Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 d’abril de 2014

Barcelona en blanc i negre

Els darrers caps de setmana en que he sét a Barcelona els hem aprofitat per, en algun moment, ja siga de nits o de dia, sortir a caminar. A passejar entre carrers. Generalment si era de nits ha sét per anar cap a Gràcia per menjar uns natxos amb guacamole o unes bones braves (com les de plaça Revolució, encara no n'he trobat enlloc més). En canvi si és de dia i la llum acompanya per treure la càmera, la ruta que solem fer és rambla avall i ja es veurà. 

Rambles a primera hora. Foto feta cap a les 7 del matí
He d'avisar que les fotos són de dies diferents i totes, excepte l'última, són d'un dia que vaig sortir a caminar que encara muntaven el mercat de la Boqueria. Plany no haver-hi fet cap foto de com carregaven les caixes de peix i muntaven totes les parades d'allí. El dia que explic, però, va ser un dia en que passades les Rambles acabàrem anant a la Barceloneta. Allí hi trobàrem la moto d'un client dels apartaments i seguírem caminant. Abans d'arribar, però, paràrem i passàrem per devora la plaça Reial.


entrada a la plaça Reial des de Rambles. 

Una cosa que sempre m'ha sorprès és la quantitat d'hores que fan les llibreries de les Rambles. Tanquen no sé a quina hora, igual a les 11 de la nit, no ho sé; però a les 7 del matí sí que sé que ja tenen obert amb tots els expositors a fora.


Passada la Barceloneta si un enganxa amb el passeig marítim pot acabar ben lluny, allà on hi ha les torres Mapfre. El diumenge passat no, l'anterior, que és quan vaig fer aquesta foto amb la que tanc l'escrit, va ser quan diguérem prou i començàrem a tornar direcció a casa, al Raval que, almenys on visc jo, no és una mala barriada: paquistanesos i hipsters combinats amb una proporció justa de turistes com per no saber si un es troba al Soho de Londres, a la part alta del Raval de Barcelona o Déu sap on. 

dimarts, 18 de març de 2014

La catedral de santa Eulàlia

de camí a la Catedral 
Abans d'ahir vaig anar amb na Laia a veure la Catedral per dins i, com de costum, la trobàrem que hi havia Ofici i és clar, durant la missa tanquen part del temple. En que a voltes no hi pensem, els temples són per resar i no per anar a fer-hi el turista. Així que, com que quedàrem dents llargues, decidírem tornar-hi pròximament.

carrer del Bisbe · imatge HDR

Tant aviat vaig decidir tornar-hi que hi vaig anar ahir sense ella dispost a fer-hi fotos aprofitant la claredat del cel durant les minves de gener. I així va ser, així mateix vaig fer-ne algunes encara que me'n quedaren de pendents. Anava amb trípode (volia fotografiar els vitralls de la catedral) i un guàrdia de seguretat em va dir que no, que els trípodes no estaven permesos. 

detall de la font de sant Jordi al claustre de la Catedral

Si volia fer fotos amb trípode em digueren que havia de passar pel carrer de sant Sever numero 9 i sol·licitar allí un permís. Amb aquell permís, comptant que me'l dassin, mostrant-lo als guàrdies de seguretat, podria fer fotos a tot el que vulgui. Així que hi tenc una altra cita pendent, amb la catedral de santa Eulàlia Eulària. 

Claustre · HDR
La fotografia d'aquí baix, amb les tombes dels comtes de Barcelona en primer pla, i la del claustre d'aquí a dalt són les úniques fotografies que vaig fer amb el trípode abans que em cridassin l'atenció. Havia passejat moltes voltes (moltes vol dir algunes) per dins la Catedral i he de dir que mai havia fixat que hi hagués aquestes tombes a la paret, o si un cas no recordava que estiguessin acompanyades d'aquests frescos. Era preciós. 


els comtes de Barcelona

La idea de tornar per fotografiar bé la Catedral de dins la vaig tenir en veure aquesta llanterna al començament de la nau central del temple. La llum i claredat que desprenia i el canvi de color que això implicava entre abaix i a dalt em va agradar molt i vaig plànyer molt no portar la càmera en aquell moment. En part per això he corregut tant a fer les fotografies que hi vaig tornar just l'endemà. No fos cas que comencin a fer dies ennuvolats i aquesta llum que em va cridar tant l'atenció desaparegués. 

