Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cavil·lacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cavil·lacions. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 d’abril de 2013

Iberolíngua: llenegar


Llenegar, aqueixa paraula tan baleàrica, terme que últimament pareix estar de moda, prové del llatí *lenĭcare 
que vendria a dir "anar suaument" i que al mateix temps, això ve de lenis que vol dir suau, també en llatí. Així i tot és curiós que aquesta paraula, avui pràcticament desconeguda a la Península, sí que és coneguda pels aficionats als bolets a Catalunya. I és que la paraula, temps ha usada indistintament a les Illes Balears, Pitiüses i bona part de la Península catalanoparlant, avui en dia roman fossilitzada en el nom d'un bolet: les llenegues, Hygrophorus limacinus, que vé d'una evolució lèxica postverbal del verb llenegar, que havien fet servir segles endarrere els catalans i que per motius d'aïllament insular s'ha mantengut viu a les Illes.

dijous, 25 d’abril de 2013

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Enconillat, per Joan Albert Ribas



És una expressió pròpia de l’argot (1) dels caçadors. Es diu que uns cans estan enconillats quan s’han afartat de caçar. En aquestos casos, per molt que els obliguis a seguir, encara que els peguis, s’ajeuen i no obeeixen. Ens diuen així mateix que l’han sentida traduïda sui generis caçant per la península: ‘enconillado’, amb aquest mateix ús.
Al tom 4 del del Diccionari d’Alcover i Moll trobam una menció a aquest verb: enconillar és ‘cansar de menjar conill, o de parlar-ne, o de tenir-ne, etc. I l’expliquen com a pròpia de les Balears. Dins aquest etc. hi hauria el sentit amb què es fa servir a Eivissa.
No té res a veure aquesta expressió amb anar ‘en conill’ (2) pròpia del País Valencià i d’Eivissa o  ‘anar conill’ pròpia d’altres zones de parla catalana, que vol dir completament nu. Coromines diu que a través d’una metonímia ‘pell de conill’, ‘la pell més vulgar’, ‘pell en general’, d’on ‘en pell’> despullat. La metonímia  consisteix a designar una noció amb el nom d’una altra, el contingut pel continent, etc.
La paraula conill, de la qual provenen les expressions que hem explicat, té un origen molt curiós. Deriva del llatí CUNICULUS que havia fet referència tant a l’animal com també a la  seua lludriguera o, també, a qualsevol galeria subterrània.
(1) En aquest cas es fa servir la paraula argot en el sentit de varietat de llengua característica d’un grup humà determinat. És un mot d’origen francès que en un primer moment (segle XVII) en aquesta llengua feia referència a una agrupació de malfactors, d’aquí, tal vegada, el seu ús desviat en molts de casos.
(2) Apareix al llibre Ibiza. Guia del turista de Pérez Cabrero documentat en la forma ‘encuní’ que tradueix com ‘desnudo’.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Caduf, per Joan Albert Ribas



La paraula caduf fa referència a cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, ampes de boca i amb un foradet al sòl, que van lligats a la corda o a la cadena d’una sénia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la. Aquesta paraula prové de l’àrab qadús que té el significat de poal i també de caduf. Aquesta llengua l’havia tret del llatí CADUS que significava ‘gerro, barril’.
La primera volta que apareix documentat aquest mot en català és a l’any 1316 en un document mallorquí: per gerras e per cadufs… Apareix després a la novel·la de Joanot Martorell (s. XV) Tirant lo Blanc, en la qual explica així el distintiu d’un cavaller: portava per divisa ródes de sénia, amb los cadufs tots d’or i foradats al sòl.
I quina és la relació entre aquestos recipients de sénia i l’expressió fer cadufos? La relació podríem dir que és de contaminació: La paraula caduf, usual, popular, va ‘contaminar’ la paraula caduc (del llatí CADUCU), mot que vol dir acció i dita pròpia d’una persona que desvarieja, i l’expressió ‘fer caducs’ va passar a ser a ‘fer cadufos’ ( o catúfols o gatúfols…). L’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover a l’obra Mirall de la veu i el crit (1955) ens dóna un exemple del ús d’aquesta poc usual paraula caduc: Degué sentir molt íntimament el caduc de la seua senyora.
Caduc, però és una paraula avui gairebé desconeguda i la paraula caduf ha passat a tenir els dos significats, el de recipient i el de repapieig, i així apareix avui al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans on la paraula caduf o catúfol  (en algunes zones de Catalunya diuen ‘fer catúfols’) té  els dos sentits, el recte i el figurat.
Hi ha un derivat eivissenc de la paraula caduf que esmenta A. Pérez Cabrero aIbiza. Guía del turista (1909), és el verb cadufar que l’investigador eivissenc tradueix al castellà ‘chochear’

dimarts, 2 d’abril de 2013

Bastaix, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

dimecres, 27 de març de 2013

Iberolingua: pallola


Coneixeu la web Iberolingua? (enllaç) Pels que no n'hàgiu sentit a parlar mai és una plana web que pot seguir-se també per facebook i per twitter i que està plena de mapes i de tot tipus d'informació lingüística no només de sa llengua catalana sinó que parla de totes les llengües peninsulars (galaico-portuguès, asturià, castellà, basc, aragonès, occità i català). A partir d'ara en endavant, de tant en tant, aniré penjant alguns mapes seus en que hi surten paraules formentereres. Com avui, que hi apareix la pallola

