Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palm a palm. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Palm a palm. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de desembre de 2013

Estampes d'ultramar


Avui de matí he parlat amb una al·lota pallaresa que m'ha deixat amb la boca ben badada pel que em deia. Mallorca podia vore's des de Catalunya. I això no era tot, des de Mallorca és possible veure els Pirineus. A més a més m'ho ha sabut demostrar: avui en dia la fotografia no enganya ningú: si és fotografiable és provable. És per això que no m'encobeiré massa explicant i escrivint avui, deixaré que les imatges parlin per si soles i és que contradient a Jesús Tuson, una imatge sí que val més que mil paraules. 

Començam amb les de Catalunya cap a Mallorca:
Foto de Jordi Costa treta d'aquest enllaç i feta des de la Mola (sa muntanya des post anterior)
El veis es Puig Major i sa Massanella a l'horitzó? Foto del blog Horitzons llunyans


I acabam amb Catalunya vista des de Mallorca



Aquesta última imatge és d'en Marcos Molina, un fotògraf paisatgístic que viu a Mallorca i que a la seua plana web hi té unes meravelles impressionants. La foto l'he capturada de la seua pàgina que a continuació afegiré amb un enllaç. Buscant una mica per internet és possible trobar fotos seues en que es veu inclús la ciutat de Barcelona, fent servir uns teleobjectius que m'agradaria vore'ls de grossos com deuen ser.



La qüestió és que és un fet, no és només des de les Pitiüses que pot vore's la península amb el mongó de Dénia els solpostos clars, des de Mallorca la península també és observable i viceversa: des d'allà també poden vore'ns. Tenc ganes, moltes ganes, d'un dia tornar a pujar a la Mola de sant Llorenç, a Collserola o Montjuïc per vore si som capaç d'immortalitzar jo també aquest regal a la vista. (Web de Marcos Molina)

dilluns, 25 de novembre de 2013

El monestir de la Mola

Avui he decidit, aprofitant que tenia una estoneta morta al pis, fer buidatge de fotos del mòbil. Si lles carpetes d'ordinador on hi emmagatzemam fotos són veritables tombes per a les fotos que avui en dia feim, esdevenint fosses comuns de records que un mai més mira; les carpetes dels dispositius mòbils són l'oblid en la seua màxima expressió.  

Ha sét trescant per dins d'aquestos búbuls dels records que hi he trobat unes imatges que vaig prendre un dia que na Laia i jo pujàrem a la Mola per veure'n el monestir i les vistes que hi ha des d'allà. Estic amb la idea que fins i tot la mar vaig vore. Ara, no pensem que parlam de la Mola que tenim a Formentera, encara que pareix ser que hi ha bastantes semblances. A totes dos Moles pot pujar-s'hi per un camí que transitaven, temps ha, frares i monjos: així a Formentera tenim el camí de sa Pujada o camí des Frares i a la Mola del Vallès hi tenim el camí dels monjos. Al cimerol de la Mola hi ha un monestir petitoi des d'on pot veure's mitja comarca i que la seua església dóna directament de cara a la muntanya de Montserrat, essent aqueixes, unes vistes precioses i privilegiades. A Formentera, a la Mola s'hi conserva la memòria d'un antic monestir immortalitzat en el nom de la vénda que hi ha al costat nord de la carretera, entre les antigues véndes des Far i de sa Cala. D'aquest monestir no en queda res més que alguna nota en documents medievals, suposicions d'on podria haver estat ubicat i algun testimoni residual en la toponímia del lloc: camí des Frares, vénda des Monestir, es caló de sant Agustí, plaça des Delme, es Carnatge o el pou des Verro són alguns d'aquests testimonis als quals faç referència.


Però no parlam de toponímia d'origen feudal a Formentera i sí de com de polida va ser l'excursió a la Mola del Vallès. Per arribar-hi hi ha que pujar per un camí envoltat de boscos i de miradors amb vistes impressionants i la ruta dura prop de dos horetes si un va sense presses, aprofitant per fer alguna foto, beure una mica d'aigua i deixar-se endur pel paisatge. Una volta un ha cuidat arribar dalt, el caminant es veu triplement premiat: el primer premi és que gràcies a Déu i a l'orografia del lloc deixa de caminar barda amunt i comença a caminar per pla, cosa que s'agraeix; el segon premi són les vistes que hi ha des d'allà amb Montserrat al fons i amb Barcelona (un bocinet de Barcelona) a l'altre extrem. Per últim, en haver vist prou la mar que s'obri camí Barcelona enllà arriba el tercer premi: el monestir de sant Llorenç del Munt.





dilluns, 11 de novembre de 2013

Diumenge escènic · Acorar


Acorador és com, a Mallorca, anomenen la cutxilla matancera i per tal de posar-ho més fàcil aquí hi he penjat el dibuix que apareix al Diccionari Català Valencià Balear d'aquest instrument. Les parts són simples: la a és la punta; la b és el taló; la c és l'esquena o el llom; la d és el tall i aquestes parts són algunes de les que formen la fulla de qualsevol ganevet, forma dialectal pitiüsa per dir ganivet. I clar, la e és el mànec, format per les galtes, que s'agafen a l'espiga gràcies als reblons. 

Idò bé, diumenge passat na Laia i jo anàrem a la darrer representació d'Acorar, un monòleg excel·lent de Toni Gomila que feien a La Seca, Espai Brossa. Una mica més i no entram ja que hi anàrem, innocentots nosaltres, sense haver comprat entrades amb antelació i la primer cosa que ens diuen en arribar: ah no, si ja no se'n poden comprar! Amb sort i fortuna aconseguírem fer-nos lloc entre les butaques ja que de la gent que havia reservat, hi hagué una parella i alguna persona més que no arribaren a anar-hi, i valenta obra es perderen, juntament amb Cap de Tortuga, de Vicent Ferrer i dirigida i interpretada per Miquel Costa, són les obres més interessants que he vist aquesta temporada.


Però, per quin missatge té Acorar, la matança del porc? Recordar aquell any en que la sobrassada tornà blanca? Riure's dels mallorquins? Caricaturitzar-los? O més aviat plànyer-los? Bo, probablement Acorar té una mica de tot això. A partir d'un dia de matances mostra el dolor de voler transmetre a fills i a les generacions jóvens un bagatge cultural que no sempre arriba. És un monòleg que mostra com es perden les paraules que ens caracteritzen com a entitat cultural, com a a un poble diferent i únic entre els altres. Els exemples són clars en el monòleg, allà on els majors distingeixen entre romanins, tomanins, mates, cepells, joncs, baladres, farigoles i farigoles bordes i etcètera el jovent només hi veu arbustos i sort si en destria tres o quatre. Així i tot sap destriar entre Iphone 3 i Iphone 4 i entre moda primavera-estiu i moda estiu-tardor.


