Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Petit Príncep. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Petit Príncep. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 de setembre de 2013

An pensevik Byhan

Me ne vidn cewsel sawznek!


Segons s'explica aquestes varen ser les darrers paraules que pronuncià la senyora Dolly Pentreath abans de morir l'any 1777. El que deia la senyora Pentreath al llit als fills bilingües que l'escoltaven era: no vull parlar anglès! 

I és que amb la mort de la senyora Pentreath moria l'última parlant monolingüe de corn, la llengua històrica de Cornualla. Poc temps després aquesta llengua acabaria desapareixent davall l'avanç implacable de l'anglès. I és que les generacions que vengueren després de la senyora Pentreath eren ja bilingües i poc temps després, ja a mitjan segle XIX, els corns acabaren oblidant la llengua pròpia del petit reialme de Cornualla. Indret que temps ha havia sét bressol d'alguns dels mites més famosos de la literatura medieval europea com són els del rei Artur, o el de Tristany i Isolda. 

Així i tot val la pena dir que una volta va haver-se perdut aquesta llengua, alguns corns, sabedors del tresor que se'ls havia escolat entre les mans, crearen una gramàtica i un mètode per reaprendre aquesta llengua a partir de textos antics i de les recordances d'alguna paraula o manera de dir dels darrers parlants d'aquesta antiga llengua cèltica. Així és com avui en dia pot tornar-se a sentir el corn per alguns indrets de Cornualla i de com, en els darrers anys, després de dècades de regeneració lingüística, alguns pares han decidit inclús parlar-los als fills amb corn. És a dir, després de 230 anys torna a haver-hi algun, no gaires, parlants de corn nadius. 

És més, fa uns quants anys Anglaterra reconegué el corn com a llengua minoritària del país i li oferí un cert reconeixement de tal manera que a les escoles de Cornualla és possible estudiar-hi una assignatura optativa de corn i, si el que he llegit sobre el tema no és mentida, just fa tres anys es va obrir la primera escola que funciona amb el corn com a llengua vehicular. Així, en menys de 100 anys s'ha passat de tenir a Cornualla el cos putrefacte d'una llengua morta representada en textos antics que ningú sabia llegir a tenir una llengua parlada habitualment per unes 300 persones i que és entesa per prop de 2000 persones més que serien capaces a parlar-lo si es das l'avinentesa. Tenc entès també que al llarg de l'any s'hi celebren algunes misses ja que el bisbe de Cornualla és parlant de corn també. Aquestes dades, devora del mig milió d'habitants que té Cornualla actualment no són molt elevades però més petit és un zero!

Si heu arribat fins aquí baix i encara em llegiu igual vos preguntau diverses coses com què vol dir el títol del text o per què explic aquestes coses. Bé idò vos faç saber (com m'agradaria que sebre fos normatiu!) que aquesta llengua tan petita té textos propis i també en té de traduïts, entre els quals hi ha una traducció de Le Petit Prince que es titula An pensevik Byhan, i és la darrer adquisició de la meua col·leccioneta de llengües representades i impreses en aquest llibre d'A. de Saint-Exupéry. Normalment no em decant per llengües que no siguen romàniques però una llengua amb una història i un renéixer com és el corn no podia deixar-la escapar. 



dissabte, 27 d’abril de 2013

Al Pränzip Fangén - El petit príncep en bolonyès


Segur que més d'un ha intentat llegir el que diu aquesta fotografia. No passeu pena, si no ho heu entès i teniu a mà qualsevol Petit Príncep, és la dedicatòria. Està escrita en bolonyès, un dels dialectes que té l'emilià-romanyol. L'emilià-romanyol té la consideració i tractament de llengua ital·lo-romànica tot i ser considerada un dels dialetti que es parlen arreu d'Itàlia. S'estima que l'emilià té uns 3 milions i mig de parlants. És la llengua més usada a l'Estat de San Marino. Així i tot no té cap tipus de reconeixement ni a Itàlia ni a San Marino on en tots dos estats la llengua oficial és l'italià. La semblança entre l'emilià i l'italià, les interferències lingüístiques i la inexistència de cap tipus de reconeixement enlloc de la llengua i la seua forta dialectalització fan que no siga clara la supervivència d'aquesta llengua en els anys futurs. Els actes públics i més enllà dels cercles familiars la llengua utilitzada per la totalitat dels emilians és l'italià.

