Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Albert Ribas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Albert Ribas. Mostrar tots els missatges

dijous, 25 d’abril de 2013

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Enconillat, per Joan Albert Ribas



És una expressió pròpia de l’argot (1) dels caçadors. Es diu que uns cans estan enconillats quan s’han afartat de caçar. En aquestos casos, per molt que els obliguis a seguir, encara que els peguis, s’ajeuen i no obeeixen. Ens diuen així mateix que l’han sentida traduïda sui generis caçant per la península: ‘enconillado’, amb aquest mateix ús.
Al tom 4 del del Diccionari d’Alcover i Moll trobam una menció a aquest verb: enconillar és ‘cansar de menjar conill, o de parlar-ne, o de tenir-ne, etc. I l’expliquen com a pròpia de les Balears. Dins aquest etc. hi hauria el sentit amb què es fa servir a Eivissa.
No té res a veure aquesta expressió amb anar ‘en conill’ (2) pròpia del País Valencià i d’Eivissa o  ‘anar conill’ pròpia d’altres zones de parla catalana, que vol dir completament nu. Coromines diu que a través d’una metonímia ‘pell de conill’, ‘la pell més vulgar’, ‘pell en general’, d’on ‘en pell’> despullat. La metonímia  consisteix a designar una noció amb el nom d’una altra, el contingut pel continent, etc.
La paraula conill, de la qual provenen les expressions que hem explicat, té un origen molt curiós. Deriva del llatí CUNICULUS que havia fet referència tant a l’animal com també a la  seua lludriguera o, també, a qualsevol galeria subterrània.
(1) En aquest cas es fa servir la paraula argot en el sentit de varietat de llengua característica d’un grup humà determinat. És un mot d’origen francès que en un primer moment (segle XVII) en aquesta llengua feia referència a una agrupació de malfactors, d’aquí, tal vegada, el seu ús desviat en molts de casos.
(2) Apareix al llibre Ibiza. Guia del turista de Pérez Cabrero documentat en la forma ‘encuní’ que tradueix com ‘desnudo’.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Caduf, per Joan Albert Ribas



La paraula caduf fa referència a cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, ampes de boca i amb un foradet al sòl, que van lligats a la corda o a la cadena d’una sénia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la. Aquesta paraula prové de l’àrab qadús que té el significat de poal i també de caduf. Aquesta llengua l’havia tret del llatí CADUS que significava ‘gerro, barril’.
La primera volta que apareix documentat aquest mot en català és a l’any 1316 en un document mallorquí: per gerras e per cadufs… Apareix després a la novel·la de Joanot Martorell (s. XV) Tirant lo Blanc, en la qual explica així el distintiu d’un cavaller: portava per divisa ródes de sénia, amb los cadufs tots d’or i foradats al sòl.
I quina és la relació entre aquestos recipients de sénia i l’expressió fer cadufos? La relació podríem dir que és de contaminació: La paraula caduf, usual, popular, va ‘contaminar’ la paraula caduc (del llatí CADUCU), mot que vol dir acció i dita pròpia d’una persona que desvarieja, i l’expressió ‘fer caducs’ va passar a ser a ‘fer cadufos’ ( o catúfols o gatúfols…). L’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover a l’obra Mirall de la veu i el crit (1955) ens dóna un exemple del ús d’aquesta poc usual paraula caduc: Degué sentir molt íntimament el caduc de la seua senyora.
Caduc, però és una paraula avui gairebé desconeguda i la paraula caduf ha passat a tenir els dos significats, el de recipient i el de repapieig, i així apareix avui al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans on la paraula caduf o catúfol  (en algunes zones de Catalunya diuen ‘fer catúfols’) té  els dos sentits, el recte i el figurat.
Hi ha un derivat eivissenc de la paraula caduf que esmenta A. Pérez Cabrero aIbiza. Guía del turista (1909), és el verb cadufar que l’investigador eivissenc tradueix al castellà ‘chochear’

