Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arts. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arts. Mostrar tots els missatges

dijous, 16 de febrer de 2012

Dijous Llarder i Carnaval

Avui és dijous llarder, és a dir, el primer dia de carnaval. Temps ha a les Pitiüses era cosa típica avui menjar  coca amb xinxarrons(1). Això de celebrar el dijous llarder és una cosa que ve d'antic aquí. Podem trobar documentada aquesta celebració al llibre Greix vermell i altres escrits, del formenterer Joan Castelló Guasch, que va ser un important folklorista i escriptor costumista d'origen formenterer i criat a Eivissa al llarg del segle XX.

Personalment trob aquest article apassionant, i no perquè digui grans coses sinó per la naturalesa amb la que explica obvietats que a dia d'avui no resulten sempre tan òbvies. El dijous llarder és molt celebrat a Catalunya, que l'anomenen dijous gras. Aquest dia ells el que mengen és coca de llardons, coca que els formenterers anomenam coca amb xinxarrons però que aquest llardó ha donat nom a la nostra versió del dijous gras.

Disfressa de galliner de la rua de Formentera del 2011.
Fotografia d'en Carmelo Convalia (Diario de Ibiza)
A més, així de forma molt subtil, és interessant marcar la crítica que fa en Castelló Guasch del franquisme, comparant-lo amb un Carnaval que durà quaranta anys, alhora que culpa aquest règim de matar el dijous llarder a les Pitiüses convertint una data de festa i un carnaval tan celebrat --com puguin ser el de Vilanova i la Geltrú, Sitges o Benicarló-- en una seguit de processions i privacions per corema(2) que no fotem, hi eren i hi són i per anar bé hi han de ser, el que es ve a dir, però, és que junt amb la litúrgia hi havia cants, balls, disfresses i una alegria que en Joan Castelló Guasch ens l'explica molt bé a: 

DIJOUS LLARDER
           Que suposam que vol dir greixós, sucós, gras. O sigui, de passar-ho bé i de no mirar gaire prim. Dia en què, un temps, es feien ses mones, aquelles coques, dolces o llises, amb un ou dret enmig (o dos o més), sencer, pintat a vegades. Més que una coca era un panet redó o llargarut, ben estufat. Era es berenar i sa bulla de grossos i petits. Avui aquí ja no s'estila i casi se n'ha perdut sa memòria; però si encara a Catalunya i, poc, a Mallorca. Però aquí també era dia de menjar ous. Sobretot en truita: amb sobrassada, amb xulla, amb formatge, amb faves tendres, amb pèsols, amb carxofes, amb espàrrecs...
         Era també es dia que començava sa setmaneta d'es Carnaval, sa de Carnestoltes, disfressant es al·lotets i ses al·lotetes, començall d'uns dies d'alegria de sa gent. Es passeig a la grossa p'es carrer de sa Font, es balls de ses nits en es Teatre Pereyra, es Teatre Serra i es Casino i, un temps, en es Círculo X, per acabar amb es ball de pinyata. Quatre o cinc dies de bulla p'es disfressos polits, d'un carrer o s'altre, ses colles cantants, paperines, serpentines, confetti, es jai "bunyolete", sa rua i ses carrosses a s'Alamera, Bromatxes, rialles. Tothom anava content.
          I es al·lots, darrera algun emmariol·lat(3) o alguna màscara estrafalària, que de tot hi havia, cantant aquella cançoneta:
Ja li vénen
ja li van,
per darrera,
per davant. 
O fent-los befa, cridant: En Pepe!... En Pepe!...
           Quan no eren es jóvens i ses al·lotes que donaven sa despedida a ses festes amb aquella altra cançoneta, tan enyoradissa:
Adiós, pobre,
adiós pobre Carnaval...
Jo em pensava menjar coca...
Jo et dic que no et farà mal. 
              Idò tot això, tan senzill, es va esborrar d'es calendari. Perquè es Carnaval era sa mare de tots es pecats, segons deien. I en canvi, hem vist un carnaval que ha durat quaranta anys, i dimoni i carn i pecats de tota mida i de tota faisó, casi cada dia i a tota hora. I mos volien fer creure que era sa corema purificadora, amb tots es seus dejunis i abstinències... 
              Però d'això, de sa corema, en parlarem un altre dia. Sense oblidar es cuinat(4).


