Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Art. Mostrar tots els missatges

dimecres, 21 de gener de 2015

Z i l'habitació 113

El passat dissabte vaig anar al teatre. Sí, al teatre. A Formentera, sí. No és res que passi gaire sovent, que arribi una companyia teatral a l'illa però el dissabte passat va ser així com va anar, i bé que anà! La companyia mallorquina Iguana Teatre desembarcà a la sala de Cultura i ens oferí l'obra de l'autor Joan Carles Bellviure Z i l'habitació 113.

Es tractava d'una comèdia que em va fer sentir, en certa manera, com si hagués tornat per un instant a Barcelona, al teatre Tantarantana, a la sala Beckett, o al Poliorama. Hi ha qui diu que no li agraden els drames, les obres realístiques, les obres que fan pensar o les comèdies. Jo en principi no tenc cap preferència especial: teatre? Sí gràcies.

I amb més raó si l'obra és com aquesta de dissabte passat: entretinguda, plena de gags formats per les entrades i sortides d'escena constants dels actors i la rapidesa en què succeeix tot plegat. Tenia un toc d'humor fàcil que entrava amb simpatia, lluny sempre de poder semblar vulgar o simple. Els actors, a l'escenari es movien com si d'unes peces de rellotgeria es tractàs ja que tenien una coreografia molt treballada i estudiada. Una passada. 

Per resumir una mica l'obra per qui no l'ha vist o per, si dins d'un temps rellegesc aquest escrit, puc dir que està ambientada a una habitació d'hotel a Dinamarca. L'acció en cap moment es desenvolupa fora d'aquest escenari a on hi arriba un personatge peculiar amb un paquet carregat de misteri que té, com a destinatària, la reina de Dinamarca (el retrat que apareix a la capçalera del llit de l'habitació em recordava a la reina Isabel II). 

Crec que si m'hagués de quedar amb un instant de l'obra, escolliria l'entrada en escena de la reina amb el cant de l'himne danès i l'accent tant rafelesc del director de l'hotel. 

dimarts, 18 de març de 2014

Blade Runner

D'on venim? A on anam? Qui som? Si ajuntam aquestes preguntes amb dosis elevades de futurisme retro, fosc i decadent combinat amb una pàtina punk i una trama purament policíaca o detectivesca, cine negre al cap i a la fi, surt un títol: Blade Runner

Per als qui no hagin vist la pel·lícula, dir que l'argument així en quatre pinzellades és el següent: un món del futur (i no tant futur, ja que s'ambienta en el 2019) en el qual hi conviuen dos espècies: els humans i els replicants. Els replicants són enginys genètics creats amb aspecte humà, intel·ligència humana i una força superior a la nostra. Temps ha els replicants protagonitzaren una rebel·lió i a raó d'això varen ser expulsats de la Terra per treballar com a esclaus a les colònies exteriors. Uns replicants carregats de preguntes arriben a la Terra i aquí és on comença la pel·lícula. 

El principi de la pel·lícula ha sét decebedor. Esperava veure naus espacials, batalles inter-gal·làctiques i com els humans conquistaven l'espai. No podia anar més equivocat. M'he trobat una pel·lícula ambientada en una versió futurista de Los Ángeles que és fosca: la llum sempre arriba indirectament a través d'una persiana, d'un focus, etc. Els edificis eren igual de foscs, per no anomenar-los directament negres. De naus espacials no se n'ha vist pràcticament cap si és que se n'ha vist alguna. La trama inter-estelar se me n'ha anat directament a Liorna. 

Quan l'enfurrunyada i la decepció se m'han espassat he descobert una bona pel·lícula. Una trama policíaca o detectivesca digna d'un bon títol de cine Negre amb tots els seus tòpics: un detectiu solitari retirat obligat a reincorporar-se, gavardines amb solapes amples, una al·lota guapa i innocent que s'acosta al detectiu i l'influencia, etc. Tot això ambientat en l'Amèrica del segle XXI (que per l'escenari podria ser el segle XXIV) però amb una estètica que recorda molt a la dècada de 1940. Una imatge que va fer servir Ridley Scott és la d'aquí baix per ajudar a fer entendre quina ambientació volia al seu equip tècnic quan feien el rodatge: 

Nighthawks, d'Edward Hoper (1942)

Així i tot el fet de ser pionera en la mescla de gèneres (cine negre i ciència ficció mesclats? Mai s'havia fet abans, almenys al cine) no és l'únic factor que fan d'aquesta pel·lícula una bona pel·lícula. O això vull pensar. Durant els 112 minuts que dura es tracten diversos temes filosòfics i meta-religiosos que no he acabat d'assimilar. Per això crec que és una pel·lícula que tot i haver-la vist, podria tornar-la a mirar d'aquí un temps. 

El paper religiós l'he ensumat per primera vegada quan entre la multitud del carrer s'ha vist una parella de monges i, a continuació, un grup de budistes. Després s'ha fet més obvi en uns diàlegs entre el cap dels replicants que surten a la pel·lícula (no fa falta dir que són els "dolents") amb el seu Creador que viu a un edifici que és el més alt de la ciutat i té forma de piràmide. És a dir, el creat i el Creador es troben al cim d'un gran edifici amb forma piramidal. Allà es parla de la vida i de la mort i finalment el creat acaba matant al seu Creador. Pel que he llegit hi ha gent que aquí fa una comparació amb l'home modern que, tampoc acceptant la seua condició d'ésser mortal, ha mort a Déu no físicament com a la pel·lícula però sí metafísicament arraconant-lo en la vida diària i omplint el buit que ha deixat amb la raó i la ciència. Bé, opinions. Jo no he sabut veure tan enllà. 