No té cap estàndard ni normativització general com puga tenir el català, el castellà, el basc, gallec, etc. Existeixen gramatiquetes parcials que regulen un o altre dialecte però res de caràcter general. L'exemplar en qüestió està escrit en bolonyès, que és el dialecte emilià de Bolonya i es creu que és parlat per uns 500 mil individus. 

Si li posau una mica de ganes i de voluntat i teniu un mínim coneixement d'alguna llengua romànica més enllà del català o del castellà estic segur que aconseguireu entendre bona part del que hi ha escrit a la fotografia de dalt. La de baix simplement és la coberta del llibre que em regalà na Laia per aquest sant Jordi. Així que moltes gràcies per ajudar-me a créixer la meua modesta col·leccioneta de Petits Prínceps en llengües romàniques. 


diumenge, 6 de gener de 2013

Els reis han arribat des d'Irlanda.


Idò ja ho veis, els reis m'han dut la versió en gaèlic irlandès del Petit príncep. És el meu primer exemplar en llengua no romànica, però no passa res, tot el contrari! Amb aquest exemplar la col·lecció s'amplia a altres llengües, més enllà de les d'origen llatí, que seguiran sent l'espina dorsal de la col·lecció. 

A més, rarament hauria pogut començar amb una llengua més excepcional que aquesta: amb uns setanta mil parlants nadius que té, que representen només el 2% de tota la població irlandesa, és comprès per més de dos-cents cinquanta mil usuaris capaços de parlar-lo. Amb aquestes xifres tan reduïdes, si és parlat per un 2% de la població de forma quotidiana vol dir que el 98% restant fa vida amb l'anglès; doncs bé, amb aquestes xifres és llengua oficial de la Unió Europea.

Durant el segle XIX i el XX els parlants han anat minvant sobretot per mor de les grans emigracions que s'han produït a Irlanda durant aquests períodes. Com que Irlanda considera que la varietat lingüística és riquesa cultural, el 1956 va crear reserves lingüístiques a aquells territoris on la llengua encara era parlada de forma natural i quotidiana per un nombre considerable de persones, al més pur estil "reserva índia americana". Aquestes reserves són anomenades Gaeltacht (pl. Gaeltachtaí), que és una paraula gaèlica que ve a fer referència a aquestes zones gaelòfones. En aquests territoris el gaèlic és la llengua preferent i es troba en els senyals de trànsits, en alguns mitjans de comunicació, en l'educació, etc. 

Els gaeltachtaí d'Irlanda:



 La versió gaèlica d'aquest conte comença així: 
Nuair a bhí mé sé bliana d'aois, chonaic mé, uair amháin, pictiúr iontach i leabhar i dtaobh na foraoise darbh ainm "Scéalta fíora". Séard a bhí ann nathair den chineál a dtugtar boa uirthi agus ainmhí á shlogadh aici. Sin cóip den phictiúr sin thuas.

Versió original d'aquest mateix fragment:
Lorsque j’avais six ans j’ai vu, une fois, une magnifique image, dans un livre sur la forêt vierge qui s’appelait Histoires vécues. Ça représentait un serpent boa qui avalait un fauve. Voilà la copie du dessin. 




dilluns, 17 de desembre de 2012

Darrers Petits Prínceps del 2012

Aquests dos exemplars de Le petit prince hauran sét els darrers d'annexionar-se a la col·lecció de  romàniques que faig amb aquest llibre gràcies a la infinitud de llengües a les quals s'ha traduït. Els exemplars de la fotografia són el portuguès i el judeocastellà. 

De les llengües sefardites, el judeocastellà, és l'única que avui en dia encara perviu amb més de cent mil parlants repartits arreu del món, especialment a Israel i Turquia. Per sort meua, al desconèixer l'alfabet hebreu, aquesta versió està també escrita en alfabet llatí.     



