Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Formentera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Formentera. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de desembre de 2015

Concert a Sant Francesc - Música vocal dels segles XIII - XVI

Ahir, després d'haver tornat de l'excursió a Eivissa per Portmany assistírem al concert organitzat pel Taller de Veus de Formentera a l'església de Sant Francesc. La temàtica del concert era la música vocal dels segles XIII - XVI. En aquest concert poguérem escoltar les peces vocals que s'han adjuntat en forma de carpeta de música sota aquestes línies. Aquesta selecció d'obres permeté al públic assistir a un dels moments més màgics de l'època medieval: el naixement de la polifonia. 

Amb una selecció de fragments i peces molt ben encertades vàrem poder veure com, a mida com avançaven els segles, a les melodies s'hi anaven sumant primer segones veus, després terceres veus, després com jugaven unes veus amb les altres, etcètera. No és cosa de la nit al dia que a algun compositor revolucionari de l'època se li acudís fer una cosa com afegir una quarta veu a la partitura. Fet, molt possiblement gens lliure de la gran oposició que els partidaris del "sempre s'ha fet així" degueren fer. Afortunadament per a les nostres oïdes i per la música del món, triomfà la revolució.

dimarts, 17 de març de 2015

El rentat de cara del cementeri Vell (o fossar Vell)

Fossar Vell de Formentera una vegada finalitzada la restauració. Foto Marià Castelló

Avui s'ha inaugurat la reobertura de l'antic cementeri de Formentera per a la seua observació i estudi al públic. Aquest nou espai se suma a la recuperació del patrimoni de Formentera que compta, a hores d'ara a Sant Francesc, amb la possibilitat de visitar i conèixer la capella de Sant Valero a sa Tanca Vella, l'església del poble i, a partir de demà, el fossar Vell de l'illa. Veurem quins nous espais sorgeixen amb el temps! El diari digital Nou Diari se n'ha fet ressò i ha penjat una notícia amb les primeres fotografies de l'espai una vegada recuperat i restaurat (fotos 1 i 2). Aquest acte ha estat presentat pel president de Formentera, la consellera de Cultura, el bisbe de les Pitiüses, els tècnics que han dut a terme la restauració i representants de l'empresa contractada per a la seua realització. 

El cas és que, amb el temps, ens anirem avesant a veure el cementeri sota el nom de fossar Vell. De la mateixa manera els nostres ulls s'acostumaran a veure els murs parcialment pintats (solució, per cert, molt intel·ligent: la part sense pintar mostra el perímetre original del fossar, mentre que amb blanc, es mostra l'ampliació que es va fer del camp sant l'any 1839). També ens acostumarem a veure el perímetre dels murs vells a l'interior del cementeri de la mateixa manera que s'hi veu el traçat de la gràcia reial atorgada a Marc Ferrer. Amb el temps estarem tan acostumats a veure'l com ara (amb alguna pintarrotxada a les parets feta per algun grafiter) que ens resultarà llunyana la imatge d'aquell recinte ruïnós tapiat i encerclat amb fil de rastell i amb els murs marcats pel salobre i ple de pintades. Crec que és el més petit dels favors que els formenterers podíem fer als nostres avantpassats i a la nostra memòria com a poble.

A continuació m'he pres la llibertat de buscar i enganxar algunes fotografies  i notícies del cementeri Vell abans de la restauració:

Notícies:
Algunes imatges:
Interior del cementeri abans de la restauració. Foto Carmelio Convalia
Ossera nova a la part ampliada del fossar durant la restauració (2014)
Foto Carmelo Convalia
Interior d'una de les capelles durant la restauració (2014). Foto Carmelo Convalia
Exterior del fossar abans de la restauració (any 2009). Foto Pablo Rivas.

dimecres, 21 de gener de 2015

Z i l'habitació 113

El passat dissabte vaig anar al teatre. Sí, al teatre. A Formentera, sí. No és res que passi gaire sovent, que arribi una companyia teatral a l'illa però el dissabte passat va ser així com va anar, i bé que anà! La companyia mallorquina Iguana Teatre desembarcà a la sala de Cultura i ens oferí l'obra de l'autor Joan Carles Bellviure Z i l'habitació 113.

Es tractava d'una comèdia que em va fer sentir, en certa manera, com si hagués tornat per un instant a Barcelona, al teatre Tantarantana, a la sala Beckett, o al Poliorama. Hi ha qui diu que no li agraden els drames, les obres realístiques, les obres que fan pensar o les comèdies. Jo en principi no tenc cap preferència especial: teatre? Sí gràcies.

I amb més raó si l'obra és com aquesta de dissabte passat: entretinguda, plena de gags formats per les entrades i sortides d'escena constants dels actors i la rapidesa en què succeeix tot plegat. Tenia un toc d'humor fàcil que entrava amb simpatia, lluny sempre de poder semblar vulgar o simple. Els actors, a l'escenari es movien com si d'unes peces de rellotgeria es tractàs ja que tenien una coreografia molt treballada i estudiada. Una passada. 

Per resumir una mica l'obra per qui no l'ha vist o per, si dins d'un temps rellegesc aquest escrit, puc dir que està ambientada a una habitació d'hotel a Dinamarca. L'acció en cap moment es desenvolupa fora d'aquest escenari a on hi arriba un personatge peculiar amb un paquet carregat de misteri que té, com a destinatària, la reina de Dinamarca (el retrat que apareix a la capçalera del llit de l'habitació em recordava a la reina Isabel II). 

