Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articles de premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris articles de premsa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de març de 2014

Formentera: benvinguts al paradís


Formentera, com una joia de pedra, dunes i sal sobresurt de la mar de forma reeïxida per formar el darrer paradís del Mediterrani Occidental. Aquesta petita illa fa 20 quilòmetres de llarg i quasi 70 km de platges i tall-serrats d'ensomni. Formentera és l'espai on les tradicions i els costums d'una gent aferrada a la terra conviuen en perfecta simbiosi i oberts a un món ple de canvis i de gents que arriben de tot arreu tal com ho demostra l'ambient floral i desenfadat que deixaren els hippies en el seu pas per l'illa a finals dels anys '60 per trobar-se amb les aigües transparents i turqueses que envolten un dels racons més preuats d'aquest gran mar. I bla bla bla, i més brutor idíl·lica i propagandística. 

Formentera ha duplicado su población 

empadronada en los últimos 15 años [enllaç]

Abocador de Formentera (2010)
Pareix ser que la idea paradisíaca d'illa deserta o semi-deshabitada es queda a les pel·lícules i a les sèries estil Lost. Record que quan era petit, i d'això no fa gaires anys, preguntava a mons pares que quanta gent vivia a Formentera en ser que anàvem a sant Francesc en cotxe. La resposta era que vivien unes 6000 persones a l'illa. Avui això és història i els formenterers som una família de 12000 habitants. D'aqüífer no en tenim cap, però sí que tenim una dessaladora que diuen que l'han de crèixer, tenim crec que unes 9.000 tones de fems cada any que s'han d'eliminar, tenim una indústria turística que cada estiu fa que la població a l'illa sobrepassi els 40.000 habitants sense que augmentin ni els serveis sanitaris, ni de seguretat ni de cap altra classe. Tampoc augmenten les dimensions de l'illa, ni els recursos naturals ni res de tot això necessari per tal que aquest nou pes demogràfic encara creixent s'acomodi i s'estabilitzi com toca a l'illa. 

Aquests són petits problemes que al no tenir en compte fan que ens preguntem cada estiu (sense saber-hi donar resposta) com és que tal cala o a tal platja on abans un anava i no hi havia mai ningú ara està plena de para-sols; o per què quan un va a Eivissa pot comptar perfectament entre 100 i 200 jats (que és com deim aquí als iots) a la costa des cavall d'en Borràs - Illetes - Espalmador; o per què hi ha més plàstics a l'aigua, o per què les nostres paradisíaques platges es pareixen cada volta més a les platges de qualsevol altre lloc, excepte la d'Illetes que l'han considerat la sisena millor platja del món [enllaç1/enllaç2].

Denuncian las mansiones en Anei 

de los dueños [enllaç] de Mango y Ferrovial

Formentera consumible y vulnerada

La punta de la Gavina (així, amb article literari) és un paratge a ponent de Formentera amb una costa formada per talls-serrats baixos d'uns 10 metres d'alçada de mitjana castigat pels vents de ponent i de llebeig i amb una vegetació escassa i castigada per la salinitat i les condicions adverses de la zona. Aquest és un ecosistema singular de l'illa que forma part del que en diuen ANEI (Àrea Natural d'Especial Interès). Bé idò, aquesta zona natural, d'on en destaca una fortificació del segle XVIII, la torre de la Gavina, és l'escenari testimoni de l'edificació de quatre grans mansions que espanyaran/espatllaran modificaran tot l'entorn amb grans clots, obertura de nous camins i amb la mort, poc a poc, dels espais naturals de l'illa: dels petits brins de vida que té Formentera perquè puga ser encara avui en dia anomenada "paradís". 

Una de les diverses obres projectades a punta de la Gavina

Cairn Energy iniciará la búsqueda de petróleo

entre las costas de Ibiza y Valencia en 2015[enllaç]


Però bé, tot això és peccata minuta si arriben a fer-se les prospeccions petrolieres i els posteriors pous de petroli entre Eivissa i València. Només les prospeccions ja malmetran l'ecosistema marí de mala manera així que el sector de la pesca i el submarinisme, esport popular en aquestes costes, s'hauran acabat. Prospeccions és sinònim de mort a la fauna marina. I Déu nos en guard del moment en que comencin a fer els pous. Qualsevol fuga que arribàs a la costa, per petita que fos, significaria la fi del turisme, de l'economia pitiüsa i del model de vida dels habitants d'aquí. Vos en recordau de què va passar el 2010 al golf de Mèxic?

Pel que es veu, Formentera igual sí que és un paradís. Per les fotos antigues que se n'ensenyen pareix que sí que havia arribat a ser-ho en algun moment, però és un paradís amenaçat per mar i per terra pel petroli, per la sobre ocupació, per la manca de recursos, per la gestió millorable dels habitants i per un turisme cada volta més massiu i destructiu. 

Benvenuti in paradiso · Bienvenidos al paraíso · Welcome to paradise · Willkommen im Paradies · Benvinguts al paradís

Fuga de petroli al Golf de Mèxic, any 2010

dilluns, 3 de març de 2014

Mesclar ous amb caragols


Diuen que la història és cíclica, que és una roda que va girant i s'explica, d'aquesta manera, el per què del retorn de determinades, modes, estètiques, tendències, succeïts i discursos. Enllà de si la temporada que ve es tornaran a dur els calçons acampanats estil anys '60 o si per contra anirem a un estil més vuitanter amb calçons de pitillo, aquesta roda ha ressuscitat un tema lingüístic que en el seu dia va fer rajar molta tinta.

