Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Illes Pitiüses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Illes Pitiüses. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de febrer de 2015

Una antologia poètica d'Isidor Macabich

Coberta del llibre
Va ser el desembre passat que, quan vaig anar a la seu de l'Institut d'Estudis Eivissencs encara a l'edifici del bisbat d'Eivissa, mentre feia carregamenta de números antics de la revista Eivissa, vaig preguntar per l'existència d'alguna antologia de Macabich. L'al·lota que allí m'atenia va fer cara de pensar-s'ho i em contestà que, que ella sabés, no hi havia res com el què demanava. 

No vaig tornar a pensar en aquest tema fins ahir. Era a Eivissa, amb na Laia, a la llibreria de can Verdera fullejant llibres i mirant, de reüll, els volums de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera que allí tenien exposats: els volums 2,3,5,6 i 10. En això que na Laia em va dir si tal autor —en Jean Serra— era el que tenia a la prestatgeria de casa i, quan vaig veure el llibre, no cabia dins meu. Ho havia trobat. La poesia d'Isidor Macabich: Antologia. En Jean Serra havia publicat a l'any 2008 el llibre que feia uns mesos havia estat buscant. 

El llibre, encara no l'he llegit, però sí que l'he començat a fullejar, bastant. Així com he anat fent passar les fulles pels meus dits he pogut anar observant com de completa és l'edició que J.Serra ha fet i m'alegr, cada volta més, de la sort que he tengut de trobar aquesta antologia. El llibre no consisteix en un simple recull poètic desendreçat i sense cap tipus de relació entre una composició i una altra, no. El llibre va molt més enllà de la lectura dels poemets de Macabich i prova de fer una reconstrucció de la vida de Macabich que ajuda, al lector, a contextualitzar l'obra en el moment en que va ser redactada i ens apropa, també, la figura del cronista, escriptor i eclesiàstic eivissenc.

Crec que encara tenc molt de Macabich per molta estona. Per la poca cosa que n'he llegit, de moment, hi estic descobrint a un poeta influït de noucentisme amb una vitalitat en les seues paraules que, tal com puntualitzà en el seu dia Villangómez i ho ha transcrit Jean Serra, denoten vida:
En el poema —continua Villangómez— tot és expressiu: també en la llengua en què s'ha escrit. ¿Dialectalisme eivissenc, a la manera de l'extremeny de Gabriel y Galán? ¿"Paraula viva" de Maragall? ¿solidaritat amb certes posicions, la d'Antoni M. Alcover, posem per cas? ¿Desig d'arribar més directament als conterranis, o sia, d'una màxima eficàcia en un nombre de destinataris reduït? Potser més senzill que tot això: pur sentiment del poeta, certesa d'uns guanys expressius, voluntat d'acoblar dues realitats —un ambient i una parla—, afany de palesar la matisada riquesa de mots de cada dia. S'infiltren, però, alguns mots o formes que fan referència a un àmbit lingüístic més gran".
Jean Serra. La poesia d'Isidor Macabich: antologia. Pàgines 38-39 

dimecres, 25 de febrer de 2015

Cap i cala Llentrisca i es Vedrà

El passat 7 de febrer arribàrem al poblet des Cubells amb la intenció ben acomplida d'arribar a cala Llentrisca i de veure unes panoràmiques espectaculars des Vedrà i de la costa sud-oest de l'illa d'Eivissa. La jornada començà amb amenaces de fred i pluja però al final el Sol ens acompanyà tot el dia.

Durant la caminada coneguérem en Mariano Mayans, que és, des d'ahir el nou president de l'Institut d'Estudis Eivissencs. L'anècdota tal vegada va ser el fet que haguérem de córrer una mica quan vàrem ser davant es Vedrà perquè se'ns acostava un taller d'aigua amb bastant de vent vengut des de la mar, tot i que tot quedà en un petit esglai dut amb molt bon humor. Una volta arribats a l'abaixador que va fins cala Llentrisca em sorprengué l'ansa tan grossa que hi ha i com de bona i segura és per les petites embarcacions. Bufi d'on bufi el vent, allà sempre hi ha recés, excepte si el vent que entra és el xaloc, que llavors és cosa de moure les barques un parell de racons més enllà, cap as Cubells. 


Església des Cubells, dedicada a la Mare de Déu del Carme,

Cala Llentrisca, amb la punteta de Mans a la dreta i, al fons, el cap des Falcó

Illots des Vedrà i des Vedranell captats des de dalt de les Pesqueres Noves.
La punta de la dreta és l'Oliva on, a dalt, hi ha la torre des Savinar.

dissabte, 24 de gener de 2015

De Peralta al pou des Lleó

El passat dissabte 10 de gener acudírem a la nostra segona caminada amb el Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La ruta prevista ens portà a conèixer part de la banda nord-oriental de l'illa. A mitjan matí  partírem des de Sant Carles de Peralta amb direcció a cala Mestella amb la resta del grup que, en aquesta ocasió, segurament pel bon temps que feia i per les ganes de cremar torrons i salsa de Nadal, va ser ben nombrós. 

Torre d'en Campanitx amb el grup de Coneixement del Medi
Arribats a cala Mestella ens parlaren del restaurant que allí obri a l'estiu, el Bigotes, lloc on els seus bullits de peix i arrossos a banda els ha dat bona fama arreu de l'illa. Una volta encaminats de nou i passàrem arran del cap Roig i arribàrem al cap d'en Campanitx (o cap d'en Valls) a on hi ha una torre de vigilància amb el nom del cap i amb les pedres de color negre i vistes a Tagomago. En aquell punt va ser on ens férem la foto grupal de l'excursió poc abans de devallar cap al Pou des Lleó, racó on paràrem per dinar. 