Crec que si m'hagués de quedar amb un instant de l'obra, escolliria l'entrada en escena de la reina amb el cant de l'himne danès i l'accent tant rafelesc del director de l'hotel. 

dilluns, 24 de març de 2014

Formentera: benvinguts al paradís


Formentera, com una joia de pedra, dunes i sal sobresurt de la mar de forma reeïxida per formar el darrer paradís del Mediterrani Occidental. Aquesta petita illa fa 20 quilòmetres de llarg i quasi 70 km de platges i tall-serrats d'ensomni. Formentera és l'espai on les tradicions i els costums d'una gent aferrada a la terra conviuen en perfecta simbiosi i oberts a un món ple de canvis i de gents que arriben de tot arreu tal com ho demostra l'ambient floral i desenfadat que deixaren els hippies en el seu pas per l'illa a finals dels anys '60 per trobar-se amb les aigües transparents i turqueses que envolten un dels racons més preuats d'aquest gran mar. I bla bla bla, i més brutor idíl·lica i propagandística. 

Formentera ha duplicado su población 

empadronada en los últimos 15 años [enllaç]

Abocador de Formentera (2010)
Pareix ser que la idea paradisíaca d'illa deserta o semi-deshabitada es queda a les pel·lícules i a les sèries estil Lost. Record que quan era petit, i d'això no fa gaires anys, preguntava a mons pares que quanta gent vivia a Formentera en ser que anàvem a sant Francesc en cotxe. La resposta era que vivien unes 6000 persones a l'illa. Avui això és història i els formenterers som una família de 12000 habitants. D'aqüífer no en tenim cap, però sí que tenim una dessaladora que diuen que l'han de crèixer, tenim crec que unes 9.000 tones de fems cada any que s'han d'eliminar, tenim una indústria turística que cada estiu fa que la població a l'illa sobrepassi els 40.000 habitants sense que augmentin ni els serveis sanitaris, ni de seguretat ni de cap altra classe. Tampoc augmenten les dimensions de l'illa, ni els recursos naturals ni res de tot això necessari per tal que aquest nou pes demogràfic encara creixent s'acomodi i s'estabilitzi com toca a l'illa. 

Aquests són petits problemes que al no tenir en compte fan que ens preguntem cada estiu (sense saber-hi donar resposta) com és que tal cala o a tal platja on abans un anava i no hi havia mai ningú ara està plena de para-sols; o per què quan un va a Eivissa pot comptar perfectament entre 100 i 200 jats (que és com deim aquí als iots) a la costa des cavall d'en Borràs - Illetes - Espalmador; o per què hi ha més plàstics a l'aigua, o per què les nostres paradisíaques platges es pareixen cada volta més a les platges de qualsevol altre lloc, excepte la d'Illetes que l'han considerat la sisena millor platja del món [enllaç1/enllaç2].

Denuncian las mansiones en Anei 

de los dueños [enllaç] de Mango y Ferrovial

Formentera consumible y vulnerada

La punta de la Gavina (així, amb article literari) és un paratge a ponent de Formentera amb una costa formada per talls-serrats baixos d'uns 10 metres d'alçada de mitjana castigat pels vents de ponent i de llebeig i amb una vegetació escassa i castigada per la salinitat i les condicions adverses de la zona. Aquest és un ecosistema singular de l'illa que forma part del que en diuen ANEI (Àrea Natural d'Especial Interès). Bé idò, aquesta zona natural, d'on en destaca una fortificació del segle XVIII, la torre de la Gavina, és l'escenari testimoni de l'edificació de quatre grans mansions que espanyaran/espatllaran modificaran tot l'entorn amb grans clots, obertura de nous camins i amb la mort, poc a poc, dels espais naturals de l'illa: dels petits brins de vida que té Formentera perquè puga ser encara avui en dia anomenada "paradís". 

Una de les diverses obres projectades a punta de la Gavina

Cairn Energy iniciará la búsqueda de petróleo

entre las costas de Ibiza y Valencia en 2015[enllaç]


Però bé, tot això és peccata minuta si arriben a fer-se les prospeccions petrolieres i els posteriors pous de petroli entre Eivissa i València. Només les prospeccions ja malmetran l'ecosistema marí de mala manera així que el sector de la pesca i el submarinisme, esport popular en aquestes costes, s'hauran acabat. Prospeccions és sinònim de mort a la fauna marina. I Déu nos en guard del moment en que comencin a fer els pous. Qualsevol fuga que arribàs a la costa, per petita que fos, significaria la fi del turisme, de l'economia pitiüsa i del model de vida dels habitants d'aquí. Vos en recordau de què va passar el 2010 al golf de Mèxic?

Pel que es veu, Formentera igual sí que és un paradís. Per les fotos antigues que se n'ensenyen pareix que sí que havia arribat a ser-ho en algun moment, però és un paradís amenaçat per mar i per terra pel petroli, per la sobre ocupació, per la manca de recursos, per la gestió millorable dels habitants i per un turisme cada volta més massiu i destructiu. 

Benvenuti in paradiso · Bienvenidos al paraíso · Welcome to paradise · Willkommen im Paradies · Benvinguts al paradís

Fuga de petroli al Golf de Mèxic, any 2010

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Proves nocturnes ·I·

Fa no molt va arribar a les meues mans una càmera fotogràfica que no és cap màquina professional però així mateix s'hi poden fer treballs polits si s'hi té tècnica que és, precisament, el que em falta. Quan la vaig aconseguir m'oferiren un mini curset per aprendre-la a fer-la anar i encara hi he d'anar, encara que serà quan tenga més temps que ara, que entre l'anglès i la Universitat, temps és el que més falta em fa. 

La cosa és que una de les espines que tenia clavades des de fa molt de temps era la de la fotografia nocturna. I encara no me l'he sabut desclavar! Sempre m'han apassionat aquestes fotos en que es veu un cotxe o una edificació o algun arbre i a dalt, prenent tot el protagonisme, un cel estrellat que fa badar la boca inclús als més badecs. Idò això és el que he intentat fer amb nivell molt, molt amateur beginner però així i tot estic satisfet amb els resultats.

