dijous, 26 de setembre de 2013

Un mapa de s'Espalmador


Un amic va anar fa uns dies a la casa de s'Espalmador a passar-hi un cap de setmana. Allà va observar que a una paret s'hi trobava un mapa de l'illa penjat amb els topònims tant costaners com d'interior, inclòs algun tal·lassònim puntual escrits. És fins ara el mapa més complet que he vist de l'illa de s'Espalmador tot i la seua antigor haver-ne esborrat els noms que es troben a la part septentrional de l'illa.


Així i tot s'hi llegeixen alguns noms principals com els de l'illa de Casteví o l'illa de sa Torreta, la platja de s'Alga, sa Guardiola (escrita Gordiola) o cala de Bocs, entre molts d'altres no tant coneguts i molt més propis de la microtoponímia com és es pujol d'en Garrigó. Sembla ser que en són uns quants, els topònims prop d'on hi ha la casa de s'Espalmador amb el llinatge Garrigó: hi ha també en Garrigó gros, en Garrigó petit o es raconet d'en Garrigó.


Però d'on venen alguns d'aquestos noms, almenys el de les illes com són s'Espalmador, l'illa de Casteví i l'illa de sa Torreta?

Sembla ser que trobam el nom de s'Espalmador documentat per primera vegada l'any 1497 i al llibre d'Entreveniments el trobam per primera volta escrit l'any 1615. Però d'on ve el seu nom? El seu orígen sembla no ser del tot clar i els especialistes no s'hi aclareixen. Coromines considera que és un mot que prové de ben antic, de l'època en que érem província romana on s'Esplamador seria apellat l'illa de l'Espart Major (això en el llatí vulgar que parlàssen) i passant per la llengua dels àrabs com a Esparmadjor els catalans que repoblaren i cristianitzaren aquestes illes per analogia amb la feina d'espalmar l'haurien anomenat Espalmador. A això cal afegir-hi que Coromines considerà que a s'Espalmador no s'hi havien portat a terme feines de calafatar embarcacions ni cap altra activitat nàutica excepte tal volta en alguna ocasió puntual per mor del difícil accés a l'illa i que es tractava d'una illa deserta. 

Aquí Isidor Macabich i Cosme Aguiló contestaren a Coromines i demostraren que no només sí s'hi calafatava i s'hi portaven a terme tasques relacionades amb la reparació d'embarcacions ja des de ben antic, sinó que a més d'illa deserta s'Espalmador no en tenia res perquè hi ha pous d'aigua dolça, allí. La cosa és que durant segles s'hi han espalmat embarcacions a s'Espalmador i no es pot descartar que es portàs a terme des de molt abans del segle XV, que és quan començam a tenir notícies d'aquest topònim pitiús. Pareix ser que a s'Espalmador, i també a s'Espardell, tot i ser dos llocs que etimològicament podrien venir de la planta de l'espart, són dos indrets que d'espart no n'hi ha. L'espart és una planta que s'ha fet servir sempre en la reparació de cascos d'embarcacions. Qui diu que els calafats i mestres d'aixa no l'extingissen d'aquestes illes durant els segles en que s'hi portaren a terme tasques nàutiques d'aquest calat? 

L'illa de Casteví té una etimologia popular si més no curiosa. Una llegenda marinera que circula entre els mariners pitiüsos per tal de dar nom a aquesta illeta és que els mariners de Formentera quan partien cap as Freus i passaven aquesta illa obrien es vi. Aquesta explicació  relaciona el nom de l'illa amb la frase homòfona (quasi) de gasta vi! És a dir, beu vi. Aquesta deu ser una llegenda que corre ja de ben antic perquè en cartes nàutiques del segle XVIII és habitual trobar-hi escrit formes com Gastaví o Gastavi

Com que per a aquest nom falta documentació antiga on poder-lo trobar i resseguir-ne així la seua evolució, Cosme Aguiló en desenvolupà una hipòtesi que pens que pot dar-se per bona i que Casteví siga un topònim d'origen antroponímic, és a dir, que derivi d'un nom o llinatge de persona. En aquest cas el de Castellví. Castellví és un llinatge inexistent a les Pitiüses però al segle XVII hi hagué un governador a Eivissa que es deia Joan de Castellví i rebé per ordre reial el d'aixecar una torre que guardàs el portitxol de s'Espalmador (tenint així una relació entre aquest governador i l'illa de s'Espalmador). No seria cosa estranya que aquest governador hagués recalat a l'illa que avui anomenam Casteví dant-li així nom. És sabut que la visita d'un càrrec oficial en aquell temps trencava molt la rutina dels indrets i així com noms d'embarcacions naufragades han donat nom a molts indrets de la costa, també els han donat les arribades de certs personatges en el seu dia i Casteví pens que en seria un cas, tal com ho puntualitza Aguiló.