Interior de la Catedral

I a mode de final una imatge general de la fatxada de la Catedral amb tres de les múltiples torres que es conserven de l'antiga murada romana que enrotlava l'antiga Barcino. Així que a hores d'ara són dos les cites que encara tenc amb aquest edifici: l'interior amb trípode i també aconseguir pujar al terrat. És una cosa que vaig fer-la el setembre del 2009 amb mon pare quan em va deixar a Barcelona per començar-hi a estudiar i que no he tornat a fer i ho tenc pendent. 


dilluns, 11 de novembre de 2013

Diumenge escènic · Acorar


Acorador és com, a Mallorca, anomenen la cutxilla matancera i per tal de posar-ho més fàcil aquí hi he penjat el dibuix que apareix al Diccionari Català Valencià Balear d'aquest instrument. Les parts són simples: la a és la punta; la b és el taló; la c és l'esquena o el llom; la d és el tall i aquestes parts són algunes de les que formen la fulla de qualsevol ganevet, forma dialectal pitiüsa per dir ganivet. I clar, la e és el mànec, format per les galtes, que s'agafen a l'espiga gràcies als reblons. 

Idò bé, diumenge passat na Laia i jo anàrem a la darrer representació d'Acorar, un monòleg excel·lent de Toni Gomila que feien a La Seca, Espai Brossa. Una mica més i no entram ja que hi anàrem, innocentots nosaltres, sense haver comprat entrades amb antelació i la primer cosa que ens diuen en arribar: ah no, si ja no se'n poden comprar! Amb sort i fortuna aconseguírem fer-nos lloc entre les butaques ja que de la gent que havia reservat, hi hagué una parella i alguna persona més que no arribaren a anar-hi, i valenta obra es perderen, juntament amb Cap de Tortuga, de Vicent Ferrer i dirigida i interpretada per Miquel Costa, són les obres més interessants que he vist aquesta temporada.


Però, per quin missatge té Acorar, la matança del porc? Recordar aquell any en que la sobrassada tornà blanca? Riure's dels mallorquins? Caricaturitzar-los? O més aviat plànyer-los? Bo, probablement Acorar té una mica de tot això. A partir d'un dia de matances mostra el dolor de voler transmetre a fills i a les generacions jóvens un bagatge cultural que no sempre arriba. És un monòleg que mostra com es perden les paraules que ens caracteritzen com a entitat cultural, com a a un poble diferent i únic entre els altres. Els exemples són clars en el monòleg, allà on els majors distingeixen entre romanins, tomanins, mates, cepells, joncs, baladres, farigoles i farigoles bordes i etcètera el jovent només hi veu arbustos i sort si en destria tres o quatre. Així i tot sap destriar entre Iphone 3 i Iphone 4 i entre moda primavera-estiu i moda estiu-tardor.


Acorar reflexiona com les generacions que arriben han malvenut per trenta monedes de plata allò que fins ara havia sét etern: les paraules, la nostra manera de ser i de fer com a poble o col·lectiu a canvi de modes passatgeres i de productes que creim imprescindibles. Qui no té avui en dia quatre, cinc o més parells de sabates i un mòbil amb Whatsapp i probablement un Pou que pidola menjar cada dos per tres? I qui recorda els contes que ens contaven de petits o que per Tots Sants trencàvem pinyons pels més menuts de la casa i que aquella nit es deixa un llum encès? Acorar plany que hàgim perdut la capacitat de ser mallorquins com ho eren els padrins o la manera de ser formenterers com ho havien sét els nostres güelos o majors. Plany que hàgim perdut tant a canvi de tan poc.