El resultat em diu que màquina per fer la foto n'hi ha però que justament hi falta això: manera de fer-se, cosa que amb la pràctica té fàcil solució. Pràctica i un trípode hi falten a aquestes fotografies. Però bé, després d'improvisar trípodes impossibles amb castellets de pedretes i rebles perquè la càmera apuntàs al cel sense perdre en terra com a punt de referència molt més no es podia esperar. I és que les millors aventures són les que no acaben el primer dia. 

NIKON D5100 · ISO 500

35mm · f/1.8 · 2,5''

NIKON D5100 · ISO 500

18mm · f/3.5 · 6''

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Caragols

Fa uns dies a facebook, a un grup que s'anomena formenterenc que mira de recollir paraules amb més o menys fortuna de Formentera, hi penjaren la foto d'un caragol amb la paraula: boera. Es referien al caragol que a casa coneixem per caragol bover

La cosa és que als comentaris de la pàgina hi havia una llista més llarga, amb imatges, penjada per un formenterer que volgué completar la informació que daven els qui escriuen a formenterenc. Caragols bovers, vaques, bombets o pastorets, vellarencs i jueus, aqueixes són les cinc espècies que s'anomenaren, dels quals només sabia el nom dels bovers, les vaques i els jueus. Els altres els tenia tots vistos però no en sabia el nom tot i haver-lo arribat a preguntar alguna volta puntualment. Segons he llegit, a les Pitiüses hi ha 48 espècies de caragols diferents, entre els marins i els terrestres. Així que aquestos noms no són més que un minúscul recull de tots els caragols que poden trobar-se per aquí. Així i tot sí que és ver que són els més corrents i habituals.

Així i tot hi ha que tenir present que no totes les espècies de caragol tenen un nom popular. Un exemple és el que anomenam caragolí, que és el caragol terrestre més menut que tenim per aquí i que sovent es troba a les soques d'alguns arbres, com les figueres, o inclús davall d'alguna pedra pel bosc. Generalment si l'animal en sí no és gaire característic visualment o no és útil per a l'ús humà (en el cas dels caragols el fet que siguin comestibles o no) determina que la saviesa popular els designi un nom popular o no els en designi cap. 



Caragol bover, bou o bouera, otala punctata
A la Mola a aquest caragol l'anomenen senzillament bou.




Vaca o vaqueta, eobania vermiculata
Són una mica més menuts que els bovers i molt comuns, més també que els bovers.




Jueu, helix aspersa 
A algunes zones fora de les Pitiüses anomenen "bover" a l'helix aspersa. Essent aquest caragol d'aquí baix un bover. Però a Formentera (i imagín que com a mínim a Eivissa també) el bover és el primer qu ehe mostrat i aquest, amb la closca que fa com una miqueta de punta i té un color fosc diferent, com més ratllat, és un jueu. 




Pastoret o bombet, rumina decollata
És característic i fàcil de reconèixer: és l'únic que té una closca així allargada i de tamany considerable.



Vellarenc, theba pisana
Aquest és un caragol de dimensions més reduïdes i és habitual vore'l sobretot a l'estiu congregat en grups nombrosos de caragolets d'aqueixos tapant la tija de diverses plantes, com el fonoll, per exemple. 

dijous, 26 de setembre de 2013

Un mapa de s'Espalmador


Un amic va anar fa uns dies a la casa de s'Espalmador a passar-hi un cap de setmana. Allà va observar que a una paret s'hi trobava un mapa de l'illa penjat amb els topònims tant costaners com d'interior, inclòs algun tal·lassònim puntual escrits. És fins ara el mapa més complet que he vist de l'illa de s'Espalmador tot i la seua antigor haver-ne esborrat els noms que es troben a la part septentrional de l'illa.


Així i tot s'hi llegeixen alguns noms principals com els de l'illa de Casteví o l'illa de sa Torreta, la platja de s'Alga, sa Guardiola (escrita Gordiola) o cala de Bocs, entre molts d'altres no tant coneguts i molt més propis de la microtoponímia com és es pujol d'en Garrigó. Sembla ser que en són uns quants, els topònims prop d'on hi ha la casa de s'Espalmador amb el llinatge Garrigó: hi ha també en Garrigó gros, en Garrigó petit o es raconet d'en Garrigó.


Però d'on venen alguns d'aquestos noms, almenys el de les illes com són s'Espalmador, l'illa de Casteví i l'illa de sa Torreta?

Sembla ser que trobam el nom de s'Espalmador documentat per primera vegada l'any 1497 i al llibre d'Entreveniments el trobam per primera volta escrit l'any 1615. Però d'on ve el seu nom? El seu orígen sembla no ser del tot clar i els especialistes no s'hi aclareixen. Coromines considera que és un mot que prové de ben antic, de l'època en que érem província romana on s'Esplamador seria apellat l'illa de l'Espart Major (això en el llatí vulgar que parlàssen) i passant per la llengua dels àrabs com a Esparmadjor els catalans que repoblaren i cristianitzaren aquestes illes per analogia amb la feina d'espalmar l'haurien anomenat Espalmador. A això cal afegir-hi que Coromines considerà que a s'Espalmador no s'hi havien portat a terme feines de calafatar embarcacions ni cap altra activitat nàutica excepte tal volta en alguna ocasió puntual per mor del difícil accés a l'illa i que es tractava d'una illa deserta. 

