dimecres, 30 d’octubre de 2013

Dissabte gourmand


Dissabte passat na Laia i jo agafàrem el cotxe i ens encaminàrem cap amunt, cap a terres de l'Empordà. La destinació era clara: sant Feliu de Guíxols, que aquell cap de setmana finalitzava una fira que ha durat unes quantes setmanes que ens interessava molt. Se celebrava la Ganxotapa,  una iniciativa que els restaurants i bars de sant Feliu duen endavant des de fa un parell de temporades. La idea de la Ganxotapa és senzilla: cada restaurant participant presenta una tapa acompanyada d'una consumició (generalment era una canya o un gotet de vi) per 2,50€ 

Amb aquesta fira plena de panxes per omplir i apetits insaciables els restaurants intentaven mostrar el millor d'ells mateixos i així va ser com decidírem anar a dinar allà i férem quatre tapes:

- Una tapeta de brie amb confitura de fruits del bosc casolana acompanyada d'un got de vi.



- Una tapa amb una base de ceba confitada amb uns talls de llom de porc amb formatge de cabra gratinat per damunt, tapa que va encantar-nos i acabà ocupant el segon lloc en el rànquing personal que férem na Laia i jo. 

- Una tapa que s'emportà el lloc més alt del nostre pòdium que era un carpaccio de tonyina damunt d'una base de confitura de tomata acompanyada amb escates de sal i una miqueta de parmesà per damunt que dava un contrast entre dolç i salat exquisit acabant, finalment, amb el gust de la tonyina dins la boca, que era el que més aguantava. N'haguéssim demanat mitja dotzena per hom, de racions d'aquelles. 

- Finalment una que s'emportà el tercer lloc de forma molt renyida amb aquestes ja esmentades va ser la de can Noguera, on hi menjàrem, a més a més, uns caragols a l'escudella amb salseta coent boníssims. La tapa en qüestió era de ceba caramelitzada amb uns talls de formatge de cabra ben bons i generosos. Per l'hospitalitat i ben estar d'aquell restaurant mereixeria el primer lloc de tots. 

Una volta ja teníem la panxa plena decidírem encaminar-nos a fer turisme i com que Tossa quedava no gaire lluny d'on érem emproàrem cap allà per veure el casc medieval tant famós d'aquest poblet i la veritat és que va valdre molt la pena. Junt amb Cadaqués i Cotlliure és dels pobles més polits que duc visitats, així de costa, a Catalunya. 

Vaig quedar a prou engolosit que ja estic buscant i pensant amb la pròxima sortida turístico-gourmand per fer. He sentit a dir que aquestos dies a Navàs s'està celebrant una ruta de tapes similar a la que s'ha fet fins aquest cap de setmana passat a sant Feliu.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Impressions parisenques

Ja fa un parell de dies que hem tornat de París. Na Laia i jo hi partírem a finals de la setmana passada per fer-hi un cap de setmana coincidint que era l'aniversari de na Laia. Ens allotjàrem a un hotelet cèntric que ens facilità que tenguéssim sempre, un peu ja a la destinació on volíem anar: Arc de Triomf, Montmatre, etc. Era sortir, desviar-se una miqueta, procurar no perdre's i voilà, ja havíem arribat. 

Així va ser com en un parell de dies poguérem visitar part dels monuments que hi ha per veure en aquella ciutat. Així  i tot hi ha que dir que ens en faltaren molts també, per veure però el temps ens obligà a prioritzar. Després d'un primer dia amb vaga de controladors aeris a França i de perdre'ns pels carrers parisencs mentre buscàvem l'hotel i ens plovia acabàrem tenint tota una tarda per visitar l'Arc de Triomf, els Camps Elisis (que són igualets al Passeig de Gràcia però d'un tamany infinitament més llarg, amb botigues encara més cares i sense les faroles d'en Gaudí) i després d'un breu passeig pel centre de la ciutat passant pel famós pont de l'Alma, acabàrem la jornada a Montmatre, devora el Sagrat Cor il·luminat de nits. Ara, ans de Montmatre coneguérem els encants dels Bateau Mouche i les seues excursions fluvials pel Sena. 

Així junt amb els dos dies que seguiren vérem molt per damunt el Louvre (veure'l sencer seria un cap de setmana, així i tot quan sortírem ja s'havia fet fosc); Nôtre Dame per fora, per dins i des de dalt amb les gàrgoles; la Santa Capella de París, que té els vitralls més colorits i més grossos que mai hagi vist. Pel tercer i darrer dia deixàrem la torre Eiffel, que va ser un dels punts on més fred he passat mai: vaig haver d'anar amb dos jerseis de llana per davall la jaca i així i tot tremolava, però no era l'únic que estava així. 

La cosa és que és una ciutat que tenia infravalorada. Sí que és ver que sovent peca de rosa, de cursi. I és que per ciutats cursis París, és clar. A la nit la torre Eiffel s'il·lumina tota de llumetes blanques que parpellegen i si un es descuida sent parelletes fer "Ooooh!" i com a herència dels llibres de Federico Moccia tots els ponts estan plens de candaus amb noms i dates. Així i tot és una destinació fantàstica i m'atreviria a dir que la ciutat sense aquest romanticisme prefabricat inclús perdria encant, igual la fa més polida i tot això. I és que la torre, de nits il·luminada és impressionant. 