Durant tota la caminada abans d'arribar al Pou des Lleó no parava de pensar en el romanç de Les germanes captives i en si el pou que dava nom a aquella zona encara existia i, de ser així, com seria. Em va sorprendre trobar una portella picada a la roca (a la qual era impossible accedir-hi) que donava a la mar. Es veu que a part d'haver estat un pou que servia per abeurar el veïnat, era un punt de recollida d'aigua de les embarcacions.

cala Mestella
El que més em sorprengué de tota aquella zona era el color roig/vermell de la terra i dels penyals de per tot allí i en el fet de trobar rocam d'origen magmàtic a Eivissa. A banda d'això, per anar d'un punt a un altre passàvem per plans preciosos plens d'oliveres mil·lenàries i garrovers altíssims. Així com en la primera excursió que férem amb aquest grup excursionista, en aqueixa ocasió també passàrem per devora d'una antiga font, en aquest cas la font d'en Xicu Sala. A més a més, ja de tornada cap a Sant Carles, anàrem més enllà del caló Roig i arribàrem a un tall-serrat conegut com s'Albadar des d'on es veia, a l'altra riba, sa Cala i, enmig molt a prop, un illot que rep el nom de s'Ora, a la vénda des Figueral.


Tagomago

Pou des Lleó

es cap Roig

dissabte, 13 de desembre de 2014

De Corona a Buscastell

Església de Corona, dedicada a santa Agnès
Una vintena de dies endarrere vàrem veure que a Eivissa, no gaire lluny del port, alguns dissabtes es trobava un grup de persones que organitzaven excursions arreu d'Eivissa. Parl del Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La idea ens va agradar i la ruta que proposaven per avui consideràrem que era molt polida i interessant. Una volta arribats a Vila i embarcats dins d'un cotxe que ens ha acabt duent a la zona de l'excursió, hem començat la caminada a Santa Agnès de Corona, o simplement Corona, que és com la coneixem tots. D'aquest lloc hem descobert que l'església, a causa de l'aparició d'un cadàver al porxo --faci com a mínim 100 o 150 anys-- no s'entra per la porta principal i que va haver-se'n d'obrir una de lateral (la de la foto) perquè els feligresos tornassen a missa.

L'escala amb la qual s'entra a l'avenc
Més enllà d'això, la caminada ha estat senzilla i fàcil i hem refet els passos que va fer l'arxiduc Lluís Salvador durant la seua estada a Eivissa i hem reconegut alguns indrets dels quals ell en fa referència a la seua obra. A més a més, hem entrat a l'avenc des Pouàs, del que en pertanyen les següents tres fotografies. Es tracta d'una cavitat vertical molt grossa que hi ha enmig del bosc i que té un gran valor per la història de les Pitiüses: a part d'haver-s'hi trobat restes humanes pertanyents a la darreria del III mil·leni abans de Crist, és un punt clau per a l'estudi paleontològic a les Pitiüses. Perquè us en faceu una idea de les dimensions que té, diré que als anys '70 es va plantejar la possibilitat de convertir aquest espai en una gran discoteca subterrània que per sort mai arribà a realitzar-se.

Fotografia interior on es veu l'escala i l'entrada
L'escala per la que es baixava a la gruta realment feia por. Està clavada a les parets de l'avenc amb unes estaques metàl·liques i comença a estar tota ella rovellada, com pot observar-se, en certa mesura, a les imatges.

Una volta a baix les estalactites (o estalagmites, no ho sé) són coprotagonistes de la grandària de tot allò que no era més que l'entrada principal, la saleta d'estar, d'una infinitat de grutes que s'enfonsaven a dins la muntanya i que, per accedir-hi, hauria fet falta un equip d'espeologia i un bon got d'herbes.

es Pouàs de Balansat
Ja fora de l'avenc i després d'haver fet un petit mos, hem seguit la caminada direcció cap a Buscastell, que és un vertader jardí enmig de l'Eivissa calorosa i de secà.

Abans, però, ens hem aturat per veure el pouàs de Balansat, que ja se l'esmenta l'any 1528 i del que se'n diu que mai ha estat tocat ni restaurat de cap manera. He mirat banda dins del coll del pou i, avesat a veure un forat vertical recte, m'ha sorprès que aquest serpentejava i que tenia aigua aparentment neta.

La cireta ha estat Buscastell, que és una petita vall entre dos muntanyetes (el puig d'en Socarrat i el puig d'en Frit) d'on en brolla aigua subterrània dolça i fresca que manté tot allò ben verd. Mitjançant les canalitzacions d'aigua i els safaretjos i els molins que hi ha per tot Buscastell, antigament es feia arribar l'aigua fins a la platja de sant Antoni. A Buscastell hem dinat i després, encaminant-nos cap a Forada per acabar fent una cerveseta, beguda una mica amb presses per així poder agafar la barca que ens ha tornat a Formentera, és com ha finalitzat aquesta excursió, la primera d'unes quantes que encara queden per fer. 

dilluns, 24 de març de 2014

Formentera: benvinguts al paradís


Formentera, com una joia de pedra, dunes i sal sobresurt de la mar de forma reeïxida per formar el darrer paradís del Mediterrani Occidental. Aquesta petita illa fa 20 quilòmetres de llarg i quasi 70 km de platges i tall-serrats d'ensomni. Formentera és l'espai on les tradicions i els costums d'una gent aferrada a la terra conviuen en perfecta simbiosi i oberts a un món ple de canvis i de gents que arriben de tot arreu tal com ho demostra l'ambient floral i desenfadat que deixaren els hippies en el seu pas per l'illa a finals dels anys '60 per trobar-se amb les aigües transparents i turqueses que envolten un dels racons més preuats d'aquest gran mar. I bla bla bla, i més brutor idíl·lica i propagandística. 

Formentera ha duplicado su población 

empadronada en los últimos 15 años [enllaç]

Abocador de Formentera (2010)
Pareix ser que la idea paradisíaca d'illa deserta o semi-deshabitada es queda a les pel·lícules i a les sèries estil Lost. Record que quan era petit, i d'això no fa gaires anys, preguntava a mons pares que quanta gent vivia a Formentera en ser que anàvem a sant Francesc en cotxe. La resposta era que vivien unes 6000 persones a l'illa. Avui això és història i els formenterers som una família de 12000 habitants. D'aqüífer no en tenim cap, però sí que tenim una dessaladora que diuen que l'han de crèixer, tenim crec que unes 9.000 tones de fems cada any que s'han d'eliminar, tenim una indústria turística que cada estiu fa que la població a l'illa sobrepassi els 40.000 habitants sense que augmentin ni els serveis sanitaris, ni de seguretat ni de cap altra classe. Tampoc augmenten les dimensions de l'illa, ni els recursos naturals ni res de tot això necessari per tal que aquest nou pes demogràfic encara creixent s'acomodi i s'estabilitzi com toca a l'illa. 