Ja per acabar, l'illa de sa Torreta té un nom bo d'entendre i d'ubicar. La torre que actualment vigila i tol·la s'Espalmador és la de sa Guardiola, que va construïda l'any 1750. Abans però, ja hi havia hagut torres que feien de talaies a s'Espalmador, i més d'una! El cas és que no és que a l'illa de sa Torreta hi hagués hagut cap torre, no. Tota aquella zona del nord de s'Espalmador és coneguda com sa Torreta i hi trobam topònims satèl·lit com sa platja de sa Torreta, sa punta de sa Torreta, etc. Absurd seria pensar que a cada lloc d'aquestos on hi ha el nom de sa Torreta hi hagués hagut una torre. Un document del 1324 menciona les mars de la Torreta i un manuscrit de la Catedral d'Eivissa dóna part de la destrucció d'una torre situada a s'Espalmador l'any 1558 per vint-i-quatre naus algerines.


Segons marca la toponímia del lloc, un torrió hi va ser al nord de s'Espalmador abans que es construís la torre actual a sa Guardiola. Actualment encara se'n conserven les pedres de la base que mostren que era de base circular fent uns dos metres i mig de diàmetre. Així i tot més a prop de l'illa de sa Torreta a un altre turonet de s'Espalmador hi ha la base possiblement quadrangular d'una altra torre o lloc de senyals situat a la mateixa zona. I és que la zona septentrional de s'Espalmador és un indret on hi abunden les restes de ceràmiques i s'hi troben diverses bases de torrions que porten a pensar que des de temps ben antics aquell indret serví per guardar als habitants de les Pitiüses dels mals que podien venir de mar enllà. 

Un dels diversos pujolets de la zona de sa Torreta a s'Espalmador on s'hi observen les restes d'una base de pedra.


Bibliografia:

AGUILÓ, Cosme Toponímia i etimologia
COROMINES, Joan Onomasticon Cataloniae (8 Vol.) 
RIBES MARÍ, Enric La supervivència de la toponímia precatalana d'Eivissa i Formentera i l'Onomasticon Cataloniae

Imatge: Mapa de Cosme Aguiló




dimecres, 18 de setembre de 2013

An pensevik Byhan

Me ne vidn cewsel sawznek!


Segons s'explica aquestes varen ser les darrers paraules que pronuncià la senyora Dolly Pentreath abans de morir l'any 1777. El que deia la senyora Pentreath al llit als fills bilingües que l'escoltaven era: no vull parlar anglès! 

I és que amb la mort de la senyora Pentreath moria l'última parlant monolingüe de corn, la llengua històrica de Cornualla. Poc temps després aquesta llengua acabaria desapareixent davall l'avanç implacable de l'anglès. I és que les generacions que vengueren després de la senyora Pentreath eren ja bilingües i poc temps després, ja a mitjan segle XIX, els corns acabaren oblidant la llengua pròpia del petit reialme de Cornualla. Indret que temps ha havia sét bressol d'alguns dels mites més famosos de la literatura medieval europea com són els del rei Artur, o el de Tristany i Isolda. 

Així i tot val la pena dir que una volta va haver-se perdut aquesta llengua, alguns corns, sabedors del tresor que se'ls havia escolat entre les mans, crearen una gramàtica i un mètode per reaprendre aquesta llengua a partir de textos antics i de les recordances d'alguna paraula o manera de dir dels darrers parlants d'aquesta antiga llengua cèltica. Així és com avui en dia pot tornar-se a sentir el corn per alguns indrets de Cornualla i de com, en els darrers anys, després de dècades de regeneració lingüística, alguns pares han decidit inclús parlar-los als fills amb corn. És a dir, després de 230 anys torna a haver-hi algun, no gaires, parlants de corn nadius. 

