dilluns, 24 de març de 2014

Formentera: benvinguts al paradís


Formentera, com una joia de pedra, dunes i sal sobresurt de la mar de forma reeïxida per formar el darrer paradís del Mediterrani Occidental. Aquesta petita illa fa 20 quilòmetres de llarg i quasi 70 km de platges i tall-serrats d'ensomni. Formentera és l'espai on les tradicions i els costums d'una gent aferrada a la terra conviuen en perfecta simbiosi i oberts a un món ple de canvis i de gents que arriben de tot arreu tal com ho demostra l'ambient floral i desenfadat que deixaren els hippies en el seu pas per l'illa a finals dels anys '60 per trobar-se amb les aigües transparents i turqueses que envolten un dels racons més preuats d'aquest gran mar. I bla bla bla, i més brutor idíl·lica i propagandística. 

Formentera ha duplicado su población 

empadronada en los últimos 15 años [enllaç]

Abocador de Formentera (2010)
Pareix ser que la idea paradisíaca d'illa deserta o semi-deshabitada es queda a les pel·lícules i a les sèries estil Lost. Record que quan era petit, i d'això no fa gaires anys, preguntava a mons pares que quanta gent vivia a Formentera en ser que anàvem a sant Francesc en cotxe. La resposta era que vivien unes 6000 persones a l'illa. Avui això és història i els formenterers som una família de 12000 habitants. D'aqüífer no en tenim cap, però sí que tenim una dessaladora que diuen que l'han de crèixer, tenim crec que unes 9.000 tones de fems cada any que s'han d'eliminar, tenim una indústria turística que cada estiu fa que la població a l'illa sobrepassi els 40.000 habitants sense que augmentin ni els serveis sanitaris, ni de seguretat ni de cap altra classe. Tampoc augmenten les dimensions de l'illa, ni els recursos naturals ni res de tot això necessari per tal que aquest nou pes demogràfic encara creixent s'acomodi i s'estabilitzi com toca a l'illa. 

Aquests són petits problemes que al no tenir en compte fan que ens preguntem cada estiu (sense saber-hi donar resposta) com és que tal cala o a tal platja on abans un anava i no hi havia mai ningú ara està plena de para-sols; o per què quan un va a Eivissa pot comptar perfectament entre 100 i 200 jats (que és com deim aquí als iots) a la costa des cavall d'en Borràs - Illetes - Espalmador; o per què hi ha més plàstics a l'aigua, o per què les nostres paradisíaques platges es pareixen cada volta més a les platges de qualsevol altre lloc, excepte la d'Illetes que l'han considerat la sisena millor platja del món [enllaç1/enllaç2].

Denuncian las mansiones en Anei 

de los dueños [enllaç] de Mango y Ferrovial

Formentera consumible y vulnerada

La punta de la Gavina (així, amb article literari) és un paratge a ponent de Formentera amb una costa formada per talls-serrats baixos d'uns 10 metres d'alçada de mitjana castigat pels vents de ponent i de llebeig i amb una vegetació escassa i castigada per la salinitat i les condicions adverses de la zona. Aquest és un ecosistema singular de l'illa que forma part del que en diuen ANEI (Àrea Natural d'Especial Interès). Bé idò, aquesta zona natural, d'on en destaca una fortificació del segle XVIII, la torre de la Gavina, és l'escenari testimoni de l'edificació de quatre grans mansions que espanyaran/espatllaran modificaran tot l'entorn amb grans clots, obertura de nous camins i amb la mort, poc a poc, dels espais naturals de l'illa: dels petits brins de vida que té Formentera perquè puga ser encara avui en dia anomenada "paradís". 

Una de les diverses obres projectades a punta de la Gavina

Cairn Energy iniciará la búsqueda de petróleo

entre las costas de Ibiza y Valencia en 2015[enllaç]


Però bé, tot això és peccata minuta si arriben a fer-se les prospeccions petrolieres i els posteriors pous de petroli entre Eivissa i València. Només les prospeccions ja malmetran l'ecosistema marí de mala manera així que el sector de la pesca i el submarinisme, esport popular en aquestes costes, s'hauran acabat. Prospeccions és sinònim de mort a la fauna marina. I Déu nos en guard del moment en que comencin a fer els pous. Qualsevol fuga que arribàs a la costa, per petita que fos, significaria la fi del turisme, de l'economia pitiüsa i del model de vida dels habitants d'aquí. Vos en recordau de què va passar el 2010 al golf de Mèxic?

