Memòries d'una sargantana

Any de neu, any de Déu

2012-02-04T12:02:00.004+01:00

Avui no escriuré gran cosa, preferesc que ses imatges parlin elles totes soles. Es veu que nevar no ha nevat gaire. Mentre feia bona part d'aquestes fotos sí que anaven caient borrellonets de neu però cap d'ells ha arribat a agafar. Això sí, feia un fred que tallava!

Any de neu, any de Déu.

El 7 a les 6 de febrer.

2012-02-04T08:55:00.000+01:00

Un diumenge més a can Toni torna a haver-hi El 7 a les 6. Així que si hi podeu anar, no hi falteu. El programa d'aquest mes de febrer és més que interessant alhora que actual i fins i tot polèmic. Es debatrà al voltant de la nova ordenació territorial a la taula rodona d'Illa Utopia i els altres dies l'oferta cultural reactivarà els sentits de qui hi sigui i ho vegi. I és que ara els diumenges són així, són diumenges de cultura a can Toni.

Formentera a l'entrelínies.

2012-02-03T02:46:00.002+01:00

· · ·

El vídeo que acabau de veure és un vídeo que l'entrelínies ha gravat a casa, a Formentera. Ja fa uns quants mesos que va ser gravat i que es va emetre però, per unes coses o altres l'he descobert ara, tot començant aquest 2012.

No puc dir que sigui un vídeo perfecte ni molt menys. Trob que dóna bastanta més importància a fets superficials del lloc i a gent arribada de fora que no a l'illa real i als seus habitants. Així i tot està clar que mostra una Formentera que de cara a l'exterior ven: una Formentera idealitzada (que a veure, no fotem, aquesta Formentera també existeix!) que es mostra plena d'un esperit hippy que perdura des dels anys '60 fins ara.

Per sort, però, no només s'ha caracteritzat la Formentera inventada pels nouvinguts que han arribat buscant un paradís hippy o pelut, com anomenam molts de formenters aquest tipus de vida de discoteques i ambients alternatius ambientats amb els anys '60 o '70 sense haver-los arribat a viure. Molts dels que venen a fer el pelut a Formentera són gent que mai ha conegut la moguda hippy que hi hagué a Formentera i que venen amb una idea idealitzada. Són neohippies i donen una personalitat a l'illa molt característica i singular. A jo personalment m'agrada.

Com deia, no només es mostra aquesta illa aïllada del món en que els ideals del fes l'amor i no la guerra són els pilars fonamentals per erigir mercats i discoteques, no. També apareix una Formentera pescadora, una Formentera marinera en la que prenen molt de protagonisme els fars i la gent que hi ha al darrere per mantenir aquest estil de vida més propi d'una illa. El vídeo deixa ben clar que la pesca no és la principal economia de l'illa avui en dia sinó que ho és el turisme. El turisme és el motor principal del lloc i aquest turisme arriba a Formentera per la qualitat de les seues aigües, de les seues platges i per l'illa que el turista es troba: una Formentera que combina aquest esperit hippy comentat amb una Formentera tradicional en la que es comencen a treballar de nou les salines (tot i que molt, massa poquet), es pesca, s'hi veu una mica de bestiar i el contacte amb la natura i la dimensió agrícola de l'illa és encara perceptible i palpable sense dificultat.

Però vull deixar clar que el vertader esperit de Formentera no és l'esperit hippy ni molt menys! Formentera és un lloc normal i corrent, amb un ambient enfocat a l'agricultura i la pesca que es veu eclipsat pel protagonisme del turisme en els mesos més càlids de l'any. I aquests turistes venen encegats per una Formentera aturada en el temps que disposa de grans platges; d'un paisatge mica pitjor que els paratges caribenys i d'un clima realment agradable. Però l'autèntica Formentera és la dels formenterers i està clar que els formenters no som ni hippys ni persones aturades en el temps, som gent normal i corrent que en comptes de viure al continent hem nascut i crescut a una illa, que no és més que un continentet en miniatura. I com a lloc normal disposam d'escoles, instituts, farmàcies, carreteres, hospitals, govern propi, etc. Just igual que qualsevol altre lloc del món. Formentera només es diferència de la resta del món perquè és més guapa, no perquè visquem diferent.

Un detall que m'ha agradat és que al vídeo plogui. Efectivament l'illa no és un lloc on sempre hi fa sol i temps de platja. Déu mon guard de tal clima! Formentera és un lloc de terra normal i corrent, més polit que molts d'altres però tal volta més lleig que algun possible indret determinat. I com a terra normal i corrent que és també hi plou, hi bufa el vent i tal volta avui o demà ens hi nevi.

En fi, us engresc a que mireu el vídeo i comenteu el que vos hagi pogut semblar, tant als que coneixeu l'autèntica Formentera com als que no. Tot això que he escrit no són més que idees desordenades que m'han anat venint així com avançava el vídeo. La seua redacció no pretén ser una gran entrada, simplement són notes preses que pos en comú amb qui tengui la paciència de llegir-me.

Episodi de Poblet

2012-01-31T23:33:00.002+01:00

Mai m'havia sentit tant lluny del món i alhora tan a prop de casa com aquests dies que he passat a Poblet, envoltat de murs plens d'història, frares, gats coa-torts i un silenci violat només pel cant d'alguns pardalins, les campanes i la grava delatora que envoltava l'hostatgeria. Arribar a Poblet és bo de fer, no requereix més cosa que aixecar-se del llit ben de matí, a prou com per agafar un tren a les 6:50 del matí, baixar a l'Espluga de Francolí, aturar-se a una cafeteria on a les pizzes les anomenen pitza a endrapar-hi un bon panet de fuet, i caminar sense tenir el rumb gaire clar cap al monestir.

vista de Poblet arribant al monestir. Les vinyes són de Torres

Una volta dins del monestir coneguérem el fill de Paco Martínez Soria, que és el frare hostatger, el pare Paco, que és un home tremendament xerraire i nerviós. Ens féu parar la taula a tots els hostes des que arribàrem fins que partírem. A més, és un home molt profund amb qui les estones passades junts són realment agraïdes. El pare Paco ens mostrà les nostres cel·les -amb uns llits comodíssims- i ens mostrà la rutina bàsica per no destorbar la pau del monestir. La clau per sortir-ne airós és el silenci i el do de la imitació. Només calia fer el mateix que feien els monjos. Si ells a l'oració del migdia s'asseien, un s'asseia; que feien una reverència a l'altar, doncs una reverència. Que parlaven i bromejaven, se somreia i es bromejava.

Amb aquestes pautes bàsiques ja explicades un pot sobreviure sense perills ni esforços dos, tres, quinze dies sense problemes a Poblet. Hi ha que recalcar que els monjos són extremadament silenciosos i, en ocasions caricaturescos. Poblet té ara mateix 35 monjos, i entre ells n'hi ha de joves rodonets i nerviosos com ho era el jove frare valencià que ens obrí les portes de Poblet; com també d'alts, i seriosos que caminen capbaixos sense moure els braços per res del món i a una velocitat mitja de tres passos de tortuga per hora, com era el cas del fra Maur.

El moment en que eren més observables era durant els àpats. Allí tothom hi menja en silenci i mitjanament ràpid. Déu mos guard d'acabar el darrer! A jo em passà el primer dia a l'hora de dinar i és una situació realment incòmoda. Mai oblidaré la tensió amb la que vaig pelar aquella mandarina un cop la música -sonava Johannes Brahms- ha finalitzat i tota la comunitat monàstica i els hostes estan pendents d'aquesta mandarina i de la via que un fa menjant-se-la per tal de sonar la campaneta que marca el final de l'àpat. Ara bé, als monestirs s'hi menja molt i molt rebé. A la taula mai no hi falta ni el pa ni el vi i la dieta és variada, rica i saludable. Vaig trobar curiós el respecte que tenen per la carn, només se'n menja quan és una celebració especial i els diumenges.

Monjos de camí a la capella de sant Esteve.

Resar s'hi resa molt a un monestir, passàvem unes quatre hores de mitjana resant cada dia. Així i tot no se'ns va fer tan dur com creiem que se'ns faria. Les oracions solien ser salms i càntics que anaven acompanyats d'un seguit de rituals que els feien bastant amens i ajudaven a connectar amb el si més profund d'un mateix, com si de mantres es tractàs.

Entre àpats i resos hi havia intervals de fins a tres o quatre hores en que els hostes podíem dedicar-nos al nostre propi recolliment i aprofitar per llegir, escriure, baixar a l'Espluga, passejar per les vinyes o per les entranyes del monestir, etc. Jo he dedicat les hores sobretot per passejar pel monestir i veure'l el més a fons que m'ha estat possible i de pas conèixer una mica la vida dels monjos. Amb tres dies vaig acabar que ja n'hi havia uns quants que em saludaven només veure'm. Ens mostraren així mig d'amagat les masmorres medievals que hi havia hagut a la muralla del monestir; el pou de gel; l'antiga infrastructura vinícola, etc. Hi ha que dir, però, que encara m'han quedat molts de racons per visitar! Per començar em queda pujar a dalt de tot del cimbori.

Sarcòfag de Jaume I, Pere III i Ferran d'Antequera

Un dels descobriments que més il·lusió ens va fer an en Genís i a jo va ser el de veure les tombes dels reis d'Aragó. Passejàrem entre les despulles d'Alfons el Magnànim, de Jaume I, de Pere III, de Joan I, de Joan II, d'Alfons el Cast, de Ferran d'Antequera i de Martí l'Humà i el seu fill legítim Martí el Jove que morí abans d'arribar a regnar. Les tombes van ser destruïdes de mala manera després de la desamortització de Mendizábal per anarquistes que hi buscaven riqueses. Gràcies a Déu han pogut ser reconstruïdes tot i que no està clar que els ossos siguin els pertanyents a cada rei. Conta la llegenda que al sarcòfag del rei En Jaume hi ha dos cranis.

M'agradaria destacar l'austeritat amb la que es viu al monestir. L'ordre cistercenca és una ordre que començà com una escissió dels benedictins que reclamaven una vida més austera i més propera a la vida i obra de Jesús. L'ordre cistercenca és una ordre religiosa de monjos i monges que viuen d'acord amb la naturalesa, treballen el camp i són altament ecologistes. A dia d'avui el monestir es troba en plena revolució ecològica: les dutxes són tan especials que ionitzen l'aigua de tal manera que no hi ha que mester sabó per fer-se net i, el millor de tot és que un surt de la dutxa net i no put gens ni mica! Les muralles i la majoria de llocs que requereixen llums exteriors es carreguen durant el dia amb petites plaques fotovoltaiques i així un llarg etcètera. Els monjos consideren que si avui en dia l'ecologia es considera una cosa important ells com a cristians han de donar exemple i pujar-se també al tren de l'ecologisme.

L'ordre cistercenca és una ordre religiosa molt oberta que ha sabut entrar al segle XXI adaptant-s'hi perfectament sense perdre el sentit i la forma de la seva ordre.

Un parell de mots i no més (VI)

2012-01-22T12:49:00.000+01:00

Nom formenterer: carnera

Altres noms: Ø [és comú arreu dels territoris de parla catalana]

La carnera és l'àvia de les neveres que hi ha avui en dia. Solien estar penjades d'una perxa o de la peret i es feien servir per guardar-hi algun plat de menjar, el formatge, etc. Per tal que els aliments estassin ventilats i alhora no hi poguessin anar les mosques ni qualsevol altre bitxo. Un ús actual que arriba a tenir aquest armariet és per secar-hi peix en petites quantitats.

Nom formenterer: parrera

Altres noms: Ø [el seu ús és gairebé exclusiu de Formentera per tant parrera és la forma correcta i legítima d'anomenar aquest artilugi arreu dels territoris de parla catalana]

La parrera és un arbre sec, sovent es tracta de savines, que se sol trobar a la vora de la mar, dret devora barraques de pescadors. Pel torrent de s'Alga o bé per es Caló encara és fàcil trobar parreres en funcionament, entre altres indrets de l'illa.

La finalitat de la parrera és penjar-hi peix per tal d'assecar-lo i fer peix sec, que és un aliment molt preuat en la gastronomia formenterera. No serveix qualsevol tipus de peix per fer peix sec, no. És necessari que sigui de peix d'escorxa, cartilaginós. Els peixos més utilitzats són rajades i clavells, tot i que també poden utilitzar-se corsanes, tremoloses, romegueres, mussoles, etc.

(V) gats virats i serranets
(IV) desnegrar i embrunir
(III) empossiblar i servar
(II) grimaldo i fonyar/calgicar
(I) xoroiana i al·lero

Obesisme il·lustrat a las Arenas

2012-01-14T11:50:00.001+01:00

Obeses és el major descobriment que he fet des que ha començat l'any. És un grup osonenc que ha aconseguit superar i quedar per damunt de qualsevol gènere musical existent. El cantant és Arnau Tordera i tot i no ser gaire assidu a twitter sí que és un sibarita que ho dóna absolutament tot en els seus concerts. Ahir actuaren a la sala FNAC de las Arenas. Vàrem ser tan afortunats que el concert va ser gratuït i tot!

A part de les seues particulars lletres i melodies de tenor, i en ocasions de castratti, el que dóna el toc estrany al grup són sobretot el cantant i el teclista amb el seu vesturai i el teatre que fan una vegada són dalt l'escenari. Sovent el teclista vesteix amb monos i en té de tota mena: des de monos de dues peces fins a monos d'una sola peça com els dels mecànics però tot recobert d'uns i zeros imitant algun codi binari friki. El cantant, en canvi, sempre vesteix amb escots atrevidíssims i calçons estrets estretíssims que li ben marquen el paquet, que per cert no és cap paquet barroc.

Obesisme Il·lustrat és el primer disc que ha tret al mercat Obeses tot i que ara ja estan començant a treballar en un segon disc que només ells i Déu saben quan sortirà. En aquest disc s'hi troben cançons amb títols com Els llavis xops de plors, El tocador de senyores, Pa amb tomàquet, Tan afortunats, Per què hi ha obeses?, L'aria du l'hermafrodite, Ell no era un cowboy, La millor cançó d'amor mai concebuda, etc.

Obeses no és per res del món un grup que mereixi ser escoltat una vegada i prou. És un grup que s'ha de digerir per tal de ser entès, la qualitat musical i escènica del grup ja es deixa notar arreu de Catalunya i també a escala mundial, segons diuen ells. El cas és que estan tenint un fort reconeixement musical i artístic al haver sortit en algunes edicions de la revista musical Enderrock i haver guanyat el premi Ovella Negra Rock.

Jo us anim a clicar el da-li al play i a escoltar alguns temes d'aquest grup tan inclassificable i singular. Nyam nyam!

Noves caselles a la declaració de la renta?

2012-01-12T17:17:00.001+01:00

Fa un parell de setmanes començà a circular per la xarxa una recollida de signatures per crear una nova casella a la declaració de la renda a les aportacions voluntàries per finançar la Investigació Científica Aquesta idea ha sét impulsada pel propietari del blog Resistencia Numantina. Actualment es pot destinar un 0,7% voluntari de la declaració de la renda a l'Església Catòlica o bé a finalitats Socials. Aquesta iniciativa ha sét impulsada per un científic jove que després de veure les retallades anunciades pel govern actual a la investigació científica espanyola. Les retallades desgraciadament no afecten només a l'avanç científic. Educació, infraestructures, serveis socials, sanitat, etc. són alguns dels molts camps que es veuen afectats per la manca de fons.

La possible introducció d'aquesta opció a la renda porta a la formulació de dues qüestions. De quina investigació científica estam parlant? A què afectarà aquest fet? Actualment bona part dels fons recollits van a finalitats socials, ja siguin impulsades per laics o religiosos. La introducció d'una nova casella farà que persones que fins ara no n'emplenaven cap comencin a contribuir i emplenin la nova casella, però també hi haurà molta gent que deixarà d'emplenar-ne alguna de les ja vigents per emplenar la científica. Això significa menys ingressos a ONGs i a labors socials de tota mena. A més a més, aquesta nova renda ajudarà a que es desviïn fons públics a entitats privades ja que bona part de la investigació científica està duta a terme per empreses privades soles o en col·laboració amb universitats, que són les principals beneficiàries de la inversió científica que fa l'Estat cada any en els seus pressupostos.

A més, quina investigació científica interessa a la majoria de ciutadans? La investigació mèdica per combatre, per exemple el càncer o el VIH són punts que la renda actual ja els té presents a la casella d'Afers Socials. La recerca d'H20 a l'espai, de nous planetes o de vida extraterrestre; o la tecnològica, que busca nous materials i com millorar els ja existents, són àmbits molt importants però no han d'anar en detriment dels béns socials que ha de garantir un estat de Benestar com el nostre. Quan un té mal de queixal, o es passa quatre hores a Urgències esperant ser atès o té els fills que s'han quedat sense plaça a l'escola aquest un no pensa en investigació científica. Ja posats es podrien posar a la declaració de la renda també les caselles respectives a Educació, Sanitat, Infraestructures, Transport, etc.

El que ara tenim a la renda és el següent: dues opcions voluntàries, una que va destinada a l'Església i l'altra que va destinada a Afers Socials. El patrimoni històric, cultural i artístic de l'Església ja sigui monumental o no (catedrals, ermites, seminaris, cases parroquials, museus, incunables, quadres, retaules, etc.); el manteniment d'ONGs religioses com Cáritas o la Creu Roja i d'equips de missioners que van a llocs com Haití o Burkina Faso; els menjadors socials, etc. tenen una despesa brutal cada any en despeses d'àmbit social en general que se pot ajudar a finançar a través de la renta. L'opció d'Afers Socials destina els diners a la posada en marxa de més de 400 ONGs que tracten de radicar la pobresa o la violència domèstica. Cada any ajuden a més de 5.000.000 de persones en tot l'Estat. A més a més l'opció d'Afers Socials ja beneficia directament la Investigació Científica, però la investigació que realment pot afectar a les persones, la investigació mèdica.

Coses més intel·ligents a l'hora de canviar la declaració de la renda seria afegir les graelles de les principals religions practicades a l'Estat a la declaració de la renda. De tal manera que l'Estat, essent laic, no tingui una religió en primer pla i les demés estiguin en un segon pla, en una clara relació de desigualtat.

El tiempo de las lagartijas

2012-01-12T13:17:00.002+01:00

Lucía y el sexo, de Julio Medem o L'illa de l'holandès, novel·la del valencià Ferran Torrent portada a la gran pantalla per Sigfrid Monleón, no són les úniques pel·lícules que s'han rodat a Formentera, no. El tiempo de las lagartijas va ser una pel·lícula de Xavi Gaja que es rodà l'any 1994 a Formentera. És una de les grans oblidades de la història filmo-gràfica de Formentera i en gran part és perquè no s'arribà a acabar mai de gravar, és una pel·lícula inacabada.

El vídeo que hi ha aquí penjat és el tràiler fals que ha preparat Xavi Gaja que se'l sent resumir l'argument del film i mentre, es veu com era la Formentera de fa divuit anys. La Formentera de quan jo només tenia quatre anys.