Acorar reflexiona com les generacions que arriben han malvenut per trenta monedes de plata allò que fins ara havia sét etern: les paraules, la nostra manera de ser i de fer com a poble o col·lectiu a canvi de modes passatgeres i de productes que creim imprescindibles. Qui no té avui en dia quatre, cinc o més parells de sabates i un mòbil amb Whatsapp i probablement un Pou que pidola menjar cada dos per tres? I qui recorda els contes que ens contaven de petits o que per Tots Sants trencàvem pinyons pels més menuts de la casa i que aquella nit es deixa un llum encès? Acorar plany que hàgim perdut la capacitat de ser mallorquins com ho eren els padrins o la manera de ser formenterers com ho havien sét els nostres güelos o majors. Plany que hàgim perdut tant a canvi de tan poc.

D'aquí el nom de l'obra i el símil amb les matances. I és que essent la matança el símbol del nostre poble: un poble que s'ha venut, terra inclosa, als estrangers; que ha deixat emboscar els camps; que ha tengut per poca cosa els seus costums i tradicions i etcètera ara veu com l'animal mor dessagnat per una punyida d'ignorància, desinterès i "m'enfotisme" mortals. Raig a raig van escolant-se aquells mots i aquells coneixements i costums que sempre han definit la nostra manera de ser i de viure. I es veu com tot aquest Naltros o Noltros que és com ho diuen a Mallorca, s'escola des de la ferida mortal del gorrí a una tina de plàstic verdós.

I la vida continua. 
Ara bé, una altra vida, no la nostra. 

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Dissabte gourmand


Dissabte passat na Laia i jo agafàrem el cotxe i ens encaminàrem cap amunt, cap a terres de l'Empordà. La destinació era clara: sant Feliu de Guíxols, que aquell cap de setmana finalitzava una fira que ha durat unes quantes setmanes que ens interessava molt. Se celebrava la Ganxotapa,  una iniciativa que els restaurants i bars de sant Feliu duen endavant des de fa un parell de temporades. La idea de la Ganxotapa és senzilla: cada restaurant participant presenta una tapa acompanyada d'una consumició (generalment era una canya o un gotet de vi) per 2,50€ 

Amb aquesta fira plena de panxes per omplir i apetits insaciables els restaurants intentaven mostrar el millor d'ells mateixos i així va ser com decidírem anar a dinar allà i férem quatre tapes:

- Una tapeta de brie amb confitura de fruits del bosc casolana acompanyada d'un got de vi.



- Una tapa amb una base de ceba confitada amb uns talls de llom de porc amb formatge de cabra gratinat per damunt, tapa que va encantar-nos i acabà ocupant el segon lloc en el rànquing personal que férem na Laia i jo. 

- Una tapa que s'emportà el lloc més alt del nostre pòdium que era un carpaccio de tonyina damunt d'una base de confitura de tomata acompanyada amb escates de sal i una miqueta de parmesà per damunt que dava un contrast entre dolç i salat exquisit acabant, finalment, amb el gust de la tonyina dins la boca, que era el que més aguantava. N'haguéssim demanat mitja dotzena per hom, de racions d'aquelles. 

- Finalment una que s'emportà el tercer lloc de forma molt renyida amb aquestes ja esmentades va ser la de can Noguera, on hi menjàrem, a més a més, uns caragols a l'escudella amb salseta coent boníssims. La tapa en qüestió era de ceba caramelitzada amb uns talls de formatge de cabra ben bons i generosos. Per l'hospitalitat i ben estar d'aquell restaurant mereixeria el primer lloc de tots. 

Una volta ja teníem la panxa plena decidírem encaminar-nos a fer turisme i com que Tossa quedava no gaire lluny d'on érem emproàrem cap allà per veure el casc medieval tant famós d'aquest poblet i la veritat és que va valdre molt la pena. Junt amb Cadaqués i Cotlliure és dels pobles més polits que duc visitats, així de costa, a Catalunya. 

Vaig quedar a prou engolosit que ja estic buscant i pensant amb la pròxima sortida turístico-gourmand per fer. He sentit a dir que aquestos dies a Navàs s'està celebrant una ruta de tapes similar a la que s'ha fet fins aquest cap de setmana passat a sant Feliu.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Impressions parisenques

Ja fa un parell de dies que hem tornat de París. Na Laia i jo hi partírem a finals de la setmana passada per fer-hi un cap de setmana coincidint que era l'aniversari de na Laia. Ens allotjàrem a un hotelet cèntric que ens facilità que tenguéssim sempre, un peu ja a la destinació on volíem anar: Arc de Triomf, Montmatre, etc. Era sortir, desviar-se una miqueta, procurar no perdre's i voilà, ja havíem arribat. 

Així va ser com en un parell de dies poguérem visitar part dels monuments que hi ha per veure en aquella ciutat. Així  i tot hi ha que dir que ens en faltaren molts també, per veure però el temps ens obligà a prioritzar. Després d'un primer dia amb vaga de controladors aeris a França i de perdre'ns pels carrers parisencs mentre buscàvem l'hotel i ens plovia acabàrem tenint tota una tarda per visitar l'Arc de Triomf, els Camps Elisis (que són igualets al Passeig de Gràcia però d'un tamany infinitament més llarg, amb botigues encara més cares i sense les faroles d'en Gaudí) i després d'un breu passeig pel centre de la ciutat passant pel famós pont de l'Alma, acabàrem la jornada a Montmatre, devora el Sagrat Cor il·luminat de nits. Ara, ans de Montmatre coneguérem els encants dels Bateau Mouche i les seues excursions fluvials pel Sena. 

Així junt amb els dos dies que seguiren vérem molt per damunt el Louvre (veure'l sencer seria un cap de setmana, així i tot quan sortírem ja s'havia fet fosc); Nôtre Dame per fora, per dins i des de dalt amb les gàrgoles; la Santa Capella de París, que té els vitralls més colorits i més grossos que mai hagi vist. Pel tercer i darrer dia deixàrem la torre Eiffel, que va ser un dels punts on més fred he passat mai: vaig haver d'anar amb dos jerseis de llana per davall la jaca i així i tot tremolava, però no era l'únic que estava així. 

La cosa és que és una ciutat que tenia infravalorada. Sí que és ver que sovent peca de rosa, de cursi. I és que per ciutats cursis París, és clar. A la nit la torre Eiffel s'il·lumina tota de llumetes blanques que parpellegen i si un es descuida sent parelletes fer "Ooooh!" i com a herència dels llibres de Federico Moccia tots els ponts estan plens de candaus amb noms i dates. Així i tot és una destinació fantàstica i m'atreviria a dir que la ciutat sense aquest romanticisme prefabricat inclús perdria encant, igual la fa més polida i tot això. I és que la torre, de nits il·luminada és impressionant. 