I és que com escriure la nostra llengua va ser un tema que en el seu moment, allà per la darreria del segle XIX va dur moltes discussions i disputes de tota classe. Llavors existien tres bàndols, els de seguir fent-ho tot en castellà, el d'escriure en el que anomenaven català acadèmic i els d'escriure en el que li deien el català que ara es parla. El show i la discòrdia estaven més que assegurats perquè una mateixa frase tan banal com "en Joan i en Pep mengem patates asseguts a un banc" tenia els defensors d'escriure-la:
               
                    2) En Johan e·n Joseph mengen patates asseguts a un banch
                    3) El Juan i el Pep menjan patatas sentats a un banc (barceloní)
                    4) En Juan i en Pep mengen petates assiguts a un banc (pitiús)

És a dir, n'hi havia uns que defensaven una llengua pura i cavalleresca però tres segles antiquada i uns altres que feien propaganda d'una llengua castellanitzada i dialectalitzada, però viva. Tot lo contrari al que qualsevol estàndard pretén (ningú imaginaria mai un francès escrit tal com es parla o un espanyol mexicà americanat, idò hi havia el mateix problema).

Què va passar? Que tardaren vora quaranta anys en posar-se d'acord amb un model que se'l coneix com fabrià (per mor de Pompeu Fabra, que en va ser el principal autor) que va convèncer a la majoria d'escriptors i lingüístes i juntament amb les aportacions de filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Antoni Maria Alcover o bé Francesc de Borja Moll aquest model es popularitzà també a València i Balears, sempre mantenint i respectant particularitats pròpies de cada indret, amb la gramàtica catalana de Francesc de Borja Moll com a exemple de tot això, que està redactada emfatitzant les particularitats recollides per l'estàndard de la nostra parla amb alguna nota més.

Fetes les paus a Catalunya a finals dels '80 del segle XX sortiren dos noms: en Ferran Toutan i en Xavier Pericay intentant encendre de nou el debat de com ha de ser l'estàndard. Ells popularitzaren la terminologia de català light i, per contra, català heavy. El light és el que permet escriure en qualsevol registre quasi com es parla (fet que mata el concepte d'estàndard propi de tota llengua) i el heavy era el model que en principi volien erradicar per ser massa allunyat a com parla la gent. 

Vint anys més tard, ja en el present, aquesta guerra s'ha desplaçat i ha canviat de lloc, ara som a Balears i trobam el balear vs. català estàndard. La imatge penjada en aquest escrit és un article de diari d'un dels grups estendard dels defensors del balear (que no baléà, això és una altra cosa). Aquesta nova envestida entre forces em resulta una mica mala d'explicar i aquí ve la vertadera raó d'aquest escrit, que em serveix més per ordenar idees que no per fer-ne difusió ni fer-me famós. 

Els defensors del nou balear trob que juguen a un camp meditadament poc definit. Estan a cavall entre la unitat lingüística (i per tant, només presenten una nova manera d'enfocar la difusió de la nostra llengua) i el secessionisme: la versió illenca del sector crític del valencianisme defensat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La sensació que tenc és que és un grup que fa un discurs capaç de convèncer a part de la població, especialment a gent d'estudis mitjans-baixos i/o amb alguna ideologia ja pròxima a mirar amb recel tot el que puga anar acompanyat de la paraula català. Típic: no és català, és balear; la bandera de Balears no té cinc faixes grogues i quatre faixes vermelles sinó que en són quatre i tres no fos cas que s'assemblàs a la bandera catalana, generalment són gent del RCD Mallorca o del Real Madrid i tot i parlar constantment de llengua, no són lingüistes, la majoria, ni hispànics, ni catalans ni romànics. Per a això recoman l'escrit de l'alemany Rolf Kailuweit que he penjat més avall per si algú està a prou motivat (que pedant em sent recomanant pdfs). 

És ver que tal com diuen els castellans, cuando el río suena agua lleva, si existeixen associacions i grups de gent que vora un segle després de tenir una normativa acceptada, tolerant i respectuosa amb la nostra parla que a més a més té un estàndard (no són la mateixa cosa normatiu que estàndard, alerta) que està format per fórmules i paraules que com a mínim solen ser pròpies o conegudes a un parell de dialectes diferents és que alguna cosa ha fallat. Amb això trob interessant l'article de na M. Magdalena Ramon (venga més pedanteria). El que hi he entès, en part, és el que duc comentant des de fa temps en ocasions en que ha sortit algun tema d'aquestos en alguna conversa de la qual formava part. Ni l'estàndard és barceloní, gràcies a Déu, ni l'estàndard ens ignora. Sí que és ver que podria incloure més trets, però fàcilment podria haver-ne inclòs molts menys i en cada revisió que es fa d'aquest des de l'Institut d'Estudis Catalans s'hi inclouen novetats que permeten representar millor les particularitats de cada lloc i amb això la Universitat de les Illes Balears hi està fent una feinada. Jo em repetesc i sempre faç els mateixos exemples: és tan estàndard i normatiu i descriptiu i de tot de bo i polit escriure o dir: Guardo l'escombra rere la porta com guard la granera darrere la porta o que la guarde, com fan la majoria de valencians (no tots). 

Tenim un problema i no és el de no tenir un model de llengua propi, no. El problema és que no sabem què tenim, i no ho sabem sovent ni escriptors, ni professors, ni mestres, ni polítics, guionistes de televisió ni molta gent. Tenim un model polifacètic que tant permet cuixot com pernil; fraula i maduixa; sovint i sovent; meua i teua i meva i teva; deixa escriure menj, cant, sent, plor, jo fuig, o servesc, etc. Té limitacions, sí. Però hem de recordar que l'estàndard no és la llengua. L'estàndard és una versió sintètica i comprimida, neutralitzada pròpia per a mitjans de comunicació, escrits que aspiren a uns mínims de formalisme (un article de diari, per exemple) i alguns actes formals públics, que generalment resumesc dient que són els típics actes que fan portar corbata a qui parla i a qui escolta. I ja està, res més. La majoria de situacions, que són el 95% de les quotidianes que feim en el dia a dia no requereixen això, no requereixen cap estàndard i mal fet està emprar-lo. Cada registre a on toqui. 