Tot sobre l'unicorn aquí: [Pulso Digital]
A jo el que m'ha cridat més ha sét el paper que juguen els records en les persones. Els records són l'empremta amb la que el nostre passat ens impregna. Si un ésser ha sét creat no pot tenir records i això és el que diferencia als éssers humans dels replicants, entre altres coses. Se suposa al film que si no tenen records no tenen sentiments, ni emocions. Resulta no ser ben bé així. Alguns replicants tenen records i per això desconeixen la seua naturalesa. Són records falsos que se'ls ha implantat i amb aquesta situació n'apareixen com a mínim dos tot i que estic convençut que realment en són tres, els replicants amb records. Per mor de tenir records ignoren la seua naturalesa i creuen ser humans tot i no ser-ho.

Aquesta trama s'aguanta talment damunt la idea que és el passat el que ens defineix com al que som. Ve a ser, explicat d'una altra manera, el que canta Raimon de que "qui perd els orígens, perd la identitat". I damunt d'aquesta idea se'ns pregunta. Què passa quan aquest passat és una falsedat? Què som llavors si és que encara som res?

Després són molts més els detalls destacables de la pel·lícula com la importància que es dóna tot el temps als ulls: es destria als humans dels replicants a través d'uns tests psicològics en els quals, quan responen, se'ls mira els ulls atentament a veure com reaccionen. Els replicants rebel·lats van a visitar a un enginyer genètic que fabrica ulls. El creat mata al Creador enfonsant-li les conques orbitals, etc. Aquesta importància amb els ulls és una cosa de laque no aconseguesc treure'n trellat, no sé què significa. 

I el que vull destacar com a punt final és la sublimitat del director en com introdueix la publicitat dins de la pel·lícula. M'ha encantat que en dos ocasions la paraula Coca Cola hagi omplit les dos terceres parts de la pantalla agafant per uns segons tot el protagonisme de l'escena i que alhora hagi sét discret, que en cap moment, tot i ocupar quasi tota la pantalla, no hagi deixat de ser un element del fons que es veia però no distreia de l'acció del moment (un cotxe volador que circulava per davant la valla publicitària). 

Al començar la pel·lícula he pensat que era dolenta, lletja i que veure-la era una pèrdua de temps. Al final he de dir que tot i ser una peça que té moments fluixos, tirant a normalets i previsibles, és una bona pel·lícula que no descart tornar a mirar en un futur no molt llunyà. 

dimecres, 12 de març de 2014

2001 Una odissea a l'Espai ·II· (SPOILER)

Però, molta escena exterior de la nau espacial, estones infinites d'escenes psicodèliques, més espai exterior, més escenes absentes de moviment, diàlegs escassos, etc. A part d'això, la pel·lícula comença amb uns primats que se suposa que són a l'inici de l'escala evolutiva de l'home i als vint o trenta minuts, quan han après a fer servir les eines més bàsiques (que la fan servir, pel que es veu, per matar-se entre ells) saltam a l'espai amb una versió  super seixantera de com podrien haver estat els viatges a l'espai fa una dècada per acabar amb un final psicodèlic i lliure a mil-i-una intepretacions que l'hauria atribuït abans a David Lynch que no a Kubrick (encara que a voltes puguen anar junts, pel que veig).


Molta gent mira la pel·lícula i poca l'entén. Jo el primer. Una volta vaig haver-la acabat vaig haver d'apanyar-me per trobar crítics i experts (sobretot vaig trobar amateurs) que m'ajudassin a posar un fil conductor entre les parts de la pel·lícula i al final crec que vaig apanyar-me-les i la vaig acabar entenent. O si més no, vaig acabar creient entendre alguna cosa. Així que, tot el que escriuré a continuació és un spoiler en tota regla. 

Conté spoilers · Contiene spoilers · Contains spoilers

Però a la pel·lícula què passa? Tot comença se suposa que a l'Àfrica entre una comunitat de primats que han d'evolucionar a éssers humans dins de molts de milions d'anys. Tot ocorre fa 4 milions d'anys. Allà una força sobrenatural que ha entrat al Sistema Solar per Júpiter i que s'ha dirigit a la Terra hi ha deixat un monolit negre (molt lleig). Aquest monolit és plantat al mig del territori d'aquests primats que se'l miren amb curiositat i desconfiança. Finalment gosen tocar-lo (la curiositat ha convertit la por en valentia). És aquesta mateixa curiositat la que porta al simi a descobrir que pot fer servir ferramentes diverses. A la pel·lícula se'ls veu descobrint els fémurs d'animals morts com a garrots per ajudar-se a caçar i a defensar-se dels altres grups de simis. Fantàstic, el nostre avantpassat pelut ha après a fer servir les ferramentes i això provoca a la pel·lícula un salt de quatre milions d'anys. 