Tenc entès que aquest dissabte Xavi Gaja parlarà de com es va rodar El tiempo de las lagartijas i de per què no s'arribà a acabar mai el rodatge. Ho farà al setmanari radiofònic L'Illa del Tresor, a Ràdio Illa. L'illa del Tresor se pot sentir a partir de les 10 del matí tots els dissabtes a www.radioilla.com o bé seguir-se a través del dial 107.9 fm si sou a Formentera.

2011 en Imatges

2011-12-31T15:44:00.003+01:00

El 2011 s'acaba i amb ell se'n va un any ple de bons records, poemets publicats en llibrets que casi no circulen i amb l'arribada d'un nou membre a la família. Esper i desig de tot cor que l'any que ara arriba sigui un any que, a l'igual que aquest, em gratifiqui amb un senalló ple de vivències, anècdotes i bons moments.

És per això que vull desitjar a tothom un molt bon any nou i desitjar-vos que el raïm de les campanades vos el sabeu menjar al ritme de les campanades. Salut!

Un cap de setmana a Girona per celebrar-hi santa Laia

Uns dies abans, arribàrem fins Perpinyà.

Llaés.

Aniversari celebrat a Lisboa...

...i a Ciutadella.

Venècia.

Un barco de jans a Formentera: coses que no passen enlloc més

2011-12-27T23:01:00.000+01:00

Aquesta nit m'he acostat al port de la Savina a buscar horaris per demà anar a Eivissa ja que demà arriba na Laia. Quina ha sét la meua sorpresa quan hi trob un petit carregador d'aspecte fantasmagòric i descuidat que encara l'estaven amarrant. He arribat que els mariners tiraven els caps per amarrar-los als norais del moll. Ha sét tanta la meua curiositat que he anat caminant fins la popa del barco per veure quina era la nacionalitat del Fonn Land i quina cosa més curiosa! Era un barco de jans*! La seua bandera és de Noruega i sí, els mariners parlaven jan entre ells.

No em podia explicar què podia fer aquest vaixell a un port tan petit i tranquil. Mentre me'l mirava m'ha recordat a un carregador que anys endarrere venia carregat de grava. Però l'espectació seguia, al moll hi havia cinc o sis formenters que s'ho miraven i un d'ells feia d'intèrpret entre els jans i els illencs, expectants, del moll. L'intèrpret es feia entendre en anglès. Ha sét llavors quan he demanat d'on venia i què feia aquesta nau atracada a aquestes hores. Realment la curiositat em podia.

I el misteri s'ha acabat, resulta que el vaixell venia tot carregat d'arena per subministrar l'illa. He de reconèixer que el Fonn Land li donava un aire diferent a la Savina. Em recordava molt a un llibre que vaig llegir en els meus anys de Secundària que es deia Entspringen, d'Antoni Marí, i que un dia en parlaré. Ara mentre escric aquestes línies la pala del vaixell deu estar anant de proa a popa carregant d'arena les banyeres dels camions que aniran entrant i sortint del moll. Almenys sembla ser que ha parat de ploure, sinó faria molt mal treballar, tot i haver donat a l'escena una imatge semi dantesca.

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera diu:

jan n LING Nom que rebien a Eivissa els mariners del nord d'Europa que venien amb els vaixells a carregar sal. També els eivissencs donaven aquest nom a les llengües, inintel·ligibles per a ells, que parlaven aquestos mariners. [FCC]

PD: Una cosa molt curiosa és que mentre feia ses fotos hi havia uns quants mariners per ses cobertes manipulant caps i maromes, i també es veia as patró fora des pont però a ses fotos no hi apareix ningú. Hauria jurat que havia enganxat alguns tripulants amb sa càmera...

Reflexions de nadal. Formentera un paradís.

2011-12-26T20:50:00.001+01:00

Avui és la Mitjana festa de Nadal, o sant Esteve, com diuen els catalans. I intuint que el dinar familiar d'avui seria dens, substanciós i sobretot bo, molt bo, hem aprofitat el matí per caminar. Molts diuen que Formentera és un lloc petit, i en certa manera no els falta raó, però tot i així hi ha molta illa per conèixer. Aquesta illa és com els perfums, que tot i trobar-se en flascons petits tenen unes fragàncies plenes de detalls que van mudant així com passen les hores i els donen profunditat. Idò Formentera és igual i ho demostren els racons tan especials i únics que tenim com ara sa Cala i també cala Codolar.

cala Codolar

Baixar a cala Codolar no ha sét mal de fer però així mateix vol fixar-se amb on posa el peu, un. És un descens molt polit, especialment pel far de la Mola que així com un avança per l'abaixador, que va fins la vora de mar, el far es va amagant i deixant-se veure com si jugàs amb un. A més, el premi i la satisfacció que dóna el fet d'arribar a baix de tot i veure les casetes dels pescadors amb les seues xalanes a dins i caminar per damunt dels bancs d'alga que encatifen els còdols i macs de la vora de mar no té preu. És una satisfacció màxima.

sa Cala

Sa Cala és molt diferent a cala Codolar, i tant que sí. Aparentment vist de fora per algú que no estigui avesat a Formentera i que encara no sàpiga veure'n la màgia i els encants que s'amaguen a cada racó potser podrà semblar-li similar o idèntic a la cala anterior: roques, penyes i mar, punt. No... S'equivoca, qui pensi així s'equivoca i de bon tros. Sa Cala és un camp de batalla que resta en silenci. Quan un baixa pel carrerany que el porta de dalt a baix de la Mola es va introduint en un ecosistema que anys endarrere havia sét un punt de natura pseudodomesticada que amb el pas dels anys la naturalesa ha tornat a fer-se seua deixant-hi les restes que acostumen a identificar els vells camps de batalla.

Allí s'hi troben algunes xalanes (verdes, tal i com solen ser a Formentera) abandonades i deteriorades pel pas dels anys podrint-se entre el que queda de les barraques de pescadors que les salvaguardaven del mal temps. Igual passa amb les escales que conflueixen com un punt intermedi entre la mar i la terra que, temporal a temporal van saltant-ne els parats que temps ha ajudaven a pujar barquetes carregades de bastina.

I és que Formentera a part d'una pàtria és un paradís.

Bon nadal!

2011-12-24T16:55:00.001+01:00

Memòries d'una Sargantana vos desitja a tots i a totes un molt bon nadal i unes bones festes des de Formentera.

Salut, salsa i polvorons!

Sa salsa de Nadal

2011-12-21T13:20:00.000+01:00

I a Vila i a fora ja som damunt Nadal, arriba el dia de preparar la famosa, la discutida salsa. El símbol eivissenc d'aquestes festes és indubtablement la salsa nadalenca. No deixen de fer-ne a cap casa del camp,i és així mateix una pràctica ciutadana. Massapà, torrons, confits, i encara la substanciosa, l'espesa salsa, aquest torró líquid i calent, aquest brou ametllat i emmelat. El Nadal eivissenc canta entorn de la gran olla de la salsa. Dins la important tradició gastronòmica d'aquestes festes, Eivissa ha donat una nota d'originalitat. Els cent sabors que integren la salsa es fonen en un pregon, especial sabor únic. La fusió d'elements salats i dolços li comunica un entremaliament, una potència inigualables. Massa intensa per a prendre-la sola, requereix, com saben tots els eivissencs, el complement del bescuit*, també de fórmula i preparació insulars. De tal manera incorporats a la mansuetud d'aquest la vivesa i el grau de la salsa, la resultant no pot ser més equilibrada i gustosa. No s'esgota l'olla de la salsa amb el dia de Nadal. Torna a bullir cada festa de les que segueixen el solstici d'hivern; es vessa, ardent, dins les grosses escudelles. Han arribat els freds, els temporals que solen envestir-nos durant aquestes festes nadalenques i de cap d'any. El vent corre i rumbeja, gairebé sol, part de fora de finestres i portes embarrades, respectant el foc de la llar i l'escudella de salsa que bruseix, carregada d'espècies i de violència. Ara l'illa és més illa que mai, amb els camins de la mar desfets i turmentats. Grans onades s'enfolloneixen sota la ventada, la costa és assotada amb furiosa empenta, i les naus s'estan quietes al port esperant un dia i un altre que acabi de passar el trasbals del temperi. Plou una altra vegada damunt l'illa i damunt la mar, una pluja menuda i glaçada, arremolinada dins l'envestida cega del vent.

L'any en estampes, Marià Villangómez.

*Al bescuit, a Formentera li deim coc de Nadal.

un parell de mots i no més (V)

2011-12-16T14:42:00.002+01:00

Vull aprofitar l'avinentesa per celebrar la creació i posada en marxa dels Mots Oblidats, una secció que apareix cada dissabte al setmanari l'Illa del Tresor a Ràdio Illa (fm107.9 o bé www.radioilla.com). Aquesta secció la porta en Vicent Morna, que totes les setmanes busca noves paraules, sempre ben formentereres, amb les que sorprendre els oients del programa.

És així que, amb l'ajuda d'aquest programa radiofònic, seguiré posant paraules molt nostres com per exemple ho són virat i serranet.

mot formenterer: gat virat

altres formes: gat gris ratllat

Virat fa referència a un color de gat. Els gats virats són aquells gats que tenen un patró de fons gris i que té unes clapes o ratlles d'un gris més fosc, més pujat o de negre, directament.

mot formenterer: gat serranet

altres formes: gat tigrat, gat groc

Les paraules que apareixen al programa, normalment, com a mínim tenen dos entrevistats diferents que la seua aportació siga coincident. Aquest, però, no és el cas de serranet, ja que només s'ha sabut trobar, de moment, a una sola persona que utilitzi aquest adjectiu.

Serranet. A part de ser un serrà petit serranet també fa referència a un color determinat de gat. Els gats serranets són grocs i, així com els virats tenen clapes o ratlles grises o negres, els gats serranets són iguals però amb les ratlles d'un color groc més fosc o ocre, fins i tot.

La resta del programa dels Mots Oblidats la podeu escoltar aquí:

Les altres paraules que poden escoltar-se al programa són bastina, entreverat, llistar i entrepallat.

Edicions anteriors:

(IV) desnegrar i embrunir

(III) empossiblar i servar
(II) Grimaldo i fonyar/calcigar
(I) xoroiana i al·lero

Què punyetes és la Copa Santa i per què parlar-ne?

2011-12-15T21:51:00.002+01:00

Abans de parlar de tot això, facem una mica de memòria:

Victor Balaguer (1824-1901). Va ser un polític i escriptor català de la Renaixença que, a part de participar en molts de diaris, de fundar-ne algun, de ser francmaçó, president de la Diputació de Barcelona i un romàntic cofundador dels Jocs Florals l'any 1859, va viure exiliat uns quants anys a Provença perquè a Espanya havia donat suport al general Prim i mentre Isabel II manà ell va haver de viure exiliat per la seua ideologia liberal.

Frederic Mistral (1830-1914). A part de ser un carrer important de devora plaça Espanya a Barcelona, va ser un escriptor occità molt important i Premi Nobel de literatura l'any 1904. És inventor del nom femení de persona Mireia, nom amb el que batejà la seua novel·la més famosa i és, també, autor de l'himne de l'equip de rugby del Toulon i, himne de la regió de Provença. Participà molt activament en el felibritge que, en dues pinzellades, el felibritge és un moviment cultural dedicat a la cultura i llengua occitanes de caire literari, tot i que també una mica polític i que té contacte amb cercles culturals catalans.

Molt bé, coneguts els protagonistes del conte, comencem:

Resulta que Victor Balaguer quan s'exilià a Provença per no fer emprenyar més a la reina de les Espanyes va conèixer Frederic Mistral i es va introduir, també, de forma activa en el felibritge. Una volta Balaguer va haver tornat a Catalunya les institucions catalanes van voler agrair al felibritge que haguessin cuidat tan i tan bé del seu poeta, polític, escriptor, etc. estimat. Va ser per això que a Sabadell i a Barcelona es va forjar una gran copa de plata que Catalunya entregà als escriptors occitans felibresos. Aquesta copa l'anomenaren Copa santa, o en grafia mistralenca, Coupo Santo.

Els felibresos estigueren tan contents amb el regal dels catalans que decidiren fer-ne un gran poema (llarguíssim) en gratitud a tal acte. L'autor va ser-ne en Frederic Mistral i, com que això encara els va semblar poc, li posaren la melodia d'una antiga nadala provençal i en feren una cançó que, a dia d'avui, ha esdevingut himne de Provença i com a tal, també ha acabat convertint-se en l'himne del Toulon, un equipet de rugby de la ciutat portuària de Toló.

No és difícil trobar aquesta cançó per internet, els vídeos més graciosos (més multitudinaris i més desafinats) són els del Toulon quan canten el seu himne als estadis. Un exemple és aquest vídeo de youtube:

I vull acabar dient que a la copa Balaguer i Mistral hi varen signar.

Balaguer hi escrigué:

"Morta diuhen qu’es,

Mes jo la crech viva."

I Balaguer hi afegí:

Ah ! se me sabien entèndre !

Ah ! se me voulien segui !

Cap d'Ona, la cervesa de devora el Canigó.

2011-12-13T00:55:00.000+01:00

Més enllà dels Pirineus existeix una cervesa molt útil per als treballs que m'encarreguen a sociolingüística. Es tracta d'una cervesa feta a Argelers, població costanera del Rosselló, que a més de tenir prop de deu tipus de cerveses diferents, amb una gran varietat de rosses, alguna de blanca, etc. també és la responsable de l'alter cola i d'una llimonada que, ara mateix desconec com es diu.

Les ampolles estan etiquetades en francès i en català i, com és comú a la Catalunya Nord, estan decorades amb una senyera. I és que això és un fet molt curiós d'aquella regió catalana, tot i que la majoria de nord-catalans han perdut el català com a llengua pròpia ho omplen tot de banderes catalanes. Si algun dia algú va per Perpinyà s'adonarà que molts negocis, cases i llocs públics estan decorats amb aquestes quatre barres, tot i només saber-te parlar en francès i dir-te que sí, que un avi seu sí que parlava català.

El millor de tot, però, no és que siguin cerveses nord-catalanes ni que estiguin etiquetades en català ni res del que he dit fins ara. El millor de tot és que són molt i molt bones! I ho demostren amb una exportació que dia rere dia va a l'alça amb més de 35 punts de venda arreu del Rosselló, el Conflent o l'Alta Cerdanya i altres tants a la Catalunya de davall del Pirineu. Junt amb els premis que aquestes cerveses van guanyant a nivell nacional allà a França. Fins ara han estat guardonades amb els distintius de:

-Médaille de Bronze París 2010

-Médaille d'Argent París 2010

-Fourquet de Bronze 2005

-Fourquet d'Or 2009

Així que ara el que hi ha que fer és agafar i buscar-ne una, ja sigui encarregant-la a fàbrica, comprant-la a algun supermercat o bé bevent-la assegut dins d'un bon bar i gaudir-la glop a glop.

I després de tornar de Venècia...

2011-12-11T19:47:00.001+01:00

... el que toca és immortalitzar-ho a les memòries sargantanòfiles per allunyar-ho de l'oblit.

El passat 6 de desembre uns quants amics de filologia i jo partírem amb santa Ryanair cap a Venècia tot aprofitant el pont de la Constitució i la Puríssima. En principi no hi anava amb gaires expectatives però així com s'anava acostant el dia de partir les ganes d'arribar allà i deixar-me perdre pels rius (allà als canals els anomenen rius) de la ciutat.

palau ducal amb el campanille al fons

El primer dia de ser a la ciutat dels canals el passàrem tot sencer passejant per la ciutat i creuant, un darrere l'altre, els infinits ponts que connecten les illes que formen la ciutat. Tot estava ple de llanxes particulars, barcasses carregades de mercaderies de tota mena, góndoles, barques taxi, barques policia, barques ambulància... El darrer dia fins i tot veiérem una barca fúnebre! Sempre han dit que els canals de Venècia són especialment pudents però no record haver-hi sentit males olors allà, almenys no record cap olor que fos pitjor a la que puga sentir-se a qualsevol ciutat. La majoria d'edificis donaven als canals i, alguns d'ells, havien sét vençuts per l'enfonsament natural de la ciutat i la pujada del nivell de la mar i tenien la primera planta deshabitada ja que el nivell de l'aigua les havia acabat inundant. Tots aquells edificis eren molt i molt antics i tot i mostrar unes façanes velles i sovent poc cuidades mostraven una ciutat plena de color on tots els palaus i cases eren de colors pastel que anaven des dels roses salmó fins als grocs.

Així va ser com descobrírem la plaça de sant Marc amb la seua basílica antiguíssima que data del segle IX! El seu interior estava gairebé tot cobert de pa d'or i la seua base dibuixava una creu grega. Temps ha aquest temple havia guardat les despulles de l'apòstol Sant Marc. Arran hi havia el campanille de Sant Marc i el palau ducal (connectat al pont dels sospirs). Sens dubte aquesta plaça, des d'on s'observen les illes que hi ha al sud de la ciutat, és l'espai més ampli i espaiós de la ciutat. No gaire lluny d'allí és on Vivaldi va estrenar les seues composicions i on s'alça un magnífic rellotge astronòmic que es deixa veure des de tota la plaça.

No gaire lluny de Venècia hi ha les illes de Burano i de Murano que visitàrem el darrer dia, després d'haver fet incomptables viatges amb els vaporetti i els traghetti que comuniquen pels canals tota la ciutat. Burano és una illeta de pescadors que és característica per les seues cases ja que totes elles estan pintades de colors llampants. Això és per mor de que allà moltes vegades hi ha boira i clar, els pescadors no destriaven ca seua des del canal i sovent s'equivocaven de casa a l'hora d'anar a dormir. És per això que per posar-hi solució decidiren pintar cada casa d'un color diferent. Murano, en canvi, no és famosa per les seues parets (que són ben normals) sinó pel seu vidre i és per això que a l'illa de Murano, es miràs on es miràs el que s'hi veien eren botigues i escultures totes fetes amb vidre de Murano. Vaig trobar-ho molt original.

pont de Rialto a la nit

Però l'encant de Venècia va més enllà dels seus canals i monuments. L'accent dels venecians és diferent al de la resta d'italians ja que en ells flueix el venecià, un dels principals dialectes del vènet que, si un es concentrava podia arribar a escoltar com el parlaven els habitants entre ells, sobretot a les illes que rodegen Venècia i, gastronòmicament no hi ha que oblidar la seua beguda per excel·lència, el spritz. Aquest beure pens portar-lo a Formentera i d'aquesta manera, en algun dinar que facem per casa en Nadal, el donaré a tastar a la família en forma de 9999999999999999999999999999999999999999999 vermut.

Salut!

foto grupal (casi al complet) a Burano

Cultura de bar

2011-11-22T18:24:00.001+01:00

Jats qu·eu sia molt occupats

d'alcuns affers qui m'an portatz

en tal perill d'on cuyt morir,

ges per ayçò no vulh jaquir

en lo tinter ço qu·ausiretz.

Així és com comença Libre de Fortuna e Prudència, de Bernat Metge. I així és com comença la meua tarda d'avui. Som a La Terreta, que deu el seu nom al vers d'Ovidi Montllor "I per cor duc Alcoi: la Terreta", on hi he començat a llegir aquest llibre de Bernat Metge. D'aquí deu dies en tenc l'examen i ja anava sent hora que començàs a llegir-lo.