El diccionari Alcover-Moll ens en diu que l'etimologia ve de palla. Possiblement li donin aquest orígen per mor de l'aparició de taquetes vermelles que apareixen a la pell en ser que algú té aqueixa malaltia, que pot ser comparable amb les vermellositats que surten a la pell en ser que un ha estat ajagut damunt la palla o que ha fet feina manejant palla, que pot irritar lleugerament la pell. 

dilluns, 25 de març de 2013

Cuinat, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

diumenge, 17 de març de 2013

Jo tenc i valtros tendreu (verb tenir)

Fa un dia o dos vaig trobar-me un article que ara mateix plany molt no haver guardat. Estava escrit per un alguerès i parlava de les decisions que es prengueren temps endarrere a l'hora de normativitzar l'alguerès. Es pretenia normativitzar-lo respectant les característiques d'aquest dialecte sense contradir ni violar la unitat lingüística, cosa que hagués sét bastant absurda. 

L'autor d'aquell escrit, que amb tot el pecat del món no som capaç de recordar, parlava d'algunes diferències entre l'alguerès i el català estàndard una mica mal entès amb el català central (molta de gent sovent confon aquestos dos termes). Parlava del verb tenir i deia que el model de llengua alguerès havia respectat la forma que sempre feia servir: l'arrel ten-. Així quedaven formes com jo tenc, nosaltres tendrem, etc. Simplement venia a dir que l'arrel tin- d'aquest verb no existeix a l'Alguer, que no hi ha sét mai i que per això no l'escrivien ja que totes dos formes són correctes en l'estàndard actual i així respectaven una forma seua sense violar el model de llengua actual.

És el mateix que passa aquí, a les Pitiüses. Mai cap formenterer ni cap eivissenc, siga josepí siga de Vila ha fet servir el verb tenir amb l'arrel tin-. És per això que recoman a tota persona pitiüsa que en se que escriga tant una llista per anar a comprar com el text més formal d'entre els textos formals que han existit i queden per existir, que faça servir el verb tenir sempre amb l'arrel ten-.



Per exemple:

     Present d'indicatiu        Futur d'indicatiu                                       Participi
Jo          tenc                             tendré                           Singular           tengut, tenguda*
Tu          tens                             tendràs                         Plural               tenguts*, tengudes*
Ell          té                                tendrà
Ns.        teniu                             tendrem
Vs         teniu                             tendreu
Ells        tenen                           tendran
*Reconec que mai he sentit aquestes formes del participi ni a Eivissa ni a Formentera. 


Per pur conservadorisme lingüístic aquest temps verbal ha encertat conservar una sola versió de l'arrel sense que se li arribin a donar casos d'al·lomorfia (que són els casos on hi ha més d'un morfema arrel per representar aquesta part del verb). Passa igual amb el verb venir. A les Illes Pitiüses les formes vinc o vindrem simplement no existeixen, tothom diu venc i vendrem i vendria en comptes de vindria, etc. És per això que just com deia amb el verb tenir, amb venir recoman fer servir sempre l'arrel ven-, sense excepcions, que és com ho deim a casa i a més tenim la sort que se'ns accepta en l'estàndard, que no és sempre que això passa. 

Ara bé, en formenterer (i just passa igual amb l'eivissenc) sovent se senten formes verbals com sirem (serem), siuria (seuria), etc. Bé, l'explicació d'aquestos verbs on misteriosament la -e- de l'arrel es converteix en una -i- és la mateixa que darem ara mateix al fet aquest de tenc o tinc. Aquest fenomen se l'acostuma a anomenar entre lingüistes tancament vocàlic i són vocals que es tanquen tant en ser pronunciades que es converteixen en una altra vocal. També passa una cosa similar a la inversa que se li diu obertura, on la vocal en comptes de tancar-se, s'obri fins que també es converteix en una altra vocal però ara en aquest cas parlam de vocals que es tanquen. 

És igual de correcte escriure tenc com tinc de la mateixa manera que és igual de correcte escriure venc com vinc. Però no és correcte escriure sirem per serem ni tampoc pigaré per pegaré. La cosa és molt simple, la llengua la normativitzà un home que li deien Pompeu Fabra i amant de les varietats de la llengua no n'era massa. Creà un estàndard basat en tots els dialectes de la llengua catalana però agafà com a dialecte de base el seu: el barceloní, que al mateix temps és el més parlat. No és res rar que ho fes així: l'estàndard francès és el parisenc, l'espanyol és el castellà i això ho trobam en un fotimer de llengües, el cas català està molt centrat en el barceloní però accepta i recull moltes particularitats dels altres dialectes, cosa que el francès no fa i l'espanyol ha començat a fer ara fa pocs anys i que nosaltres podem ben agrair.

Idò bé, el senyor Fabra va tolerar vinc i venc i tinc i tenc perquè són dos al·lomorfs que es donen en el seu dialecte: el barceloní fa jo tinc però a continuació fa tu tens (coneix les arrels ten- i tin-) i el mateix passa amb el verb venir amb les seues dos arrels vin- i ven-. Són els dos verbs que tenen un tancament vocàlic en el català central. En el català de les Pitiüses justament aquestos verbs no tenen cap classe de tancament vocàlic sinó que els verbs que el tenen són seure, ser i el cas radical de pigar, que el tancament s'ha produït fins i tot a l'infinitiu: ningú diu pegar. Aquestos casos no estan reconeguts per l'estàndard simplement perquè no tenguérem la sort que Pompeu Fabra fos nascut a sa vénda de ses Roques, ni a santa Eulària des Riu ni a sant Josep de sa Talaia, va néixer a Barcelona i centrà l'estàndard amb el seu dialecte. 