És més, fa uns quants anys Anglaterra reconegué el corn com a llengua minoritària del país i li oferí un cert reconeixement de tal manera que a les escoles de Cornualla és possible estudiar-hi una assignatura optativa de corn i, si el que he llegit sobre el tema no és mentida, just fa tres anys es va obrir la primera escola que funciona amb el corn com a llengua vehicular. Així, en menys de 100 anys s'ha passat de tenir a Cornualla el cos putrefacte d'una llengua morta representada en textos antics que ningú sabia llegir a tenir una llengua parlada habitualment per unes 300 persones i que és entesa per prop de 2000 persones més que serien capaces a parlar-lo si es das l'avinentesa. Tenc entès també que al llarg de l'any s'hi celebren algunes misses ja que el bisbe de Cornualla és parlant de corn també. Aquestes dades, devora del mig milió d'habitants que té Cornualla actualment no són molt elevades però més petit és un zero!

Si heu arribat fins aquí baix i encara em llegiu igual vos preguntau diverses coses com què vol dir el títol del text o per què explic aquestes coses. Bé idò vos faç saber (com m'agradaria que sebre fos normatiu!) que aquesta llengua tan petita té textos propis i també en té de traduïts, entre els quals hi ha una traducció de Le Petit Prince que es titula An pensevik Byhan, i és la darrer adquisició de la meua col·leccioneta de llengües representades i impreses en aquest llibre d'A. de Saint-Exupéry. Normalment no em decant per llengües que no siguen romàniques però una llengua amb una història i un renéixer com és el corn no podia deixar-la escapar. 



dimarts, 17 de setembre de 2013

El Raval ·I·


Alguns que em tractau habitualment ja ho deveu saber, molts d'altres igual encara no però enguany ja no visc a Horta. He tornat al centre de Barcelona i més al centre cuida ser mal de fer, visc al Raval. [Silenci] Sí, al Raval he dit, la banda obscura de les Rambles, a un d'aquells carrers on molts de barcelonins encara no s'han atrevit a posar-hi un peu per por de Déu sap què. He de dir però, que dels cinc anys que he estat a Barcelona, comptant aquest que tot just ara comença, mai havia estat tan a gust amb el lloc on vivia de la ciutat Comtal. Vaig fer dos anys a l'Eixample esquerra, ben propoi de la plaça Universitat, és a dir, just a tocar d'on estudiï. Llavors, passats aquestos dos anys em vaig cansar del centre de la ciutat i necessitat d'aire pur i de silenci vaig decidir anar-me'n a la muntanya passant a viure a Horta, als mateixos peus de la serra de Collserola (que porta un article salat fossilitzat, coll s'erola, i una erola no és més que una era petita). 

Bo, idò aquesta etapa pareix ser que ja ha tocat fons. He tornat al centre i més al centre que on som ara seria mal de fer, igual hauria de viure a la mateixa plaça Catalunya, allà baix a l'estació de metro on comunica amb els FGC, no ho sé. I tot i haver sentit sempre barbaritats sobre aquesta barriada on som ara, el Raval, he de dir que cap barri m'havia agradat més que aquest. És ple d'edificis històrics importantíssims pel que fa a la història de la ciutat i s'hi respira un aire multicultural que embelleix més encara aquest racó tan maltractat de Barcelona. 

Viure al Raval és com viure al que queda d'una ciutat medieval. I és que per aquell entonces*barbarisme!* els carrers s'organitzaven per gremis, que és el que ens ensenyaven a Socials. I així on abans teníem el carrer dels argenters que treballaven la plata ara hi tenim tal volta un carrer ple de heavys essent el carrer clau per trobar-hi cds descatalogats de grups èpics com Bruce Springsteen o peces de col·leccionisme dels Rolling Stones per dir dos nom. És més, si tota ciutat que es preciàs de ser important tenia un call xueta, al Raval ara hi tenim un call d'una nova religió que són aquestos mateixos heavys amb una catedral reconeguda per tota Barcelona on es congreguen heavys practicants i persones laiques: l'Ovella Negra

Abunden també els carrers en els quals un passejant-hi hi veu moltes rentadores, neveres i ventiladors essent, si anomenàssem avui en dia els carrers de bell nou i faltats d'imaginació, el carrer dels venedors d'electrodomèstics. Hi ha també el de les botigues de telefonia marca blanca, on l'altre dia vaig comprar-hi un carregador pel mòbil que funciona molt bé. I com tota ciutat, té una zona preciosa per passejar-hi i tastar-hi la gastronomia local, i és que un quan viatja al Raval no pot deixar de provar un dels fabulosos dürums que preparen a la rambla del Raval. 