Ara bé, res en aquest món em venia més de gust que començar a estudiar a la meua manera, d'acord amb els vells temps a la Fonda Platé de Formentera on les tardes que tenia examen de mates hi anava a dinar, a fer-hi un billar i a resoldre-hi problemes matemàtics. Que anava al bar a estudiar en comptes d'optar per la biblioteca, vaja. Sí, avui he fet el mateix i és que em feia molta il·lusió perquè feia molt, massa, temps que no m'autodedicava un moment així.

Un cop he passat el centenar de versos de Fortuna e Prudència, o begut mitja canya, segons com es miri, he pensat que, igual que Bernat Metge no volgué deixar jaquir el seu viatge a l'illa de Fortuna i Prudència després de ser enganyat per Diògenes i descobrir tots els tresors i meravelles d'aquell indret fantàstic; jo tampoc vull deixar morir aquesta tarda per l'oblit i he decidit immortalitzar-lo en forma de memòria sargantanòfila.

Així que ara aturaré l'ordinador i acabaré de beure'm la mitja canya que em queda llegint uns quants versos més i finir així, aquest llibre que tant m'està agradant. Salut!

...Ez ab aytan, Déus vos agut

e us don peradís aprés mort,

car yeu no say pus rich deport.

Finit

n'Escrivaneta a ses Pitiüses, Catalunya i Occitània

2011-11-21T12:05:00.001+01:00

Aquest àudio amb el que comença la publicació d'avui és la versió que UC té de "n'Escrivaneta". Es tracta d'un romanç que segueix amb l'habitual temàtica dels llocs costers com ho són Formentera i Eivissa: la pirateria i els segrests per part dels moros damunt les costes cristianes d'aquesta banda del Mediterrani.

El cas és que aquesta no és l'única versió que trobam del romanç ni són les Pitiüses l'únic lloc on es canta aquest mateix romanç, sempre amb la seua petita variant. Fa cosa d'un parell d'anys el projecte Ressonadors va reeditar la versió d'UC de "n'Escrivaneta" fent que el romanç fos cantat pels gallecs Celtas Cortos. Aquest fet ha repopularitzat el romanç a l'arxipèlag pitiús. Hi ha que tenir present que el fet que UC cantàs "n'Escrivaneta" no vol dir que ningú més no el cantàs. Totes aquestes cançons provenen de la tradició oral dels habitants d'aquestes illes.

"n'Escrivaneta" narra la història d'una al·lota que ha set casada de molt joveneta i que acaba sent raptada pels moros i el seu marit l'ha d'anar a rescatar. Les versions més extenses d'aquest romanç diuen que qui la rapta és el rei moro quan el seu marit és a la guerra. Els detalls es van completant a partir d'unes versions i altres que diversos folkloristes com Milà i Fontanals, Bohigas o Jacint Verdaguer han anat recollint sota títols com "l'esposa rescatada" o "l'Escriveta". La versió de Milà i Fontanals, al segon vers indica que n'Escriveta és la filla del Mallorquí" tot i que altres versions ho desmenteixen fent que sigui molt difícil, per no dir gairebé impossible, ubicar l'origen d'aquest romanç.

La cosa es dificulta més quan creuam la serralada dels Pirineus i trobam que a Occitània hi ha tantes o més versions del mateix romanç, totes elles cantades en occità i que coincideixen fidelment amb la narració que es canta a les Pitiüses o a Catalunya. M'agradaria anotar, però, que la versió pitiüsa és la més breu que he trobat, per ara. A Occitània la trobam sota el títol de "l'Escriveta"; "Maridan l'Escrivòta" o "Florença". La versió de "Florença" ens donaria una pista per saber com es diu realment n'escrivaneta. I anant més enllà trobaríem "Il moro sarasin" en la versió piemontesa del romanç.

Heus ací una versió d'Occitània (la que he considerat més bona d'entendre per qualsevol catalanoparlant). Es tracta de "Florença" de Renat Sette.

I aquí hi ha una versió de "l'Escriveta" recollida a Catalunya:

Tinta gastada amb altres cançons de tota la vida en aquest blog:

Don Joan i don Ramon, romanç eivissenc a l'Alguer.

La presó de Nàpols. Segueu arran!

Així balla en Joan Petit!

na Cecília (o l'Hereu Riera) <-- recentment he trobat

sa versió formenterera

Vicenta

2011-11-17T20:20:00.001+01:00

Vicenta és un curtmetratge realitzat pel jove director valencià Sam Ortí que aspira a aconseguir un òscar a la pròxima entrega dels Òscars a Hollywood. Vicenta, a dia d'avui, ja acumula setanta premis després de la seua estrena oficial al passat Festival de Sitges 2010. És una adaptació còmica i costumista del mite de Frankenstain filmada amb la tècnica stop-motion amb plastilina. El director ha definit Vicenta com "si Berlanga haguera hagut de filmar Frankenstain aquí al barri de Russafa de València".

Al curtmetratge una mestressa de la llar decideix que ha de ressuscitar el seu home per demanar-li on són els estalvis, arribant a muntar fins i tot un laboratori casolà.

La decisió final per conèixer si serà un dels cinc nominats a la gala del febrer a Los Ángeles se sabrà a mitjan desembre. Així i tot el director considera que la simple nominació és ja un premi més que reconeix l'enorme treball, esforç i burocràcia que hi ha darrere d'una obra com aquesta. Ortí assegura que Vicenta ha portat gairebé dos anys de feina amb la realització del guió, dels decorats, de l'espai, etc.

Vicenta. Primera part.

Vicenta. Segona part.

Fa no gaire temps tots els mitjans de comunicació se centraven amb el llargmetratge de Villaronga, Pa Negre, que també ha arribat a l'estadi dels Òscar. Amb Vicenta són dos els catalanoparlants que han set nominats als Òscar en molt poc temps. Aquest curtmetratge, que a diferència de Pa Negre s'ha filmat en castellà, mostra la visió d'un perfil d'individu espanyol caduc amant de les faldilles extramatrimonials, masclista i lector de El Nacionalísimo. Sam Ortí no dubta mica a l'hora d'agafar aquest perfil vingut d'una Espanya profunda per caricaturitzar-lo convertint-lo amb una nova versió del Frankenstain al que estàvem tots avesats.

Torrent de sa Fontanella

2011-11-16T10:14:00.001+01:00

Aquest cap de setmana passat he estat per Formentera i, a excepció d'altres vegades, ho he aprofitat per caminar i passejar per alguns dels racons més desconeguts de l'illa. En aquest viatge vaig fer el torrent de sa Fontanella i la zona des Cap entre el torrent Fondo i el torrent de l'Anguila. Les fotos són fetes al torrent de sa Fontanella, que es diu així perquè al seu naixement hi ha un dels pocs brolls d'aigua dolça de Formentera i es troba a la banda de tramuntana de la Mola, a la venda des Monestir. No sé per quian raó la punta on desemboca el torrent, unint-se amb el torrent de'n Jai, es diu la punta des Sofre.

Hi havia una vegetació molt espessa i singular a l'illa. El torrent dóna al nord i casi no hi pega el Sol. És per això que té molta humitat i hi creix molsa per tot arreu, falzies i molts de bolets. És curiosa sa barbaritat de bolets de tota classe (excepte pebrassos) que vaig trobar pel torrent. Ara bé, no en coneixia cap i no sé si eren comestibles o no així que no n'agafàrem cap.

I és que com a casa, enlloc.

En la realitat es colors eren molt més vius que no com han quedat a ses fotografies. No sé per què han quedat com cremades.

Nits de poesia

2011-11-09T10:41:00.001+01:00

"Tornant d'Ègara" varen ser les primeres paraules que sortien dels meus llavis una volta vaig haver-me presentat davant de tothom que assistí a la lectura poètica de la XIV edició de Solstici d'Estiu a Barcelona, acompanyat per en Pau Vadell i na Jèssica Ferrer, dos poetes dels cinc que hem format part de la vigent edició de Solstici d'Estiu i per figures com Pere Bonnin, Toni Caimari o Francesc Garriga.

Tot anà sobre rodes, va ser una lectura poètica molt agradable i dinàmica. L'enllestírem bastant rapidet, així mateix. Així que dubt que pogués arribar a fer-se desmesuradament pesat per qui ens escoltàs. Una volta es va haver acabat tot vaig estar parlant amb Francesc Garriga una estoneta abans d'anar a sopar amb els poetes, en Toni Caimari i Pere Bonnin. El polp no va ser comestible, per sort la resta de menjar va ser molt bo.

Em va alegrar molt veure entrar en Sergi Rocamora que va venir a escoltar-me i tan content mateix estic d'haver compartit aquest moment amb els altres poetes i més gent que vaig conèixer-hi. Dels records que s'han anat incloent aquí en forma de memòries sargantanòfiles, aquest és un dels que trob més enriquidors.

El magraner

Generós pren comiat de l'estiu

i tenyeix de roig el gairebé extint

fullam que el cobreix. I el seu fruit eixint

de la ramera amb un posat altiu,

amb el primer tacte d'un cel que plora

la pell s'humiteja amb l'aigua esperada

i queda dolçor, oberta i badada.

I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,

atrets pel seu color, les mans dels joves,

amb els dits rodejant-ne les escloves,

voregen delicadament el fruit

i l'esberlen suaument pel punt badat.

I els llavis, en tastar el gust vedat

del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.

Ombra d'estiu

La frescor corre

i fa ballar les fulles

davall de l'arbre

creant jocs de llums i ombres

que cada instant canvien.

Pa amb vi i sucre

2011-11-07T19:20:00.000+01:00

Pocs plaers hi ha que siguin millors que menjar-se un cantó de pa pagès ben enxumbadet de vi i amb un espolsim ben generós de sucre, morè si pot ser. Més mal de superar és el plaer si el pa amb vi i sucre és fet al Jan Petit i degustat escoltant música que a aquesta banda dels Pirineus és exòtica i gairebé desconeguda. Avui a l'estanguet s'hi sent Mauresca, que amb la seua música fresca i dinàmica convida a entrar al Jan Petit a tot qui hi passa pel davant.

I és el que el pa amb vi i sucre més que unes postres, més que una gola de pagesos o un mos per matar la gana entre hores és una delícia que uneix la persona a la terra. Uneix qui tasta aquest menjar dels déus amb la terra que ha donat el vi que deixa el pa humil¹ i ben bo. El pa amb vi i sucre és un plat que fa créixer les arrels a qui el tasta arrelant-lo amb la terra que l'ha creat i l'ha vist créixer. I és que no hi ha cosa més formenterera al món alhora que no hi ha res més lluçanenc, mallorquí, prioratí o alacantí que el pa amb vi i sucre.

C/Guilleries 17 (Gràcia, devora la plaça del Diamant)

¹ A les illes Pitiüses humil també vol dir tou o bla.

Ramon Llull era un modern d'època.

2011-10-29T19:54:00.000+02:00

Fragment d'Amic e amat, de Ramon Llull.

-Digues, foll, has diners?-.
Respòs: -He amat-.
-Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni ducats?-.
Respòs: -He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, languiments, que són millors que emperis ni regnats-.

Pareix ser que els temes amb els quals ja es feia literatura va vuit-cents anys encara són ben vius entre el mundillu intel·lectual d'avui en dia i entre la literatura moderna.

Aquestes imatges són com còmics, estan plenes de bocadillos com
de còmic. Si és que no hem descobert sa sopa d'all, no. Els medievals
estaven fets uns moderns!

Ses cabres des Vedrà

2011-10-23T10:55:00.001+02:00

Diario Ibiza (23.10.2011)

Històries del català

2011-10-21T13:39:00.000+02:00

Últimament totes les notícies que surten des de les Illes Balears relacionades amb la llengua acostumen a ser negatives i marquen un retrocés social molt notable. Aquesta iniciativa, sortida des del Servei d'Assessorament Lingüístic, ens mostra com l'adquisició del català pot ser una cosa positiva feta amb tota la naturalitat del món.

Aquestes quatre històries que apareixen al vídeo expliquen com han anat aprenent català algunes persones dels cursos de català per adults de Formentera. Estan explicades per ells mateixos amb molta naturalitat i conten anècdotes i sensacions que han tengut mentre aprenen la llengua de l'illa. Pot veure's que tant les raons com les prioritats d'uns i altres són molt diferents però totes elles han acabat trobant la mateixa solució: la llengua de Formentera com a element integrador i enriquidor per comunicar-se i viure de forma plena a l'illa.

Són detalls com aqueixos els que donen una pinzellada d'optimisme cap al futur de la llengua a Formentera ja que aquesta gent que ha protagonitzat aquest petit documental són una part de les demés històries que han viscut molts de nouvinguts que s'han integrat aprenent la llengua de casa demostrant tenir un gran respecte i estimació per la cultura de Formentera.

Esper que això duri molts d'anys i puguem escoltar moltes més històries com aquestes.

Per acabar m'agradaria recordar algunes paraules dels entrevistats:
Griffin: "Poder practicar el català amb la gent d'aquí fa més ganes d'aprendre'n"
Laura: "És normal aprendre la llengua d'on vius"
Maria Lucero del Alba: "L'any passat vaig fer el primer curs inicial i enguany vull fer el nivell següent"
Martina: "He après català perquè vull entendre el que la gent em diu"

Menorca a la memòria

2011-10-18T15:02:00.002+02:00

Fa dos anys (i un mes) a Menorca na Laia i jo tinguérem un primer sopar, un de tants primers sopars, que vaig decidir repetir. Així va ser com ens embarcàrem rumb a Ciutadella i, després de delectar-nos amb la comoditat dels seients del vaixell i caminar molt des del port fins passat el carrer de ses Voltes, entràrem i desférem la maleta a la cambra de l'hotelet on ens allotjàvem. Era un hotel familiar i confortable incrustat al casc antic de la ciutat i estava parcialment decorat amb cartells antics de les festes de sant Joan, tan estimades a l'illa.

Va ser un dia de pau, tranquil·litat i serenor. Un dia de passejar per carrers empedrats estretits per cases obertes al carrer, arcades emblanquinades i palauets i esglésies. entrar a botiguetes i tastar-hi una infinitud de formatges mentre la dependenta ens atenia somrient i acabar, finalment, a La Guitarra per dinar-hi de trempó i de porcella, i una copeta de vi. Així va ser com arribàrem al vespre i repetírem aquell sopar a tocar del convent de Santa Clara asseguts a la mateixa taula que aquella nit, coberts per un cel mínimament estrellat (sí, a Ciutadella es veuen algunes estrelles) i passejàrem pel port de Ciutadella.

Compàs de Record

2011-10-07T00:44:00.000+02:00

Aquí va ser, amb la plaça plena, amb melodies de companyia. Era massa joveneta per a mi, i això justament és el que té més atractiu. Era amb una melodia com aquesta. El seu compàs s'emporta el record. El seu record em fa sentir viu. Era divendres com avui, també es feien les dances aquí, a la plaça del Rei. Els músics, l'empostissat, i tot aquest taulell d'anuncis que hi munten. N'hi ha d festes i d'espectacles, i fins i tot d'algun casament, entre els músics, és clar!

M'ajuda a recordar-la. Era un divendres com avui. També hi havia ballaruga. No volia tornar a casa, la família se les campava cadascú pel seu compte i jo no volia tornar a casa. Buscava un lloc on poder estar sol i, al mateis temps envoltat de gent. Buscava alguna sensació tranquil·la. Tot sovint arrossego aquesta mena d'insatisfacció a sobre. Almenys els records em fan sentir i els puc controlar. No, decididament no els vull controlar, ja m'està bé així. No sé perquè vaig venir, potser per veure els edificis il·luminats... Potser ja buscava algú, com altres vegades.

Recordo que vaig passejar mirant qui hi havia però no vaig conèixer ningú. Se'm barrejaven dos sentiments oposats: la impunitat de mirar-los, sol, com si fos un intrús i l'enveja de que mentre gairebé tothom es coneixa jo em trobava sol, em sentia ignorat, com si ells no em veiessin, sol. Vaig pensar de tornar a casa, no en tenia ganes però de cop i volta em van agafar les presses per anar-me'n i no vaig haver fet quatre passes que em vaig quedar embadalit, mirant una parella que ballaven d'allò més bé. No n'he sabut mai gaire de ballar, el justet per quedar bé i si no fos per la vergonya...

Encara no l'havia trobada, de fet jo no me'n volia anar. Tota aquesta colla amb aquest look em recorda als seixanta o setanta quan anava amb el sarró i les sabates de pell girades, els cabells llargs i la barb. Eren els darrers cops de cúa del hippisme. No vesteixen gaire diferent de llavors.

Ja me n'anava. Amb l'excusa d'anar a fer el cafè en algun lloc fugia de la sol·litud entre tanta gent i una vegada més m'hi vaig resistir. Vaig girar cúa cap a la plaça i va ser llavors. No sé ben bé com va passar, tot passant em va agafar de la mà i em va treure a ballar. La primera estona vaig patir perquè tenia por de no ballar bé i ella em donava quaranta voltes i em sentia com un nen. No va ser un sol ball, en van ser uns quants, vam fer-la petar. Jo em sentia estrany, rejuvenit, alhora que era conscient de la meva ximpleria. No sé si em vaig enamorar d'ella, de la dança, de la melodia o del meu desig de sentir intensament. El nostre voltant tot era com abans, només canviava una cosa, jo era a dins com tots ells, i ella. Només vam ballar i parlar, i somriure. I jo, criatura de quasi quaranta anys em vaig tornar a enamorar. De tant en tant necessito tornar a enamorar-me per sentir-me viu. És com una malaltia que torna de tant en tant. Érem com dins d'una bombolla, completament estranys a tot el que ens envolta. Els altres balladors també hi eren però, llunyans, desdibuixats. I al mateix temps, amb el senzill gest de sortir a ballar jo també formava part de tots ells, de les dances de la plaça del rei.

I per primer cop els altres em miraven. Dançàvem junts i era com un llenguatge propi negat pels que queden fora de la rotllana. Per primer cop veia la Plaça del Rei des de dintre a través dels ulls dels balladors i ja no em sentia foraster.

He sortit a la TV per contestar "Com està el català a Balears?"

2011-10-06T15:13:00.001+02:00

El dilluns passat em telefonaren des de l'OCB de Mallorca per si volia anar a parlar de la situació del català a les Illes Balears a la televisió del Maresme, m1.tv. La meva primera reacció va ser quedar-me sense veu i, tartamudejant, demanar si el que m'havien dit era correcte i no es tractava de cap broma. Jo no sóc de l'Obra Cultural Balear ni tampoc sóc cap autoritat lingüística com per anar a la televisió a parlar d'aquests temes amb criteri i professionalitat. Així i tot vaig acabar dient que sí i hi vaig anar.