Diario de Ibiza, 17-11-1977 
Gràcies a Déu, però, cada volta es torna a recordar més que Carnaval són dies de gatzara, de riure molt i de fer-la grossa. També torna a ser hora que es dijous llarder torni als nostres calendaris i el celebrem amb tot un ventall de truites, de les quals jo em qued amb la truita amb sobrassada, i de menjar coca amb xinxarrons. Sempre acompanyat amb un bon gotet de vi pagès. Vos heu fixat que al començall es parla de mones? A que encara també serà cosa de formenterers i eivissencs això de sa mona i no ho sabíem!


1.  xinxarró m. greixó, llardó. 
2corema f. Quaresma.
3.  emmariol·lar-se v. intr. Posar-se o vestir-se un emmariol·lo.
3". emmariol·lo m. Disfressa improvisada, sense cura, i per extensió, la persona que es posa aquesta disfressa.
4.  cuinat m. GASTR És un plat típic de la Quaresma, especialment de la Setmana Santa, present a quasi totes les cases de les Pitiüses. Els ingredients són: faves pelades i guixes -posades en remull la nit abans-, uns manats de bleda i de verdura, ceba tendra, nyora, sal, uns grans d'all acopats així com herba sana, també capolada. Els ingredients es van incorporant segons el seu temps de cocció. Es trempa amb un bon raig d'oli, sal i pebrera vermella. A l'hora de menjar-se, se sol amanir amb un raig d'oli cru i unes gotes de suc de llimó.

dijous, 29 de setembre de 2011

Flaütes i violins

[1]

[2]


Al nord dels Pirineus occidentals, més concretament a Bearn, la flaüta, flabuta en gascó, s'ha convertit en quelcom més que un instrument tradicional més, s'ha convertit en un tret identitari. Els bearnesos, per tal de no quedar-se enrere en aquest món que avança tan ràpid, han optat per deixar que la música evolucioni al mateix pas que ho fan els gascons. D'aquesta manera és com la flabuta s'ha obert camí entre el món de la música --sense abandonar els llocs que tradicionalment ha ocupat des de temps remots-- i és molt fàcil trobar conjunts folk i fins i tot rock o gairebé psicodèlics en els quals la flabuta s'hi ha sabut obrir camí ocupant-hi llocs destacats. 

Un exemple d'això és Ad'arrOn. Aquesta formació bearnesa experimenta amb la música tradicional i innova cercant noves sonoritats com la d'ajuntar flabutas i violins [vegeu el vídeo 1]. Però per arribar fins aquí i poder considerar la flabuta un instrument modern (i amb futur dins dels temps que corren) s'ha hagut de temperar, és a dir, ajustar-la al cànon d'afinació occidental. Un segon exemple [vídeo 2] és el del galoubet, que és un cosí germà de la flaüta i de la flabuta, que es toca a Provença.

Aquesta és la meta que necessita assolir la flaüta a les Pitiüses. Per aconseguir que sigui un instrument modern i combinable amb les músiques modernes, i que els conjunts que surtin de Formentera i d'Eivissa puguin destacar sense haver de renunciar als trets musicals que caracteritzen a les Pitiüses; s'ha d'aconseguir que la flaüta 2.0 vegi la llum del dia i soni als escenaris amb baixos, guitarres, teclats, violins i acordions a ritme de rock&roll.

sonadors eivissencs provant prototips de flaüta temperada fets per 
en Jordi Vinyes.

dimarts, 16 de novembre de 2010

El Cant de la Sibil·la i Castellers. UNESCO !

Primer 3d8 descarregat pels Castellers de la Vila
de Gràcia. Fet històric realitzat el 14/11/2010
a Granollers.
El Cant de la Sibil·la i els castellers són, des d'avui, Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat. Això és el que ha decidit la UNESCO aquesta tarda a Nairobi. Senyores i senyors, al·lots i al·lotes, això és marca de festa, marca de celebració! Tal volta no tothom és conscient de què vol dir que una tradició, un costum, rebi aquest distintiu. Consolidar el fet cultural del Cant de la Sibil·la i els castells és una necessitat i una primera passa per al seu reconeixement internacional. S'havien presentat 47 propostes per ser declarades Patrimoni de la Humanitat entre les quals hi havia el flamenc, la dieta mediterrània, tornejos de cavallers de Croàcia, l'acupuntura o el carnaval d'Aalst (Bèlgica). 

Així idò, per posar-nos una mica al dia més o menys tothom sap què són els castells humans. Qui més qui menys n'ha vist alguna vegada ja sigui en directe o a la tele. Tothom sap que és una tradició sortida a Tarragona fa un parell de segles, que té un origen en les moixigangues valencianes i que al dia d'avui hi ha colles castelleres a l'illa de Mallorca, al Llengadoc-Rosselló, a l'Argentina i fins i tot a la Xina!

Però... i el cant de la Sibil·la? La veritat és que és una tradició que sembla que passa més desapercebuda, no? Doncs dir que té molts més anys que la colla castellera més antiga que pugui existir. I és que el cant de la Sibil·la és un drama litúrgic que es canta a les esglésies de Mallorca i l'Alguer la nit de nadal. Tot i així, temps endarrere havia set una celebració molt més estesa. El problema és que l'origen de la imatge de la sibil·la rau  en la mitologia grecollatina i a l'època de la Contrareforma una butlla pontifícia prohibí aquesta celebració pel seu caràcter pagà on una sibil·la, utilitzant les arts endevinatòries, anunciava el naixement de Déu. D'aquesta manera és com a les seus de Barcelona, Vic, Montpeller, Girona i Tarragona, entre altres temples, deixà de celebrar-se aquest cant. La sort va ser que tant a les Illes com a l'Alguer, per qüestions que desconec, romangueren vives. 

Es conserva una versió del Cant de la Sibil·la a Ontinyent i des des de 1998 que les han recuperat i les canten de bell nou. Igual ha passat al Principat, que poc a poc va recuperant-se aquest cant tan nostrat, a Santa Maria del  Mar s'interpreta des de 1946 i l'any passat la Catedral de Barcelona va fer-les interpretar després de tants de segles d'haver estat callades.


Cant de la Sibil·la [fragment] cantat per en Biel Mas a la cerimònia de Matines a Sineu el 2009

  Lo jorn del Judici...................................Gran foc del cel davallarà;
  parrà qui haurà fet servici.......................mars, fonts i rius, tot cremarà.
.............................................................Daran los peixos horribles crits

  Jesucrist, Rei universal,.........................perdent los seus naturals delits.
 home i ver Déu eternal, ..................................................................
  del cel vindrà per a jutjar.........................Ans del Judici l'Anticrist vindrà
  i a cada u lo just darà.............................i a tot lo món turment darà,
..............................................................i se farà com Déu servir,
..............................................................i qui no el crega farà morir.

dilluns, 1 de novembre de 2010

La presó de Nàpols: Segueu arran!

 

Tota persona pitiüsa coneix, com a mínim, l'existència de la cançó La presó de Nàpols tants d'anys cantada per Uc, pels Aires Formenterencs i recentment per Ressonadors. Però no tothom sap que a Mallorca i a Menorca també es canta, a Menorca l'anomenen La ciutat de Nàpols i té una lletra idèntica que a Eivissa i a Formentera exceptuant que a Menorca és més llarga, es veu que se n'ha conservat més tros que a les Pitiüses. Tampoc no tothom sap que aquesta cançó és cantada amb el nom de La presó de Lleida a Catalunya, La presó del Tibi o la presa del Tibi al País Valencià.

La data d'origen d'aquest romanç s'acostuma a situar al voltant del segle XVII tot i que alguns filòlegs creuen que no pugui ser anterior. Si donem la data per mig aclarida dient que és un romanç en llengua catalana del segle XVII pareix que no estem dient cap barbaritat. El problema ara seria saber quina versió és la original: la valenciana, la catalana o la balear? Hi ha qui diu La presó de Lleida però jo no sabria per quina versió decantar-me, la de Lleida o la de Nàpols...
Tommaso Aniello (Masaniello) és un
dels personatges més populars de
la tradició napolitana.