Aquest món desconegut per moltes persones els crea temor i no s'endinsen a aquest barri que per a jo, i sense cap dubte, és el millor de la ciutat. Quin avantatge té això? Molt senzill: el Raval és ple de cafeteries i bars impressionants amb bona música, ambientacions originals de les que fan de Barcelona un indret únic en el Mediterrani i a preus que estan molt bé. Són locals que mantenen aquest "autenticisme" del que fan gala tants de locals de més enllà del Raval, especialment graciencs, però que d'"autenticisme" no hi tenen ni l'escombreta del vàter perquè qui serveix és el típic moderno amb barba, una samarreta estreta d'algun grup desconegut per tothom menys ell i que, de fons, hi sona Beirut o Love Of Lesbian. Que s'apartin els locals graciencs (excepte el Jan Petit, la Ikastola i la Clotxa i alguns altres que ara no em recorden com puga ser Le Journal) devora d'establiments com la Concha. A banda d'això quin altre barri té un mercat tan famós i transitat i variat i meravellós com és la Boqueria? 

Enguany és tal volta el darrer any que faci a Barcelona, depenent d'on faça el màster l'any que ve i pareix ser que aquesta ciutat ha hagut de fer-se esperar a l'hipotètic darrer any aquí perquè realment se'm clavi al cor i puga dir sense enganyar ningú que m'he enamorat de Barcelona. 


dilluns, 16 de setembre de 2013

El darrer de la seua espècie



El calàpet és un animal que si no ha sét protagonista sí que ha sét una peça clau en moltes rondalles i succeïts relacionats amb bruixeries i Por arreu d'Eivissa i Formentera. Poca gent n'ha vist però molta gent n'ha sentit a parlar i sap que són com unes granotes grosses que es poden trobar per l'interior d'Eivissa o per alguna sénia. Bé idò, això que poden trobar-se aviat començarà a ser una tasca impossible. Segons unes estimacions que s'han fet des de la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear a les Pitiüses queda un sol espècimen, el darrer calàpet de les Pitiüses quedant-ne així, únicament a Mallorca, tal volta a Menorca i per algunes altres illes mediterrànies com Sardenya o Còrsega.



Pel que es veu, el mateix mal que temps ha secà l'únic riu de les Pitiüses degradant-lo a la condició de torrent ha estat la responsable de la desaparició d'aquest animal que habita les Pitiüses des del Plistocè (fa 1,8-1,6 milions d'anys i fa 10.000 anys): l'extracció d'aigües subterrànies i la desaparició de zones humides.



No és el calàpet l'únic animal o ésser viu en general, per si parlam també de plantes, que es troba en perill a les Pitiüses. No fa falta parlar de les amenaces de la posidònia perquè qui més qui menys tothom ja en sap alguna cosa i en té una opinió formada. El cas és que, i ja centrant-nos en Formentera, existeixen algunes espècies endèmiques, entre elles una planta que creix únicament a aquesta illa sent impossible de trobar ni manco a Eivissa. Es tracta de la Delphinium pentagynum formenterense. Aquesta planta és possible trobar-la pels terços. És una planta que té una fulla semblant a la dels geranis i la seua flor és molt fàcil d'identificar ja que fa una tija plena de flors morades. El seu estat de conservació és crític ja que amb els anys ha anat minvant la seua presència per mor de l'avanç humà que pateix l'illa. Crec recordar haver llegit en alguna ocasió que la principal àrea d'aquesta flor era prop de Cala Saona, per allà on el camí des Cap (que no la carretera) i la carretera de Cala Saona es creuen n'hi havia moltes però foren arrancades en ser que hi feren una petita planta solar per produir electricitat. 





M'agradaria saber el nom pagès d'aqueixa planta. Així que si Marina Mayans, si em llegísses em faries un favor escrivent-me'l als comentaris, i si no és na Marina qui em llegeix però també en sap el nom, benvengut serà el seu escrit. Gràcies.