És per això que a disgust meu pens que no és recomanable escriure pigar en comptes de pegar en un text formal perquè si s'acceptàs aquesta forma s'hauria de canviar moltíssima cosa dins de l'estructura de l'estàndard ja que cada dialecte té les seues particularitats. Un exemple és allà a Lleida, a les comarques del Pallars i la Ribagorça, el verb tenir és directament tinir i diuen: jo tinc, tu tins, ell tí, ns. tinim, vs. tiniu i ells tinen cosa que, si s'accepta jo tenc tu tens ell té... No seria res rar acceptar la forma palleresa dins l'estàndard.



Així i tot recoman fer servir sempre de forma oral les nostres formes pròpies.  Si mai ningú ens renya o crida l'atenció per escriure coses com: siràs ase! o et pigaré un calbot que t'assiuràs de cul en terra! a qualsevol lloc no avaluable ni que requereixi una formalitat absoluta com facebook o escrits a nivell local com obres de teatre per exemple, per favor que ningú li faci cas, que com ho hem fet sempre ho feim molt bé. Les nostres maneres de parlar i d'escriure igual no sempre estaran del tot reconegudes per l'estàndard (s'accepta el nostre sistema de flexió verbal però no el nostre article, per exemple) però sí que seran sempre del tot correctes. Senzillament l'estàndard no és perfecte, tot i que molts de lingüistes es pensin que sí; però així i tot és el menys dolent dels models de llengua que hem tengut fins ara. 


Conclusions:
* Els verbs tenir i venir en estàndard tenen dos formes de conjugar-se: una que combina les arrels ten- i tin- i una que té sempre l'arrel ten- en el cas del verb tenir. En el cas de venir és igual: una forma combina ven- i vin- i l'altra només té ven-

* Aquest fenomen d'existència de més d'un morfema en una mateixa posició, en aquest cas la posició arrel i per tant parlam de morfemes arrel, es diu al·lomorfia. 

* Així ens trobam que a les Pitiüses aquesta al·lomorfia dels verbs tenir i venir no existeix. Aquí sempre deim i feim i escriurem els verbs amb una sola arrel: ten- (tenir) i ven- (venir). D'aquesta manera rebutjarem les opcions com vindrem demà i escriurem vendrem demà. 

*  D'al·lomorfia en els morfemes arrel a les Pitiüses sí que en trobam, però en altres verbs com pigar (pegar)seure o ser i aquestos casos no estan recollits per la llengua estàndard. Així que només podem fer una cosa: aguantar-nos i escriure la forma estàndard en els textos formals però en la llengua oral i els escrits informals (diàlegs, facebook, twitter, etc) recoman fer servir la forma dialectal.



* Que no estiguen recollits per l'estàndard no vol dir que no siguen correctes. Simplement vol dir que en aquesta llengua fictícia d'intercomprensió entre dialectes que és l'estàndard, que just es fa servir per escriure llibres i  diaris i informar pels telenotícies, normalment no les trobarem representades. 

dimecres, 13 de març de 2013

Bandarra, per Joan Albert Ribas



La paraula bandarra, pròpia de les varietats populars i familiars de la nostra llengua, no és un castellanisme, no apareix ni tan sols a la darrera edició delDiccionario de la lengua española de la Real Academia. És però una paraula que compartim amb un altre idioma ibèric, el portuguès. En aquesta darrera llengua bandarra està documentat de mitjan segle XVI i fa actualment referència a un homem vadío, ocioso. El lingüista alemany especialitzat en llenguatges romànics picarescos Max L. Wagner -fixau-vos quants d’estudiosos d’aquesta procedència hi ha a la història de les llengües romàniques- la tradueix del portuguès a l’alemany per ‘home ociós, lladregot, gandul’ (müssiggänger, tagedieb, faulenzer), que seria aplicable també al bandarra de la llengua catalana. No és probable que es tracti de la influència d’una de les dues llengües en l’altra, sinó que, seguint Coromines, és més fàcil que siguin derivats paral·lels, provinents en les dues llengües de la paraulamandra, (=peresa) passant per un derivat mandrarra i per una dissimilació arribar al bandarra actual i compartit.
Fins i tot a Portugal hi havia una revista literària Bandarra i és malnom de personatges històrics coneguts, com el sabater Bandarra, poeta popular i visionari.
Però curiosament encara que avui predomini en la nostra llengua l’aplicació d’aquest apel·latiu a homes es troba documentat de més antic aplicada a dones, com a sinònim de dona grossera i deixada, que no va endreçada ni treballa i fins i tot com a sinònim de prostituta: …Que si ell és un infeliç, que si ella és una bandarra… apareix en una narració del recull Pinya de rosa de Joaquim Ruyra on parla d’una dona d’aquestes característiques. Explica Coromines en parlar d’aquesta paraula que no és fins a la meitat dels anys vint del nostre segle en què comença a guanyar terreny referida a home sense escrúpols, desvergonyit.
Fins i tot als ambients artístics catalans d’entre la darreria del XIX i el XX apareix com a adjectiu aplicat a l’art mig bohemi, ultrarealista. En tenim fins i tot una referencia literària, d’aquest ús: “Parlaven de la seva nit de nuvis, i aquell home (…) ens va contar la seva amb un naturalisme cru, amb una mena d’art bandarra, que no deixava res per gras…” (Pere Coromines, Les presons imaginàries, 1899).