Ara som a l'any 1999 i un grup de científics instal·lats a una colònia a la Lluna ha descobert enterrat un monolit igual que el dels simis a l'Àfrica. Se suposa que l'extraterrestre que plantà aquestos monolits va donar-ne un als simis perquè s'espavilassin i evolucionassin i un segon que l'enterrà a la Lluna per quan els hòmens estassin preparats tecnològicament per trobar-lo, el trobassin. Estam parlant d'uns hòmens, d'uns simis evolucionats, que estan començant a colonitzar l'espai. (Tenint en compte que al 1968 es tiraven els primers coets tripulats a l'espai i que el 1969 es va arribar a la Lluna per primera vegada, suposar aquesta evolució humana per dins de 30-40 anys era utòpic però no descabellat). El simi d'ara és racional, és civilitzat i sobretot és científic. En trobar el monolit a part de fotografiar-s'hi com si d'un grup d'egiptòlegs d'expedició es tractàs, l'estudien i detecten unes senyals provinents de Júpiter. 

Així tocam la tercera part de la pel·lícula. El viatge a Júpiter. El nus de la pel·lícula. El cos. La substància. En aquest moment àlgid de la nostra evolució, l'home es troba amb que fora de la Terra, a l'espai, és igual que un peix fora de l'aigua: ni manco pot respirar. La cosa és que a l'espai l'home ha d'aprendre a caminar de nou (aquí el detall de les sabates gravitatòries, m'encanta), ha de tornar a aprendre a alimentar-se i menja coses amb una pinta espantosa, fins i tot ha de tornar a aprendre a orinar i a fer les seues coses. A l'espai el rei de la Terra és l'ésser més dependent de tots i sobreviu gràcies a un ésser que pensa com ells però que no els necessita. La màquina a l'espai no necessita respirar. Aquí Stanley Kubrick suggereix que hi ha alguna cosa que no va bé. A l'espai l'home perd el control de les ferramentes. Sí sí, les màquines que l'han portat al cimerol de la seua evolució ara se li escapen de les mans. Tenen la tecnologia per crear màquines cada volta més humanes i així passa amb en Hall 9000, el cervell i sistema nerviós de la nau espacial amb la qual travessen el Sistema Solar (la nau es diu Discovery, com el transbordador espacial).

Per a la màquina l'home és dèbil, avorrit, banal, simple i dependent. Han de viatjar quasi morts en estat vegetatiu per sobreviure. De l'única cosa que s'encarreguen és de la manutenció de la nau. En un moment dat, quan es detecta un problema per part de l'ordinador, l'ordinador respon que les màquines mai fallen, que els errors sempre tenen una causa humana al seu darrere. Així és quan, vist que la màquina falla i decideixen apagar-la, Hall 9000 es rebel·la contra la resta de la tripulació i els expulsa de la nau quan surten a reparar l'antena que, casualment ha fallat. Amb els humans fora de la nau i els tripulants que hibernaven morts, la màquina ha vençut l'home. Quasi. La batalla entre hòmens i màquines encara no ha acabat i un dels dos tripulants que eren a fora aconsegueix entrar i apagar l'ordinador central: mata a la màquina, la torna a dominar. Morta la màquina l'home es troba sol enmig de l'espai rumb a Júpiter. 

Aquí és on i com comença la part final de l'obra. La part on segurament Kubrick va prendre's no tota la LSD perquè el festival de Woodstock encara no s'havia fet (faltava un any) però sí tota la droga al·lucinògena que pogués existir en aquell moment. La quarta part comença amb un festival de colors psicodèlic que pareix no tenir fi i quan per fi s'acaba ens trobam dins d'una habitació luxosa, com d'hotel de cinc estrelles. Allí l'home jugarà la seua darrer partida evolutiva: la lluita contra la mort. 

Apareix l'astronauta supervivent i acte seguit apareix un home vell (són la mateixa persona). Aquest home vell es prepara un sopar, que és, ni més ni menys, que l'últim sopar. Sopar on hi apareix una metàfora perfecta, boníssima. Durant el sopar l'home deixa caure, per accident, la copa de vi, encara buida. Així es trenca la copa, el recipient sense el contingut. Aquí es juga amb la idea de copa - vi, contenidor - contingut, cos - ànima. La copa es romp, se'n va, però el vi queda. 

Aquest acte és el que ens permet entendre el perquè del fetus que ahir de nits em va treure de les caselles. I així, tot fent un spoiler absolut (ja havia avisat abans) al final de la pel·lícula el vell és al llit i quan deixa de respirar apareix un fetus dins de la bossa damunt del llit i, voilà, acte seguit, el fetus és a l'espai. A alguns fòrums he trobat que l'anomenaven el nen de les estrelles, en italià les referències que n'he trobat són de il feto astrale. Simplement hi veig jo que l'ànima ha ascendit a una altra dimensió, a la dimensió dels budistes, a aquest món espiritual que ha donat lloc a pel·lícules com El árbol de la Vida on a l'espai tot està connectat i etcètera etcètera. 




2001 Una Odissea a l'Espai ·I·

Ahir de nits vaig treure'm una espina que duia molt de temps clavada. Vaig veure la pel·lícula que dóna títol a aquestes línies. Quasi l'únic segur que podria dir per curar-me amb salut és que a part de controvertida pel fet que no deixa a ningú indiferent, és una pel·lícula lenta, molt lenta. 

Va ser una pel·lícula pionera, duta a la gran pantalla abans que l'home caminàs per la Lluna; anterior a tota la literatura cinematogràfica que es portà a terme durant la dècada i mitja següent: Star Wars, Dune, Alien, etc. Essent així un punt de partida per a aquest gènere i un punt d'inflecció pel cinema modern (parl de cine sense saber-ne, sense entendre'n amb el mateix criteri que un farmacèutic puga parlar de llengua o que un transportista parli de medicina). Així és com varen ser vàries les semblances que vaig trobar entre aquesta pel·lícula i algunes que encara faltaven per arribar com l'hangar que apareix a la segona part de 2001 (sí, l'argument ocorre en quatre actes o parts) i l'hangar que surt a l'episodi IV de Star Wars on el Millennium Falcon de Han Solo entra a l'Estrella de la Mort de Darth Vader. 