Aquí Isidor Macabich i Cosme Aguiló contestaren a Coromines i demostraren que no només sí s'hi calafatava i s'hi portaven a terme tasques relacionades amb la reparació d'embarcacions ja des de ben antic, sinó que a més d'illa deserta s'Espalmador no en tenia res perquè hi ha pous d'aigua dolça, allí. La cosa és que durant segles s'hi han espalmat embarcacions a s'Espalmador i no es pot descartar que es portàs a terme des de molt abans del segle XV, que és quan començam a tenir notícies d'aquest topònim pitiús. Pareix ser que a s'Espalmador, i també a s'Espardell, tot i ser dos llocs que etimològicament podrien venir de la planta de l'espart, són dos indrets que d'espart no n'hi ha. L'espart és una planta que s'ha fet servir sempre en la reparació de cascos d'embarcacions. Qui diu que els calafats i mestres d'aixa no l'extingissen d'aquestes illes durant els segles en que s'hi portaren a terme tasques nàutiques d'aquest calat? 

L'illa de Casteví té una etimologia popular si més no curiosa. Una llegenda marinera que circula entre els mariners pitiüsos per tal de dar nom a aquesta illeta és que els mariners de Formentera quan partien cap as Freus i passaven aquesta illa obrien es vi. Aquesta explicació  relaciona el nom de l'illa amb la frase homòfona (quasi) de gasta vi! És a dir, beu vi. Aquesta deu ser una llegenda que corre ja de ben antic perquè en cartes nàutiques del segle XVIII és habitual trobar-hi escrit formes com Gastaví o Gastavi

Com que per a aquest nom falta documentació antiga on poder-lo trobar i resseguir-ne així la seua evolució, Cosme Aguiló en desenvolupà una hipòtesi que pens que pot dar-se per bona i que Casteví siga un topònim d'origen antroponímic, és a dir, que derivi d'un nom o llinatge de persona. En aquest cas el de Castellví. Castellví és un llinatge inexistent a les Pitiüses però al segle XVII hi hagué un governador a Eivissa que es deia Joan de Castellví i rebé per ordre reial el d'aixecar una torre que guardàs el portitxol de s'Espalmador (tenint així una relació entre aquest governador i l'illa de s'Espalmador). No seria cosa estranya que aquest governador hagués recalat a l'illa que avui anomenam Casteví dant-li així nom. És sabut que la visita d'un càrrec oficial en aquell temps trencava molt la rutina dels indrets i així com noms d'embarcacions naufragades han donat nom a molts indrets de la costa, també els han donat les arribades de certs personatges en el seu dia i Casteví pens que en seria un cas, tal com ho puntualitza Aguiló.


Ja per acabar, l'illa de sa Torreta té un nom bo d'entendre i d'ubicar. La torre que actualment vigila i tol·la s'Espalmador és la de sa Guardiola, que va construïda l'any 1750. Abans però, ja hi havia hagut torres que feien de talaies a s'Espalmador, i més d'una! El cas és que no és que a l'illa de sa Torreta hi hagués hagut cap torre, no. Tota aquella zona del nord de s'Espalmador és coneguda com sa Torreta i hi trobam topònims satèl·lit com sa platja de sa Torreta, sa punta de sa Torreta, etc. Absurd seria pensar que a cada lloc d'aquestos on hi ha el nom de sa Torreta hi hagués hagut una torre. Un document del 1324 menciona les mars de la Torreta i un manuscrit de la Catedral d'Eivissa dóna part de la destrucció d'una torre situada a s'Espalmador l'any 1558 per vint-i-quatre naus algerines.


Segons marca la toponímia del lloc, un torrió hi va ser al nord de s'Espalmador abans que es construís la torre actual a sa Guardiola. Actualment encara se'n conserven les pedres de la base que mostren que era de base circular fent uns dos metres i mig de diàmetre. Així i tot més a prop de l'illa de sa Torreta a un altre turonet de s'Espalmador hi ha la base possiblement quadrangular d'una altra torre o lloc de senyals situat a la mateixa zona. I és que la zona septentrional de s'Espalmador és un indret on hi abunden les restes de ceràmiques i s'hi troben diverses bases de torrions que porten a pensar que des de temps ben antics aquell indret serví per guardar als habitants de les Pitiüses dels mals que podien venir de mar enllà. 

Un dels diversos pujolets de la zona de sa Torreta a s'Espalmador on s'hi observen les restes d'una base de pedra.


Bibliografia:

AGUILÓ, Cosme Toponímia i etimologia
COROMINES, Joan Onomasticon Cataloniae (8 Vol.) 
RIBES MARÍ, Enric La supervivència de la toponímia precatalana d'Eivissa i Formentera i l'Onomasticon Cataloniae

Imatge: Mapa de Cosme Aguiló




dilluns, 16 de setembre de 2013

El darrer de la seua espècie



El calàpet és un animal que si no ha sét protagonista sí que ha sét una peça clau en moltes rondalles i succeïts relacionats amb bruixeries i Por arreu d'Eivissa i Formentera. Poca gent n'ha vist però molta gent n'ha sentit a parlar i sap que són com unes granotes grosses que es poden trobar per l'interior d'Eivissa o per alguna sénia. Bé idò, això que poden trobar-se aviat començarà a ser una tasca impossible. Segons unes estimacions que s'han fet des de la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear a les Pitiüses queda un sol espècimen, el darrer calàpet de les Pitiüses quedant-ne així, únicament a Mallorca, tal volta a Menorca i per algunes altres illes mediterrànies com Sardenya o Còrsega.



Pel que es veu, el mateix mal que temps ha secà l'únic riu de les Pitiüses degradant-lo a la condició de torrent ha estat la responsable de la desaparició d'aquest animal que habita les Pitiüses des del Plistocè (fa 1,8-1,6 milions d'anys i fa 10.000 anys): l'extracció d'aigües subterrànies i la desaparició de zones humides.