dimarts, 2 d’abril de 2013

Bastaix, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

dilluns, 25 de març de 2013

Cuinat, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

dimecres, 13 de març de 2013

Bandarra, per Joan Albert Ribas



La paraula bandarra, pròpia de les varietats populars i familiars de la nostra llengua, no és un castellanisme, no apareix ni tan sols a la darrera edició delDiccionario de la lengua española de la Real Academia. És però una paraula que compartim amb un altre idioma ibèric, el portuguès. En aquesta darrera llengua bandarra està documentat de mitjan segle XVI i fa actualment referència a un homem vadío, ocioso. El lingüista alemany especialitzat en llenguatges romànics picarescos Max L. Wagner -fixau-vos quants d’estudiosos d’aquesta procedència hi ha a la història de les llengües romàniques- la tradueix del portuguès a l’alemany per ‘home ociós, lladregot, gandul’ (müssiggänger, tagedieb, faulenzer), que seria aplicable també al bandarra de la llengua catalana. No és probable que es tracti de la influència d’una de les dues llengües en l’altra, sinó que, seguint Coromines, és més fàcil que siguin derivats paral·lels, provinents en les dues llengües de la paraulamandra, (=peresa) passant per un derivat mandrarra i per una dissimilació arribar al bandarra actual i compartit.
Fins i tot a Portugal hi havia una revista literària Bandarra i és malnom de personatges històrics coneguts, com el sabater Bandarra, poeta popular i visionari.
Però curiosament encara que avui predomini en la nostra llengua l’aplicació d’aquest apel·latiu a homes es troba documentat de més antic aplicada a dones, com a sinònim de dona grossera i deixada, que no va endreçada ni treballa i fins i tot com a sinònim de prostituta: …Que si ell és un infeliç, que si ella és una bandarra… apareix en una narració del recull Pinya de rosa de Joaquim Ruyra on parla d’una dona d’aquestes característiques. Explica Coromines en parlar d’aquesta paraula que no és fins a la meitat dels anys vint del nostre segle en què comença a guanyar terreny referida a home sense escrúpols, desvergonyit.
Fins i tot als ambients artístics catalans d’entre la darreria del XIX i el XX apareix com a adjectiu aplicat a l’art mig bohemi, ultrarealista. En tenim fins i tot una referencia literària, d’aquest ús: “Parlaven de la seva nit de nuvis, i aquell home (…) ens va contar la seva amb un naturalisme cru, amb una mena d’art bandarra, que no deixava res per gras…” (Pere Coromines, Les presons imaginàries, 1899).

dilluns, 25 de febrer de 2013

Fer estaries, per Joan Albert Ribas



La paraula estaria deriva del verb estar , del llatí STARE, que al seu origen tenia l’ús d’estar dret, estar-se ferm, estar immòbil. Trobam documentat el verb estar en català des dels primers textos catalans, com les Homilies d’Organyà, del segle XII.
El primer sentit d’estaria és el de permanència en un lloc, però Joan Coromines hi afegeix un matís que consideram important, la insinuació que tira a allargar-se  massa, no acabar-se promptament.
La paraula estaria té també un ús nàutic que ens serveix de guia per trobar sentit a l’expressió de què avui parlam: fa referència al temps d’excés que passa una embarcació dins un port, generalment per falta de càrrega;. També Coromines cita al tom III del seu Diccionari etimològic i complementari, una completa explicació d’aquest ús dins el vocaburari de la navegació de transports que resumim : L’estaria és la detenció que fa en qualsevol port una embarcació, la despesa que hi causa; a les pòlisses de nòlits se solen pactar alguns dies per carregar i descarregar, aquestos dies es diuen estaries o demores nàutiques, entre les quals es diferencien les regulars i les irregulars,; les regulars en ordinàries i extraordinàries i aquestes darreres s’anomenen també sobrestaries, per a les quals se sol convenir un tant diari.
Fer estaries com a expressió col·loquial la trobam documentada a les obres de l’escriptor gironí Joaquim Ruyra (1858-1939), que passà llargs períodes a la Costa Brava i que reprodueix en algunes de les seues obres fidelment la parla dels pescadors i els pagesos de la zona, als diàlegs dels quals apareix sovent l’article salat (es,sa) que encara avui s’hi fa servir. No oblidem, per altra banda, que d’aquella zona provenien una part dels repobladors de les nostres illes del segle XIII. Així Ruyra explica que ‘fer estaries’ és perdre el temps, cançonejar, l’ús que té actualment a les nostres illes. Aquesta expressió és ben viva en la nostra parla: ‘Deixa de fer estaries i ajuda’m, que tenc molta feina’ podem sentir que diu un pare al seu fill que no fa res de profit o senzillament no fa res.
També Artur Pérez Cabrero parla d’estaria a Ibiza. Guía del turista, publicat l’any 1909 a Barcelona. És un llibre que  se cita amb freqüència en aquesta secció perquè ens serveix de referència per conèixer el català a Eivissa a la primeria del segle XX; la tradueix al castellà demoras.

