Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eivissa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eivissa. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de desembre de 2015

Forada i Benimaimó

Aquest dissabte na Laia i jo hem reiniciat el bon hàbit que començàrem l'hivern passat: anar a caminar per Eivissa amb el grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. En aquesta edició la ruta ha estat planera, tranquil·la i molt interessant. Hem partit des de Forada i, fent una volta circular, hem tornat al punt de sortida passant abans per la vénda de Benimaimó, totes dues a Portmany.

Canal de can Gasí
Tot i ser dues véndes tant pròximes i semblants en moltes coses, destaca la rojor de la terra de Forada amb la terra blanca de Benimaimó. Caminant per la zona han ressonat i destacat alguns topònims com la Tallada de Benimaimó, que és un bocí de la vénda que en comptes de pertànyer a Sant Mateu passà a formar part de Sant Rafel. Altres noms han estat la vall i el puig d'Alcalà, o el canal de can Gasí. Hem pujat a un petit puig de no molt més de 200m (puig d'en Secorrat) des d'on es veia bona part del pla de Portmany amb la Talaia al fons, entre altres muntanyes com el puig Cirer o puig Gros, que és el que, des de Formentera, es veu al centre de l'illa i que té el cimerol pla, donant la impressió com si d'un volcà pogués tractar-se. Al costat d'aquest hi ha el puig des Merlet o puig de sa Pega.

Canat a la canal de can Gasí
Alguns punts d'interès etnològic que he descobert han estat la font de Forada, que té una capella molt ample amb dues corrioles i dues piques que temps ha, allà cap als segles II aC. i I dC, foren dos trulls de l'època púnico-romana; i l'existència de canats. Els canats són com conductes excavats a la roca per on desviar l'aigua cap a safarejos llunyans i formen part de sistemes de regadiu avui ja en desús molt més complexos del que mai hagués imaginat. 

A banda d'això, s'ha parlat també de si el paisatge eivissenc actual, amb un predomini clar dels pins respecte a la resta d'arbres és natural o producte de l'activitat humana, però això és ja una altra història.

Font de Forada i bona part del grup excursionista


dilluns, 11 de maig de 2015

Fira medieval d'Eivissa 2015

Ahir vaig anar a Eivissa, a la fira medieval. Vaig anar-hi amb la càmera per si hi feia cap foto, però no va ser el cas. Feia anys que no hi pujava i el record que en guardava era el d'una fira turística plena de saltimbanquis arribats d'arreu d'Espanya que, d'una manera o d'una altra, diluïen el caràcter eivissenc que hauria pogut esperar-se d'una celebració com aquesta però  el cas és que la realitat em decebé més encara.

Crec que és important recordar que la fira medieval d'Eivissa nasqué amb la intenció de commemorar la declaració de la ciutat com a Patrimoni de la Humanitat l'any 1999. Dalt Vila obtengué aquest títol a rels del bon estat de les seues murades renaixentistes i per ser un emplaçament i un casc antic emmurallat singular a les Balears i a bona part del Mediterrani que permet fer-ne un resseguiment clar de la seua evolució i del seu paper durant el darrer mil·lenni.

No som partidari de comentar públicament el què pens de la política local ni del què ha dit aquest o aquell polític. Així i tot avui voldria prendre'm la llicència de fer una excepció i citar a David Colomar, número tres al Consell d'Eivissa sota les sigles de Gent per Eivissa:

"La Fira és una oportunitat perduda, ja que no es compleix els objectius pels quals es va crear"

Entenc que la fira medieval (que al meu entendre hauria de ser la fira renaixentista) va ser pensada, en els seus inicis, per entretenir i divertir al públic alhora que es commemorava l'honor de ser considerats Patrimoni de la Humanitat mostrant als ulls del món les múltiples raons per les quals s'obtingué tal guardó. Això per una banda, però per una altra, parlar d'Eivissa a l'època medieval (o renaixentista) comporta parlar del paper que la sal tenia a l'illa i també del pes de la Universitat. Implica parlar de la Corona d'Aragó i de les seues ensenyes i mereix també un lloc en el podi de temes elementals el paper que jugà la pirateria a les nostres costes durant aquells anys. Aquesta festa hauria de ser l'orgull de tot eivissenc i viler i hauria d'obrir les portes al món sencer del paper que Eivissa jugà en el seu passat.

