístics i humanístics, que sovint han destacat per ser considerats els fonaments de la cultura occidental. 

Ara bé, prendre com a referència un joc de taula per determinar què és i què no és cultura pot semblar absurd o poc meditat i pot ser que ho sigui, però en certa manera no és cap bajanada. El joc el que fa és fonamentar en la concepció humana que els camps que allí es toquen són tots pilars fonamentals del saber general. Amb els anys la ciència ha anat introduint-se, no sense controvèrsia, dins del món de la cultura. 

És a través de la divulgació científica que s'ha fet des de l'escola fins a les revistes esmentades més amunt o canals com el Discovery que tota persona mitjanament formada sap que la matèria està formada per partícules o que hi ha una força anomenada centrípeta o que girem conjuntament amb altres planetes al voltant del Sol. La ciència i la tecnologia són, des de la Revolució Industrial, un company més de viatge de la filosofia, l'art, la literatura o qualsevol altra humanitat que va a bord del tren de la Cultura amb majúscula. Tot i així poca gent sabrà per què anomenam planetes a certs astres o que el terme científic el creà un poeta.

Així i tot sembla inevitable que amb l'entrada d'aquesta última branca la discussió està assegurada entre  ciències i humanitats. Però aquesta altra realitat no és més que una controvèrsia absurda duta a terme per aquells que no comprenen el significat de la vertadera Cultura. La Cultura ha d'enriquir l'esperit per damunt de tot i aquest no s'alimenta d'altra cosa que de bellesa, de Llum, de Saber. No té cap sentit intentar allargar la vida si aquesta està buida i no és sensible a la bellesa del món que l'envolta. Tampoc són necessàries les comoditats ni els avanços tècnics si l'individu no els sap aprofitar per créixer interiorment. Anys endarrere la societat estava estancada per ser analfabeta per no saber llegir. Avui ens hem tornat a estancar per ser igual d'analfabets tot i saber llegir. 

divendres, 27 d’abril de 2012

Caçadors de records

Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.

I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Una altra fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.

col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia. 

Col·lecció numismàtica
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest es veu satisfet aquest desig de superació. 

I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. Hi ha que tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Els arqueòlegs prenen el Pla del rei

A Formentera a part de cases i gent hi ha moltes més coses, entre elles hi trobam italians, aigua clara i, des de fa uns dies, arqueòlegs. Resulta que a diverses zones de l'illa hi ha restes d'antics poblats prehistòrics que daten, concretament de l'edat de bronze. Els professionals encarregats de l'excavació venen de la Universitat Pompeu Fabra i estan estudiant algunes parts determinades del Jaciment des Cap de Barbaria II on de moment sembla ser que hi han trobat possibles ossos d'algun bòvid, una peça de ceràmica triangular foradada que no saben si servia com a pes d'algun teler o bé era un pes per a alguna xarxa de pescar, tot un misteri. 

reconstrucció del jaciment des Cap de Barbaria II
El que és més curiós encara és que al jaciment hi han trobat ossos de virot Puffinus puffinus. Aquest fet demostra que el costum d'anar a virotar, costum que fins fa quatre dies era comú entre els formenterers i que encara avui forma part del imaginari cultural i tradicional de l'illa era una pràctica ja duta a terme pels primers pobladors de l'illa. 

En definitiva, el cap de Barbaria II ha fornit evidències que permeten afirmar que aquest jaciment fou un hàbitat permanent, que va conèixer una existència prolongada, al llarg de la qual els seus habitants realitzaren diverses ampliacions i reestructuracions de l’establiment. Aquests habitants formenterers no sembla que estiguessin directament emparentats amb els prehistòrics més famosos de les Illes Balears, els talaiòtics. La cultura talaiòtica abunda tant a Menorca i Mallorca com escasseja a les Illes Pitiüses. 