divendres, 15 de febrer de 2013

Pagellar, per Joan Albert Ribas

És curiós, però no és un cas únic en el català ni en altres llengües, que trobem dues paraules que s’escriuen i es pronuncien igual, però amb significats diferents, és el que s’anomena homonímia. En el cas que estudiam avui són dos pagells diferents
-La més usual en la nostra parla i la que res té a veure amb l’article d’avui, dóna nom a un peix, i prové del llatí PAGELLU, diminutiu de PAGRU, paraules que en llatí servien també per identificar dues classes de peixos.
-L’altre pagell era una làmina de metall que servia de marca per verificar que un pes o mesura havia estat aprovat pel mostassaf (1) o un altre funcionari autoritzat. Aquesta paraula ve del llatí PAGELLA, diminutiu de PAGINA, cara o full
Així pagellar era comprovar si els pesos i les mesures eren legals. Amb un poc d’imaginació no és difícil imaginar que quan a una xíndria la pagellam, n’extreim una porció d’una forma quadrangular semblant a la d’aquestes làmines de què hem parlat i, a més, veient-i tastant aquest pagell podem conèixer si està en el seu punt, ve a ser una marca de qualitat semblant a la que aquells funcionaris feien servir per als pesos i les mesures. També la pagella és en alguns territoris de parla catalana un tipus de mesura agrària (la trobam documentada per a raïm i olives al Rosselló i a Mallorca).
Per pagellar una xíndria (o un meló), com hem dit, li hem de fer una incisió amb un objecte tallant, així podem dir popularment ‘et pagellaré’ amenaçant amb una arma blanca, és a dir amb les armes de mà que fereixen amb la punta o el tall, o ‘l’han pagellat’ quan han ferit algú amb una d’aquestes armes.
Tenim notícia també de l’ús de pagellar amb el sentit de calcular: ‘S’escarada la pagellaven de vint-i-dos dies’ (calculaven que hi havia vint-i-dos dies de feina) posen com a exemple Alcover i Moll al seu Diccionari.
(1) El mostassaf era un funcionari municipal encarregat de contrastar els pesos i les mesures, de comprovar la bona qualitat dels queviures i altres coses vendibles i de vetllar per l’observança dels preus assignats oficialment. Els llibres dels mostassafs tenen avui un gran interès per als estudiosos de la nostra llengua i de la nostra història per la gran quantitat de dades lingüístiques i històriques que s’hi poden obtenir.



dimarts, 5 de febrer de 2013

Mac, per Joan Albert Ribas



Encara que paregui que hagi de ser al contrari, la paraula mac és posterior, és un derivat postverbal del verb català macar, que té el sentit de danyar un cos colpejant-lo o comprimint-lo violentament; també està documentat el verbmacar-se amb el sentit de fer-se malbé una furita pels colps que ha rebut. Un mac és una pedra, de distint fomat  segons on es digui. Al Diccionari d’Alcover i Moll diuen que ‘A Mallorca i a Menorca un mac no sol ser més gros que un puny d’un home i  a Eivissa es diu mac a pedres més grosses, tant com el cap’. Molt més grosses si atenem l’explicació que fa Joan Coromines al tom V de la seua magna obra Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, qui, en una excursió lingüística que va fer l’any 1963 a Formentera, va  demanar a què es referien en parlar dels macs li digueren que els macs eren unes penyes. Així veim que a les Pitiüses els macs tenen una grossària variable perquè sinó no s’explicaria la paraula macada, usual amb el sentit de pedrada, ja que si fossin sempre tan grosses serien males de tirar.
I un mac de fer trons? Primer ho explicarem en el seu sentit recte i després en el figurat. Els macs de fer trons eren unes pedres grosses que es col·locaven en un lloc  principal dels nostres pobles, moltes voltes davant l’església,  amb la curiosa funció de fer de blanc de les ires dels homes que, ‘carregats’ per motius diversos, baralles, decepcions amoroses… ‘descarregaven’ tots els seus nervis disparant pistoles o catxorrillos contra aquestes pedres; el mac de fer trons tenia, idò, un sentit terapeùtic i evitava mals majors.
Per això l’expressió  ‘ser -o no ser, ja que s’usa més en el sentit negatiu- el mac de fer trons’ es feia servir per dir que una persona era, o no era, o no volia ser,  el blanc on descarregar totes les culpes, ser l’objecte de totes les renyades o de tots els càstigs.
Hem trobat també en aquesta gran font d’informació lingüística i cultural que són les nostres rondalles l’expressió fer posar es mac en terra; és a la que es diu ‘Es àngels sense cames’  (1) en la qual s’explica perquè els àngels no tenen sexe, llegiu-la. Aquesta expressió té el sentit de vèncer algú, com podem veure en el text: …Idò bé, a Nostro Senyor, segons contem, no li costà gaire es retre’l i fer-li posar es mac en terra.  El vençut va ser el dianye, castigat en aquesta mateixa rondalla al foc de l’infern.
(1) Rondaies de quan el bon Jesús anava pel món, 1974.

dijous, 31 de gener de 2013

Grifons, per Joan Albert Ribas



Per explicar l’origen d’aquesta paraula ens hem de remuntar a la mitologia. La paraula grifó com a sinònima d’aixeta prové del costum de fer sortir l’aigua de les fonts i piques de la boca d’aquesta figura (1). Amb aquest sentit de tros de canó al final d’una conducció d’aigua o un altre líquid la trobam documentada en català al final del segle XIV: Manamvos que trametats un destil·lador de uns XII cantes ab son grifó de coure (2) i a molts de documents posteriors: Ha arribat així mateix als nostres dies, ja que a Mallorca se segueix usant la paraula grifó per a les modernes instal·lacions d’aigua corrent; apareix també al Diccionari de la llengua catalana amb aquest significat.
 Posteriorment la paraula grifó passà del sentit de brollar al de brotar i així trobam aquesta paraula, amb diferents variants, aplicada a rebrots que surten a la soca d’una planta, a grills, ulls o llucs que surten en una patata o altres tubèrculs o a les cebes… I hi ha documentat el verb grifonar amb el sentit de ‘treure grifons o rebrotar’ en algunes zones de parla catalana.
No és dificil a partir d’aquí fer un petit exercici mental per veure en aquestos pinyots de les peces de fang els grifons que surten en una planta o en una patata, a la qual cosa ens ajuda a més, i ens serveix de clau per traçar el paral·lelisme, l’existència d’una paraula documentada a Eivissa per Alcover en una de les seues excursions filològiques com és grifonet que es fa servir a Eivissa per donar nom a un granet vermell que surt dins el nas, que encara s’atraca més per la seua forma als pinyotets a què feia referència el noste comunicant.
(1) Els grifons o grius eren animals mitològics de cap i ales de rapaç i cos de lleó que s’han associat a un sentit de vigilància i protecció.
(2) Document de l’any 1398 citat per Josep Maria Roca a La Medicina Catalana en temps de Rei Martí, publicat l’any 1919.