·XII·
[juevocastellà]

La planeta sigiente estava abitada por un bevedor. Fue una vijita muy kurta, ma lo undió al princhipiko en una gran melankolia.
-Ke azes aki? - demandó al bevedor ke topó asentado en silensio delantre de una koleksión de boteyas vazías i otra de boteyas yenas.
-Bevo! - Respondió el bevedor kon aire sinistre.
-Por ké beves? - le demandó el princhipiko.
-Para olvidar. - Respondió el bevedor.
-Para olvidar kualo? - se preguntó el princhipiko ke ya se adjideava de él.
[portuguès]
-Para me esquecer que tenho vergonha - confessou o bêbado, baixando a cabeça.
-Vergonha de quê? - Tentou saber o principezinho,  cheio de vontade de o ajudar.
-Vergonha de beber! - concluiu o bêbado, fechando-se definitivamente no seu silêncio.
E o principezinho foi-se embora, perplexo.
«Não há dúvida, de que as pessoas crescidas são mesmo muitíssimo esquisitas», foi a pensar durante a viagem.


dijous, 25 d’octubre de 2012

L Princepico


Aquest exemplar és en mirandès, un dialecte de l'asturlleonès que es parla a Portugal no gaire lluny de Lleó. Una de les curiositats d'aquesta variant és com la influència del portuguès ha caracteritzat una forma de grafiar certs sons de forma diferent que els altres dialectes situats a Astúries, Lleó i Extremadura: que segueixen la lògica del castellà. Un exemple és el que uns escriuen -LL- (llibro) els mirandesos escriuen -LH- (lhibro).

El mirandès té uns 15.000 parlants i es parla a Miranda del Duero on pot aprendre's a l'escola ja que per llei s'ofereix una assignatura optativa de mirandès i té un cert grau de reconeixement, tot i que és més testimonial que real.

 1111111

·XVIII·
L princepico atrabessou l dezerto i só ancuntrou ua flor cun trés folhicas, ua florica ruinica...
- Dius mos dé nuonos dies, dixo l princepico.
"Buones dies mos dé Dius, dixo la flor.
- Adonde stan ls homes?" preguntou l princepico mi educado.
La flor biu, un die, ua recla de giente a passar:
- Ls homes? Hai-los, parece-me, seis ou siete. Abistei-los hai uns anhos, mas nun se sabe adonde stán. L aire lhieba-los dun lhado para outro. Nun ténen raízes i isso trai-le muitos porblemas.
- Adius, dixo l princepico.
- Adius, dixo la flor.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Gistwar Ti-Prens (crioll maurità)

Les Illes Maurici són unes illetes que hi ha més enllà de Madagascar, a l'oceà Índic. Aquest arxipèlag havia format part de França durant el colonialisme i en ser que hi importaren el francès s'hi desenvolupà una llengua criolla que avui en dia és la lingua franca utilitzada en aquest racó del món junt amb el francès i l'anglès. És conegut i parlat per tots els estaments socials de les illes però els actes oficials acostumen a resoldre's amb una mescla d'anglès i de francès.

El seu lèxic és principalment d'origen francès, tot i que té alguns préstecs de l'anglès i del portuguès i els nivells més profunds de la llengua segueixen la sintaxi de les llengües que va substituir en la població nativa. A la segona foto hi ha la dedicatòria que Antoine de Saint-Exupéry va escriure al seu amic Leon Werth. Amb atenció i amb el text en alguna llengua que ens sigui propera al costat pot mig entendre's amb facilitat. 



Traducció al català:
A Léon Werth
Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, neecessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin.) Doncs, corregeixo la dedicatòria:
A Léon Werth,
quan era petit. 

Lo prinçonet


Un altre dels principals dialectes occitans és el llemosí, que té 400.000 parlants repartits arreu de Llemotges, al nord d'Occitània. És una de les poques regions d'Occitània que des dels seus orígens ja han format part, des de sempre, del Regne de França. Bona part dels altres territoris (Gascunya, Aquitània, Bearn, Llenguadoc, Provença, Niça...) han estat annexionades sobretot a partir del segle XIII. 