Si algú està interessat en seguir tota l'actualitat sobre l'excavació, per saber si troben algun tresor ple d'or i pedres precioses amagat o algun os més gran del compte, pot estar al dia a través de @ArqueoBarbaria a Twitter o bé a través del blog Cap de Barbaria II.


diumenge, 28 d’agost de 2011

Això és un bloch.

Això és un bloc.

Això també és un bloc.

En canvi això és un bloch.

El TERMCAT i la secció filològica del IEC consideraren en el seu dia que era millor bloc que no blog per anomenar les bitàcoles de internet. Decidiren passar-se per alt arguments etimològics que deien que blog era la forma genuïna per anomenar aquest tipus de planes web i optaren per bloc ja que era fonèticament igual a la forma anglesa i d'ortografia similar. Però aquest esclat de cientificitat filològica anà a més i decidiren saltar-se un principi tan bàsic com la universalitat del mot, ja que blog és com es diu en totes les demés llengües del món, a favor de bloc perquè evoca la imatge d'un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d'aquest tipus de webs, segons diuen. 

Idò jo, fidel al TERMCAT i a les decisions de les altes autoritats que vetlen per la qualitat de la nostra llengua i deixen de banda qualsevol rigor filològic, ja que han decidit fer del català una llengua especial pel que fa a les bitàcoles de internet, crec que el més recomanable seria anar més enllà i anomenar-ho bloch. És fonèticament igual a la forma anglesa i l'ortografia segueix sent similar i a més d'evocar la imatge d'un bloc per fer-hi anotacions, metàfora que em sembla esplèndida i brillant, bloch evoca al passat gloriós de la llengua catalana; bloch és com ho hagués escrit Ramon Llull, Pere Serafí, Joan Ramis i Ramis i fins i tot Jacint Verdaguer de tenir, al seu temps, ordinadors amb WiFi.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Ciència i progrés.

La cultura sempre ha set una casa mala de definir però tot i així l'ús més comú que se li fa a la paraula és per referir-se al conjunt de valors, actituds, pràctiques i senyes que caracteritzen a un grup o societat. Així com la societat canvia constantment és lògic pensar que la cultura que la defineix també va modelant-se. Quan es parla de la societat nord-americana, sovint seguida d'adjectius que la defineixen com a bèl·lica i amb una dieta in-saludable; o es parla de la societat espanyola dient que  Spain is different, o es parla dels catalans, dels francesos o del món àrab; les diferències que fan que veiem aquests pobles diferents entre ells són aspectes únicament culturals. 

I és que tot i considerar la cultura una cosa per a quatre intel·lectuals o gafapastas, ens influeix a tots. Així com un aspecte cultural qualsevol, per exemple la paremiologia, ha caracteritzat durant segles la societat rural avui en dia això es veu desplaçat per altres factors més científics. Amb una sèrie de refranys que anaven passant-se de generació en generació el pescador i el pagès sabien amb molta certesa quin temps faria [cel gravat, aigua al terrat; llebeig aigua veig aigua no veig, aigua de gener omple botes i graner...]. Avui en dia la cosa ha canviat i el pescador i el pagès sovint tenen com a única referència la previsió del temps meteorològic que un físic ens mostra per la televisió havent oblidat aquesta saviesa que ens ofereix la tradició.


Aquí és on hi ha el quid de tot plegat. La societat occidental que nosaltres coneixem està mudant i la ciència moderna és el denominador comú que ens iguala davant d'altres societats minoritzades i atacades pel creixement i l'expansió de la cultura occidental. L'estudi que hem fet en l'àmbit científic des de l'antiga Grècia ençà és un aspecte cultural. Així és com a Occident l'ús que es fa de la ciència com a clau cap a un progrés comú és l'anada sense retorn a un món simple i uniformat. Tots els aspectes culturals que han caracteritzat els diferents pobles es veuen substituïts per aquest progrés. Les músiques i cançons pròpies de cada àmbit cultural han quedat arraconades pel rock, el pop, el metal i els seus derivats i es deixen sentir igual als EUA com a Europa sencera. La saviesa de la paremiologia ha quedat com una branca morta de la filologia a favor de la introducció d'aparells sofisticats que calculen quin temps farà demà a partir d'equacions i variables i el refrany ara és una simple anècdota prescindible davant de la precisió científica d'uns pocs. Tot això repercuteix en un empobriment constant de la llengua, de qualsevol llengua que, també pot veure's molt fàcilment amenaçada per l'avanç de les llengües nacionals i la força de la llengua internacional del moment: l'anglès. Fent que llengües com l'alemany, el finès, el neerlandès o el català quedin un nivell o dos per sota de l'anglès entès com la llengua de la comunicació i de la ciència: la llengua del progrés. 