Els preus parisencs són com els de l'aeroport, no exager, no. Una coca-cola fàcilment val 4,5€ i un panet normalet sense res d'especial arriba als 5€ amb la mateixa probabilitat que dos més dos fan quatre. La seua fama és que no és fàcil menjar-hi bé però per si algú que tenga intencions d'anar-hi properament em llegeix voldré recomanar-li un restaurant que em va agradar molt, i és que per menjar vàrem tenir sort: a banda d'aquest restaurant que ara indicaré, a Montmatre trobàrem una fira gastronòmica de les regions de França i així va ser com vàrem dinar d'un pa amb foie i llom frit d'ànec del Périgord i per postres una espècie de coca de cires del País Basc francès. Jo vaig acompanyar-ho amb l'error del dia: una cervesa corsa que no va ser gaire bona. Aquí va la direcció del restaurant que vull indicar ja que era molt bo, no era car i estava molt ben situat, just devora Nôtre Dame a segona línia:

Vins & Terroirs
66, rue Saint André des Arts. 75006 París

Que servesca de targeta aqueixa indicació. No vull oblidar tampoc el color verd claret pistatxo d'alguns homenets verds dels semàfors de la ciutat ni tampoc el que acabà sent el meu barri predilecte: el barri de le Marais. Té una plaça quadrada vermella preciosa, uns carrers amb molt d'encant i negocis encantadors. És una barriada plena de cafeteries, floristeries, pastisseries i botigues de tota classe com farmàcies, fruiteries, etc. És una zona plena de vida i l'única on vérem conservats dos edificis encara del segle XIV i una església amb unes placetes precioses: l'església de saint Gervais. Per esglésies però, a part de les gàrgoles de Nôtre Dame, la de saint Etienne, just devora el Partenó de París.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Proves nocturnes ·I·

Fa no molt va arribar a les meues mans una càmera fotogràfica que no és cap màquina professional però així mateix s'hi poden fer treballs polits si s'hi té tècnica que és, precisament, el que em falta. Quan la vaig aconseguir m'oferiren un mini curset per aprendre-la a fer-la anar i encara hi he d'anar, encara que serà quan tenga més temps que ara, que entre l'anglès i la Universitat, temps és el que més falta em fa. 

La cosa és que una de les espines que tenia clavades des de fa molt de temps era la de la fotografia nocturna. I encara no me l'he sabut desclavar! Sempre m'han apassionat aquestes fotos en que es veu un cotxe o una edificació o algun arbre i a dalt, prenent tot el protagonisme, un cel estrellat que fa badar la boca inclús als més badecs. Idò això és el que he intentat fer amb nivell molt, molt amateur beginner però així i tot estic satisfet amb els resultats.

El resultat em diu que màquina per fer la foto n'hi ha però que justament hi falta això: manera de fer-se, cosa que amb la pràctica té fàcil solució. Pràctica i un trípode hi falten a aquestes fotografies. Però bé, després d'improvisar trípodes impossibles amb castellets de pedretes i rebles perquè la càmera apuntàs al cel sense perdre en terra com a punt de referència molt més no es podia esperar. I és que les millors aventures són les que no acaben el primer dia. 

NIKON D5100 · ISO 500

35mm · f/1.8 · 2,5''

NIKON D5100 · ISO 500

18mm · f/3.5 · 6''

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Caragols

Fa uns dies a facebook, a un grup que s'anomena formenterenc que mira de recollir paraules amb més o menys fortuna de Formentera, hi penjaren la foto d'un caragol amb la paraula: boera. Es referien al caragol que a casa coneixem per caragol bover

La cosa és que als comentaris de la pàgina hi havia una llista més llarga, amb imatges, penjada per un formenterer que volgué completar la informació que daven els qui escriuen a formenterenc. Caragols bovers, vaques, bombets o pastorets, vellarencs i jueus, aqueixes són les cinc espècies que s'anomenaren, dels quals només sabia el nom dels bovers, les vaques i els jueus. Els altres els tenia tots vistos però no en sabia el nom tot i haver-lo arribat a preguntar alguna volta puntualment. Segons he llegit, a les Pitiüses hi ha 48 espècies de caragols diferents, entre els marins i els terrestres. Així que aquestos noms no són més que un minúscul recull de tots els caragols que poden trobar-se per aquí. Així i tot sí que és ver que són els més corrents i habituals.

Així i tot hi ha que tenir present que no totes les espècies de caragol tenen un nom popular. Un exemple és el que anomenam caragolí, que és el caragol terrestre més menut que tenim per aquí i que sovent es troba a les soques d'alguns arbres, com les figueres, o inclús davall d'alguna pedra pel bosc. Generalment si l'animal en sí no és gaire característic visualment o no és útil per a l'ús humà (en el cas dels caragols el fet que siguin comestibles o no) determina que la saviesa popular els designi un nom popular o no els en designi cap. 



Caragol bover, bou o bouera, otala punctata
A la Mola a aquest caragol l'anomenen senzillament bou.




Vaca o vaqueta, eobania vermiculata
Són una mica més menuts que els bovers i molt comuns, més també que els bovers.




Jueu, helix aspersa 
A algunes zones fora de les Pitiüses anomenen "bover" a l'helix aspersa. Essent aquest caragol d'aquí baix un bover. Però a Formentera (i imagín que com a mínim a Eivissa també) el bover és el primer qu ehe mostrat i aquest, amb la closca que fa com una miqueta de punta i té un color fosc diferent, com més ratllat, és un jueu. 




Pastoret o bombet, rumina decollata
És característic i fàcil de reconèixer: és l'únic que té una closca així allargada i de tamany considerable.



Vellarenc, theba pisana
Aquest és un caragol de dimensions més reduïdes i és habitual vore'l sobretot a l'estiu congregat en grups nombrosos de caragolets d'aqueixos tapant la tija de diverses plantes, com el fonoll, per exemple.