Just en haver penjat el telèfon vaig obrir mil-i-una finestretes del facebook per demanar quina era la situació de la llengua allà on vivien i a partir del que m'anaren responent vaig anar construint un petit esquema que va ser el que vaig dur al programa i em va servir de guió. Així que he de donar les gràcies a les xarxes socials i a tots els que estigueren al darrere contestant-me preguntes com "amb quina llengua et fan les classes a l'institut" o "quina llengua és la que més s'escolta al carrer d'on vius", "s'escolta tant de català ara com fa 10 anys?", etc. El programa va emetre's ahir i l'únic que em sap greu és que el desig d'en Pep Andreu d'escoltar-se constantment a si mateix em privàs de comentar aspectes i detalls que hauria volgut compartir en el programa.

la Laia Arquera

La temàtica del debat era el futur de l'ensenyament en català i, sobretot, la situació social que té la llengua en els diversos territoris de parla catalana. Això ho vaig saber el mateix dia del programa, a primera hora del matí, quan des del canal m'enviaren un correu electrònic informatiu d'última hora. El fet de no tenir temps per preparar-me el què havia de dir va fer que m'aferràs enormement al que havia tret de bo el dia anterior xerrant pel facebook.

D'haver pogut parlar més hauria parlat de la concepció que es té de la llengua a les Illes Balears on tot i anomenar-se mallorquí, formenter, eivissenc o menorquí a la llengua, la majoria d'habitants de les Illes ho conceben com una sola llengua comuna amb el català. També hauria fet menció a la preocupació que té molta gent al veure que el parlar propi està mudant amb la incorporació de castellanismes i la influència dels altres parlars catalans i el canvi de vida que ha patit la societat illenca. Hauria parlat de les barbaritats lingüístiques de l'estiu on l'alemany, l'anglès i l'italià passen a ser les llengües principals i deixen a la banda el castellà i en tercera o quarta divisió i fora de joc el català. I això només són uns exemples.

Devora els estudis de gravació de la m1.tv hi ha una plaça amb un dels monuments contemporanis més emblemàtics de Mataró, la Laia arquera. Així que amb el vigor i bel·licisme d'aquesta escultura i una polsera de la meua Laia a la butxaca de la camisa vaig acabar defensant-me en el programa així com podeu observar una volta li hàgiu donat al play.

PD: A allò d'especialista en cultura popular no li faceu cas, s'ho han tret de sa mànega per omplir currículum al programa. Jo no som especialista en res, encara.

Problemes de vista.

2011-10-05T20:50:00.000+02:00

No hi ha res millor que trobar un objecte preuat una vegada l'has perdut. Almenys això és el que creia abans de trobar-me les ulleres a la rentadora. Han quedat talment travades que no hi ha qui les sàpiga aclarir de nou. Per sort, ara fa uns anys, quan vaig comprar aquestes ulleres a Eivissa tenien una oferta amb la que comprant-ne unes t'enduies un segon joc de regal. Gràcies als 2x1 puc immortalitzar el que potser sigui la fi de les meues ulleres preferides, les que més he lluït i més m'han agradat.

Demà les duré a l'òptica que les mirin els especialistes en adobar coses d'aquestes a veure què em diuen. Dubt que estiguin gaire avesats a veure víctimes de rentadores amb programes llargs.

Formentera, Eivissa i les serpents.

2011-10-03T17:18:00.000+02:00

Formentera i Eivissa no sempre han set conegudes així com avui en dia les coneixem. Una cosa molt curiosa és que les Pitiüses reberen els seus primers noms gràcies a les serpents. Quan els púnics arribaren a Eivissa descobriren que a l'illa, de serpents, no n'hi havia cap. Aquest fet fa que les Pitiüses siguin un lloc singular dins de la costa mediterrània. I els púnics, ben contents, batejaren l'illa anomenant-la Ybosim, en honor al déu Bes, ja que els nouvinguts cregueren que la manca de serpents era gràcia i obra d'aquest déu que, almenys en la numismàtica de l'època, sempre se'l caracteritza agafant una serpent amb una mà i un martell amb l'altra.

Formentera no va tenir la mateixa sort. A Formentera mai hi ha hagut serpents però el que sí hi havia era una llegenda que deia que a l'illa s'hi trobaven les serpents més perilloses i verinoses que puga haver-hi i feien que l'illa fos inhabitable. Aquesta llegenda es troba reflectida per escrits romans i perdurà fins ben entrat el segle VII dC tot i que algunes publicacions literàries del segle XX l'han tornat a popularitzar, com per exemple la revista ADN.

El primer text antic que esmenta aquesta invenció pertany a Plini i diu:

La terra d'Ebusus, fa fugir les serpents i la Colubraria [es refereix a Formentera] les cria, per això és perjudicial per a tots, llevat dels que porten terra d'Ebusus, els grecs l'anomenen Ophiusa.

Un altre escriptor contemporani de Plini, Mela, escrigué:

Colubraria em ve al record perquè malgrat ser inhabitable per trobar-se plena de tota mena de serpents verinoses...

L'antiga denominació grega de Formentera, Ophiusa, inclou el mot serpent en grec antic, que en modern es diu φίδι ['fidi].

Ara bé, a Formentera en tenim, de rèptils perillosos! Aquest monstre de sang freda és anomenat sargantana pels indígenes de l'illa i és un rèptil ple d'escates color turquesa i llengua bífida que devora moscards, mosques, miques de pa, fruites i verdures de tota classe. Algunes sargantanes capturades i criades en captivitat estan començant a ser ensinistrades per atacar italians en motorino. Això s'aconsegueix gràcies a l'alimentació a la que han estat sotmeses a partir dels trossos d'italià que queden per les cunetes de l'illa una vegada passat l'estiu.

Monedes púniques

2011-10-03T17:10:00.002+02:00

vuitens de Calc amb el déu Bes, ceca d'YBSM, (Eivissa)

La ciutat d'Eivissa és la ciutat més antiga tant de les Pitiüses com de les Balears. Va ser fundada a mitjan segle VII aC. pels púnics. Aquests fills de Cartago s'instal·laren al que anomenaren YBSM (Ybosim), mot que ha donat lloc a Eivissa. Amb l'arribada d'aquest poble comerciant del Mediterrani oriental també arribaren les primeres monedes i els primers mercaders. Així és com amb el creixement demogràfic d'Eivissa al segle III aC. es creà la primera ceca no gaire lluny del Puig des Molins.

La moneda púnica-ebusitana no era de gaire qualitat i és per això que la seva funció principal va ser abastir el comerç intern de l'illa, tot i que s'han trobat algunes monedes ebusitanes a la costa catalana i alacantina, al Llenguadoc Occidental, a Menorca i Mallorca, i al sud de la Península Itàlica. S'encunyaren sobretot durant la II. Guerra púnica, liderada per Aníbal Barca, que s'ha arribat a dir que era nascut a Eivissa, a l'illa des Botafoc.

Idò bé, aquestes monedes ara s'ajunten amb la de 12 Reals de Ferran VII de la ceca mallorquina que hi hagué a Palma a primers del segle XIX. Poc a poc es fa col·lecció. I acabar dient que a Formentera també s'han trobat restes púniques. Les troballes més importants s'han fet a s'Espalmador i a s'illa Plana, on s'hi han trobat restes d'antics jaciments púnics. Mentre que a la vénda des Montestir, a la Mola, també s'hi han trobat algunes restes a la superfície.

Bibliografia:

Los cartagineses y la monetización del Mediterráneo occidental ,Maria Paz García-Bellido i Laurent

Callegarin.

Ebusus Phoenissa et Poena. La isla de Ibiza en época fenicio-púnica, Benjamí Costa i Jordi H. Fernández

Art contemporani a Dalt Vila

2011-09-29T23:56:00.000+02:00

No és la primer vegada que a Dalt Vila s'hi comencen obres acompanyades de polèmica i mal gust. En aquest viatge es tracta d'algun pla d'embelliment fet per algun desconsiderat que odia els eivissencs, les eivissenques i tot el que tingui relació amb les Pitiüses.

No dic que no s'hagi de construir a Dalt Vila ni tampoc que no s'hi hagin de fer millores d'habitabilitat. De fet, de millores n'hi fan falta moltes, allà; però el bon gust i el saber fer les coses airoses, que quedin les noves construccions en harmonia amb les que ja hi havia abans no és demanar tant.

Visqui el mal gust!

Aquesta notícia, i també les fotografies les he extret de L'altre blog, un blog d'en F.Nogués, d'Eivissa.

Flaütes i violins

2011-09-29T19:05:00.002+02:00

[1]

[2]

Al nord dels Pirineus occidentals, més concretament a Bearn, la flaüta, flabuta en gascó, s'ha convertit en quelcom més que un instrument tradicional més, s'ha convertit en un tret identitari. Els bearnesos, per tal de no quedar-se enrere en aquest món que avança tan ràpid, han optat per deixar que la música evolucioni al mateix pas que ho fan els gascons. D'aquesta manera és com la flabuta s'ha obert camí entre el món de la música --sense abandonar els llocs que tradicionalment ha ocupat des de temps remots-- i és molt fàcil trobar conjunts folk i fins i tot rock o gairebé psicodèlics en els quals la flabuta s'hi ha sabut obrir camí ocupant-hi llocs destacats.

Un exemple d'això és Ad'arrOn. Aquesta formació bearnesa experimenta amb la música tradicional i innova cercant noves sonoritats com la d'ajuntar flabutas i violins [vegeu el vídeo 1]. Però per arribar fins aquí i poder considerar la flabuta un instrument modern (i amb futur dins dels temps que corren) s'ha hagut de temperar, és a dir, ajustar-la al cànon d'afinació occidental. Un segon exemple [vídeo 2] és el del galoubet, que és un cosí germà de la flaüta i de la flabuta, que es toca a Provença.

Aquesta és la meta que necessita assolir la flaüta a les Pitiüses. Per aconseguir que sigui un instrument modern i combinable amb les músiques modernes, i que els conjunts que surtin de Formentera i d'Eivissa puguin destacar sense haver de renunciar als trets musicals que caracteritzen a les Pitiüses; s'ha d'aconseguir que la flaüta 2.0 vegi la llum del dia i soni als escenaris amb baixos, guitarres, teclats, violins i acordions a ritme de rock&roll.

sonadors eivissencs provant prototips de flaüta temperada fets per

en Jordi Vinyes.

Bon dia Lisboa!

2011-09-25T19:42:00.001+02:00

El fado és un gènere musical del sud de Portugal molt dolç i tranquil. Narra històries tràgiques que succeeixen mar enllà, sempre des de la perspectiva de l'enamorada que espera el retorn a terra del seu estimat.

Entre el passat 22 i 24 de setembre na Laia i jo hem anat a Lisboa. Arribàrem dijous a la nit i ens donà temps just per anar a l'habitació que havíem llogat i descansar per l'endemà divendres ja que dissabte teníem l'avió de tornada bastant d'hora i no ens hauria donat per fer el turista. És a dir, teníem vint-i-quatre hores per córrer i conèixer el més a fons possible la capital lusitana.

Pasteis do Belém amb un Massagram, que és cafè amb
llimó, sucre i aigua.

Així és com divendres ens aixecàrem ben d'hora, esmorzàrem i ens dirigírem cap al centre de Lisboa. En un tres i no res ja havíem creuat la Praça da Figueira, que es convertí en el punt central del viatge ja que des d'allà anaven i venien els tramvies (eléctricos), que ens portaren des del barri de Belém, que és on hi ha alguns dels principals monuments de Portugal: com el Mosteiro dos Jerónimos, que tant la nau principal com el claustre eren espectaculars; o la Torre de Belém. L'eléctrico també ens portà al barri de Grassa, que és on s'hi erigeix el castell que corona la ciutat, el castelo dao São Jorge (pronunciat a la catalana) i hi ha també la catedral.

Barri de Grassa amb el Castelo dao Sao Jorge i el pont 25 de
maio al fons creuant el riu Tajo.

Totes les voreres estaven empedrades amb pedretes que formaven mosaics blanc i negres que donaven un toc molt característic als carrers, alguns d'ells, com la Rua Augusta, eren realment esplendorosos. Esplendorós també és la gràcia que tenen per preparar el bacallà, que és un dels menjars principals de Lisboa, i és que el divendres sopàrem de productes típics de la terra (bacallà, formatge i vi) i quedàrem bocabadats amb la varietat de pastissos que hi havia.

Vista panoràmica de Belém, amb el Mosteiro dos Jerónimos
de fons junt amb la praça do Império i la rosa dels vents
més famosa de Portugal.

Torre de Belém

Detall a l'interior d'un eléctrico d'època quan ens dirigíem a
Grassa.

Obrigado!

I és que les aventures sempre són majors si es fan plegats.

Un parell de paraules i no més (IV)

2011-09-13T15:19:00.001+02:00

mot formenterer: desnegrar

altres formes: extingir

Alguna menció al mot: Desnegrar és una paraula composta que ve de negre i se li ha afegit el prefix negatiu des- al davant. També pot sentir-se la forma desnegrir que tant el significat com l'origen són els mateixos. Com a sinònim de desnegrar és possible sentir a dir esquilmar tot i que crec que no és més que un barbarisme introduït al parlar de Formentera.

mot formenterer: embrunir

altres formes: enfosquir, fer-se de nit.

Alguna menció al mot: És, igual que desnegrar, una paraula que s'ha format a partir d'un altre mot. Embrunir ve de bru, que és un color gris fosc tirant a negre. Al domini lingüístic en general embrunir és un verb transitiu i vol dir enfosquir, fer tornar bruna alguna cosa. Ara bé, aquest no és el cas de Formentera i Eivissa on per començar, embrunir és un verb intransitiu, és a dir, no admet complement directe i és igual que verbs com ploure, caure o arribar, que per si mateixos ja tenen un significat ple. A les Pitiüses quan arriba el solpost embruneix, es fa de nit.

Can Bum - Bauzá inventa sa nostra llengo

2011-09-01T15:18:00.000+02:00

Això és un bloch.

2011-08-28T00:27:00.001+02:00

Això és un bloc.

Això també és un bloc.

En canvi això és un bloch.

El TERMCAT i la secció filològica del IEC consideraren en el seu dia que era millor bloc que no blog per anomenar les bitàcoles de internet. Decidiren passar-se per alt arguments etimològics que deien que blog era la forma genuïna per anomenar aquest tipus de planes web i optaren per bloc ja que era fonèticament igual a la forma anglesa i d'ortografia similar. Però aquest esclat de cientificitat filològica anà a més i decidiren saltar-se un principi tan bàsic com la universalitat del mot, ja que blog és com es diu en totes les demés llengües del món, a favor de bloc perquè evoca la imatge d'un bloc (llibreta) per fer-hi anotacions, imatge que és una metàfora d'aquest tipus de webs, segons diuen.

Idò jo, fidel al TERMCAT i a les decisions de les altes autoritats que vetlen per la qualitat de la nostra llengua i deixen de banda qualsevol rigor filològic, ja que han decidit fer del català una llengua especial pel que fa a les bitàcoles de internet, crec que el més recomanable seria anar més enllà i anomenar-ho bloch. És fonèticament igual a la forma anglesa i l'ortografia segueix sent similar i a més d'evocar la imatge d'un bloc per fer-hi anotacions, metàfora que em sembla esplèndida i brillant, bloch evoca al passat gloriós de la llengua catalana; bloch és com ho hagués escrit Ramon Llull, Pere Serafí, Joan Ramis i Ramis i fins i tot Jacint Verdaguer de tenir, al seu temps, ordinadors amb WiFi.

Sant Felip Neri

2011-08-27T12:39:00.001+02:00

Sens dubte aquesta placeta s'ha convertit en un dels meus racons preferits de Barcelona. M'agrada entrar-hi per la baixada de Santa Eulàlia, on fàcilment s'hi pot llegir "Martiri" de Verdaguer, i arribar amb calma, com si estàs redescobrint la plaça per primera vegada. Al mig hi plora una font que es va haver de reconstruir ja fa molts d'anys. I amb el seu xip-xap és com si el temps s'aturàs de colp i mai cap obús hagués esclatat fent callar les veus dels nins que allà s'amagaven de les bombes. A la plaça hi ha l'església de Sant Felip Neri i la seua façana conserva les cicatrius d'una guerra que no hauria d'haver començat mai.

Maletes

2011-08-26T11:53:00.000+02:00

No hi ha cosa que em creï sensacions més antagòniques que haver de preparar l'equipatge per entornar-me'n a Barcelona. Anar plegant roba i anar-la col·locant galantment a dins la maleta i procurar que res ocupi més espai del just i necessari m'agrada. Ho trob molt entretingut i fa que, mentre vaig ficant-hi coses vagi imaginant com serà aquest curs. Probablement serà el que em faci anar més de cul de tota la carrera ~~(si oblid que a 4t tindré un treball de final de carrera)~~. També començaré a viure a un pis nou. Així que enguany fer la maleta és poca cosa al costat d'acabar de fer la petita mudança que m'espera fins Horta. Tot això diríem que són petits brots d'esperança i d'il·lusió que neixen i s'aferren en la meua visió de com serà aquest any.

Ara bé, l'altra cara de la moneda m'ix quan no cap res a dins de la maleta i descobresc que la clau és en la tècnica que es fa servir a l'hora de plegar la roba. No s'ha de plegar igual per guardar-se dins l'armari que per ficar-se a dins de l'equipatge i sembla ser que acostum a oblidar aquest fet i faig i desfaig el que tinc posat infinites vegades. És així com una sola maleta es converteix en una veritable partida al Tetris en 3D i amb nivell avançat i em desesper. Que feliç seré quan per fi puga tancar la cremallera i engalanar la maleta amb un d'aquells petits i moderns cadenats daurats amb el grilló platejat i senti dringar la clau dins de la cartera.

Ciència i progrés.

2011-08-20T16:27:00.006+02:00

La cultura sempre ha set una casa mala de definir però tot i així l'ús més comú que se li fa a la paraula és per referir-se al conjunt de valors, actituds, pràctiques i senyes que caracteritzen a un grup o societat. Així com la societat canvia constantment és lògic pensar que la cultura que la defineix també va modelant-se. Quan es parla de la societat nord-americana, sovint seguida d'adjectius que la defineixen com a bèl·lica i amb una dieta in-saludable; o es parla de la societat espanyola dient que Spain is different, o es parla dels catalans, dels francesos o del món àrab; les diferències que fan que veiem aquests pobles diferents entre ells són aspectes únicament culturals.

I és que tot i considerar la cultura una cosa per a quatre intel·lectuals o gafapastas, ens influeix a tots. Així com un aspecte cultural qualsevol, per exemple la paremiologia, ha caracteritzat durant segles la societat rural avui en dia això es veu desplaçat per altres factors més científics. Amb una sèrie de refranys que anaven passant-se de generació en generació el pescador i el pagès sabien amb molta certesa quin temps faria [cel gravat, aigua al terrat; llebeig aigua veig aigua no veig, aigua de gener omple botes i graner...]. Avui en dia la cosa ha canviat i el pescador i el pagès sovint tenen com a única referència la previsió del temps meteorològic que un físic ens mostra per la televisió havent oblidat aquesta saviesa que ens ofereix la tradició.