dilluns, 11 de març de 2013

Mots oblidats: llopi, gorradura, xulla, sangtraït





LLOPI: substantiu femení, variació de la paraula "llúpia", a la qual s'obre la vocal passant de "u" a "o" tancada i suprimint la vocal neutra final igual que en "història" (a Formentera "histori") i "paciència" (a Formentera "pacienci"). Una llopi o llúpia és una espècie de tumor benigne que forma un bonyet de greix sota la pell.

GORRADURA: Granellada que surt a la pell, principalment dels infants, en temps de molta calor o a causa del frec de la roba amb la pell. En cast. "sarpullido".

XULLA (pronunciat "xuia"): cansalada. Teixit greixós compacte del porc situat entre la pell i la carn, que es conserva salat en peces que es diuen "quarters" (en aquesta accepció, el mot és estrictament balear). La paraula també fa referència a un tall profund en qualsevol part del cos humà, especialment a la mà o als dits, un tall que aixeca parcialment la carn i que sol ser bastant esfereïdor (en aquest sentit, la paraula "xulla" també s'usa a l'Empordà). A Formentera la paraula xulla té o ha tingut certa fortuna com a paraula que designa un paperet on els alumnes s'apunten amb lletreta molt petita les respostes abans d'un examen, per poder-hi copiar. En cast. "chuleta". No estic segur de si ara encara s'usa (el nom? les xuies?).

SANGTRAÏT: Extravasació de la sang produïda per una constricció violenta de la carn. Un pessic, vaja, dels que deixen una gleva sota l'epidermis que acaba saltant a mesura que es renoven les capes externes de la pell. És possible que alguna de les persones entrevistades esmenti el cèlebre i entranyable grup musical de la Jonquera que es va fer famós als anys 90.



* Aquesta informació ha sét extreta de Miranda, el blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera que podeu visitar bé buscant-lo a la llista de blogs que hi ha a la columna dreta o bé clicant a aquest enllaç (Miranda)

dissabte, 9 de març de 2013

Els mots oblidats: brusquina, xebec i cornerol







BRUSQUINA: substantiu femení. Pluja fina. Paraula estrictament balear. Diminutiu de "brusca", amb el mateix sentit. És el que fa fer tota la tarda del passat dimarts.

XEBEC: substantiu masculí. Ganes sobtades de dormir. Son. Enric Ribes documenta a Eivissa una forma femenina d'aquesta paraula, que podria estar relacionada amb la paraula "xibeca" (curt d'enteniment o nom d'un ocell nocturn, d'on prové, al seu torn, el nom d'una famosa cervesa fabricada a Catalunya)

CORNEROL: pronunciat "curnerol": Cantó d'un sac. Segons el DCVB és sinònim de banya, però a les Pitiüses es refereix a les puntes d'un sac. D'un sac poc ple es diu que tot just té plens els cornerols. També es pot referir a les puntes d'una sàrria.

Definicions manllevades de Miranda, el blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera, (enllaç)

divendres, 8 de març de 2013

L'últim de la seua espècie: degueig ser.

Una cosa comuna a les classes de dialectologia, i especialment en ser que el professor comença a parlar de morfologia verbal i del pretèrit perfet simple en concret, és dir que és un temps verbal quasi extingit, que més enllà del seu ús literari quasi no es fa servir enlloc i menys encara en primera persona de singular (aquelles formes estranyes com: fiu, cantí, viu, mengí o llancí). 

Bé idò les Illes Pitiüses són un d'aquests llocs estranys on el pretèrit perfet simple encara té una certa vigència, sí que és ver però, que actualment ja coexisteix amb el seu equivalent perifràstic (vaig fer, vas cantar, va vore, etc.). A través d'aquesta convivència, en ser que es conjuga aquest temps verbal, trobaríem que hem elaborat un sistema mixt que, amb el cas de cantar seria dit per la majoria de formenterers i d'eivissencs de la manera següent:
                                                    Jo vaig cantar             
                                                    Tu cantares
                                                    Ell va cantar /cantà*
                                                    Ns. cantàrem
                                                    Vs. cantàreu
                                                    Ells cantaren


* La tercera persona de singular és en vies d'extinció

La primera persona és inexistent en qualsevol verb, siga el que siga. Ara bé! Encara és possible trobar l'últim exemple viu i oïble a Formentera d'aquest temps verbal en primera persona singular. El trobam amagat dins d'una perífrasi (deure + infinitiu) que marca probabilitat en temps passat. Això sí, aquest exemple ha sofert alguna mutació. Qualsevol gramàtic o lingüista diria que aquesta forma hauria de ser deguí, però a Formentera no és així.


A Formentera, i especialment en gent major de 40 o 50 anys es pot sentir una forma amb diverses pronúncies però que ve a ser la mateixa: degueig, deveig, devesc o bé devéc (la segona e sempre és tancada, com la de la paraula temps). Així trobam oracions com: 

Fotre, si no vares ser tu qui trencà es vidre de sa finestra degueig ser jo. 