I bé, Lo Prinçonet comença així: "Quand aviá seis ans viguei, un còp, un eimatge subrebel, dins un libre a perpaus de la forest verge, que se `pelava Istòries viscudes. Quò representava 'na serp bòa que engulava 'na béstia fera. Veilai la còpia del dessenh."

dimecres, 19 de setembre de 2012


Avui he aconseguit el Petit Príncep en un dels principals dialectes de l'occità: el provençal. Està escrit amb la gramàtica mistralenca, la que ideà Frederic Mistral i compta amb uns 400.000 parlants repartits pel mediterrani francès. És una regió d'Occitània on, dins del que cap, gaudeix d'un cert prestigi, en bona part aconseguit per l'obra de Mistral i el seu gran èxit literari amb novel·les com Mirèio

El llibre comença així:

A Leoun Werth
Demande perdoun is enfant d'agué dedica aqueste libre à-n-uno grando persouno. Ai uno escuso di seriouso: aquesto grando persouno es moun meiour ami dins lou mounde. N'ai uno autro d'escuso: aquesto grando persouno pòu tout comprendre, meme li libre pèr li pichot. N'ai uno tresenco d'escuso: aquesto grando persouno rèsto en Franço ounte patís de fam e de fre. A besoun d'èstre assoulado. N'i'aguèsse pas proun de tóuti aquélis escuso que vole bèn dedica aqueste libre au pichot que fugè autre tèms aquesto grando persouno. Tóuti li gràndi persouno soun estado d'en proumié d'enfant. (Mai n'i'a gaire que se n'en souvènon.) Courregisse dounc ma dedicaço:
À Leoun Werth
quouro èro droulet. 


dimarts, 11 de setembre de 2012

Lo Princilhon

A youtube vaig trobar, un dia, aquest vídeo. És perfecte per visualitzar la llengua del Petit Príncep que he adquirit aquest matí al parc de la Ciutadella: Lo Princilhon, la versió occitana llenguadociana d'aquest llibre tan famós.


El llenguadocià és el dialecte occità més similar al català després de l'aranès. És un dialecte que ocupa una gran part d'Occitània i és parlat per més d'un milió i mig de persones. 

dimecres, 13 de juny de 2012

Le petit prince




À LÉON WERTH

Je demande pardon aux enfants d’avoir dédié ce livre à une grande personne. J’ai une excuse sérieuse : cette grande personne est le meilleur ami que j’ai au monde. J’ai une autre excuse : cette grande personne peut tout comprendre, même les livres pour enfants. J’ai une troisième excuse : cette grande personne habite la France où elle a faim et froid. Elle a bien besoin d’être consolée. Si toutes ces excuses ne suffisent pas, je veux bien dédier ce livre à l’enfant qu’a été autrefois cette grande personne. Toutes les grandes personnes ont d’abord été des enfants. (Mais peu d’entre elles s’en souviennent.) Je corrige donc ma dédicace :

À LÉON WERTH

QUAND IL ÉTAIT PETIT GARÇON



La versió original del Petit Príncep és aquesta: una llengua parlada a mig món i amb la que l'autor, Antoine de Saint-Exupéry va escriure-hi el seu llibre més famós, el francès. Actualment es compten uns 77 milions de parlants de francès.

dilluns, 21 de maig de 2012

El' pétit prince


Fa no gaire vaig trobar l'edició picarda d'aquest llibre. És una edició on el text és molt similar a la versió francesa. Això es deu a que el picard és la llengua d'oïl més propera al francès. A prou que no està clar, ja que encara els lingüistes discuteixen, de si és una llengua o si és un dialecte del francès. Bèlgica reconeix aquesta parla com una llengua endògena, vulgui dir el que vulgui dir, això. El cas és que la versió general és la de reconèixer-lo com a llengua.

Així a ca nostra, m'imagín que deu ser una cosa similar amb el que passa amb l'aragonès que, a voltes, depèn de quin dialecte estiguem mirant, algú podria considerar que és català, com passa amb el benasquès, o bé castellà. Però és considerat com a llengua independent. Idò res, això passa també amb el picard. Ara bé, es diu que podria tenir al voltant de 700.000 parlants, tot i que jo personalment tenc els meus dubtes ja que a França tot el que són llengües diferents a la francesa de París i fins i tot els altres dialectes francesos tendeixen a desaparèixer davant de l'unilingüisme de França.
El llibre comença així:
A Léon Werth
J' démante pardeon à lés infants d'avoir dédié ç' life à n'ène grante perseonne. J'ai ène escusse fin sérieusse: ceule grante perseonne, ch'ést l' meilleu amisse que j'ai au meonte. J'ai ène eaute escusse; ceule grante perseonne elle peut tout comprinte, même lés lifes pou l'z'infants. J'ai ène troisième escusse: ceule grante perseonne elle habite in France, dùsqu'elle a faim et freod. Elle a bin bsouan d'ête rapajée. Si tous cés escusses is n' suffistent pos, ej' veux bin dédier ç' life à l'infants (mais i n'd'a pos dés masses qui s'in rappèltent). Adeon, j'corriche em' dédicace:
A Léon Werth,
Quant'i-éteot p'tit garcheon.