Aquests són petits problemes que al no tenir en compte fan que ens preguntem cada estiu (sense saber-hi donar resposta) com és que tal cala o a tal platja on abans un anava i no hi havia mai ningú ara està plena de para-sols; o per què quan un va a Eivissa pot comptar perfectament entre 100 i 200 jats (que és com deim aquí als iots) a la costa des cavall d'en Borràs - Illetes - Espalmador; o per què hi ha més plàstics a l'aigua, o per què les nostres paradisíaques platges es pareixen cada volta més a les platges de qualsevol altre lloc, excepte la d'Illetes que l'han considerat la sisena millor platja del món [enllaç1/enllaç2].

Denuncian las mansiones en Anei 

de los dueños [enllaç] de Mango y Ferrovial

Formentera consumible y vulnerada

La punta de la Gavina (així, amb article literari) és un paratge a ponent de Formentera amb una costa formada per talls-serrats baixos d'uns 10 metres d'alçada de mitjana castigat pels vents de ponent i de llebeig i amb una vegetació escassa i castigada per la salinitat i les condicions adverses de la zona. Aquest és un ecosistema singular de l'illa que forma part del que en diuen ANEI (Àrea Natural d'Especial Interès). Bé idò, aquesta zona natural, d'on en destaca una fortificació del segle XVIII, la torre de la Gavina, és l'escenari testimoni de l'edificació de quatre grans mansions que espanyaran/espatllaran modificaran tot l'entorn amb grans clots, obertura de nous camins i amb la mort, poc a poc, dels espais naturals de l'illa: dels petits brins de vida que té Formentera perquè puga ser encara avui en dia anomenada "paradís". 

Una de les diverses obres projectades a punta de la Gavina

Cairn Energy iniciará la búsqueda de petróleo

entre las costas de Ibiza y Valencia en 2015[enllaç]


Però bé, tot això és peccata minuta si arriben a fer-se les prospeccions petrolieres i els posteriors pous de petroli entre Eivissa i València. Només les prospeccions ja malmetran l'ecosistema marí de mala manera així que el sector de la pesca i el submarinisme, esport popular en aquestes costes, s'hauran acabat. Prospeccions és sinònim de mort a la fauna marina. I Déu nos en guard del moment en que comencin a fer els pous. Qualsevol fuga que arribàs a la costa, per petita que fos, significaria la fi del turisme, de l'economia pitiüsa i del model de vida dels habitants d'aquí. Vos en recordau de què va passar el 2010 al golf de Mèxic?

Pel que es veu, Formentera igual sí que és un paradís. Per les fotos antigues que se n'ensenyen pareix que sí que havia arribat a ser-ho en algun moment, però és un paradís amenaçat per mar i per terra pel petroli, per la sobre ocupació, per la manca de recursos, per la gestió millorable dels habitants i per un turisme cada volta més massiu i destructiu. 

Benvenuti in paradiso · Bienvenidos al paraíso · Welcome to paradise · Willkommen im Paradies · Benvinguts al paradís

Fuga de petroli al Golf de Mèxic, any 2010

dijous, 26 de setembre de 2013

Un mapa de s'Espalmador


Un amic va anar fa uns dies a la casa de s'Espalmador a passar-hi un cap de setmana. Allà va observar que a una paret s'hi trobava un mapa de l'illa penjat amb els topònims tant costaners com d'interior, inclòs algun tal·lassònim puntual escrits. És fins ara el mapa més complet que he vist de l'illa de s'Espalmador tot i la seua antigor haver-ne esborrat els noms que es troben a la part septentrional de l'illa.


Així i tot s'hi llegeixen alguns noms principals com els de l'illa de Casteví o l'illa de sa Torreta, la platja de s'Alga, sa Guardiola (escrita Gordiola) o cala de Bocs, entre molts d'altres no tant coneguts i molt més propis de la microtoponímia com és es pujol d'en Garrigó. Sembla ser que en són uns quants, els topònims prop d'on hi ha la casa de s'Espalmador amb el llinatge Garrigó: hi ha també en Garrigó gros, en Garrigó petit o es raconet d'en Garrigó.


Però d'on venen alguns d'aquestos noms, almenys el de les illes com són s'Espalmador, l'illa de Casteví i l'illa de sa Torreta?

Sembla ser que trobam el nom de s'Espalmador documentat per primera vegada l'any 1497 i al llibre d'Entreveniments el trobam per primera volta escrit l'any 1615. Però d'on ve el seu nom? El seu orígen sembla no ser del tot clar i els especialistes no s'hi aclareixen. Coromines considera que és un mot que prové de ben antic, de l'època en que érem província romana on s'Esplamador seria apellat l'illa de l'Espart Major (això en el llatí vulgar que parlàssen) i passant per la llengua dels àrabs com a Esparmadjor els catalans que repoblaren i cristianitzaren aquestes illes per analogia amb la feina d'espalmar l'haurien anomenat Espalmador. A això cal afegir-hi que Coromines considerà que a s'Espalmador no s'hi havien portat a terme feines de calafatar embarcacions ni cap altra activitat nàutica excepte tal volta en alguna ocasió puntual per mor del difícil accés a l'illa i que es tractava d'una illa deserta. 

Aquí Isidor Macabich i Cosme Aguiló contestaren a Coromines i demostraren que no només sí s'hi calafatava i s'hi portaven a terme tasques relacionades amb la reparació d'embarcacions ja des de ben antic, sinó que a més d'illa deserta s'Espalmador no en tenia res perquè hi ha pous d'aigua dolça, allí. La cosa és que durant segles s'hi han espalmat embarcacions a s'Espalmador i no es pot descartar que es portàs a terme des de molt abans del segle XV, que és quan començam a tenir notícies d'aquest topònim pitiús. Pareix ser que a s'Espalmador, i també a s'Espardell, tot i ser dos llocs que etimològicament podrien venir de la planta de l'espart, són dos indrets que d'espart no n'hi ha. L'espart és una planta que s'ha fet servir sempre en la reparació de cascos d'embarcacions. Qui diu que els calafats i mestres d'aixa no l'extingissen d'aquestes illes durant els segles en que s'hi portaren a terme tasques nàutiques d'aquest calat? 