Això pareix que costa d'aprendre i d'entendre i és quan apareixen sectors que confonen registres, ignoren l'estàndard i pretenen construir-ho tot de nou tal com queda a l'article de diari que he penjat a l'inici acusant als que no escriuen el seu balear de catalanistes polítics (es diu com defensen i creuen en el concepte polític de Països Catalans), que és un discurs propi de qualsevol que sent aversió o fòbia cap a tot allò que va acompanyat de l'adjectiu català (no fos cas que menjar crema catalana els convertís en catalans residents a Poble Nou). I és que clar, tota persona a qui ja li està bé el model actual o que creu que encara falta millorar-lo una mica, que és el que pens jo, però que no és partidari de tirar-lo a la mar i crear-ne un passant-se pes forro de sa sabata etimologies, tradicions literàries, etc. ja ha de dur a la butxaca un carnet de segons quins partits i ideologies anam apanyats. Una acusació tan encertada com dir que tots els taxistes escolten la COPE o que tots els polítics són corruptes. Anem en seny amb els prejudicis i facem ciència deixant la llengua als lingüístes, la medicina als metges i el cotxe al mecànic quan li toqui que són els que saben de cada tema.  

El model de llengua que defensen els balearistes compleix els patrons propis del català que ara es parla com són la manca de neutralitat dialectal pròpia d'un escrit formal (ets (homos) ni manco és balear, és mallorquí i menorquí, i basta); la presència de castellanismes fàcilment evitables però fets servir com a element diferenciador i propi: lo o sintetisar. Així com qui no vol, ja l'han colat, ja l'han fet passar. Una característica dialectal del balear és que en la nostra parla hi abunden més que en altres dialectes els sons -tz- i -tg- (dit en filòleg: sons fricatius sonors). Així, i prenent la frase als defensors del català light, del balear light, en bon balear es diu i s'escriu sintetitzar, mai sintetisar ja que ha adoptat una fonètica castellanitzada tals com platja, formalitzar, espitjar, etc.

Voler ficar dins d'un sac a algú per com escriu i no pel què escriu és immadur, lleig, vil i perillós. I no hauria de ser tan habitual trobar-nos amb situacions ni escrits com el d'aquesta fundació. 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

dijous, 10 de gener de 2013

Entrevista als farolers de Botafoc.



Aquest vídeo és el primer d'un reportatge sobre els darrers farolers de les Illes Balears: en Jaume Ribas (jubilat), i el seu fill en Santiago Ribas. Són els darrers farolers operatius de les Pitiüses, concretament operen al far des Botafoc, a l'entrada del port de Vila. S'explica com de molt ha canviat la professió amb els darrers anys i com, molt probablement, aquestos acabin sent els darrers testimonis d'aquest ofici tan antic i tan característic.

Si estau interessats en veure els altres vídeos, amb testimonis realment interessants, de Mallorca i de Menorca, només heu de clicar aquí (enllaç) i se vos redirigirà a la plana web del Diario de Ibiza on podreu acabar de veure el reportatge sencer.

dimarts, 18 de desembre de 2012

A Formentera deim "no a s'ERO d'IB3"



Arrib a casa i, per tal de fer temps abans de calar-me a estudiar les avantguardes europees, he fet la idea d'entrar al facebook per veure què hi deia avui la gent. I quina ha sét la meua sorpresa! De les primers coses que he trobat (i també de les darrers, perquè no he seguit trastejant per allí) ha sét aquest vídeo que tenia penjat un formenterer. Pel que he pogut observar no ha circulat gaire però així i tot a youtube, que és on està penjat, ja han arribat a les dos-centes visualitzacions.

I és que des de Mallorca han decidit que per tal d'estalviar alguna pesseta han de tancar la delegació que tenen a Formentera d'IB3, que no és més que una oficineta amb una plantilla de tres o quatre persones, però que és la finestra a través de la qual fins ara hem pogut deixar-nos veure, tot i que poc, a la resta d'Illes i demés llocs on es puga sintonitzar aquest canal. Amb aquest ERO Formentera quedarà muda i serà invisible, i es crearà una televisió que de balear no hi tendrà altra cosa que el nom.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Novetats a Baleària

Avui sortia pel diari d'Eivissa que retiraran el Nixe i hi col·locaran la nova incorporació de Baleària: el Posidònia. Tot i ser una nova incorporació, el Posidònia és un ferri que ja té 32 anys. Abans de ser canviat de companyia es deia Planasia i aquestos dies és als armadors de Borriana.

Una altra notícia que acab de llegir és que el Maverick (el germà bessó del Maverick II, que embarrancà recentment a l'illa de sa Torreta) fa una mesada que és a Palma ja que l'estan enllestint per endur-se'l al Carib, on Baleària també hi opera, amb el nom de Baleària-Bahamas Express, no gaire lluny de Miami. Una curiositat és que tant el Posidònia com el Maverick els han pintat amb els mateixos ornaments: fulles de posidònia multicolors. 

Imatges del Planasia abans de ser rebatiat a Posidònia. Aquestes imatges han sét preses als armadors de Borriana i jo les he agafat (junt amb la informació) dels blog Worl Wide Ferries i de Ferrymania.




Aquí ja podem veure el Posidònia amb els colors que lluirà quan travessi es Freus. Damunt del blanc-turquesa de Baleària hi han pintat tot de fulles de posidònia i la silueta d'algunes tortugues marines. 

Aquí tenim una foto del Maverick amb el canvi de pintat i el canvi de nom d'empresa "Baleària Bahamas-Express" atracat al port de Palma:

I com a curiositat, he trobat una foto doble del Passió per Formentera que va unir fa un temps Dénia amb Formentera com a mínim durant l'estiu del 2009. La foto no és que siga gaire bona, però bé. Va ser presa el passat 8 de novembre i és que el Passió per Formentera ara cobreix la línia de l'Estret. M'agradaria que vos fixàssiu com clava la proa dins de la mar. 


dilluns, 2 de juliol de 2012

S'acomiaden professors al Marc Ferrer



A Formentera es redueix gairebé un 30% la plantilla de professors de l'IES Marc Ferrer. És l'institut que pateix la retallada més dura de totes les Illes Pitiüses amb l'acomiadament de vint professors. D'aquesta manera, des de la Conselleria d'Educació del Govern Balear, capitanejada pel llicenciat en Químiques Rafael Àngel Bosch i Sans, s'ha aconseguit que el curs que ve pugui arribar a haver-hi fins a trenta-sis alumnes per aula a la ESO i fins a quaranta-dos alumnes al Batxillerat. Aquest fet portarà greus problemes d'espai ja que les aules de la majoria de centres educatius de les Pitiüses estan dissenyats per acollir fins a vint-i-cinc alumnes. 

