Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de març de 2015

El rentat de cara del cementeri Vell (o fossar Vell)

Fossar Vell de Formentera una vegada finalitzada la restauració. Foto Marià Castelló

Avui s'ha inaugurat la reobertura de l'antic cementeri de Formentera per a la seua observació i estudi al públic. Aquest nou espai se suma a la recuperació del patrimoni de Formentera que compta, a hores d'ara a Sant Francesc, amb la possibilitat de visitar i conèixer la capella de Sant Valero a sa Tanca Vella, l'església del poble i, a partir de demà, el fossar Vell de l'illa. Veurem quins nous espais sorgeixen amb el temps! El diari digital Nou Diari se n'ha fet ressò i ha penjat una notícia amb les primeres fotografies de l'espai una vegada recuperat i restaurat (fotos 1 i 2). Aquest acte ha estat presentat pel president de Formentera, la consellera de Cultura, el bisbe de les Pitiüses, els tècnics que han dut a terme la restauració i representants de l'empresa contractada per a la seua realització. 

El cas és que, amb el temps, ens anirem avesant a veure el cementeri sota el nom de fossar Vell. De la mateixa manera els nostres ulls s'acostumaran a veure els murs parcialment pintats (solució, per cert, molt intel·ligent: la part sense pintar mostra el perímetre original del fossar, mentre que amb blanc, es mostra l'ampliació que es va fer del camp sant l'any 1839). També ens acostumarem a veure el perímetre dels murs vells a l'interior del cementeri de la mateixa manera que s'hi veu el traçat de la gràcia reial atorgada a Marc Ferrer. Amb el temps estarem tan acostumats a veure'l com ara (amb alguna pintarrotxada a les parets feta per algun grafiter) que ens resultarà llunyana la imatge d'aquell recinte ruïnós tapiat i encerclat amb fil de rastell i amb els murs marcats pel salobre i ple de pintades. Crec que és el més petit dels favors que els formenterers podíem fer als nostres avantpassats i a la nostra memòria com a poble.

A continuació m'he pres la llibertat de buscar i enganxar algunes fotografies  i notícies del cementeri Vell abans de la restauració:

Notícies:
Algunes imatges:
Interior del cementeri abans de la restauració. Foto Carmelio Convalia
Ossera nova a la part ampliada del fossar durant la restauració (2014)
Foto Carmelo Convalia
Interior d'una de les capelles durant la restauració (2014). Foto Carmelo Convalia
Exterior del fossar abans de la restauració (any 2009). Foto Pablo Rivas.

dijous, 13 de novembre de 2014

La llengua. Capítol 6 del programa 300

Ahir a tv3 varen emetre aquest capítol del programa 300. Em va interessar molt la comparació que feien del català amb l'irlandès. Actualment, segons diuen, l'irlandès té 90 mil parlants i és una llengua que té més de 2 mil anys d'antiguitat. Genial.



No en diré gaire cosa, just deix el vídeo aquí per així saber-lo trobar si, algun dia, vull tornar-lo a mirar.

El resumet que fan els senyors de tv3 diu així:
Antoni Tortajada ens explica diverses històries quotidianes que ens permeten veure què ha passat amb la llengua d'aquest país els últims tres-cents anys. La pregunta que es fa és: com és que tres-cents anys després encara parlem català?

Després del 1714, la nova administració espanyola va engegar un projecte per unificar tot el territori amb una sola llengua, el castellà. Però a la Catalunya de llavors pràcticament només es parlava català. El 1786, el jutge Francisco de Zamora va recórrer tot Catalunya amb un encàrrec del rei Carles III: esbrinar si les mesures que s'havien dictat per aconseguir aquell objectiu havien fet efecte o no.

A mitjans del segle XIX, la llengua del país estava canviant. Les classes benestants havien assumit el castellà com a llengua habitual i la imposició del castellà a les escoles es començava a notar. Vegeu si no el diari que va deixar escrit Ramon Argullol, un viticultor manresà, en què ens explica les peripècies per conquistar el cor d'una joveneta trenta anys més jove.

En aquesta mateixa època, el gaèlic irlandès, que fins aleshores era la llengua majoritària a Irlanda, va començar a desaparèixer. Fins al punt que a principis del segle XX, quan Irlanda es va convertir en un estat independent, la llengua irlandesa pràcticament havia desaparegut.

A Catalunya podia passar el mateix. Però aleshores un grup d'intel·lectuals va proposar-se recuperar la llengua literària catalana. I l'any 1859 van organitzar els primers Jocs Florals recuperats.<br /><br />Les dues dictadures del segle XX van reprendre el projecte unificador d'una manera violenta. Però l'autèntic canvi lingüístic va venir dels grans moviments migratoris del segle. Molts d'aquells nouvinguts van impulsar un nou canvi històric. A Santa Coloma de Gramenet, la ciutat més castellanoparlant del país, un grup de pares immigrants van impulsar la primera experiència d'immersió lingüística.


Bo, vist que el vídeo, de moment no funciona, penj aquí l'enllaç a partir del qual pot veure's el programa: 300: la llengua (capítol 6)

dimarts, 18 de març de 2014

Blade Runner

D'on venim? A on anam? Qui som? Si ajuntam aquestes preguntes amb dosis elevades de futurisme retro, fosc i decadent combinat amb una pàtina punk i una trama purament policíaca o detectivesca, cine negre al cap i a la fi, surt un títol: Blade Runner

Per als qui no hagin vist la pel·lícula, dir que l'argument així en quatre pinzellades és el següent: un món del futur (i no tant futur, ja que s'ambienta en el 2019) en el qual hi conviuen dos espècies: els humans i els replicants. Els replicants són enginys genètics creats amb aspecte humà, intel·ligència humana i una força superior a la nostra. Temps ha els replicants protagonitzaren una rebel·lió i a raó d'això varen ser expulsats de la Terra per treballar com a esclaus a les colònies exteriors. Uns replicants carregats de preguntes arriben a la Terra i aquí és on comença la pel·lícula. 

El principi de la pel·lícula ha sét decebedor. Esperava veure naus espacials, batalles inter-gal·làctiques i com els humans conquistaven l'espai. No podia anar més equivocat. M'he trobat una pel·lícula ambientada en una versió futurista de Los Ángeles que és fosca: la llum sempre arriba indirectament a través d'una persiana, d'un focus, etc. Els edificis eren igual de foscs, per no anomenar-los directament negres. De naus espacials no se n'ha vist pràcticament cap si és que se n'ha vist alguna. La trama inter-estelar se me n'ha anat directament a Liorna. 