A part de l'estètica de Star Wars que sembla haver begut de 2001 tant en aquesta escena capturada per al blog com en el disseny de les naus espacials, una certa similitud hi és també amb Alien, especialment amb la primera entrega, la millor, la del Octavo Pasajero. Allí un dels tripulants és un androide creat per servir a la tripulació, un home sintètic amb una ment quasi humana. A 2001 la nau espacial gaudeix de ment pròpia, és una nau intel·ligent, domòtica podríem dir-ne avui en dia. En tots dos casos són ments educades, reservades i mica transparents. En tots dos casos es rebel·len contra els seus creadors i amos, en aquest cas la resta de tripulants. Part de la tripulació viatja en estat d'hibernació perquè la durada del viatge no es vegi reflectida en el desgast natural de tot ésser viu. Semi-hibernats viatgen també a Alien i també a moltes altres creacions de ciència ficció com el manga dels noranta Trigun.  

Un altre aspecte que em va cridar l'atenció trobar va ser l'ull del Big Brother, l'ull que tot ho veu al Reality Show que a Espanya diria que van per la temporada 14 o 15, espantós. Sí sí, em referesc a aquest ull:
 

Tot i que a 2001 no és ben bé igual sinó més aviat és d'aqueixa altra manera:

Apareguts veritat? Idò a través d'aquest ull vermell col·locat com les millors càmeres de vídeo vigilància en Hall, que és com es diu la Intel·ligència Artificial que "humanitza" la nau, ho veu tot i ho escolta quasi tot. 

Em faltaria llegir la novel·la per saber si el que ara diré és fruit de la genialitat de Kubrick o si és pura casualitat però a 2001 hi apareix una partida d'escacs entre un ésser humà i una màquina. Com era d'esperar, la màquina guanya, és un enginy, una eina que l'home ha creat i que ha esdevingut gairebé autònoma essent l'home un ésser inferior a la màquina, tot i que d'això en parlaré en una altra ocasió. El cas és que juguen a escacs en Hall i un home, en Dave, i l'home perd. 2001 Una odissea a l'Espai va estrenar-se l'any 1968, aquell mateix any un astrònom i escaquista anomenat David Levy apostà que cap màquina seria capaç de vèncer-lo en deu anys jugant a escacs. Començava una lluita entre màquines i humans de la qual Gari Kasparóv en sortiria vencedor el 1989 en guanyar a l'ordinador Deep Thought. Aquí sí que no sé si és casualitat o genialitat.

Genialitats són com Kubrick venç la manca de gravetat a l'espai amb les sabates gravitatòries i els passadissos pels quals caminen les hostesses quan aprenen a caminar. Genialitat també el comentari que es fa dels 7 minuts de retard entre l'emissió i la rebuda dels missatges que s'envien entre la Terra i la nau espacial que va camí a Júpiter per mor de la distància que hi ha entre un indret i l'altre. El fet de plantejar-se aquestos detalls i donar-los una solució possible a la pantalla quan la conquesta de l'Espai entre soviets i americans estava a mig fer i encara se'n desconeixien tantes coses són els detalls que fan que un es tregui el barret davant pel·lícules que, tot i tedioses, es converteixen en peces de culte. 

dilluns, 11 de novembre de 2013

Diumenge escènic · Acorar


Acorador és com, a Mallorca, anomenen la cutxilla matancera i per tal de posar-ho més fàcil aquí hi he penjat el dibuix que apareix al Diccionari Català Valencià Balear d'aquest instrument. Les parts són simples: la a és la punta; la b és el taló; la c és l'esquena o el llom; la d és el tall i aquestes parts són algunes de les que formen la fulla de qualsevol ganevet, forma dialectal pitiüsa per dir ganivet. I clar, la e és el mànec, format per les galtes, que s'agafen a l'espiga gràcies als reblons. 

Idò bé, diumenge passat na Laia i jo anàrem a la darrer representació d'Acorar, un monòleg excel·lent de Toni Gomila que feien a La Seca, Espai Brossa. Una mica més i no entram ja que hi anàrem, innocentots nosaltres, sense haver comprat entrades amb antelació i la primer cosa que ens diuen en arribar: ah no, si ja no se'n poden comprar! Amb sort i fortuna aconseguírem fer-nos lloc entre les butaques ja que de la gent que havia reservat, hi hagué una parella i alguna persona més que no arribaren a anar-hi, i valenta obra es perderen, juntament amb Cap de Tortuga, de Vicent Ferrer i dirigida i interpretada per Miquel Costa, són les obres més interessants que he vist aquesta temporada.


Però, per quin missatge té Acorar, la matança del porc? Recordar aquell any en que la sobrassada tornà blanca? Riure's dels mallorquins? Caricaturitzar-los? O més aviat plànyer-los? Bo, probablement Acorar té una mica de tot això. A partir d'un dia de matances mostra el dolor de voler transmetre a fills i a les generacions jóvens un bagatge cultural que no sempre arriba. És un monòleg que mostra com es perden les paraules que ens caracteritzen com a entitat cultural, com a a un poble diferent i únic entre els altres. Els exemples són clars en el monòleg, allà on els majors distingeixen entre romanins, tomanins, mates, cepells, joncs, baladres, farigoles i farigoles bordes i etcètera el jovent només hi veu arbustos i sort si en destria tres o quatre. Així i tot sap destriar entre Iphone 3 i Iphone 4 i entre moda primavera-estiu i moda estiu-tardor.