Pel que es veu, Formentera igual sí que és un paradís. Per les fotos antigues que se n'ensenyen pareix que sí que havia arribat a ser-ho en algun moment, però és un paradís amenaçat per mar i per terra pel petroli, per la sobre ocupació, per la manca de recursos, per la gestió millorable dels habitants i per un turisme cada volta més massiu i destructiu. 

Benvenuti in paradiso · Bienvenidos al paraíso · Welcome to paradise · Willkommen im Paradies · Benvinguts al paradís

Fuga de petroli al Golf de Mèxic, any 2010

dimarts, 18 de març de 2014

La catedral de santa Eulàlia

de camí a la Catedral 
Abans d'ahir vaig anar amb na Laia a veure la Catedral per dins i, com de costum, la trobàrem que hi havia Ofici i és clar, durant la missa tanquen part del temple. En que a voltes no hi pensem, els temples són per resar i no per anar a fer-hi el turista. Així que, com que quedàrem dents llargues, decidírem tornar-hi pròximament.

carrer del Bisbe · imatge HDR

Tant aviat vaig decidir tornar-hi que hi vaig anar ahir sense ella dispost a fer-hi fotos aprofitant la claredat del cel durant les minves de gener. I així va ser, així mateix vaig fer-ne algunes encara que me'n quedaren de pendents. Anava amb trípode (volia fotografiar els vitralls de la catedral) i un guàrdia de seguretat em va dir que no, que els trípodes no estaven permesos. 

detall de la font de sant Jordi al claustre de la Catedral

Si volia fer fotos amb trípode em digueren que havia de passar pel carrer de sant Sever numero 9 i sol·licitar allí un permís. Amb aquell permís, comptant que me'l dassin, mostrant-lo als guàrdies de seguretat, podria fer fotos a tot el que vulgui. Així que hi tenc una altra cita pendent, amb la catedral de santa Eulàlia Eulària. 

Claustre · HDR
La fotografia d'aquí baix, amb les tombes dels comtes de Barcelona en primer pla, i la del claustre d'aquí a dalt són les úniques fotografies que vaig fer amb el trípode abans que em cridassin l'atenció. Havia passejat moltes voltes (moltes vol dir algunes) per dins la Catedral i he de dir que mai havia fixat que hi hagués aquestes tombes a la paret, o si un cas no recordava que estiguessin acompanyades d'aquests frescos. Era preciós. 


els comtes de Barcelona

La idea de tornar per fotografiar bé la Catedral de dins la vaig tenir en veure aquesta llanterna al començament de la nau central del temple. La llum i claredat que desprenia i el canvi de color que això implicava entre abaix i a dalt em va agradar molt i vaig plànyer molt no portar la càmera en aquell moment. En part per això he corregut tant a fer les fotografies que hi vaig tornar just l'endemà. No fos cas que comencin a fer dies ennuvolats i aquesta llum que em va cridar tant l'atenció desaparegués. 

Interior de la Catedral

I a mode de final una imatge general de la fatxada de la Catedral amb tres de les múltiples torres que es conserven de l'antiga murada romana que enrotlava l'antiga Barcino. Així que a hores d'ara són dos les cites que encara tenc amb aquest edifici: l'interior amb trípode i també aconseguir pujar al terrat. És una cosa que vaig fer-la el setembre del 2009 amb mon pare quan em va deixar a Barcelona per començar-hi a estudiar i que no he tornat a fer i ho tenc pendent. 


Blade Runner

D'on venim? A on anam? Qui som? Si ajuntam aquestes preguntes amb dosis elevades de futurisme retro, fosc i decadent combinat amb una pàtina punk i una trama purament policíaca o detectivesca, cine negre al cap i a la fi, surt un títol: Blade Runner

Per als qui no hagin vist la pel·lícula, dir que l'argument així en quatre pinzellades és el següent: un món del futur (i no tant futur, ja que s'ambienta en el 2019) en el qual hi conviuen dos espècies: els humans i els replicants. Els replicants són enginys genètics creats amb aspecte humà, intel·ligència humana i una força superior a la nostra. Temps ha els replicants protagonitzaren una rebel·lió i a raó d'això varen ser expulsats de la Terra per treballar com a esclaus a les colònies exteriors. Uns replicants carregats de preguntes arriben a la Terra i aquí és on comença la pel·lícula. 