No és el calàpet l'únic animal o ésser viu en general, per si parlam també de plantes, que es troba en perill a les Pitiüses. No fa falta parlar de les amenaces de la posidònia perquè qui més qui menys tothom ja en sap alguna cosa i en té una opinió formada. El cas és que, i ja centrant-nos en Formentera, existeixen algunes espècies endèmiques, entre elles una planta que creix únicament a aquesta illa sent impossible de trobar ni manco a Eivissa. Es tracta de la Delphinium pentagynum formenterense. Aquesta planta és possible trobar-la pels terços. És una planta que té una fulla semblant a la dels geranis i la seua flor és molt fàcil d'identificar ja que fa una tija plena de flors morades. El seu estat de conservació és crític ja que amb els anys ha anat minvant la seua presència per mor de l'avanç humà que pateix l'illa. Crec recordar haver llegit en alguna ocasió que la principal àrea d'aquesta flor era prop de Cala Saona, per allà on el camí des Cap (que no la carretera) i la carretera de Cala Saona es creuen n'hi havia moltes però foren arrancades en ser que hi feren una petita planta solar per produir electricitat. 





M'agradaria saber el nom pagès d'aqueixa planta. Així que si Marina Mayans, si em llegísses em faries un favor escrivent-me'l als comentaris, i si no és na Marina qui em llegeix però també en sap el nom, benvengut serà el seu escrit. Gràcies.

dimarts, 20 d’agost de 2013

Un dia a s'Espalmador

Foto aèria de s'Espalmador amb s'Espardell de fons. Imatge extreta de Wiki Commons


Sovent en pensar amb les Pitiüses anomenam Formentera i Eivissa i ens quedam tan amples, sense pensar en les tantes altres illes i illots que formen el nostre petit arxipèlag. S'Espalmador és la tercera illa més gran de les Pitiüses i la major de les illes deshabitades. Illa on, fa un parell de setmanes na Laia i jo, desembarcàrem. 

s'Estanyol amb la seua fauna migratòria
Teníem dos opcions, aprofitar el dia fent platja i torrar-nos al Sol, o bé aprofitar l'avinentesa i conèixer l'illa. La barca ens va deixar al Racó de s'Alga (la badia on s'hi veuen tantes barques) i férem camí cap a s'Estanyol, llacuna de fang on molts d'insensats s'hi banyen i s'unten tots de fang d'aquest. Allà vérem com alguns turistes s'hi untaven i prosseguírem l'excursió. Volíem arribar a sa Guardiola, que és el punt més alt de l'illa i està custodiat per una torre de vigilància del segle XVIII. Així ho férem, i fins i tot tenguérem ocasió d'entrar i pujar a dalt de tot de la torre, punt des d'on podia veure's tota l'illa per les dos bandes, la de llevant i la de ponent. S'hi podien atalaiar des d'allí algunes altres torres de les moltes que envolten les nostres illes: la torre de ses Portes a Eivissa, i les de la Punta de la Gavina i de Punta Prima a Formentera. Érem talment enmig de tot, enmig d'on temps ha havia sét escenari de batalles navals entre corsaris eivissencs i pirates mahometans.  

En haver sortit de la torre i haver arribat l'hora de dinar aturàrem davall d'unes savines. Poc tardaren les sargantanes a fer-nos una visita, no fos cas que aconseguissen algun rosegó per menjar. Només faltava fer la platja de sa Torreta (la badia de l'esquerra) i arribar a la punta de sa Torreta, l'extrem nord de s'Espalmador. Des d'allí podia contemplar-se des de ben a prop l'impressionant far que hi ha a l'illa d'en Pou, i més al fons, el seu far germà, el de l'Illa des Penjats. 

De camí a la torre de sa Guardiola

Ja no podíem anar més enllà, així que tocava començar a baixar per agafar de nou la barca i tornar a Formentera. Per tal de no caminar per damunt les nostres passes, i vorejar del tot l'illa, començàrem a fer camí cap a la punta des Pas (l'extrem més meridional de l'illa) per la banda de Llevant de l'Illa. Banda que es notava que el vent la castiga bé, quan ve entre Mestral i Xaloc. Cala de Bocs Gros, cala de Bocs Petit, i per avall. Va dar temps i tot de fer un petit capbussó que, tot i que curt, va ser agraït, després d'una caminada així en agost. 

Era una excursió que tenia interès en fer, s'Espalmador és una illa plena d'històries i que tot i tenir-la pràcticament aferrada, avesats com n'estam, de la seua presència, sovent ni la miram quan passam per davant anant o venint d'Eivissa. Després de molts d'anys de no anar-hi, ara puc dir que ja he complit.

Els dos fars: el d'en Pou i el des Penjats i enmig, es Freu Gros.

diumenge, 28 de juliol de 2013

Blanc i negre, un primer contacte

Capitell d'una de les columnes laterals amb la jàssena de l'enramada
Des de fa uns quants dies que tenc ganes de penjar alguna fotografia aquí, al blog. No fa gaire vaig començar a experimentar, a fer les meues primeres passes amb el blanc i negre. Pareix que en blanc i negre qualsevol cosa pot quedar bé, com que se sacrifica el color —cosa bastant discutible, ja que la barbaritat de matisos del gris és pràcticament infinita— s'aprecien molt més les línies, la forma de la captura. És per aquest fet que vaig pensar que ja ho tenia, que faria fotografies a l'enramada de casa ja que la senzillesa de línies de l'arquitectura pitiüsa em té del tot encisat. 