L'illa de Casteví té una etimologia popular si més no curiosa. Una llegenda marinera que circula entre els mariners pitiüsos per tal de dar nom a aquesta illeta és que els mariners de Formentera quan partien cap as Freus i passaven aquesta illa obrien es vi. Aquesta explicació  relaciona el nom de l'illa amb la frase homòfona (quasi) de gasta vi! És a dir, beu vi. Aquesta deu ser una llegenda que corre ja de ben antic perquè en cartes nàutiques del segle XVIII és habitual trobar-hi escrit formes com Gastaví o Gastavi

Com que per a aquest nom falta documentació antiga on poder-lo trobar i resseguir-ne així la seua evolució, Cosme Aguiló en desenvolupà una hipòtesi que pens que pot dar-se per bona i que Casteví siga un topònim d'origen antroponímic, és a dir, que derivi d'un nom o llinatge de persona. En aquest cas el de Castellví. Castellví és un llinatge inexistent a les Pitiüses però al segle XVII hi hagué un governador a Eivissa que es deia Joan de Castellví i rebé per ordre reial el d'aixecar una torre que guardàs el portitxol de s'Espalmador (tenint així una relació entre aquest governador i l'illa de s'Espalmador). No seria cosa estranya que aquest governador hagués recalat a l'illa que avui anomenam Casteví dant-li així nom. És sabut que la visita d'un càrrec oficial en aquell temps trencava molt la rutina dels indrets i així com noms d'embarcacions naufragades han donat nom a molts indrets de la costa, també els han donat les arribades de certs personatges en el seu dia i Casteví pens que en seria un cas, tal com ho puntualitza Aguiló.


Ja per acabar, l'illa de sa Torreta té un nom bo d'entendre i d'ubicar. La torre que actualment vigila i tol·la s'Espalmador és la de sa Guardiola, que va construïda l'any 1750. Abans però, ja hi havia hagut torres que feien de talaies a s'Espalmador, i més d'una! El cas és que no és que a l'illa de sa Torreta hi hagués hagut cap torre, no. Tota aquella zona del nord de s'Espalmador és coneguda com sa Torreta i hi trobam topònims satèl·lit com sa platja de sa Torreta, sa punta de sa Torreta, etc. Absurd seria pensar que a cada lloc d'aquestos on hi ha el nom de sa Torreta hi hagués hagut una torre. Un document del 1324 menciona les mars de la Torreta i un manuscrit de la Catedral d'Eivissa dóna part de la destrucció d'una torre situada a s'Espalmador l'any 1558 per vint-i-quatre naus algerines.


Segons marca la toponímia del lloc, un torrió hi va ser al nord de s'Espalmador abans que es construís la torre actual a sa Guardiola. Actualment encara se'n conserven les pedres de la base que mostren que era de base circular fent uns dos metres i mig de diàmetre. Així i tot més a prop de l'illa de sa Torreta a un altre turonet de s'Espalmador hi ha la base possiblement quadrangular d'una altra torre o lloc de senyals situat a la mateixa zona. I és que la zona septentrional de s'Espalmador és un indret on hi abunden les restes de ceràmiques i s'hi troben diverses bases de torrions que porten a pensar que des de temps ben antics aquell indret serví per guardar als habitants de les Pitiüses dels mals que podien venir de mar enllà. 

Un dels diversos pujolets de la zona de sa Torreta a s'Espalmador on s'hi observen les restes d'una base de pedra.


Bibliografia:

AGUILÓ, Cosme Toponímia i etimologia
COROMINES, Joan Onomasticon Cataloniae (8 Vol.) 
RIBES MARÍ, Enric La supervivència de la toponímia precatalana d'Eivissa i Formentera i l'Onomasticon Cataloniae

Imatge: Mapa de Cosme Aguiló




dilluns, 16 de setembre de 2013

El darrer de la seua espècie



El calàpet és un animal que si no ha sét protagonista sí que ha sét una peça clau en moltes rondalles i succeïts relacionats amb bruixeries i Por arreu d'Eivissa i Formentera. Poca gent n'ha vist però molta gent n'ha sentit a parlar i sap que són com unes granotes grosses que es poden trobar per l'interior d'Eivissa o per alguna sénia. Bé idò, això que poden trobar-se aviat començarà a ser una tasca impossible. Segons unes estimacions que s'han fet des de la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear a les Pitiüses queda un sol espècimen, el darrer calàpet de les Pitiüses quedant-ne així, únicament a Mallorca, tal volta a Menorca i per algunes altres illes mediterrànies com Sardenya o Còrsega.



Pel que es veu, el mateix mal que temps ha secà l'únic riu de les Pitiüses degradant-lo a la condició de torrent ha estat la responsable de la desaparició d'aquest animal que habita les Pitiüses des del Plistocè (fa 1,8-1,6 milions d'anys i fa 10.000 anys): l'extracció d'aigües subterrànies i la desaparició de zones humides.



No és el calàpet l'únic animal o ésser viu en general, per si parlam també de plantes, que es troba en perill a les Pitiüses. No fa falta parlar de les amenaces de la posidònia perquè qui més qui menys tothom ja en sap alguna cosa i en té una opinió formada. El cas és que, i ja centrant-nos en Formentera, existeixen algunes espècies endèmiques, entre elles una planta que creix únicament a aquesta illa sent impossible de trobar ni manco a Eivissa. Es tracta de la Delphinium pentagynum formenterense. Aquesta planta és possible trobar-la pels terços. És una planta que té una fulla semblant a la dels geranis i la seua flor és molt fàcil d'identificar ja que fa una tija plena de flors morades. El seu estat de conservació és crític ja que amb els anys ha anat minvant la seua presència per mor de l'avanç humà que pateix l'illa. Crec recordar haver llegit en alguna ocasió que la principal àrea d'aquesta flor era prop de Cala Saona, per allà on el camí des Cap (que no la carretera) i la carretera de Cala Saona es creuen n'hi havia moltes però foren arrancades en ser que hi feren una petita planta solar per produir electricitat. 





