dilluns, 25 de novembre de 2013

El monestir de la Mola

Avui he decidit, aprofitant que tenia una estoneta morta al pis, fer buidatge de fotos del mòbil. Si lles carpetes d'ordinador on hi emmagatzemam fotos són veritables tombes per a les fotos que avui en dia feim, esdevenint fosses comuns de records que un mai més mira; les carpetes dels dispositius mòbils són l'oblid en la seua màxima expressió.  

Ha sét trescant per dins d'aquestos búbuls dels records que hi he trobat unes imatges que vaig prendre un dia que na Laia i jo pujàrem a la Mola per veure'n el monestir i les vistes que hi ha des d'allà. Estic amb la idea que fins i tot la mar vaig vore. Ara, no pensem que parlam de la Mola que tenim a Formentera, encara que pareix ser que hi ha bastantes semblances. A totes dos Moles pot pujar-s'hi per un camí que transitaven, temps ha, frares i monjos: així a Formentera tenim el camí de sa Pujada o camí des Frares i a la Mola del Vallès hi tenim el camí dels monjos. Al cimerol de la Mola hi ha un monestir petitoi des d'on pot veure's mitja comarca i que la seua església dóna directament de cara a la muntanya de Montserrat, essent aqueixes, unes vistes precioses i privilegiades. A Formentera, a la Mola s'hi conserva la memòria d'un antic monestir immortalitzat en el nom de la vénda que hi ha al costat nord de la carretera, entre les antigues véndes des Far i de sa Cala. D'aquest monestir no en queda res més que alguna nota en documents medievals, suposicions d'on podria haver estat ubicat i algun testimoni residual en la toponímia del lloc: camí des Frares, vénda des Monestir, es caló de sant Agustí, plaça des Delme, es Carnatge o el pou des Verro són alguns d'aquests testimonis als quals faç referència.


Però no parlam de toponímia d'origen feudal a Formentera i sí de com de polida va ser l'excursió a la Mola del Vallès. Per arribar-hi hi ha que pujar per un camí envoltat de boscos i de miradors amb vistes impressionants i la ruta dura prop de dos horetes si un va sense presses, aprofitant per fer alguna foto, beure una mica d'aigua i deixar-se endur pel paisatge. Una volta un ha cuidat arribar dalt, el caminant es veu triplement premiat: el primer premi és que gràcies a Déu i a l'orografia del lloc deixa de caminar barda amunt i comença a caminar per pla, cosa que s'agraeix; el segon premi són les vistes que hi ha des d'allà amb Montserrat al fons i amb Barcelona (un bocinet de Barcelona) a l'altre extrem. Per últim, en haver vist prou la mar que s'obri camí Barcelona enllà arriba el tercer premi: el monestir de sant Llorenç del Munt.





dilluns, 11 de novembre de 2013

Diumenge escènic · Acorar


Acorador és com, a Mallorca, anomenen la cutxilla matancera i per tal de posar-ho més fàcil aquí hi he penjat el dibuix que apareix al Diccionari Català Valencià Balear d'aquest instrument. Les parts són simples: la a és la punta; la b és el taló; la c és l'esquena o el llom; la d és el tall i aquestes parts són algunes de les que formen la fulla de qualsevol ganevet, forma dialectal pitiüsa per dir ganivet. I clar, la e és el mànec, format per les galtes, que s'agafen a l'espiga gràcies als reblons. 

Idò bé, diumenge passat na Laia i jo anàrem a la darrer representació d'Acorar, un monòleg excel·lent de Toni Gomila que feien a La Seca, Espai Brossa. Una mica més i no entram ja que hi anàrem, innocentots nosaltres, sense haver comprat entrades amb antelació i la primer cosa que ens diuen en arribar: ah no, si ja no se'n poden comprar! Amb sort i fortuna aconseguírem fer-nos lloc entre les butaques ja que de la gent que havia reservat, hi hagué una parella i alguna persona més que no arribaren a anar-hi, i valenta obra es perderen, juntament amb Cap de Tortuga, de Vicent Ferrer i dirigida i interpretada per Miquel Costa, són les obres més interessants que he vist aquesta temporada.


Però, per quin missatge té Acorar, la matança del porc? Recordar aquell any en que la sobrassada tornà blanca? Riure's dels mallorquins? Caricaturitzar-los? O més aviat plànyer-los? Bo, probablement Acorar té una mica de tot això. A partir d'un dia de matances mostra el dolor de voler transmetre a fills i a les generacions jóvens un bagatge cultural que no sempre arriba. És un monòleg que mostra com es perden les paraules que ens caracteritzen com a entitat cultural, com a a un poble diferent i únic entre els altres. Els exemples són clars en el monòleg, allà on els majors distingeixen entre romanins, tomanins, mates, cepells, joncs, baladres, farigoles i farigoles bordes i etcètera el jovent només hi veu arbustos i sort si en destria tres o quatre. Així i tot sap destriar entre Iphone 3 i Iphone 4 i entre moda primavera-estiu i moda estiu-tardor.


Acorar reflexiona com les generacions que arriben han malvenut per trenta monedes de plata allò que fins ara havia sét etern: les paraules, la nostra manera de ser i de fer com a poble o col·lectiu a canvi de modes passatgeres i de productes que creim imprescindibles. Qui no té avui en dia quatre, cinc o més parells de sabates i un mòbil amb Whatsapp i probablement un Pou que pidola menjar cada dos per tres? I qui recorda els contes que ens contaven de petits o que per Tots Sants trencàvem pinyons pels més menuts de la casa i que aquella nit es deixa un llum encès? Acorar plany que hàgim perdut la capacitat de ser mallorquins com ho eren els padrins o la manera de ser formenterers com ho havien sét els nostres güelos o majors. Plany que hàgim perdut tant a canvi de tan poc.

D'aquí el nom de l'obra i el símil amb les matances. I és que essent la matança el símbol del nostre poble: un poble que s'ha venut, terra inclosa, als estrangers; que ha deixat emboscar els camps; que ha tengut per poca cosa els seus costums i tradicions i etcètera ara veu com l'animal mor dessagnat per una punyida d'ignorància, desinterès i "m'enfotisme" mortals. Raig a raig van escolant-se aquells mots i aquells coneixements i costums que sempre han definit la nostra manera de ser i de viure. I es veu com tot aquest Naltros o Noltros que és com ho diuen a Mallorca, s'escola des de la ferida mortal del gorrí a una tina de plàstic verdós.

I la vida continua. 
Ara bé, una altra vida, no la nostra.