D'aquí el nom de l'obra i el símil amb les matances. I és que essent la matança el símbol del nostre poble: un poble que s'ha venut, terra inclosa, als estrangers; que ha deixat emboscar els camps; que ha tengut per poca cosa els seus costums i tradicions i etcètera ara veu com l'animal mor dessagnat per una punyida d'ignorància, desinterès i "m'enfotisme" mortals. Raig a raig van escolant-se aquells mots i aquells coneixements i costums que sempre han definit la nostra manera de ser i de viure. I es veu com tot aquest Naltros o Noltros que és com ho diuen a Mallorca, s'escola des de la ferida mortal del gorrí a una tina de plàstic verdós.

I la vida continua. 
Ara bé, una altra vida, no la nostra. 

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Dissabte gourmand


Dissabte passat na Laia i jo agafàrem el cotxe i ens encaminàrem cap amunt, cap a terres de l'Empordà. La destinació era clara: sant Feliu de Guíxols, que aquell cap de setmana finalitzava una fira que ha durat unes quantes setmanes que ens interessava molt. Se celebrava la Ganxotapa,  una iniciativa que els restaurants i bars de sant Feliu duen endavant des de fa un parell de temporades. La idea de la Ganxotapa és senzilla: cada restaurant participant presenta una tapa acompanyada d'una consumició (generalment era una canya o un gotet de vi) per 2,50€ 

Amb aquesta fira plena de panxes per omplir i apetits insaciables els restaurants intentaven mostrar el millor d'ells mateixos i així va ser com decidírem anar a dinar allà i férem quatre tapes:

- Una tapeta de brie amb confitura de fruits del bosc casolana acompanyada d'un got de vi.



- Una tapa amb una base de ceba confitada amb uns talls de llom de porc amb formatge de cabra gratinat per damunt, tapa que va encantar-nos i acabà ocupant el segon lloc en el rànquing personal que férem na Laia i jo. 

- Una tapa que s'emportà el lloc més alt del nostre pòdium que era un carpaccio de tonyina damunt d'una base de confitura de tomata acompanyada amb escates de sal i una miqueta de parmesà per damunt que dava un contrast entre dolç i salat exquisit acabant, finalment, amb el gust de la tonyina dins la boca, que era el que més aguantava. N'haguéssim demanat mitja dotzena per hom, de racions d'aquelles. 

- Finalment una que s'emportà el tercer lloc de forma molt renyida amb aquestes ja esmentades va ser la de can Noguera, on hi menjàrem, a més a més, uns caragols a l'escudella amb salseta coent boníssims. La tapa en qüestió era de ceba caramelitzada amb uns talls de formatge de cabra ben bons i generosos. Per l'hospitalitat i ben estar d'aquell restaurant mereixeria el primer lloc de tots. 

Una volta ja teníem la panxa plena decidírem encaminar-nos a fer turisme i com que Tossa quedava no gaire lluny d'on érem emproàrem cap allà per veure el casc medieval tant famós d'aquest poblet i la veritat és que va valdre molt la pena. Junt amb Cadaqués i Cotlliure és dels pobles més polits que duc visitats, així de costa, a Catalunya. 

Vaig quedar a prou engolosit que ja estic buscant i pensant amb la pròxima sortida turístico-gourmand per fer. He sentit a dir que aquestos dies a Navàs s'està celebrant una ruta de tapes similar a la que s'ha fet fins aquest cap de setmana passat a sant Feliu.

dimecres, 18 de setembre de 2013

An pensevik Byhan

Me ne vidn cewsel sawznek!


Segons s'explica aquestes varen ser les darrers paraules que pronuncià la senyora Dolly Pentreath abans de morir l'any 1777. El que deia la senyora Pentreath al llit als fills bilingües que l'escoltaven era: no vull parlar anglès! 

I és que amb la mort de la senyora Pentreath moria l'última parlant monolingüe de corn, la llengua històrica de Cornualla. Poc temps després aquesta llengua acabaria desapareixent davall l'avanç implacable de l'anglès. I és que les generacions que vengueren després de la senyora Pentreath eren ja bilingües i poc temps després, ja a mitjan segle XIX, els corns acabaren oblidant la llengua pròpia del petit reialme de Cornualla. Indret que temps ha havia sét bressol d'alguns dels mites més famosos de la literatura medieval europea com són els del rei Artur, o el de Tristany i Isolda. 