El més probable és que el romanç fos escrit durant la Guerra dels Trenta anys en la que la Corona d'Aragó va posicionar-se com a estat neutral. Tot i així en patí greument les conseqüències. A causa de la guerra entre Felip IV (amb l'exèrcit de Castellà) contra França, el monarca hispànic necessitava diners per finançar la guerra i pujà els imposts a tots els regnes de la Corona hispànica. D'aquesta manera el 1647 s'exigí a Nàpols el pagament d'un milió de ducats, la qual cosa va fer que, encapçalats per Masaniello els napolitans es revoltessin contra Madrid i cremaren els palaus dels recaptadors d'imposts (amb els recaptadors i les seves famílies a dins), aconseguí que Nàpols no hagués de pagar el milió de ducats però la revolta va ser sofocada a la força per la marina i tropes aragoneses i els revoltats foren tancats i executats donant una resposta clara a la hipòtesi de la Presó de Nàpols.

Guerra dels Segadors. Possible ante-
cedent que originés el romanç i
cançó de la Presó de Nàpols.
A Lleida, però, també varen tenir bons problemes durant la Guerra dels Trenta anys. Aragó patí atacs i provocacions constants per part dels castellans damunt del territori pròxim a França pel fet de declarar la seva neutralitat vers el conflicte. D'aquesta manera les tropes castellanes assetjaren i ocuparen la ciutat de Lleida l'any 1642 que va haver de ser assetjada de nou per un exèrcit franco-català entre 1646 i 1647. Aquí tenim un altre escenari bèl·lic en la mateixa dècada que a Nàpols i que ben segur que comportà les seves respectives execucions i empresonaments (com  passa sempre a totes les batalles de la història) tenint aquí la Presó de Lleida.

El Tibi, ai! El Tibi! un poblet de l'Alcoià pròxim a Alacant que no ha tingut mai cap presó! Però sí que ha tingut una presa que va ser construïda a finals del segle XVI per ordre de Felip II i està documentat que la mà d'obra estava formada per presos. Podríem estar parlant, potser, de la Presa del Tibi en comptes de la Presó del Tibi?

En fi, el millor de tot serà que escolteu vosaltres mateixos les cançons i opineu.

La presó de Tibi (lletra)
Em sap greu, aquesta és l'úniva versió que he sabut trobar per internet. N'hi ha una de molt millor però està en vinil i no la tinc.

La presó de Lleida (lletra)

La presó de Nàpols (lletra)
Versió rock del romanç.

Altres versions del mateix romanç:
-La presó de Nàpols (la versió més similar a la presó de Lleida que mai he vist)
-La ciutat de Nàpols musicalitzat per Cris Juanico (escoltar-la)
-La cançó dels presoners

diumenge, 24 d’octubre de 2010

¿Y mi calcetín?

¿Y mi calcetín? from Gonzaga Manso on Vimeo.

Cago en l'ou! Tenc dos calcetins desaparellats. Què he de fer ara, ajuntar es blanc sense coll amb so gris clar i llarg? Serà una unió antinatural...

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Pa Negre


Ahir a la nit a Terrassa vaig anar amb na Laia al cinema. Era l'estrena de la super producció catalana Pa Negre d'Agustí Villaronga, un film basat en el llibre del mateix nom d'Emili Teixidor. He de dir que la pel·lícula se'ns va fer veritablement curta. Acompanyats d'un entrepà Sergi Pàmies per hom del bar Les Lletres; un magnífic paquet de crispetes i una cocacola que, tot i ser tamany mitjà, vaig trobar que era immensament petita. Carregats amb aquest arsenal gastronòmic ens endinsàrem al que seria una de les pel·lícules més singulars que mai havia vist.

La pel·lícula ens situa a la Catalunya rural als primers anys del la postguerra. La misèria, la por a recordar el passat i la divisió entre vencedors i vençuts són temes constants en tot el llargmetratge. De seguida ens trobem amb n'Andreu, un nen del bàndol perdedor, que és testimoni d'un accident de carro que es cobra dues morts que les autoritats locals endossaran al pare de n'Andreu. 

Vista aquesta injustícia, el protagonista començarà a investigar per tal de descobrir què va passar realment i es trobarà immers en un món caramull de mentides que al descobrir-les produiran el despertar moral del nen que, després de renegar de les seves arrels, acabarà descobrint el veritable monstre que s'amaga dins seu. 

Altament recomanable, no us la perdeu!

divendres, 1 d’octubre de 2010

Davant de la realitat, si us plau, llegeix, no miris la tele.