Aquí és on hi ha el quid de tot plegat. La societat occidental que nosaltres coneixem està mudant i la ciència moderna és el denominador comú que ens iguala davant d'altres societats minoritzades i atacades pel creixement i l'expansió de la cultura occidental. L'estudi que hem fet en l'àmbit científic des de l'antiga Grècia ençà és un aspecte cultural. Així és com a Occident l'ús que es fa de la ciència com a clau cap a un progrés comú és l'anada sense retorn a un món simple i uniformat. Tots els aspectes culturals que han caracteritzat els diferents pobles es veuen substituïts per aquest progrés. Les músiques i cançons pròpies de cada àmbit cultural han quedat arraconades pel rock, el pop, el metal i els seus derivats i es deixen sentir igual als EUA com a Europa sencera. La saviesa de la paremiologia ha quedat com una branca morta de la filologia a favor de la introducció d'aparells sofisticats que calculen quin temps farà demà a partir d'equacions i variables i el refrany ara és una simple anècdota prescindible davant de la precisió científica d'uns pocs. Tot això repercuteix en un empobriment constant de la llengua, de qualsevol llengua que, també pot veure's molt fàcilment amenaçada per l'avanç de les llengües nacionals i la força de la llengua internacional del moment: l'anglès. Fent que llengües com l'alemany, el finès, el neerlandès o el català quedin un nivell o dos per sota de l'anglès entès com la llengua de la comunicació i de la ciència: la llengua del progrés.

No intent negar la importància i necessitat de la investigació científica. Però no hem d'oblidar que el mètode científic és una eina de treball per entendre millor el món de forma empírica i avançar en el benestar de les persones. Quan la ciència és vista com una veritat absoluta inqüestionable és quan arribam al nou fanatisme dels segles XX i XXI on la Ciència passa a ser la religió majoritària de la nostra societat i els científics són els seus pastors. Davant d'aquest panorama qualsevol opció paral·lela al camí de la ciència és una opció caduca.

Fàcilment es podria derivar aquest al mal que fa el mal ús del progrés de la ciència i la tecnologia en les relacions humanes. Però per no estendre's massa, que cadascú reflexioni pel seu compte amb les conseqüències dels mòbils i xarxes socials com messenger o facebook en la comunicació entre les persones, realment estam evolucionant o cada vegada anam a una societat més pobra culturalment i socialment? L'altre dia hi havia una revista que feia una entrevista al primer home que havia donat a llum tres nadons. Tan mal de fer és anar a per una ciència responsable pel bé de la societat?

Però te'n vas anar.

2011-08-19T15:57:00.000+02:00

Hi havia vaga. Volies veure ca teva i aquell dia vaig saber el que dol i nafra la soledat. Una de nova. No podia ni menjar. Tenia un nus de tristesa fermat al coll i et vaig escriure poemes, molts, sincers, desesperats...

Ara que tu no hi ets i ve la nit,

i ve la fosca com un cavall cec...

Tot m'ofegava i m'oprimia el cor. Nastxenco i jo ens vam perdre pels carrers més bruts i pobres de la ciutat que encenia els seus llumets i ens angoixava amb els seus renous plens de pressa, nosa i cansament. Vam descobrir una plaça amb una font. Ens saltàrem un senyal de direcció prohibida i aquell gàurdia em renyava, però me'n vaig sortir posant cara de bon al·lot i parlant en francès. Tu eres enfora. Assegut a un banc (pensava en el poema Puedo escribir los versos más tristes esta noche, de Neruda), l'enyorança em consumia i Nastxenco i jo ens contemplàvem derrotats, perduts, marcits...

Amb pocs diners i moltes ganes de perdre la noció del món, aquell bar em va acollir, taules de marbre, vasos de vi i cinc pessetes, en una quietud trencada per la remor del carrer i una ràdio antiga on daven notícies esportives. El primer vas de vi em va deixar el paladar tallat, sec, raspós. El segon, que tenia gust de verí, hi havia busques d'un color rogenc i jo ja hi veia el teu rostre absent. T'enyorava. Vaig demanar un torcaboques de paper i vaig demanar un llapis i una cervesa. El poema no em sortia.

Cor de pàgina esbrellada. Ponç Pons

I ja en duim dos des d'aquell dia!

2011-08-19T14:46:00.002+02:00

Sí, dibuixar-te, a còpia

de versos; que els intents

constants vagin, inhàbils,

figurant el relleu

de bellesa; emmotllar-te

de poesia, més

precisa cada volta,

i, com l'aire en la pell,

que arribi al dolç contacte

de tu el meu pensament.

Que el vers prengui la forma

teva, com l'amor meu,

i que hi restis impresa,

ja eterna i diferent.

No pura estàtua, freda

com un marbre quiet:

càlida com la vida,

oferta al goig, al bes,

com l'amor t'afaiçona,

com et veig, com no ets,

com ets, sí, última imatge

del meu somni ascendent.

M.Villangómez

D'amor

Un parell de paraules i no més (III)

2011-08-18T21:00:00.073+02:00

mot formenterer: empossiblar
altres formes: perdre, extraviar

Alguna menció al mot: Empossiblar és un verb transitiu típic d'Eivissa i de Formentera. Per ara mai he tingut constància que es faci servir Pitiüses enllà. És una paraula que està en retrocés davant del verb més comú: perdre.

Mot formenterer: servar

Altres formes: pensar, raonar

Alguna menció al mot: És una paraula curiosa ja que a la resta del domini lingüístic vol dir: (1)guardar alguna cosa preuada, (2)subjectar fort alguna cosa perquè no se'n vagi i també s'usa com a (3)sinònim de conservar. I en el món de la mar, (4)un timó que funciona és un timó que serva. Ara bé, a les Pitiüses som especials i aquí el que funciona i porta la gent a bon port és la raó. Així que podem entendre la raó com el timó del pensament i porta a les persones a bon port (si serven). És per això que servar es fa servir com a sinònim de pensar i se diu que una persona serva o no serva depenent de si la persona pensa o no pensa a l'hora d'anar pel món.

És per això que vull acabar dient que a vegades, qui serva massa acaba que ha empossiblat el passatge pel tren de la vida.

RIP Posidònia

2011-08-14T16:48:00.002+02:00

RIP Posidònia és una iniciativa popular del poble de Formentera que ha decidit concentrar-se demà dilluns a les 13:00h a la plaça de Sant Francesc davant de l'ajuntament en contra de l'ancoratge/fondeig incontrolat damunt de les praderies de posidònia que envolten l'illa i que es repeteix any sí any també. El mal que fa aquesta manca de control ha saltat a la premsa i ha arribat a la consciència de molts d'illencs. És per això que demà a la concentració es demanaran responsabilitats i unitat a tots els polítics per poder dur això a bon port.

D'aquesta manera és com s'activa de forma urgent la Rescat Immediat Posidònia de Formentera.

RIP Posidònia Formentera

"I si sa nostra posidònia

no la podem protegir

construirem rotondes

per poder-la fer lluir"

Bocí del pregó de les festes de Santa Maria d'enguany

El problema de la posidònia ha arribat a TV3.

2011-08-11T13:14:00.001+02:00

Des d'avui a tv3 a la carta és possible veure-hi la notícia que tan està sentint-se aquests dies arreu de Formentera. La posidònia està desapareixent del litoral formenterer i els ancoratges incontrolats són els culpables principals. Després del toc d'alerta dels científics, el Consell Insular ha començat a denunciar que hi ha que controlar més les embarcacions que fondegen il·legalment damunt dels boscos de posidònia que hi ha dins del Parc Natural de ses Salines. En els darrers anys ha desaparegut entre un trenta i un quaranta per cent d'aquest bé submarí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1999.

Posidònia en perill d'extinció.

2011-08-10T15:38:00.001+02:00

Molts de vosaltres haureu sentit a parlar de la posidònia. A Formentera la solem anomenar pel simple nom d'alga. Però no hem de deixar-nos enganyar pel nom, la posidònia no és cap alga, és una planta subaquàtica superior i té arrels, tija, fulles, flors i fruits. La posidònia absorbeix cada any mig milió de tones de CO2 en tot el Mediterrani i cada hectàrea de posidònia absorbeix el mateix CO2 que cinc hectàrees amazòniques. I al mateix temps, és l'ecosistema predominant en aquest racó del món sent llar d'incomptables espècies d'animals marins.

Al voltant de l'illa de Formentera hi ha prop de tres quartes parts de tota la posidònia del Mediterrani. Entre aquestes praderes hi ha l'organisme viu més gran i més antic del món, és una sola planta de posidònia que amb aproximadament uns cent mil anys de vida ha arribat a tenir una longitud de vuit quilòmetres. Cal recordar que el creixement d'aquesta planta és molt lent, cada any creix només un centímetre.

Aquesta jungla subaquàtica corre perill. Cada estiu milers d'embarcacions fondegen de forma descontrolada a la costa de Formentera deixant anar les àncores dels iots i acaben desnegrant la posidònia del fons marí. Els darrers estudis que s'han fet respecte això marquen la situació de Formentera com crítica. La majoria d'ancoratges són dins de la reserva marina del Parc Natural de ses Salines i si no s'hi posa remei és possible que la posidònia de Formentera quedi reduïda a un record del passat. Fa un parell d'anys s'invertiren milions d'euros amb la col·locació de boies ecològiques per evitar la degradació del fons marí i aconseguir un ancoratge regulat i sostenible. Ara ja no queda res d'aquestes boies, la falta de manteniment i de renovació ha fet que després de les tempestes no quedi res d'aquests ancoratges.

[Les imatges que pos a continuació i el vídeo que hi ha penjat més amunt han set extrets de l'edició digital del Diario de Ibiza d'avui. Són el testimoni de l'ancoratge d'un iot que en unes hores ha destruït una hectàrea de posidònia.]

A jo no m'agrada que això passi, si a vosaltres tampoc us agrada votau No m'ha agradat.

El magraner

2011-07-30T22:56:00.001+02:00

Generós s'acomiada de l'estiu

i tenyeix de roig el gairebé extint

fullam que el cobreix. I el seu fruit, eixint

de la ramera amb un posat altiu,

amb el primer tacte d'un cel que plora

la pell s'humiteja amb l'aigua esperada,

quedant la dolçor, oberta i badada.

I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,

atrets pel seu color, les mans dels joves,

amb els dits rodejant-ne les escloves,

voregen delicadament el fruit

esberlant-lo suaument pel punt badat.

I els llavis, en tastar el gust vedat

del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.

Ahir de matí em telefonaren per dir-me que m'havien proposat per participar amb la XIV entrega del llibre Solstici d'Estiu. Participar amb això vol dir presentar una desena de poemes aproximadament per a que siguin publicats en el llibre i enregistrats en un cd que l'acompanya. A banda d'això, participar-hi vol dir passar per totes les Illes, per València i per Barcelona publicitant-lo amb els altres poetes del llibre (ho dic com si jo fos poeta, ai!) en recitals que es van fent per les ciutats natals dels diversos poetes. Això succeirà al llarg del mes de setembre, normalment se feia a l'agost, però de sentir dir hi ha hagut alguns problemes que han obligat a aplaçar el certamen a setembre. "El magraner" serà un dels poemes que apareixeran publicats en aquest volum de la col·lecció Solstici d'Estiu.

Així que bé, a anar de gira s'ha dit!

Can Bum - Classes de sa nostra llengo

2011-07-28T14:56:00.001+02:00

El dia del Carme i l'Esperit Sant.

2011-07-20T12:07:00.001+02:00

Fa cosa de deu dies Formentera s'engalanà de cara a la mar per celebrar el Carme. Així va ser com un any més els pesquers de La Savina, amb banderetes que anaven de proa a popa, s'encaminaren cap a la mar plens de gent i autoritats (civils i religioses). Els seguia una comitiva de devora un centenar de petites embarcacions que, amb esperit festiu, passaren desfilant per devora el pesquer on es trobava la mare de Déu amb mossènyer per ser beneïdes. Jo no hi vaig ser perquè en el moment en que pujaven la mare de Déu arribava d'Eivissa amb na Laia que acabava d'arribar des del Principat. Amb l'arribada a Formentera se'ns obrien gairebé dues setmanes de vacances.

El San Francisco, el llaüt amb el qual presenciàrem el miracle.

El dia següent es va repetir la processó marinera, però aquest cop a Es Pujols. En comptes d'anar amb grans vaixells de pesca de bou, la mare de Déu va ser embarcada dins d'un llaüt de vela llatina, el San Francisco, on hi embarcàrem na Laia i jo junt amb altra gent, les monges i mossènyer. Realment degué ser una processó santa ja que quan ja havíem deixat enrere el poble des Pujols i passàrem arran d'una llanxa d'estrangers ens va sortir un home ensenyant l'Esperit Sant acompanyat de dues campanetes. El pobre home devia haver estat prenent el Sol ignorant que s'acostava una barqueta plena de monges que el veurien així com sa mare el portà al món. El fet de veure'ns enmig d'aquella escena digna de qualsevol còmic de Mortadelo i Filemón amb el turista amagant-se, després d'uns instants de sorpresa absoluta, i amb les monges i el capellà que provaven de mantenir les formes (així com podien) després d'haver presenciat aquell miracle amb frases i expressions com: Uuuh!; mare de Déu! Lo que hi ha que vore!; Ja tenim anècdota i algun que altre Oooooh!

Diria que, de moment, ha set la processó que més he gaudit de totes. Si anar amb llaüt per Formentera no té preu; anar-hi amb na Laia, que era la primera vegada que pujava a una embarcació tradicional, i volta pujar-hi els dos, acabar trobant-nos davant del miracle de la Santíssima Trinitat amb el cuorum que dúiem, això, això sí que no té preu. Tot plegat, però, va ser una travessia màgica plena de blaus, d'un Sol radiant, d'un llaüt preciós, música i molt bon humor.

La mort de Barrabàs

2011-07-11T14:47:00.001+02:00

Sovint ens toca fer coses que desitjaríem no haver-les de fer. Dins d'aquesta llista de coses hi tinc les visites al dentista, només de pensar-hi qued del tot escarruixit i amb la pell de gallina. Avui ha set un d'aquests dies i he hagut de fer-li una visita. Tenia un queixal que em molestava una mica i fart d'ell, l'anomenava Barrabàs, he anat a que l'empastassin. Ara ja puc dir que Barrabàs ha mort.

El cas és que he arribat a Sant Francesc una mica prompte, i com que a cas dentista no han canviat cap revista des de fa cent o dos-cents anys, he entrat a can Toni Xica, la llibreria que hi ha enfront. He fullejat i comparat un parell de revistes per veure quina m'enduia. Però ca! cap m'ha fet el pes i al final les he tornades al seu lloc i he anat a la prestatgeria dels llibres. Feia molt de temps que no en comprava cap i tota excusa és bona per fer una mica de biblioteca a casa. He comprat Cuentos para pensar, d'en Jorge Bucay i m'he dirigit a la sala d'espera del dentista a esperar que em matassin en Barrabàs. El temps passava, a la consulta anaven amb retràs i a mesura com anava avançant en la lectura anava pensant de forma més convençuda: "Déu meu quina porqueria de llibre! Això no val ni per tacs d'escopeta!" Espantós era el mal d'ulls que em feia llegir un autor tan sapastre. Quant de mal ha fet en Paulo Coelho a la literatura posant de moda aquesta literatura profunda i filosòfica per fer pensar que mal feta no serveix ni per cremar. No sí, la culpa ha set meua per caure en el parany de pensar: a mira, un llibre de contes, això serà bastant senzill i ràpid de llegir i si a més són per pensar encara n'aprendré alguna cosa.

Sí, de cosa sí que n'he après. He après a tornar un llibre a una llibreria (amb mig llavi encara adormit per l'anestèsia) i a canviar-lo per literatura de veritat. És per això que quan he sortit per segona vegada de la llibreria ho he fet amb Bearn de Llorenç Villalonga, considerada una de les majors obres de la literatura catalana de la segona meitat del s.XX; i la trilogia de Primo Levi amb Si això és un home baix del braç i ben content per la meua decisió. Començaré amb Bearn, és un llibre perfecte per comentar, tant per la seua trama carregada de pinzellades psicològiques com pel que portà al seu autor, que per cert, era mallorquí, a escriure'l com el va escriure. Hi tinc molt bones expectatives.

Desig de Terra

2011-07-03T22:30:00.003+02:00

La fondària del pou em recorda, ineludiblement,

que la terra que trepitgem se'ns esmuny als peus.

Una illa sense rumb com un vaixell a la deriva.

Un camp espigat, hissat, com rems que s'enlairen.

Vicent Penya mmmmmmmmmmmm

Amb aquest mateix poema vaig encetar una memòria en aquest bloc [enllaç] ara fa un any. Explicava com vaig trobar aquest poemari. Ho he llegit una mica per damunt i he de dir que no m'ha agradat mica com vaig escriure-ho, tot ple de anís, cantís i trobís i més formes de pretèrit perfet simple per totes bandes, que pedant!

Ara mateix el pensament interior em diu que no hauria pensat mai que un llibret que vaig agafar a l'atzar, atret per la seua portada, amb aquest poema aquí penjat vestint-la i res més em servís per escriure, amb aquesta, ja dues vegades.

No fa gaire l'he redescobert ja que l'havia empossiblat* completament: no era a la prestatgeria i tampoc recordava tenir-lo, estava perdut perdut. En ser que l'he retrobat i he rellegit el poema de la tapa he quedat meravellat «la terra que trepitgem se'ns esmuny als peus» o «Una illa sense rumb com un vaixell a la deriva» han set dos versos que m'han transportat a una Formentera com la d'ara, plena d'italians i estrangers que poc a poc van fent-se amb els negocis i finques de l'illa; a una Formentera que a mesura com van passant els anys els seus orígens es llegeixen amb més dificultat, com si cada any que passa esborràs més la identitat dels formenterers que han girat l'esquena als seus costums, tradicions, llegendes, llengua...

Enc que clar, aquest no és ni de bon tros l'autèntic significat del poema! Per això anava, en un primer instant, a deixar el poema penjat al bloc i prou, que quedàs aquí i cada un el llegís, sense més importància que la que té. Però hauria quedat massa pobre i com que no tot és blanc ni negre i no vull que ningú se n'endugui una mala impressió de Formentera «la fondària del pou» em recorda a ca meua amb una vista de postal: l'enramada coberta de teula i subjecta sobre quatre columnes blanques que reposen dalt d'una paret que tanca el pati davant del porxo, amb els seus reixats i portes blaves. Al davant, banda fora el seu tancat, hi ha el pou de casa, que baixa fins tocar la mar. I una mica més avall de casa hi ha el camp, amb la vinya, l'hort, algun ametller, morers i un camp que fins ahir era «un camp espigat», ple de civada daurada que dansava al ritme que marcava el vent.