divendres, 25 de gener de 2013

Gerret, per Joan Albert Ribas

La paraula gerret és d’origen llatí, prové de GERRES, que en aquesta llengua feia referència també a un nom de peix. Dos escriptors llatins del segle I de la nostra era fan referència a aquest peix; Marcial usà el nom de GERRES per fer referència a un  peix salat i de poc preu. i el també escriptor -més científic que literari- Plini el Vell l’usa com a nom de peix de mar petit i no gaire apreciat.
A Eivissa, segons comenta Joan Coromines, li explicaren uns pescadors en una de les seues visites filològiques (1963) que a ses Covetes s’hi agafava molt de gerret i que n’hi havia dues espècies: el gerret imperial -que segons aquest lingüista equival a la gerla d’altres zones de parla catalana- i el gerret pàmfil que és el gerret conegut amb aquest mateix nom simple en altres zones. Pérez Cabrero diu a Ibiza. Guía del turista  (1909) que el gerret es diucaramel en castellà.
Fa un comentari Alcover al tom 6 del seu Diccionari sobre el poder adquisitiu dels consumidors de gerret, diu literalment: és peix comestible que es despatxa molt entre la gent pobra. Abundant en aquest tema Antoni Prats Calbet a La pesca d’abans a les Pitiüses (publicat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera l’any 1997) comenta que amb arts de pesca tan populars com l’artet o la xàvega s’hi agafava gerret en abundància i els crits de gerret de xàvega! gerret d’artet! eren pregonats acabats d’arribar els llaüts i quan n’hi havia molt se’n regalava a tothom que en volia. Conclou Prats Calbet que tant el gerret com el sorell tenien preus que estaven a l’abast de totes les butxaques.
Això no fa però que davant una greixonera de gerret escabetxat o un arròs amb gerret frit i pinya de col ¾típic en un temps de la quaresma¾ o gerret torrat dalt unes brases… no se senti dir algunes voltes: … si el gerret anàs a tres o quatre mil pessetes el quilo, la gent se’l rifaria, però com va barat…L’escriptor eivissenc Joan Castelló Guasch conta a Greix vermei i altres escrits que de gerret « sa temporada de març i abril és quan hi ha sa plena, quan compareix a sa plaça aquell gerret mitjancer, gordet de lloms, femella i tot ouat, i tan gustós i tan bo, lo mateix per torrar i fregir com per coure (…) Aquest peix que de sempre ha set mitja vida pes eivissencs i formenterers, i que no té altre mal que haver-n’hi molt i valdre pocs sous”.
Es tracta, com veim, d’una espècie molt popular i en aquestos casos trobam a diversos llocs usos diversos en sentit figurat i en frases fetes: com a persona raquítica o malgirbada; a Mallorca també es diu ‘tirar es gerret’ amb el sentit de mocar-se i ‘tocar es gerret a algú’ vol dir donar-li llenya.