M'agradaria saber el nom pagès d'aqueixa planta. Així que si Marina Mayans, si em llegísses em faries un favor escrivent-me'l als comentaris, i si no és na Marina qui em llegeix però també en sap el nom, benvengut serà el seu escrit. Gràcies.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Un dia a s'Espalmador

Foto aèria de s'Espalmador amb s'Espardell de fons. Imatge extreta de Wiki Commons


Sovent en pensar amb les Pitiüses anomenam Formentera i Eivissa i ens quedam tan amples, sense pensar en les tantes altres illes i illots que formen el nostre petit arxipèlag. S'Espalmador és la tercera illa més gran de les Pitiüses i la major de les illes deshabitades. Illa on, fa un parell de setmanes na Laia i jo, desembarcàrem. 

s'Estanyol amb la seua fauna migratòria
Teníem dos opcions, aprofitar el dia fent platja i torrar-nos al Sol, o bé aprofitar l'avinentesa i conèixer l'illa. La barca ens va deixar al Racó de s'Alga (la badia on s'hi veuen tantes barques) i férem camí cap a s'Estanyol, llacuna de fang on molts d'insensats s'hi banyen i s'unten tots de fang d'aquest. Allà vérem com alguns turistes s'hi untaven i prosseguírem l'excursió. Volíem arribar a sa Guardiola, que és el punt més alt de l'illa i està custodiat per una torre de vigilància del segle XVIII. Així ho férem, i fins i tot tenguérem ocasió d'entrar i pujar a dalt de tot de la torre, punt des d'on podia veure's tota l'illa per les dos bandes, la de llevant i la de ponent. S'hi podien atalaiar des d'allí algunes altres torres de les moltes que envolten les nostres illes: la torre de ses Portes a Eivissa, i les de la Punta de la Gavina i de Punta Prima a Formentera. Érem talment enmig de tot, enmig d'on temps ha havia sét escenari de batalles navals entre corsaris eivissencs i pirates mahometans.  

En haver sortit de la torre i haver arribat l'hora de dinar aturàrem davall d'unes savines. Poc tardaren les sargantanes a fer-nos una visita, no fos cas que aconseguissen algun rosegó per menjar. Només faltava fer la platja de sa Torreta (la badia de l'esquerra) i arribar a la punta de sa Torreta, l'extrem nord de s'Espalmador. Des d'allí podia contemplar-se des de ben a prop l'impressionant far que hi ha a l'illa d'en Pou, i més al fons, el seu far germà, el de l'Illa des Penjats. 

De camí a la torre de sa Guardiola

Ja no podíem anar més enllà, així que tocava començar a baixar per agafar de nou la barca i tornar a Formentera. Per tal de no caminar per damunt les nostres passes, i vorejar del tot l'illa, començàrem a fer camí cap a la punta des Pas (l'extrem més meridional de l'illa) per la banda de Llevant de l'Illa. Banda que es notava que el vent la castiga bé, quan ve entre Mestral i Xaloc. Cala de Bocs Gros, cala de Bocs Petit, i per avall. Va dar temps i tot de fer un petit capbussó que, tot i que curt, va ser agraït, després d'una caminada així en agost. 

Era una excursió que tenia interès en fer, s'Espalmador és una illa plena d'històries i que tot i tenir-la pràcticament aferrada, avesats com n'estam, de la seua presència, sovent ni la miram quan passam per davant anant o venint d'Eivissa. Després de molts d'anys de no anar-hi, ara puc dir que ja he complit.

Els dos fars: el d'en Pou i el des Penjats i enmig, es Freu Gros.

dimecres, 17 de juliol de 2013

Barruguets i fameliars

Fa un parell de dies na Laia i jo parlàrem de follets, de fameliars i de barruguets, tema que va sortir des peu de foto que vaig posar a s'entrada anterior (Paraules: xaravasco i xiribal·lero 14.VII.2013). Li vaig mirar d'explicar una mica dalt dalt i ens vàrem oblidar des tema. Bé idò avui he pensat que, aprofitant un llibret de Marià Torres i Torres que vaig trobar i treure de sa biblioteca municipal de sant Francesc podria dedicar aquest escrit a parlar d'això, de ses bèsties més populars de sa mitologia pitiüsa. 

Un fameliar
Es llibre es titula Aportació a l'estudi de la mitologia tradicional i popular a les Pitiüses, i s'autor és en Marià Torres Torres. Des d'un primer moment sa introducció deixa clar es per què des tradicional i des popular. Ve a dir que sa nostra mitologia és tradicional perquè ens ha arribat des de moltes generacions endarrere per via oral i és popular perquè porten tant de temps a ses nostres illes que ja hem assimilat aquestes figures mitològiques de tal manera com si haguéssim sét es propis pitiüsos es de crear-les. Així i tot veurem com s'aspecte general d'aquestes figures es repeteix arreu d'Europa.

Així a ses Pitiüses tenim molts de personatges dins des nostre imaginari popular, entre ells bruixes, dimonis, un ésser des qual només en conec es nom i li deien es Retremón, algun gegant com en Terrosel·lo que vivia as Vedrà, fameliars, follets, iaies blanques, barruguets, per alguna zona d'Eivissa parlen també des crespells, i es que jo no sé. Fins i tot a voltes s'havia parlat de fades, aquí. Per no allargar-ho massa, i per dar resposta a na Laia i a algú que puga llegir-me, si es dóna es cas, només esmentaré es que apareixen as títol: es barruguets i es fameliars.

Barruguet
Es barruguets i es fameliars cuiden anar de sa mà, si es barruguet és dolent es fameliar és bo, tot i que això és relatiu. En principi es barruguets són invisibles, factor que fa que a ses Pitiüses sa gent no es posi d'acord en sa forma que tenen. Per això el que he fet ha sét agafar sa descripció que en va fer as seu dia es costumista Joan Castelló Guasch:— Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts. (1)

Sembla ser que sa característica des barruguet és que és un ésser empipador, fa desaparèixer coses o canviar ses coses des lloc a on eren. I eixida va eixida ve es barruguet acaba fent que es habitadors de sa casa a on passen aqueixes acabin mudant-se, després d'haver avorrit ca seua.