Quan l'enfurrunyada i la decepció se m'han espassat he descobert una bona pel·lícula. Una trama policíaca o detectivesca digna d'un bon títol de cine Negre amb tots els seus tòpics: un detectiu solitari retirat obligat a reincorporar-se, gavardines amb solapes amples, una al·lota guapa i innocent que s'acosta al detectiu i l'influencia, etc. Tot això ambientat en l'Amèrica del segle XXI (que per l'escenari podria ser el segle XXIV) però amb una estètica que recorda molt a la dècada de 1940. Una imatge que va fer servir Ridley Scott és la d'aquí baix per ajudar a fer entendre quina ambientació volia al seu equip tècnic quan feien el rodatge: 

Nighthawks, d'Edward Hoper (1942)

Així i tot el fet de ser pionera en la mescla de gèneres (cine negre i ciència ficció mesclats? Mai s'havia fet abans, almenys al cine) no és l'únic factor que fan d'aquesta pel·lícula una bona pel·lícula. O això vull pensar. Durant els 112 minuts que dura es tracten diversos temes filosòfics i meta-religiosos que no he acabat d'assimilar. Per això crec que és una pel·lícula que tot i haver-la vist, podria tornar-la a mirar d'aquí un temps. 

El paper religiós l'he ensumat per primera vegada quan entre la multitud del carrer s'ha vist una parella de monges i, a continuació, un grup de budistes. Després s'ha fet més obvi en uns diàlegs entre el cap dels replicants que surten a la pel·lícula (no fa falta dir que són els "dolents") amb el seu Creador que viu a un edifici que és el més alt de la ciutat i té forma de piràmide. És a dir, el creat i el Creador es troben al cim d'un gran edifici amb forma piramidal. Allà es parla de la vida i de la mort i finalment el creat acaba matant al seu Creador. Pel que he llegit hi ha gent que aquí fa una comparació amb l'home modern que, tampoc acceptant la seua condició d'ésser mortal, ha mort a Déu no físicament com a la pel·lícula però sí metafísicament arraconant-lo en la vida diària i omplint el buit que ha deixat amb la raó i la ciència. Bé, opinions. Jo no he sabut veure tan enllà. 

Tot sobre l'unicorn aquí: [Pulso Digital]
A jo el que m'ha cridat més ha sét el paper que juguen els records en les persones. Els records són l'empremta amb la que el nostre passat ens impregna. Si un ésser ha sét creat no pot tenir records i això és el que diferencia als éssers humans dels replicants, entre altres coses. Se suposa al film que si no tenen records no tenen sentiments, ni emocions. Resulta no ser ben bé així. Alguns replicants tenen records i per això desconeixen la seua naturalesa. Són records falsos que se'ls ha implantat i amb aquesta situació n'apareixen com a mínim dos tot i que estic convençut que realment en són tres, els replicants amb records. Per mor de tenir records ignoren la seua naturalesa i creuen ser humans tot i no ser-ho.

Aquesta trama s'aguanta talment damunt la idea que és el passat el que ens defineix com al que som. Ve a ser, explicat d'una altra manera, el que canta Raimon de que "qui perd els orígens, perd la identitat". I damunt d'aquesta idea se'ns pregunta. Què passa quan aquest passat és una falsedat? Què som llavors si és que encara som res?

Després són molts més els detalls destacables de la pel·lícula com la importància que es dóna tot el temps als ulls: es destria als humans dels replicants a través d'uns tests psicològics en els quals, quan responen, se'ls mira els ulls atentament a veure com reaccionen. Els replicants rebel·lats van a visitar a un enginyer genètic que fabrica ulls. El creat mata al Creador enfonsant-li les conques orbitals, etc. Aquesta importància amb els ulls és una cosa de laque no aconseguesc treure'n trellat, no sé què significa. 

I el que vull destacar com a punt final és la sublimitat del director en com introdueix la publicitat dins de la pel·lícula. M'ha encantat que en dos ocasions la paraula Coca Cola hagi omplit les dos terceres parts de la pantalla agafant per uns segons tot el protagonisme de l'escena i que alhora hagi sét discret, que en cap moment, tot i ocupar quasi tota la pantalla, no hagi deixat de ser un element del fons que es veia però no distreia de l'acció del moment (un cotxe volador que circulava per davant la valla publicitària). 

Al començar la pel·lícula he pensat que era dolenta, lletja i que veure-la era una pèrdua de temps. Al final he de dir que tot i ser una peça que té moments fluixos, tirant a normalets i previsibles, és una bona pel·lícula que no descart tornar a mirar en un futur no molt llunyà. 

dimecres, 12 de març de 2014

2001 Una odissea a l'Espai ·II· (SPOILER)

Però, molta escena exterior de la nau espacial, estones infinites d'escenes psicodèliques, més espai exterior, més escenes absentes de moviment, diàlegs escassos, etc. A part d'això, la pel·lícula comença amb uns primats que se suposa que són a l'inici de l'escala evolutiva de l'home i als vint o trenta minuts, quan han après a fer servir les eines més bàsiques (que la fan servir, pel que es veu, per matar-se entre ells) saltam a l'espai amb una versió  super seixantera de com podrien haver estat els viatges a l'espai fa una dècada per acabar amb un final psicodèlic i lliure a mil-i-una intepretacions que l'hauria atribuït abans a David Lynch que no a Kubrick (encara que a voltes puguen anar junts, pel que veig).


Molta gent mira la pel·lícula i poca l'entén. Jo el primer. Una volta vaig haver-la acabat vaig haver d'apanyar-me per trobar crítics i experts (sobretot vaig trobar amateurs) que m'ajudassin a posar un fil conductor entre les parts de la pel·lícula i al final crec que vaig apanyar-me-les i la vaig acabar entenent. O si més no, vaig acabar creient entendre alguna cosa. Així que, tot el que escriuré a continuació és un spoiler en tota regla. 

Conté spoilers · Contiene spoilers · Contains spoilers

Però a la pel·lícula què passa? Tot comença se suposa que a l'Àfrica entre una comunitat de primats que han d'evolucionar a éssers humans dins de molts de milions d'anys. Tot ocorre fa 4 milions d'anys. Allà una força sobrenatural que ha entrat al Sistema Solar per Júpiter i que s'ha dirigit a la Terra hi ha deixat un monolit negre (molt lleig). Aquest monolit és plantat al mig del territori d'aquests primats que se'l miren amb curiositat i desconfiança. Finalment gosen tocar-lo (la curiositat ha convertit la por en valentia). És aquesta mateixa curiositat la que porta al simi a descobrir que pot fer servir ferramentes diverses. A la pel·lícula se'ls veu descobrint els fémurs d'animals morts com a garrots per ajudar-se a caçar i a defensar-se dels altres grups de simis. Fantàstic, el nostre avantpassat pelut ha après a fer servir les ferramentes i això provoca a la pel·lícula un salt de quatre milions d'anys. 

Ara som a l'any 1999 i un grup de científics instal·lats a una colònia a la Lluna ha descobert enterrat un monolit igual que el dels simis a l'Àfrica. Se suposa que l'extraterrestre que plantà aquestos monolits va donar-ne un als simis perquè s'espavilassin i evolucionassin i un segon que l'enterrà a la Lluna per quan els hòmens estassin preparats tecnològicament per trobar-lo, el trobassin. Estam parlant d'uns hòmens, d'uns simis evolucionats, que estan començant a colonitzar l'espai. (Tenint en compte que al 1968 es tiraven els primers coets tripulats a l'espai i que el 1969 es va arribar a la Lluna per primera vegada, suposar aquesta evolució humana per dins de 30-40 anys era utòpic però no descabellat). El simi d'ara és racional, és civilitzat i sobretot és científic. En trobar el monolit a part de fotografiar-s'hi com si d'un grup d'egiptòlegs d'expedició es tractàs, l'estudien i detecten unes senyals provinents de Júpiter. 

Així tocam la tercera part de la pel·lícula. El viatge a Júpiter. El nus de la pel·lícula. El cos. La substància. En aquest moment àlgid de la nostra evolució, l'home es troba amb que fora de la Terra, a l'espai, és igual que un peix fora de l'aigua: ni manco pot respirar. La cosa és que a l'espai l'home ha d'aprendre a caminar de nou (aquí el detall de les sabates gravitatòries, m'encanta), ha de tornar a aprendre a alimentar-se i menja coses amb una pinta espantosa, fins i tot ha de tornar a aprendre a orinar i a fer les seues coses. A l'espai el rei de la Terra és l'ésser més dependent de tots i sobreviu gràcies a un ésser que pensa com ells però que no els necessita. La màquina a l'espai no necessita respirar. Aquí Stanley Kubrick suggereix que hi ha alguna cosa que no va bé. A l'espai l'home perd el control de les ferramentes. Sí sí, les màquines que l'han portat al cimerol de la seua evolució ara se li escapen de les mans. Tenen la tecnologia per crear màquines cada volta més humanes i així passa amb en Hall 9000, el cervell i sistema nerviós de la nau espacial amb la qual travessen el Sistema Solar (la nau es diu Discovery, com el transbordador espacial).

Per a la màquina l'home és dèbil, avorrit, banal, simple i dependent. Han de viatjar quasi morts en estat vegetatiu per sobreviure. De l'única cosa que s'encarreguen és de la manutenció de la nau. En un moment dat, quan es detecta un problema per part de l'ordinador, l'ordinador respon que les màquines mai fallen, que els errors sempre tenen una causa humana al seu darrere. Així és quan, vist que la màquina falla i decideixen apagar-la, Hall 9000 es rebel·la contra la resta de la tripulació i els expulsa de la nau quan surten a reparar l'antena que, casualment ha fallat. Amb els humans fora de la nau i els tripulants que hibernaven morts, la màquina ha vençut l'home. Quasi. La batalla entre hòmens i màquines encara no ha acabat i un dels dos tripulants que eren a fora aconsegueix entrar i apagar l'ordinador central: mata a la màquina, la torna a dominar. Morta la màquina l'home es troba sol enmig de l'espai rumb a Júpiter. 

Aquí és on i com comença la part final de l'obra. La part on segurament Kubrick va prendre's no tota la LSD perquè el festival de Woodstock encara no s'havia fet (faltava un any) però sí tota la droga al·lucinògena que pogués existir en aquell moment. La quarta part comença amb un festival de colors psicodèlic que pareix no tenir fi i quan per fi s'acaba ens trobam dins d'una habitació luxosa, com d'hotel de cinc estrelles. Allí l'home jugarà la seua darrer partida evolutiva: la lluita contra la mort. 

Apareix l'astronauta supervivent i acte seguit apareix un home vell (són la mateixa persona). Aquest home vell es prepara un sopar, que és, ni més ni menys, que l'últim sopar. Sopar on hi apareix una metàfora perfecta, boníssima. Durant el sopar l'home deixa caure, per accident, la copa de vi, encara buida. Així es trenca la copa, el recipient sense el contingut. Aquí es juga amb la idea de copa - vi, contenidor - contingut, cos - ànima. La copa es romp, se'n va, però el vi queda. 

Aquest acte és el que ens permet entendre el perquè del fetus que ahir de nits em va treure de les caselles. I així, tot fent un spoiler absolut (ja havia avisat abans) al final de la pel·lícula el vell és al llit i quan deixa de respirar apareix un fetus dins de la bossa damunt del llit i, voilà, acte seguit, el fetus és a l'espai. A alguns fòrums he trobat que l'anomenaven el nen de les estrelles, en italià les referències que n'he trobat són de il feto astrale. Simplement hi veig jo que l'ànima ha ascendit a una altra dimensió, a la dimensió dels budistes, a aquest món espiritual que ha donat lloc a pel·lícules com El árbol de la Vida on a l'espai tot està connectat i etcètera etcètera. 




2001 Una Odissea a l'Espai ·I·

Ahir de nits vaig treure'm una espina que duia molt de temps clavada. Vaig veure la pel·lícula que dóna títol a aquestes línies. Quasi l'únic segur que podria dir per curar-me amb salut és que a part de controvertida pel fet que no deixa a ningú indiferent, és una pel·lícula lenta, molt lenta. 