El principi de la pel·lícula ha sét decebedor. Esperava veure naus espacials, batalles inter-gal·làctiques i com els humans conquistaven l'espai. No podia anar més equivocat. M'he trobat una pel·lícula ambientada en una versió futurista de Los Ángeles que és fosca: la llum sempre arriba indirectament a través d'una persiana, d'un focus, etc. Els edificis eren igual de foscs, per no anomenar-los directament negres. De naus espacials no se n'ha vist pràcticament cap si és que se n'ha vist alguna. La trama inter-estelar se me n'ha anat directament a Liorna. 

Quan l'enfurrunyada i la decepció se m'han espassat he descobert una bona pel·lícula. Una trama policíaca o detectivesca digna d'un bon títol de cine Negre amb tots els seus tòpics: un detectiu solitari retirat obligat a reincorporar-se, gavardines amb solapes amples, una al·lota guapa i innocent que s'acosta al detectiu i l'influencia, etc. Tot això ambientat en l'Amèrica del segle XXI (que per l'escenari podria ser el segle XXIV) però amb una estètica que recorda molt a la dècada de 1940. Una imatge que va fer servir Ridley Scott és la d'aquí baix per ajudar a fer entendre quina ambientació volia al seu equip tècnic quan feien el rodatge: 

Nighthawks, d'Edward Hoper (1942)

Així i tot el fet de ser pionera en la mescla de gèneres (cine negre i ciència ficció mesclats? Mai s'havia fet abans, almenys al cine) no és l'únic factor que fan d'aquesta pel·lícula una bona pel·lícula. O això vull pensar. Durant els 112 minuts que dura es tracten diversos temes filosòfics i meta-religiosos que no he acabat d'assimilar. Per això crec que és una pel·lícula que tot i haver-la vist, podria tornar-la a mirar d'aquí un temps. 

El paper religiós l'he ensumat per primera vegada quan entre la multitud del carrer s'ha vist una parella de monges i, a continuació, un grup de budistes. Després s'ha fet més obvi en uns diàlegs entre el cap dels replicants que surten a la pel·lícula (no fa falta dir que són els "dolents") amb el seu Creador que viu a un edifici que és el més alt de la ciutat i té forma de piràmide. És a dir, el creat i el Creador es troben al cim d'un gran edifici amb forma piramidal. Allà es parla de la vida i de la mort i finalment el creat acaba matant al seu Creador. Pel que he llegit hi ha gent que aquí fa una comparació amb l'home modern que, tampoc acceptant la seua condició d'ésser mortal, ha mort a Déu no físicament com a la pel·lícula però sí metafísicament arraconant-lo en la vida diària i omplint el buit que ha deixat amb la raó i la ciència. Bé, opinions. Jo no he sabut veure tan enllà. 

Tot sobre l'unicorn aquí: [Pulso Digital]
A jo el que m'ha cridat més ha sét el paper que juguen els records en les persones. Els records són l'empremta amb la que el nostre passat ens impregna. Si un ésser ha sét creat no pot tenir records i això és el que diferencia als éssers humans dels replicants, entre altres coses. Se suposa al film que si no tenen records no tenen sentiments, ni emocions. Resulta no ser ben bé així. Alguns replicants tenen records i per això desconeixen la seua naturalesa. Són records falsos que se'ls ha implantat i amb aquesta situació n'apareixen com a mínim dos tot i que estic convençut que realment en són tres, els replicants amb records. Per mor de tenir records ignoren la seua naturalesa i creuen ser humans tot i no ser-ho.

Aquesta trama s'aguanta talment damunt la idea que és el passat el que ens defineix com al que som. Ve a ser, explicat d'una altra manera, el que canta Raimon de que "qui perd els orígens, perd la identitat". I damunt d'aquesta idea se'ns pregunta. Què passa quan aquest passat és una falsedat? Què som llavors si és que encara som res?

Després són molts més els detalls destacables de la pel·lícula com la importància que es dóna tot el temps als ulls: es destria als humans dels replicants a través d'uns tests psicològics en els quals, quan responen, se'ls mira els ulls atentament a veure com reaccionen. Els replicants rebel·lats van a visitar a un enginyer genètic que fabrica ulls. El creat mata al Creador enfonsant-li les conques orbitals, etc. Aquesta importància amb els ulls és una cosa de laque no aconseguesc treure'n trellat, no sé què significa. 