Aquesta mala fama des barruguets ha quedat ben gravada entre sa gent d'Eivissa i de Formentera fins a tal punt que sovent quan es fa referència a un al·lot petit que fa alguna estaria que no hauria se li diga que està fet o que és un barruguet. Fixem-nos amb s'estrofa de sa cançó popular següent:


Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets. 

[enllaç per sentir sa cançó sencera]


Moltes són ses coses que se'ls atribueixen a aquestos éssers. Ses berrugues de ses filadores —barruguet ve de berruga, nota important—, etc. Sembla ser que a sa zona de l'Empordà es barruguet és bastant viu i popular avui en dia encara i figura en abundants cançons i rondalles.


Un altre fameliar
Fameliar 
És un esperit caracteritzat per sa seua bondat. Encara que J. Castelló l'atribuí de forma genuïna a Eivissa és molt aparegut, per no dir quasi igual, as lares romà, as familiar castellà i basc o as minairó des Pirineus de Lleida. 

Sa seua descripció física, treta de sa rondallística és sa següent. Es fameliar és un nanet horrorós, de boca molt espantosa, que botava contínuament i demana sempre el mateix: feina o menjar! Feina o menjar! Era del tot necessari dar-li una de ses dos coses per fer-lo callar en ser que era fora de s'ampolla negra a on dormia. En cas de no dar-li ni menjar ni feina feia de ses seues, identificant-se amb so barruguet. 

Aquest esperit, amic de s'home i treballador, sa gent el trobava a sa nit de sant Joan davall des pont de santa Eulària. Allí just a mitja nit hi floreixen unes herbes amb una flor molt polida que en seguida que es veuen es panseixen. Qui siga capaç d'agafar una d'aquelles flors fent molta via i de posar-la dins de s'ampolla negra abans que no s'hagi pansit, aquella flor es converteix amb un fameliar. Antigament es rumorejava a vegades de si a tal casa o tal persona tenien un fameliar i era una creença tan arrelada i es creia tant de veres que as segle XVII arribà a haver-hi algun judici entre eivissencs perquè un havia intentat vendre un fameliar a un altre i clar, s'havia trobat només una ampolla buida. 

Un paral·lelisme amb so minairó pirinenc és que es minairó és igual de lleig que es fameliar i en comptes de viure dins d'una ampolla viu dins d'un canutet que, en ser que s'obri també demana feina o menjar. 



(1) Joan Castelló. Es Barruguet, El Pitiuso, 1952

diumenge, 14 de juliol de 2013

Paraules: xaravasco i xiribal·lero

A voltes es diu que una llengua és viva mentre es fa servir. Així i tot jo hi posaria alguns matisos ja que més que el fet de fer-se servir, és obvi que si no es parla no és viva, el que marca la salut de qualsevol llengua és la seua parla col·loquial, és veure si qui parla diu fotre, me cago en Sivilla, sa mare des mistos, cony, mal caigués es Vedrà carregat de merda —aquest igual és una mica forçat— o bé ha canviat totes aquestes expressions per joder, coño, mierda, etc. 

I és que a les Illes Pitiüses, gràcies a Déu, de paraules n'anam ben servits, no ens fa falt—i dient el que ara diré, hauria d'escriure no mos fa falta— haver d'anar a buscar paraules de fora tenint-ne de nostres. Sent polit com és sentir a ma mare anomenar xaravasco quan parla d'algú que està empardalat com una tòtila. O en ser que venen alguns turistes que no parlen ni italià, ni anglès ni alemany o francès a la botiga sentir mon pare dir que no sap d'on és el xiribal·lero que fan aquells estrangers. 


Xaravasco apareix a s'ampliació que temps endarrere n'Enric Ribas va fer del lèxic que apareix al DCVB amb el seu diccionari Aportació pitiüsa al DCVB de l'any 1991. Així mateix però, surt dient que un xaravasco és una soca de figuera de pic morta. Podria ser idò que el sentit que li afegesc en aquesta entrada, fent referència a una persona que és enmig, que no és conscient que fa nosa o que no capta les coses amb rapidesa se li diga també xaravasco, adoptant l'individu el sentit metafòric del xaravasco de la figuera de pic, que és una soca buida i pudrilega que no serveix quasi ni per fer foc i que tot el que fa és nosa. No es fa cap esment a l'origen etimològic de la paraula i sincerament, jo tampoc no n'hi sabria trobar cap. No sé d'on ve xaravasco. 

Xiribal·lero sí que és ver que al diccionari de'n Ribas no hi surt i tampoc surt al DCVB. El que sí que apareix al diccionari de'n Ribas és xerebel·lar i ho defineix com a mermolar, murmurar. Podria ser que per extensió es digui d'algú que parla una llengua estranya que no s'entén aquella mermola que fa, aquell xerebel·lero (i amb un tancament de neutres a is, ja tenim la paraula enllestida: xiribal·lero). Tancaments així a les Pitiüses també són més que corrents: deim pigar en comptes de pegar, ribotar per rebotar, arricular per recular o el riplà de l'escala pel replà.  

Dins del marc comú de la llengua tot això són col·loquialismes i realitats molt localistes impossibles de generalitzar simplement perquè la majoria de parlants fora —i tristament avui en dia també dins  de l'illa no la coneixen. Però a la vegada són la marca que la nostra parla és viva i té un caràcter propi que la fa diferent de les altres variants de la llengua. L'eivissenc  o formenterer  és una forma d'entendre la nostra llengua única i com a tal ha de ser vista. No parla millor qui diu sóc per dir som o qui li diu burilla a una llosca.

Follets i barruguets

dissabte, 13 de juliol de 2013

150 anys d'història del far des Botafoc en imatges


Illa des Botafoc amb el far (aproximadament 1861-1880) 
Des de fa un temps ençà pareix ser que a través de facebook especialment, molts són els formenterers i també eivissencs que busquen i comparteixen imatges antigues de les Pitiüses. D'aquesta manera es mostren cales que han patit un abans i un després amb l'esclat del turisme, negocis que el temps s'ha endut deixant-los en la memòria d'alguns afortunats i en els negatius de les càmeres que immortalitzaren aquells moments.I en aquest cas, hi he pogut caçar algunes de les imatges antigues del far des Botafoc que he penjat en aquesta segona entrada de Palm a palm.