dissabte, 19 de gener de 2013

Fonyar, per Joan Albert Ribas



La paraula fonyar prové del llatí vulgar FUNDIARE, furgar, remenar a fons, provinent de FUNDUS, fons. En un principi té el sentit d’aixafar una cosa per la pressió, per un colp fort o picant-la. La primera documentació d’aquest mot la trobam en un cronista i càrrec públic ben relacionat amb Eivissa: Ramon Muntaner, nascut a Perelada l’any 1265, autor d’una reconeguda Crònica, militar i batle d’Eivissa entre 1332 i 1336, any de la seua mort.
Però fonyar a Eivissa té un sentit específic: igualment té l’ús d’aixafar una cosa per la pressió, però bàsicament per la pressió del peu. Aquest ús no és tanmateix únic d’Eivissa, també en altres zones de parla catalana es fa servir la paraula fonyar com a sinònima de trepitjar, però en aquestes altres zones amb l’únic ús de fonyar raïm per fer-ne vi; segurament aquest va ser el primer sentit pitiús d’aquest mot, per més endavant generalitzar-se a totes les altres fonyades. L’acció de ‘fonyar la verema’ la trobam explicada al Diccionari català-llatí de J Lacavalleria, publicat a Barcelona l’any 1696. Un interessant material de l’escriptor mallorquí Marià Aguiló (1825-1897) publicat per l’Institut d’Estudis Catalans amb el nom de Diccionari Aguiló, en vuit volums entre 1914 i 1934 explica també que a Eivissa es diu fonyar al que en altres comarques es diu trepitjar.
La relació de fonyar amb el vi la trobam en diferents textos catalans produïts a Eivissa: La paraula fonyador, derivada de la que avui comentam i que fa referència al recipient dins el qual es fonya el raïm, la trobam citada en un document eivissenc del segle XVII, els Capítols de Política i bon govern de l’illa d’Eivissa fets en 1655 on es fixen, entre altres preus, les tarifes que han cobrar els fusters: que los fusters no pugan excedir de…fonyador quinse sous.
Marià Villangómez, a L’any en estampes, (1956) dóna un to literari al mot que avui estudiam: “amb el falçó de la verema a la mà i els peus rojos de lafonyada, l’any agrícola s’ha acabat”.
També a les rondalles eivissenques hi trobam exemples d’una paraula tan viva en la nostra llengua. És a la titulada ‘Es sac d’en Labranyà’ en la qual en Murades, el gegant que habitava -en un temps i segons la literatura popular- el castell de s’illa Murada, situada al municipi de Sant Joan de Labritja, a l’est de la punta de sa Creu, mentre encalçava na Marieta heroïna protagonista d’aquest conte, amb aquells peus tan grossos i aquelles passes tan llargues no mirava a on fonyava.
La paraula enfonyar, que té el sentit d’amagar, de posar a dins, d’introduir dins un cos, té el mateix origen que fonyar.

dissabte, 12 de gener de 2013

Estugós, per Joan Albert Ribas



L’adjectiu estugósestugosa, dit en alguns llocs de Menorca i d’Eivissa estuvós i estuvosa, prové de la paraula llatina AESTUOSUS ‘agitat, inquiet, vacil·lant’ (pròpiament efervescent, xafogós); partint d’aquell sentit degué passar a ‘molt triat en el menjar’, i aplicat més generalment es diu d’una persona que fa cara de fastig o de repugnància a tot. Joan Coromines cita un document en llatí del segle VI en què AESTUATIONES s’aplica a les repugnàncies de l’estómac. A Mallorca Alcover recollí el següent refrany que se’n riuy dels estugosos: ‘Tots es estugosos són bruts’.
L’esmentat amb certa freqüència pels estudiosos de la llengua catalana Nuevo Diccionario mallorquín-castellano-latín de J. Amengual (1858-1875)afegeix una connotació que afegeix un aspecte de conducta a l’adjectiu que avui estudiam: nimiamente delicado y que hace náuseas a todo.
Aquesta descripció del filòleg mallorquí Amengual Reus (1793-1876), ens serveix perfectament per parlar del ‘senyor de Vila’ protagonista de la rondalla de Joan Castelló Guasch ‘No rigues que rigut no sigues’ (1). Aquest personatge se n’anà a sa Cala, prop de can Rei per més senyes, on havia heretat una hisenda. La seua intenció era demostrar que era l’amo i que era més llest que els que habitaven aquella zona. Com solia fer-se en aquell temps, a l’hora de dinar el majoral li passa la marranxa de vi amb què tots bebien al senyor que “es mirà quins eren es de sa casa: una majoreta tota es portellada, ja ben empesa d’anys, es majoral i sa dona i es seu fii, un garrit que no arribaria encara an es deu. I fent una mica s’estuvós, dugué:
…No teniu un got?”.


Lògicament, i com ja anuncia el títol de la rondalla eivissenca, el senyor tornarà a Vila, després de moltes peripècies perdut pes bosc, gelat de fred, tot remolcat i mig mort de por. Es un f És un fet ja estudiat que a les rondalles, de creació eminentment rural, els pagesos prenen venjança de diversos greuges ridiculitzant els senyors de Dalt Vila moltes vegades propietaris de les terres que aquells treballaven.
(1) Rondaies i contes d’Eivissa, 1961