Així i tot però, el resultat no acabà de convèncer-me, va ser el moment en que vaig pensar que sí, que la fotografia en blanc i negra era perfecta per capturar moments quotidians de manera que el gris els donava espontaneïtat, naturalesa, alliberava de qualsevol tipus de tensió i temporalitat aquelles escenes donant-les-hi com una espècie d'aura que plasmàs la imatge d'un cert romanticisme amb un regust feliç i dolç —ja ho diuen ja, que els temps passats sempre van ser millors, i el blanc i negre és cosa del passat, moltes vegades Així va ser com vaig acabar fent les captures següents, unes fotos in fraganti a qui tenia més prop en aquell moment: na Laia amb el gat de casa, en Mixu animal que ara pensam que hauria de dir-se Mimat—.






Al final vaig considerar que el blanc i negre, a part d'haver-me robat el cor, és una opció més a tenir en compte a l'hora de fer fotografies. Trob que permet ressaltar més les textures, tot i que hi ha vegades en que una imatge en color arriba a dir molt més que no si és en blanc i negre, depèn del que es busqui en aquell moment. Així és com abans de guardar la càmera vaig optar per una tercera faceta possible, la del moderno o hipster i fer fotos a qualsevol cosa considerant que tal acte és una consolidació màxima de l'art modern. La llàstima és que em faltaven les gafapasta, la camisa de quadres minúsculs i combinacions de colors espantoses cordades fins al botó de dalt de tot del coll, els calçons estrets, la càmera reflex... El meu futur no es troba en aquesta tribu, ho tenc comprovat. 

Intent de moderno fent una foto a un gafet de la corda d'estendre


diumenge, 14 de juliol de 2013

Paraules: xaravasco i xiribal·lero

A voltes es diu que una llengua és viva mentre es fa servir. Així i tot jo hi posaria alguns matisos ja que més que el fet de fer-se servir, és obvi que si no es parla no és viva, el que marca la salut de qualsevol llengua és la seua parla col·loquial, és veure si qui parla diu fotre, me cago en Sivilla, sa mare des mistos, cony, mal caigués es Vedrà carregat de merda —aquest igual és una mica forçat— o bé ha canviat totes aquestes expressions per joder, coño, mierda, etc. 

I és que a les Illes Pitiüses, gràcies a Déu, de paraules n'anam ben servits, no ens fa falt—i dient el que ara diré, hauria d'escriure no mos fa falta— haver d'anar a buscar paraules de fora tenint-ne de nostres. Sent polit com és sentir a ma mare anomenar xaravasco quan parla d'algú que està empardalat com una tòtila. O en ser que venen alguns turistes que no parlen ni italià, ni anglès ni alemany o francès a la botiga sentir mon pare dir que no sap d'on és el xiribal·lero que fan aquells estrangers. 


Xaravasco apareix a s'ampliació que temps endarrere n'Enric Ribas va fer del lèxic que apareix al DCVB amb el seu diccionari Aportació pitiüsa al DCVB de l'any 1991. Així mateix però, surt dient que un xaravasco és una soca de figuera de pic morta. Podria ser idò que el sentit que li afegesc en aquesta entrada, fent referència a una persona que és enmig, que no és conscient que fa nosa o que no capta les coses amb rapidesa se li diga també xaravasco, adoptant l'individu el sentit metafòric del xaravasco de la figuera de pic, que és una soca buida i pudrilega que no serveix quasi ni per fer foc i que tot el que fa és nosa. No es fa cap esment a l'origen etimològic de la paraula i sincerament, jo tampoc no n'hi sabria trobar cap. No sé d'on ve xaravasco. 

Xiribal·lero sí que és ver que al diccionari de'n Ribas no hi surt i tampoc surt al DCVB. El que sí que apareix al diccionari de'n Ribas és xerebel·lar i ho defineix com a mermolar, murmurar. Podria ser que per extensió es digui d'algú que parla una llengua estranya que no s'entén aquella mermola que fa, aquell xerebel·lero (i amb un tancament de neutres a is, ja tenim la paraula enllestida: xiribal·lero). Tancaments així a les Pitiüses també són més que corrents: deim pigar en comptes de pegar, ribotar per rebotar, arricular per recular o el riplà de l'escala pel replà.  

Dins del marc comú de la llengua tot això són col·loquialismes i realitats molt localistes impossibles de generalitzar simplement perquè la majoria de parlants fora —i tristament avui en dia també dins  de l'illa no la coneixen. Però a la vegada són la marca que la nostra parla és viva i té un caràcter propi que la fa diferent de les altres variants de la llengua. L'eivissenc  o formenterer  és una forma d'entendre la nostra llengua única i com a tal ha de ser vista. No parla millor qui diu sóc per dir som o qui li diu burilla a una llosca.

Follets i barruguets

diumenge, 7 d’abril de 2013

S'estany des Flamencs (Formentera)

Foto propietat de Mediterranea Pitiusa 


A Formentera hi ha dos estanys, l'estany des Peix i l'estany Pudent. El nom antic d'aquest segon estany, però, no ha sét sempre aquest. Temps endarrere era conegut com l'estany des Flamencs, nom que trobam documentat ja en cartes nàutiques del segle XVII (exemple. Servici Geogràfic de l'Exèrcit. segle XVII. Madrid). Segons l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera també està documentat en el document de l'acte de possessió de les terres de Marc Ferrer a Formentera l'any 1697; en cartografia diversa del segle XVIII i també en un mapa portuguès de l'any 1851. Aquest últim mapa és comentat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria el 1869 en la seua referència a l'estany Pudent. Allí l'arxiduc esmenta que la denominació tradicional, estany des Flamencs, no és popular.

Ara tothom coneix aquesta llacuna pel nom de s'estany Pudent o simplement s'Estany. Així i tot que s'usi una forma no vol dir que es desconeixca l'altra. Ara bé, sí que es corre el risc que el topònim Pudent acabi desplaçant del tot el topònim Flamencs. Actualment ningú usa de forma corrent el topònim Flamencs. Hi ha gent que encara el coneix i d'altra, de Formentera de tota la vida, a la qual ja no els ha arribat l'antic nom de l'estany.