Els preus parisencs són com els de l'aeroport, no exager, no. Una coca-cola fàcilment val 4,5€ i un panet normalet sense res d'especial arriba als 5€ amb la mateixa probabilitat que dos més dos fan quatre. La seua fama és que no és fàcil menjar-hi bé però per si algú que tenga intencions d'anar-hi properament em llegeix voldré recomanar-li un restaurant que em va agradar molt, i és que per menjar vàrem tenir sort: a banda d'aquest restaurant que ara indicaré, a Montmatre trobàrem una fira gastronòmica de les regions de França i així va ser com vàrem dinar d'un pa amb foie i llom frit d'ànec del Périgord i per postres una espècie de coca de cires del País Basc francès. Jo vaig acompanyar-ho amb l'error del dia: una cervesa corsa que no va ser gaire bona. Aquí va la direcció del restaurant que vull indicar ja que era molt bo, no era car i estava molt ben situat, just devora Nôtre Dame a segona línia:

Vins & Terroirs
66, rue Saint André des Arts. 75006 París

Que servesca de targeta aqueixa indicació. No vull oblidar tampoc el color verd claret pistatxo d'alguns homenets verds dels semàfors de la ciutat ni tampoc el que acabà sent el meu barri predilecte: el barri de le Marais. Té una plaça quadrada vermella preciosa, uns carrers amb molt d'encant i negocis encantadors. És una barriada plena de cafeteries, floristeries, pastisseries i botigues de tota classe com farmàcies, fruiteries, etc. És una zona plena de vida i l'única on vérem conservats dos edificis encara del segle XIV i una església amb unes placetes precioses: l'església de saint Gervais. Per esglésies però, a part de les gàrgoles de Nôtre Dame, la de saint Etienne, just devora el Partenó de París.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Proves nocturnes ·I·

Fa no molt va arribar a les meues mans una càmera fotogràfica que no és cap màquina professional però així mateix s'hi poden fer treballs polits si s'hi té tècnica que és, precisament, el que em falta. Quan la vaig aconseguir m'oferiren un mini curset per aprendre-la a fer-la anar i encara hi he d'anar, encara que serà quan tenga més temps que ara, que entre l'anglès i la Universitat, temps és el que més falta em fa. 

La cosa és que una de les espines que tenia clavades des de fa molt de temps era la de la fotografia nocturna. I encara no me l'he sabut desclavar! Sempre m'han apassionat aquestes fotos en que es veu un cotxe o una edificació o algun arbre i a dalt, prenent tot el protagonisme, un cel estrellat que fa badar la boca inclús als més badecs. Idò això és el que he intentat fer amb nivell molt, molt amateur beginner però així i tot estic satisfet amb els resultats.

El resultat em diu que màquina per fer la foto n'hi ha però que justament hi falta això: manera de fer-se, cosa que amb la pràctica té fàcil solució. Pràctica i un trípode hi falten a aquestes fotografies. Però bé, després d'improvisar trípodes impossibles amb castellets de pedretes i rebles perquè la càmera apuntàs al cel sense perdre en terra com a punt de referència molt més no es podia esperar. I és que les millors aventures són les que no acaben el primer dia. 

NIKON D5100 · ISO 500

35mm · f/1.8 · 2,5''

NIKON D5100 · ISO 500

18mm · f/3.5 · 6''

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Caragols

Fa uns dies a facebook, a un grup que s'anomena formenterenc que mira de recollir paraules amb més o menys fortuna de Formentera, hi penjaren la foto d'un caragol amb la paraula: boera. Es referien al caragol que a casa coneixem per caragol bover

La cosa és que als comentaris de la pàgina hi havia una llista més llarga, amb imatges, penjada per un formenterer que volgué completar la informació que daven els qui escriuen a formenterenc. Caragols bovers, vaques, bombets o pastorets, vellarencs i jueus, aqueixes són les cinc espècies que s'anomenaren, dels quals només sabia el nom dels bovers, les vaques i els jueus. Els altres els tenia tots vistos però no en sabia el nom tot i haver-lo arribat a preguntar alguna volta puntualment. Segons he llegit, a les Pitiüses hi ha 48 espècies de caragols diferents, entre els marins i els terrestres. Així que aquestos noms no són més que un minúscul recull de tots els caragols que poden trobar-se per aquí. Així i tot sí que és ver que són els més corrents i habituals.

Així i tot hi ha que tenir present que no totes les espècies de caragol tenen un nom popular. Un exemple és el que anomenam caragolí, que és el caragol terrestre més menut que tenim per aquí i que sovent es troba a les soques d'alguns arbres, com les figueres, o inclús davall d'alguna pedra pel bosc. Generalment si l'animal en sí no és gaire característic visualment o no és útil per a l'ús humà (en el cas dels caragols el fet que siguin comestibles o no) determina que la saviesa popular els designi un nom popular o no els en designi cap. 



Caragol bover, bou o bouera, otala punctata
A la Mola a aquest caragol l'anomenen senzillament bou.




Vaca o vaqueta, eobania vermiculata
Són una mica més menuts que els bovers i molt comuns, més també que els bovers.




Jueu, helix aspersa 
A algunes zones fora de les Pitiüses anomenen "bover" a l'helix aspersa. Essent aquest caragol d'aquí baix un bover. Però a Formentera (i imagín que com a mínim a Eivissa també) el bover és el primer qu ehe mostrat i aquest, amb la closca que fa com una miqueta de punta i té un color fosc diferent, com més ratllat, és un jueu. 




Pastoret o bombet, rumina decollata
És característic i fàcil de reconèixer: és l'únic que té una closca així allargada i de tamany considerable.



Vellarenc, theba pisana
Aquest és un caragol de dimensions més reduïdes i és habitual vore'l sobretot a l'estiu congregat en grups nombrosos de caragolets d'aqueixos tapant la tija de diverses plantes, com el fonoll, per exemple. 

dijous, 26 de setembre de 2013

Un mapa de s'Espalmador


Un amic va anar fa uns dies a la casa de s'Espalmador a passar-hi un cap de setmana. Allà va observar que a una paret s'hi trobava un mapa de l'illa penjat amb els topònims tant costaners com d'interior, inclòs algun tal·lassònim puntual escrits. És fins ara el mapa més complet que he vist de l'illa de s'Espalmador tot i la seua antigor haver-ne esborrat els noms que es troben a la part septentrional de l'illa.


Així i tot s'hi llegeixen alguns noms principals com els de l'illa de Casteví o l'illa de sa Torreta, la platja de s'Alga, sa Guardiola (escrita Gordiola) o cala de Bocs, entre molts d'altres no tant coneguts i molt més propis de la microtoponímia com és es pujol d'en Garrigó. Sembla ser que en són uns quants, els topònims prop d'on hi ha la casa de s'Espalmador amb el llinatge Garrigó: hi ha també en Garrigó gros, en Garrigó petit o es raconet d'en Garrigó.


Però d'on venen alguns d'aquestos noms, almenys el de les illes com són s'Espalmador, l'illa de Casteví i l'illa de sa Torreta?

Sembla ser que trobam el nom de s'Espalmador documentat per primera vegada l'any 1497 i al llibre d'Entreveniments el trobam per primera volta escrit l'any 1615. Però d'on ve el seu nom? El seu orígen sembla no ser del tot clar i els especialistes no s'hi aclareixen. Coromines considera que és un mot que prové de ben antic, de l'època en que érem província romana on s'Esplamador seria apellat l'illa de l'Espart Major (això en el llatí vulgar que parlàssen) i passant per la llengua dels àrabs com a Esparmadjor els catalans que repoblaren i cristianitzaren aquestes illes per analogia amb la feina d'espalmar l'haurien anomenat Espalmador. A això cal afegir-hi que Coromines considerà que a s'Espalmador no s'hi havien portat a terme feines de calafatar embarcacions ni cap altra activitat nàutica excepte tal volta en alguna ocasió puntual per mor del difícil accés a l'illa i que es tractava d'una illa deserta. 