Va ser una pel·lícula pionera, duta a la gran pantalla abans que l'home caminàs per la Lluna; anterior a tota la literatura cinematogràfica que es portà a terme durant la dècada i mitja següent: Star Wars, Dune, Alien, etc. Essent així un punt de partida per a aquest gènere i un punt d'inflecció pel cinema modern (parl de cine sense saber-ne, sense entendre'n amb el mateix criteri que un farmacèutic puga parlar de llengua o que un transportista parli de medicina). Així és com varen ser vàries les semblances que vaig trobar entre aquesta pel·lícula i algunes que encara faltaven per arribar com l'hangar que apareix a la segona part de 2001 (sí, l'argument ocorre en quatre actes o parts) i l'hangar que surt a l'episodi IV de Star Wars on el Millennium Falcon de Han Solo entra a l'Estrella de la Mort de Darth Vader. 

A part de l'estètica de Star Wars que sembla haver begut de 2001 tant en aquesta escena capturada per al blog com en el disseny de les naus espacials, una certa similitud hi és també amb Alien, especialment amb la primera entrega, la millor, la del Octavo Pasajero. Allí un dels tripulants és un androide creat per servir a la tripulació, un home sintètic amb una ment quasi humana. A 2001 la nau espacial gaudeix de ment pròpia, és una nau intel·ligent, domòtica podríem dir-ne avui en dia. En tots dos casos són ments educades, reservades i mica transparents. En tots dos casos es rebel·len contra els seus creadors i amos, en aquest cas la resta de tripulants. Part de la tripulació viatja en estat d'hibernació perquè la durada del viatge no es vegi reflectida en el desgast natural de tot ésser viu. Semi-hibernats viatgen també a Alien i també a moltes altres creacions de ciència ficció com el manga dels noranta Trigun.  

Un altre aspecte que em va cridar l'atenció trobar va ser l'ull del Big Brother, l'ull que tot ho veu al Reality Show que a Espanya diria que van per la temporada 14 o 15, espantós. Sí sí, em referesc a aquest ull:
 

Tot i que a 2001 no és ben bé igual sinó més aviat és d'aqueixa altra manera:

Apareguts veritat? Idò a través d'aquest ull vermell col·locat com les millors càmeres de vídeo vigilància en Hall, que és com es diu la Intel·ligència Artificial que "humanitza" la nau, ho veu tot i ho escolta quasi tot. 

Em faltaria llegir la novel·la per saber si el que ara diré és fruit de la genialitat de Kubrick o si és pura casualitat però a 2001 hi apareix una partida d'escacs entre un ésser humà i una màquina. Com era d'esperar, la màquina guanya, és un enginy, una eina que l'home ha creat i que ha esdevingut gairebé autònoma essent l'home un ésser inferior a la màquina, tot i que d'això en parlaré en una altra ocasió. El cas és que juguen a escacs en Hall i un home, en Dave, i l'home perd. 2001 Una odissea a l'Espai va estrenar-se l'any 1968, aquell mateix any un astrònom i escaquista anomenat David Levy apostà que cap màquina seria capaç de vèncer-lo en deu anys jugant a escacs. Començava una lluita entre màquines i humans de la qual Gari Kasparóv en sortiria vencedor el 1989 en guanyar a l'ordinador Deep Thought. Aquí sí que no sé si és casualitat o genialitat.

Genialitats són com Kubrick venç la manca de gravetat a l'espai amb les sabates gravitatòries i els passadissos pels quals caminen les hostesses quan aprenen a caminar. Genialitat també el comentari que es fa dels 7 minuts de retard entre l'emissió i la rebuda dels missatges que s'envien entre la Terra i la nau espacial que va camí a Júpiter per mor de la distància que hi ha entre un indret i l'altre. El fet de plantejar-se aquestos detalls i donar-los una solució possible a la pantalla quan la conquesta de l'Espai entre soviets i americans estava a mig fer i encara se'n desconeixien tantes coses són els detalls que fan que un es tregui el barret davant pel·lícules que, tot i tedioses, es converteixen en peces de culte. 

dilluns, 11 de juny de 2012

Retorn a Poblet


Ni telèfon, ni internet ni tele. Tampoc ràdio ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni tampoc cap soroll. Aquesta setmana torn a anar a Poblet, per estudiar-hi pels exàmens finals en absolut silenci. Per sort el silenci vesteix bé amb mi, m'hi sent còmode amb l'absència de soroll. En certa manera el no sentir motors ni res més enllà dels ocells que piulen per la contrada em recorda a Formentera i em reconforta. Poblet implica viure d'acord amb la Regla que dia a dia els monjos segueixen. No és cap turment, ans al contrari! L'ordre d'aquesta Regla s'encomana de colp en ser que un ha posat un peu dins del recinte emmurallat. El que està clar és que amb el pas dels dies i de les hores el cos s'hi acostuma plenament i és quan se'n surt, per tornar al món exterior, que cal passar una bona estona de descompressió, igual que els submarinistes, per a no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen ni manco per agrair-se l'un a l'altre el passar-se la gerra d'aigua o el pa. Al menjador alguns dies hi posen música. La darrer vegada que hi vaig anar dinàrem escoltant Haydn. També hi ha un orador, escollit setmanalment, que llegeix en veu alta textos bíblics o capítols històrics.  Es dina ràpid i després hom té la tarda lliure per meditar, passejar, dedicar-se a les feines que comporta viure en el monestir servei de neteja, les cuines, els jardins, l'hostatgeria i l'atenció als hostes, etc.—.

En el meu cas la meua tasca aquesta vegada serà estudiar-hi pels exàmens finals que encara em priven de poder tornar a casa per l'estiu. Si tot va bé m'hi prepararé les assignatures de sintaxi i de fonologia. Així i tot confiï en emportar-m'hi algun llibre amb bons versos per llegir i una llibreteta per anotar totes aquelles impressions que no vulgui oblidar. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa —si mai ho van ser, ja que a la de l’Ateneu s’hi bevia, s’hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció— un monestir amb segles a l’esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre. Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, la pregària del migdia, Vespres i Completes la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la Regla de sant Benet que segueixen a l'Orde del Cister. 

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular alhora —en el sentit de pervivència segle rere segle—, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. 

dimarts, 22 de maig de 2012

Cultura científica


Avui m'he despert rodejat de revistes de divulgació científica. No rodejat literalment però sí pensant amb títols com Muy Interesante, Quo, Science o la National Geographic. Totes elles presumeixen de fer arribar l'actualitat científica a la gent no especialitzada o especialitzada en altres camps; però exactament què és el que es vol transmetre? Té sentit fer-ho? La ciència i la tecnologia poden ser enteses com part de cultura i comparar genis com Bach, Goya, Carner o Flaubert amb Marie Curie, Lamarck o Stephen Hawking? De tota la gent que s'omple la boca parlant de cultura, quanta s'ha parat a pensar en què significa?


Tot plegat són preguntes tan obertes i amb tanta reflexió possible al seu darrere que es fan molt males de respondre de forma unànime. Definicions de cultura se n'han fet moltes: des d'anar a prendre copes al bar fins a  tot allò que envolta i enriqueix intel·lectualment la societat. També se n'han fet moltes divisions, una d'elles és la que fa el famós joc de taula trivial pursuit que la divideix en sis àmbits diferents: llengua i literatura, art, espectacles, història, ciència i geografia. Al trivial guanya qui més sap i requereix saber una mica de tot, fins i tot vol això, coneixements generals de biologia, geologia i fins i tot física o química. Aquests àmbits apareixen al costat dels coneixements artístics i humanístics, que sovint han destacat per ser considerats els fonaments de la cultura occidental. 

Ara bé, prendre com a referència un joc de taula per determinar què és i què no és cultura pot semblar absurd o poc meditat i pot ser que ho sigui, però en certa manera no és cap bajanada. El joc el que fa és fonamentar en la concepció humana que els camps que allí es toquen són tots pilars fonamentals del saber general. Amb els anys la ciència ha anat introduint-se, no sense controvèrsia, dins del món de la cultura. 

És a través de la divulgació científica que s'ha fet des de l'escola fins a les revistes esmentades més amunt o canals com el Discovery que tota persona mitjanament formada sap que la matèria està formada per partícules o que hi ha una força anomenada centrípeta o que girem conjuntament amb altres planetes al voltant del Sol. La ciència i la tecnologia són, des de la Revolució Industrial, un company més de viatge de la filosofia, l'art, la literatura o qualsevol altra humanitat que va a bord del tren de la Cultura amb majúscula. Tot i així poca gent sabrà per què anomenam planetes a certs astres o que el terme científic el creà un poeta.

Així i tot sembla inevitable que amb l'entrada d'aquesta última branca la discussió està assegurada entre  ciències i humanitats. Però aquesta altra realitat no és més que una controvèrsia absurda duta a terme per aquells que no comprenen el significat de la vertadera Cultura. La Cultura ha d'enriquir l'esperit per damunt de tot i aquest no s'alimenta d'altra cosa que de bellesa, de Llum, de Saber. No té cap sentit intentar allargar la vida si aquesta està buida i no és sensible a la bellesa del món que l'envolta. Tampoc són necessàries les comoditats ni els avanços tècnics si l'individu no els sap aprofitar per créixer interiorment. Anys endarrere la societat estava estancada per ser analfabeta per no saber llegir. Avui ens hem tornat a estancar per ser igual d'analfabets tot i saber llegir. 

divendres, 27 d’abril de 2012

Caçadors de records

Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.

I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Una altra fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.

col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia. 

Col·lecció numismàtica
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest es veu satisfet aquest desig de superació. 

I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. Hi ha que tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Els arqueòlegs prenen el Pla del rei

A Formentera a part de cases i gent hi ha moltes més coses, entre elles hi trobam italians, aigua clara i, des de fa uns dies, arqueòlegs. Resulta que a diverses zones de l'illa hi ha restes d'antics poblats prehistòrics que daten, concretament de l'edat de bronze. Els professionals encarregats de l'excavació venen de la Universitat Pompeu Fabra i estan estudiant algunes parts determinades del Jaciment des Cap de Barbaria II on de moment sembla ser que hi han trobat possibles ossos d'algun bòvid, una peça de ceràmica triangular foradada que no saben si servia com a pes d'algun teler o bé era un pes per a alguna xarxa de pescar, tot un misteri. 

reconstrucció del jaciment des Cap de Barbaria II
El que és més curiós encara és que al jaciment hi han trobat ossos de virot Puffinus puffinus. Aquest fet demostra que el costum d'anar a virotar, costum que fins fa quatre dies era comú entre els formenterers i que encara avui forma part del imaginari cultural i tradicional de l'illa era una pràctica ja duta a terme pels primers pobladors de l'illa. 

En definitiva, el cap de Barbaria II ha fornit evidències que permeten afirmar que aquest jaciment fou un hàbitat permanent, que va conèixer una existència prolongada, al llarg de la qual els seus habitants realitzaren diverses ampliacions i reestructuracions de l’establiment. Aquests habitants formenterers no sembla que estiguessin directament emparentats amb els prehistòrics més famosos de les Illes Balears, els talaiòtics. La cultura talaiòtica abunda tant a Menorca i Mallorca com escasseja a les Illes Pitiüses. 

Si algú està interessat en seguir tota l'actualitat sobre l'excavació, per saber si troben algun tresor ple d'or i pedres precioses amagat o algun os més gran del compte, pot estar al dia a través de @ArqueoBarbaria a Twitter o bé a través del blog Cap de Barbaria II.


dijous, 16 de febrer de 2012

Dijous Llarder i Carnaval

Avui és dijous llarder, és a dir, el primer dia de carnaval. Temps ha a les Pitiüses era cosa típica avui menjar  coca amb xinxarrons(1). Això de celebrar el dijous llarder és una cosa que ve d'antic aquí. Podem trobar documentada aquesta celebració al llibre Greix vermell i altres escrits, del formenterer Joan Castelló Guasch, que va ser un important folklorista i escriptor costumista d'origen formenterer i criat a Eivissa al llarg del segle XX.

Personalment trob aquest article apassionant, i no perquè digui grans coses sinó per la naturalesa amb la que explica obvietats que a dia d'avui no resulten sempre tan òbvies. El dijous llarder és molt celebrat a Catalunya, que l'anomenen dijous gras. Aquest dia ells el que mengen és coca de llardons, coca que els formenterers anomenam coca amb xinxarrons però que aquest llardó ha donat nom a la nostra versió del dijous gras.

Disfressa de galliner de la rua de Formentera del 2011.
Fotografia d'en Carmelo Convalia (Diario de Ibiza)
A més, així de forma molt subtil, és interessant marcar la crítica que fa en Castelló Guasch del franquisme, comparant-lo amb un Carnaval que durà quaranta anys, alhora que culpa aquest règim de matar el dijous llarder a les Pitiüses convertint una data de festa i un carnaval tan celebrat --com puguin ser el de Vilanova i la Geltrú, Sitges o Benicarló-- en una seguit de processions i privacions per corema(2) que no fotem, hi eren i hi són i per anar bé hi han de ser, el que es ve a dir, però, és que junt amb la litúrgia hi havia cants, balls, disfresses i una alegria que en Joan Castelló Guasch ens l'explica molt bé a: 

DIJOUS LLARDER
           Que suposam que vol dir greixós, sucós, gras. O sigui, de passar-ho bé i de no mirar gaire prim. Dia en què, un temps, es feien ses mones, aquelles coques, dolces o llises, amb un ou dret enmig (o dos o més), sencer, pintat a vegades. Més que una coca era un panet redó o llargarut, ben estufat. Era es berenar i sa bulla de grossos i petits. Avui aquí ja no s'estila i casi se n'ha perdut sa memòria; però si encara a Catalunya i, poc, a Mallorca. Però aquí també era dia de menjar ous. Sobretot en truita: amb sobrassada, amb xulla, amb formatge, amb faves tendres, amb pèsols, amb carxofes, amb espàrrecs...
         Era també es dia que començava sa setmaneta d'es Carnaval, sa de Carnestoltes, disfressant es al·lotets i ses al·lotetes, començall d'uns dies d'alegria de sa gent. Es passeig a la grossa p'es carrer de sa Font, es balls de ses nits en es Teatre Pereyra, es Teatre Serra i es Casino i, un temps, en es Círculo X, per acabar amb es ball de pinyata. Quatre o cinc dies de bulla p'es disfressos polits, d'un carrer o s'altre, ses colles cantants, paperines, serpentines, confetti, es jai "bunyolete", sa rua i ses carrosses a s'Alamera, Bromatxes, rialles. Tothom anava content.
          I es al·lots, darrera algun emmariol·lat(3) o alguna màscara estrafalària, que de tot hi havia, cantant aquella cançoneta:
Ja li vénen
ja li van,
per darrera,
per davant. 
O fent-los befa, cridant: En Pepe!... En Pepe!...
           Quan no eren es jóvens i ses al·lotes que donaven sa despedida a ses festes amb aquella altra cançoneta, tan enyoradissa:
Adiós, pobre,
adiós pobre Carnaval...
Jo em pensava menjar coca...
Jo et dic que no et farà mal. 
              Idò tot això, tan senzill, es va esborrar d'es calendari. Perquè es Carnaval era sa mare de tots es pecats, segons deien. I en canvi, hem vist un carnaval que ha durat quaranta anys, i dimoni i carn i pecats de tota mida i de tota faisó, casi cada dia i a tota hora. I mos volien fer creure que era sa corema purificadora, amb tots es seus dejunis i abstinències... 
              Però d'això, de sa corema, en parlarem un altre dia. Sense oblidar es cuinat(4).


Diario de Ibiza, 17-11-1977 
Gràcies a Déu, però, cada volta es torna a recordar més que Carnaval són dies de gatzara, de riure molt i de fer-la grossa. També torna a ser hora que es dijous llarder torni als nostres calendaris i el celebrem amb tot un ventall de truites, de les quals jo em qued amb la truita amb sobrassada, i de menjar coca amb xinxarrons. Sempre acompanyat amb un bon gotet de vi pagès. Vos heu fixat que al començall es parla de mones? A que encara també serà cosa de formenterers i eivissencs això de sa mona i no ho sabíem!


1.  xinxarró m. greixó, llardó. 
2corema f. Quaresma.
3.  emmariol·lar-se v. intr. Posar-se o vestir-se un emmariol·lo.
3". emmariol·lo m. Disfressa improvisada, sense cura, i per extensió, la persona que es posa aquesta disfressa.
4.  cuinat m. GASTR És un plat típic de la Quaresma, especialment de la Setmana Santa, present a quasi totes les cases de les Pitiüses. Els ingredients són: faves pelades i guixes -posades en remull la nit abans-, uns manats de bleda i de verdura, ceba tendra, nyora, sal, uns grans d'all acopats així com herba sana, també capolada. Els ingredients es van incorporant segons el seu temps de cocció. Es trempa amb un bon raig d'oli, sal i pebrera vermella. A l'hora de menjar-se, se sol amanir amb un raig d'oli cru i unes gotes de suc de llimó.

dissabte, 14 de gener de 2012

Obesisme il·lustrat a las Arenas


Obeses és el major descobriment que  he fet des que ha començat l'any. És un grup osonenc que ha aconseguit superar i quedar per damunt de qualsevol gènere musical existent. El cantant és Arnau Tordera i tot i no ser gaire assidu a twitter sí que és un sibarita que ho dóna absolutament tot en els seus concerts. Ahir actuaren a la sala FNAC de las Arenas. Vàrem ser tan afortunats que el concert va ser gratuït i tot! 

A part de les seues particulars lletres i melodies de tenor, i en ocasions de castratti, el que dóna el toc estrany al grup són sobretot el cantant i el teclista amb el seu vesturai i el teatre que fan una vegada són dalt l'escenari. Sovent el teclista vesteix amb monos i en té de tota mena: des de monos de dues peces fins a monos d'una sola peça com els dels mecànics però tot recobert d'uns i zeros imitant algun codi binari friki. El cantant, en canvi, sempre vesteix amb escots atrevidíssims i calçons estrets estretíssims que li ben marquen el paquet, que per cert no és cap paquet barroc. 

Obesisme Il·lustrat és el primer disc que ha tret al mercat Obeses tot i que ara ja estan començant a treballar en un segon disc que només ells i Déu saben quan sortirà. En aquest disc s'hi troben cançons amb títols com Els llavis xops de plors, El tocador de senyores, Pa amb tomàquet, Tan afortunats, Per què hi ha obeses?, L'aria du l'hermafrodite, Ell no era un cowboy, La millor cançó d'amor mai concebuda, etc. 

Obeses no és per res del món un grup que mereixi ser escoltat una vegada i prou. És un grup que s'ha de digerir per tal de ser entès, la qualitat musical i escènica del grup ja es deixa notar arreu de Catalunya i també a escala mundial, segons diuen ells. El cas és que estan tenint un fort reconeixement musical i artístic al haver sortit en algunes edicions de la revista musical Enderrock i haver guanyat el premi Ovella Negra Rock.

Jo us anim a clicar el da-li al play i a escoltar alguns temes d'aquest grup tan inclassificable i singular. Nyam nyam!


dijous, 15 de desembre de 2011

Què punyetes és la Copa Santa i per què parlar-ne?

Abans de parlar de tot això, facem una mica de memòria:
Victor Balaguer (1824-1901). Va ser un polític i escriptor català de la Renaixença que, a part de participar en molts de diaris, de fundar-ne algun, de ser francmaçó, president de la Diputació de Barcelona i un romàntic cofundador dels Jocs Florals l'any 1859, va viure exiliat uns quants anys a Provença perquè a Espanya havia donat suport al general Prim i mentre Isabel II manà ell va haver de viure exiliat per la seua ideologia liberal. 

Frederic Mistral (1830-1914). A part de ser un carrer important de devora plaça Espanya a Barcelona, va ser un escriptor occità molt important i Premi Nobel de literatura l'any 1904. És inventor del nom femení de persona Mireia, nom amb el que batejà la seua novel·la més famosa i és, també, autor de l'himne de l'equip de rugby del Toulon i, himne de la regió de Provença. Participà molt activament en el felibritge que, en dues pinzellades, el felibritge és un moviment cultural dedicat a la cultura i llengua occitanes de caire literari, tot i que també una mica polític i que té contacte amb cercles culturals catalans. 

Molt bé, coneguts els protagonistes del conte, comencem:
Resulta que Victor Balaguer quan s'exilià a Provença per no fer emprenyar més a la reina de les Espanyes va conèixer Frederic Mistral i es va introduir, també, de forma activa en el felibritge. Una volta Balaguer va haver tornat a Catalunya les institucions catalanes van voler agrair al felibritge que haguessin cuidat tan i tan bé del seu poeta, polític, escriptor, etc. estimat. Va ser per això que a Sabadell i a Barcelona es va forjar una gran copa de plata que Catalunya entregà als escriptors occitans felibresos. Aquesta copa l'anomenaren Copa santa, o en grafia mistralenca, Coupo Santo

Els felibresos estigueren tan contents amb el regal dels catalans que decidiren fer-ne un gran poema (llarguíssim) en gratitud a tal acte. L'autor va ser-ne en Frederic Mistral i, com que això encara els va semblar poc, li posaren la melodia d'una antiga nadala provençal i en feren una cançó que, a dia d'avui, ha esdevingut himne de Provença i com a tal, també ha acabat convertint-se en l'himne del Toulon, un equipet de rugby de la ciutat portuària de Toló. 

No és difícil trobar aquesta cançó per internet, els vídeos més graciosos (més multitudinaris i més desafinats) són els del Toulon quan canten el seu himne als estadis. Un exemple és aquest vídeo de youtube:



I vull acabar dient que a la copa Balaguer i Mistral hi varen signar. 
Balaguer hi escrigué:
"Morta diuhen qu’es,
Mes jo la crech viva."
I Balaguer hi afegí:
Ah ! se me sabien entèndre !
Ah ! se me voulien segui !

dijous, 17 de novembre de 2011

Vicenta

Vicenta és un curtmetratge realitzat pel jove director valencià Sam Ortí que aspira a aconseguir un òscar a la pròxima entrega dels Òscars a Hollywood. Vicenta, a dia d'avui, ja acumula setanta premis  després de la seua estrena oficial al passat Festival de Sitges 2010. És una adaptació còmica i costumista del mite de Frankenstain filmada amb la tècnica stop-motion amb plastilina. El director ha definit Vicenta com "si Berlanga haguera hagut de filmar Frankenstain aquí al barri de Russafa de València".

Al curtmetratge una mestressa de la llar decideix que ha de ressuscitar el seu home per demanar-li on són els estalvis, arribant a muntar fins i tot un laboratori casolà.

La decisió final per conèixer si serà un dels cinc nominats a la gala del febrer a Los Ángeles se sabrà a mitjan desembre. Així i tot el director considera que la simple nominació és ja un premi més que reconeix l'enorme treball, esforç i burocràcia que hi ha darrere d'una obra com aquesta. Ortí assegura que Vicenta ha portat gairebé dos anys de feina amb la realització del guió, dels decorats, de l'espai, etc. 

Vicenta. Primera part.
video

Vicenta. Segona part.
video

Fa no gaire temps tots els mitjans de comunicació se centraven amb el llargmetratge de Villaronga, Pa Negre, que també ha arribat a l'estadi dels Òscar. Amb Vicenta són dos els catalanoparlants que han set nominats als Òscar en molt poc temps. Aquest curtmetratge, que a diferència de Pa Negre s'ha filmat en castellà, mostra la visió d'un perfil d'individu espanyol caduc amant de les faldilles extramatrimonials, masclista i lector de El Nacionalísimo. Sam Ortí no dubta mica a l'hora d'agafar aquest perfil vingut d'una Espanya profunda per caricaturitzar-lo convertint-lo amb una nova versió del Frankenstain al que estàvem tots avesats.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Històries del català

Últimament totes les notícies que surten des de les Illes Balears relacionades amb la llengua acostumen a ser negatives i marquen un retrocés social molt notable. Aquesta iniciativa, sortida des del Servei d'Assessorament Lingüístic, ens mostra com l'adquisició del català pot ser una cosa positiva feta amb tota la naturalitat del món. 

Aquestes quatre històries que apareixen al vídeo expliquen com han anat aprenent català algunes persones dels cursos de català per adults de Formentera. Estan explicades per ells mateixos amb molta naturalitat i conten anècdotes i sensacions que han tengut mentre aprenen la llengua de l'illa. Pot veure's que tant les raons com les prioritats d'uns i altres són molt diferents però totes elles han acabat trobant la mateixa solució: la llengua de Formentera com a element integrador i enriquidor per comunicar-se i viure de forma plena a l'illa.  

Són detalls com aqueixos els que donen una pinzellada d'optimisme cap al futur de la llengua a Formentera ja que aquesta gent que ha protagonitzat aquest petit documental són una part de les demés històries que han viscut molts de nouvinguts que s'han integrat aprenent la llengua de casa demostrant tenir un gran respecte i estimació per la cultura de Formentera.

Esper que això duri molts d'anys i puguem escoltar moltes més històries com aquestes.



