dilluns, 3 de març de 2014

Mesclar ous amb caragols


Diuen que la història és cíclica, que és una roda que va girant i s'explica, d'aquesta manera, el per què del retorn de determinades, modes, estètiques, tendències, succeïts i discursos. Enllà de si la temporada que ve es tornaran a dur els calçons acampanats estil anys '60 o si per contra anirem a un estil més vuitanter amb calçons de pitillo, aquesta roda ha ressuscitat un tema lingüístic que en el seu dia va fer rajar molta tinta.

I és que com escriure la nostra llengua va ser un tema que en el seu moment, allà per la darreria del segle XIX va dur moltes discussions i disputes de tota classe. Llavors existien tres bàndols, els de seguir fent-ho tot en castellà, el d'escriure en el que anomenaven català acadèmic i els d'escriure en el que li deien el català que ara es parla. El show i la discòrdia estaven més que assegurats perquè una mateixa frase tan banal com "en Joan i en Pep mengem patates asseguts a un banc" tenia els defensors d'escriure-la:
               
                    2) En Johan e·n Joseph mengen patates asseguts a un banch
                    3) El Juan i el Pep menjan patatas sentats a un banc (barceloní)
                    4) En Juan i en Pep mengen petates assiguts a un banc (pitiús)

És a dir, n'hi havia uns que defensaven una llengua pura i cavalleresca però tres segles antiquada i uns altres que feien propaganda d'una llengua castellanitzada i dialectalitzada, però viva. Tot lo contrari al que qualsevol estàndard pretén (ningú imaginaria mai un francès escrit tal com es parla o un espanyol mexicà americanat, idò hi havia el mateix problema).

Què va passar? Que tardaren vora quaranta anys en posar-se d'acord amb un model que se'l coneix com fabrià (per mor de Pompeu Fabra, que en va ser el principal autor) que va convèncer a la majoria d'escriptors i lingüístes i juntament amb les aportacions de filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Antoni Maria Alcover o bé Francesc de Borja Moll aquest model es popularitzà també a València i Balears, sempre mantenint i respectant particularitats pròpies de cada indret, amb la gramàtica catalana de Francesc de Borja Moll com a exemple de tot això, que està redactada emfatitzant les particularitats recollides per l'estàndard de la nostra parla amb alguna nota més.

Fetes les paus a Catalunya a finals dels '80 del segle XX sortiren dos noms: en Ferran Toutan i en Xavier Pericay intentant encendre de nou el debat de com ha de ser l'estàndard. Ells popularitzaren la terminologia de català light i, per contra, català heavy. El light és el que permet escriure en qualsevol registre quasi com es parla (fet que mata el concepte d'estàndard propi de tota llengua) i el heavy era el model que en principi volien erradicar per ser massa allunyat a com parla la gent. 

Vint anys més tard, ja en el present, aquesta guerra s'ha desplaçat i ha canviat de lloc, ara som a Balears i trobam el balear vs. català estàndard. La imatge penjada en aquest escrit és un article de diari d'un dels grups estendard dels defensors del balear (que no baléà, això és una altra cosa). Aquesta nova envestida entre forces em resulta una mica mala d'explicar i aquí ve la vertadera raó d'aquest escrit, que em serveix més per ordenar idees que no per fer-ne difusió ni fer-me famós. 

Els defensors del nou balear trob que juguen a un camp meditadament poc definit. Estan a cavall entre la unitat lingüística (i per tant, només presenten una nova manera d'enfocar la difusió de la nostra llengua) i el secessionisme: la versió illenca del sector crític del valencianisme defensat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La sensació que tenc és que és un grup que fa un discurs capaç de convèncer a part de la població, especialment a gent d'estudis mitjans-baixos i/o amb alguna ideologia ja pròxima a mirar amb recel tot el que puga anar acompanyat de la paraula català. Típic: no és català, és balear; la bandera de Balears no té cinc faixes grogues i quatre faixes vermelles sinó que en són quatre i tres no fos cas que s'assemblàs a la bandera catalana, generalment són gent del RCD Mallorca o del Real Madrid i tot i parlar constantment de llengua, no són lingüistes, la majoria, ni hispànics, ni catalans ni romànics. Per a això recoman l'escrit de l'alemany Rolf Kailuweit que he penjat més avall per si algú està a prou motivat (que pedant em sent recomanant pdfs). 