Aquí Isidor Macabich i Cosme Aguiló contestaren a Coromines i demostraren que no només sí s'hi calafatava i s'hi portaven a terme tasques relacionades amb la reparació d'embarcacions ja des de ben antic, sinó que a més d'illa deserta s'Espalmador no en tenia res perquè hi ha pous d'aigua dolça, allí. La cosa és que durant segles s'hi han espalmat embarcacions a s'Espalmador i no es pot descartar que es portàs a terme des de molt abans del segle XV, que és quan començam a tenir notícies d'aquest topònim pitiús. Pareix ser que a s'Espalmador, i també a s'Espardell, tot i ser dos llocs que etimològicament podrien venir de la planta de l'espart, són dos indrets que d'espart no n'hi ha. L'espart és una planta que s'ha fet servir sempre en la reparació de cascos d'embarcacions. Qui diu que els calafats i mestres d'aixa no l'extingissen d'aquestes illes durant els segles en que s'hi portaren a terme tasques nàutiques d'aquest calat? 

L'illa de Casteví té una etimologia popular si més no curiosa. Una llegenda marinera que circula entre els mariners pitiüsos per tal de dar nom a aquesta illeta és que els mariners de Formentera quan partien cap as Freus i passaven aquesta illa obrien es vi. Aquesta explicació  relaciona el nom de l'illa amb la frase homòfona (quasi) de gasta vi! És a dir, beu vi. Aquesta deu ser una llegenda que corre ja de ben antic perquè en cartes nàutiques del segle XVIII és habitual trobar-hi escrit formes com Gastaví o Gastavi

Com que per a aquest nom falta documentació antiga on poder-lo trobar i resseguir-ne així la seua evolució, Cosme Aguiló en desenvolupà una hipòtesi que pens que pot dar-se per bona i que Casteví siga un topònim d'origen antroponímic, és a dir, que derivi d'un nom o llinatge de persona. En aquest cas el de Castellví. Castellví és un llinatge inexistent a les Pitiüses però al segle XVII hi hagué un governador a Eivissa que es deia Joan de Castellví i rebé per ordre reial el d'aixecar una torre que guardàs el portitxol de s'Espalmador (tenint així una relació entre aquest governador i l'illa de s'Espalmador). No seria cosa estranya que aquest governador hagués recalat a l'illa que avui anomenam Casteví dant-li així nom. És sabut que la visita d'un càrrec oficial en aquell temps trencava molt la rutina dels indrets i així com noms d'embarcacions naufragades han donat nom a molts indrets de la costa, també els han donat les arribades de certs personatges en el seu dia i Casteví pens que en seria un cas, tal com ho puntualitza Aguiló.


Ja per acabar, l'illa de sa Torreta té un nom bo d'entendre i d'ubicar. La torre que actualment vigila i tol·la s'Espalmador és la de sa Guardiola, que va construïda l'any 1750. Abans però, ja hi havia hagut torres que feien de talaies a s'Espalmador, i més d'una! El cas és que no és que a l'illa de sa Torreta hi hagués hagut cap torre, no. Tota aquella zona del nord de s'Espalmador és coneguda com sa Torreta i hi trobam topònims satèl·lit com sa platja de sa Torreta, sa punta de sa Torreta, etc. Absurd seria pensar que a cada lloc d'aquestos on hi ha el nom de sa Torreta hi hagués hagut una torre. Un document del 1324 menciona les mars de la Torreta i un manuscrit de la Catedral d'Eivissa dóna part de la destrucció d'una torre situada a s'Espalmador l'any 1558 per vint-i-quatre naus algerines.


Segons marca la toponímia del lloc, un torrió hi va ser al nord de s'Espalmador abans que es construís la torre actual a sa Guardiola. Actualment encara se'n conserven les pedres de la base que mostren que era de base circular fent uns dos metres i mig de diàmetre. Així i tot més a prop de l'illa de sa Torreta a un altre turonet de s'Espalmador hi ha la base possiblement quadrangular d'una altra torre o lloc de senyals situat a la mateixa zona. I és que la zona septentrional de s'Espalmador és un indret on hi abunden les restes de ceràmiques i s'hi troben diverses bases de torrions que porten a pensar que des de temps ben antics aquell indret serví per guardar als habitants de les Pitiüses dels mals que podien venir de mar enllà. 

Un dels diversos pujolets de la zona de sa Torreta a s'Espalmador on s'hi observen les restes d'una base de pedra.


Bibliografia:

AGUILÓ, Cosme Toponímia i etimologia
COROMINES, Joan Onomasticon Cataloniae (8 Vol.) 
RIBES MARÍ, Enric La supervivència de la toponímia precatalana d'Eivissa i Formentera i l'Onomasticon Cataloniae

Imatge: Mapa de Cosme Aguiló




dimecres, 18 de setembre de 2013

An pensevik Byhan

Me ne vidn cewsel sawznek!


Segons s'explica aquestes varen ser les darrers paraules que pronuncià la senyora Dolly Pentreath abans de morir l'any 1777. El que deia la senyora Pentreath al llit als fills bilingües que l'escoltaven era: no vull parlar anglès! 

I és que amb la mort de la senyora Pentreath moria l'última parlant monolingüe de corn, la llengua històrica de Cornualla. Poc temps després aquesta llengua acabaria desapareixent davall l'avanç implacable de l'anglès. I és que les generacions que vengueren després de la senyora Pentreath eren ja bilingües i poc temps després, ja a mitjan segle XIX, els corns acabaren oblidant la llengua pròpia del petit reialme de Cornualla. Indret que temps ha havia sét bressol d'alguns dels mites més famosos de la literatura medieval europea com són els del rei Artur, o el de Tristany i Isolda. 

Així i tot val la pena dir que una volta va haver-se perdut aquesta llengua, alguns corns, sabedors del tresor que se'ls havia escolat entre les mans, crearen una gramàtica i un mètode per reaprendre aquesta llengua a partir de textos antics i de les recordances d'alguna paraula o manera de dir dels darrers parlants d'aquesta antiga llengua cèltica. Així és com avui en dia pot tornar-se a sentir el corn per alguns indrets de Cornualla i de com, en els darrers anys, després de dècades de regeneració lingüística, alguns pares han decidit inclús parlar-los als fills amb corn. És a dir, després de 230 anys torna a haver-hi algun, no gaires, parlants de corn nadius. 