Aquesta forma és l'últim testimoni viu, però en retrocés, d'una primera persona de singular del pretèrit perfet simple a les Pitiüses. A banda d'això només el trobaríem en testimonis fossilitzats en cançons populars com Un dia de matinet que encara usa formes com "me n'aní as meu hortet" o "l'agafí per sa coeta" o "el tirí cap a la mar". A dia d'avui però, no són més que simples fòssils en desús que poden trobar-se puntualment en cançons antigues i prou.



Dins d'aquesta desfeta de primeres persones només trobam encara viva la primera persona del verb deure. En comptes de fer-la deguí com marca la regla general i com lligaria amb els altres exemples esmentats que acaben amb aquesta vocal temàtica -í, els parlants han creat una altra forma verbal per analogia amb primeres persones d'altres verbs acabats en -ig com per exemple veig o faig. Així tenim que:



deguí + veig = degueig (pronunciat amb la segona e tancada com la e de temps)

La variant acabada amb /k/ devéc probablement venga donada per analogia amb dec (deure)

Ara bé, el verb deure és un verb molt irregular i la forma que avui esmentam és rara, la gent la fa servir poc perquè en general desconeixem aquest temps verbal. Això propicia a que els propis parlants hagin acabat pronunciant aquest temps de moltes formes diferents, quasi idiolèctiques, és a dir, que possiblement si ajuntàssim a cinc parlants, dos o tres d'ells ja no farien aquest temps verbal i els que el fessin no el farien igual un que l'altre. Buscant i demanant a gent he trobat la forma devéc, la forma deveig i la forma degueig.  No m'estranyaria trobar altres variants. A banda, he trobat persones que col·loquen la tercera persona de singular en el lloc de la primera amb oracions: ...degué ser jo; o directament fan canvis de perífrasi: ...dec haver sét jo; o d'estructura: ...*quiçà vaig ser jo; ...ara resulta que vaig ser jo?



He optat per prioritzar la forma degueig davant de les altres perquè en primer lloc és la que té una etimologia més clara ja que l'evolució consonàntica que ha patit ha sét menor que la dels altres casos trobats. Un altre motiu que ha fet decantar-me per aquesta forma és la regularitat que queda quan es conjuga la perífrasi sencera:

(Qui va rompre es vidre...)

                                        degueig ser jo

                                        degueres ser tu

                                        degué ser ell

                                        deguérem ser naltros

                                        deguéreu ser valtros

                                        degueren ser ells.



Tots aquests temps conserven el seu so velar /g/ en comptes d'introduir el fricatiu /v/. Aquesta forma de primera persona no és estàndard i probablement siga exclusiva de les Pitiüses (amb totes les seues variants abans esmentades).



Per aquesta raó no és una forma recomanable a l'hora d'escriure un text estàndard (una declaració, un examen o una ponència) però això no vol dir que siga incorrecte, al contrari: és una forma genuïna nostra i com a tal en la nostra parla i en textos informals (cartell d'unes festes, pancarta d'un vesí, gloses, cartes d'amor, estribots, etc.) trob que no només pot escriure's sinó que si a algun parlant li és natural fer servir aquesta perífrasi és més que legítim que l'escriga. Fins i tot en una carta al director d'algun diari, mirau que vos dic. Aquesta manera de dir ha arribat a ca nostra fins ben entrats al segle XXI i seria una llàstima que per voler ser massa correctes la deixàssim perillar.



*Quiçà és un castellanisme molt estès a les Pitiüses, per anar bé hem d'evitar escriure'l en registres formals.




Conclusions:

* El pretèrit perfet simple a les Pitiüses ha perdut la primera persona del singular (cantí, mengí, fiu, viu, etc).



* Només trobam aquest temps en formes fossilitzades en cançons populars i en la perífrasi deure + infinitiu.


* Aquesta forma no es conserva com deguí sinó que per analogia amb veig (veure) ha esdevengut degueig/deveig . La forma devéc igual ve mutada per analogia amb dec (deure) i la forma devesc per analogia amb verbs com pesc (pescar). I es pronuncia sempre amb la segona e tancada (com llença o temps)



* La gent jove rarament fa servir aquest temps verbal. El trobam més en el parlar dels formenterers de cinquanta anys per amunt i aquests ho pronuncien de moltes maneres diferents.

dilluns, 4 de març de 2013

Vesí, vesina

L'Alcover Moll defineix així a aquesta paraula:



m. Persona que viu al costat o molt prop (de tal casa, de tal carrer o barri).

Aquesta forma és la utilitzada tradicionalment a les Pitiüses, juntament amb Menorca, les comarques nord-catalanes i les poblacions de Tremp i Tamarit enfront de l'altra opció que dóna el català que és veí/veïna.