Així i tot val la pena dir que una volta va haver-se perdut aquesta llengua, alguns corns, sabedors del tresor que se'ls havia escolat entre les mans, crearen una gramàtica i un mètode per reaprendre aquesta llengua a partir de textos antics i de les recordances d'alguna paraula o manera de dir dels darrers parlants d'aquesta antiga llengua cèltica. Així és com avui en dia pot tornar-se a sentir el corn per alguns indrets de Cornualla i de com, en els darrers anys, després de dècades de regeneració lingüística, alguns pares han decidit inclús parlar-los als fills amb corn. És a dir, després de 230 anys torna a haver-hi algun, no gaires, parlants de corn nadius. 

És més, fa uns quants anys Anglaterra reconegué el corn com a llengua minoritària del país i li oferí un cert reconeixement de tal manera que a les escoles de Cornualla és possible estudiar-hi una assignatura optativa de corn i, si el que he llegit sobre el tema no és mentida, just fa tres anys es va obrir la primera escola que funciona amb el corn com a llengua vehicular. Així, en menys de 100 anys s'ha passat de tenir a Cornualla el cos putrefacte d'una llengua morta representada en textos antics que ningú sabia llegir a tenir una llengua parlada habitualment per unes 300 persones i que és entesa per prop de 2000 persones més que serien capaces a parlar-lo si es das l'avinentesa. Tenc entès també que al llarg de l'any s'hi celebren algunes misses ja que el bisbe de Cornualla és parlant de corn també. Aquestes dades, devora del mig milió d'habitants que té Cornualla actualment no són molt elevades però més petit és un zero!

Si heu arribat fins aquí baix i encara em llegiu igual vos preguntau diverses coses com què vol dir el títol del text o per què explic aquestes coses. Bé idò vos faç saber (com m'agradaria que sebre fos normatiu!) que aquesta llengua tan petita té textos propis i també en té de traduïts, entre els quals hi ha una traducció de Le Petit Prince que es titula An pensevik Byhan, i és la darrer adquisició de la meua col·leccioneta de llengües representades i impreses en aquest llibre d'A. de Saint-Exupéry. Normalment no em decant per llengües que no siguen romàniques però una llengua amb una història i un renéixer com és el corn no podia deixar-la escapar. 



dimarts, 17 de setembre de 2013

El Raval ·I·


Alguns que em tractau habitualment ja ho deveu saber, molts d'altres igual encara no però enguany ja no visc a Horta. He tornat al centre de Barcelona i més al centre cuida ser mal de fer, visc al Raval. [Silenci] Sí, al Raval he dit, la banda obscura de les Rambles, a un d'aquells carrers on molts de barcelonins encara no s'han atrevit a posar-hi un peu per por de Déu sap què. He de dir però, que dels cinc anys que he estat a Barcelona, comptant aquest que tot just ara comença, mai havia estat tan a gust amb el lloc on vivia de la ciutat Comtal. Vaig fer dos anys a l'Eixample esquerra, ben propoi de la plaça Universitat, és a dir, just a tocar d'on estudiï. Llavors, passats aquestos dos anys em vaig cansar del centre de la ciutat i necessitat d'aire pur i de silenci vaig decidir anar-me'n a la muntanya passant a viure a Horta, als mateixos peus de la serra de Collserola (que porta un article salat fossilitzat, coll s'erola, i una erola no és més que una era petita). 

Bo, idò aquesta etapa pareix ser que ja ha tocat fons. He tornat al centre i més al centre que on som ara seria mal de fer, igual hauria de viure a la mateixa plaça Catalunya, allà baix a l'estació de metro on comunica amb els FGC, no ho sé. I tot i haver sentit sempre barbaritats sobre aquesta barriada on som ara, el Raval, he de dir que cap barri m'havia agradat més que aquest. És ple d'edificis històrics importantíssims pel que fa a la història de la ciutat i s'hi respira un aire multicultural que embelleix més encara aquest racó tan maltractat de Barcelona. 

Viure al Raval és com viure al que queda d'una ciutat medieval. I és que per aquell entonces*barbarisme!* els carrers s'organitzaven per gremis, que és el que ens ensenyaven a Socials. I així on abans teníem el carrer dels argenters que treballaven la plata ara hi tenim tal volta un carrer ple de heavys essent el carrer clau per trobar-hi cds descatalogats de grups èpics com Bruce Springsteen o peces de col·leccionisme dels Rolling Stones per dir dos nom. És més, si tota ciutat que es preciàs de ser important tenia un call xueta, al Raval ara hi tenim un call d'una nova religió que són aquestos mateixos heavys amb una catedral reconeguda per tota Barcelona on es congreguen heavys practicants i persones laiques: l'Ovella Negra

Abunden també els carrers en els quals un passejant-hi hi veu moltes rentadores, neveres i ventiladors essent, si anomenàssem avui en dia els carrers de bell nou i faltats d'imaginació, el carrer dels venedors d'electrodomèstics. Hi ha també el de les botigues de telefonia marca blanca, on l'altre dia vaig comprar-hi un carregador pel mòbil que funciona molt bé. I com tota ciutat, té una zona preciosa per passejar-hi i tastar-hi la gastronomia local, i és que un quan viatja al Raval no pot deixar de provar un dels fabulosos dürums que preparen a la rambla del Raval. 

Aquest món desconegut per moltes persones els crea temor i no s'endinsen a aquest barri que per a jo, i sense cap dubte, és el millor de la ciutat. Quin avantatge té això? Molt senzill: el Raval és ple de cafeteries i bars impressionants amb bona música, ambientacions originals de les que fan de Barcelona un indret únic en el Mediterrani i a preus que estan molt bé. Són locals que mantenen aquest "autenticisme" del que fan gala tants de locals de més enllà del Raval, especialment graciencs, però que d'"autenticisme" no hi tenen ni l'escombreta del vàter perquè qui serveix és el típic moderno amb barba, una samarreta estreta d'algun grup desconegut per tothom menys ell i que, de fons, hi sona Beirut o Love Of Lesbian. Que s'apartin els locals graciencs (excepte el Jan Petit, la Ikastola i la Clotxa i alguns altres que ara no em recorden com puga ser Le Journal) devora d'establiments com la Concha. A banda d'això quin altre barri té un mercat tan famós i transitat i variat i meravellós com és la Boqueria? 

Enguany és tal volta el darrer any que faci a Barcelona, depenent d'on faça el màster l'any que ve i pareix ser que aquesta ciutat ha hagut de fer-se esperar a l'hipotètic darrer any aquí perquè realment se'm clavi al cor i puga dir sense enganyar ningú que m'he enamorat de Barcelona. 


dilluns, 18 de març de 2013

La 'borroka' assembleària



Avui de matí, just mentre estava entrant a la facultat m'he creuat amb un grup de vuit o deu encaputxats armats amb graneres, poals, un megàfon, un feix de papers i algun esprai. Era l'assemblea que se suposa que representa la veu dels estudiants de la UB. Han decidit que avui atacarien la sucursal de Banco Santander que hi ha devora la secretaria, en ple edifici històric de la universitat. 

Han començat a cridar reclams memoritzats dels seus: A, anti, anticapi ta lis tes (-talistes fent un rittardando en la seua cantarella) o simplement repetien els lemes dels seus fulls fotocopiats que poden llegir-se a les fotos que, orgullosos, han penjat en seguida al seu perfil del facebook. 

Tot això em genera dos preguntes. La primera és que m'agradaria molt saber qui o què els ha legitimat com a representants meus, jo no compartesc per res del món els seus discursos radicalitzats i suposant que els compartís (Déu mo'n guard!) mai de la vida se'm passaria pel cap tirar boles de pintura dins d'un edifici tan emblemàtic com és el de les facultats de Filologia i Matemàtiques. 