A banda d'això, la reducció del professorat comporta que es facin menys desdoblaments d'aula, que minvi l'atenció als estudiants amb necessitats especials, que hi hagi menys grups i alhora, que aquests siguin més nombrosos, menys assignatures optatives i molts més problemes d'ordre i convivència a les aules.

Tota aquesta informació arriba alhora que arriben als mitjans de comunicació les grans reformes educatives del ministre d'Educació Ignacio Wert. Segons sembla, els propers cursos tindran menys assignatures i es faran més hores de matemàtiques i assignatures troncals, entre elles llengua estrangera. Aquesta notícia lliga molt amb la de la reducció de professors ja que impartir menys assignatures implica necessitar menys docents. 

Vist aquest desastre de xifres, el que esper amb candeletes és que una volta hagi passat el curs 2012/2013 i s'hagi començat a fer visible el gran error que és reduir tan radicalment el pressupost en educació el Govern sigui prou intel·ligent com per rectificar si és necessari.

Més informació al Diaro de Ibiza d'avui:

Las clases de primero de ESO tendrán 30 alumnos o más en los centros pitiusos

dijous, 21 de juny de 2012

Carta al presidente Bauzá (con zeta)


Na Rita Vallès i Serra és columnista del Diario de Ibiza, i directora del Club Diario de Ibiza, que tots els dijous escriu unes línies carregades d'ironia de la seua. De bon grat recoman a tot qui vulgui, seguir-la i llegir-la. Jo he d'admetre que l'he coneguda més tard que prompte ja que ja fa uns quants anys que engalana la secció d'opinió del diari amb el seu estil equilibrat on l'humor i el sarcasme dansen plegats.


Aquesta setmana ha escrit una divertidíssima carta destinada al president de Balears, en José Ramón Bauzá (amb zeta) on li explica, entre altres coses, que a Formentera estam fets de la mateixa pell que el dimoni, raó per la qual no m'he pogut estar de penjar-ho al blog. 

Aquest és l'article d'aquesta setmana, que diria que deu ser rècord en visualitzacions online i lectures al llarg del dia. Quan he entrat al diari per agafar-ne l'enllaç ja portava gairebé set-centes recomanacions al facebook. 


Carta al presidente Bauzá (con zeta)

«Si es que hay un harto de catalanistas por Ibiza. Y en Formentera son la piel del demonio, hablan catalán hasta en el Consejo Insular»



un distingit formenterer del Consell Insular
Apreciado señor presidente: soy más ibicenco que las algarrobas y de derechas desde que era un garrido y ahora que usted ocupa el Consulado del Mar, mi vida es una dicha. Por fin, gracias a usted, señor José Ramón Bauzá, así pronunciado con la zeta, vamos a acabar con los pérfidos catalanistas, que mal fin puedan hacer. Yo, como ya le he dicho, soy de los suyos. A mi hijo, que se llama José María por el añorado Aznar, solo le hablo en castellano y le enviaré a estudiar a Madrid (cuando el jovenzano me apruebe) no fuera cosa que en Barcelona se le empaltara algo o se me hiciera del Barsa, Dios nos en guarde. Claro que no sé si pasará la selectividad porque el Josemari, el año pasado, me suspendió ocho asignaturas de nueve, incluyendo las Matemáticas, el Castellano, el Inglés y la Gimnasia, ¡y todo por culpa del catalán! Mezquinito mío, cómo iba a saber despejar incógnitas o saltar al potro en esa lengua. Y encima, la profesora cuando fui a protestar, que no va la muy truja y me dice que mi hijo es un trozo de asno. Qué vergüenza, una maestra del Reino de Valencia hablando así de un crío que es más listo que la hambre. Mira si lo es de listo que llega el día del examen y no ha abierto un libro, porque dice que ya se lo sabe todo. También es mala suerte, tanto maestro valenciano y no hay ninguno blavero. De fuera vinieron que de casa nos sacaron.

Ahora mi mujer espera gemelada, porque yo, aunque en casa parezco la piedra de hacer truenos y todos me hacen befa, soy muy macho, y en mi juventud fui palanquero. Y no es por presumir, pero el Josemari, aunque es blanquito y rubio como un Buen Jesús y yo parezco un poco moro, es toda una escupida mía. Si nacen sanos y enteritos, a los gemelos les voy a poner José Ramón y Ramón José, por el aprecio que le tengo. Y también por honrar la memoria de mi padre, al cielo sea, que era muy de la broma y decía siempre que yo era una zapataza. Claro que a él le llamaban Pep, pero en mi casa solo se habla en cristiano, como a usted le gusta, y no habrá ninguno de Joan ni de Josep. De asnos, por cierto, dice mi mujer, la Eulèria, que es un poco roja y habla champurrado, que a casa nuestra ya vamos servidos.

Con los nenes no he esperado a que salgan del huevo y ya los he apuntado en el cole en castellano, ahora que gracias a su consejero Rafael Bosque ya se puede estudiar en la lengua del imperio, para que no me pase como con el mayor, que de pequeñito me cantaba en valenciano: «Tio Pep, tio Pep...» y cosas peores. ¡Si es que hay un harto de catalanistas por Ibiza! Y en Formentera son la piel del demonio, mala gente que habla catalán hasta en el Consejo Insular. Ya le digo, señor Bauzá (con la zeta), que hay un estofado.