I el que vull destacar com a punt final és la sublimitat del director en com introdueix la publicitat dins de la pel·lícula. M'ha encantat que en dos ocasions la paraula Coca Cola hagi omplit les dos terceres parts de la pantalla agafant per uns segons tot el protagonisme de l'escena i que alhora hagi sét discret, que en cap moment, tot i ocupar quasi tota la pantalla, no hagi deixat de ser un element del fons que es veia però no distreia de l'acció del moment (un cotxe volador que circulava per davant la valla publicitària). 

Al començar la pel·lícula he pensat que era dolenta, lletja i que veure-la era una pèrdua de temps. Al final he de dir que tot i ser una peça que té moments fluixos, tirant a normalets i previsibles, és una bona pel·lícula que no descart tornar a mirar en un futur no molt llunyà. 

dimecres, 12 de març de 2014

2001 Una odissea a l'Espai ·II· (SPOILER)

Però, molta escena exterior de la nau espacial, estones infinites d'escenes psicodèliques, més espai exterior, més escenes absentes de moviment, diàlegs escassos, etc. A part d'això, la pel·lícula comença amb uns primats que se suposa que són a l'inici de l'escala evolutiva de l'home i als vint o trenta minuts, quan han après a fer servir les eines més bàsiques (que la fan servir, pel que es veu, per matar-se entre ells) saltam a l'espai amb una versió  super seixantera de com podrien haver estat els viatges a l'espai fa una dècada per acabar amb un final psicodèlic i lliure a mil-i-una intepretacions que l'hauria atribuït abans a David Lynch que no a Kubrick (encara que a voltes puguen anar junts, pel que veig).


Molta gent mira la pel·lícula i poca l'entén. Jo el primer. Una volta vaig haver-la acabat vaig haver d'apanyar-me per trobar crítics i experts (sobretot vaig trobar amateurs) que m'ajudassin a posar un fil conductor entre les parts de la pel·lícula i al final crec que vaig apanyar-me-les i la vaig acabar entenent. O si més no, vaig acabar creient entendre alguna cosa. Així que, tot el que escriuré a continuació és un spoiler en tota regla. 

Conté spoilers · Contiene spoilers · Contains spoilers

Però a la pel·lícula què passa? Tot comença se suposa que a l'Àfrica entre una comunitat de primats que han d'evolucionar a éssers humans dins de molts de milions d'anys. Tot ocorre fa 4 milions d'anys. Allà una força sobrenatural que ha entrat al Sistema Solar per Júpiter i que s'ha dirigit a la Terra hi ha deixat un monolit negre (molt lleig). Aquest monolit és plantat al mig del territori d'aquests primats que se'l miren amb curiositat i desconfiança. Finalment gosen tocar-lo (la curiositat ha convertit la por en valentia). És aquesta mateixa curiositat la que porta al simi a descobrir que pot fer servir ferramentes diverses. A la pel·lícula se'ls veu descobrint els fémurs d'animals morts com a garrots per ajudar-se a caçar i a defensar-se dels altres grups de simis. Fantàstic, el nostre avantpassat pelut ha après a fer servir les ferramentes i això provoca a la pel·lícula un salt de quatre milions d'anys. 

Ara som a l'any 1999 i un grup de científics instal·lats a una colònia a la Lluna ha descobert enterrat un monolit igual que el dels simis a l'Àfrica. Se suposa que l'extraterrestre que plantà aquestos monolits va donar-ne un als simis perquè s'espavilassin i evolucionassin i un segon que l'enterrà a la Lluna per quan els hòmens estassin preparats tecnològicament per trobar-lo, el trobassin. Estam parlant d'uns hòmens, d'uns simis evolucionats, que estan començant a colonitzar l'espai. (Tenint en compte que al 1968 es tiraven els primers coets tripulats a l'espai i que el 1969 es va arribar a la Lluna per primera vegada, suposar aquesta evolució humana per dins de 30-40 anys era utòpic però no descabellat). El simi d'ara és racional, és civilitzat i sobretot és científic. En trobar el monolit a part de fotografiar-s'hi com si d'un grup d'egiptòlegs d'expedició es tractàs, l'estudien i detecten unes senyals provinents de Júpiter. 