És més, fa uns quants anys Anglaterra reconegué el corn com a llengua minoritària del país i li oferí un cert reconeixement de tal manera que a les escoles de Cornualla és possible estudiar-hi una assignatura optativa de corn i, si el que he llegit sobre el tema no és mentida, just fa tres anys es va obrir la primera escola que funciona amb el corn com a llengua vehicular. Així, en menys de 100 anys s'ha passat de tenir a Cornualla el cos putrefacte d'una llengua morta representada en textos antics que ningú sabia llegir a tenir una llengua parlada habitualment per unes 300 persones i que és entesa per prop de 2000 persones més que serien capaces a parlar-lo si es das l'avinentesa. Tenc entès també que al llarg de l'any s'hi celebren algunes misses ja que el bisbe de Cornualla és parlant de corn també. Aquestes dades, devora del mig milió d'habitants que té Cornualla actualment no són molt elevades però més petit és un zero!

Si heu arribat fins aquí baix i encara em llegiu igual vos preguntau diverses coses com què vol dir el títol del text o per què explic aquestes coses. Bé idò vos faç saber (com m'agradaria que sebre fos normatiu!) que aquesta llengua tan petita té textos propis i també en té de traduïts, entre els quals hi ha una traducció de Le Petit Prince que es titula An pensevik Byhan, i és la darrer adquisició de la meua col·leccioneta de llengües representades i impreses en aquest llibre d'A. de Saint-Exupéry. Normalment no em decant per llengües que no siguen romàniques però una llengua amb una història i un renéixer com és el corn no podia deixar-la escapar. 



dimarts, 17 de setembre de 2013

El Raval ·I·


Alguns que em tractau habitualment ja ho deveu saber, molts d'altres igual encara no però enguany ja no visc a Horta. He tornat al centre de Barcelona i més al centre cuida ser mal de fer, visc al Raval. [Silenci] Sí, al Raval he dit, la banda obscura de les Rambles, a un d'aquells carrers on molts de barcelonins encara no s'han atrevit a posar-hi un peu per por de Déu sap què. He de dir però, que dels cinc anys que he estat a Barcelona, comptant aquest que tot just ara comença, mai havia estat tan a gust amb el lloc on vivia de la ciutat Comtal. Vaig fer dos anys a l'Eixample esquerra, ben propoi de la plaça Universitat, és a dir, just a tocar d'on estudiï. Llavors, passats aquestos dos anys em vaig cansar del centre de la ciutat i necessitat d'aire pur i de silenci vaig decidir anar-me'n a la muntanya passant a viure a Horta, als mateixos peus de la serra de Collserola (que porta un article salat fossilitzat, coll s'erola, i una erola no és més que una era petita). 

Bo, idò aquesta etapa pareix ser que ja ha tocat fons. He tornat al centre i més al centre que on som ara seria mal de fer, igual hauria de viure a la mateixa plaça Catalunya, allà baix a l'estació de metro on comunica amb els FGC, no ho sé. I tot i haver sentit sempre barbaritats sobre aquesta barriada on som ara, el Raval, he de dir que cap barri m'havia agradat més que aquest. És ple d'edificis històrics importantíssims pel que fa a la història de la ciutat i s'hi respira un aire multicultural que embelleix més encara aquest racó tan maltractat de Barcelona. 

Viure al Raval és com viure al que queda d'una ciutat medieval. I és que per aquell entonces*barbarisme!* els carrers s'organitzaven per gremis, que és el que ens ensenyaven a Socials. I així on abans teníem el carrer dels argenters que treballaven la plata ara hi tenim tal volta un carrer ple de heavys essent el carrer clau per trobar-hi cds descatalogats de grups èpics com Bruce Springsteen o peces de col·leccionisme dels Rolling Stones per dir dos nom. És més, si tota ciutat que es preciàs de ser important tenia un call xueta, al Raval ara hi tenim un call d'una nova religió que són aquestos mateixos heavys amb una catedral reconeguda per tota Barcelona on es congreguen heavys practicants i persones laiques: l'Ovella Negra

Abunden també els carrers en els quals un passejant-hi hi veu moltes rentadores, neveres i ventiladors essent, si anomenàssem avui en dia els carrers de bell nou i faltats d'imaginació, el carrer dels venedors d'electrodomèstics. Hi ha també el de les botigues de telefonia marca blanca, on l'altre dia vaig comprar-hi un carregador pel mòbil que funciona molt bé. I com tota ciutat, té una zona preciosa per passejar-hi i tastar-hi la gastronomia local, i és que un quan viatja al Raval no pot deixar de provar un dels fabulosos dürums que preparen a la rambla del Raval. 

Aquest món desconegut per moltes persones els crea temor i no s'endinsen a aquest barri que per a jo, i sense cap dubte, és el millor de la ciutat. Quin avantatge té això? Molt senzill: el Raval és ple de cafeteries i bars impressionants amb bona música, ambientacions originals de les que fan de Barcelona un indret únic en el Mediterrani i a preus que estan molt bé. Són locals que mantenen aquest "autenticisme" del que fan gala tants de locals de més enllà del Raval, especialment graciencs, però que d'"autenticisme" no hi tenen ni l'escombreta del vàter perquè qui serveix és el típic moderno amb barba, una samarreta estreta d'algun grup desconegut per tothom menys ell i que, de fons, hi sona Beirut o Love Of Lesbian. Que s'apartin els locals graciencs (excepte el Jan Petit, la Ikastola i la Clotxa i alguns altres que ara no em recorden com puga ser Le Journal) devora d'establiments com la Concha. A banda d'això quin altre barri té un mercat tan famós i transitat i variat i meravellós com és la Boqueria? 

Enguany és tal volta el darrer any que faci a Barcelona, depenent d'on faça el màster l'any que ve i pareix ser que aquesta ciutat ha hagut de fer-se esperar a l'hipotètic darrer any aquí perquè realment se'm clavi al cor i puga dir sense enganyar ningú que m'he enamorat de Barcelona. 


dilluns, 16 de setembre de 2013

El darrer de la seua espècie



El calàpet és un animal que si no ha sét protagonista sí que ha sét una peça clau en moltes rondalles i succeïts relacionats amb bruixeries i Por arreu d'Eivissa i Formentera. Poca gent n'ha vist però molta gent n'ha sentit a parlar i sap que són com unes granotes grosses que es poden trobar per l'interior d'Eivissa o per alguna sénia. Bé idò, això que poden trobar-se aviat començarà a ser una tasca impossible. Segons unes estimacions que s'han fet des de la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear a les Pitiüses queda un sol espècimen, el darrer calàpet de les Pitiüses quedant-ne així, únicament a Mallorca, tal volta a Menorca i per algunes altres illes mediterrànies com Sardenya o Còrsega.



Pel que es veu, el mateix mal que temps ha secà l'únic riu de les Pitiüses degradant-lo a la condició de torrent ha estat la responsable de la desaparició d'aquest animal que habita les Pitiüses des del Plistocè (fa 1,8-1,6 milions d'anys i fa 10.000 anys): l'extracció d'aigües subterrànies i la desaparició de zones humides.