Bueno, voy terminando la carta agradeciéndole todo lo que hace para acabar con la lengua catalana, porque mientras escribo hace un calor que abre piñitas y estoy empezando a enmolinarme. Le hago llegar también mi disgusto por las recibidas que le dan en los pueblos los radicales. Vaya muy alerta. Ya lo dice una amiga mía de Palma: «Estic estorada!», o sea, que está alfombrada, y yo también. Cuando venga por Ibiza, me lo hace saber, y le invito a una hervido de pez en el Pozo del León que se chupará los dedos. Y mi suegra le preparará unas orejitas para llevárselas a Mallorca.

Muchos años y buenos, en vida de todos.


diumenge, 20 de maig de 2012

El Roto


dissabte, 19 de maig de 2012

L'educació no és un joc

Mercè Pellicer. Professora de l'IES Sa Blanca Dona
Aquestos dies estic quedant-me més que tipa de sentir comentaris menyspreants al sector docent com: no sé de què es queixen els professors tenen dos mesos de vacances, tan bé que viuen... Però per què seguim alimentant aquesta ´España de pandereta´?Ens sentim millor si els altres estan igual o més fotuts que nosaltres? Així és com pensam? El que hem de fer és lluitar pels drets i deixar d´escodrinyar als demés. I sobretot empatitzar. Què no ens adonem de la importància de l´educació? «L´educació és el vestit de gala per assistir a la festa de la vida». Doncs si anem així, dintre de pocs anys els nostres joves assistiran a aquesta festa amb el cul a l´aire!

Aquest problema ens afecta als docents, sí és veritat, però l´impacte de tot açò el rebran els nostres fills... Nins que acudiran a classe amb 35 companys més (ja ho estic sentint: cuando yo iba al colegio éramos 37 y no pasaba nada. Atenció! Quan tu anaves a l´escola, entrava el professor i no es sentia ni una mosca! I pobre d´aquell que sorollava perquè rebia dues vegades; del mestre i de casa...). A més de la massificació d´aules conviuran amb la realitat formada per una barreja de: alumnat amb necessitats de diferents tipus, nouvinguts, nins que no volen estar allí però han d´estar per llei i nins que, dins d´aquesta jungla, mostren interès (preguem per ells)

Rebran classes d´una matèria impartida per professors que no han estudiat per fer-la (més hores, menys professors) i, a més a més, no podrem atendre al nostre alumnat com ens agradaria, com ho hem fet fins ara... Alça! Açò és el que volem pels nostres fills? Ens haurem de donar primer en tots els morros abans de reaccionar? Que no ens comparen amb altres països perquè no tenim res a veure ni amb la gestió del país ni amb el sistema educatiu i ja està bé que, gent que treballa a un despatx, ens diga com funciona un centre, no senyor! No podeu saber quina és la realitat d´una aula si no l´heu vist mai! Dediqueu-se a la paperassa i no vulgueu tocar les campanes i anar a la processó!

Aquesta carta és la que es pot llegir al Diario de Ibiza del dia d'avui. És una de tantes veus que apareixen al diari i a les xarxes socials dia sí dia també. I és que per reduir despeses sembla ser que els nostres governants han pensat que esbocinar en educació és la millor opció per reconduir l'economia i és que amb tants de caps com barrets que pul·lulen pels governs autonòmics i centrals. Deu ser que els que ara ens manen no es prengueren gaire de veres la seua etapa per l'escola. Veurem que tal els anirà a les futures generacions, dins d'aules sobre-poblades, en centres sense recursos, pressupostos ni professors. 

Que Déu mos agafi confessats!

dissabte, 21 d’abril de 2012

Les llengües ideals

Joan Daniel Bezsonoff 
Ja fa un mes i mig o dos mesos que la meua activitat al blog ha minvat exponencialment. No tinc excusa. O potser sí que en tingui, la cosa és que aquesta davallada ha coincidit amb el temps de major activitat al meu twitter @JrieraF. La immediatesa d'aquesta xarxa i la facilitat que té per contactar i comunicar-se amb la resta de gent que pot trobar-se allà dins és a anys llum de la immediatesa i el contacte autor-lector de qualsevol blog.  Això sí, hi ha que esporgar les idees per tal de fer-les cabre en petits comprimits de cent quaranta caràcters. 

A twitter, però, hi he trobat en Joan Daniel Bezsonoff, que és un escriptor rossellonès que té un blog, Can Mitrofan. A aquest blog vaig llegir-hi l'article que penjaré a continuació:

La llengua ideal
Fa vint anys m'havia trobat a la Rue La Fayette de París amb una parella d'espanyols molt simpàtics. Em va desagradar, però, que la dona se m'adrecés en un anglès patètic abans d'adonar-se que sabia la seua llengua. Sempre m'ha xocat que els locutors d'una llengua neollatina facin servir l'angloamericà com a llengua de comunicació quan les nostres llengües deriven totes del llatí i es revelen comprensibles amb bona voluntat i un estudi míním. Si aprenem uns cinquanta mots diferenciats per cada llengua com pǎmint, ragazza, pazzo, faţa i estudiem les claus fonètiques de les germanes neollatines, la comprensió és immediata llevat del francès i del romanès bastant allunyats de la llengua mare. Un cop que has integrat unes quantes claus fonètiques com ara el fenòmen de la diftongació espanyola (amb o que esdevé ue porta/ puerta; porc / puerco ) de la ll catalana (lenzuolo / llençol ; lit / llit ; lait / llet) el grup constituït pel galaico-portuguès, el castellà, el català, l'occità i l'italià és molt fàcilment intercomprensible. El francès i el romanès, a causa del desgast fonètic [ (imagineu quin camí per arribar d'aqua a eau (o) ] i de les influències germàniques pel francès, eslaves i turques pel romanès s'han allunyat de la font llatina. Si les nacions neollatines volguessin adoptar com a llengua comuna un llatí simplificat —el latino sine flexione— per exemple no hauríem d'esmerçar tanta enèrgia i tants diners per aprendre anglès i xampurrejar-lo. He estudiat quinze anys aquesta llengua i sóc molt més competent en italià que he estudiat pel meu compte durant tres mesos. Em costa acabar la lectura d'un llibre en anglès mentre he llegit amb fruïció les novel·les de Dino Buzzati i d'Italo Svevo en italià. En lloc de triar com a llengua comuna, un llatinòrum artificial, potser podríem adoptar l'occità en la seua versió llenguadociana o provençal. Els sons del portuguès, del català, del castellà (un francès no pot dir : el jilguero del general Sanjurjo canta en una jaula roja en un jardín de Guadalajara en Méjico. ) apareixen realment difícils pels estrangers. La gramàtica i l'ortografia del francès sense parlar de la fonètica resulten endimoniades. (Un espanyol no sap dir ' Alain Delon a une Renault bleue.') L'occità, a mig camí de totes les llengües neollatines, neutral perquè cap estat no el té com a llengua oficial, em sembla un candidat magnífic.
Joan Daniel Bezsonoff