És ver que tal com diuen els castellans, cuando el río suena agua lleva, si existeixen associacions i grups de gent que vora un segle després de tenir una normativa acceptada, tolerant i respectuosa amb la nostra parla que a més a més té un estàndard (no són la mateixa cosa normatiu que estàndard, alerta) que està format per fórmules i paraules que com a mínim solen ser pròpies o conegudes a un parell de dialectes diferents és que alguna cosa ha fallat. Amb això trob interessant l'article de na M. Magdalena Ramon (venga més pedanteria). El que hi he entès, en part, és el que duc comentant des de fa temps en ocasions en que ha sortit algun tema d'aquestos en alguna conversa de la qual formava part. Ni l'estàndard és barceloní, gràcies a Déu, ni l'estàndard ens ignora. Sí que és ver que podria incloure més trets, però fàcilment podria haver-ne inclòs molts menys i en cada revisió que es fa d'aquest des de l'Institut d'Estudis Catalans s'hi inclouen novetats que permeten representar millor les particularitats de cada lloc i amb això la Universitat de les Illes Balears hi està fent una feinada. Jo em repetesc i sempre faç els mateixos exemples: és tan estàndard i normatiu i descriptiu i de tot de bo i polit escriure o dir: Guardo l'escombra rere la porta com guard la granera darrere la porta o que la guarde, com fan la majoria de valencians (no tots). 

Tenim un problema i no és el de no tenir un model de llengua propi, no. El problema és que no sabem què tenim, i no ho sabem sovent ni escriptors, ni professors, ni mestres, ni polítics, guionistes de televisió ni molta gent. Tenim un model polifacètic que tant permet cuixot com pernil; fraula i maduixa; sovint i sovent; meua i teua i meva i teva; deixa escriure menj, cant, sent, plor, jo fuig, o servesc, etc. Té limitacions, sí. Però hem de recordar que l'estàndard no és la llengua. L'estàndard és una versió sintètica i comprimida, neutralitzada pròpia per a mitjans de comunicació, escrits que aspiren a uns mínims de formalisme (un article de diari, per exemple) i alguns actes formals públics, que generalment resumesc dient que són els típics actes que fan portar corbata a qui parla i a qui escolta. I ja està, res més. La majoria de situacions, que són el 95% de les quotidianes que feim en el dia a dia no requereixen això, no requereixen cap estàndard i mal fet està emprar-lo. Cada registre a on toqui. 

Això pareix que costa d'aprendre i d'entendre i és quan apareixen sectors que confonen registres, ignoren l'estàndard i pretenen construir-ho tot de nou tal com queda a l'article de diari que he penjat a l'inici acusant als que no escriuen el seu balear de catalanistes polítics (es diu com defensen i creuen en el concepte polític de Països Catalans), que és un discurs propi de qualsevol que sent aversió o fòbia cap a tot allò que va acompanyat de l'adjectiu català (no fos cas que menjar crema catalana els convertís en catalans residents a Poble Nou). I és que clar, tota persona a qui ja li està bé el model actual o que creu que encara falta millorar-lo una mica, que és el que pens jo, però que no és partidari de tirar-lo a la mar i crear-ne un passant-se pes forro de sa sabata etimologies, tradicions literàries, etc. ja ha de dur a la butxaca un carnet de segons quins partits i ideologies anam apanyats. Una acusació tan encertada com dir que tots els taxistes escolten la COPE o que tots els polítics són corruptes. Anem en seny amb els prejudicis i facem ciència deixant la llengua als lingüístes, la medicina als metges i el cotxe al mecànic quan li toqui que són els que saben de cada tema.  

El model de llengua que defensen els balearistes compleix els patrons propis del català que ara es parla com són la manca de neutralitat dialectal pròpia d'un escrit formal (ets (homos) ni manco és balear, és mallorquí i menorquí, i basta); la presència de castellanismes fàcilment evitables però fets servir com a element diferenciador i propi: lo o sintetisar. Així com qui no vol, ja l'han colat, ja l'han fet passar. Una característica dialectal del balear és que en la nostra parla hi abunden més que en altres dialectes els sons -tz- i -tg- (dit en filòleg: sons fricatius sonors). Així, i prenent la frase als defensors del català light, del balear light, en bon balear es diu i s'escriu sintetitzar, mai sintetisar ja que ha adoptat una fonètica castellanitzada tals com platja, formalitzar, espitjar, etc.

Voler ficar dins d'un sac a algú per com escriu i no pel què escriu és immadur, lleig, vil i perillós. I no hauria de ser tan habitual trobar-nos amb situacions ni escrits com el d'aquesta fundació. 

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA