Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Laia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Laia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de novembre de 2013

El monestir de la Mola

Avui he decidit, aprofitant que tenia una estoneta morta al pis, fer buidatge de fotos del mòbil. Si lles carpetes d'ordinador on hi emmagatzemam fotos són veritables tombes per a les fotos que avui en dia feim, esdevenint fosses comuns de records que un mai més mira; les carpetes dels dispositius mòbils són l'oblid en la seua màxima expressió.  

Ha sét trescant per dins d'aquestos búbuls dels records que hi he trobat unes imatges que vaig prendre un dia que na Laia i jo pujàrem a la Mola per veure'n el monestir i les vistes que hi ha des d'allà. Estic amb la idea que fins i tot la mar vaig vore. Ara, no pensem que parlam de la Mola que tenim a Formentera, encara que pareix ser que hi ha bastantes semblances. A totes dos Moles pot pujar-s'hi per un camí que transitaven, temps ha, frares i monjos: així a Formentera tenim el camí de sa Pujada o camí des Frares i a la Mola del Vallès hi tenim el camí dels monjos. Al cimerol de la Mola hi ha un monestir petitoi des d'on pot veure's mitja comarca i que la seua església dóna directament de cara a la muntanya de Montserrat, essent aqueixes, unes vistes precioses i privilegiades. A Formentera, a la Mola s'hi conserva la memòria d'un antic monestir immortalitzat en el nom de la vénda que hi ha al costat nord de la carretera, entre les antigues véndes des Far i de sa Cala. D'aquest monestir no en queda res més que alguna nota en documents medievals, suposicions d'on podria haver estat ubicat i algun testimoni residual en la toponímia del lloc: camí des Frares, vénda des Monestir, es caló de sant Agustí, plaça des Delme, es Carnatge o el pou des Verro són alguns d'aquests testimonis als quals faç referència.


Però no parlam de toponímia d'origen feudal a Formentera i sí de com de polida va ser l'excursió a la Mola del Vallès. Per arribar-hi hi ha que pujar per un camí envoltat de boscos i de miradors amb vistes impressionants i la ruta dura prop de dos horetes si un va sense presses, aprofitant per fer alguna foto, beure una mica d'aigua i deixar-se endur pel paisatge. Una volta un ha cuidat arribar dalt, el caminant es veu triplement premiat: el primer premi és que gràcies a Déu i a l'orografia del lloc deixa de caminar barda amunt i comença a caminar per pla, cosa que s'agraeix; el segon premi són les vistes que hi ha des d'allà amb Montserrat al fons i amb Barcelona (un bocinet de Barcelona) a l'altre extrem. Per últim, en haver vist prou la mar que s'obri camí Barcelona enllà arriba el tercer premi: el monestir de sant Llorenç del Munt.





dimarts, 15 d’octubre de 2013

Impressions parisenques

Ja fa un parell de dies que hem tornat de París. Na Laia i jo hi partírem a finals de la setmana passada per fer-hi un cap de setmana coincidint que era l'aniversari de na Laia. Ens allotjàrem a un hotelet cèntric que ens facilità que tenguéssim sempre, un peu ja a la destinació on volíem anar: Arc de Triomf, Montmatre, etc. Era sortir, desviar-se una miqueta, procurar no perdre's i voilà, ja havíem arribat. 

Així va ser com en un parell de dies poguérem visitar part dels monuments que hi ha per veure en aquella ciutat. Així  i tot hi ha que dir que ens en faltaren molts també, per veure però el temps ens obligà a prioritzar. Després d'un primer dia amb vaga de controladors aeris a França i de perdre'ns pels carrers parisencs mentre buscàvem l'hotel i ens plovia acabàrem tenint tota una tarda per visitar l'Arc de Triomf, els Camps Elisis (que són igualets al Passeig de Gràcia però d'un tamany infinitament més llarg, amb botigues encara més cares i sense les faroles d'en Gaudí) i després d'un breu passeig pel centre de la ciutat passant pel famós pont de l'Alma, acabàrem la jornada a Montmatre, devora el Sagrat Cor il·luminat de nits. Ara, ans de Montmatre coneguérem els encants dels Bateau Mouche i les seues excursions fluvials pel Sena. 

Així junt amb els dos dies que seguiren vérem molt per damunt el Louvre (veure'l sencer seria un cap de setmana, així i tot quan sortírem ja s'havia fet fosc); Nôtre Dame per fora, per dins i des de dalt amb les gàrgoles; la Santa Capella de París, que té els vitralls més colorits i més grossos que mai hagi vist. Pel tercer i darrer dia deixàrem la torre Eiffel, que va ser un dels punts on més fred he passat mai: vaig haver d'anar amb dos jerseis de llana per davall la jaca i així i tot tremolava, però no era l'únic que estava així. 

La cosa és que és una ciutat que tenia infravalorada. Sí que és ver que sovent peca de rosa, de cursi. I és que per ciutats cursis París, és clar. A la nit la torre Eiffel s'il·lumina tota de llumetes blanques que parpellegen i si un es descuida sent parelletes fer "Ooooh!" i com a herència dels llibres de Federico Moccia tots els ponts estan plens de candaus amb noms i dates. Així i tot és una destinació fantàstica i m'atreviria a dir que la ciutat sense aquest romanticisme prefabricat inclús perdria encant, igual la fa més polida i tot això. I és que la torre, de nits il·luminada és impressionant. 