Així tocam la tercera part de la pel·lícula. El viatge a Júpiter. El nus de la pel·lícula. El cos. La substància. En aquest moment àlgid de la nostra evolució, l'home es troba amb que fora de la Terra, a l'espai, és igual que un peix fora de l'aigua: ni manco pot respirar. La cosa és que a l'espai l'home ha d'aprendre a caminar de nou (aquí el detall de les sabates gravitatòries, m'encanta), ha de tornar a aprendre a alimentar-se i menja coses amb una pinta espantosa, fins i tot ha de tornar a aprendre a orinar i a fer les seues coses. A l'espai el rei de la Terra és l'ésser més dependent de tots i sobreviu gràcies a un ésser que pensa com ells però que no els necessita. La màquina a l'espai no necessita respirar. Aquí Stanley Kubrick suggereix que hi ha alguna cosa que no va bé. A l'espai l'home perd el control de les ferramentes. Sí sí, les màquines que l'han portat al cimerol de la seua evolució ara se li escapen de les mans. Tenen la tecnologia per crear màquines cada volta més humanes i així passa amb en Hall 9000, el cervell i sistema nerviós de la nau espacial amb la qual travessen el Sistema Solar (la nau es diu Discovery, com el transbordador espacial).

Per a la màquina l'home és dèbil, avorrit, banal, simple i dependent. Han de viatjar quasi morts en estat vegetatiu per sobreviure. De l'única cosa que s'encarreguen és de la manutenció de la nau. En un moment dat, quan es detecta un problema per part de l'ordinador, l'ordinador respon que les màquines mai fallen, que els errors sempre tenen una causa humana al seu darrere. Així és quan, vist que la màquina falla i decideixen apagar-la, Hall 9000 es rebel·la contra la resta de la tripulació i els expulsa de la nau quan surten a reparar l'antena que, casualment ha fallat. Amb els humans fora de la nau i els tripulants que hibernaven morts, la màquina ha vençut l'home. Quasi. La batalla entre hòmens i màquines encara no ha acabat i un dels dos tripulants que eren a fora aconsegueix entrar i apagar l'ordinador central: mata a la màquina, la torna a dominar. Morta la màquina l'home es troba sol enmig de l'espai rumb a Júpiter. 

Aquí és on i com comença la part final de l'obra. La part on segurament Kubrick va prendre's no tota la LSD perquè el festival de Woodstock encara no s'havia fet (faltava un any) però sí tota la droga al·lucinògena que pogués existir en aquell moment. La quarta part comença amb un festival de colors psicodèlic que pareix no tenir fi i quan per fi s'acaba ens trobam dins d'una habitació luxosa, com d'hotel de cinc estrelles. Allí l'home jugarà la seua darrer partida evolutiva: la lluita contra la mort. 

Apareix l'astronauta supervivent i acte seguit apareix un home vell (són la mateixa persona). Aquest home vell es prepara un sopar, que és, ni més ni menys, que l'últim sopar. Sopar on hi apareix una metàfora perfecta, boníssima. Durant el sopar l'home deixa caure, per accident, la copa de vi, encara buida. Així es trenca la copa, el recipient sense el contingut. Aquí es juga amb la idea de copa - vi, contenidor - contingut, cos - ànima. La copa es romp, se'n va, però el vi queda. 

Aquest acte és el que ens permet entendre el perquè del fetus que ahir de nits em va treure de les caselles. I així, tot fent un spoiler absolut (ja havia avisat abans) al final de la pel·lícula el vell és al llit i quan deixa de respirar apareix un fetus dins de la bossa damunt del llit i, voilà, acte seguit, el fetus és a l'espai. A alguns fòrums he trobat que l'anomenaven el nen de les estrelles, en italià les referències que n'he trobat són de il feto astrale. Simplement hi veig jo que l'ànima ha ascendit a una altra dimensió, a la dimensió dels budistes, a aquest món espiritual que ha donat lloc a pel·lícules com El árbol de la Vida on a l'espai tot està connectat i etcètera etcètera. 




2001 Una Odissea a l'Espai ·I·

Ahir de nits vaig treure'm una espina que duia molt de temps clavada. Vaig veure la pel·lícula que dóna títol a aquestes línies. Quasi l'únic segur que podria dir per curar-me amb salut és que a part de controvertida pel fet que no deixa a ningú indiferent, és una pel·lícula lenta, molt lenta. 

Va ser una pel·lícula pionera, duta a la gran pantalla abans que l'home caminàs per la Lluna; anterior a tota la literatura cinematogràfica que es portà a terme durant la dècada i mitja següent: Star Wars, Dune, Alien, etc. Essent així un punt de partida per a aquest gènere i un punt d'inflecció pel cinema modern (parl de cine sense saber-ne, sense entendre'n amb el mateix criteri que un farmacèutic puga parlar de llengua o que un transportista parli de medicina). Així és com varen ser vàries les semblances que vaig trobar entre aquesta pel·lícula i algunes que encara faltaven per arribar com l'hangar que apareix a la segona part de 2001 (sí, l'argument ocorre en quatre actes o parts) i l'hangar que surt a l'episodi IV de Star Wars on el Millennium Falcon de Han Solo entra a l'Estrella de la Mort de Darth Vader. 

A part de l'estètica de Star Wars que sembla haver begut de 2001 tant en aquesta escena capturada per al blog com en el disseny de les naus espacials, una certa similitud hi és també amb Alien, especialment amb la primera entrega, la millor, la del Octavo Pasajero. Allí un dels tripulants és un androide creat per servir a la tripulació, un home sintètic amb una ment quasi humana. A 2001 la nau espacial gaudeix de ment pròpia, és una nau intel·ligent, domòtica podríem dir-ne avui en dia. En tots dos casos són ments educades, reservades i mica transparents. En tots dos casos es rebel·len contra els seus creadors i amos, en aquest cas la resta de tripulants. Part de la tripulació viatja en estat d'hibernació perquè la durada del viatge no es vegi reflectida en el desgast natural de tot ésser viu. Semi-hibernats viatgen també a Alien i també a moltes altres creacions de ciència ficció com el manga dels noranta Trigun.  

Un altre aspecte que em va cridar l'atenció trobar va ser l'ull del Big Brother, l'ull que tot ho veu al Reality Show que a Espanya diria que van per la temporada 14 o 15, espantós. Sí sí, em referesc a aquest ull:
 

Tot i que a 2001 no és ben bé igual sinó més aviat és d'aqueixa altra manera:

Apareguts veritat? Idò a través d'aquest ull vermell col·locat com les millors càmeres de vídeo vigilància en Hall, que és com es diu la Intel·ligència Artificial que "humanitza" la nau, ho veu tot i ho escolta quasi tot. 

Em faltaria llegir la novel·la per saber si el que ara diré és fruit de la genialitat de Kubrick o si és pura casualitat però a 2001 hi apareix una partida d'escacs entre un ésser humà i una màquina. Com era d'esperar, la màquina guanya, és un enginy, una eina que l'home ha creat i que ha esdevingut gairebé autònoma essent l'home un ésser inferior a la màquina, tot i que d'això en parlaré en una altra ocasió. El cas és que juguen a escacs en Hall i un home, en Dave, i l'home perd. 2001 Una odissea a l'Espai va estrenar-se l'any 1968, aquell mateix any un astrònom i escaquista anomenat David Levy apostà que cap màquina seria capaç de vèncer-lo en deu anys jugant a escacs. Començava una lluita entre màquines i humans de la qual Gari Kasparóv en sortiria vencedor el 1989 en guanyar a l'ordinador Deep Thought. Aquí sí que no sé si és casualitat o genialitat.

Genialitats són com Kubrick venç la manca de gravetat a l'espai amb les sabates gravitatòries i els passadissos pels quals caminen les hostesses quan aprenen a caminar. Genialitat també el comentari que es fa dels 7 minuts de retard entre l'emissió i la rebuda dels missatges que s'envien entre la Terra i la nau espacial que va camí a Júpiter per mor de la distància que hi ha entre un indret i l'altre. El fet de plantejar-se aquestos detalls i donar-los una solució possible a la pantalla quan la conquesta de l'Espai entre soviets i americans estava a mig fer i encara se'n desconeixien tantes coses són els detalls que fan que un es tregui el barret davant pel·lícules que, tot i tedioses, es converteixen en peces de culte. 

dilluns, 3 de març de 2014

Mesclar ous amb caragols


Diuen que la història és cíclica, que és una roda que va girant i s'explica, d'aquesta manera, el per què del retorn de determinades, modes, estètiques, tendències, succeïts i discursos. Enllà de si la temporada que ve es tornaran a dur els calçons acampanats estil anys '60 o si per contra anirem a un estil més vuitanter amb calçons de pitillo, aquesta roda ha ressuscitat un tema lingüístic que en el seu dia va fer rajar molta tinta.

I és que com escriure la nostra llengua va ser un tema que en el seu moment, allà per la darreria del segle XIX va dur moltes discussions i disputes de tota classe. Llavors existien tres bàndols, els de seguir fent-ho tot en castellà, el d'escriure en el que anomenaven català acadèmic i els d'escriure en el que li deien el català que ara es parla. El show i la discòrdia estaven més que assegurats perquè una mateixa frase tan banal com "en Joan i en Pep mengem patates asseguts a un banc" tenia els defensors d'escriure-la:
               
                    2) En Johan e·n Joseph mengen patates asseguts a un banch
                    3) El Juan i el Pep menjan patatas sentats a un banc (barceloní)
                    4) En Juan i en Pep mengen petates assiguts a un banc (pitiús)

És a dir, n'hi havia uns que defensaven una llengua pura i cavalleresca però tres segles antiquada i uns altres que feien propaganda d'una llengua castellanitzada i dialectalitzada, però viva. Tot lo contrari al que qualsevol estàndard pretén (ningú imaginaria mai un francès escrit tal com es parla o un espanyol mexicà americanat, idò hi havia el mateix problema).

Què va passar? Que tardaren vora quaranta anys en posar-se d'acord amb un model que se'l coneix com fabrià (per mor de Pompeu Fabra, que en va ser el principal autor) que va convèncer a la majoria d'escriptors i lingüístes i juntament amb les aportacions de filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Antoni Maria Alcover o bé Francesc de Borja Moll aquest model es popularitzà també a València i Balears, sempre mantenint i respectant particularitats pròpies de cada indret, amb la gramàtica catalana de Francesc de Borja Moll com a exemple de tot això, que està redactada emfatitzant les particularitats recollides per l'estàndard de la nostra parla amb alguna nota més.

Fetes les paus a Catalunya a finals dels '80 del segle XX sortiren dos noms: en Ferran Toutan i en Xavier Pericay intentant encendre de nou el debat de com ha de ser l'estàndard. Ells popularitzaren la terminologia de català light i, per contra, català heavy. El light és el que permet escriure en qualsevol registre quasi com es parla (fet que mata el concepte d'estàndard propi de tota llengua) i el heavy era el model que en principi volien erradicar per ser massa allunyat a com parla la gent. 

Vint anys més tard, ja en el present, aquesta guerra s'ha desplaçat i ha canviat de lloc, ara som a Balears i trobam el balear vs. català estàndard. La imatge penjada en aquest escrit és un article de diari d'un dels grups estendard dels defensors del balear (que no baléà, això és una altra cosa). Aquesta nova envestida entre forces em resulta una mica mala d'explicar i aquí ve la vertadera raó d'aquest escrit, que em serveix més per ordenar idees que no per fer-ne difusió ni fer-me famós. 

Els defensors del nou balear trob que juguen a un camp meditadament poc definit. Estan a cavall entre la unitat lingüística (i per tant, només presenten una nova manera d'enfocar la difusió de la nostra llengua) i el secessionisme: la versió illenca del sector crític del valencianisme defensat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La sensació que tenc és que és un grup que fa un discurs capaç de convèncer a part de la població, especialment a gent d'estudis mitjans-baixos i/o amb alguna ideologia ja pròxima a mirar amb recel tot el que puga anar acompanyat de la paraula català. Típic: no és català, és balear; la bandera de Balears no té cinc faixes grogues i quatre faixes vermelles sinó que en són quatre i tres no fos cas que s'assemblàs a la bandera catalana, generalment són gent del RCD Mallorca o del Real Madrid i tot i parlar constantment de llengua, no són lingüistes, la majoria, ni hispànics, ni catalans ni romànics. Per a això recoman l'escrit de l'alemany Rolf Kailuweit que he penjat més avall per si algú està a prou motivat (que pedant em sent recomanant pdfs). 