dilluns, 31 de desembre de 2012

Anar gat, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
La paraula gat prové del llatí tardà CATTUS, i apareix en català en la forma que té avui ja des dels primers textos. A l’antiguitat clàssica el gat domèstic no era conegut, només el salvatge anomenat FELES, que ha donat en català la forma sinònima de la que avui estudiam felí, i la forma culta fèlids, que és la família de mamífers carnívors digitígrads (que camina només posant els dits en terra) família a la qual pertanyen, a més del gat, el lleó, el tigre, el lleopard, el puma…
Llavors, lògicament, trobam diversos objectes materials que per la forma o l’aplicació, poden comparar-se al gat domèstic: com el gat d’aixercar objectes sense esforç. I quina relació hi ha entre el gat domèstic  -segurament abstemi- i les gateres alcohòliques? L’explicació és molt curiosa: antigament les bótes (1) de vi, les petites, les de beure al gallet, s’havien fet de pell de gat, fins i tot algunes arribaven a recordar amb la seua forma la de l’animal. Al Diccionarid’Alcover i Moll apareix definida la forma gat, entre moles altres, com un recipient de cuiro per portar-hi vi.
D’aquí, podem suposar que popularment es degué fer servir la forma agafar un gat amb el sentit d’agafar el recipient on hi havia la beguda i fer-ne ús i després es passà a altres expressions paregudes com dur un bon gat, o una gatera… Una altra explicació, sobre la relació entre els gats i els beguts és per explicar els crits que fan els borratxos és que recorden els gats quan meulen. La paraula borratxo prové de borratxa, que precisament és també el nom d’un altre recipient fet de pell per portar-hi vi. Aquesta paraula és d’origen àrab i està emparentada amb les nostres marranxes. A la rondalla ‘Es flaons de mossènyer Pallarès’ (2) aquest conegut mossenyer per dur la salpassa a les cases duia una marranxeta d’aigua beneïda.
En un article que va aparèixer a l’almanac El Pitiús de l’any 1995 titulat ‘D’anar gat a sa xumassera’, el filòleg Marià Torres va recollir quasi un centenar de maneres d’expressar l’estat d’anar begut; les va recollir durant l’estiu de 1994 a Sant Antoni de Portmany; és aquesta una mostra, com diu l’autor a la introducció d’aquest recull, de la riquesa lingüística del català d’Eivissa. Entre elles apareix també la forma agafar o dur un moix o una moixa; aquest mot, sinònim de gat, s’ha convertit en la paraula usual a Mallorca i Menorca per designar aquest animal.
(1) La bóta ‘recipient’ porta accent diacrític (=distintiu) per diferenciar-la de la bota ‘calçat’.
(2) Apareix a Rondaies eivissenques, de 1952, reeditada l’any 1995 per l’Institut d’Estudis Eivissencs.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Esquella, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas:
La paraula esquella és d’origen germànic, segons Coromines probablement porvé del gòtic SKILLA, amb el mateix ús. Encara que ara se sol fer servir per designar la campana que porta el bestiar penjada pel coll, antigament en català s’usava per fer referència a tot tipus de campana. Tenim documentacions de l’obra de ramon Llull en què escriu que en aquella sgleya havia una esquella que sonava molt noblement.


Aquesta paraula però s’anà generalitzant coma a aquesta campana cilindrica o de vegades un poc aplanada que normalment es posen a l’animal que guia els restants.
Hi ha memòria d’un costum eivissenc, s’esquellada.  del dia de Sant Pere (i sembla que també n’hi havia hagut el dia  Sant Joan) que hi ha notícia que s’havia celebrat a Sant Antoni, a Sant Josep, a Sant Jordi i segurament a altres bandes. Aquesta tradició, també coneguda amb el nom de rodada de cabres(1), consisitia en una desfilada d’un ramat de cabres amb un boc davant amb una esquella grossa acompanyats de tambors i castanyoles. A la de Sant Antoni els animals passaven la nit en un corral que deixava un vesí de sa Vorera i començaven el seu recorregut més o menys on ara hi ha l’estàtua des Verro. Feien nou voltes a l’Església de Sant Antoni i, acabada la missa, el mossènyer beneïa els animals. A continuació un familiar del capellà i la resta dels parroquians, proveïts dels corresponents recipients participaven en una munyida i es repartia llet a qui en volia. També en trobam una referència a l’obra de Juan Marí ‘Botja’ Mis memorias on conta que, per una vegada, es recuperà aquesta tradició per a la festa de Sant Isidre del mes de maig de 1948 i que les cabres foren munyides davall unes figueres.
Tenim també una referència literària sobre la paraula esquella. Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) autor de peces teatrals humorístiques i caricaturesques va donar el nom de L’esquella de la torratxa (1864) a una obra teatral on parla de tripijocs electorals, burlant-se amb el títol d’una obra de teatre històric seriós que es deia Las campanas de la Almudaina. El nom d’aquesta obra, d’esclatant èxit, va servir de títol a una important publicació humorística catalana: L’esquella de la Torratxaperiòdic satíric en el qual col·laborà l’eivissenc Josep Costa ‘Picarol’.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Escalivar, per Joan Albert Ribas



Per Joan Albert Ribas: El primer ús d’escalivar fa referència a coure damunt caliu. El caliu, del llatí CALIVU, són les brases que queden després d’apagar la flama d’un foc i que es conserven sense extingir-se del tot  Precisament una escalivada és un plat típic de la cuina catalana fet, normalment, de pebreres, albergénies, cebes, torrades al caliu. Llavò es pelen es treuen les llavors a les pebreres i només s’hi sol afegir un raig d’un bon oli d’oliva i un espolsim de sal, encara que segons els receptaris que consultem hi ha gent que a l’escalivada hi afegeix cebes, tomates i patates també escalivades.
A partir d’aquí aquest verb agafa diversos usos per extensió: per exemple patir els efectes d’una calor excessiva; en algunes comarques diuen que la terra s’escaliva quan, per no haver-la llaurat  degudament, el sol fort la crema.
Però l’ús més freqüent a Eivissa i Formentera com a moltes altres zones de llengua catalana és en el sentit d’escarmentar, amb aquest únic sentit l’explica Pérez-Cabrero a Ibiza. Guia dels turista, de 1909: Si no l’escalives ho tornarà a fer, posa com a exemple el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
A diferents textos eivissencs trobam referències d’aquest ús: Jo sempre el port amollat/ que és molt amic de sa caça/ i em dóna bon resultat/ si escaliva alguna rata,va sentir Joan Coromines quan estigué a Eivissa. En una magnífica guía en castellà que es diu Ibiza y Formentera, índice para el viajero que va publicar Joan Castelló l’any 1951 apareix aquesta cita de la nostra literatura popular: …anau ben errats si us pensau que per això s’escalivà na Lletrudis.Alcover i Moll citen una dita menorquina i eivissenca en què apareix aquest verb: Oli d’oliva, tot mal escaliva, que seria un magnífic eslògan per a una campanya promocional d’aquest producte.  Un refrany ben amenaçador diu:Castigau-ne un i n’escalivareu cent un, i encara un altre diu: Un escalivat val per deu (o per cent o per mil) que vol dir que qui ha patit experiències desagradables sol estar prevengut contra altres esdeveniments perillosos.
 També apareix aquesta paraula al Llibre d’Eivissa, del màxim exponent de les lletres catalanes a Eivissa com és Marià Villangómez, del qual l’any 2013 és commmemora amb activitats molt variades, el centenari del seu naixement. Aquest Llibre és el precedent d’EivissaLa terra, la història, la gent (1),  és al capítol titulat Antologia de proses eivissenques, on recull la rondalla ‘Es fameliar’.
(1) Ambdós publicats a l’Editorial Selecta de Barcelona, l’any 1957 i l’any 1974 respectivament.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Anar de comares



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
La paraula comare fa referència en el seu origen a la relació de la padrina d’un infant amb el padrí i els pares d’aquest infant. Prové de la paraula llatina COMMATRE, amb el mateix significat. en alguns documents hem trobat també aplicada la paraula comare a la llevanera o llevadora, és a dir a la persona que assiteix les dones durant el part, que els “lleva” l’infant.


El costum popular de l’anar de comares té a veure amb l’alegria amb que és rebut entre els pares, la família i el cercle d’amistats el naixement d’un nou fill. Fa una explicació d’un antic costum pitiús anomenat ‘la festa de les comares’ Isidor Macabich al tom IV de la seua Historia de Ibiza, subtitulat Costumbrismo. Diu Macabich que aquest costum a les Pitiüses, a diferència d’altres llocs, era molt respectuós amb la mare: en comptes d’importunar-la en els moments que més assossec necessitava passaven quinze dies fins que cabalment no rebia ni els seus parents més pròxims, ni les millors amigues, ni tan sols els mateixos padrins del seu fill. Passades aquestes dues setmanes se celebrava aquesta festa de les comares, que es convertia en un homenatge a la mare: aquesta s’engalanava , vestia el seu fill amb la millor roba que tenia i preparava un dinar per a totes les visites. A partir de les deu començaven a arribar les convidades vestides de festa i provistes amb una ccistella plena de menjars de divesos tipus segons les possibilitats de cada família coberta amb un mocador de seda. Cada convidada fa compliments diversos per a la mare i per a l’infant. Normalment explica Macabich les persones convidades,abans de seure a taula per dinar es feien pregar molt i la mestressa de casa apurava la pacièncicia i suplicava a les persones més avançades d’edat que s’asseguessin als llocs de preferència i després d’elles la resta de convidats. En aquesta festa, lògicament es formen rotlos on es fan multitud de bromes, acudits, comentaris satírics… D’aquí, per tant, provenen les paraules derivades de comare comareig, que té el sentit de murmuració, de xerradissa i el verb comarejar que és definit pel diccionari ‘fer com les comares, passar el temps d’una banda a l’altra murmurant, xafardejant’. Fins i tot hem trobat  una expressió popular que diu ‘sap més que una comare’.
Segurament Macabich va escriure l’article que hem comentat a la defensiva, amb la intenció de desmentir les informacions d’alguns viatgers que escrigueren sobre Eivissa segons els quals a qui es feia el major  homenatge era al pare de la criatura, no a la mare, amb unes salutacions i uns formulismes de marcat caràcter sexual.
D’aquest contum antic n’han quedat més recentment l’acció d’anar de comares, que, amb diferents variants, era més o menys així: Després de la quarentena (normalment, a causa de la mortalitat infantil, els infants es batiaven poc després de néixer i la mare moltes voltes no assistia a batiar), la mare portava l’infant a l’església de nou amb la mateixa roba del batiar i ja després la família i les amistats acudien a la casa on havia passat la bona nova i hi portaven uns presents ben especials: una gallina negra polida i ufanosa, ensaïmades, una lliura de xocolata i si era una casa on no n’hi havia fins i tot alguna dotzena d’ous i algun paquet de fideus finets per fer sopa amb el brou de la gallina. Aquest costum d’obsequiar amb presents semblants es conserva encara entre algunes famílies de la nostra illa.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Embadalit i embadocat



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Fixau-vos que les dues formes són definides pel dicicionari d’una forma semblant: Embadalit, participi del verb embadalir, vol dir tenir l’ànim suspès en la contemplació d’alguna cosa. S’embadalí amb el seu cant. Embadalia la gent amb algun dels seus jocs de mans.


