Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de gener de 2016

Catalunya des de Mallorca

Avui de tarda, mentre pensava en si crear o no un nou blog, orientat a parlar de viatges, països, fronteres, curiositats vexològiques, etcètera; he trobat al facebook una fotografia que testimonia com n'és de possible de veure Mallorca des de Barcelona o, en aquest cas, Catalunya des de Mallorca. Sembla que tot i no ser cada dia, de tant en tant Lluc i Montserrat es troben i creuen la mirada. 

En aquesta ocasió el fotògraf mallorquí Marcos Molina ha penjat a la següent plana del facebook [enllaç] la seua darrer fotografia amb la que acompany aquestes línies. El fotògraf ha acompanyat la imatge amb la següent nota:
Observación de Catalunya desde el Puig Major, Mallorca, esta tarde. Revelado agresivo para extraer máximo detalle y optimizar identificación motivo. Macizo de Montserrat (215 km). Al fondo derecha, serra del Port del Compte (282 km). Focal 600 mm.


Als comentaris, el fotògraf català Jaume Cusidó hi ha adjuntat una fotografia inversa, on des de la Mola del Vallès podia veure's aquest matí la serra de Tramuntana. 

dijous, 26 de desembre de 2013

Estampes d'ultramar


Avui de matí he parlat amb una al·lota pallaresa que m'ha deixat amb la boca ben badada pel que em deia. Mallorca podia vore's des de Catalunya. I això no era tot, des de Mallorca és possible veure els Pirineus. A més a més m'ho ha sabut demostrar: avui en dia la fotografia no enganya ningú: si és fotografiable és provable. És per això que no m'encobeiré massa explicant i escrivint avui, deixaré que les imatges parlin per si soles i és que contradient a Jesús Tuson, una imatge sí que val més que mil paraules. 

Començam amb les de Catalunya cap a Mallorca:
Foto de Jordi Costa treta d'aquest enllaç i feta des de la Mola (sa muntanya des post anterior)
El veis es Puig Major i sa Massanella a l'horitzó? Foto del blog Horitzons llunyans


I acabam amb Catalunya vista des de Mallorca



Aquesta última imatge és d'en Marcos Molina, un fotògraf paisatgístic que viu a Mallorca i que a la seua plana web hi té unes meravelles impressionants. La foto l'he capturada de la seua pàgina que a continuació afegiré amb un enllaç. Buscant una mica per internet és possible trobar fotos seues en que es veu inclús la ciutat de Barcelona, fent servir uns teleobjectius que m'agradaria vore'ls de grossos com deuen ser.



La qüestió és que és un fet, no és només des de les Pitiüses que pot vore's la península amb el mongó de Dénia els solpostos clars, des de Mallorca la península també és observable i viceversa: des d'allà també poden vore'ns. Tenc ganes, moltes ganes, d'un dia tornar a pujar a la Mola de sant Llorenç, a Collserola o Montjuïc per vore si som capaç d'immortalitzar jo també aquest regal a la vista. (Web de Marcos Molina)

dilluns, 25 de novembre de 2013

El monestir de la Mola

Avui he decidit, aprofitant que tenia una estoneta morta al pis, fer buidatge de fotos del mòbil. Si lles carpetes d'ordinador on hi emmagatzemam fotos són veritables tombes per a les fotos que avui en dia feim, esdevenint fosses comuns de records que un mai més mira; les carpetes dels dispositius mòbils són l'oblid en la seua màxima expressió.  

Ha sét trescant per dins d'aquestos búbuls dels records que hi he trobat unes imatges que vaig prendre un dia que na Laia i jo pujàrem a la Mola per veure'n el monestir i les vistes que hi ha des d'allà. Estic amb la idea que fins i tot la mar vaig vore. Ara, no pensem que parlam de la Mola que tenim a Formentera, encara que pareix ser que hi ha bastantes semblances. A totes dos Moles pot pujar-s'hi per un camí que transitaven, temps ha, frares i monjos: així a Formentera tenim el camí de sa Pujada o camí des Frares i a la Mola del Vallès hi tenim el camí dels monjos. Al cimerol de la Mola hi ha un monestir petitoi des d'on pot veure's mitja comarca i que la seua església dóna directament de cara a la muntanya de Montserrat, essent aqueixes, unes vistes precioses i privilegiades. A Formentera, a la Mola s'hi conserva la memòria d'un antic monestir immortalitzat en el nom de la vénda que hi ha al costat nord de la carretera, entre les antigues véndes des Far i de sa Cala. D'aquest monestir no en queda res més que alguna nota en documents medievals, suposicions d'on podria haver estat ubicat i algun testimoni residual en la toponímia del lloc: camí des Frares, vénda des Monestir, es caló de sant Agustí, plaça des Delme, es Carnatge o el pou des Verro són alguns d'aquests testimonis als quals faç referència.