No intent negar la importància i necessitat de la investigació científica. Però no hem d'oblidar que el mètode científic és una eina de treball per entendre millor el món de forma empírica i avançar en el benestar de les persones. Quan la ciència és vista com una veritat absoluta inqüestionable és quan arribam al nou fanatisme dels segles XX i XXI on la Ciència passa a ser la religió majoritària de la nostra societat i els científics són els seus pastors. Davant d'aquest panorama qualsevol opció paral·lela al camí de la ciència és una opció caduca. 


Fàcilment es podria derivar aquest al mal que fa el mal ús del progrés de la ciència i la tecnologia en les relacions humanes. Però per no estendre's massa, que cadascú reflexioni pel seu compte amb les conseqüències dels mòbils i xarxes socials com messenger o facebook en la comunicació entre les persones, realment estam evolucionant o cada vegada anam a una societat més pobra culturalment i socialment? L'altre dia hi havia una revista que feia una entrevista al primer home que havia donat a llum tres nadons. Tan mal de fer és anar a per una ciència responsable pel bé de la societat?

dimecres, 28 de juliol de 2010

Sincrotró no és cap insult; cabró, en canvi, sí que ho és.

Ho trobem al DIEC:

cabró 

m. Boc¹ 
m. Marit que consent l’adulteri de la muller. 
m. i f. [fem. cabronapop. Persona que fa males jugades.

sincrotró 

m. Accelerador de partícules en què aquestes són guiades per un camp magnètic variable i accelerades per un camp elèctric de manera que són obligades a recórrer una trajectòria circular.


Un sincrotró és una classe d'accelerador de partícules circular semblant als famosos ciclotrons (com el  CERN de Berna, Suïssa amb el que Dawn Brown s'inspirà per escriure Àngels i Dimonis). Aquest tipus d'accelerador de partícules en el que el camp magnètic, que s'encarrega de que les partícules girin, i el camp elèctric, que accelera les partícules introduint energia sense alterar el radi de la circumferència que aquesta fa, estan sincronitzats de forma precisa amb el feix de partícules en moviment.

Varien tots dos camps, el magnètic i l'elèctric, incrementant-los a mesura que les partícules guanyen energia fent que el radi es mantingui constant i augmenti l'acceleració de les partícules que es troben a la cambra de buit. Per aconseguir la forma circular i evitar que les partícules es desviïn del seu camí són necessaris uns potents imants que es troben al llarg del sincrotró.

Els grans sincrotrons s'utilitzen per a la investigació en física de partícules, aquí els sincrotrons són emprats com a potentíssims microscopis en els que com més alta és l'energia d'una col·lisió més petites són les partícules que poden observar-se. Així els físics pretenen descobrir els detalls de l'estructura de l'Univers. Així amb els ciclotrons primer, i ara amb els sincrotrons, els físics han pogut desenvolupar la teoria sobre quines són les partícules elementals i com es relacionen entre si. Aquesta teoria s'anomena Model estàndard.

Així i tot, la majoria de sincrotrons actuals es construeixen amb la finalitat de poder utilitzar la llum de sincrotró, que és un tipus de radiació amb la qual pot analitzar-se tot tipus de matèria. Així a dia d'avui els sincrotrons serveixen per a l'anàlisi química, geològic, de materials semiconductors, cristal·lografia de grans molècules, farmàcia, biologia cel·lular, imatges en medicina, etc.