dimecres, 9 de maig de 2012

Ël Pchi Prinsë (l'occità d'Itàlia)

A les Valls Occitanes, que és una regió del Piemont fronterera amb França, l'occità hi és llengua històrica i llengua viva, sobretot a la muntanya ja que és una zona amb moltes llengües avui en dia: a les valls es parla sobretot francoprovençal i a la ciutat s'hi parla piemontès i italià. La població és de 200.000 habitants i més de la meitat dels habitants són capaços de parlar i respondre en aquesta varietat vivaro-alpina de l'occità.


A Léon Werth
Eifan, përdounëmmë s'ei dedicà moun librë a-n-onë përsounë qu'i pâ mai fran in eifan. Ei inë bounë scuzë: l'i 'l milhoû ëd mounz amisse. Ei mei inë aoutrë scuzë: l'i inë përsounë quë pó coumprënnë in baroun 'd choza, mei lou libbre për louz eifan. Ei inë trouaziémë scuzë: quëllë përsounë-itchí i l'i an Fransë nté qu'i soufrë la fan e la frei. I l'à bzoun d'ès counsurà. Ma s'toutta maz ëscuza lâ bachton pâ, a sioû d'acor ëd dedicâ moun libbrë a l'eifan qu'érë, in có, moun amiss. Toutta lâ përsouna quë soun pâ mai fran jouva lâ soun ità eifan. (Ma la nh'à pâ peuî gairë quë s'n'an souvenon). Alour a faou inë couresioun a ma dedicasioun:
A Léon Werth, 
can-t-ou l'érë eifan.

divendres, 27 d’abril de 2012

Caçadors de records

Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.

I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Una altra fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.

col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia. 

Col·lecció numismàtica
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest es veu satisfet aquest desig de superació. 

I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. Hi ha que tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa.

dilluns, 23 d’abril de 2012

O Principiño (gallec)

Com no podia ser d'altra manera el Petit Príncep també té versió gallega. Aquesta edició és de l'editorial árbore/galaxia i està feta en un format econòmic i de butxaca. Ha sét adquirit el dia del llibre, que alhora és el meu sant junt amb el Petit Príncep en italià i també en francoprovençal.



Lo Petsou Prince (francoprovençal)

El francoprovençal és una llengua en greu perill d'extinció. És una llengua germana de l'occità que està fortament emparentada amb el francès essent una llengua de transició entre les llengües d'Oc i les llengües d'Oïl. Es parla a la regió francòfona de Suïssa, a la zona del Delfinat i de Lió a França i a la vall d'Aosta a Itàlia. Excepte a Itàlia, a Suïssa i a França és una llengua gairebé extingida i molt rara de trobar. A la Vall d'Aosta pateix un greu retrocés enfront de l'italià i de la immigració que ha patit la zona amb l'arribada del turisme d'esquí. Així i tot és on gaudeix de major salut i d'on és aquesta publicació del Petit Príncep.




Il Piccolo Principe (italià)

L'estàndard italià és l'italià de la Toscana. Té vora 70 milions de parlants i es parla a bona part d'Itàlia, de Suïssa, a una part d'Eslovènia i també a Còrsega on conviu amb el francès i el cors. És una llengua amb una variació dialectal impressionant ja que va ser unificada i reglada de manera unitària ja durant l'Època Moderna tot i que la tradició ha fet del toscà la forma literària per excel·lència des que Dante Alighieri l'escollí per a la seua Divina Comèdia



dimecres, 28 de març de 2012

El Prencipicu

Fa temps que estic buscant la versió asturiana d'aquest llibre però és pràcticament impossible. Està exhaurit i no hi ha notícies de que estiguin interessats en reeditar-lo, almenys per ara. Així i tot, he trobat el Petit Príncep en lleonès.