Però no parlam de toponímia d'origen feudal a Formentera i sí de com de polida va ser l'excursió a la Mola del Vallès. Per arribar-hi hi ha que pujar per un camí envoltat de boscos i de miradors amb vistes impressionants i la ruta dura prop de dos horetes si un va sense presses, aprofitant per fer alguna foto, beure una mica d'aigua i deixar-se endur pel paisatge. Una volta un ha cuidat arribar dalt, el caminant es veu triplement premiat: el primer premi és que gràcies a Déu i a l'orografia del lloc deixa de caminar barda amunt i comença a caminar per pla, cosa que s'agraeix; el segon premi són les vistes que hi ha des d'allà amb Montserrat al fons i amb Barcelona (un bocinet de Barcelona) a l'altre extrem. Per últim, en haver vist prou la mar que s'obri camí Barcelona enllà arriba el tercer premi: el monestir de sant Llorenç del Munt.





dijous, 21 de març de 2013

El campanar de Valls


1/2000s · F 4.5 · ISO 800
14.0 mm · E-PL1

Fa unes setmanes vaig anar a Valls. Sempre n'havia sentit a parlar però mai hi havia anat. Va ser un diumenge en que mos embarcàrem al cotxe d'en Cesc en Guillem, na Laia i jo i els quatre venga cap a Tarragona. Férem el turista per Poblet, Montblanc, Valls i Tarragona just per damunt. Costarà de creure però de calçots no en menjàrem, i això que tota aquella regió en feia olor! Alenaves ja fos al casc antic ja fos als afores i senties olor de calçot, me'ls hagués menjat a gust!

Idò bé dit en bel catalanesch: hauetz açi la chatedral de Vayls.


diumenge, 17 de març de 2013

El mercat de sant Antoni

1/2000s · F4.5 · ISO 1600
17.0mm · E-PL1

El mercat de sant Antoni es munta cada diumenge al matí devora del tradicional mercat del barri de sant Antoni, devora del Raval però ja dins de l'Eixample a l'avinguda que porta el mateix nom que el barri. Més que res el que s'hi troben són llibres. Llibres nous, llibres de segona mà, de literatura, de plantes medicinals, de lingüística, molts de còmics de tota classe, pel·lícules i fins i tot si ens descuidam tal volta podem trobar-hi antiguitats tot i que aquestes s'han vist desplaçades cap a altres fires ja que el terreny del videojoc de segona mà també s'ha fet fort a aquest mercat.

Els afores del mercat són plens de persones de totes les edats, generalment de sexe masculí, que intercanvien cromos de futbol i d'altres temàtiques de moda com puguen ser les cartes Magic o els Pokémon. És molt fàcil vore-hi així a al·lotets de deu o dotze anys intercanviant cromos amb hòmens de quaranta o cinquanta anys. Aquestos intercanvis però, sovent els més petits els fan acompanyats de les seues mares vigilants.

Pel que fa a la foto, em sap mal que la part superior del mercat s'hagi cremat per la llum del sol i no s'hi llegeixi gaire bé: Mercat de sant Antoni.

dimecres, 13 de març de 2013

Far de Formentera

1/2000s · F9.0 · ISO 1600
150.0 mm · E-PL1

No gaire lluny del Maremàgnum, al port de Barcelona, hi ha un racó del moll destinat a no sé quin tipus d'embarcació perquè barques de recreo n'hi ha ben poques allí. El cas és que en aquest racó hi acostumen a haver-hi entre tres i quatre barques molt aparegudes, dos d'elles són llaüts de vela llatina i dos pailebots: un de molt petit i discret i un altre, el Far de Barcelona, que és molt gros i imponent, això sí, crec recordar que tots dos són de dos pals. 