Idò bé, jo em pregunt per què ha passat això. Com és que els formenterers hem canviat un nom tan polit com era s'estany des Flamencs que lliga a la perfecció amb l'altre estany que tenim a l'illa, s'estany des Peix, per un de tant lleig i poc atractiu com és s'estany Pudent

Sí que és ver que en un moment dat aquest estany va fer pudor, en ser que es va fer sa Sèquia a finals  del  s. XVIII per abastir amb facilitat les salines amb aigua salada i també per evitar l'estancament d'aigües insalubres. En ser que s'inundà l'estany permanentment d'aigua la vegetació que hi havia va podrir-se i als estius, amb la calor, sortien males olors. 

Però avui en dia de pudor ja no en sol fer i si se'n sent una miqueta és per altres raons. A més, tot i poder fer mala olor un dia o dos a l'any no implica que no es puga anomenar l'estany pel seu nom històric. Així que una vegada s'ha superat el tema de la pudor per què no s'intenta promoure de nou el nom originari? Segueix havent-hi flamencs, seria més polit, lligaria amb l'altre estany de l'illa i no espantaria els turistes que, sovent, en descobrir el nom de l'estany acaben mirant-se'l amb fastig quan podrien mirar-se'l curiosos i frisosos de veure alguna d'aquestes grans i espectaculars aus rosades. A més, i això és innegable, és un nom amb tradició històrica, amb testimonis escrits molt anteriors al nom d'ara que n'avalen el seu ús i la seua existència.  Què més es necessita?

Si res d'això convenç, com a mínim intentar anomenar-lo s'Estany, a seques, sense adjectius ni perífrasis ni res, simplement s'Estany, feim una antonomàsia i llestos, i així evitam aquesta terminació tan lletja amb la qual l'anomenam avui en dia. 



dijous, 14 de febrer de 2013

Formentera, l'hivern de la sargantana



Avui no penjaré cap foto, no. En penj moltes de colp, seguides unes darrere de ses altres en forma de vídeo. I no és un vídeo qualsevol tampoc. És ni més ni menys que el tràiler d'un documental que s'emetrà avui de nits pel canal 33.  Començarà a les 22:30h, i si som exactes a les 22:35h. Jo me'l miraré i bé vos recoman que vos el mireu també, a vorer què en diuen de l'illa.

Al web del canal, a l'apartat on parlen d'aquest documental, hi han escrit tot això: 

Us heu preguntat mai com deu ser a l'hivern la platja on us vau torrar al sol durant les vacances d'estiu? Illes de somni com Formentera, de platges, restaurants i allotjaments atapeïts per turistes a l'estiu, canvien radicalment quan arriba l'hivern. Els que hi viuen asseguren que és aleshores quan s'hi està bé, quan l'illa recupera el caràcter autèntic. Com és, doncs, aquest caràcter? Com és la gent que hi viu? A què es dedica? On s'amaguen les sargantanes formenterenques a l'hivern? "Formentera, l'hivern de la sargantana" (2011) dóna resposta a aquestes preguntes. 




El film, de Laura Carulla i Marc Martínez, és un retrat coral de l'hivern a Formentera marcadament fresc, espontani i amb dosis d'humor pròpies de la complicitat i la naturalitat dels personatges amb l'equip de rodatge. El Joan presenta el seu amic Ernesto, el porc que ha criat durant un any i que matarà per carnestoltes. "Ell sempre fa mala cara, perquè té mala cara – comenta el Joan; no és perquè sigui lleig, però el garrí té aquesta cara." El Bartolo i la Manoli treballen davant del paradís. Regenten un dels últims xiringuitos autèntics que queden a l'illa en una platja espectacular. A l'estiu viuen al ritme frenètic i boig que caracteritzen les onades de turistes, tot i que, potser per una qüestió d'edat, el Bartolo s'estima més la calma de l'hivern. El canvi és tan radical que el Pep, farmacèutic de Sant Ferran, ha comprovat que a l'hivern es venen més antidepressius. Ell, però, té la seva pròpia medecina: una doble vida com a DJ Pharma. No hi ha festa al poble que es resisteixi a la seva música. A la Maria, als noranta anys, no l'amoïnen gens les pastilles. Cada dia, després de cuidar la casa, els animals i l'hort, agafa la bicicleta per anar a buscar el seu nét a l'escola. Des de Ràdio Illa, el Pep Toni i l'Home des Senalló comenten el dia a dia de l'illa. 


Alguns personatges que van ser un dia nouvinguts a l'illa ja hi han fet tota una vida. És el cas de la Jaqueline, una holandesa que hi va anar només per passar uns dies de vacances; de l'Ekki, que ensenya els turistes a fer la seva guitarra; de l'Erik, un músic indonesi que encara viu de manera hippy, i del Jose, un músic que compon la cançó del documental: "A dónde van las lagartijas en invierno".