El far des Botafoc és el far més vist de les Pitiüses i un dels més antics, juntament amb el de la Mola a Formentera, que hi ha a les Pitiüses, tots dos varen ser inaugurats l'any 1861. I aquest, el de Botafoc és, sense cap classe de dubte, el que més ha canviat de tots, el que ha passat d'estar alçat al que temps ha va ser una illa separada d'Eivissa, l'illa de Botafoc, a ser una part més de l'illa gràcies al port de la ciutat que ha anat guanyant constantment terreny a la mar fins convertir-se en un dels ports importants d'aquest racó del Mediterrani. 

En aquesta imatge ja s'intueix com s'ha unit l'illot amb

Eivissa a l'extrem esquerre de l'illeta de Botafoc
I és que aviat aquesta petita illa on algunes versions conten que hi nasqué Anníbal Barca passà a estar unit a l'illa d'Eivissa, en part imagín que per comoditat del faroler ja que si un cas havia d'anar i tornar per mar per tal de subministrar-se tant de petroli pel far com d'aliments per a ell i la família i això era lent. Però especialment degué ser ja la primera ampliació important que experimentà el port de Vila. Així començà l'odissea del port avançant mar endins que encara no ha acabat, més de cent anys després, amb els molls nous que ara hi fan i el que parla d'un possible, i mica polèmic, port esportiu a Talamanca. 


Una volta crescut el port feia falta créixer el far, s'havia quedat petit i havia d'il·luminar més milles endins de la mar per tal de ser vist, de nits, per les diverses embarcacions que anaven a Eivissa tant per carregar sal com per dur mercaderies o fer de correu. 

Les grans ampliacions, però, no han sét fins a aquest tombant del segle XX i els darrers anys del XXI en que s'ha construït un gran dic a l'entrada del port i ara s'està creant una àrea a l'interior del port perquè hi atraquin les grans embarcacions —creuers, carregadors, vaixells de passatge, algun dragamines, etcètera—. Jo encara record quan el dic de fora encara no hi era i de quan el construïen i la polèmica que això generà entre partidaris i detractors.

             Far des Botafoc sense dic (a primers del segle XX)          Far des Botafoc actualment, amb el dic i un creuer atracat.



Port ara fa uns anys, abans de l'obra actual.
I per veure què passa a l'actualitat Autoritat Portuària de Balears ha fet un vídeo que permet veure l'abans i el després d'aquest far mític de les Pitiüses i primer llum que es veu, sempre, quan anam a Eivissa, que ens indica que ja som a port.



dissabte, 16 de febrer de 2013

Sa Botiga de Dalt Vila, Pota Lait. (sedalinos i surumbams)



A voltes estam anys en que no hi ha gaires novetats dins de l'atmosfera musical pitiüsa i llavors, altres anys són un videoclip darrere l'altre. Pocs mesos després del boom que ha originat el videoclip de Projecte Mut i el seu salt enllà de les dos illes, ha sortit el nou videoclip de Pota Lait. No fa molt tragueren el seu tercer disc: Cap a Vila.

Encara no he tengut l'oportunitat de sentir aquest nou guiscu, que deien els membres de la formació en ser que publicitaven el disc, així que només em queda imaginar que aqueixa cançó és una de les moltes que podem trobar a Cap a Vila. Confés que mai abans havia sentit un Pota Lait amb aquesta sonoritat. Avesat com estava al seu rock pagès, aquest so més madur m'ha ben desconcertat, però el millor de tot és que m'agrada, m'agrada molt. 

Al mateix temps, no deixa d'encuriosir-me i de fer-me bastanta gràcia: la cançó està caramulla de paraules pitiüses que últimament hem deixat anar una mica. Paraules que són actualment protagonistes de programes de seccions radiofòniques a Formentera per boca i gràcia d'en Vicent Ferrer, Vicent Morna, a l'Illa del Tresor, el programa de Ràdio Illa que s'emet tots els dissabtes de matí; o d'articles setmanals en nous mitjans de comunicació com és el cas del Nou Diari amb les aportacions a càrrec d'en Joan-Albert Ribes, que de tant en tant aniré penjant junt amb les aportacions d'en Vicent Morna

Parlant de paraules, vull destacar també que així com a facebook hi ha un grup que és de paraules eivissenques, per mi que es diu paraules MOLT eivissenques, he descobert que fa uns dies, tampoc gaires, ha sortit un grup anomenat formenterenc que fa una mica la mateixa tasca: recollir paraules o pronúncies que són pròpies de l'illa de Formentera. 


Estam davant d'una tendència que anirà a l'alça o és simplement un seguit de fets casuals? 

divendres, 11 de gener de 2013

Mar i paraules


Escàlem mEstaqueta de fusta o de ferro, que va ficada a la part superior de l'orla d'una embarcació i serveix per a subjectar-hi els rems i recolzar-los-hi en vogar. (DCVB)

Escalemera m. Cadascuna de les peces de fusta que van fixes damunt l'orla d'una embarcació i tenen un forat dins el qual s'afica l'escàlem. (DCVB)
Orla f. Barana d'un vaixell o altra embarcació, o sia, la part dels costats que sobrepassa el ras de la coberta. (DCVB)
Quilla Peça longitudinal, la primera que hom col·loca en la construcció d'una embarcació, que és disposada de proa a popa, a la part inferior del buc, i que pot ésser considerada la base de tota l'estructura de l'embarcació i el seu eix longitudinal. (GDLC)

dijous, 10 de gener de 2013

Entrevista als farolers de Botafoc.



Aquest vídeo és el primer d'un reportatge sobre els darrers farolers de les Illes Balears: en Jaume Ribas (jubilat), i el seu fill en Santiago Ribas. Són els darrers farolers operatius de les Pitiüses, concretament operen al far des Botafoc, a l'entrada del port de Vila. S'explica com de molt ha canviat la professió amb els darrers anys i com, molt probablement, aquestos acabin sent els darrers testimonis d'aquest ofici tan antic i tan característic.