*empossiblar: extraviar, perdre

Un parell de paraules i no més (II)

2011-07-02T12:23:00.010+02:00

nom formenterer: grimaldo
Altres noms: grimalt, llamàntol, gromant

Alguna menció al mot: L'origen del mot és obscur i poc clar. Així com el bogavante castellà és clar (boga avante), en català, com amb altres llengües romàniques, encara no s'ha aclarit. Grimaldo o grimalt és com s'anomena l'animal de la imatge a Mallorca i les Pitiüses, gromant és a Menorca i en el català peninsular la forma més estesa és llamàntol. No hi ha que confondre'l amb la llagosta ja que el grimaldo és més fosc i té les pinces més grosses i robustes. És una bestieta molt preuada per fer un bon arròs caldós. Grimaldo la vaig aprendre no fa gaire, me la va dir un amic que està bastant avesat a la mar i al seu llenguatge. Gràcies.

nom formenterer: fonyar, calcigar [kulsi'ɣa], poltronyar
Altres noms: trepitjar, xafar

Alguna menció al mot: Fonyar s'usava principalment per anomenar l'acció de trepitjar el raïm per fer-ne vi i s'ha estès convertint-se en la forma general per dir trepitjar a Formentera, arraconant els mots calcigar i poltronyar. Calcigar és una paraula molt estesa arreu del domini lingüístic a excepció de Barcelona i rodalies. Fixau-vos amb la similitud amb paraules com calçar, calçons o calcetí, tots ells tenen el radical /kals/ en comú. I ja per acabar, poltronyar és una paraula cent per cent nostra: només es fa servir a Formentera i a Eivissa.

Així que anau alerta, no deixeu que ningú us poltronyi i en poder, menjau-vos un bon arrosset amb grimaldo, que fa bo!

Un parell de paraules i no més (I) - maig 2011

Herba de Santa Ponça

2011-06-27T10:45:00.003+02:00

Aquest cap de setmana passat ha fet una setmana que vaig arribar a Formentera, a casa. Cuidava fer una setmana ben bona, també, que no actualitzava ni entrava aquí. Pareix que quan sóc a casa tinc menys necessitat d'escriure, almenys al bloc. Així i tot, tot i que em pens prendre l'estiu amb tota la tranquil·litat del món intentaré seguir deixant alguna petjada meua aquí, no assegur res! Ara ha arribat el bon temps i fins i tot les sargantanes més blocaires [la més blocaire és na Sargantana] necessiten sortir fora, estirar-se i deixar que el sol faci la resta mentre llegeixen qualsevol cosa, escolten música o no fan res profitós. També afegir que al llarg de l'estiu faig feina i el temps sempre és més escàs.

Prou explicacions! Ara expliquem alguna cosa.

Ahir la Mola es despertava d'una Flower power salvatge. Era diumenge i a la plaça, que hores abans havia estat caramulla de disfressats de pelut de tota classe ballant al ritme dels anys dels nostres pares, començaven a arribar-hi els habitants del poble, de mitjana edat, que es disposaven a anar a missa. Era diumenge del Corpus i sí, eren de mitjana edat per amunt perquè de més joves a missa no n'hi van gaires. Només hi havia sis joves: 4 boixos que anaven vestits de primera comunió i els dos sonadors (en Joan d'en Iai de castanyoler i jo de sonador). No escriuria aquestes línies si no fos per alabar un fet que em cridà molt l'atenció: la decoració de l'església.

Era una decoració senzilla i tradicional, la de tota la vida. Per enterra hi escamparen tanyets secs d'herba de Santa Ponça que anaven des de l'altar a un parell de metres enfora de l'església. Per qui no ho sàpiga és una herba que fa molt bona olor i diuen que va bé pel mal d'estómac i per especiar menjars. La porta de l'església estava tota vorejada amb un arc fet amb dues fulles de palmera lligades i guarnides amb flors de buguenvíl·lea. Era senzill i elegant: era una decoració perfecta. Una volta tocat el darrer toc de campana per mà d'algun obrer, entràrem el castanyoler i jo sonant fins l'altar i començà a dir-se la missa. Durant l'acte, especialment les dones, anaven agafant tanyets d'herba de Santa Ponça, l'oloraven i se la guardaven mig d'amagat. I una vegada la gent ja va haver combregat començà la professó amb les al·lotetes que havien fet la comunió davant de mossènyer obrint camí tirant pètals d'un cistellonet i nosaltres darrere, sonant i xerrant. He de dir que la professó de la Mola és la millor de tota Formentera. I això és per una raó molt senzilla: és la més curta i ràpida que de tota l'illa, és donar la volta a un tanconet que hi ha davant l'església i s'ha acabat.

Salut!

Ses cabres des Vedrà

2011-06-19T14:51:00.000+02:00

Diario de Ibiza 19 de juny del 2011

La immortal

2011-06-14T02:59:00.004+02:00

Més d'un se'n riurà de jo quan llegesqui aquesta entrada i vegi que no hi ha gaire més que un sonet preciós de Carner. Es diu 'La Immortal' i és un cant a la perennitat de la il·lusió que habita dins de les persones fins i tot quan aquestes creuen que haver-la perduda.

'La Immortal' ens presenta un diàleg entre en un jove que ha perdut la il·lusió (per la vida, per estimar, per creure) i demana a la fetillera on va la il·lusió quan es perd i si quan aquesta parteix, mor. La fetillera, coneixedora de les inquietuds humanes, l'observa i li respon que la il·lusió mai mor i li recrimina que l'hagi deixat allunyar del seu cor. Aquí la fetillera prossegueix i adverteix a l'home que ha de recuperar la il·lusió i així pugui seguir vivint lluny de tot turment.

LA IMMORTAL

-Digue'm, oh dolça fetillera amiga,

aon se'n va la il·lusió que mor:

si un clot de terra durament l'abriga

o el flam aeri de la posta d'or.

-Ella morir, que no coneix fadiga!

Si tu crudel l'has allunyat del cor,

entra al misteri d'una cova antiga

on de les dees amagà el tresor.

Allí de nou s'arrea, per ventura:

muda els fermalls, la dolça lligadura,

roses novelles li ofereix l'atzar,

i torna, torna en la blavura immensa,

perquè semblant-te rara coneixença

l'amis de nou i puguis viure encar.

Hi ha que dir que a hores d'ara si mir una mica endarrere no puc evitar sentir-me identificat amb aqueixes línies. Fins fa no res el meu dia a dia tenia una fita que s'acostava imparable: els exàmens. S'atracaven a un jo que poc a poc sortia d'una d'una ratxa de desengany cap a la filologia i Barcelona. A això se li sumaven unes setmanes en les que m'havia enyorat més del que podia permetre'm de ca meua, de Formentera i de la mar. Les hores més productives del dia les gastava en observar una Eixample i una ciutat massa grans i una carrera que començava a veure buida i sense sentit. Mentiria si digués que no he pensat, en més d'una ocasió, en tornar a casa i tirar la tovallola, tot i que per sort aquests moments han set escassos i fugaços. Només el fet de pensar que això seria acceptar la meua derrota i renegar de l'aventura barcelonina feia que em mantingués ferm i seguís endavant. Així i tot em veia caminant sense rumb: amb els peus anant Déu sap on i el cap albirant cap al sud del meu petit arxipèlag.

Aquells exàmens que a mesura que s'atracaven anaven semblant-me més colossals i mals de superar acabaren arribant. Provar de superar-los (i aconseguir-ho) era la clau perquè la il·lusió cap a la carrera tornàs i, amb ella, tornar a veure la grandiositat de Barcelona. No podia permetre'm el luxe d'aplegar-me més.

Ara els exàmens ja han passat, dissabte arribaré a Formentera i ahir dilluns vaig acabar de dur un parell de trastos que em quedaven al pis/residència de l'Eixample on he viscut enguany al nou pis (i definitiu: és casi perfecte) d'Horta on m'instal·laré a partir de setembre. Des d'allà s'hi respira olor a bosc, a terra humida i s'hi senten pardalins d'arreu de Collserola cantar i, pujant al parc que tindré al costat, el Parc de la Peira, puc veure-hi la mar. He trobat el meu racó en aquesta gran ciutat gràcies a les nits del CAT, la colleta filològica i els caps de setmana, que m'han permès desconnectar del món sencer amb na Laia. La il·lusió ha retornat i em veig amb ànims d'arribar al final amb tot el que s'ha començat i fer encara molt més, igual que a 'La Immortal' de Carner.

muda els fermalls, la dolça lligadura,

roses novelles li ofereix l'atzar,

i torna, torna en la blavura immensa,

perquè semblant-te rara coneixença

l'amis de nou i puguis viure encar.

Brick a drac, una pinzellada musical enllà del Pirineu.

2011-06-14T00:34:00.002+02:00

Buscar más canciones de BRICK A DRAC en Myspace Music

I amb un adéu molt bones exàmens, hola que tal temps lliure va ser com ara fa cosa d'uns dies, i seguint amb aquesta petita ratxa musical al bloc, vaig descobrir Brick a drac. A molt pocs dels que normalment em seguiu vos sonarà aquest grup i és normal: no és de les Illes, ni d'Espanya tampoc. És un grup llenguadocià d'Albi, una ciutat no gaire lluny de Tolosa i famosa pel seu casc històric i la seua catedral ja que formen part del Patrimoni històric de la UNESCO. Brick a drac és una formació jove que mescla la vitalitat de la música celta i el folk amb el rock. L'any passat varen treure el seu primer disc intitulat L'escapada salvatja. Trobar aquest disc a Barcelona és una tasca bastant complicada, per no dir que es tracta d'una vertadera odissea.

Nou triomf des rock eivissenc: Quin delibat!

2011-06-07T13:17:00.004+02:00

delibat
m. [LC] Successió de moviments agitats. Els nens estaven tots suats, després de tant de delibat.

Quin delibat! és el nou grup revelació del moment. Aquest grup, format al 2010 i amb un aire una mica indie, s'ha ajuntat per seguir renovant el que ja es coneix per rock eivissenc. Ara bé, aquests músics duen tocant junts des del 2006 amb Rock garage. Hi ha que dir que amb tota la moguda de Ressonadors, Projecte mut, Pota lait, 4 de copes, i algun altre grup que per manca de professionalitat m'estigui deixant, el pop rock a les Pitiüses no hi ha qui l'aturi.

Just ahir va sortir a la venda el seu primer disc Quin delibat! És possible comprar-lo a través de la seua pàgina web i col·laborar, d'aquesta manera, amb el foment de la cultura pròpia i amb les iniciatives de joves músics que a poc a poc van creant una ·II· època daurada a les Pitiüses. També és possible escoltar-los i tol·lar-los una mica a través del seu myspace/quindelibat i des de la seua pàgina web.

Amb en Jordi Cardona de cantant, en Luis Escriche i en Joan Torres Ripoll de guitarristes, en Jaume Alberti al baix i en Joan Torres Cejudo a la bateria, aquest estiu fer delibat és cosa assegurada!

Entrevista del Diario de Ibiza als integrants del grup.

Balears independent! Visqui Ferran VII!

2011-06-06T19:47:00.002+02:00

Molts de vosaltres us preguntareu què hi fa aquí penjada aquesta moneda. Idò bé, us explicaré que fa cosa d'uns dies vaig comprar-la per ebay i aquesta tarda ha vingut el venedor a casa (resulta ser que viu a l'escala del costat d'on visc) i ha entregat un sobre amb aquesta moneda al porter de l'edifici.

El cas és que no és una moneda qualsevol. És de l'any 1812 i en aquest moment Espanya es trobava en plena guerra contra la França napoleònica i alguns liberals atrinxerats a Cadis redactaren la primera Constitució espanyola, però ara, això, no ens importa, ja ens cansaran a prou l'any que ve amb el bicentenari de la constitució de Cadis, paciència! El que és important és que si Catalunya no hagués caigut davant dels francesos annexant-se a l'imperi francès el 1809, mai de la vida hauríem tingut un document gràfic forjat amb foc per Ferran VII, el darrer rei absolutista, que tractàs les Illes Balears com un regne independent de l'espanyol. I és que al revers s'hi pot llegir amb tota la claredat del món: Hisp[aniarum] et Balearium Rex. Totes les monedes segellades des de l'arribada dels Borbons només feien menció al Regne d'Espanya (Hispaniarum Rex), mai de la vida es parlava de qualsevol altre territori com a regne, excepte les Illes Balears en aquesta moneda. Moment històric senyors, moment històric.

El cas, però, és que aquesta moneda de 12 diners[12 diners=1 sou], i d'altres de plata (de 30 sous) es varen forjar a Mallorca tement que Barcelona caigués davant dels francesos en qualsevol moment. Aquestes monedes tenien curs a les Illes Balears. D'aquesta manera, durant uns anys tinguérem un petit país improvisat amb moneda pròpia i amb categoria de Regne donada pel mateixíssim Ferran VII, encara que aqueixa categoria no va ser més que un error d'imprecisió semàntica a l'hora d'encunyar les monedes i en la realitat érem una regió més que es va veure en guerra contra els francesos. A Formentera hi hagué una gran batalla a la platja de Migjorn, quan els milicians formenterers, arrecerats a la torre des Pi des Català, feren retrocedir el desembarcament d'un bergantí napoleònic a base de pólvora i de ferro.

Nota per a que no se m'enfadin els historiadors: (1) Amb la caiguda de Barcelona el 1808 la casa de la moneda de Barcelona es traslladà primer a Reus i, finalment a Mallorca. Des de Mallorca s'encunyaren fins i tot monedes d'or que circularen per tota Espanya. (2) Ferran VII resultà ser un rei una mica cabronàs.

A prendre pes cul, es català!

2011-06-01T21:43:00.003+02:00

No sóc gaire aficionat a escriure sobre temes de política en aquest bloc. El problema, però, és que tampoc sóc aficionat a que es polititzin temes que haurien de quedar molt i molt lluny de la política: la llengua no ha de ser cap arma política, ja que simplement és un tret identitari i cultural, polititzar la llengua és com polititzar el ball pagès o el ball de bot. Les Illes Balears som una autonomia bastant nova i casi no té visió de Comunitat però així i tot el que sí que hem set sempre, almenys fins ara, és una comunitat autònoma bilingüitzada petita, de només un milió d'habitants, sense problemes ni conflictes profunds.

El 1983 s'aprovà el primer Estatut d'autonomia de les Illes Balears, que s'ha renovat el passat 2007, i el 1986 s'aprovà la llei de Normalització Lingüística que, entre altres coses, garantia que el català fos llengua vehicular en l'ensenyament, prioritzant la modalitat balear, i era garantia que en els centres educatius el català, llengua pròpia de les Illes Balears i cooficial junt amb el castellà, hi fos present com a mínim en el 50% de les assignatures. A partir d'aquí alguns centres educatius fan més o menys assignatures en català o en castellà però sempre respectant aquest 50% de la llengua pròpia i minoritzada.

Així i tot l'ensenyament a les Illes té un problema molt greu: el fracàs escolar. Les Illes Balears som l'autonomia capdavantera en fracàs escolar de tot l'Estat. Un 40,8% dels joves entre 18 i 24 anys no acaben els estudis de secundària. Aquest fracàs escolar sorgeix, paradoxalment, d'un triomf econòmic. La facilitat que tenen els joves de les Illes en trobar feina a partir dels 14-16 anys en el sector serveis fa que molts adolescents deixin els estudis engolosits pels diners fàcils. Molta d'aquesta gent després no comença cap cicle de Formació Professional limitant-se, després, les sortides professionals de les que disposen.

Tot això del que s'està sentint des de fa un parell de mesos da canviar el sistema educatiu abolint la llei de Normalització lingüística no és més que una cortina de fum per despistar la població illenca dels veritables problemes que pateixen les Illes en quant a educació. S'ha dit que amb un sistema trilingüe a les escoles ens pareixerem més a la resta de països europeus i que amb un major nivell d'anglès el fracàs escolar minvarà. Jo, a això no m'ho crec, mica, i a més a més em fa molta de por.

Tinc por que amb un sistema educatiu on coexisteixin el català el castellà i l'anglès, el principal problema que té l'ensenyament en comptes d'arreglar-se, creixi de forma exponencial. Amb l'entrada de l'anglès com a llengua vehicular a les aules, junt amb el català i el castellà, les dos llengües cooficials de Balears queden reduïdes en un escàs 66% de l'ensenyament [si de mitja, cada curs són unes 10 assignatures, en 6 assignatures que serien 3 en català i 3 en castellà i les altres, en anglès]. I del que s'ha de fer per assolir aquest objectiu preferesc ni parlar-ne, em referesc a l'abolició de la llei de Normalització de 1986, aprovada per l'expresident del PP Gabriel Cañellas i 2/3 del parlament Balear d'aquell moment.

Actualment, llevat que un tenga lleganyes o cervell de ratolí, es veu perfectament que quan un alumne acaba l'institut (si és que no l'ha deixat abans) surt amb un total coneixement tant del castellà com del català essent capaç d'usar les dos llengües per igual. Això és gràcies a l'ensenyament que s'ha portat a terme els darrers 25 anys. En una Comunitat autònoma on prop de la meitat de la població és castellanoparlant. A no ser d'aquest sistema educatiu que hem tingut fins ara, i que gràcies a Déu encara no han tocat, aquesta meitat de la població no coneixeria les dues llengües. Es diu que el castellà està perseguit però cap castellanoparlant té el problema de no ser entès, i haver-se de passar al català, quan parla amb algú altre. Tampoc té problemes per trobar premsa, canals de televisió o música en castellà. Viure en català és, a dia d'avui, impossible a les Illes Balears i amb la introducció d'un sistema educatiu nou que fomenti la desconeixença de la llengua pròpia i que fomenti el fracàs escolar no arreglam res.

Enllaços interessants:
efectes de la llei de trilingüisme a Galícia, on ja du uns anys aplicant-se.
El fracaso escolar se ha magnificado, nace el trabajo fácil - Bartomeu Llinàs
Baleares lidera el fracaso escolar de jóvenes entre 18 y 24 años - Diario de Ibiza

El PP balear aposta pel nou model educatiu impulsat per Camps - DBalears
llei de Normalització lingüística de les Illes Balears (1986)

la educación multicultural y el concepto de cultura - Revista iberoamericana de educación
el català des de la caverneta (mediàtica) - Marcel Fité
declaracions sobre l'educació de l'actual president de les Illes Balears

Un parell de paraules i no més (I)

2011-05-31T18:13:00.004+02:00

Nom formenterer: Xoroiana

Altres noms: papaorelles, tallacames, tisoretes

Origen del mot: Xoroiana ve del verb xoroiar 'tallar les orelles', per la creença que aquest

insecte es fica dins les orelles o que amb les pinces que té a la coa pot tallar les orelles.

Nom formenterer: Al·lero, crida, gatzara

Altres noms: cridòria, xivarri, galera

Origen dels mots: Al·lero és dialectal, no he trobat enlloc que digui d'on ve però pens que la paraula castellana jaleo té molta cosa en comú amb al·lero. Gatzara ve de l'àrab gazara 'xerradissa'.

Explicacions tretes del [DCVB]

Pomplamoose

2011-05-28T00:39:00.002+02:00

Fa dos o tres dies en Néstor, un company de pis i amic, m'ensenyà un dels molts vídeos que Pomplamoose, un grup indie nordamericà, té penjats a la xarxa. Des d'aquell dia que no puc deixar d'escoltar-los. Ignor si és per la frescor de la seua música, si és per les melodies desenfadades que tenen les cançons que decideixen versionar -han versionat a Beyoncé, Lady Gaga, la mítica cançó de Mrs. Robinson, etc.- o si serà la cara angelical de na Nataly Dawn, la cantant del grup. Si us he de ser franc crec que es tracta una mica de tot això mesclat amb aquelles pinzellades de frikisme simpàtic que desprenen els seus vídeos, cuidats fins a l'últim detall.

September

El que està clar és que ara que ve l'estiu l´única cosa amb la que pensam els universitaris, a part de cervesa fresca i passar l'infern dels exàmens, és en refrescar-nos a través de tots els sentits: i així com el tacte ens agraeix que facem el peix a la platja i el paladar ens engoloseix a prou com per voler begudes casi congelades a tothora, l'oïda em demana escoltar Pomplamoose perquè la calor quedi presa en els silencis que hi ha entre cançó i cançó.

Mrs. Robinson

Angry Birds

TATXAN TATXAN! I a continuació el breu comentari filològic: XAN XAN XAAAAN!!!

Pomplamoose: [Etimologia] mot que deriva de la paraula francesa pamplemousse. Aranja o pomelo, en català.

Garrotades a Plaça Catalunya.

2011-05-27T12:26:00.010+02:00

He sabut que Plaça Catalunya ha set desallotjada a base de garrot. Interior ha demanat als activistes que abandonassin la plaça i que, en tot cas hi tornassin a partir de diumenge, desmantellant l'acampada durant tot el cap de setmana, ja que volien netejar a fons el lloc i buidar-lo de qualsevol objecte perillós que pogués haver-hi (de cara a la possible celebració a Canaletes de dissabte). El resultat ha set mig centenar de ferits per mor de la càrrega policial que s'hi ha produït.

Just en ser que ha començat la neteja i en ser que els mossos i els urbans han encerclat la plaça estrenyent el cordó policial, desenes d'activistes han anat arribant a la plaça cridats, sobretot mitjançant les xarxes socials (res és més perillós que un activista amb blackberry) per tal d'evitar que la plaça fos buidada. Així ha set com més d'un centenar de persones s'han plantat als accessos a la plaça i han provat d'evitar que entrassin més camions de BCNeta per a buidar i fer neta la plaça.

Al meu entendre comprenc que s'intenti mantenir la plaça neta, tot i haver-hi l'acampada de la #catalanrevolution. La salubritat del lloc, amb dotze dies d'acampada com duen, es pot haver ben malmès. També entenc que Interior, amb un atac d'extrema prudència de cara al que pugui passar a la final de la Champions, vulgui evitar possibles disturbis buidant la plaça d'objectes perillosos. ~~(Els hauran deixat sols un ganivet i a la taula ben lligat)~~. Ara bé, una cosa és entendre això i l'altra és arribar a creure que l'única manera de lliurar la plaça de brutor i objectes perillosos fos amb una manada de mossos amollats amb escuts i porres. Ha set, aquest, el primer capítol violent que ha patit una concentració que s'ha declarat obertament pacífica.

Democràcia real ja! El lema d'una petita revolució.

2011-05-23T20:37:00.004+02:00

Des de fa uns quants dies la plaça Catalunya està del tot ocupada pels campistes que exigeixen una democràcia real ja. Les xiulades, cassoles picant i demés han estat a l'ordre del dia en aquesta pacífica concentració que ha fet rajar autèntics mars de tinta als diaris, revistes d'actualitat i telenotícies.

He de confessar que no l'he seguida gaire ni tampoc hi he participat, a excepció del divendres passat que vaig anar a veure la casserolada amb na Laia. Feia uns quants dies que els dos passàvem per plaça Catalunya per tal de veure com estava l'ambient i aquell dia ens hi returàrem una bona estona per contemplar-lo des de dins. És sorprenent veure com s'ha pogut mobilitzar tanta gent a tantes bandes i amb tant poc de temps per exigir coses tan fonamentals i bàsiques com que els polítics siguin honests i transparents per una vegada a la vida i, amb un crit al cel tan optimista o més, es demanava que el bipartidisme vermells-blaus que hi ha Espanya es truncàs mínimament a favor de terceres opcions que no tenen ni veu ni vot ni a les institucions ni als mitjans de comunicació.

Tot plegat ha set un aixecament simbòlic per part dels joves i no tant joves, una de les coses que més ens sorprengueren a na Laia i a jo va ser veure la quantitat de jubilats que hi havia fent quòrum, allà a la plaça, junt amb famílies senceres de pares amb els seus fills. Per la majoria de boixos que per allí corrien devia ser la seua primera concentració. El cas és que hi havia un interval d'edat molt més ampli del que s'ha dit, no només hi havia peluts i antisistema, hi havia més gent, molta més gent. Aquest succeït, pel que s'ha vist el passat 22 de maig, no ha aconseguit canviar el curs de les eleccions però sí que haurà animat a reflexionar sobre les pegues i meravelles del nostre sistema democràtic a més de dos i de tres.

Sa flaüta al CAT va endavant.

2011-05-10T01:56:00.003+02:00

Record que fa prop de mig any vaig treure la pols a la flaüta a Barcelona per primera vegada en ma vida. En poc menys d'una setmana vaig estrenar-me al CAT (Centre Artesanal Tradicionàrius) i a un ateneu de l'Eixample on hi havia una exposició sobre Formentera [enllaç].

Després de sonar al CAT vaig parlar amb en Xavi, un professor del Centre, amic meu. Parlant parlant sortí flotant la possibilitat de que tal volta, amb molta sort i presentant bé el tema, es podria provar d'afegir la flaüta de tres forats al repertori de l'escola de música del Tradicionàrius. La simple idea em semblà a l'hora que temptadora, esbojarrada i gairebé utòpica. Així i tot m'hi vaig aferrar amb totes les meues forces i a mesura d'anar insistint i buscar possibles interessats en aprendre a sonar l'instrument vaig arribar a ahir a la tarda.

Em vaig reunir amb en Quim, l'organitzador dels tallers del CAT, i li vaig presentar l'instrument i les meves intencions de cara al nou curs. Al principi estava una mica nerviós ja que en Quim parlava molt i part del que deia no acabava d'entendre-ho, però quan vaig poder parlar, de mica en mica vaig anar tranquil·litzant-me i li vaig explicar com estava d'emparentat l'instrument amb el txistu, la flaüta de tres traücs provençal i gascona, el pito rociero, etc. Explicant-li que, tots aquests instruments són el mateix i dominant-ne un, domines els altres, almenys pel que fa a la tècnica. El resultat de tot plegat ha set que, a partir del setembre que ve el CAT oferirà un taller de flaüta pitiüsa i el professor que impartirà aquests tallers seré jo. Encara em costa de creure, he sortit victoriós de la meua primera entrevista de treball i la meua primera feina a Barcelona serà la d'ensenyar música i cultura de les Pitiüses.

Ara només em falten alumnes. Aquests, però, podríeu ser-los vosaltres... Per què no?

Memòries montblanquines

2011-05-09T21:38:00.000+02:00

Avui fa just una setmana que vaig tornar d'unes llargues vacances de setmana santa a la vida universitària. Vaig arribar a Catalunya desembarcant al port de Barcelona, on vaig tenir una rebuda de pel·lícula, amb na Laia esperant-me baix de l'escala mecànica, li ho vaig agrair molt i a hores d'ara encara li ho agraesc. Una estona després arribàrem al meu pis i, de forma mig improvisada, decidírem arribar-nos el dia següent a Montblanc i pernoctar-hi.

I dit i fet, a les 6:59 o a les 7:0 i algun minut partírem de Sants cap a la Conca del Barberà. Després d'haver visitat Perpinyà i Girona ens acostàvem al que seria la nostra escapada en parella. Guard un bon record d'aquella anada amb tren, contemplant el paisatge per la finestra i discutint quina muntanya era més la més polida de totes les que veiérem i contant-nos anècdotes i acudits dolents que els pobles que anàvem travessant ens recordaven. Així va ser com baixàrem a l'estació d'un poble que, per cosa d'uns dies, havia viatjat en el temps i es recreava en l'alta Edat mitjana. La vila emmurallada de Montblanc rajava vida i alegria per totes bandes fent que les històries de cavalleries tornassin a prendre forma arreu de places i carrers. No em ve a la ment cap moment on no ens donàssim la mà, a excepció de quan fèiem fotos a tota aquella meravella de temps passats.

Després de menjar-nos una orelleta gegant, típica d'aquelles contrades i molt apareguda, de gust, a les que fem a Formentera, ens trobàrem amb una vella amiga de Montblanc i el seu al·lot ebrenc, n'Anna i en Moisès. Escrivint aquestes línies, acab de caure en que aquella fira medieval ha estat potser la primera trobada de parelles que hem fet na Laia i jo, Déu meu, cada dia això s'assembla més a la vida d'en Marshall i na Lily de HIMYM! En fi, el cas és que caminàrem tota la vila, dinàrem a ca n'Anna on vàrem ser rebuts amb la porta ben oberta i alguns comentaris sementalillus. I així passàrem el dia, fins arribar a la cloenda de la nit, amb una obra de teatre popular on hi participava mig poble montblanquí i s'hi narrava la llegenda de Sant Jordi.

Amb el final de la jornada acostumen a explicar-se els finals dels contes i de les històries però crec que, en aquesta ocasió, és quan ens acomiadàrem de n'Anna i en Moisès i estiguérem llests per anar a dormir que començà la veritable Memòria per a ser recordada. I és que és en els moments més insospitats quan s'aprenen els pilars que sostenen amb constància coses tan belles com el nosaltres. Allí vaig començar a veure i entendre de forma plena que les diferències en una parella, ja siguin gustos, aficions o formes de pensar; no fan més que acabar-la d'unir ja que l'acceptació i comprensió d'aquestes és l'acceptació i la comprensió d'un cap a l'altra persona.

La llegenda de Sant Jordi també s'explica a l'Islam i el drac no representa altra cosa que el mal intern, allò que ofusca a les persones, des de l'interior, impedint-les de veure la bellesa del món. I seguint aquesta versió de la llegenda, crec que a Montblanc Sant Jordi tornà a vèncer el drac brotant-ne una de les millors roses que han eixit mai de la terra.

de Llaés a la ciutat: tornant a la realitat. (II)

2011-05-06T03:05:00.001+02:00

La nit seguia, a Llaés, i de mica en mica la gent anava recollint-se i retirant-se. Deixaren de sonar els darrers acords i quan el grup vingut de Barcelona ens cansàrem de jugar als castellers a un turonet que hi havia devora la masia, entràrem a l'hostal i ens desitjàrem bona nit. L'habitació que m'havien assignat era la mateixa on hi dormia un català de Montpeller i la seua filla. L'havia portada a Llaés perquè veiés que el català que el pare tractava de transmetre-li no era ni cap bogeria ni cap invenció del pare, que parlàs estrany en una societat majoritàriament francòfona i, molt, molt clandestinament i en conregacions familiars i minoritàries occitana. Així i tot no era capaç, el pobre home, d'aconseguir que la seua filla pronunciàs cap mot en llengua no francesa; son pare la definia a la perfecció al dir «la meva filla ha sortit feta tota una francesa».

El cas és que no volia destorbar la pau d'aquella habitació i vaig decidir anar a dormir a la vora de la xemeneia, a uns bancs comodíssims que hi havia a la vora del foc. Havia portat amb mi una flassada que em serviria per tapar-me en cas de passar fred. Però, quina sorpresa la meua quan vaig descobrir que allí no estava pas sol. Allí llegint hi havia el majoral de la masia, el masover que li diuen al Ripollès, i començàrem a parlar. Resultà ser un jove pagès fill de pagesos de Móra d'Ebre que havia pujat fins la serra de Llaés per treballar-hi com a majoral. Conversant sobre les complicacions de la ciutat, la falta de pau i les sobres d'estrès que pateix la gent de ciutat; de plantes, vinyes, oliveres, cirers; i, també de les semblances que trobàvem en els nostres parlars la nit ens passà volant allà a la vora del foc, quan pel finestró de la sala on estàvem començaren a despuntar els primers raigs de llum del dia. El vaig ajudar a donar de menjar a les gallines, al bestiar i als cavalls.

Aquells primers raigs solars em donaren l'energia necessària per arribar-me al castell de la serra de Llaés i per visitar el monument d'una de les escenes més negres de la contrada: durant les guerres carlines, des d'aquell castell foren llançats al buit des de dalt de la muralla més de 60 liberals a mans dels carlins, caient morts al peu de la muntanya on, segons conta la llegenda, mai foren enterrats ni recollits. Esmorzant, un cop tornat a la masia, parlant animadament mentre revelava les virtuts del gin amb llimonada, vaig despertar els meus companys de viatge, que dormien just a dalt del menjador i, un cop esmorzats, decidírem tornar cap a la ciutat amb una banda sonora, al cotxe, inoblidable.

Un breu exemple de la banda sonora que ens acompanyà fins Barcelona, en el cotxe.

Un cop vaig arribar a Barcelona tornava a tocar de peus a terra mentre veia com la realitat es feia cada cop més palpable davant els meus ulls: aquell cap de setmana paradisíac, tranquil i ple de música i felicitat s'havia acabat; tornava a tocar-li el torn a la ciutat de presses eternes, on l'única música que s'hi pot escoltar és el brogir dels motors dels vehicles, el pitar dels semàfors i el tràfec constant de gent en massa. Les muntanyes de pau i bosc s'havien convertit en muntanyes de formigó armat. Mai havia trobat Barcelona tan lletja i depriment, m'havia malacostumat sentint-me com a casa, allà, amb aquella tranquil·litat i aquell cel ple d'estels.

Llaés s'havia acabat, almenys per aquest any...

sa masia de Llaés

es castell de sa Serra de Llaés

monument dedicat a la memòria de les víctimes
del castell de Llaés durant les guerres carlines.

Llaés i Sanna: èxit absolut. (I)

2011-04-11T09:51:00.002+02:00

En ser que vaig arribar a Ripoll i vaig veure que no hi havia cap taxi que pogués arribar-me a Llaés no vaig tenir altra sortida que encaminar-me cap allà a peu tot i que, per sort meua, quan ja duia vora tres hores de camí, un cotxe s'aturà i s'oferí a acabar-me d'arribar a Llaés, que encara em quedava una hora de pujada ben bona. I quina pujada! Un cop arribat a la masia que ens allotjaria a tots durant el cap de setmana la notícia que un formenter havia arribat des de Ripoll a peu s'estengué com la pólvora i durant tot el dissabte gent anà preguntant-me si jo era qui havia fet aquella caminada, ben sorpresos ells, primer per l'accent i després per haver arribat allà. Per molts d'ells vaig ser el primer illenc que sentien a parlar.

Al cap de no res va sortir en Claudio Sanna, cantautor alguerès, ultimant els darrers detalls per començar un curset sobre l'evolució de la cançó algueresa des del segle XV fins al XX. Aquest curset l'acabà amb un concert a l'interior d'una antiga quadra de la masia una volta dinats. Aquesta va ser la pinzellada que acabà el quadre musical que s'havia començat a pintar durant el dinar. Seguit anaren sortint músics i cantadors d'arreu del Ripollès i del Lluçanès d'entre els assistents, i entre ells i Els Randellaires, que eren el grup que havia organitzat la trobada, feren del dinar un veritable concert improvitzat de sobretaula. Al concert, en Sanna cantà moltes cançons, entre elles les Cobles de 1412. Ens va explicar aque aquesta cançó va ser prohibida durant bona part del XIX, quan Sardenya va ser territori de Savoia. Cantava la victòria catalana en una batalla contra un feu francès de Sardenya ~~(de les úniques batalles que els catalans han guanyat mai)~~ amb versos com els de la tornada: Muiran, muiran, muiran los francesos, junt a un vers, que aquí no apareix, que parlava d'un bastard de Savoia.

La festa va seguir a la nit amb més musica de ballar i moltes més cançons, bona part d'elles cantades per un petit destacament de cantadors del CAT que pujaren a Llaés (i gràcies a qui jo em vaig enterar de tal trobada i amb qui l'endemà tornaria a Barcelona). En aquella xacota vaig ensenyar com sonam a les Pitiüses i, als més atrevits dels assistents, els vaig ensenyar com ballam, i així mateix ballaren un parell de llargues!

Ara sona 4 de Copes

2011-04-04T23:59:00.000+02:00

En més d'una ocasió he parlat d'aquest grup però és que donen corda per estona. 4 de Copes, com molts sabreu, és un grup formenter que es mou entre el rock i el pop i fa poquet he descobert que, després de treure el seu tercer disc, No puc parar, han gravat el seu 2n videoclip. Així que, com que la cosa va de música us deix els seus dos videoclips Arena i el recent Farts.

Arena

Farts

Aquest grup ja fa uns anys que sona pel món. El fet de formar part del projecte Ressonadors els va donar a conèixer a Eivissa i últimament han fet alguns concerts per Mallorca i a la Catalunya nord. I dir que recentment 4 de Copes ha rebut la menció Sant Jordi jove. Sense cap mena de dubte aquesta formació està donant-se a conèixer poc a poc dins i fora de les illes donant un aire festiu a cada concert deixant, sempre al públic, amb ganes de tornar a coincidir amb ells en un altre concert.

Sor Presa! Han vengut més barquets nous...

2011-04-01T00:47:00.013+02:00

La pregunta del milió:

Quina relació pot haver-hi a Formentera entre un prostíbul ple de putes, un sac de farina i un convent de monges?

a) Amb la crisi les monges s'han vist obligades a prostituir-se per poder seguir comprant la farina de les hòsties consagrades.

b) Les monges del convent han llogat un antic prostíbul per construir-hi un molí per moldre-hi el gra.

c) Les prostitutes de l'illa es disfressaren de monges per carnestoltes i tot plegat va ser la hòstia!

d) No, no hi ha cap relació.

Idò no, no és cap d'aquestes coses però és gairebé igual de rebuscat. Resulta que a Formentera hi ha hagut una batuda contra el narcotràfic i s'hi han vist implicades una vintena de persones. Entre elles, les treballadores d'un prostíbul i la directora del col·legi del convent de monges. El somni de tot estudiant fet realitat: "sa directora l'han tancat a sa presó!" Però no és la directora d'una escola qualsevol, no, és la de l'escola del convent de les monges!

Sa notícia completa aquí [ENLLAÇ]

Ara bé, no us alarmeu, no serà necessari escorcollar cap monja ni res per l'estil. La directora no és monja, és laica. Segons conten els diaris (tant locals com d'arreu de l'Estat) la directora de l'escola entrà a la banda per mor de la seua drogoaddicció i ha acabat manejant, parcialment, una mini màfia on utilitzava les treballadores d'un prostíbul per repartir la seua farina.

Més barquets nous.*

Per si algú no coneix sa tonada d'aquesta cançó, aquí hi ha una versió que he penjat i si no s'escoltàs, apretau s'enllaç aquest: [ENLLAÇ]

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat de pastilles

perquè dormiguem tranquils

mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat d'idees noves

perquè us les poguem contar

com si fossin bones noves.

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat de pastilles

perquè dormiguem tranquils

mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou

amb Sor Presa fent tantines

i un fardo en cada mà

diguent:només són farines.

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat de pastilles

perquè dormiguem tranquils

mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou

que va carregat de dones

perquè mos untin es nas

disparant-se'ns ses hormones.

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat de pastilles

perquè dormiguem tranquils

mentre mos desfan ses illes.

Hi ha un destacament

que ha arribat a Formentera

de guàrdies civils i gent

buscant-la per carretera.