Fitxa tècnica
Direcció: Laura Carulla i Marc Martínez SarradoGuió: Laura CarullaFotografia: Marc Martínez SarradoProducció Executiva: Oriol GispertIdea Original i Producció: Marta PalacínEspanya, 2011
Una producció de La Lupa Produccions en coproducció amb IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i l'ICIC, l'Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya.

divendres, 11 de gener de 2013

Mar i paraules


Escàlem mEstaqueta de fusta o de ferro, que va ficada a la part superior de l'orla d'una embarcació i serveix per a subjectar-hi els rems i recolzar-los-hi en vogar. (DCVB)

Escalemera m. Cadascuna de les peces de fusta que van fixes damunt l'orla d'una embarcació i tenen un forat dins el qual s'afica l'escàlem. (DCVB)
Orla f. Barana d'un vaixell o altra embarcació, o sia, la part dels costats que sobrepassa el ras de la coberta. (DCVB)
Quilla Peça longitudinal, la primera que hom col·loca en la construcció d'una embarcació, que és disposada de proa a popa, a la part inferior del buc, i que pot ésser considerada la base de tota l'estructura de l'embarcació i el seu eix longitudinal. (GDLC)

dilluns, 7 de gener de 2013

La casa de mossènyer, de sant Francesc


L'església de sant Francesc Xavier és l'edifici més alt de tota sa Raval, forma col·loquial i popular d'anomenar aquest poble de Formentera, i des d'allí pot veure's bona part de Formentera. Des del terrat es veuen les cinc torres que temps ha tol·laven(1) la mar en busca de veles pirates per tal de guardar-se'n ben aviat. I és questa era la doble funció d'aquest edifici religiós alhora que defensiu. És l'única església fortalesa de Formentera, tot i que no l'única de les Pitiüses, i és que el temor dels pirates dava molta guerra a la població d'aquestes illes. 

A dalt de l'alta església de murs cecs i volta de canó hi ha la casa del capellà, que és des d'on s'ha fet la fotografia. Actualment aquesta casa està deshabitada i necessita una rehabilitació urgent. Així i tot va estar ocupada fins els primers anys del segle XXI.


     Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:
     -Com pot donar-nos aquest la seva carn per menjar?
     Jesús els respongué:
    -En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre. 
     Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.
     Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
     -Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d'acceptar-les?
Joan 6:52-60


(1) Mirar, espiar insistentment.

dimarts, 1 de gener de 2013

Primera albada d'enguany


Així és com sortia el sol avui de matí des de l'extrem més oriental de Formentera. Una mica ennuvolat però amb uns colors fantàstics. 

dilluns, 31 de desembre de 2012

Quiosc Bartolo


Ara en hivern a Formentera vuit quioscs són els que segueixen oferint un lloc obert on menjar-hi o prendre-hi qualsevol beguda mentre van mudant els colors del cel mentre es pon el sol. Fa un parell de dies na Laia i jo anàrem al Quiosc Bartolo, el quiosquet que hi ha just devora des caló des Mort, a un dels extrems de Migjorn. 

Amb aquesta imatge finalitza un any més de blog, així que des d'aquí vos desitj un bon any nou!


dilluns, 24 de desembre de 2012

Barrinols a sa savina


                                   XXXII

                                              - Hola, ¿Qué haces?
                                              - Shhhhhhhhhhhhh
                                              - ¿Qué pasa?
                                              - Estoy tratando de escuchar.

                                              SILENCIO

                                              - Pero, ¿qué es lo que tratas de escuchar, si no se oye nada de nada?
                                              - Shhhhh. Calla. Intento oír, sin interferencias, mi propia voz.

Elena Almirall Arnal

dimarts, 18 de desembre de 2012

A Formentera deim "no a s'ERO d'IB3"



Arrib a casa i, per tal de fer temps abans de calar-me a estudiar les avantguardes europees, he fet la idea d'entrar al facebook per veure què hi deia avui la gent. I quina ha sét la meua sorpresa! De les primers coses que he trobat (i també de les darrers, perquè no he seguit trastejant per allí) ha sét aquest vídeo que tenia penjat un formenterer. Pel que he pogut observar no ha circulat gaire però així i tot a youtube, que és on està penjat, ja han arribat a les dos-centes visualitzacions.

I és que des de Mallorca han decidit que per tal d'estalviar alguna pesseta han de tancar la delegació que tenen a Formentera d'IB3, que no és més que una oficineta amb una plantilla de tres o quatre persones, però que és la finestra a través de la qual fins ara hem pogut deixar-nos veure, tot i que poc, a la resta d'Illes i demés llocs on es puga sintonitzar aquest canal. Amb aquest ERO Formentera quedarà muda i serà invisible, i es crearà una televisió que de balear no hi tendrà altra cosa que el nom.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Novetats a Baleària

Avui sortia pel diari d'Eivissa que retiraran el Nixe i hi col·locaran la nova incorporació de Baleària: el Posidònia. Tot i ser una nova incorporació, el Posidònia és un ferri que ja té 32 anys. Abans de ser canviat de companyia es deia Planasia i aquestos dies és als armadors de Borriana.

Una altra notícia que acab de llegir és que el Maverick (el germà bessó del Maverick II, que embarrancà recentment a l'illa de sa Torreta) fa una mesada que és a Palma ja que l'estan enllestint per endur-se'l al Carib, on Baleària també hi opera, amb el nom de Baleària-Bahamas Express, no gaire lluny de Miami. Una curiositat és que tant el Posidònia com el Maverick els han pintat amb els mateixos ornaments: fulles de posidònia multicolors. 

Imatges del Planasia abans de ser rebatiat a Posidònia. Aquestes imatges han sét preses als armadors de Borriana i jo les he agafat (junt amb la informació) dels blog Worl Wide Ferries i de Ferrymania.




Aquí ja podem veure el Posidònia amb els colors que lluirà quan travessi es Freus. Damunt del blanc-turquesa de Baleària hi han pintat tot de fulles de posidònia i la silueta d'algunes tortugues marines. 

Aquí tenim una foto del Maverick amb el canvi de pintat i el canvi de nom d'empresa "Baleària Bahamas-Express" atracat al port de Palma:

I com a curiositat, he trobat una foto doble del Passió per Formentera que va unir fa un temps Dénia amb Formentera com a mínim durant l'estiu del 2009. La foto no és que siga gaire bona, però bé. Va ser presa el passat 8 de novembre i és que el Passió per Formentera ara cobreix la línia de l'Estret. M'agradaria que vos fixàssiu com clava la proa dins de la mar.