Acorar reflexiona com les generacions que arriben han malvenut per trenta monedes de plata allò que fins ara havia sét etern: les paraules, la nostra manera de ser i de fer com a poble o col·lectiu a canvi de modes passatgeres i de productes que creim imprescindibles. Qui no té avui en dia quatre, cinc o més parells de sabates i un mòbil amb Whatsapp i probablement un Pou que pidola menjar cada dos per tres? I qui recorda els contes que ens contaven de petits o que per Tots Sants trencàvem pinyons pels més menuts de la casa i que aquella nit es deixa un llum encès? Acorar plany que hàgim perdut la capacitat de ser mallorquins com ho eren els padrins o la manera de ser formenterers com ho havien sét els nostres güelos o majors. Plany que hàgim perdut tant a canvi de tan poc.

D'aquí el nom de l'obra i el símil amb les matances. I és que essent la matança el símbol del nostre poble: un poble que s'ha venut, terra inclosa, als estrangers; que ha deixat emboscar els camps; que ha tengut per poca cosa els seus costums i tradicions i etcètera ara veu com l'animal mor dessagnat per una punyida d'ignorància, desinterès i "m'enfotisme" mortals. Raig a raig van escolant-se aquells mots i aquells coneixements i costums que sempre han definit la nostra manera de ser i de viure. I es veu com tot aquest Naltros o Noltros que és com ho diuen a Mallorca, s'escola des de la ferida mortal del gorrí a una tina de plàstic verdós.

I la vida continua. 
Ara bé, una altra vida, no la nostra. 

dimecres, 21 de novembre de 2012

Les senyoretes del mar.


LES SENYORETES DEL MAR
Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets. Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses. El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. 

Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell. Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua. 

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. 

S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca. La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada. I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina. 

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. 

Al passar escampen una agradosa flaire de marisc. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt... Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor. 

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades. 

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. 


Joaquim Ruyra - Pinya de Rosa (1920)

dilluns, 2 de juliol de 2012

Postals literàries


[...] Cinquanta milles al sud vivia na Maria, a Formentera, la més petita i desacomodada, plana i ventosa, eixuta i escassa de totes les illes. Ella no tingué infància. De sis anys ja havia d'ajudar els pares en el conreu i el ramat. Ningú mai no li havia fet un regal, que els sous s'estalvien per a les viandes de la llar. Però els jocs van sempre lligats als infants i, encara, que de pobresa, ella i els de ca seva, n'eren rics, sempre hi havia temps per esbargir-se. No li mancava la imaginació de veure en les fileres de pedretes, les parets d'un corralet i en els caragols descolorits, les ovelles que pasturen.

A les illes els jugarois dels pobres els porta la mar. Per això moltes tardes, després dels dies de temporal, corrien la vora buscant quelcom estrany que els omplís el pensament d'esperança. A casa, dins una capsa de llautó, convivien en bona harmonia soldadets esguerrats, indis sense cavall, pilotes, rodets buits, surades, escuts de sèpia i un got de plàstic verd. Gaudia d'escampar-los pel pati i fugir de la realitat inventant disputes i diàlegs de reconciliació entre aquells personatges portats a volença de la mar.

Aquella tarda de setembre na Maria i el pare havien vorejat tota la costa entre es Mal Pas i es Còdol Foradat, quan, de sobte, la filla divisà entre les bardes d'alga un peuet despullat i brut. Un peuet de plàstic que li destravà el cor. Amb dos grapats desenterrà el cos malferit de la nina Caterina i, plena d'amor, la gronxà entre els seus braços i, amb veu melosa, li cantà cançons de bressol. Li embolicà el bracet romput amb el mocador de mà que la mare li posava a la butxaca. Li omplí el front de besades i li allisà els rínxols aixafats i aspres de salnitre. Per mor de la bellugadissa del descobriment, na Caterineta vessà pels forats dels ulls regalims de l'aigua que li havia inundat les cavitats interiors. A na Maria, li semblà que plorava i més se l'estimà. [...]

Fora peu, Neus Costa Mayans



dilluns, 11 de juny de 2012

Retorn a Poblet


Ni telèfon, ni internet ni tele. Tampoc ràdio ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni tampoc cap soroll. Aquesta setmana torn a anar a Poblet, per estudiar-hi pels exàmens finals en absolut silenci. Per sort el silenci vesteix bé amb mi, m'hi sent còmode amb l'absència de soroll. En certa manera el no sentir motors ni res més enllà dels ocells que piulen per la contrada em recorda a Formentera i em reconforta. Poblet implica viure d'acord amb la Regla que dia a dia els monjos segueixen. No és cap turment, ans al contrari! L'ordre d'aquesta Regla s'encomana de colp en ser que un ha posat un peu dins del recinte emmurallat. El que està clar és que amb el pas dels dies i de les hores el cos s'hi acostuma plenament i és quan se'n surt, per tornar al món exterior, que cal passar una bona estona de descompressió, igual que els submarinistes, per a no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen ni manco per agrair-se l'un a l'altre el passar-se la gerra d'aigua o el pa. Al menjador alguns dies hi posen música. La darrer vegada que hi vaig anar dinàrem escoltant Haydn. També hi ha un orador, escollit setmanalment, que llegeix en veu alta textos bíblics o capítols històrics.  Es dina ràpid i després hom té la tarda lliure per meditar, passejar, dedicar-se a les feines que comporta viure en el monestir servei de neteja, les cuines, els jardins, l'hostatgeria i l'atenció als hostes, etc.—.