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat de pastilles

perquè dormiguem tranquils

mentre mos desfan ses illes.

N'ha vengut un barquet nou

tot carregat de sargents

i a Sor Presa farinera

l'han pescada en es convent.

*Versió pròpia de la cançó, aquesta peça va ser creada per versionar-se amb temes d'actualitat i així és com aquí s'ha fet.

Moments barcelonins (I)

2011-03-28T18:30:00.001+02:00

La cervesa de
la Vall d'Albaida!

Després d'un dia i mig passats per l'anècdota i la novetat puc dir que les idees ja han estat suficientment ordenades com per immortalitzar-les en aquesta pellerofa electrònica de sargantana.

Després de passar el diumenge per Terrassa amb en Joan i na Laia & famlily. Per sort nostra a l'hora de dinar hi hagué un arròs caldós boníssim! I després de veure Orígen [quin film! un dia li dedicaré unes línies, potser] els tres al sofà, en Joan i jo ens encaminàrem cap a Barcelona de bell nou.

Quina sorpresa la meua, quan vaig rebre, ja a la ciutat Comtal, un missatge de mòbil del meu amic en Pep de Son Cervera. Havia vingut uns dies a Barcelona i em va proposar de veure'ns una estona. Dit i fet, al cap d'un parell d'hores més tard (havia de posar-me al dia amb un parell de treballs i exàmens) quedàrem per sopar a un libanès barat de Gràcia i férem una aigua de València i una cervesa a La Terreta. Quina cervesa, quina cervesa! Cerveses Lluna. Vaig beure'm un exemplar com el de la foto: una cervesa artesana el·laborada a partir d'ingredients ecològics a la població d'Agullent, a la Vall d'Albaida i etiquetada amb un valencià perfecte i deliciós com la mateixa cervesa.

La llàstima de tot això que he contat és que de tornada al pis vaig agafar fred i avui tinc el coll una miqueta ressentit. Esper que sigui quelcom passatger. I per fi arribam a la data d'avui. Dir que he estat despertat per una trucada inesperada: en Pep de Son Cervera em telefonava des de terra. Havia perdut l'avió. Així que al matinet d'hora ha tret bitllets per aquesta tarda des del meu ordinador i m'ha acompanyat a classe essent alumne de la UB per unes hores.

CONTINUARÀ...

Publicitat

2011-03-28T18:18:00.001+02:00

[Publicitat enganyosa]

Un...

...i dos!

Moments barcelonins (II)

2011-03-28T18:17:00.001+02:00

...CONTINUACIÓ ~~essent conscient que les segones parts mai foren bones.~~

En ser que hem sortit de classe ens hem trobat amb una amiga mallorquina de'n Pep que enguany està fent un Sèneca a Barcelona, de filologia. Així ha estat com, pujant tots tres Aribau amunt, ens hem acomiadat ja que en Pep partia amb na Margalida, que és com se diu l'amiga.

Una vegada a casa, haver dinat una mica i mirat un parell de capítols de Futurama (he començat la segona temporada), he fet la migdiada que, de iure, m'atorgaria una cara exempta de marques de cansament o mal dormir. Ca! Podeu pensar! De facto només m'ha servit per despertar-me tot escabellat i a últim moment! Així que he sortit de casa com un coet fins arribar a C/Muntaner 200! A renovar-me el dni!

Al començament tot ha estat arribar i moldre, tenia hora demanada, així que m'he assegut i he començat a jugar amb el meu tiquet C888: la clau cap a una documentació nacional d'identitat vigent i en regla. Però tot plegat no ha estat més que una burla que els déus m'han fet. En sortir C888 a la pantalleta se m'ha colat una dona que tenia el mateix número que jo. Res, cap problema, he esperat a que em tocàs. I això que arrib a la tauleta que m'obriria les portes de la legalitat espanyola que em peg de morros contra la incompetència de la comissaria d'Eivissa. A Barcelona? Sí senyors, fins allà ha arribat la reputació d'aquella comissaria.

Resulta que ara fa cinc anys vaig renovar-me el dni a Eivissa i, quan me l'entregaren, no es recordaren de marcar als ordinadors policials que el meu dni ja havia estat entregat en el seu moment. Resultat: al programa apareix el meu dni com a no recollit i, a causa d'això, el programa l'ha bloquejat de tal manera que no puc renovar-me el dni fins que no es desbloquegi.

Així que m'ha tocat tornar a esperar mentre provaven de posar-se en contacte amb la central d'Eivissa. Les persones que estaven assegudes a prop del succés estaven altament intrigades i no s'han estat de preguntar-me que com era que no em renovaven el dni (i després el tafaner sóc jo) i quan els ho he explicat... Hauríeu d'haver-ho vist, tot de gent escoltant més o menys dissimuladament i preguntant-me si era d'Eivissa o de Formentera. Quan han sabut que era de Formentera han començat a explicar-me, un parell de persones, les seues vacances a l'illa. Tothom ha estiuejat a Formentera!

Però tornant al dni, d'aquesta petita desventura se n'ha encarregat un policia molt amable que, després d'una estona d'espera, m'ha explicat que estaven provant de trucar a la comissaria eivissenca i ningú els atenia. Semblava com si no hi hagués ningú, allà. Explicant-me això ha deixat anar un comentari que venia a dir que amb la d'Eivissa ja hi estan avesats, a aquestes irregularitats.

Conclusions:

* Demà hauré de tornar C/Muntaner 200 per veure si han aconseguit desblocar-me el dni des d'Eivissa.

* Si em llegiu des d'Eivissa: robau i faceu melindros i altres trapelleries! Ara bé, que sigui a la tarda, que els de la nacional no treballen.

Canviam la Constitució?

2011-03-25T20:31:00.006+01:00

extret del Diario de Ibiza del 25 d'abril del 2011

Per qui no sàpiga què són es Freus:

Es Freus és l'estret existent entre l'illa d'Eivissa i Formentera constituït per diversos passos separats per illots. És el pas obligat entre el port d'Eivissa i el de la Savina. Antigament, i de cert ús entre els formenterers, es Freus eren anomenats ses Portes. A Eivissa hi ha la torre de ses Portes, que temps ha vigilava tot el pas des Freus a l'aguait dels estendards pirates. Avui en dia tota aquesta zona forma part de la reserva marina del Parc natural de ses Salines.

Ses cabres des Vedrà · Nuclears

2011-03-20T12:46:00.002+01:00

Extret del Diario de Ibiza del 20 de març del 2011

Boc-segalles i grimaldos.

2011-03-14T10:20:00.000+01:00

Ahir a les X Olimpíades no només hi vaig riure molt sinó que també vaig aprendre-hi paraules noves molt formentereres. Aquestes són, com és bo de deduir grimaldo i boc-segalla.

El grimaldo és un crustaci marí semblant a la llagosta. Té unes pinces enormes i diria, tot i que ara mateix no n'estic segur, que té una pinça més grossa que l'altra. La seua carn és molt apreciada, fàcilment pot trobar-se en arrossos o calderetes. Al grimaldo també se'l coneix com a llamàntol. En castellà se li diu bogavante.

Grimaldo

L'altre mot ja m'és més mal d'explicar. Un boc és el mascle de la cabra i un segall o segalla és una cabra jove tot i que també se li diu segalla a la cabra que té, per funció principal, la cria. Aquesta segona accepció, la de la segalla com a cabra de cria, és la que ens interessarà de cara a l'explicació. Ara ja tenim el boc i la segalla i si ho ajuntem formam el substantiu boc-segalla. És una paraula vulgar i políticament incorrecta per anomenar a un jove efeminat (que no vol dir homosexual) o a una al·lota que sigui bastant basta i masculina, a qui en castellà diríem marimacho. Idò en el meravellós català de Formentera, el formenterer, existeix la paraula boc-segalla per definir a una al·lota que sembla un home o viceversa.

Exemple masculí de boc-segalla

En Superprats

2011-03-14T09:45:00.000+01:00

Extret del Diario de Ibiza del 14 de març del 2011

X Olimpíades pageses de Formentera

2011-03-13T19:34:00.002+01:00

Aquests dies a Formentera s'han estat celebrant les X Olimpíades pageses al Pilar de la Mola. Aquest any, igual que els anys passats, ha tornat a ser un èxit rotund amb la xacota de dissabte que acabà vers les tres de la nit i el bon temps que avui ha acompanyat la diada amb l'inici dels Jocs.

Enguany he acabat participant-hi i tot! Resulta que una de tantes disciplines olímpiques que tenim, els joves d'esperit noble i esportiu de l'illa, són les curses de civera carregades amb paques de palla. He descobert que aquest noble esport no és el meu fort tot i que en la competició hem quedat tercers, na Jessica Tur i jo. És mundialment sabut que una civera carregada és impossible que una persona tota sola puga dur-la. Però per qui no ho sàpiga, hi ha moltes altres disciplines a banda d'aquesta a l'illa. Per exemple el tir amb bassetja, els concursos de vins, formatges i olis amb denominació d'origen formenter, el joc d'estirar la corda, concursos d'ucs, el barrinol, etc. Després d'això i de saludar a mitja Formentera; d'haver-me fet autèntics farts, entre ahir i avui, de sonar i ballar; de menjar paella i beure algun gotet de vi pagès, cafè caleta i alguna que altra cerveseta, he de dir que chapeau! I que Déu faça que puga tornar a assistir-hi l'any que ve.

Na Geno i en Simonet glosant a s'Olimpíada de l'any passat.

Perpinyà i altres macerats.

2011-03-07T12:28:00.002+01:00

El cap de setmana en qüestió no comença amb grans bacanals carnavalesques ni res per l'estil. Comença amb una breu visita a la capital del Rosselló: Perpinyà. El cas és que la capital nord-catalana havia preparat un dictat en català pel 5 de març i per casualitats de la vida vaig trobar un autobuset que ens hi podia portar (a na Laia i a mi) per un preu raonable. Així va ser quan a les 8:30h del matí ens trobàrem amb els nostres companys de viatge i ens encaminàrem cap a Perpinyà, apellada històricament com Perpinyà la fidelíssima vila per Joan II després de repel·lir estoicament un atac francès.

Vista des de la torre de l'homenatge:
la muntanya del fons és el Canigó.

Així va ser com una mica abans de les dotze del migdia arribàrem i visitàrem el castell dels reis de Mallorca. Era una fortificació polidota, les muralles s'assemblaven a la murada d'Eivissa amb la diferència que la perpinyanesa està feta de maons vermellencs. Una vegada a l'interior del castell percebérem que havia estat restaurat amb no gaire gràcia ni pressupost. Des de dalt de tot de la torre de l'homenatge podia veure's el Golf de Lleó a l'horitzó i si hom mirava cap a la contrada es topava amb un magnànim Canigó nevat.

La visita més interessant va ser la del centre de Perpinyà, lloc que visitàrem tranquil·lament a l'hora de dinar. Ens retratàrem amb el Castellet al fons i visitàrem també la catedral de Sant Joan. Darrere del Castellet hi havia un mercat amb mels i un fotimer de dolços. Allà, vist que la comunicació en francès no avançava entre un dels venedors i jo, el venedor em digué els preus en italià i en aquell precís instant començàrem a conversar i regatejar tots dos amb un italià mal xampurrejat. Una volta comprats un parell de pans de figa un dels altres venedors, que abans estava ben entretingut tastant mels, ens preguntà si érem mallorquins i acte seguit començà a parlar-nos amb el peculiar accent català del Rosselló.

El Castellet. Al darrere conversàrem amb en Tocabens.

Arribàrem a la catedral de Sant Joan Baptista on trobàrem la tomba del rei Sanç I de Mallorca, nét de Jaume I. Després de passejar una mica més i haver dinat, arribàrem al Palau d'Exposicions, que és on es feia el dictat en català on, per sorpresa nostra, havia estat escrit per l'home amb qui havíem parlat de vora del Castellet! Al dictat hi participaren més de tres-centes persones, la majoria d'elles nord-catalanes, i va ser dictat meitat i meitat per una senyora perpinyanesa i n'Òscar Dalmau, presentador d'El Gran Dictat a TV3. Va ser una experiència molt curiosa i divertida. Allà tornàrem a enraonar amb l'home del Castellet i coneguérem a una senyora molt alegre del Vallespir. Ens regalaren un llibre a cadascú a escollir entre una quinzena de publicacions diferents que hi havia a sobre d'unes taules. El llibre que em vaig quedar és de'n Joan Tocabens que, un cop tornats a Terrassa descobriríem que en Tocabens i l'home del Castellet eren la mateixa persona i uns dels escriptors més reconeguts de la Catalunya nord. Quina sort! ^_^

Al fons: el Castellet. El riu que hi passa és el Tet.
a Catalunya hi ha el riu Ter i a la Catalunya nord,
el Tec i el Tet

Don Joan i Don Ramon, romanç eivissenc, a l'Alguer.

2011-02-27T22:17:00.002+01:00

Qui més qui menys ha sentit a dir que a Sardenya hi ha un lloc on s'hi parla català. Idò això és cert, i aquest lloc és l'Alguer. És un català que tal volta en el primer moment d'escoltar-se, al no estar avesada al seu peculiar accent sarditzat, costi una mica d'entendre; però això no és problema, al cap de no res pot entendre's a la perfecció.

Com a estudiant de filologia que sóc m'estaria lleig que digués això i no fes una mínima explicació de com ha arribat la llengua allà ni com ha acabat parlant-se així com es parla, tot i no ser el tema on vull acabar arribant. El català arribà a la ciutat de l'Alguer a mitjan segle XIV a partir d'una forta colonització des de Catalunya. Hi ha que dir que tenen algunes semblances amb el formenterer. Tant en l'alguerès com en el formenterer, quan una persona no és gaire espavilada, diem que és bamba ~~que curiós, el corrector del bloc em marca tonto com a falta i en canvi, bambo o bàmbol m'ho marca correctament~~. I una altra semblança molt notable són els verbs, tant els algueresos com tots els illencs conjuguem els verbs igual, dient jo estim, tu estimes, ell estima, ns. estimam, vs. estimau i ells estimen. I les principals diferències amb el català general és que a vegades on diem -r- diuen -l- i viceversa i diuen, per exemple: gelmana, en comptes de germana. Sabent això i que està fortament influenciat, l'alguerès, pel sard; ja es té la introducció bàsica de perquè es parla així a l'Alguer.

I ara, si tornam al tema que m'ha animat a escriure aquestes línies, fa un parell de dies vaig descobrir que a l'Alguer hi ha un cantant que es diu Claudio Gabriel Sanna que canta cançons en alguerès. Vaig trobar-lo de casualitat, resulta que, per via del facebook vaig veure que uns amics anaven a un concert seu que feia a Barcelona i penjaren un vídeo amb una cançó seua. I mare de Déu quina cançó! El conegut romanç eivissenc ~~i també de molts altres llocs~~ Don Joan i Don Ramon té versió algueresa! Canvia bastant de la versió coneguda a les Pitiüses o a Catalunya, però si fa no fa l'argument és el mateix i molts, molts de versos són realment clònics. Vegeu-ho vosaltres mateixos:

Què teniu vós lo meu fill - Claudio Gabriel Sanna

Don Joan i Don Ramon - Uc i Marina Rossell

S'humor de'n Franky

2011-02-24T21:50:00.000+01:00

Extret del Diario de Ibiza del 24 de gener

Jimmy Jump apareix a un programa del Temps hongarès!

2011-02-24T17:10:00.003+01:00

Va ser el passat 15 de setembre, però jo ho he sabut avui.

En Jimmy Jump va montar una autèntica festa en el plató i el presentador, desconcertat, acaba sumant-s'hi! Certament ha estat l'aparició de l'espontani professional de Sabadell que més m'ha fet riure.

Es veu que dies abans havia saltat al camp de futbol d'un derby que se celebrava a la capital hongaresa, Budapest.

Cap de setmana Romàn(t)ic

2011-02-22T20:58:00.001+01:00

Si hagués de fer una síntesi molt, molt resumida i amb forma d'aforisme, sens dubte diria que a vegades les coses arriben a un sense esperar-se-les; sovint, aquestes són les millors. Així és com el dissabte passat, després de dedicar bona part del dia al festeig versió1.5 per Terrassa a la nit feren a ca na Laia un sopar familiar on, per sorpresa meua, una vegada ja estàvem tots sopats, aparegueren dos pastissos amb una pinta deliciosa i un tacte en el paladar lleugerament afruitat, dolç i que convidava a repetir i tornar a agafar tallada. La raó d'aquests pastissos en foren dues:

*El sant de na Laia el passat 12 de febrer.
*El meu aniversari el proper 27 de febrer.

Idò aquestes varen ser les raons que em feren anar a dormir amb un somriure feliç i satisfet ja que no hi ha res millor que unes postres ben dolces per matar la fam, i més si són amb clau de festa.

Vista general de l'església de Sant Jaume de Frontanyà

Ara bé, el passat cap de setmana no s'acaba aquí sinó a Sant Jaume de Frontanyà, el poblle més petit de tota Catalunya. Aquest poblet està situat a l'Alt Berguedà i ens hi aturàrem de pura casualitat. Resulta que pujàrem fins Borredà on celebraven la matança del porc i com és costum en aquell poble, la matança la celebren amb un generós convit popular. Així és com, de bon matinet, ens férem un fartel·lo ben gros de menjar botifarra i carn de porc. Acte seguit, quan amb els pares de na Laia i uns altres parents seus ens dirigíem a veure neu, passàrem per la vora de Sant Jaume de Frontanyà i na Laia i jo preferírem returar-nos-hi en comptes d'anar a la neu. Així ens deixaren en aquell poblet on hi descobrírem una de les joies de la corona del Romànic català. Estava tancada.

Una vegada a l'interior de l'església. Em va sorprendre la lluminositat
del temple, sempre havia considerat l'arquitectura romànica fosca.

Al poble hi havia una antiga fonda a l'interior d'una d'aquestes típiques cases de pedra prepirinenques i hi entràrem. Quina va ser la fortuna que tinguérem quan, encara entrant, la madona de l'hostal ens oferí la clau d'aquell tresor, l'església romànica! I és clar que l'agafàrem, i hi entràrem! Aquella clau era magnífica, semblàvem Sant Pere, sortint de la Fonda amb una clau de ferro forjat gruixuda com un dit adult i d'un pam de llarg. La férem rodar en el vell forrellat d'aquelles portes de fusta (pels que sigueu de Formentera o conegueu l'illa, eren unes portes com les de l'església de Sant Francesc però sense la capa de ferro que tenen a fora) i ens endinsàrem a l'aventura dins d'aquella bella església construïda a l'any 1066.

Investigant una mica, he trobat que l'església formava part d'un monestir agustinià que va ser fet enderrocar al segle XVI quedant, avui, només l'església, el cementiri i alguna runa del claustre que no veiérem. Tot plegat i de forma més resumida: genial. Qui sap, tal volta hagi set el primer formenterer que hagi fonyat mai aquesta església i aquest tímid indret amb una població que no arriba als 30 habitants.

Detall de l'Altar. El reliquiari a sobre d'un altaret de pedra era bona
part de tota la decoració de l'església. Res a dir amb molts de temples moderns, plens de pa d'or i tapissos.