Actes així o com els del passat 11d'octubre del 2012 quan segrestaren la facultat són els que em fan replantejar la segona pregunta. Per què la facultat, el deganat o l'autoritat que siga no penalitza aquestos actes vandàlics? Quina imatge donam de cara en fora? Maduresa o sentit crític dubt molt que siguen les respostes a aquestes reflexions perquè el que veig que es denota d'aquesta minoria sorolla és radicalisme, conflicte i confrontació no només entre ells i el Sistema sinó entre ells i la majoria d'estudiants, de professors i de la societat en general. 

El pitjor de tot, però, és que per pensar que aquesta gent fa més mal que bé tant a la imatge pública de la universitat i el que és pitjor, dels que som estudiants, tendeixen a creure que estam d'acord amb les pujades de taxes i que en definitiva som esclaus del Sistema i per tant els seus enemics. I tots sabem que no és així.


diumenge, 17 de març de 2013

El mercat de sant Antoni

1/2000s · F4.5 · ISO 1600
17.0mm · E-PL1

El mercat de sant Antoni es munta cada diumenge al matí devora del tradicional mercat del barri de sant Antoni, devora del Raval però ja dins de l'Eixample a l'avinguda que porta el mateix nom que el barri. Més que res el que s'hi troben són llibres. Llibres nous, llibres de segona mà, de literatura, de plantes medicinals, de lingüística, molts de còmics de tota classe, pel·lícules i fins i tot si ens descuidam tal volta podem trobar-hi antiguitats tot i que aquestes s'han vist desplaçades cap a altres fires ja que el terreny del videojoc de segona mà també s'ha fet fort a aquest mercat.

Els afores del mercat són plens de persones de totes les edats, generalment de sexe masculí, que intercanvien cromos de futbol i d'altres temàtiques de moda com puguen ser les cartes Magic o els Pokémon. És molt fàcil vore-hi així a al·lotets de deu o dotze anys intercanviant cromos amb hòmens de quaranta o cinquanta anys. Aquestos intercanvis però, sovent els més petits els fan acompanyats de les seues mares vigilants.

Pel que fa a la foto, em sap mal que la part superior del mercat s'hagi cremat per la llum del sol i no s'hi llegeixi gaire bé: Mercat de sant Antoni.

dimecres, 13 de març de 2013

Far de Formentera

1/2000s · F9.0 · ISO 1600
150.0 mm · E-PL1

No gaire lluny del Maremàgnum, al port de Barcelona, hi ha un racó del moll destinat a no sé quin tipus d'embarcació perquè barques de recreo n'hi ha ben poques allí. El cas és que en aquest racó hi acostumen a haver-hi entre tres i quatre barques molt aparegudes, dos d'elles són llaüts de vela llatina i dos pailebots: un de molt petit i discret i un altre, el Far de Barcelona, que és molt gros i imponent, això sí, crec recordar que tots dos són de dos pals. 

La curiositat és que dels dos llaüts que hi ha allí, el gros és el Far de Formentera, que és el que es mig veu a la fotografia. Miraré la pròxima vegada que vagi a passejar pel Maremàgnum de fer-li una fotografia on es vegi sencer. Per l'indicatiu dels folis (les matrícules de les embarcacions), pareix ser que tots aquestos llaüts i goletes són d'algun organisme de caràcter públic, que és el que indica el numero 8 que es veu al principi i el PM que el segueix indica que l'embarcació està registrada a Palma. De moment no he pogut sebre res més que puga fer-nos servici a l'hora de descobrir què són aquestes barques i el més important: si podré embarcar-m'hi mai per fer-hi un passeig pel litoral barceloní. Simplement m'encantaria.

dilluns, 11 de març de 2013

W Barcelona


1/2000s · F6.3 · ISO 500
14.0mm · E-PL1


Des de fa uns anys ençà aquest impressionant gratacel barceloní, popularment conegut com la Vela de Barcelona o l'hotel Vela, saluda els vaixells que arriben i parteixen del port de Barcelona. I és que està construït a la part més exterior del port, damunt de terra guanyada a la mar, al final de la platja de sant Sebastià al barri de la Barceloneta allí on comença el dic de Barcelona. 