En el meu cas la meua tasca aquesta vegada serà estudiar-hi pels exàmens finals que encara em priven de poder tornar a casa per l'estiu. Si tot va bé m'hi prepararé les assignatures de sintaxi i de fonologia. Així i tot confiï en emportar-m'hi algun llibre amb bons versos per llegir i una llibreteta per anotar totes aquelles impressions que no vulgui oblidar. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa —si mai ho van ser, ja que a la de l’Ateneu s’hi bevia, s’hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció— un monestir amb segles a l’esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre. Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, la pregària del migdia, Vespres i Completes la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la Regla de sant Benet que segueixen a l'Orde del Cister. 

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular alhora —en el sentit de pervivència segle rere segle—, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. 

dissabte, 9 de juny de 2012

Natros també parlem català


Fa cosa d'un mes aproximadament que vaig penjar un curtmetratge que uns amics van rodar per al concurs Llanterna Digital. Al concurs s'hi presentaren molts de participants en diverses categories entre les quals hi havia una categoria adreçada a les escoles de Primària. El vídeo que més em va agradar és aquest que hi ha ací penjat. 

Els al·lotets que hi apareixen són d'un poble que hi ha al Maestrat català, a la frontera entre l'Aragó, el sud de Catalunya i el nord de Castelló. Per aquelles terres tenen un parlar que, tot i poder-nos semblar allunyat del que parlam a les Pitiüses, té molts de patrons comuns amb el català que parlam a les Pitiüses del que poguéssim pensar en un primer moment.

Vos convid a dar-li al play i a descobrir-ho per vosaltres mateixos, el vídeo no dura més de tres minuts.


Curtmetratges anteriors penjats al blog des de Llanterna Digital:

dimarts, 22 de maig de 2012

Cultura científica


Avui m'he despert rodejat de revistes de divulgació científica. No rodejat literalment però sí pensant amb títols com Muy Interesante, Quo, Science o la National Geographic. Totes elles presumeixen de fer arribar l'actualitat científica a la gent no especialitzada o especialitzada en altres camps; però exactament què és el que es vol transmetre? Té sentit fer-ho? La ciència i la tecnologia poden ser enteses com part de cultura i comparar genis com Bach, Goya, Carner o Flaubert amb Marie Curie, Lamarck o Stephen Hawking? De tota la gent que s'omple la boca parlant de cultura, quanta s'ha parat a pensar en què significa?


Tot plegat són preguntes tan obertes i amb tanta reflexió possible al seu darrere que es fan molt males de respondre de forma unànime. Definicions de cultura se n'han fet moltes: des d'anar a prendre copes al bar fins a  tot allò que envolta i enriqueix intel·lectualment la societat. També se n'han fet moltes divisions, una d'elles és la que fa el famós joc de taula trivial pursuit que la divideix en sis àmbits diferents: llengua i literatura, art, espectacles, història, ciència i geografia. Al trivial guanya qui més sap i requereix saber una mica de tot, fins i tot vol això, coneixements generals de biologia, geologia i fins i tot física o química. Aquests àmbits apareixen al costat dels coneixements artístics i humanístics, que sovint han destacat per ser considerats els fonaments de la cultura occidental. 

Ara bé, prendre com a referència un joc de taula per determinar què és i què no és cultura pot semblar absurd o poc meditat i pot ser que ho sigui, però en certa manera no és cap bajanada. El joc el que fa és fonamentar en la concepció humana que els camps que allí es toquen són tots pilars fonamentals del saber general. Amb els anys la ciència ha anat introduint-se, no sense controvèrsia, dins del món de la cultura. 

És a través de la divulgació científica que s'ha fet des de l'escola fins a les revistes esmentades més amunt o canals com el Discovery que tota persona mitjanament formada sap que la matèria està formada per partícules o que hi ha una força anomenada centrípeta o que girem conjuntament amb altres planetes al voltant del Sol. La ciència i la tecnologia són, des de la Revolució Industrial, un company més de viatge de la filosofia, l'art, la literatura o qualsevol altra humanitat que va a bord del tren de la Cultura amb majúscula. Tot i així poca gent sabrà per què anomenam planetes a certs astres o que el terme científic el creà un poeta.

Així i tot sembla inevitable que amb l'entrada d'aquesta última branca la discussió està assegurada entre  ciències i humanitats. Però aquesta altra realitat no és més que una controvèrsia absurda duta a terme per aquells que no comprenen el significat de la vertadera Cultura. La Cultura ha d'enriquir l'esperit per damunt de tot i aquest no s'alimenta d'altra cosa que de bellesa, de Llum, de Saber. No té cap sentit intentar allargar la vida si aquesta està buida i no és sensible a la bellesa del món que l'envolta. Tampoc són necessàries les comoditats ni els avanços tècnics si l'individu no els sap aprofitar per créixer interiorment. Anys endarrere la societat estava estancada per ser analfabeta per no saber llegir. Avui ens hem tornat a estancar per ser igual d'analfabets tot i saber llegir. 

diumenge, 20 de maig de 2012

El Roto


dijous, 10 de maig de 2012

Lo luènh deman

Els premis Llanterna Digital són una iniciativa duta a terme des de Lleida amb la intenció de promoure l'ús de les llengües pròpies d'aquella terra: el català i l'occità, amb la seua variant aranesa a  la vall d'Aran. És una iniciativa que veu la llum del dia gràcies a una boldró de grups i associacions lleidatanes de tota mena que a Llanterna Digital podreu conèixer si vos interessa.