La idea principal que se n'extreu és la d'utilitzar les llengües romàniques, dins dels territoris romànics, que avui en dia és pràcticament mig món. Amb el portuguès un pot arribar fins i tot a les costes de la Xina i ser comprès! La meua experiència és escassa però havent estat per Itàlia, Portugal i haver calcigat una mica el sud de França puc dir que sempre m'he fet entendre. I això sense parlar de la nostra realitat formenterera, els únics italians incompresos que arriben a l'illa són els que reneguen de la seua llengua mil·lenària i proven de dirigir-se'ns en anglès desconeixedors de que a Formentera tothom entén l'italià. 

Bezsonoff proposa fer servir de forma conjunta una llengua romànica com a interlíngua per a tots: l'occità llenguadocià. Jo aquí no m'atrevesc a mullar-me tant. Pens que si tenim la sort de formar part d'un territori tan extens  i ric com és el de la Romània el millor és que hom assoleixi les competències bàsiques per, si no parlar, comprendre els principals accents de les llengües romàniques i sí, l'occità és una llengua a mig camí de moltes altres, però el mateix podria dir-se de l'italià o del català, per dir-ne dues. 

Romània vella i nova: Tots els indrets del món on amb una llengua
llatina hom pot sobreviure-hi amb total normalitat.
Un parell de dades curioses és que nosaltres, com a formenterers parlam la llengua romànica més usada del món: el castellà; i la sisena, que és el català, que està per darrere del romanès i amb un coneixement mitjà d'italià ja passam a dominar també la quarta romànica, pel que fa a nombre de parlants. Cal tenir en compte que hi ha més d'una trentena de llengües romàniques, en total. 

diumenge, 8 d’abril de 2012

Els arqueòlegs prenen el Pla del rei

A Formentera a part de cases i gent hi ha moltes més coses, entre elles hi trobam italians, aigua clara i, des de fa uns dies, arqueòlegs. Resulta que a diverses zones de l'illa hi ha restes d'antics poblats prehistòrics que daten, concretament de l'edat de bronze. Els professionals encarregats de l'excavació venen de la Universitat Pompeu Fabra i estan estudiant algunes parts determinades del Jaciment des Cap de Barbaria II on de moment sembla ser que hi han trobat possibles ossos d'algun bòvid, una peça de ceràmica triangular foradada que no saben si servia com a pes d'algun teler o bé era un pes per a alguna xarxa de pescar, tot un misteri. 

reconstrucció del jaciment des Cap de Barbaria II
El que és més curiós encara és que al jaciment hi han trobat ossos de virot Puffinus puffinus. Aquest fet demostra que el costum d'anar a virotar, costum que fins fa quatre dies era comú entre els formenterers i que encara avui forma part del imaginari cultural i tradicional de l'illa era una pràctica ja duta a terme pels primers pobladors de l'illa. 

En definitiva, el cap de Barbaria II ha fornit evidències que permeten afirmar que aquest jaciment fou un hàbitat permanent, que va conèixer una existència prolongada, al llarg de la qual els seus habitants realitzaren diverses ampliacions i reestructuracions de l’establiment. Aquests habitants formenterers no sembla que estiguessin directament emparentats amb els prehistòrics més famosos de les Illes Balears, els talaiòtics. La cultura talaiòtica abunda tant a Menorca i Mallorca com escasseja a les Illes Pitiüses. 

Si algú està interessat en seguir tota l'actualitat sobre l'excavació, per saber si troben algun tresor ple d'or i pedres precioses amagat o algun os més gran del compte, pot estar al dia a través de @ArqueoBarbaria a Twitter o bé a través del blog Cap de Barbaria II.


dilluns, 12 de març de 2012

S'humor d'en Franky


Diario de Ibiza 12/03/2012

dijous, 16 de febrer de 2012

Dijous Llarder i Carnaval

Avui és dijous llarder, és a dir, el primer dia de carnaval. Temps ha a les Pitiüses era cosa típica avui menjar  coca amb xinxarrons(1). Això de celebrar el dijous llarder és una cosa que ve d'antic aquí. Podem trobar documentada aquesta celebració al llibre Greix vermell i altres escrits, del formenterer Joan Castelló Guasch, que va ser un important folklorista i escriptor costumista d'origen formenterer i criat a Eivissa al llarg del segle XX.

Personalment trob aquest article apassionant, i no perquè digui grans coses sinó per la naturalesa amb la que explica obvietats que a dia d'avui no resulten sempre tan òbvies. El dijous llarder és molt celebrat a Catalunya, que l'anomenen dijous gras. Aquest dia ells el que mengen és coca de llardons, coca que els formenterers anomenam coca amb xinxarrons però que aquest llardó ha donat nom a la nostra versió del dijous gras.