La llengua estàndard admet sense cap tipus de problema aquest geosinònim i és per això que a les Pitiüses vesí/vesina hauria de ser la forma preferent en la llengua escrita. El plural és vesins i vesines. Aquesta paraula es troba en una fase intermèdia entre l'ètim llatí que és VĪCĪNU i la forma majoritària que és veí. A ca nostra ha quedat aquesta -s- interior que és el que queda d'aquesta -C- que tenia el llatí i que s'ha mantengut també en la majoria de llengües romàniques (es. vecino, fr. voisin, oc. vesin, it. vicino, ro. vecinul)

Ara bé, què passa a les Pitiüses quan volem parlar del conjunt de vesins d'un poble o d'una vénda? Arreu d'això en diuen veïnat. A Eivissa i a Formentera sovent trobam l'opció vesindat i més recentment vesindari. Són dos formes que es consideren castellanismes, vesindari d'una forma clarament més notable. Així i tot no són paraules massa usades, com a mínim a Formentera és comuna una solució a aquest problema: es vesins

Però faria falta veure si aquesta opció realment soluciona el problema. Posem uns quants exemples:

En  Jaumet, que venia des veïnat/es vesins es va trobar a na Maria.
Deixem que es hòmens acabin de fer crida pes veïnat/es vesins.

Hi ha que dir que tant en un exemple com en l'altre substituir veïnat per es vesins no és cap opció que lligui bé, els resultats no tenen sentit ja que es vesins no té cap propietat locativa. La forma que trobam que sí que fa sentit, és vesindat, tot i ser una forma presa del castellà. Un altre locatiu possible seria cas vesins tot i que és una solució més aviat col·loquial. Si volguéssim buscar una forma neutra, aplicable a un estàndard seria recomanable dar mà a formes conservades en altres dialectes com veïnat, veïnatge o la forma nord-catalana vesinat, tot i no estar reconeguda per l'estàndard. I obtenim resultats completament viables com són:

En  Jaumet, que venia de cas vesins es va trobar a na Maria.
Deixem que es hòmens acabin de fer crida per cas vesins.




De tota manera, però, això no soluciona casos com:

És un veïnat tranquil.

En ser que arribam a aquest punt pens que el millor és que tenguem clar on hem de fer servir aquesta paraula. Si ho feim en la llengua escrita o en un ambient que exigeixi un rigor i una formalitat determinades el millor és acabar recorrent a les formes esmentades abans. Tot i agradar-me especialment la forma vesinat pel fet de mantenir aquesta -s- interior com vesí i vesina, pens que no és gaire recomanable igualar-la a veïnat enc que pogués acabar semblant la forma genuïna més propera al nostre parlar.

En canvi si el registre és informal, tant si és escrit com parlat, trob que no es paga la pena sacrificar la realitat lingüística amb la que els parlants se senten més còmodes per un intent desmesurat de genuïnitat i es pot fer servir tranquil·lament la forma tant nostra, tot i ser un castellanisme, de vesindat. Sí que és ver però, que vesindari intentaria evitar-la.

Conjunt de cases vesines a la Mola. Una vesindat o veïnat.

Conclusions:
* La forma preferent pitiüsa hauria de ser vesí i vesina en comptes de veí i veïna tant en la llengua escrita com parlada sigui quin sigui el grau de formalitat en que es faça servir. La nostra és una forma del tot acceptada per la llengua estàndard.



* Pel que fa al conjunt de vesins, per a registres informals podem tolerar la forma conservada a les Pitiüses de vesindat (castellanisme) i intentarem evitar l'altra opció que és vesindari. Si el registre és formal, ens veurem obligats a triar per formes d'altres dialectes com són veïnat o també veïnatge. També existeix la forma vesinat (Rosselló) que tot i no estar acceptada com a forma estàndard podem tenir-la en compte per la seua proximitat amb les formes pitiüses que mantenen aquesta -s- interior que els altres dialectes han perdut i que és comuna amb la resta de llengües romàniques.



* En ser que veïnat/vesindat siga un complement substituïble per cas vesins (cals vesins si estiguéssim escriguent un text en varietat estàndard) ho farem sempre perquè és una opció que ens evita fer servir tant formes castellanitzades com formes preses d'altres dialectes.


dissabte, 2 de març de 2013

Els mots oblidats: belluma, llambrada, llamatada, dacsa








LLAMATADA: centelleig, espurneig, llambreig, llampada. En cast. "destello". No l'he trobada als repertoris lèxics que habitualment consult. Podria estar emparentada amb la paraula "llamp" o "llampada"

BELLUMA: variant de la forma normativa "besllum". Enterboliment fugaç de la visió, produït per oscil·lacions de la intensitat de la llum. Per extensió, visió borrosa o, fins i tot visió incoherent produïda per la malaltia o la debilitat. Probablement prové del llatí BIS LUMEN (doble llum o dues llums)

LLAMBRADA: var. de la forma normativa "llambregada". Visió ràpida, momentània, d'alguna cosa. Per exemple, el peix sota l'aiga, del qual s'afina a vegades tan sols el reflex de la llum en l'escata.

En aquest programa aprofitarem per comentar el significat de la paraula "dacsa", que ens va quedar pendent del programa anterior. DACSA és l'equivalent de "blat de moro", "blat d'indi o de les Índies" i "panís", i prové de l'àrab daksa, amb el mateix significat, segons que podem trobar al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), que documenta aquesta paraula a València, Castelló, Alcoi, Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Sueca i Altea. A més, la paraula "dacça" apareix també a la novel·la cavalleresca del segle XV Tirant lo Blanc.