Aquest dialecte del lleonès, asturià o astur-lleonès és parlat per unes 25.000 persones i concretament està traduït al lleonès que es parla a la comarca de la Cabrera, a Lleó. 

Va ser una iniciativa molt interessant portada a terme entre el 2000 i el 2001 on diverses associacions locals, junt amb l'Aula de Cultura Cabreiresa iniciaren aquesta traducció que la portaren a terme pels estudiants que llavors hi havia a l'Aula.


Una cosa curiosa de destacar és que l'astur-lleonès és, junt amb el català, l'única llengua que palatitza les [l] a inici de mot, o dit en un llenguatge que tothom puga entendre'l, són les dues llengües que de forma generalitzada diuen lleó o llión en comptes de leó o león; diuen llibre/llibru en comptes de libre/libru, etc. Hi ha un dialecte aragonès que també ho fa, el benasquès. El cas d'aquest dialecte aragonès s'explica pel fet d'estar situat a la Ribagorça, que és una zona de transició entre el català i l'aragonès. 

I així és comença aquest llibre:

A Léon Werth
Pido perdón a los ñiños por dedicar este llibru a una presona mayor. Tengo una buena catrapuesta: esta presona mayor ye'l meyor amigu que tengo ño mundu. Y tengo outra catrapuesta: esta presona mayor vive en Francia, onde tien fame y frieu. Tien ñecesidá de que lu consuelen. Si todas estas catrapuestas nu bastan, quiero nestoncias dedicar este llibru al ñiñu que foi denantias esta presona mayor. Tódalas presonas mayores foron en primer llugar ñiños (pero poucas d'eillas lu amientan). Asina qu'axeito la mía dedicatoria:

A León Werth, cuando él yiera un rapacicu.

L'evolució de l'asturià a la Península Ibèrica, i també de les altres llengües ibèriques:


divendres, 16 de març de 2012

O Prenzipet (aragonès)

L'aragonès és una llengua romànica parlada per unes 12.000 persones al nord d'Aragó que no s'ensenya a l'escola i que no té cap tipus de protecció ni foment per part del govern d'Aragó. És una de les llengües romàniques que tenen un major risc de desaparèixer en els pròxims anys. 

Durant l'Edat Mitjana aquesta llengua va arribar a estendre's fins al sud del que era el Regne de València. 


Ta Léon Werth,
Demando desincusas a os ninos por aber adedicau iste libro ta una presona gran. Tiengo una seriosa desincusa: ista presona mayor ye o millor amigo que tiengo en o mundo. En tiengo atra: ista presona mayor puede entender tot; mesmo os libros ta ninos. Tiengo una terzer desincusa: ista presona mayor bibe en Franzia, an tien fambre y fredo. Parar cuenta si prezisa aconorto. Si todas istas desincusas no estasen prou, quiero adedicar iste libro a o ninón que ista presona mayor estió en atro tiempo. Todas as presonas mayors son estadas ninas antismás. Pero pocas se'n remeran. Cambeo, pos, a mía adedicanza:
Ta Léon Werth
cuan yera ninón.

Lo Prinçòt (gascó)

El gascó és un dels principals dialectes de l'occità. Actualment és parlat devers per unes 250.000 persones repartides per la zona més occidental del sud de França i pels Pirineus francesos. L'aranès és un subdialecte pirinenc d'aquesta parla. 



dijous, 15 de març de 2012

El Principe Picinin (vènet)

Amb aquest exemplar comença la meua col·lecció de llengües romàniques sota l'obra d'Antoine de Saint-Exupéry Le Petit Prince. Aquest primer exemplar és en dialecte vènet que sortosament vaig tenir ocasió de sentir quan abans del nadal passat uns companys de filologia i jo viatjàrem a Venècia. A la ciutat sentíem sobretot italià però poguérem fixar-nos que tot i així eren molt zelosos amb el seu parlar i sovent a banda de parlar-nos en italià toscà ens deien: mirau, això en venecià es diu així. On sí el sentírem en tota la seua esplendor va ser a les illes/poble que envolten Venècia, especialment Burano.