Disfressa de galliner de la rua de Formentera del 2011.
Fotografia d'en Carmelo Convalia (Diario de Ibiza)
A més, així de forma molt subtil, és interessant marcar la crítica que fa en Castelló Guasch del franquisme, comparant-lo amb un Carnaval que durà quaranta anys, alhora que culpa aquest règim de matar el dijous llarder a les Pitiüses convertint una data de festa i un carnaval tan celebrat --com puguin ser el de Vilanova i la Geltrú, Sitges o Benicarló-- en una seguit de processions i privacions per corema(2) que no fotem, hi eren i hi són i per anar bé hi han de ser, el que es ve a dir, però, és que junt amb la litúrgia hi havia cants, balls, disfresses i una alegria que en Joan Castelló Guasch ens l'explica molt bé a: 

DIJOUS LLARDER
           Que suposam que vol dir greixós, sucós, gras. O sigui, de passar-ho bé i de no mirar gaire prim. Dia en què, un temps, es feien ses mones, aquelles coques, dolces o llises, amb un ou dret enmig (o dos o més), sencer, pintat a vegades. Més que una coca era un panet redó o llargarut, ben estufat. Era es berenar i sa bulla de grossos i petits. Avui aquí ja no s'estila i casi se n'ha perdut sa memòria; però si encara a Catalunya i, poc, a Mallorca. Però aquí també era dia de menjar ous. Sobretot en truita: amb sobrassada, amb xulla, amb formatge, amb faves tendres, amb pèsols, amb carxofes, amb espàrrecs...
         Era també es dia que començava sa setmaneta d'es Carnaval, sa de Carnestoltes, disfressant es al·lotets i ses al·lotetes, començall d'uns dies d'alegria de sa gent. Es passeig a la grossa p'es carrer de sa Font, es balls de ses nits en es Teatre Pereyra, es Teatre Serra i es Casino i, un temps, en es Círculo X, per acabar amb es ball de pinyata. Quatre o cinc dies de bulla p'es disfressos polits, d'un carrer o s'altre, ses colles cantants, paperines, serpentines, confetti, es jai "bunyolete", sa rua i ses carrosses a s'Alamera, Bromatxes, rialles. Tothom anava content.
          I es al·lots, darrera algun emmariol·lat(3) o alguna màscara estrafalària, que de tot hi havia, cantant aquella cançoneta:
Ja li vénen
ja li van,
per darrera,
per davant. 
O fent-los befa, cridant: En Pepe!... En Pepe!...
           Quan no eren es jóvens i ses al·lotes que donaven sa despedida a ses festes amb aquella altra cançoneta, tan enyoradissa:
Adiós, pobre,
adiós pobre Carnaval...
Jo em pensava menjar coca...
Jo et dic que no et farà mal. 
              Idò tot això, tan senzill, es va esborrar d'es calendari. Perquè es Carnaval era sa mare de tots es pecats, segons deien. I en canvi, hem vist un carnaval que ha durat quaranta anys, i dimoni i carn i pecats de tota mida i de tota faisó, casi cada dia i a tota hora. I mos volien fer creure que era sa corema purificadora, amb tots es seus dejunis i abstinències... 
              Però d'això, de sa corema, en parlarem un altre dia. Sense oblidar es cuinat(4).


Diario de Ibiza, 17-11-1977 
Gràcies a Déu, però, cada volta es torna a recordar més que Carnaval són dies de gatzara, de riure molt i de fer-la grossa. També torna a ser hora que es dijous llarder torni als nostres calendaris i el celebrem amb tot un ventall de truites, de les quals jo em qued amb la truita amb sobrassada, i de menjar coca amb xinxarrons. Sempre acompanyat amb un bon gotet de vi pagès. Vos heu fixat que al començall es parla de mones? A que encara també serà cosa de formenterers i eivissencs això de sa mona i no ho sabíem!


1.  xinxarró m. greixó, llardó. 
2corema f. Quaresma.
3.  emmariol·lar-se v. intr. Posar-se o vestir-se un emmariol·lo.
3". emmariol·lo m. Disfressa improvisada, sense cura, i per extensió, la persona que es posa aquesta disfressa.
4.  cuinat m. GASTR És un plat típic de la Quaresma, especialment de la Setmana Santa, present a quasi totes les cases de les Pitiüses. Els ingredients són: faves pelades i guixes -posades en remull la nit abans-, uns manats de bleda i de verdura, ceba tendra, nyora, sal, uns grans d'all acopats així com herba sana, també capolada. Els ingredients es van incorporant segons el seu temps de cocció. Es trempa amb un bon raig d'oli, sal i pebrera vermella. A l'hora de menjar-se, se sol amanir amb un raig d'oli cru i unes gotes de suc de llimó.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Embarranca el Maverick II


El casc gris és el Maverick II, els cascs grocs són les
barques de salvament, el Salvamar i a dalt arribant, la
Marta Mata. Captura feta a les 21:47pm
A les 19:30h sortia el catamarà Maverick II del port de Vila amb vint-i-un passatgers i sis tripulants que es dirigien al port de la Savina. Devers les 20:00h el catamarà ha embarrancat a l'illa de sa Torreta, just enfront de s'Espalmador. Salvament marítim està treballant en el rescat dels passatgers i de la tripulació de la nau accidentada i sembla ser que la segona barca de salvament, la Marta Mata acabarà d'enllestir les tasques de rescat junt amb l'altra barca que fa ja més d'una hora que opera juntament amb un helicòpter. 

Totes les fonts fins ara indiquen que no hi ha ferits greus però podria haver-hi dues persones amb contusions lleus segons indica @RadioIlla. La flotabilitat del Maverick II no corre perill ja que no hi ha cap via d'aigua que dificulti l'operació de rescat. Pel moment pot llegir-se la notícia a l'Última Hora d'Eivissa i Formentera, al Diario de Ibiza i també ha sortit la notícia per Ràdio Illa que demà a de Far a Far (107.9fm o bé www.radioilla.com) posaran en antena tota la informació del succés.

Fa dos anys hi hagué un accident greu damunt la mateixa illa quan una zòdiac de guardacostes perseguia una barca de pescadors furtius i aquesta xocà contra l'illot. Els dos guardes sortiren disparats de la motora i caigueren damunt les roques i acabaren amb contusions i ferides molt greus. [Accident del 2010 Diario de Ibiza]



Fotografia del Maverick II sortint del port de Vila.
Detall d'on ha embarrancat el Maverick II. L'embarcació
accidentada és el casc gris que hi mig damunt l'illa de
sa Torreta. S'hi pot observar l'helicòpter Helimer211
que ha vingut des de Mallorca. Captura feta a les 22:59pm
Imatge del Helimer211

dimarts, 14 de febrer de 2012

Poesia formenterera amb acords de guitarra.