La curiositat és que dels dos llaüts que hi ha allí, el gros és el Far de Formentera, que és el que es mig veu a la fotografia. Miraré la pròxima vegada que vagi a passejar pel Maremàgnum de fer-li una fotografia on es vegi sencer. Per l'indicatiu dels folis (les matrícules de les embarcacions), pareix ser que tots aquestos llaüts i goletes són d'algun organisme de caràcter públic, que és el que indica el numero 8 que es veu al principi i el PM que el segueix indica que l'embarcació està registrada a Palma. De moment no he pogut sebre res més que puga fer-nos servici a l'hora de descobrir què són aquestes barques i el més important: si podré embarcar-m'hi mai per fer-hi un passeig pel litoral barceloní. Simplement m'encantaria.

dilluns, 11 de març de 2013

W Barcelona


1/2000s · F6.3 · ISO 500
14.0mm · E-PL1


Des de fa uns anys ençà aquest impressionant gratacel barceloní, popularment conegut com la Vela de Barcelona o l'hotel Vela, saluda els vaixells que arriben i parteixen del port de Barcelona. I és que està construït a la part més exterior del port, damunt de terra guanyada a la mar, al final de la platja de sant Sebastià al barri de la Barceloneta allí on comença el dic de Barcelona. 

És una zona solejada i molt ventosa, en part però, el vent es deu a la impressionant figura d'aquest Goliat de vidre ja que segons es queixen els vesins del barri, aquest ha modificat la direcció dels vents afectant els corrents marins de la platja i la pràctica d'esports de vela que des de fa molt de temps es practiquen a les platges de la Barceloneta: el windsurf i el típic patí català. 

Així i tot l'aspecte modern i cosmpolita que dóna aquest impactant gratacel que sovent pareix que es dissimuli amb el cel per mor de la seua superfície tota envidriada és espectacular i acompanya la política modernitzadora que segueix des de fa un bon grapat d'anys l'urbanisme barceloní amb la construcció de grans gratacels. Aquest només n'és un dels molts que comencen a perfilar, a poc a poc, la fisonomia de la ciutat.

dilluns, 21 de gener de 2013

L'Ebre des de Miravet



Fa uns dies, entre exàmens, em convidaren a anar a les festes de sant Antoni que fan a Ascó, i és que per aquelles terres de Tarragona sant Antoni és un sant molt celebrat i estimat i ho fan amb grans festes amb focs immensos i bandes perquè la musica no pari. 

Així és com baixàrem Barcelona avall amb el cotxe d'un amic junt amb un parell de companys de carrera. Ens vam passar una mica de llarg (a posta eh, no pensàsseu que mos perdérem) i anàrem a Miravet, a vorer el castell i les fabuloses vistes que hi ha des d'allí de l'Ebre. 

Les fotos no són moltes les que he acabat fent, aquesta n'és una amb una vista general de l'entrada del poble de Miravet. El llaüt que hi ha en primer pla, pronunciat llagut pels habitants del poble, feia onze metres d'eslora. Per mi que que no n'havia vist cap mai de tan llarg i així va ser com bona part de les fotos anaren a aquesta vella barca. 

diumenge, 16 de desembre de 2012

Insectes


Tot insecte alat i que camina de quatre potes, el considerareu una cosa detestable. Però podeu menjar els insectes alats i que caminen de quatre potes i tenen dues potes més al darrere per a poder saltar per terra. Podeu menjar, doncs, les diverses espècies de llagosta, llagost, saltarel·la i saltamartí. Tots els altres insectes alatas i amb quatre potes, els considerareu una cosa detestable.


[Lev 11:20]

dimecres, 12 de desembre de 2012

Interior de l'església de Poblet


Trànsit
El senyor, l'oracle del qual és a Delfos, ni diu
ni oculta res, sinó que es manifesta amb signes.
Heràclit.

                                                        M'elevaré a l'esfera mística
                                                        i mistèrica,
                                                        a través de la paraula errant,
                                                        miraré la Sibil·la als ulls,
                                                        drogats, desposseïts,
                                                        enèrgic, escopiré a l'ombra d'Apol·lo
                                                        i n'extrauré poesia, de tota aquesta
                                                        follia profètica.
                                                        Finalment,
                                                        em despertaran, prosaic,
                                                        estirat a l'ombra del templa,
                                                        tapat amb la llarga barba blanca,
                                                        xiuxiuejant:

-Orfeu, Orfeu...

Edgar Alemany

dimecres, 21 de novembre de 2012

Les senyoretes del mar.


LES SENYORETES DEL MAR
Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets. Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses. El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. 

Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell. Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua. 

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. 

S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca. La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada. I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina. 

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. 

Al passar escampen una agradosa flaire de marisc. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt... Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor. 

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades. 

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. 


Joaquim Ruyra - Pinya de Rosa (1920)

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Girona


Girona reflectida al riu Onyar. 