Si estau interessats en veure els altres vídeos, amb testimonis realment interessants, de Mallorca i de Menorca, només heu de clicar aquí (enllaç) i se vos redirigirà a la plana web del Diario de Ibiza on podreu acabar de veure el reportatge sencer.

dimarts, 1 de gener de 2013

Primera albada d'enguany


Així és com sortia el sol avui de matí des de l'extrem més oriental de Formentera. Una mica ennuvolat però amb uns colors fantàstics. 

dimarts, 18 de desembre de 2012

A Formentera deim "no a s'ERO d'IB3"



Arrib a casa i, per tal de fer temps abans de calar-me a estudiar les avantguardes europees, he fet la idea d'entrar al facebook per veure què hi deia avui la gent. I quina ha sét la meua sorpresa! De les primers coses que he trobat (i també de les darrers, perquè no he seguit trastejant per allí) ha sét aquest vídeo que tenia penjat un formenterer. Pel que he pogut observar no ha circulat gaire però així i tot a youtube, que és on està penjat, ja han arribat a les dos-centes visualitzacions.

I és que des de Mallorca han decidit que per tal d'estalviar alguna pesseta han de tancar la delegació que tenen a Formentera d'IB3, que no és més que una oficineta amb una plantilla de tres o quatre persones, però que és la finestra a través de la qual fins ara hem pogut deixar-nos veure, tot i que poc, a la resta d'Illes i demés llocs on es puga sintonitzar aquest canal. Amb aquest ERO Formentera quedarà muda i serà invisible, i es crearà una televisió que de balear no hi tendrà altra cosa que el nom.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Novetats a Baleària

Avui sortia pel diari d'Eivissa que retiraran el Nixe i hi col·locaran la nova incorporació de Baleària: el Posidònia. Tot i ser una nova incorporació, el Posidònia és un ferri que ja té 32 anys. Abans de ser canviat de companyia es deia Planasia i aquestos dies és als armadors de Borriana.

Una altra notícia que acab de llegir és que el Maverick (el germà bessó del Maverick II, que embarrancà recentment a l'illa de sa Torreta) fa una mesada que és a Palma ja que l'estan enllestint per endur-se'l al Carib, on Baleària també hi opera, amb el nom de Baleària-Bahamas Express, no gaire lluny de Miami. Una curiositat és que tant el Posidònia com el Maverick els han pintat amb els mateixos ornaments: fulles de posidònia multicolors. 

Imatges del Planasia abans de ser rebatiat a Posidònia. Aquestes imatges han sét preses als armadors de Borriana i jo les he agafat (junt amb la informació) dels blog Worl Wide Ferries i de Ferrymania.




Aquí ja podem veure el Posidònia amb els colors que lluirà quan travessi es Freus. Damunt del blanc-turquesa de Baleària hi han pintat tot de fulles de posidònia i la silueta d'algunes tortugues marines. 

Aquí tenim una foto del Maverick amb el canvi de pintat i el canvi de nom d'empresa "Baleària Bahamas-Express" atracat al port de Palma:

I com a curiositat, he trobat una foto doble del Passió per Formentera que va unir fa un temps Dénia amb Formentera com a mínim durant l'estiu del 2009. La foto no és que siga gaire bona, però bé. Va ser presa el passat 8 de novembre i és que el Passió per Formentera ara cobreix la línia de l'Estret. M'agradaria que vos fixàssiu com clava la proa dins de la mar. 


dimarts, 16 d’octubre de 2012

na Laia s'Arquera


Així com es va avançant en la caminada que hi ha des del quiosc-restaurant Es Ministre fins arribar as Pas són comunes les escultures, més o menys abstractes, que s'han elaborat tant amb pedres i rebles com amb "coses" vingudes de la mar. 

Aquest arquer es troba a la banda de llevant des Trucadors i ja fa bastant de temps que vigila amb l'arc enlaire, és la nostra Laia l'arquera particular.


dilluns, 15 d’octubre de 2012

Instant Instagram: Illa des Penjats


L'Illa des Penjats és una illa plena de llegendes al seu voltant. S'explica que aquí és es penjaven, en una espècie de forca improvisada tots els captius que es feien en les partides contra la pirateria. A la banda de ponent de l'illa hi ha les anomenades Illes Negres.

També hi ha qui diu que més enllà d'aquesta illa i d'aquest far hi succeïren històries d'amor. 

dilluns, 2 de juliol de 2012

S'acomiaden professors al Marc Ferrer



A Formentera es redueix gairebé un 30% la plantilla de professors de l'IES Marc Ferrer. És l'institut que pateix la retallada més dura de totes les Illes Pitiüses amb l'acomiadament de vint professors. D'aquesta manera, des de la Conselleria d'Educació del Govern Balear, capitanejada pel llicenciat en Químiques Rafael Àngel Bosch i Sans, s'ha aconseguit que el curs que ve pugui arribar a haver-hi fins a trenta-sis alumnes per aula a la ESO i fins a quaranta-dos alumnes al Batxillerat. Aquest fet portarà greus problemes d'espai ja que les aules de la majoria de centres educatius de les Pitiüses estan dissenyats per acollir fins a vint-i-cinc alumnes. 

A banda d'això, la reducció del professorat comporta que es facin menys desdoblaments d'aula, que minvi l'atenció als estudiants amb necessitats especials, que hi hagi menys grups i alhora, que aquests siguin més nombrosos, menys assignatures optatives i molts més problemes d'ordre i convivència a les aules.

Tota aquesta informació arriba alhora que arriben als mitjans de comunicació les grans reformes educatives del ministre d'Educació Ignacio Wert. Segons sembla, els propers cursos tindran menys assignatures i es faran més hores de matemàtiques i assignatures troncals, entre elles llengua estrangera. Aquesta notícia lliga molt amb la de la reducció de professors ja que impartir menys assignatures implica necessitar menys docents. 

Vist aquest desastre de xifres, el que esper amb candeletes és que una volta hagi passat el curs 2012/2013 i s'hagi començat a fer visible el gran error que és reduir tan radicalment el pressupost en educació el Govern sigui prou intel·ligent com per rectificar si és necessari.

Més informació al Diaro de Ibiza d'avui:

Las clases de primero de ESO tendrán 30 alumnos o más en los centros pitiusos