Els preus parisencs són com els de l'aeroport, no exager, no. Una coca-cola fàcilment val 4,5€ i un panet normalet sense res d'especial arriba als 5€ amb la mateixa probabilitat que dos més dos fan quatre. La seua fama és que no és fàcil menjar-hi bé però per si algú que tenga intencions d'anar-hi properament em llegeix voldré recomanar-li un restaurant que em va agradar molt, i és que per menjar vàrem tenir sort: a banda d'aquest restaurant que ara indicaré, a Montmatre trobàrem una fira gastronòmica de les regions de França i així va ser com vàrem dinar d'un pa amb foie i llom frit d'ànec del Périgord i per postres una espècie de coca de cires del País Basc francès. Jo vaig acompanyar-ho amb l'error del dia: una cervesa corsa que no va ser gaire bona. Aquí va la direcció del restaurant que vull indicar ja que era molt bo, no era car i estava molt ben situat, just devora Nôtre Dame a segona línia:

Vins & Terroirs
66, rue Saint André des Arts. 75006 París

Que servesca de targeta aqueixa indicació. No vull oblidar tampoc el color verd claret pistatxo d'alguns homenets verds dels semàfors de la ciutat ni tampoc el que acabà sent el meu barri predilecte: el barri de le Marais. Té una plaça quadrada vermella preciosa, uns carrers amb molt d'encant i negocis encantadors. És una barriada plena de cafeteries, floristeries, pastisseries i botigues de tota classe com farmàcies, fruiteries, etc. És una zona plena de vida i l'única on vérem conservats dos edificis encara del segle XIV i una església amb unes placetes precioses: l'església de saint Gervais. Per esglésies però, a part de les gàrgoles de Nôtre Dame, la de saint Etienne, just devora el Partenó de París.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Un dia a s'Espalmador

Foto aèria de s'Espalmador amb s'Espardell de fons. Imatge extreta de Wiki Commons


Sovent en pensar amb les Pitiüses anomenam Formentera i Eivissa i ens quedam tan amples, sense pensar en les tantes altres illes i illots que formen el nostre petit arxipèlag. S'Espalmador és la tercera illa més gran de les Pitiüses i la major de les illes deshabitades. Illa on, fa un parell de setmanes na Laia i jo, desembarcàrem. 

s'Estanyol amb la seua fauna migratòria
Teníem dos opcions, aprofitar el dia fent platja i torrar-nos al Sol, o bé aprofitar l'avinentesa i conèixer l'illa. La barca ens va deixar al Racó de s'Alga (la badia on s'hi veuen tantes barques) i férem camí cap a s'Estanyol, llacuna de fang on molts d'insensats s'hi banyen i s'unten tots de fang d'aquest. Allà vérem com alguns turistes s'hi untaven i prosseguírem l'excursió. Volíem arribar a sa Guardiola, que és el punt més alt de l'illa i està custodiat per una torre de vigilància del segle XVIII. Així ho férem, i fins i tot tenguérem ocasió d'entrar i pujar a dalt de tot de la torre, punt des d'on podia veure's tota l'illa per les dos bandes, la de llevant i la de ponent. S'hi podien atalaiar des d'allí algunes altres torres de les moltes que envolten les nostres illes: la torre de ses Portes a Eivissa, i les de la Punta de la Gavina i de Punta Prima a Formentera. Érem talment enmig de tot, enmig d'on temps ha havia sét escenari de batalles navals entre corsaris eivissencs i pirates mahometans.  

En haver sortit de la torre i haver arribat l'hora de dinar aturàrem davall d'unes savines. Poc tardaren les sargantanes a fer-nos una visita, no fos cas que aconseguissen algun rosegó per menjar. Només faltava fer la platja de sa Torreta (la badia de l'esquerra) i arribar a la punta de sa Torreta, l'extrem nord de s'Espalmador. Des d'allí podia contemplar-se des de ben a prop l'impressionant far que hi ha a l'illa d'en Pou, i més al fons, el seu far germà, el de l'Illa des Penjats. 

De camí a la torre de sa Guardiola

Ja no podíem anar més enllà, així que tocava començar a baixar per agafar de nou la barca i tornar a Formentera. Per tal de no caminar per damunt les nostres passes, i vorejar del tot l'illa, començàrem a fer camí cap a la punta des Pas (l'extrem més meridional de l'illa) per la banda de Llevant de l'Illa. Banda que es notava que el vent la castiga bé, quan ve entre Mestral i Xaloc. Cala de Bocs Gros, cala de Bocs Petit, i per avall. Va dar temps i tot de fer un petit capbussó que, tot i que curt, va ser agraït, després d'una caminada així en agost. 

Era una excursió que tenia interès en fer, s'Espalmador és una illa plena d'històries i que tot i tenir-la pràcticament aferrada, avesats com n'estam, de la seua presència, sovent ni la miram quan passam per davant anant o venint d'Eivissa. Després de molts d'anys de no anar-hi, ara puc dir que ja he complit.

Els dos fars: el d'en Pou i el des Penjats i enmig, es Freu Gros.

dimecres, 22 d’agost de 2012

La mar de Formentera -blanc i negre-


Fa uns quants anys que en ser que torn a casa acostum a venir acompanyat de model que es deixa fer fotos sense queixar-se ni fer mala cara: gràcies. Aquí un exemple amb una excursió que férem fins el Torrent de s'Alga.

Si algú es demana per què penj fotografies d'abans de l'estiu la resposta és molt senzilla i em defineix també a prou bé: he perdut el carregador de les bateries de la càmera i he de valdre'm, almenys per unes setmanes, de fotos que he anat fent temps endarrere. Esper que hom em sàpiga perdonar.