Si la intel·ligència en tots els seus àmbits (emocional, lingüística, lògica-matemàtica, espacial, interpersonal, etc) és un tema que et preocupa i intentes estimular en el teu dia a dia, per favor, llegeix una mica!

Recentment s'està fent famós i conegut un escriptor amable amb lectures carregades de contingut que no deixen indiferent a ningú ja que tothom, en major o menor grau, s'hi acaba sentint identificat. Estic parlant d'en Sergi Pàmies i la recomanació que faré és que llegiu Si menges una llimona sense fer ganyotes. Es tracta d'un recull de vint contes breus en els quals s'hi mesclen situacions fantàstiques que acaben aprofundint-se en emocions tan comunes i conegudes com l'amor no correspost, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia entre molts altres temes la mar de quotidians que hi ha barrejats entre aquestes pàgines. Pàmies és capaç de fer avançar el relat des d'una perspectiva irònica, penetrant i continguda; els personatges són gent vulnerable, esclaus d'una sèrie de circumstàncies que els dominen. 

Sens dubte es tracta d'un llibre que combina l'acidesa de la llimona amb les seves propietats refrescants.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Ken Robinson.

El problema que aquest britànic planteja no és més que la industria en la que s'ha convertit l'educació. Podríem comparar-la, des de Primària fins que arribes a la Universitat, com una gran cadena de muntatge gens envejable a les grans fàbriques de la Revolució Industrial. Des de ben petits se'ns introdueix dins d'un sistema educatiu en el que el Coneixement està jerarquitzat d'acord amb la demanada de treball: l'objectiu últim no és fer-te el teu lloc en el món i prosperar amb la teva especialitat sinó que l'objectiu és ocupar la plaça vacant que el Sistema té per a tu. Així tenim una piràmide jeràrquica amb les Ciències i les Matemàtiques a dalt, seguides de les Humanitats i més avall tots els coneixements més plàstics, com la música, l'art o la dansa que ha deixat completament aparcada i en desús a la creativitat.

Però, que passa quan es retalla la producció centrant-se en un sol producte? Que el mercat es satura i ara quan surts llicenciat és com si sortissis amb res, milers de persones són les que pul·lulen pel món amb la mateixa llicenciatura baix del braç!

En fi, us convido a donar-li al play.





diumenge, 4 de juliol de 2010

Tot el que ha volgut saber de sexe però mai s'ha atrevit a demanar, ara i aquí.


Avui navegant per youtube, un dels principals mars d'Internet, m'he trobat amb aquesta curiosa escena del cinema dels anys '70 amb ningú menys que el gran Woody Allen. La pel·lícula aquesta es diu Everything You Always Wanted To Know About Sex (But Were Afraid To Ask) que traduït vindria a dir Tot allò que sempre has volgut saber sobre el sexe però mai has gosat a demanar. 

Aquí és on he vist una de les escenes més famoses de Woody Allen en càmera, quan ix disfressat d'espermatozou. Aquesta fou la seva quarta pel·lícula dirigida i protagonitzada per ell i es tracten temes com els afrodisíacs, la sodomia, el transvestisme, estudis pseudo-científics de la sexualitat i per últim, l'ejaculació amb la que s'acompanya aquest text.

Seieu i gaudiu, la pel·lícula és a punt de començar:

dimarts, 29 de juny de 2010

Na Mafalda

Seré breu:


dijous, 27 de maig de 2010

Estrella Damm 2010

Ja és aquí l'anunci d'Estrella Damm del 2010! 

No oblidem el primer anunci que sortí d'aquesta casa cervesera que va començar a publicitar les nostres illetes ^^ 

Jo només puc dir que l'anunci de l'any passat em portà records i vivències que encara em roben un llarg somriure al recordar-los i reviure'ls.

I ara ja ho sabeu tots, a votar! 

dimecres, 28 d’abril de 2010

Un nom a recordar: Lu Chuan.