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Tomba de Jaume I


En aquest sarcòfag tan gros és on, junt amb Pere II (diria, no n'estic segur) i Joan d'Antequera, hi ha les despulles de Jaume I. Això es troba a l'església del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet, a dia d'avui operatiu amb una nombrosa comunitat monàstica que hi viu i dinamitza la contrada de l'Espluga del Francolí amb diversos treballs socials i diversos projectes compromesos tant amb el medi ambient com amb la formació laboral dels joves de la regió. 

divendres, 12 d’octubre de 2012

l'estany de Puigcerdà, gelat.


Imatge de l'hivern passat a Puigcerdà amb l'estanyet que hi ha al poble, congelat. 

dijous, 11 d’octubre de 2012

Universitat segrestada

Així  respecten alguns el dret i la llibertat dels estudiants a anar a classe.

A la Gran Via de les Corts Catalanes, just enfront de la nostra facultat de Lletres i Matemàtiques hi havia una gran pancarta on podia llegir-s'hi: "no deixem que ens prenguin la Universitat". Idò bé, això és just el que ha passat. Avui l'edifici històric de la Universitat de Barcelona ha estat segrestat per l'assemblea universitària. Aquest grup creu representar els drets de tot el conjunt universitari, cosa que per sort no fa ni de bon tros.   

Els assemblearis no han dubtat mica al negar el dret a classe als estudiants que ens disposàvem a entrar a les aules que érem la majoria—.  Ho han fet amb piquets, cadenes que blocaven totes les portes i, si s'esqueia, amb insults, comentaris extremadament prepotents i maleducats, i aires de superioritat. Tot això ho fan moguts per un paternalisme propi de sectors completament antidemocràtics (ho fem pel vostre bé, nosaltres sabem el que us convé, representam els vostres drets, gràcies a nosaltres bla bla bla, etc.) pròxims als radicalismes ideològics contaminats per decàlegs caducs, diluïts i mal interpretats sobre lluites socials del segle XIX.

En fi, és lamentable que algú pugui pensar que amb cadenes es poden defensar idees llibertàries. Dubt molt que aquesta sigui la Universitat que volem.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Molts d'anys i bons!


Foto feta a na Laia a un pantà del Berguedà un dia que pujàvem direcció a Can Palans, on hi ha un vell molí on vaig fer-hi unes fotos que vaig penjar temps endarrere.


Molts d'anys i bons! 

diumenge, 30 de setembre de 2012

Escales gironines


Si una cosa caracteritza Girona és la meravella de casc antic que té, ple de racons i detalls fabulosos. Fa més d'un any que na Laia i jo hi anàrem per última (i primera) vegada. Realment és una escapada que m'abelleix molt tornar-la a fer. Si això succeeix ben cert és que n'ompliré el blog com a mínim durant una setmana seguida, amb les fotos que hi faça. 

dissabte, 29 de setembre de 2012

Blanes


Monument dedicat a la sardana que hi ha al passeig marítim de Blanes amb sa Palomera al fons. 

dilluns, 24 de setembre de 2012

Al·lota a sant Jaume


Fa bastants de dies, una tarda na Laia i jo sortírem a passejar pel centre de Barcelona. Així com anàvem baixant direcció Maremàgnum, passàrem per plaça Sant Jaume i allí, a un segon o tercer pis a un lateral, al mateix edifici on hi ha el Pans & Company, hi havia aquesta al·lota consultant el portàtil.

La llum de la imatge no és ben bé natural ja que abans de ser publicada se li ha intentat ressaltar una mica els tons rogencs per tal de dar-li una fesomia més atractiva. La nitidesa de la imatge és més aviat qüestionable però l'objectiu que tenc és fins on arriba. 

dijous, 20 de setembre de 2012

detall de sant Vicenç de Rus


De camí a Castellar de n'Hug hi ha una esglesiola romànica que, a banda de conservar encara alguns dels seus frescos que no vam poder veure, té una porta amb un forrellat que em va robar el cor. 

L'arquitectura romànica ja m'ha agradat molt sempre de per sí, i un detall important és el ferro de les seues portes, que sol estar treballat amb unes formes fascinants. El més interessant són els brodats amb els quals estan decorats, tant els passadors, com els picadors o les mateixes frontisses i panys: molt sovent estan decorats amb motius molt apareguts als d'alguns picadors de Formentera i, curiosament, s'assemblen molt també als brodats de les  nostres flaütes, castanyoles i alguns tambors.