Definicions manllevades de Miranda, el blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera. (Enllaç)

dilluns, 25 de febrer de 2013

Fer estaries, per Joan Albert Ribas



La paraula estaria deriva del verb estar , del llatí STARE, que al seu origen tenia l’ús d’estar dret, estar-se ferm, estar immòbil. Trobam documentat el verb estar en català des dels primers textos catalans, com les Homilies d’Organyà, del segle XII.
El primer sentit d’estaria és el de permanència en un lloc, però Joan Coromines hi afegeix un matís que consideram important, la insinuació que tira a allargar-se  massa, no acabar-se promptament.
La paraula estaria té també un ús nàutic que ens serveix de guia per trobar sentit a l’expressió de què avui parlam: fa referència al temps d’excés que passa una embarcació dins un port, generalment per falta de càrrega;. També Coromines cita al tom III del seu Diccionari etimològic i complementari, una completa explicació d’aquest ús dins el vocaburari de la navegació de transports que resumim : L’estaria és la detenció que fa en qualsevol port una embarcació, la despesa que hi causa; a les pòlisses de nòlits se solen pactar alguns dies per carregar i descarregar, aquestos dies es diuen estaries o demores nàutiques, entre les quals es diferencien les regulars i les irregulars,; les regulars en ordinàries i extraordinàries i aquestes darreres s’anomenen també sobrestaries, per a les quals se sol convenir un tant diari.
Fer estaries com a expressió col·loquial la trobam documentada a les obres de l’escriptor gironí Joaquim Ruyra (1858-1939), que passà llargs períodes a la Costa Brava i que reprodueix en algunes de les seues obres fidelment la parla dels pescadors i els pagesos de la zona, als diàlegs dels quals apareix sovent l’article salat (es,sa) que encara avui s’hi fa servir. No oblidem, per altra banda, que d’aquella zona provenien una part dels repobladors de les nostres illes del segle XIII. Així Ruyra explica que ‘fer estaries’ és perdre el temps, cançonejar, l’ús que té actualment a les nostres illes. Aquesta expressió és ben viva en la nostra parla: ‘Deixa de fer estaries i ajuda’m, que tenc molta feina’ podem sentir que diu un pare al seu fill que no fa res de profit o senzillament no fa res.
També Artur Pérez Cabrero parla d’estaria a Ibiza. Guía del turista, publicat l’any 1909 a Barcelona. És un llibre que  se cita amb freqüència en aquesta secció perquè ens serveix de referència per conèixer el català a Eivissa a la primeria del segle XX; la tradueix al castellà demoras.

dissabte, 23 de febrer de 2013

Mots oblidats: Cultiva, ermàs, guaret i restivada.







La seqüència de conreus era la següent en un mateix terç:
El primer any, blat, que era el conreu més preuat i més profitós. Se solia sembrar distribuint la llavor dins del solc, a grapats o amb una sembradora. La manera alternativa de sembrar era "a eixam" o escampant la llavor, de forma més dispersa, abans de llaurar.

El segon any, en el mateix terç, no s'hi tornava a sembrar blat, sinó que s'hi sembrava l'ordi. Aquest cereal tenia valor (de fet a voltes s'hi feia pa), però no tant com el blat i encara menys que la civada.

En el tercer any, al mateix terç ja no s'hi sembra ni blat ni ordi, sinó que es deixa sense cultivar (i hi creix s'herba) o bé s'hi conrea civada. Aquest bocí s'anomena la CULTIVA.

El quart any, aquesta mateixa porció de terreny torna a fer herba (encara que no tanta) i s'anomena s'ERMÀS. Quan es llaura per preparar la terra per al blat o per altres conreus, es diu que es fa el GUARET: s'hi torna a sembrar, però no cereal. S'hi sembren especialment llegums i a l'estiu hortalisses diverses. Els conreus que creixen en període d'estiu s'anomenen, genèricament la RESTIVADA. Com que els conreus al guaret eren variats, es distribuïen en cellonades, cellons i andanes, que eren, en definitiva diversos tipus de franges longitudinals (aquestes tres paraules les vàrem comentar en la primera temporada d'Els mots oblidats)

El guaret és important, perquè exigeix femar el camp, distribuir-hi nutrients en forma d'adob. Un camp no femat s'anomena també un camp cru. A més les lleguminoses estableixen una simbiosi molt profitosa amb el cereal.

Al cinquè any es reprèn el cicle i en aquesta porció de terra que era l'ermàs/guaret s'hi sembra de nou el blat, quan la terra està en la seva millor disposició.

Text i àudio manllevats del blog Miranda, de l'Obra Cultural Balear de Formentera. (Enllaç)