Una de les maneres en que els lleidatans aconsegueixen fer visible aquest esforç per mostrar al món com parlen és a través d'un concurs de curtmetratges que organitzen i on aquest any hi han participat uns amics meus. El curt es titula lo luènh deman (el lluny demà) i amb un occità molt però que molt bo d'entendre s'hi veu la gran reflexió que fa un jove pagès sobre la seua llengua en ser que rep una carta d'allistament a l'exèrcit de França. El tema de les dues grans guerres és un tema recurrent a l'imaginari francès ja que, especialment la Segona Guerra Mundial va truncar tot l'estat de mala manera no havent estat mai més el país que era abans.


Si vos ha agradat el vídeo podeu passar a votar-lo al següent enllaç [lo luènh deman]. Una volta hi hàgiu clicat podreu trobar-hi més vídeos fets arreu de Catalunya i, algun fins i tot és fet a Nils, devora el Rosselló! A banda d'aquest vídeo, més endavant és possible que en pengi algun altre, d'aquesta entrega ja que n'hi ha que són molt bons i interessants. Això sí, aquests altres ja no seran en occità. 

dimecres, 9 de maig de 2012

Retorn a Llaers

riu Ter
Feia una mica més d'un any que no anava a la vella masia de Llaers, casa pairal que temps ha havia sét quarter i post avançada de carlins durant les guerres del XIX; fet que és ben present a la masia avui encara, amb els seus dos torrions i masmorra inclosa. Enguany, igual que l'any passat, hi anava a sentir com els acords i les veus cantaires ressonaven per dins i fora d'aquells murs plens d'història. 

Hi vaig anar caminant, cosa que ja no és cap novetat en aquell indret. La caminada, si es comença prompte des de l'estació de trens de Ripoll es fa de forma molt agradable travessant el Ter, la riera de Vallfogona i algun que altre torrentet que hi ha per allà a la vora. Vaig fer el camí en poc menys de tres hores i mai va faltar-hi la companyia dels faigs. Aquella vall era una autèntica fageda acompanyada d'algun pi i d'algun roure i molts d'esbarzers que daven un aire tètric a alguns racons del bosc on el sol no arribava a donar-hi. 

Així amb la passejada va ser com a la fi, seguint un carrerany de cabres, vaig arribar a la casa que m'acolliria per segona volta en aquell paratge ple de bones vistes i natura. I també ric en riallades i guitarres i més instruments que feien dansar la gent. I és que Llaers una vegada a l'any s'omple de músics i cantadors que engrescarien fins i tot als morts! 

Masia de Llaers
La masia, amb les llars enceses i amb les olles repicant a la cuina, em va abraçar com si hagués estat esperant-me durant tot aquest temps. Enguany ja no m'era una casa desconeguda, no. Així com anava pujant les escales que em portaven a l'habitació anava redescobrint les seues diverses estances: el menjador, la cuina, les habitacions i, una mica abans, aquella llar de foc magnífica i medievalística tan acollidora, amb aquells bancals de fusta centenària que l'enrotllen. 




En Pèir devora la mítica llar de foc de Llaers
La trobada havia començat: tot d'una començaren a sentir-se les més variades cançons que anaven des de València a més enllà del Llenguadoc, i els violins, i els acordions, i els panderos i tot en una festa que no callà ni manco en tota la nit. Estic segur que si hi hagués hagut algú aquell dia per aquelles valls, ens hauria sentit. 

Si el primer any la llarga xerrada que vaig tenir amb el majoral de la casa a vora del foc va ser el detall que immortalitzà la primera cita amb Llaers enguany la cirereta se l'endugué, sense cap dubte, en Carles de Montpeller que ens convidà a mi i als que m'acompanyaven des de Barcelona, a menjar ostres que gentilment havia dut des de Montpeller. Ningú de nosaltres n'havia menjat mai i redéu, esper que no tornin a passar vint anys abans de tornar-ne a menjar! I és que en Carles, a banda d'això, resultà ser un tot un personatge la mar d'entranyable, però això ja serien figues d'un altre paner.



I fins l'any que ve perdurarà la flama del record.

divendres, 27 d’abril de 2012

Caçadors de records

Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.

I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Una altra fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.

col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia. 

Col·lecció numismàtica
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest es veu satisfet aquest desig de superació. 

I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. Hi ha que tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa.

dilluns, 12 de març de 2012

S'humor d'en Franky


Diario de Ibiza 12/03/2012

dimarts, 14 de febrer de 2012

Poesia formenterera amb acords de guitarra.


Feia dies que no escrivia gaire i no hi ha res millor que matar aquest silenci amb música, i millor encara si aquesta música és pitiüsa en tota la seva totalitat. Els poetes que han escrit les lletres són n'Esteve Portas i en Joan Morna. 