És una zona solejada i molt ventosa, en part però, el vent es deu a la impressionant figura d'aquest Goliat de vidre ja que segons es queixen els vesins del barri, aquest ha modificat la direcció dels vents afectant els corrents marins de la platja i la pràctica d'esports de vela que des de fa molt de temps es practiquen a les platges de la Barceloneta: el windsurf i el típic patí català. 

Així i tot l'aspecte modern i cosmpolita que dóna aquest impactant gratacel que sovent pareix que es dissimuli amb el cel per mor de la seua superfície tota envidriada és espectacular i acompanya la política modernitzadora que segueix des de fa un bon grapat d'anys l'urbanisme barceloní amb la construcció de grans gratacels. Aquest només n'és un dels molts que comencen a perfilar, a poc a poc, la fisonomia de la ciutat.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Collage d'idees i fets: la Punta de sa Pedrera i l'adéu a Espai Mallorca


Sonet
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit. 

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla —fúria i foc— en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
                                                                 Bartomeu Rosselló-Pòrcel


Si algú ha buscat alguna relació entre el poema de Rosselló-Pòrcel i la fotografia que ho deixi de fer, no n'hi ha cap. La imatge és la d'un mollet que hi ha a la Punta de sa Pedrera que mira cap al Caló de s'Alga i la Savina. Va ser feta durant el passat pont de Tots Sants. El poema en canvi és un dels temes que formen Nou poemes (1933) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i que es pot trobar a Obra poètica (setena edició, 2009 Editorial Moll). 

Obra poètica va ser un llibre que va ser fet a cura de Salvador Espriu i es publicà l'any 1945, set anys després de la mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Ací Espriu va editar i prologar l'Obra amb la intenció de recollir tota la producció poètica del seu bon amic i de pas, assegurar-se que l'obra de Rosselló-Pòrcel seria recordada i homenejada com es mereixia. 

L'edició present la vaig adquirir el passat cinc de novembre al ja inexistent Espai Mallorca. Això va ser enmig de l'acte que s'hi celebrà en forma de comiat i protesta després de saber-se la voluntat per part del Govern Balear de tancar l'Espai de forma definitiva i improrrogable. Una volta es van haver tancat les portes de l'Espai Mallorca, morí l'únic lloc de referència i de subministrament de cultura i gastronomia made in Balearic Islands que hi havia a Barcelona, ciutat freqüentada tots els dies per milers d'illencs que hi viuen hi estudien o hi fan feina. 

dijous, 11 d’octubre de 2012

Universitat segrestada

Així  respecten alguns el dret i la llibertat dels estudiants a anar a classe.

A la Gran Via de les Corts Catalanes, just enfront de la nostra facultat de Lletres i Matemàtiques hi havia una gran pancarta on podia llegir-s'hi: "no deixem que ens prenguin la Universitat". Idò bé, això és just el que ha passat. Avui l'edifici històric de la Universitat de Barcelona ha estat segrestat per l'assemblea universitària. Aquest grup creu representar els drets de tot el conjunt universitari, cosa que per sort no fa ni de bon tros.   

Els assemblearis no han dubtat mica al negar el dret a classe als estudiants que ens disposàvem a entrar a les aules que érem la majoria—.  Ho han fet amb piquets, cadenes que blocaven totes les portes i, si s'esqueia, amb insults, comentaris extremadament prepotents i maleducats, i aires de superioritat. Tot això ho fan moguts per un paternalisme propi de sectors completament antidemocràtics (ho fem pel vostre bé, nosaltres sabem el que us convé, representam els vostres drets, gràcies a nosaltres bla bla bla, etc.) pròxims als radicalismes ideològics contaminats per decàlegs caducs, diluïts i mal interpretats sobre lluites socials del segle XIX.