Feia dies que no escrivia gaire i no hi ha res millor que matar aquest silenci amb música, i millor encara si aquesta música és pitiüsa en tota la seva totalitat. Els poetes que han escrit les lletres són n'Esteve Portas i en Joan Morna. 

Projecte Mut és una formació molt coneguda per alguns pitiüsos i alhora molt desconeguda per altres habitants de les les dues illes. La feina que aquests músics eivissencs fan és la següent: tresquen i ho mouen tot buscant poetes pitiüsos per tal de demanar-los poemes per musicar. Una volta tenen els poemes es posen mans a la partitura i no paren fins que un bon dia, així com qui no vol la cosa, treuen a la llum un nou disc. En aquesta ocasió ha sét Corda i poal, el segon disc del grup i hi figuren, entre les diverses peces i cançons, dues cançons escrites per poetes formenterers.

Projecte Mut a Formentera és un grup que no és gaire popular, rarament se l'escolta, casi no se'n sent a parlar i molt menys pot comprar-se la seua música. El contrari passa a Eivissa, illa on gaudeix d'una popularitat ben guanyada i merescuda i on no és mica difícil trobar la seua música. 

Au idò, a dar-li al play!


[escrit per Esteve Portas]

[escrit per Joan Morna]

diumenge, 23 d’octubre de 2011

diumenge, 19 de juny de 2011

Ses cabres des Vedrà

Diario de Ibiza 19 de juny del 2011

divendres, 27 de maig de 2011

Garrotades a Plaça Catalunya.

video
He sabut que Plaça Catalunya ha set desallotjada a base de garrot. Interior ha demanat als activistes que abandonassin la plaça i que, en tot cas hi tornassin a partir de diumenge, desmantellant l'acampada durant tot el cap de setmana, ja que volien netejar a fons el lloc i buidar-lo de qualsevol objecte perillós que pogués haver-hi (de cara a la possible celebració a Canaletes de dissabte). El resultat ha set mig centenar de ferits per mor de la càrrega policial que s'hi ha produït.

Just en ser que ha començat la neteja i en ser que els mossos i els urbans han encerclat la plaça estrenyent el cordó policial, desenes d'activistes han anat arribant a la plaça cridats, sobretot mitjançant les xarxes socials (res és més perillós que un activista amb blackberry) per tal d'evitar que la plaça fos buidada. Així ha set com més d'un centenar de persones s'han plantat als accessos a la plaça i han provat d'evitar que entrassin més camions de BCNeta per a buidar i fer neta la plaça.
Al meu entendre comprenc que s'intenti mantenir la plaça neta, tot i haver-hi l'acampada de la #catalanrevolution. La salubritat del lloc, amb dotze dies d'acampada com duen, es pot haver ben malmès. També entenc que Interior, amb un atac d'extrema prudència de cara al que pugui passar a la final de la Champions, vulgui evitar possibles disturbis buidant la plaça d'objectes perillosos. (Els hauran deixat sols un ganivet i a la taula ben lligat). Ara bé, una cosa és entendre això i l'altra és arribar a creure que l'única manera de lliurar la plaça de brutor i objectes perillosos fos amb una manada de mossos amollats amb escuts i porres. Ha set, aquest, el primer capítol violent que ha patit una concentració que s'ha declarat obertament pacífica.



divendres, 1 d’abril de 2011

Sor Presa! Han vengut més barquets nous...

La pregunta del milió:
Quina relació pot haver-hi a Formentera entre un prostíbul ple de putes, un sac de farina i un convent de monges?
a) Amb la crisi les monges s'han vist obligades a prostituir-se per poder seguir comprant la farina de les hòsties consagrades.
b) Les monges del convent han llogat un antic prostíbul per construir-hi un molí per moldre-hi el gra.
c) Les prostitutes de l'illa es disfressaren de monges per carnestoltes i tot plegat va ser la hòstia!
d) No, no hi ha cap relació.

Idò no, no és cap d'aquestes coses però és gairebé igual de rebuscat. Resulta que a Formentera hi ha hagut una batuda contra el narcotràfic i s'hi han vist implicades una vintena de persones. Entre elles, les treballadores d'un prostíbul i la directora del col·legi del convent de monges. El somni de tot estudiant fet realitat: "sa directora l'han tancat a sa presó!" Però no és la directora d'una escola qualsevol, no, és la de l'escola del convent de les monges!

Sa notícia completa aquí [ENLLAÇ]

Ara bé, no us alarmeu, no serà necessari escorcollar cap monja ni res per l'estil. La directora no és monja, és laica. Segons conten els diaris (tant locals com d'arreu de l'Estat) la directora de l'escola entrà a la banda per mor de la seua drogoaddicció i ha acabat manejant, parcialment, una mini màfia on utilitzava les treballadores d'un prostíbul per repartir la seua farina.
Més barquets nous.*
 
Per si algú no coneix sa tonada d'aquesta cançó, aquí hi ha una versió que he penjat i si no s'escoltàs, apretau s'enllaç aquest: [ENLLAÇ]


N'ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou
tot carregat d'idees noves
perquè us les poguem contar
com si fossin bones noves.

N'ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou
amb Sor Presa fent tantines
i un fardo en cada mà
diguent:només són farines.

N'ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou
que va carregat de dones
perquè mos untin es nas
disparant-se'ns ses hormones.

N'ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

Hi ha un destacament
que ha arribat a Formentera
de guàrdies civils i gent
buscant-la per carretera.

N'ha vengut un barquet nou
tot carregat de pastilles
perquè dormiguem tranquils
mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou
tot carregat de sargents
i a Sor Presa farinera
l'han pescada en es convent.


*Versió pròpia de la cançó, aquesta peça va ser creada per versionar-se amb temes d'actualitat i així és com aquí s'ha fet.