No és el calàpet l'únic animal o ésser viu en general, per si parlam també de plantes, que es troba en perill a les Pitiüses. No fa falta parlar de les amenaces de la posidònia perquè qui més qui menys tothom ja en sap alguna cosa i en té una opinió formada. El cas és que, i ja centrant-nos en Formentera, existeixen algunes espècies endèmiques, entre elles una planta que creix únicament a aquesta illa sent impossible de trobar ni manco a Eivissa. Es tracta de la Delphinium pentagynum formenterense. Aquesta planta és possible trobar-la pels terços. És una planta que té una fulla semblant a la dels geranis i la seua flor és molt fàcil d'identificar ja que fa una tija plena de flors morades. El seu estat de conservació és crític ja que amb els anys ha anat minvant la seua presència per mor de l'avanç humà que pateix l'illa. Crec recordar haver llegit en alguna ocasió que la principal àrea d'aquesta flor era prop de Cala Saona, per allà on el camí des Cap (que no la carretera) i la carretera de Cala Saona es creuen n'hi havia moltes però foren arrancades en ser que hi feren una petita planta solar per produir electricitat. 





M'agradaria saber el nom pagès d'aqueixa planta. Així que si Marina Mayans, si em llegísses em faries un favor escrivent-me'l als comentaris, i si no és na Marina qui em llegeix però també en sap el nom, benvengut serà el seu escrit. Gràcies.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Un dia a s'Espalmador

Foto aèria de s'Espalmador amb s'Espardell de fons. Imatge extreta de Wiki Commons


Sovent en pensar amb les Pitiüses anomenam Formentera i Eivissa i ens quedam tan amples, sense pensar en les tantes altres illes i illots que formen el nostre petit arxipèlag. S'Espalmador és la tercera illa més gran de les Pitiüses i la major de les illes deshabitades. Illa on, fa un parell de setmanes na Laia i jo, desembarcàrem. 

s'Estanyol amb la seua fauna migratòria
Teníem dos opcions, aprofitar el dia fent platja i torrar-nos al Sol, o bé aprofitar l'avinentesa i conèixer l'illa. La barca ens va deixar al Racó de s'Alga (la badia on s'hi veuen tantes barques) i férem camí cap a s'Estanyol, llacuna de fang on molts d'insensats s'hi banyen i s'unten tots de fang d'aquest. Allà vérem com alguns turistes s'hi untaven i prosseguírem l'excursió. Volíem arribar a sa Guardiola, que és el punt més alt de l'illa i està custodiat per una torre de vigilància del segle XVIII. Així ho férem, i fins i tot tenguérem ocasió d'entrar i pujar a dalt de tot de la torre, punt des d'on podia veure's tota l'illa per les dos bandes, la de llevant i la de ponent. S'hi podien atalaiar des d'allí algunes altres torres de les moltes que envolten les nostres illes: la torre de ses Portes a Eivissa, i les de la Punta de la Gavina i de Punta Prima a Formentera. Érem talment enmig de tot, enmig d'on temps ha havia sét escenari de batalles navals entre corsaris eivissencs i pirates mahometans.  

En haver sortit de la torre i haver arribat l'hora de dinar aturàrem davall d'unes savines. Poc tardaren les sargantanes a fer-nos una visita, no fos cas que aconseguissen algun rosegó per menjar. Només faltava fer la platja de sa Torreta (la badia de l'esquerra) i arribar a la punta de sa Torreta, l'extrem nord de s'Espalmador. Des d'allí podia contemplar-se des de ben a prop l'impressionant far que hi ha a l'illa d'en Pou, i més al fons, el seu far germà, el de l'Illa des Penjats. 

De camí a la torre de sa Guardiola

Ja no podíem anar més enllà, així que tocava començar a baixar per agafar de nou la barca i tornar a Formentera. Per tal de no caminar per damunt les nostres passes, i vorejar del tot l'illa, començàrem a fer camí cap a la punta des Pas (l'extrem més meridional de l'illa) per la banda de Llevant de l'Illa. Banda que es notava que el vent la castiga bé, quan ve entre Mestral i Xaloc. Cala de Bocs Gros, cala de Bocs Petit, i per avall. Va dar temps i tot de fer un petit capbussó que, tot i que curt, va ser agraït, després d'una caminada així en agost. 

Era una excursió que tenia interès en fer, s'Espalmador és una illa plena d'històries i que tot i tenir-la pràcticament aferrada, avesats com n'estam, de la seua presència, sovent ni la miram quan passam per davant anant o venint d'Eivissa. Després de molts d'anys de no anar-hi, ara puc dir que ja he complit.

Els dos fars: el d'en Pou i el des Penjats i enmig, es Freu Gros.

diumenge, 28 de juliol de 2013

Blanc i negre, un primer contacte

Capitell d'una de les columnes laterals amb la jàssena de l'enramada
Des de fa uns quants dies que tenc ganes de penjar alguna fotografia aquí, al blog. No fa gaire vaig començar a experimentar, a fer les meues primeres passes amb el blanc i negre. Pareix que en blanc i negre qualsevol cosa pot quedar bé, com que se sacrifica el color —cosa bastant discutible, ja que la barbaritat de matisos del gris és pràcticament infinita— s'aprecien molt més les línies, la forma de la captura. És per aquest fet que vaig pensar que ja ho tenia, que faria fotografies a l'enramada de casa ja que la senzillesa de línies de l'arquitectura pitiüsa em té del tot encisat. 


Així i tot però, el resultat no acabà de convèncer-me, va ser el moment en que vaig pensar que sí, que la fotografia en blanc i negra era perfecta per capturar moments quotidians de manera que el gris els donava espontaneïtat, naturalesa, alliberava de qualsevol tipus de tensió i temporalitat aquelles escenes donant-les-hi com una espècie d'aura que plasmàs la imatge d'un cert romanticisme amb un regust feliç i dolç —ja ho diuen ja, que els temps passats sempre van ser millors, i el blanc i negre és cosa del passat, moltes vegades Així va ser com vaig acabar fent les captures següents, unes fotos in fraganti a qui tenia més prop en aquell moment: na Laia amb el gat de casa, en Mixu animal que ara pensam que hauria de dir-se Mimat—.






Al final vaig considerar que el blanc i negre, a part d'haver-me robat el cor, és una opció més a tenir en compte a l'hora de fer fotografies. Trob que permet ressaltar més les textures, tot i que hi ha vegades en que una imatge en color arriba a dir molt més que no si és en blanc i negre, depèn del que es busqui en aquell moment. Així és com abans de guardar la càmera vaig optar per una tercera faceta possible, la del moderno o hipster i fer fotos a qualsevol cosa considerant que tal acte és una consolidació màxima de l'art modern. La llàstima és que em faltaven les gafapasta, la camisa de quadres minúsculs i combinacions de colors espantoses cordades fins al botó de dalt de tot del coll, els calçons estrets, la càmera reflex... El meu futur no es troba en aquesta tribu, ho tenc comprovat. 