Ahir vaig mirar, per la nit, una pel·lícula que em deixà sense paraules. Ciudad de vida y muerte és la gran producció del director xinès Lu Chuan que va ser guanyadora de la 'Concha de Oro' a la millor pel·lícula al festival de Donosti.
El meu fort no és la crítica cinematogràfica però tot i així no puc estar-me de immortalitzar aquest llargmetratge al blog. Queda clar que la finalitat del director xinès era causar sensació i ho ha ben aconseguit tant des del punt de vista més estètic al no rodar la pel·lícula en color Lu Chuan regala a la vista una infinita col·lecció de fotogrames que donen a tot aquest drama un rerefons documental d'aquesta guerra oblidada. I és que Ciudad de vida y muerte està ambientada en la II guerra que disputaren l'Imperi Japonès i la República xinesa. En els 132 minuts que dura el film l'espectador es va ficant a dins de la història que passa d'anar malament a anar pitjor al llarg de la presa de Nankin, una de les quatre capitals de l'antiga Xina.

La pel·lícula té en la primera mitja hora algunes de les millors escenes, gairebé sense diàlegs i amb un ús sublim de la imatge s'explica l'arribada de les tropes japoneses i algunes de les primeres humiliacions patides pels vençuts. Tot i així, cal dir que tota la pel·lícula està plagada d'un simbolisme viu que es clava a les capes més sensibles de l'espectador que la miri.

Una de les meves escenes preferides? El final. No té preu.

dijous, 1 d’abril de 2010

Up!


Anit he mirat Up per segona vegada! Realment us recomano veure-la, a tothom. És una pel·lícula infantil sí, ho reconec; però tot i així és una de les poques pel·lícules infantils que conec que siguin actuals, ara que hem deixat enrere vells clàssics com El rei Lleó que animà la meva infància tantes vegades, era la meva pel·lícula preferida de garrit. Ara que aquells clàssics han quedat enrere gairebé no es produeix cinema infantil en el qual s'intentin transmetre valors als més petits, i als grans que les miren; però en aquest film paraules com amor, amistat i fidelitat estan enllaçades de forma inassociable entre elles. 

Y aparece un perro hablador!!!!

dilluns, 22 de febrer de 2010

Salvador Espriu

 
És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català. 

En la seva obra, principalment en prosa, hi figura entre altres la que fou la seva tercera novel·la, Laia, que l'escrigué quan només tenima 18 anys. És una obra que relata situacions amoroses, seductores i enigmàtiques d'una figura femenina, anomenada també Laia, la qual viu a un bell poble mariner. Tot això serveix com a indici per mostrar un ambient determinat i una gran varietat humana.

Assaig de Càntic en el Temple
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

This is England

Ahir a la nit, després de tornar d'un intens cap de setmana per Terrassa marcat per festes d'aniversari i matances per pobles a l'interior del Berguedà, vaig decidir mirar una pel·lícula abans d'anar a dormir.

Després de mirar la llista de films de l'ordinador --Memento, Forest Gump, GAL, Goodbye Lenin!, La Naranja Mecánica...-- em decidí per veure This is England. I em veig obligat a recomanar-vos-la a tothom que em llegeixi.

Està ambientada en un petit poblet costaner d'Anglaterra durant la guerra de les Malvines, ja sabeu, la de la Dama de Ferro contra l'Argentina. El protagonista és un noi solitari de 12 anys que al no ser del tot acceptat pels companys d'escola, s'acaben de mudar sa mare i ell després que son pare mori a la guerra, és socialment acceptat per un grup de redskins i Shaun, que és com es diu el noi, decideix fer-se redskin, igual que ells.

Al cap de poc temps apareix un antic membre de la banda presentant-se amb idees ultranacionalistes on focalitza els problemes de la nació anglesa en la immigració i a partir d'allí el grup redskin es divideix entre els que participen d'aquestes idees racistes i el que no hi estan pas d'acord. Amb el temps Shaun s'adona de l'error que ha comès i passa per un procés de maduració que el porta de la innocència a l'experiència.

La pel·lícula està ambientada en els ambients skinheads britànics dels anys '80. Aquesta subcultura s'originà al Regne Unit a finals de la dècada dels '60 i sorgiren com a moviment d'origen obrer, apolític i multiracial ja que bona part dels skinheads de llavors eren d'origen jamaicà que havien emigrat a Anglaterra per aquells anys. És una subcultura que tot hi haver evolucionat cap a molts caires diferents, des de l'extrema esquerra fins l'extrema dreta segueix mantenint una essència centrada bàsicament en la música, l'alcohol, la violència i l'orgull proletari.

El director de la pel·lícula és Shane Meadows i és del 2006