En fi, és lamentable que algú pugui pensar que amb cadenes es poden defensar idees llibertàries. Dubt molt que aquesta sigui la Universitat que volem.

dilluns, 24 de setembre de 2012

Al·lota a sant Jaume


Fa bastants de dies, una tarda na Laia i jo sortírem a passejar pel centre de Barcelona. Així com anàvem baixant direcció Maremàgnum, passàrem per plaça Sant Jaume i allí, a un segon o tercer pis a un lateral, al mateix edifici on hi ha el Pans & Company, hi havia aquesta al·lota consultant el portàtil.

La llum de la imatge no és ben bé natural ja que abans de ser publicada se li ha intentat ressaltar una mica els tons rogencs per tal de dar-li una fesomia més atractiva. La nitidesa de la imatge és més aviat qüestionable però l'objectiu que tenc és fins on arriba. 

dissabte, 8 de setembre de 2012

Imatges a sant Cugat





divendres, 7 de setembre de 2012

frescos

Fresc amb motius agrícoles que hi ha pintat al sostre d'una de les porxades que hi ha al carrer Major de sant Cugat. 

dijous, 6 de setembre de 2012

Monestir de sant Cugat




Recoman a tothom que em llegesqui que visiti, si no ho ha fet encara, el monestir de sant Cugat. El luxós claustre romànic i la bellesa formidable de la seua església superaren de bon tros les expectatives amb les quals hi anava. Així i tot hi ha que dir que, després de conèixer Poblet, que és un monestir on la vida monàstica encara hi és una realitat, sant Cugat em va deixar un lleu gustet de tristor, hi vaig trobar a faltar les cogulles blanques anant d'un lloc a un altre i el silenci i la serenor que hi ha en qualsevol claustre que encara sigui operatiu. 

Així i tot, però, espectacular.

dimecres, 5 de setembre de 2012

La palmera de la casa de l'Ardiaca.


Aquesta tarda na Laia i jo hem decidit sortir a passejar una mica per Barcelona. Era la millor opció per tal de sortir una mica del pis que ens té enclaustrats en aquests dies d'exàmens. Hem decidit passejar tot el tram que hi ha entre el Passeig de Gràcia i el Maremàgnum, entretenint-nos una bona estona per la Barcelona medieval.

La protagonista de la foto, però, n'és la palmera que hi ha al pati de la casa de l'Ardiaca, devora la font on tots els anys s'hi celebra l'ou com balla. Aquest arbre va ser plantat, ni més ni menys, que l'any 1873. És tan alt que ha de subjectar-se amb una infinitud de cables metàl·lics que la sostenen dreta mentre segueix creixent i creixent.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Parc Güell


Aquesta imatge té prop de tres anys, ja. Va ser feta al Parc Güell la primera volta que hi anava. Hi anàrem des de la Universitat, una de les primeres vegades que sortíem a fa una de les anomenades "Sortides filològiques". Fins a la data just hi he tornat a anar diria que una vegada més i prou.


dilluns, 3 de setembre de 2012

Gràcia


Carrer Verdi amb la Perla. Foto feta al migdia, amb llum natural. Avui després de dinar he decidit sortir a jugar un poc amb la càmera. De les fotos que he fet la mitja horeta que he estat passejant pels carrers de Gràcia, només s'ha salvat aquesta foto. Les altres directament han anat sent esborrades així com les mirava a la memòria de la càmera. 

diumenge, 2 de setembre de 2012

santa Maria del Pi


Abans de deixar Formentera vaig anar a una exposició de fotografia que feien a l'Ajuntament Vell, a Sant Francesc Xavier. Les fotos que allà hi havia exposades eren autèntiques obres d'art que aconseguien capturar l'essència màgica de l'illa.

Una de les fotos que hi havia enganxava la part superior de l'església de sant Francesc i la resta era tot un cel gravat de petits núvols blancs que venien anunciant pluja. La imatge que avui penj aquí es tracta, sense cap tipus de dubte, d'un intent de còpia d'idees. Ara bé, queda ben lluny de la gràcia que té n'Òscar Rodbag.