diumenge, 14 de juliol de 2013

Paraules: xaravasco i xiribal·lero

A voltes es diu que una llengua és viva mentre es fa servir. Així i tot jo hi posaria alguns matisos ja que més que el fet de fer-se servir, és obvi que si no es parla no és viva, el que marca la salut de qualsevol llengua és la seua parla col·loquial, és veure si qui parla diu fotre, me cago en Sivilla, sa mare des mistos, cony, mal caigués es Vedrà carregat de merda —aquest igual és una mica forçat— o bé ha canviat totes aquestes expressions per joder, coño, mierda, etc. 

I és que a les Illes Pitiüses, gràcies a Déu, de paraules n'anam ben servits, no ens fa falt—i dient el que ara diré, hauria d'escriure no mos fa falta— haver d'anar a buscar paraules de fora tenint-ne de nostres. Sent polit com és sentir a ma mare anomenar xaravasco quan parla d'algú que està empardalat com una tòtila. O en ser que venen alguns turistes que no parlen ni italià, ni anglès ni alemany o francès a la botiga sentir mon pare dir que no sap d'on és el xiribal·lero que fan aquells estrangers. 


Xaravasco apareix a s'ampliació que temps endarrere n'Enric Ribas va fer del lèxic que apareix al DCVB amb el seu diccionari Aportació pitiüsa al DCVB de l'any 1991. Així mateix però, surt dient que un xaravasco és una soca de figuera de pic morta. Podria ser idò que el sentit que li afegesc en aquesta entrada, fent referència a una persona que és enmig, que no és conscient que fa nosa o que no capta les coses amb rapidesa se li diga també xaravasco, adoptant l'individu el sentit metafòric del xaravasco de la figuera de pic, que és una soca buida i pudrilega que no serveix quasi ni per fer foc i que tot el que fa és nosa. No es fa cap esment a l'origen etimològic de la paraula i sincerament, jo tampoc no n'hi sabria trobar cap. No sé d'on ve xaravasco. 

Xiribal·lero sí que és ver que al diccionari de'n Ribas no hi surt i tampoc surt al DCVB. El que sí que apareix al diccionari de'n Ribas és xerebel·lar i ho defineix com a mermolar, murmurar. Podria ser que per extensió es digui d'algú que parla una llengua estranya que no s'entén aquella mermola que fa, aquell xerebel·lero (i amb un tancament de neutres a is, ja tenim la paraula enllestida: xiribal·lero). Tancaments així a les Pitiüses també són més que corrents: deim pigar en comptes de pegar, ribotar per rebotar, arricular per recular o el riplà de l'escala pel replà.  

Dins del marc comú de la llengua tot això són col·loquialismes i realitats molt localistes impossibles de generalitzar simplement perquè la majoria de parlants fora —i tristament avui en dia també dins  de l'illa no la coneixen. Però a la vegada són la marca que la nostra parla és viva i té un caràcter propi que la fa diferent de les altres variants de la llengua. L'eivissenc  o formenterer  és una forma d'entendre la nostra llengua única i com a tal ha de ser vista. No parla millor qui diu sóc per dir som o qui li diu burilla a una llosca.

Follets i barruguets