A canvi de tot això, però, quan vaig pujar a Dalt Vila vaig trobar-me el soc àrab al costat de l'Ajuntament, envaint tota la placeta on hi descansa l'escultura de Guillem de Montgrí, arquebisbe de Tarragona i cristianitzador de les Pitiüses durant la conquesta catalana del segle XIII. A falta de blasons d'Aragó, de les famílies benestants eivissenques o de la dinastia dels Àustries decorant els carrers, hi havia banderoles de la corona de Castella i escuts i banderes prototípiques medievalitzants  que podrien haver-se col·locat a qualsevol fireta de poble d'on fos. Atrezzo pur i dur.

No gaire lluny de l'església de l'Hospitalet, pujant pel carrer de les Monges (ara c/ de Joan Roman) hi havia uns plafonets escrits únicament en castellà que resumien la història d'Eivissa des dels púnics fins l'actualitat en uns cinc o sis paràgrafs il·lustrats i amb faltes greus tant d'ortografia com de contingut. Per posar només un exemple, hi havia un dibuix que, segons el peu de pàgina, representava la ciutat de Madina Yabissa a l'època musulmana. El dibuix en qüestió era ni més ni menys que el que acompanya aquest paràgraf: la representació de la ciutat romana de Barcino.

Pens que amb aquest episodi hi ha dues vies possibles: la que li dóna sentit a la festa o la que n'esborra tota traça possible per relacionar la fira amb l'illa. Pareix que hem triat la segona opció i és una llàstima. Mereix una ciutat que esborra de les pàgines d'història el seu propi passat i que atempta contra la seua biodiversitat i patrimoni -material i no material- formar part del patrimoni de la Humanitat?


Per ampliar:

dijous, 26 de febrer de 2015

Una antologia poètica d'Isidor Macabich

Coberta del llibre
Va ser el desembre passat que, quan vaig anar a la seu de l'Institut d'Estudis Eivissencs encara a l'edifici del bisbat d'Eivissa, mentre feia carregamenta de números antics de la revista Eivissa, vaig preguntar per l'existència d'alguna antologia de Macabich. L'al·lota que allí m'atenia va fer cara de pensar-s'ho i em contestà que, que ella sabés, no hi havia res com el què demanava. 

No vaig tornar a pensar en aquest tema fins ahir. Era a Eivissa, amb na Laia, a la llibreria de can Verdera fullejant llibres i mirant, de reüll, els volums de l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera que allí tenien exposats: els volums 2,3,5,6 i 10. En això que na Laia em va dir si tal autor —en Jean Serra— era el que tenia a la prestatgeria de casa i, quan vaig veure el llibre, no cabia dins meu. Ho havia trobat. La poesia d'Isidor Macabich: Antologia. En Jean Serra havia publicat a l'any 2008 el llibre que feia uns mesos havia estat buscant. 

El llibre, encara no l'he llegit, però sí que l'he començat a fullejar, bastant. Així com he anat fent passar les fulles pels meus dits he pogut anar observant com de completa és l'edició que J.Serra ha fet i m'alegr, cada volta més, de la sort que he tengut de trobar aquesta antologia. El llibre no consisteix en un simple recull poètic desendreçat i sense cap tipus de relació entre una composició i una altra, no. El llibre va molt més enllà de la lectura dels poemets de Macabich i prova de fer una reconstrucció de la vida de Macabich que ajuda, al lector, a contextualitzar l'obra en el moment en que va ser redactada i ens apropa, també, la figura del cronista, escriptor i eclesiàstic eivissenc.

Crec que encara tenc molt de Macabich per molta estona. Per la poca cosa que n'he llegit, de moment, hi estic descobrint a un poeta influït de noucentisme amb una vitalitat en les seues paraules que, tal com puntualitzà en el seu dia Villangómez i ho ha transcrit Jean Serra, denoten vida:
En el poema —continua Villangómez— tot és expressiu: també en la llengua en què s'ha escrit. ¿Dialectalisme eivissenc, a la manera de l'extremeny de Gabriel y Galán? ¿"Paraula viva" de Maragall? ¿solidaritat amb certes posicions, la d'Antoni M. Alcover, posem per cas? ¿Desig d'arribar més directament als conterranis, o sia, d'una màxima eficàcia en un nombre de destinataris reduït? Potser més senzill que tot això: pur sentiment del poeta, certesa d'uns guanys expressius, voluntat d'acoblar dues realitats —un ambient i una parla—, afany de palesar la matisada riquesa de mots de cada dia. S'infiltren, però, alguns mots o formes que fan referència a un àmbit lingüístic més gran".
Jean Serra. La poesia d'Isidor Macabich: antologia. Pàgines 38-39 

dimecres, 25 de febrer de 2015

Cap i cala Llentrisca i es Vedrà

El passat 7 de febrer arribàrem al poblet des Cubells amb la intenció ben acomplida d'arribar a cala Llentrisca i de veure unes panoràmiques espectaculars des Vedrà i de la costa sud-oest de l'illa d'Eivissa. La jornada començà amb amenaces de fred i pluja però al final el Sol ens acompanyà tot el dia.

Durant la caminada coneguérem en Mariano Mayans, que és, des d'ahir el nou president de l'Institut d'Estudis Eivissencs. L'anècdota tal vegada va ser el fet que haguérem de córrer una mica quan vàrem ser davant es Vedrà perquè se'ns acostava un taller d'aigua amb bastant de vent vengut des de la mar, tot i que tot quedà en un petit esglai dut amb molt bon humor. Una volta arribats a l'abaixador que va fins cala Llentrisca em sorprengué l'ansa tan grossa que hi ha i com de bona i segura és per les petites embarcacions. Bufi d'on bufi el vent, allà sempre hi ha recés, excepte si el vent que entra és el xaloc, que llavors és cosa de moure les barques un parell de racons més enllà, cap as Cubells. 


Església des Cubells, dedicada a la Mare de Déu del Carme,

Cala Llentrisca, amb la punteta de Mans a la dreta i, al fons, el cap des Falcó

Illots des Vedrà i des Vedranell captats des de dalt de les Pesqueres Noves.
La punta de la dreta és l'Oliva on, a dalt, hi ha la torre des Savinar.

dissabte, 24 de gener de 2015

De Peralta al pou des Lleó

El passat dissabte 10 de gener acudírem a la nostra segona caminada amb el Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La ruta prevista ens portà a conèixer part de la banda nord-oriental de l'illa. A mitjan matí  partírem des de Sant Carles de Peralta amb direcció a cala Mestella amb la resta del grup que, en aquesta ocasió, segurament pel bon temps que feia i per les ganes de cremar torrons i salsa de Nadal, va ser ben nombrós. 

Torre d'en Campanitx amb el grup de Coneixement del Medi
Arribats a cala Mestella ens parlaren del restaurant que allí obri a l'estiu, el Bigotes, lloc on els seus bullits de peix i arrossos a banda els ha dat bona fama arreu de l'illa. Una volta encaminats de nou i passàrem arran del cap Roig i arribàrem al cap d'en Campanitx (o cap d'en Valls) a on hi ha una torre de vigilància amb el nom del cap i amb les pedres de color negre i vistes a Tagomago. En aquell punt va ser on ens férem la foto grupal de l'excursió poc abans de devallar cap al Pou des Lleó, racó on paràrem per dinar. 

Durant tota la caminada abans d'arribar al Pou des Lleó no parava de pensar en el romanç de Les germanes captives i en si el pou que dava nom a aquella zona encara existia i, de ser així, com seria. Em va sorprendre trobar una portella picada a la roca (a la qual era impossible accedir-hi) que donava a la mar. Es veu que a part d'haver estat un pou que servia per abeurar el veïnat, era un punt de recollida d'aigua de les embarcacions.

cala Mestella
El que més em sorprengué de tota aquella zona era el color roig/vermell de la terra i dels penyals de per tot allí i en el fet de trobar rocam d'origen magmàtic a Eivissa. A banda d'això, per anar d'un punt a un altre passàvem per plans preciosos plens d'oliveres mil·lenàries i garrovers altíssims. Així com en la primera excursió que férem amb aquest grup excursionista, en aqueixa ocasió també passàrem per devora d'una antiga font, en aquest cas la font d'en Xicu Sala. A més a més, ja de tornada cap a Sant Carles, anàrem més enllà del caló Roig i arribàrem a un tall-serrat conegut com s'Albadar des d'on es veia, a l'altra riba, sa Cala i, enmig molt a prop, un illot que rep el nom de s'Ora, a la vénda des Figueral.


Tagomago

Pou des Lleó

es cap Roig

dissabte, 13 de desembre de 2014

De Corona a Buscastell

Església de Corona, dedicada a santa Agnès
Una vintena de dies endarrere vàrem veure que a Eivissa, no gaire lluny del port, alguns dissabtes es trobava un grup de persones que organitzaven excursions arreu d'Eivissa. Parl del Grup de Coneixement del Medi de l'Institut d'Estudis Eivissencs. La idea ens va agradar i la ruta que proposaven per avui consideràrem que era molt polida i interessant. Una volta arribats a Vila i embarcats dins d'un cotxe que ens ha acabt duent a la zona de l'excursió, hem començat la caminada a Santa Agnès de Corona, o simplement Corona, que és com la coneixem tots. D'aquest lloc hem descobert que l'església, a causa de l'aparició d'un cadàver al porxo --faci com a mínim 100 o 150 anys-- no s'entra per la porta principal i que va haver-se'n d'obrir una de lateral (la de la foto) perquè els feligresos tornassen a missa.

L'escala amb la qual s'entra a l'avenc
Més enllà d'això, la caminada ha estat senzilla i fàcil i hem refet els passos que va fer l'arxiduc Lluís Salvador durant la seua estada a Eivissa i hem reconegut alguns indrets dels quals ell en fa referència a la seua obra. A més a més, hem entrat a l'avenc des Pouàs, del que en pertanyen les següents tres fotografies. Es tracta d'una cavitat vertical molt grossa que hi ha enmig del bosc i que té un gran valor per la història de les Pitiüses: a part d'haver-s'hi trobat restes humanes pertanyents a la darreria del III mil·leni abans de Crist, és un punt clau per a l'estudi paleontològic a les Pitiüses. Perquè us en faceu una idea de les dimensions que té, diré que als anys '70 es va plantejar la possibilitat de convertir aquest espai en una gran discoteca subterrània que per sort mai arribà a realitzar-se.

Fotografia interior on es veu l'escala i l'entrada
L'escala per la que es baixava a la gruta realment feia por. Està clavada a les parets de l'avenc amb unes estaques metàl·liques i comença a estar tota ella rovellada, com pot observar-se, en certa mesura, a les imatges.

Una volta a baix les estalactites (o estalagmites, no ho sé) són coprotagonistes de la grandària de tot allò que no era més que l'entrada principal, la saleta d'estar, d'una infinitat de grutes que s'enfonsaven a dins la muntanya i que, per accedir-hi, hauria fet falta un equip d'espeologia i un bon got d'herbes.

es Pouàs de Balansat
Ja fora de l'avenc i després d'haver fet un petit mos, hem seguit la caminada direcció cap a Buscastell, que és un vertader jardí enmig de l'Eivissa calorosa i de secà.

Abans, però, ens hem aturat per veure el pouàs de Balansat, que ja se l'esmenta l'any 1528 i del que se'n diu que mai ha estat tocat ni restaurat de cap manera. He mirat banda dins del coll del pou i, avesat a veure un forat vertical recte, m'ha sorprès que aquest serpentejava i que tenia aigua aparentment neta.

La cireta ha estat Buscastell, que és una petita vall entre dos muntanyetes (el puig d'en Socarrat i el puig d'en Frit) d'on en brolla aigua subterrània dolça i fresca que manté tot allò ben verd. Mitjançant les canalitzacions d'aigua i els safaretjos i els molins que hi ha per tot Buscastell, antigament es feia arribar l'aigua fins a la platja de sant Antoni. A Buscastell hem dinat i després, encaminant-nos cap a Forada per acabar fent una cerveseta, beguda una mica amb presses per així poder agafar la barca que ens ha tornat a Formentera, és com ha finalitzat aquesta excursió, la primera d'unes quantes que encara queden per fer. 

dissabte, 13 de juliol de 2013

150 anys d'història del far des Botafoc en imatges


Illa des Botafoc amb el far (aproximadament 1861-1880) 
Des de fa un temps ençà pareix ser que a través de facebook especialment, molts són els formenterers i també eivissencs que busquen i comparteixen imatges antigues de les Pitiüses. D'aquesta manera es mostren cales que han patit un abans i un després amb l'esclat del turisme, negocis que el temps s'ha endut deixant-los en la memòria d'alguns afortunats i en els negatius de les càmeres que immortalitzaren aquells moments.I en aquest cas, hi he pogut caçar algunes de les imatges antigues del far des Botafoc que he penjat en aquesta segona entrada de Palm a palm.



El far des Botafoc és el far més vist de les Pitiüses i un dels més antics, juntament amb el de la Mola a Formentera, que hi ha a les Pitiüses, tots dos varen ser inaugurats l'any 1861. I aquest, el de Botafoc és, sense cap classe de dubte, el que més ha canviat de tots, el que ha passat d'estar alçat al que temps ha va ser una illa separada d'Eivissa, l'illa de Botafoc, a ser una part més de l'illa gràcies al port de la ciutat que ha anat guanyant constantment terreny a la mar fins convertir-se en un dels ports importants d'aquest racó del Mediterrani. 

En aquesta imatge ja s'intueix com s'ha unit l'illot amb

Eivissa a l'extrem esquerre de l'illeta de Botafoc
I és que aviat aquesta petita illa on algunes versions conten que hi nasqué Anníbal Barca passà a estar unit a l'illa d'Eivissa, en part imagín que per comoditat del faroler ja que si un cas havia d'anar i tornar per mar per tal de subministrar-se tant de petroli pel far com d'aliments per a ell i la família i això era lent. Però especialment degué ser ja la primera ampliació important que experimentà el port de Vila. Així començà l'odissea del port avançant mar endins que encara no ha acabat, més de cent anys després, amb els molls nous que ara hi fan i el que parla d'un possible, i mica polèmic, port esportiu a Talamanca. 


Una volta crescut el port feia falta créixer el far, s'havia quedat petit i havia d'il·luminar més milles endins de la mar per tal de ser vist, de nits, per les diverses embarcacions que anaven a Eivissa tant per carregar sal com per dur mercaderies o fer de correu. 

Les grans ampliacions, però, no han sét fins a aquest tombant del segle XX i els darrers anys del XXI en que s'ha construït un gran dic a l'entrada del port i ara s'està creant una àrea a l'interior del port perquè hi atraquin les grans embarcacions —creuers, carregadors, vaixells de passatge, algun dragamines, etcètera—. Jo encara record quan el dic de fora encara no hi era i de quan el construïen i la polèmica que això generà entre partidaris i detractors.

             Far des Botafoc sense dic (a primers del segle XX)          Far des Botafoc actualment, amb el dic i un creuer atracat.



Port ara fa uns anys, abans de l'obra actual.
I per veure què passa a l'actualitat Autoritat Portuària de Balears ha fet un vídeo que permet veure l'abans i el després d'aquest far mític de les Pitiüses i primer llum que es veu, sempre, quan anam a Eivissa, que ens indica que ja som a port.