divendres, 15 de febrer de 2013

Pagellar, per Joan Albert Ribas

És curiós, però no és un cas únic en el català ni en altres llengües, que trobem dues paraules que s’escriuen i es pronuncien igual, però amb significats diferents, és el que s’anomena homonímia. En el cas que estudiam avui són dos pagells diferents
-La més usual en la nostra parla i la que res té a veure amb l’article d’avui, dóna nom a un peix, i prové del llatí PAGELLU, diminutiu de PAGRU, paraules que en llatí servien també per identificar dues classes de peixos.
-L’altre pagell era una làmina de metall que servia de marca per verificar que un pes o mesura havia estat aprovat pel mostassaf (1) o un altre funcionari autoritzat. Aquesta paraula ve del llatí PAGELLA, diminutiu de PAGINA, cara o full
Així pagellar era comprovar si els pesos i les mesures eren legals. Amb un poc d’imaginació no és difícil imaginar que quan a una xíndria la pagellam, n’extreim una porció d’una forma quadrangular semblant a la d’aquestes làmines de què hem parlat i, a més, veient-i tastant aquest pagell podem conèixer si està en el seu punt, ve a ser una marca de qualitat semblant a la que aquells funcionaris feien servir per als pesos i les mesures. També la pagella és en alguns territoris de parla catalana un tipus de mesura agrària (la trobam documentada per a raïm i olives al Rosselló i a Mallorca).
Per pagellar una xíndria (o un meló), com hem dit, li hem de fer una incisió amb un objecte tallant, així podem dir popularment ‘et pagellaré’ amenaçant amb una arma blanca, és a dir amb les armes de mà que fereixen amb la punta o el tall, o ‘l’han pagellat’ quan han ferit algú amb una d’aquestes armes.
Tenim notícia també de l’ús de pagellar amb el sentit de calcular: ‘S’escarada la pagellaven de vint-i-dos dies’ (calculaven que hi havia vint-i-dos dies de feina) posen com a exemple Alcover i Moll al seu Diccionari.
(1) El mostassaf era un funcionari municipal encarregat de contrastar els pesos i les mesures, de comprovar la bona qualitat dels queviures i altres coses vendibles i de vetllar per l’observança dels preus assignats oficialment. Els llibres dels mostassafs tenen avui un gran interès per als estudiosos de la nostra llengua i de la nostra història per la gran quantitat de dades lingüístiques i històriques que s’hi poden obtenir.



dimarts, 5 de febrer de 2013

Mac, per Joan Albert Ribas



Encara que paregui que hagi de ser al contrari, la paraula mac és posterior, és un derivat postverbal del verb català macar, que té el sentit de danyar un cos colpejant-lo o comprimint-lo violentament; també està documentat el verbmacar-se amb el sentit de fer-se malbé una furita pels colps que ha rebut. Un mac és una pedra, de distint fomat  segons on es digui. Al Diccionari d’Alcover i Moll diuen que ‘A Mallorca i a Menorca un mac no sol ser més gros que un puny d’un home i  a Eivissa es diu mac a pedres més grosses, tant com el cap’. Molt més grosses si atenem l’explicació que fa Joan Coromines al tom V de la seua magna obra Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, qui, en una excursió lingüística que va fer l’any 1963 a Formentera, va  demanar a què es referien en parlar dels macs li digueren que els macs eren unes penyes. Així veim que a les Pitiüses els macs tenen una grossària variable perquè sinó no s’explicaria la paraula macada, usual amb el sentit de pedrada, ja que si fossin sempre tan grosses serien males de tirar.
I un mac de fer trons? Primer ho explicarem en el seu sentit recte i després en el figurat. Els macs de fer trons eren unes pedres grosses que es col·locaven en un lloc  principal dels nostres pobles, moltes voltes davant l’església,  amb la curiosa funció de fer de blanc de les ires dels homes que, ‘carregats’ per motius diversos, baralles, decepcions amoroses… ‘descarregaven’ tots els seus nervis disparant pistoles o catxorrillos contra aquestes pedres; el mac de fer trons tenia, idò, un sentit terapeùtic i evitava mals majors.
Per això l’expressió  ‘ser -o no ser, ja que s’usa més en el sentit negatiu- el mac de fer trons’ es feia servir per dir que una persona era, o no era, o no volia ser,  el blanc on descarregar totes les culpes, ser l’objecte de totes les renyades o de tots els càstigs.
Hem trobat també en aquesta gran font d’informació lingüística i cultural que són les nostres rondalles l’expressió fer posar es mac en terra; és a la que es diu ‘Es àngels sense cames’  (1) en la qual s’explica perquè els àngels no tenen sexe, llegiu-la. Aquesta expressió té el sentit de vèncer algú, com podem veure en el text: …Idò bé, a Nostro Senyor, segons contem, no li costà gaire es retre’l i fer-li posar es mac en terra.  El vençut va ser el dianye, castigat en aquesta mateixa rondalla al foc de l’infern.
(1) Rondaies de quan el bon Jesús anava pel món, 1974.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Mots oblidats: estepència, felma, futralada, fotimer


ESTEPÈNCIA: Porció mínima d'alguna cosa. Quantitat insignificant (cast. "pizca"). La paraula s'usa en formenterer com a part de l'expressió "no haver-hi estepències", que significa que s'ha acabat alguna cosa. La paraula, a banda de trobar-se al DCVB, és una de les que recollí Marià Villangómez en el seu llibre Curs d'iniciació a la llengua, dins un requadre on es consignaven paraules de les Pitiüses presents al català de València i el Principat, però absents a Mallorca i Menorca.

FELMA: Paraula que s'usa en l'expressió "ni felma de..." per referir-se a l'absència d'alguna cosa, normalment de vent. Quan "no fa ni felma de vent" es pot anar a Eivissa sense que la barca remeni gaire. No he trobat aquesta paraula en cap dels repertoris lèxics que acostum a usar per preparar aquesta secció.

FUTRALADA: Gran quantitat d'alguna cosa. La paraula s'usa en tota l'àrea del català oriental. Es tracta d'un derivat intensificador de la paraula "futral", que té el mateix significat.

FOTIMER: Multitud ("hi havia un fotimer de gent")


* Definicions extretes del blog Miranda de l'Obra Cultural Balear de Formentera.

Vos recoman que hi entreu perquè hi trobareu explicacions molt més ampliades que les que penj aquí en aquest espai.