Per acabar m'agradaria recordar algunes paraules dels entrevistats:
Griffin: "Poder practicar el català amb la gent d'aquí fa més ganes d'aprendre'n"
Laura: "És normal aprendre la llengua d'on vius"
Maria Lucero del Alba: "L'any passat vaig fer el primer curs inicial i enguany vull fer el nivell següent"
Martina: "He après català perquè vull entendre el que la gent em diu"

divendres, 7 d’octubre de 2011

Compàs de Record



Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al  mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei. 

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.


dilluns, 3 d’octubre de 2011

Formentera, Eivissa i les serpents.


Formentera i Eivissa no sempre han set conegudes així com avui en dia les coneixem. Una cosa molt curiosa és que les Pitiüses reberen els seus primers noms gràcies a les serpents. Quan els púnics arribaren a Eivissa descobriren que a l'illa, de serpents, no n'hi havia cap. Aquest fet fa que les Pitiüses siguin un lloc singular dins de la costa mediterrània. I els púnics, ben contents, batejaren l'illa anomenant-la Ybosim, en honor al déu Bes, ja que els nouvinguts cregueren que la manca de serpents era gràcia i obra d'aquest déu que, almenys en la numismàtica de l'època, sempre se'l caracteritza agafant una serpent amb una mà i un martell amb l'altra. 

Formentera no va tenir la mateixa sort. A Formentera mai hi ha hagut serpents però el que sí hi havia era una llegenda que deia que a l'illa s'hi trobaven les serpents més perilloses i verinoses que puga haver-hi i feien que l'illa fos inhabitable. Aquesta llegenda es troba reflectida per escrits romans i perdurà fins ben entrat el segle VII dC tot i que algunes publicacions literàries del segle XX l'han tornat a popularitzar, com per exemple la revista ADN

El primer text antic que esmenta aquesta invenció pertany a Plini i diu: 
La terra d'Ebusus, fa fugir les serpents i la Colubraria [es refereix a Formentera] les cria, per això és perjudicial per a tots, llevat dels que porten terra d'Ebusus, els grecs l'anomenen Ophiusa.
 Un altre escriptor contemporani de Plini, Mela, escrigué:
Colubraria em ve al record perquè malgrat ser inhabitable per trobar-se plena de tota mena de serpents verinoses...
L'antiga denominació grega de Formentera, Ophiusa, inclou el mot serpent en grec antic, que en modern es diu  φίδι ['fidi].



Ara bé, a Formentera en tenim, de rèptils perillosos! Aquest monstre de sang freda és anomenat sargantana pels indígenes de l'illa i és un rèptil ple d'escates color turquesa i llengua bífida que devora moscards, mosques, miques de pa, fruites i verdures de tota classe. Algunes sargantanes capturades i criades en captivitat estan començant a ser ensinistrades per atacar italians en motorino. Això s'aconsegueix gràcies a l'alimentació a la que han estat sotmeses a partir dels trossos d'italià que queden per les cunetes de l'illa una vegada passat l'estiu. 

dijous, 29 de setembre de 2011

Flaütes i violins

[1]

[2]


Al nord dels Pirineus occidentals, més concretament a Bearn, la flaüta, flabuta en gascó, s'ha convertit en quelcom més que un instrument tradicional més, s'ha convertit en un tret identitari. Els bearnesos, per tal de no quedar-se enrere en aquest món que avança tan ràpid, han optat per deixar que la música evolucioni al mateix pas que ho fan els gascons. D'aquesta manera és com la flabuta s'ha obert camí entre el món de la música --sense abandonar els llocs que tradicionalment ha ocupat des de temps remots-- i és molt fàcil trobar conjunts folk i fins i tot rock o gairebé psicodèlics en els quals la flabuta s'hi ha sabut obrir camí ocupant-hi llocs destacats. 

Un exemple d'això és Ad'arrOn. Aquesta formació bearnesa experimenta amb la música tradicional i innova cercant noves sonoritats com la d'ajuntar flabutas i violins [vegeu el vídeo 1]. Però per arribar fins aquí i poder considerar la flabuta un instrument modern (i amb futur dins dels temps que corren) s'ha hagut de temperar, és a dir, ajustar-la al cànon d'afinació occidental. Un segon exemple [vídeo 2] és el del galoubet, que és un cosí germà de la flaüta i de la flabuta, que es toca a Provença.

Aquesta és la meta que necessita assolir la flaüta a les Pitiüses. Per aconseguir que sigui un instrument modern i combinable amb les músiques modernes, i que els conjunts que surtin de Formentera i d'Eivissa puguin destacar sense haver de renunciar als trets musicals que caracteritzen a les Pitiüses; s'ha d'aconseguir que la flaüta 2.0 vegi la llum del dia i soni als escenaris amb baixos, guitarres, teclats, violins i acordions a ritme de rock&roll.

sonadors eivissencs provant prototips de flaüta temperada fets per 
en Jordi Vinyes.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Això és un bloch.

Això és un bloc.

Això també és un bloc.

En canvi això és un bloch.

El TERMCAT i la secció filològica del IEC consideraren en el seu dia que era millor bloc que no blog per anomenar les bitàcoles de internet. Decidiren passar-se per alt arguments etimològics que deien que blog era la forma genuïna per anomenar aquest tipus de planes web i optaren per bloc ja que era fonèticament igual a la forma anglesa i d'ortografia similar. Però aquest esclat de cientificitat filològica anà a més i decidiren saltar-se un principi tan bàsic com la universalitat del mot, ja que blog és com es diu en totes les demés llengües del món, a favor de bloc perquè evoca la imatge d'un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d'aquest tipus de webs, segons diuen. 

Idò jo, fidel al TERMCAT i a les decisions de les altes autoritats que vetlen per la qualitat de la nostra llengua i deixen de banda qualsevol rigor filològic, ja que han decidit fer del català una llengua especial pel que fa a les bitàcoles de internet, crec que el més recomanable seria anar més enllà i anomenar-ho bloch. És fonèticament igual a la forma anglesa i l'ortografia segueix sent similar i a més d'evocar la imatge d'un bloc per fer-hi anotacions, metàfora que em sembla esplèndida i brillant, bloch evoca al passat gloriós de la llengua catalana; bloch és com ho hagués escrit Ramon Llull, Pere Serafí, Joan Ramis i Ramis i fins i tot Jacint Verdaguer de tenir, al seu temps, ordinadors amb WiFi.