Intent de moderno fent una foto a un gafet de la corda d'estendre


dimecres, 17 de juliol de 2013

Barruguets i fameliars

Fa un parell de dies na Laia i jo parlàrem de follets, de fameliars i de barruguets, tema que va sortir des peu de foto que vaig posar a s'entrada anterior (Paraules: xaravasco i xiribal·lero 14.VII.2013). Li vaig mirar d'explicar una mica dalt dalt i ens vàrem oblidar des tema. Bé idò avui he pensat que, aprofitant un llibret de Marià Torres i Torres que vaig trobar i treure de sa biblioteca municipal de sant Francesc podria dedicar aquest escrit a parlar d'això, de ses bèsties més populars de sa mitologia pitiüsa. 

Un fameliar
Es llibre es titula Aportació a l'estudi de la mitologia tradicional i popular a les Pitiüses, i s'autor és en Marià Torres Torres. Des d'un primer moment sa introducció deixa clar es per què des tradicional i des popular. Ve a dir que sa nostra mitologia és tradicional perquè ens ha arribat des de moltes generacions endarrere per via oral i és popular perquè porten tant de temps a ses nostres illes que ja hem assimilat aquestes figures mitològiques de tal manera com si haguéssim sét es propis pitiüsos es de crear-les. Així i tot veurem com s'aspecte general d'aquestes figures es repeteix arreu d'Europa.

Així a ses Pitiüses tenim molts de personatges dins des nostre imaginari popular, entre ells bruixes, dimonis, un ésser des qual només en conec es nom i li deien es Retremón, algun gegant com en Terrosel·lo que vivia as Vedrà, fameliars, follets, iaies blanques, barruguets, per alguna zona d'Eivissa parlen també des crespells, i es que jo no sé. Fins i tot a voltes s'havia parlat de fades, aquí. Per no allargar-ho massa, i per dar resposta a na Laia i a algú que puga llegir-me, si es dóna es cas, només esmentaré es que apareixen as títol: es barruguets i es fameliars.

Barruguet
Es barruguets i es fameliars cuiden anar de sa mà, si es barruguet és dolent es fameliar és bo, tot i que això és relatiu. En principi es barruguets són invisibles, factor que fa que a ses Pitiüses sa gent no es posi d'acord en sa forma que tenen. Per això el que he fet ha sét agafar sa descripció que en va fer as seu dia es costumista Joan Castelló Guasch:— Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts. (1)

Sembla ser que sa característica des barruguet és que és un ésser empipador, fa desaparèixer coses o canviar ses coses des lloc a on eren. I eixida va eixida ve es barruguet acaba fent que es habitadors de sa casa a on passen aqueixes acabin mudant-se, després d'haver avorrit ca seua.

Aquesta mala fama des barruguets ha quedat ben gravada entre sa gent d'Eivissa i de Formentera fins a tal punt que sovent quan es fa referència a un al·lot petit que fa alguna estaria que no hauria se li diga que està fet o que és un barruguet. Fixem-nos amb s'estrofa de sa cançó popular següent:


Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets. 

[enllaç per sentir sa cançó sencera]


Moltes són ses coses que se'ls atribueixen a aquestos éssers. Ses berrugues de ses filadores —barruguet ve de berruga, nota important—, etc. Sembla ser que a sa zona de l'Empordà es barruguet és bastant viu i popular avui en dia encara i figura en abundants cançons i rondalles.


Un altre fameliar
Fameliar 
És un esperit caracteritzat per sa seua bondat. Encara que J. Castelló l'atribuí de forma genuïna a Eivissa és molt aparegut, per no dir quasi igual, as lares romà, as familiar castellà i basc o as minairó des Pirineus de Lleida. 

Sa seua descripció física, treta de sa rondallística és sa següent. Es fameliar és un nanet horrorós, de boca molt espantosa, que botava contínuament i demana sempre el mateix: feina o menjar! Feina o menjar! Era del tot necessari dar-li una de ses dos coses per fer-lo callar en ser que era fora de s'ampolla negra a on dormia. En cas de no dar-li ni menjar ni feina feia de ses seues, identificant-se amb so barruguet. 

Aquest esperit, amic de s'home i treballador, sa gent el trobava a sa nit de sant Joan davall des pont de santa Eulària. Allí just a mitja nit hi floreixen unes herbes amb una flor molt polida que en seguida que es veuen es panseixen. Qui siga capaç d'agafar una d'aquelles flors fent molta via i de posar-la dins de s'ampolla negra abans que no s'hagi pansit, aquella flor es converteix amb un fameliar. Antigament es rumorejava a vegades de si a tal casa o tal persona tenien un fameliar i era una creença tan arrelada i es creia tant de veres que as segle XVII arribà a haver-hi algun judici entre eivissencs perquè un havia intentat vendre un fameliar a un altre i clar, s'havia trobat només una ampolla buida. 

Un paral·lelisme amb so minairó pirinenc és que es minairó és igual de lleig que es fameliar i en comptes de viure dins d'una ampolla viu dins d'un canutet que, en ser que s'obri també demana feina o menjar. 



(1) Joan Castelló. Es Barruguet, El Pitiuso, 1952

diumenge, 14 de juliol de 2013

Paraules: xaravasco i xiribal·lero

A voltes es diu que una llengua és viva mentre es fa servir. Així i tot jo hi posaria alguns matisos ja que més que el fet de fer-se servir, és obvi que si no es parla no és viva, el que marca la salut de qualsevol llengua és la seua parla col·loquial, és veure si qui parla diu fotre, me cago en Sivilla, sa mare des mistos, cony, mal caigués es Vedrà carregat de merda —aquest igual és una mica forçat— o bé ha canviat totes aquestes expressions per joder, coño, mierda, etc. 

I és que a les Illes Pitiüses, gràcies a Déu, de paraules n'anam ben servits, no ens fa falt—i dient el que ara diré, hauria d'escriure no mos fa falta— haver d'anar a buscar paraules de fora tenint-ne de nostres. Sent polit com és sentir a ma mare anomenar xaravasco quan parla d'algú que està empardalat com una tòtila. O en ser que venen alguns turistes que no parlen ni italià, ni anglès ni alemany o francès a la botiga sentir mon pare dir que no sap d'on és el xiribal·lero que fan aquells estrangers. 


Xaravasco apareix a s'ampliació que temps endarrere n'Enric Ribas va fer del lèxic que apareix al DCVB amb el seu diccionari Aportació pitiüsa al DCVB de l'any 1991. Així mateix però, surt dient que un xaravasco és una soca de figuera de pic morta. Podria ser idò que el sentit que li afegesc en aquesta entrada, fent referència a una persona que és enmig, que no és conscient que fa nosa o que no capta les coses amb rapidesa se li diga també xaravasco, adoptant l'individu el sentit metafòric del xaravasco de la figuera de pic, que és una soca buida i pudrilega que no serveix quasi ni per fer foc i que tot el que fa és nosa. No es fa cap esment a l'origen etimològic de la paraula i sincerament, jo tampoc no n'hi sabria trobar cap. No sé d'on ve xaravasco. 

Xiribal·lero sí que és ver que al diccionari de'n Ribas no hi surt i tampoc surt al DCVB. El que sí que apareix al diccionari de'n Ribas és xerebel·lar i ho defineix com a mermolar, murmurar. Podria ser que per extensió es digui d'algú que parla una llengua estranya que no s'entén aquella mermola que fa, aquell xerebel·lero (i amb un tancament de neutres a is, ja tenim la paraula enllestida: xiribal·lero). Tancaments així a les Pitiüses també són més que corrents: deim pigar en comptes de pegar, ribotar per rebotar, arricular per recular o el riplà de l'escala pel replà.  

Dins del marc comú de la llengua tot això són col·loquialismes i realitats molt localistes impossibles de generalitzar simplement perquè la majoria de parlants fora —i tristament avui en dia també dins  de l'illa no la coneixen. Però a la vegada són la marca que la nostra parla és viva i té un caràcter propi que la fa diferent de les altres variants de la llengua. L'eivissenc  o formenterer  és una forma d'entendre la nostra llengua única i com a tal ha de ser vista. No parla millor qui diu sóc per dir som o qui li diu burilla a una llosca.

Follets i barruguets

dissabte, 13 de juliol de 2013

Arrencada de cavall i aturada d'ase

Moltes eren les ganes que tenia d'obrir un blog nou; bé, moltes igual és una mica exagerat, però sí que és ver que hi pensava sovent. I és que el vici d'escriure és com tots els vicis: poc gratificant a la llarga però a la volta addictiu i mal de llevar. I jo, que duia escrivint des del 2007 ençà, després d'uns quants mesos de desintoxicació, mig any ben bo després d'haver-ho deixat hi he tornat a caure. Esper que m'arribeu a perdonar.

Ara les intencions ja hi són. Vull escriure alguna cosa que satisfaci el propi ego en creure que tal volta algú —ai pobre il·lús!— em llegirà. Quan vaig començar aquesta malaguanyada afició ho vaig fer amb un blog que per pròpia vergonya vaig acabar tancant, es deia Sa barretina vermella i toca dir que no me'n sent massa orgullós. Si trencam tots els formalismes existents en la pràctica de l'escriptura i l'opinió, si és que en queda cap de formalisme, puc dir que era una pixada fora de test damunt l'altra.

Pens que seria convenient fer més cas a refranys com por la boca muere el pez o dit tal com ho deim per aquí, de callar no en ve cap mal i és per això que vaig decidir, ja fa uns quants anys —i per mi encara segueixen sent-ne massa pocs— tancar aquell primer blog. Així i tot sembla ser que tot i sebre'm es refranys no faig massa ús del que volen dir i vaig seguir parlant a un altre blog, Memòries d'una sargantana, que pel mateix que el primer, per desbarrat, vaig acabar reconvertint-lo en Memòries en estampes, que és el nom amb el qual figura actualment, enc que estiga del tot inactiu. Així és que d'aquesta manera don per oberta la tercera plana que m'acompanya des del 2007, plana de la que encara no estic ni gaire decidit amb el nom, ara mateix es diu Palm a palm, ni amb el contengut que s'hi podrà trobar.

Pensava anomenar el blog Pedacets d'illa Pedaços d'illa. Per què? Bé idò per mor de que la meua idea del blog és que puga ser un espai on anar-hi deixant bocinets de Formentera, i tal volta també algun d'Eivissa o fins i tot de Barcelona o qui sap on. Al final acaben sent calaixos on deixar-hi qualsevol cosa i són més un conjunt d'idees girades que no un espai que segueixi una temàtica concreta. Però si hagués de fer un inventari d'intencions diria que vull que aquesta pàgina representi una mica la visió que tenc del lloc on visc. I sí, deixant-ho així d'obert, és la millor manera com pens que pot quedar. Així hi cabran en aquesta descripció des de fotografies que puga fer fins a personatges de l'illa, exposicions, crítiques, experiències, etc. Més val no posar-hi moltes expectatives inicials en aquest exercici i deixar que el temps diga què és el que en surt de tot això. Molt fàcilment podria això ser una arrencada de cavall i aturada d'ase. 

150 anys d'història del far des Botafoc en imatges


Illa des Botafoc amb el far (aproximadament 1861-1880) 
Des de fa un temps ençà pareix ser que a través de facebook especialment, molts són els formenterers i també eivissencs que busquen i comparteixen imatges antigues de les Pitiüses. D'aquesta manera es mostren cales que han patit un abans i un després amb l'esclat del turisme, negocis que el temps s'ha endut deixant-los en la memòria d'alguns afortunats i en els negatius de les càmeres que immortalitzaren aquells moments.I en aquest cas, hi he pogut caçar algunes de les imatges antigues del far des Botafoc que he penjat en aquesta segona entrada de Palm a palm.



El far des Botafoc és el far més vist de les Pitiüses i un dels més antics, juntament amb el de la Mola a Formentera, que hi ha a les Pitiüses, tots dos varen ser inaugurats l'any 1861. I aquest, el de Botafoc és, sense cap classe de dubte, el que més ha canviat de tots, el que ha passat d'estar alçat al que temps ha va ser una illa separada d'Eivissa, l'illa de Botafoc, a ser una part més de l'illa gràcies al port de la ciutat que ha anat guanyant constantment terreny a la mar fins convertir-se en un dels ports importants d'aquest racó del Mediterrani. 

En aquesta imatge ja s'intueix com s'ha unit l'illot amb

Eivissa a l'extrem esquerre de l'illeta de Botafoc
I és que aviat aquesta petita illa on algunes versions conten que hi nasqué Anníbal Barca passà a estar unit a l'illa d'Eivissa, en part imagín que per comoditat del faroler ja que si un cas havia d'anar i tornar per mar per tal de subministrar-se tant de petroli pel far com d'aliments per a ell i la família i això era lent. Però especialment degué ser ja la primera ampliació important que experimentà el port de Vila. Així començà l'odissea del port avançant mar endins que encara no ha acabat, més de cent anys després, amb els molls nous que ara hi fan i el que parla d'un possible, i mica polèmic, port esportiu a Talamanca. 


Una volta crescut el port feia falta créixer el far, s'havia quedat petit i havia d'il·luminar més milles endins de la mar per tal de ser vist, de nits, per les diverses embarcacions que anaven a Eivissa tant per carregar sal com per dur mercaderies o fer de correu. 

Les grans ampliacions, però, no han sét fins a aquest tombant del segle XX i els darrers anys del XXI en que s'ha construït un gran dic a l'entrada del port i ara s'està creant una àrea a l'interior del port perquè hi atraquin les grans embarcacions —creuers, carregadors, vaixells de passatge, algun dragamines, etcètera—. Jo encara record quan el dic de fora encara no hi era i de quan el construïen i la polèmica que això generà entre partidaris i detractors.

             Far des Botafoc sense dic (a primers del segle XX)          Far des Botafoc actualment, amb el dic i un creuer atracat.



Port ara fa uns anys, abans de l'obra actual.
I per veure què passa a l'actualitat Autoritat Portuària de Balears ha fet un vídeo que permet veure l'abans i el després d'aquest far mític de les Pitiüses i primer llum que es veu, sempre, quan anam a Eivissa, que ens indica que ja som a port.



video