Embadocat, participi del verb embadocar, té una definició semblant: quedar abstret en la contemplació d’alguna cosa.
Les dues paraules comparteixen origen: són derivats del verb badar, verb que té el significat d’obrir la boca o els ulls, encantar-se mirant alguna cosa, però també obrir-se una cosa (una finestra, una flor, el cap) i aquest va ser precisament el seu primer ús. Aquesta paraula prové del llatí vulgar BATARE,d’origen onomatopeic, ja que s’ha format sobre bat o ba, que es el so que es fa quan obrim la boca  en expressió de sorpresa o d’admiració, o quan feim badalls.
Encara que comparteixen origen i fins i tot sembla que les definicions dels diccionaris les fan sinònimes i poden usar-se indistintament, pareix que, inconscientment, l’ús que en feim sigui el mateix. Tal volta les passes posteriors que seguiren en la seua formació aquestes dues paraules poden haver marcat aquesta diferenciació que feim els usuaris, tal volta de fa segles, en el seu ús:
La paraula badoc, lligada amb embadocat, ja la tenim documentada en la poesia d’Ausiàs Marc, segle XV,  amb el sentit de simple, de distret, de curt d’enteniment.
En canvi la paraula embadalir s’ha format amb la influència de delit, del llatí DELECTU, que vol dir plaer de l’anim  o dels sentits.
Si us hi fixau tenim tendència a dir embadalit quan algú s’encanta, té l’atenció distreta amb alguna cosa elevada: la sensació que produeix un cant, la presència d’una persona estimada, l’admiració de la naturalesa. Hi ha, en canvi tendència a fer servir embadocat quan algú es distreu quan no s’ha de distreure, està descentrat quan no hi hauria d’estar.

dijous, 15 de novembre de 2012

Barsa, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Una barsa és una espècie de senalla d’espart (i en alguns llocs de palmes o de vímet) normalment amb tapadora, que es fa servir per dur-hi utensilis diversos. El seu origen lingüístic l’hem de remuntar a la paraula barcella, nom d’una mesura de capacitat per a àrids (=grans de cereals i de llegum). Farà també referència posteriorment a l’utensili amb que es mesura una barcella de gra i des d’aquí, ja trobam documentat amb aquest sentit de bossa, de senalla l’any 1531 a l’Espill ol libre de les dones la paraula barsa: ‘…no portau taça ni carabaça/ barça, cerró (=avui sarró, que és un altre tipus de bossa amb usos diversos). Precisament l’autor de la reconeguda edició crítica de 1905 d’aquesta obra, l’erudit canonge valencià Roc Chabàs ens posa sobre la pista sobre altres usos de la barsa. Diu que es duia antigament a la barra del carro per col·locar-hi l’aigua, el vi i el menjar, diu que sol ser d’espart i en la forma d’una petita sàrria amb tapadora.
Justament una barsa, en la seua forma diminutiva, dóna nom a una coneguda rondalla, recollida per Joan Castelló Guasch al recull Rondaies d’Eivissa (1955), és ‘Sa barseta sense tapadora’, en la qual, la majora Taronges, que té poders màgics, regala a n’Andreuet i sa mare, ben pobrets, una barseta d’espart sense tapadora que quan hi posaven el cap damunt per dormir,  feia que s’acomplís tot allò que desitjaven, i com que aquesta rondalla passa en aquell anomenat s’any dolent ja podeu pensar què somiaven, el primer fart va ser aquest, una mostra de la potent i variada cuina popular eivissenca: …una platerada d’arròs amb mongetes i molts de bocins de costelles de porc; un pa de blat com una roda de molí; una escudella d’olives trecades; una fritanga de xuia i sobrassada; una truita que omplia tot es plat; xareques i metles…
Tractant-se com es tracta d’un element tan lligat a la vida quotidiana de les Pitiüses, no és estrany trobar-ne nombroses cites a les rondalles de Joan Castelló:
Dins Rondaies eivissenques, primer recull publicat per Castelló, 1952, a la titulada ‘Es geperut i ses fades’, en Jaume, un geperudet que vivia de la caritat, tornava una nit cap a ca seua, de4vora es portal Nou amb un bon feix de llenya i sa barsa ben plena de recapte que es pagesos li havien donat
En una altra rondalla d’aquest mateix primer recull, “Un dos tres…marro és!”, el protagonista, l’espavilat Andreuet, va fer com el protagonista de la primera rondalla que hem esmentat avui, es tombà a dormir, amb sa barsa per coixí, però en aquest cas no era una barsa màgica.




Nou diari, (27 de novembre del 2012)