Projecte Mut és una formació molt coneguda per alguns pitiüsos i alhora molt desconeguda per altres habitants de les les dues illes. La feina que aquests músics eivissencs fan és la següent: tresquen i ho mouen tot buscant poetes pitiüsos per tal de demanar-los poemes per musicar. Una volta tenen els poemes es posen mans a la partitura i no paren fins que un bon dia, així com qui no vol la cosa, treuen a la llum un nou disc. En aquesta ocasió ha sét Corda i poal, el segon disc del grup i hi figuren, entre les diverses peces i cançons, dues cançons escrites per poetes formenterers.

Projecte Mut a Formentera és un grup que no és gaire popular, rarament se l'escolta, casi no se'n sent a parlar i molt menys pot comprar-se la seua música. El contrari passa a Eivissa, illa on gaudeix d'una popularitat ben guanyada i merescuda i on no és mica difícil trobar la seua música. 

Au idò, a dar-li al play!


[escrit per Esteve Portas]

[escrit per Joan Morna]

dissabte, 4 de febrer de 2012

El 7 a les 6 de febrer.

Un diumenge més a can Toni torna a haver-hi El 7 a les 6. Així que si hi podeu anar, no hi falteu. El programa d'aquest mes de febrer és més que interessant alhora que actual i fins i tot polèmic. Es debatrà al voltant de la nova ordenació territorial a la taula rodona d'Illa Utopia i els altres dies l'oferta cultural reactivarà els sentits de qui hi sigui i ho vegi. I és que ara els diumenges són així, són diumenges de cultura a can Toni.


dissabte, 14 de gener de 2012

Obesisme il·lustrat a las Arenas


Obeses és el major descobriment que  he fet des que ha començat l'any. És un grup osonenc que ha aconseguit superar i quedar per damunt de qualsevol gènere musical existent. El cantant és Arnau Tordera i tot i no ser gaire assidu a twitter sí que és un sibarita que ho dóna absolutament tot en els seus concerts. Ahir actuaren a la sala FNAC de las Arenas. Vàrem ser tan afortunats que el concert va ser gratuït i tot! 

A part de les seues particulars lletres i melodies de tenor, i en ocasions de castratti, el que dóna el toc estrany al grup són sobretot el cantant i el teclista amb el seu vesturai i el teatre que fan una vegada són dalt l'escenari. Sovent el teclista vesteix amb monos i en té de tota mena: des de monos de dues peces fins a monos d'una sola peça com els dels mecànics però tot recobert d'uns i zeros imitant algun codi binari friki. El cantant, en canvi, sempre vesteix amb escots atrevidíssims i calçons estrets estretíssims que li ben marquen el paquet, que per cert no és cap paquet barroc. 

Obesisme Il·lustrat és el primer disc que ha tret al mercat Obeses tot i que ara ja estan començant a treballar en un segon disc que només ells i Déu saben quan sortirà. En aquest disc s'hi troben cançons amb títols com Els llavis xops de plors, El tocador de senyores, Pa amb tomàquet, Tan afortunats, Per què hi ha obeses?, L'aria du l'hermafrodite, Ell no era un cowboy, La millor cançó d'amor mai concebuda, etc. 

Obeses no és per res del món un grup que mereixi ser escoltat una vegada i prou. És un grup que s'ha de digerir per tal de ser entès, la qualitat musical i escènica del grup ja es deixa notar arreu de Catalunya i també a escala mundial, segons diuen ells. El cas és que estan tenint un fort reconeixement musical i artístic al haver sortit en algunes edicions de la revista musical Enderrock i haver guanyat el premi Ovella Negra Rock.

Jo us anim a clicar el da-li al play i a escoltar alguns temes d'aquest grup tan inclassificable i singular. Nyam nyam!


dijous, 17 de novembre de 2011

Vicenta

Vicenta és un curtmetratge realitzat pel jove director valencià Sam Ortí que aspira a aconseguir un òscar a la pròxima entrega dels Òscars a Hollywood. Vicenta, a dia d'avui, ja acumula setanta premis  després de la seua estrena oficial al passat Festival de Sitges 2010. És una adaptació còmica i costumista del mite de Frankenstain filmada amb la tècnica stop-motion amb plastilina. El director ha definit Vicenta com "si Berlanga haguera hagut de filmar Frankenstain aquí al barri de Russafa de València".

Al curtmetratge una mestressa de la llar decideix que ha de ressuscitar el seu home per demanar-li on són els estalvis, arribant a muntar fins i tot un laboratori casolà.

La decisió final per conèixer si serà un dels cinc nominats a la gala del febrer a Los Ángeles se sabrà a mitjan desembre. Així i tot el director considera que la simple nominació és ja un premi més que reconeix l'enorme treball, esforç i burocràcia que hi ha darrere d'una obra com aquesta. Ortí assegura que Vicenta ha portat gairebé dos anys de feina amb la realització del guió, dels decorats, de l'espai, etc. 

Vicenta. Primera part.

Vicenta. Segona part.

Fa no gaire temps tots els mitjans de comunicació se centraven amb el llargmetratge de Villaronga, Pa Negre, que també ha arribat a l'estadi dels Òscar. Amb Vicenta són dos els catalanoparlants que han set nominats als Òscar en molt poc temps. Aquest curtmetratge, que a diferència de Pa Negre s'ha filmat en castellà, mostra la visió d'un perfil d'individu espanyol caduc amant de les faldilles extramatrimonials, masclista i lector de El Nacionalísimo. Sam Ortí no dubta mica a l'hora d'agafar aquest perfil vingut d'una Espanya profunda per caricaturitzar-lo convertint-lo amb una nova versió del Frankenstain al que estàvem tots avesats.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Compàs de Record



Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al  mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei. 

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.