És ver que tal com diuen els castellans, cuando el río suena agua lleva, si existeixen associacions i grups de gent que vora un segle després de tenir una normativa acceptada, tolerant i respectuosa amb la nostra parla que a més a més té un estàndard (no són la mateixa cosa normatiu que estàndard, alerta) que està format per fórmules i paraules que com a mínim solen ser pròpies o conegudes a un parell de dialectes diferents és que alguna cosa ha fallat. Amb això trob interessant l'article de na M. Magdalena Ramon (venga més pedanteria). El que hi he entès, en part, és el que duc comentant des de fa temps en ocasions en que ha sortit algun tema d'aquestos en alguna conversa de la qual formava part. Ni l'estàndard és barceloní, gràcies a Déu, ni l'estàndard ens ignora. Sí que és ver que podria incloure més trets, però fàcilment podria haver-ne inclòs molts menys i en cada revisió que es fa d'aquest des de l'Institut d'Estudis Catalans s'hi inclouen novetats que permeten representar millor les particularitats de cada lloc i amb això la Universitat de les Illes Balears hi està fent una feinada. Jo em repetesc i sempre faç els mateixos exemples: és tan estàndard i normatiu i descriptiu i de tot de bo i polit escriure o dir: Guardo l'escombra rere la porta com guard la granera darrere la porta o que la guarde, com fan la majoria de valencians (no tots). 

Tenim un problema i no és el de no tenir un model de llengua propi, no. El problema és que no sabem què tenim, i no ho sabem sovent ni escriptors, ni professors, ni mestres, ni polítics, guionistes de televisió ni molta gent. Tenim un model polifacètic que tant permet cuixot com pernil; fraula i maduixa; sovint i sovent; meua i teua i meva i teva; deixa escriure menj, cant, sent, plor, jo fuig, o servesc, etc. Té limitacions, sí. Però hem de recordar que l'estàndard no és la llengua. L'estàndard és una versió sintètica i comprimida, neutralitzada pròpia per a mitjans de comunicació, escrits que aspiren a uns mínims de formalisme (un article de diari, per exemple) i alguns actes formals públics, que generalment resumesc dient que són els típics actes que fan portar corbata a qui parla i a qui escolta. I ja està, res més. La majoria de situacions, que són el 95% de les quotidianes que feim en el dia a dia no requereixen això, no requereixen cap estàndard i mal fet està emprar-lo. Cada registre a on toqui. 

Això pareix que costa d'aprendre i d'entendre i és quan apareixen sectors que confonen registres, ignoren l'estàndard i pretenen construir-ho tot de nou tal com queda a l'article de diari que he penjat a l'inici acusant als que no escriuen el seu balear de catalanistes polítics (es diu com defensen i creuen en el concepte polític de Països Catalans), que és un discurs propi de qualsevol que sent aversió o fòbia cap a tot allò que va acompanyat de l'adjectiu català (no fos cas que menjar crema catalana els convertís en catalans residents a Poble Nou). I és que clar, tota persona a qui ja li està bé el model actual o que creu que encara falta millorar-lo una mica, que és el que pens jo, però que no és partidari de tirar-lo a la mar i crear-ne un passant-se pes forro de sa sabata etimologies, tradicions literàries, etc. ja ha de dur a la butxaca un carnet de segons quins partits i ideologies anam apanyats. Una acusació tan encertada com dir que tots els taxistes escolten la COPE o que tots els polítics són corruptes. Anem en seny amb els prejudicis i facem ciència deixant la llengua als lingüístes, la medicina als metges i el cotxe al mecànic quan li toqui que són els que saben de cada tema.  

El model de llengua que defensen els balearistes compleix els patrons propis del català que ara es parla com són la manca de neutralitat dialectal pròpia d'un escrit formal (ets (homos) ni manco és balear, és mallorquí i menorquí, i basta); la presència de castellanismes fàcilment evitables però fets servir com a element diferenciador i propi: lo o sintetisar. Així com qui no vol, ja l'han colat, ja l'han fet passar. Una característica dialectal del balear és que en la nostra parla hi abunden més que en altres dialectes els sons -tz- i -tg- (dit en filòleg: sons fricatius sonors). Així, i prenent la frase als defensors del català light, del balear light, en bon balear es diu i s'escriu sintetitzar, mai sintetisar ja que ha adoptat una fonètica castellanitzada tals com platja, formalitzar, espitjar, etc.

Voler ficar dins d'un sac a algú per com escriu i no pel què escriu és immadur, lleig, vil i perillós. I no hauria de ser tan habitual trobar-nos amb situacions ni escrits com el d'aquesta fundació. 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA