diumenge, 28 de juliol de 2013

Blanc i negre, un primer contacte

Capitell d'una de les columnes laterals amb la jàssena de l'enramada
Des de fa uns quants dies que tenc ganes de penjar alguna fotografia aquí, al blog. No fa gaire vaig començar a experimentar, a fer les meues primeres passes amb el blanc i negre. Pareix que en blanc i negre qualsevol cosa pot quedar bé, com que se sacrifica el color —cosa bastant discutible, ja que la barbaritat de matisos del gris és pràcticament infinita— s'aprecien molt més les línies, la forma de la captura. És per aquest fet que vaig pensar que ja ho tenia, que faria fotografies a l'enramada de casa ja que la senzillesa de línies de l'arquitectura pitiüsa em té del tot encisat. 


Així i tot però, el resultat no acabà de convèncer-me, va ser el moment en que vaig pensar que sí, que la fotografia en blanc i negra era perfecta per capturar moments quotidians de manera que el gris els donava espontaneïtat, naturalesa, alliberava de qualsevol tipus de tensió i temporalitat aquelles escenes donant-les-hi com una espècie d'aura que plasmàs la imatge d'un cert romanticisme amb un regust feliç i dolç —ja ho diuen ja, que els temps passats sempre van ser millors, i el blanc i negre és cosa del passat, moltes vegades Així va ser com vaig acabar fent les captures següents, unes fotos in fraganti a qui tenia més prop en aquell moment: na Laia amb el gat de casa, en Mixu animal que ara pensam que hauria de dir-se Mimat—.






Al final vaig considerar que el blanc i negre, a part d'haver-me robat el cor, és una opció més a tenir en compte a l'hora de fer fotografies. Trob que permet ressaltar més les textures, tot i que hi ha vegades en que una imatge en color arriba a dir molt més que no si és en blanc i negre, depèn del que es busqui en aquell moment. Així és com abans de guardar la càmera vaig optar per una tercera faceta possible, la del moderno o hipster i fer fotos a qualsevol cosa considerant que tal acte és una consolidació màxima de l'art modern. La llàstima és que em faltaven les gafapasta, la camisa de quadres minúsculs i combinacions de colors espantoses cordades fins al botó de dalt de tot del coll, els calçons estrets, la càmera reflex... El meu futur no es troba en aquesta tribu, ho tenc comprovat. 

Intent de moderno fent una foto a un gafet de la corda d'estendre


dimecres, 17 de juliol de 2013

Hola seguidores i lectores!
Hola també als seguidors i lectors.
(si és que me'n queda cap després de tant de temps en off)


Venc a dir-vos que ens hem traslladat a una nova plana, a un nou blog i aquest, sí que sí, definitiu (almenys per una temporada). Vos convid a que hi passeu i si voleu alegrar-me l'ego, em seguiu. El blog nou es diu Palm a palm. Sí, ho confés, el nom l'he tret del programa d'IB3 Palma pam a pam, però és que el nom em va agradar i no sabia com anomenar-lo si no era així. Ja sabeu que quan idea es fixa entre cella i cella no hi ha qui la trega.

Així com Memòries d'una sargantana començà sent un lloc on reflectir-hi experiències i moments i pensaments i més coses (al final acaben sent iguals molts de blogs, llocs on creure's escriptor amb més de 140 caràcters). Totes aquestes coses, però, vistes des del prisma que oferia la vida d'estudiant a Barcelona.

Bé idò ara la cosa canvia. M'he passat a Palm a palm. Palm a palm és una manera de rastrejar, de buscar, de manera que no passi res per alt. Res a veure amb el blog que tenc en ment. A de Palm a palm intentaré anar marcant l'inici del retorn cap a casa. Així com amb Memòries d'una sargantana (posteriorment Memòries en estampes, que ja tirava cap a on tir ara) de Palm a palm és una passa més en l'evolució que ha anat veient-se en els diversos anys d'escriure aquí. Si Memòries el vaig fer mentre sortia del niu, ara que consider que he anat ja a prou lluny, començ a refer les meues passes per, algun dia, tornar a casa.

M'agradaria que fos un espai més madur, més meu, més propi d'un blog personal a on vos convid a totes (i a tots) a visitar-lo i a familiar-vos-hi. És una etapa que encara està molt per dibuixar així que si algú em diu que si li agradaria que fos així o que fos aixà ho tendré en compte. Això ho dic pel bon Joan Vildu, que lamentà molt el pas de M. Sargantanes a M. Estampes.

Barruguets i fameliars

Fa un parell de dies na Laia i jo parlàrem de follets, de fameliars i de barruguets, tema que va sortir des peu de foto que vaig posar a s'entrada anterior (Paraules: xaravasco i xiribal·lero 14.VII.2013). Li vaig mirar d'explicar una mica dalt dalt i ens vàrem oblidar des tema. Bé idò avui he pensat que, aprofitant un llibret de Marià Torres i Torres que vaig trobar i treure de sa biblioteca municipal de sant Francesc podria dedicar aquest escrit a parlar d'això, de ses bèsties més populars de sa mitologia pitiüsa. 

Un fameliar
Es llibre es titula Aportació a l'estudi de la mitologia tradicional i popular a les Pitiüses, i s'autor és en Marià Torres Torres. Des d'un primer moment sa introducció deixa clar es per què des tradicional i des popular. Ve a dir que sa nostra mitologia és tradicional perquè ens ha arribat des de moltes generacions endarrere per via oral i és popular perquè porten tant de temps a ses nostres illes que ja hem assimilat aquestes figures mitològiques de tal manera com si haguéssim sét es propis pitiüsos es de crear-les. Així i tot veurem com s'aspecte general d'aquestes figures es repeteix arreu d'Europa.

Així a ses Pitiüses tenim molts de personatges dins des nostre imaginari popular, entre ells bruixes, dimonis, un ésser des qual només en conec es nom i li deien es Retremón, algun gegant com en Terrosel·lo que vivia as Vedrà, fameliars, follets, iaies blanques, barruguets, per alguna zona d'Eivissa parlen també des crespells, i es que jo no sé. Fins i tot a voltes s'havia parlat de fades, aquí. Per no allargar-ho massa, i per dar resposta a na Laia i a algú que puga llegir-me, si es dóna es cas, només esmentaré es que apareixen as títol: es barruguets i es fameliars.

Barruguet
Es barruguets i es fameliars cuiden anar de sa mà, si es barruguet és dolent es fameliar és bo, tot i que això és relatiu. En principi es barruguets són invisibles, factor que fa que a ses Pitiüses sa gent no es posi d'acord en sa forma que tenen. Per això el que he fet ha sét agafar sa descripció que en va fer as seu dia es costumista Joan Castelló Guasch:— Un homenet petitíssim molt lleig, i veuarra forta, i braços llargaruts. (1)

Sembla ser que sa característica des barruguet és que és un ésser empipador, fa desaparèixer coses o canviar ses coses des lloc a on eren. I eixida va eixida ve es barruguet acaba fent que es habitadors de sa casa a on passen aqueixes acabin mudant-se, després d'haver avorrit ca seua.

Aquesta mala fama des barruguets ha quedat ben gravada entre sa gent d'Eivissa i de Formentera fins a tal punt que sovent quan es fa referència a un al·lot petit que fa alguna estaria que no hauria se li diga que està fet o que és un barruguet. Fixem-nos amb s'estrofa de sa cançó popular següent:


Dones que teniu infants
que pareixen barruguets,
donau-los garrapinyada
i es tornaran angelets. 

[enllaç per sentir sa cançó sencera]


Moltes són ses coses que se'ls atribueixen a aquestos éssers. Ses berrugues de ses filadores —barruguet ve de berruga, nota important—, etc. Sembla ser que a sa zona de l'Empordà es barruguet és bastant viu i popular avui en dia encara i figura en abundants cançons i rondalles.


Un altre fameliar
Fameliar 
És un esperit caracteritzat per sa seua bondat. Encara que J. Castelló l'atribuí de forma genuïna a Eivissa és molt aparegut, per no dir quasi igual, as lares romà, as familiar castellà i basc o as minairó des Pirineus de Lleida. 

Sa seua descripció física, treta de sa rondallística és sa següent. Es fameliar és un nanet horrorós, de boca molt espantosa, que botava contínuament i demana sempre el mateix: feina o menjar! Feina o menjar! Era del tot necessari dar-li una de ses dos coses per fer-lo callar en ser que era fora de s'ampolla negra a on dormia. En cas de no dar-li ni menjar ni feina feia de ses seues, identificant-se amb so barruguet. 

Aquest esperit, amic de s'home i treballador, sa gent el trobava a sa nit de sant Joan davall des pont de santa Eulària. Allí just a mitja nit hi floreixen unes herbes amb una flor molt polida que en seguida que es veuen es panseixen. Qui siga capaç d'agafar una d'aquelles flors fent molta via i de posar-la dins de s'ampolla negra abans que no s'hagi pansit, aquella flor es converteix amb un fameliar. Antigament es rumorejava a vegades de si a tal casa o tal persona tenien un fameliar i era una creença tan arrelada i es creia tant de veres que as segle XVII arribà a haver-hi algun judici entre eivissencs perquè un havia intentat vendre un fameliar a un altre i clar, s'havia trobat només una ampolla buida. 

Un paral·lelisme amb so minairó pirinenc és que es minairó és igual de lleig que es fameliar i en comptes de viure dins d'una ampolla viu dins d'un canutet que, en ser que s'obri també demana feina o menjar. 



(1) Joan Castelló. Es Barruguet, El Pitiuso, 1952

diumenge, 14 de juliol de 2013

Paraules: xaravasco i xiribal·lero

A voltes es diu que una llengua és viva mentre es fa servir. Així i tot jo hi posaria alguns matisos ja que més que el fet de fer-se servir, és obvi que si no es parla no és viva, el que marca la salut de qualsevol llengua és la seua parla col·loquial, és veure si qui parla diu fotre, me cago en Sivilla, sa mare des mistos, cony, mal caigués es Vedrà carregat de merda —aquest igual és una mica forçat— o bé ha canviat totes aquestes expressions per joder, coño, mierda, etc. 

I és que a les Illes Pitiüses, gràcies a Déu, de paraules n'anam ben servits, no ens fa falt—i dient el que ara diré, hauria d'escriure no mos fa falta— haver d'anar a buscar paraules de fora tenint-ne de nostres. Sent polit com és sentir a ma mare anomenar xaravasco quan parla d'algú que està empardalat com una tòtila. O en ser que venen alguns turistes que no parlen ni italià, ni anglès ni alemany o francès a la botiga sentir mon pare dir que no sap d'on és el xiribal·lero que fan aquells estrangers. 


Xaravasco apareix a s'ampliació que temps endarrere n'Enric Ribas va fer del lèxic que apareix al DCVB amb el seu diccionari Aportació pitiüsa al DCVB de l'any 1991. Així mateix però, surt dient que un xaravasco és una soca de figuera de pic morta. Podria ser idò que el sentit que li afegesc en aquesta entrada, fent referència a una persona que és enmig, que no és conscient que fa nosa o que no capta les coses amb rapidesa se li diga també xaravasco, adoptant l'individu el sentit metafòric del xaravasco de la figuera de pic, que és una soca buida i pudrilega que no serveix quasi ni per fer foc i que tot el que fa és nosa. No es fa cap esment a l'origen etimològic de la paraula i sincerament, jo tampoc no n'hi sabria trobar cap. No sé d'on ve xaravasco. 

Xiribal·lero sí que és ver que al diccionari de'n Ribas no hi surt i tampoc surt al DCVB. El que sí que apareix al diccionari de'n Ribas és xerebel·lar i ho defineix com a mermolar, murmurar. Podria ser que per extensió es digui d'algú que parla una llengua estranya que no s'entén aquella mermola que fa, aquell xerebel·lero (i amb un tancament de neutres a is, ja tenim la paraula enllestida: xiribal·lero). Tancaments així a les Pitiüses també són més que corrents: deim pigar en comptes de pegar, ribotar per rebotar, arricular per recular o el riplà de l'escala pel replà.  

Dins del marc comú de la llengua tot això són col·loquialismes i realitats molt localistes impossibles de generalitzar simplement perquè la majoria de parlants fora —i tristament avui en dia també dins  de l'illa no la coneixen. Però a la vegada són la marca que la nostra parla és viva i té un caràcter propi que la fa diferent de les altres variants de la llengua. L'eivissenc  o formenterer  és una forma d'entendre la nostra llengua única i com a tal ha de ser vista. No parla millor qui diu sóc per dir som o qui li diu burilla a una llosca.

Follets i barruguets

dissabte, 13 de juliol de 2013

Arrencada de cavall i aturada d'ase

Moltes eren les ganes que tenia d'obrir un blog nou; bé, moltes igual és una mica exagerat, però sí que és ver que hi pensava sovent. I és que el vici d'escriure és com tots els vicis: poc gratificant a la llarga però a la volta addictiu i mal de llevar. I jo, que duia escrivint des del 2007 ençà, després d'uns quants mesos de desintoxicació, mig any ben bo després d'haver-ho deixat hi he tornat a caure. Esper que m'arribeu a perdonar.

Ara les intencions ja hi són. Vull escriure alguna cosa que satisfaci el propi ego en creure que tal volta algú —ai pobre il·lús!— em llegirà. Quan vaig començar aquesta malaguanyada afició ho vaig fer amb un blog que per pròpia vergonya vaig acabar tancant, es deia Sa barretina vermella i toca dir que no me'n sent massa orgullós. Si trencam tots els formalismes existents en la pràctica de l'escriptura i l'opinió, si és que en queda cap de formalisme, puc dir que era una pixada fora de test damunt l'altra.

Pens que seria convenient fer més cas a refranys com por la boca muere el pez o dit tal com ho deim per aquí, de callar no en ve cap mal i és per això que vaig decidir, ja fa uns quants anys —i per mi encara segueixen sent-ne massa pocs— tancar aquell primer blog. Així i tot sembla ser que tot i sebre'm es refranys no faig massa ús del que volen dir i vaig seguir parlant a un altre blog, Memòries d'una sargantana, que pel mateix que el primer, per desbarrat, vaig acabar reconvertint-lo en Memòries en estampes, que és el nom amb el qual figura actualment, enc que estiga del tot inactiu. Així és que d'aquesta manera don per oberta la tercera plana que m'acompanya des del 2007, plana de la que encara no estic ni gaire decidit amb el nom, ara mateix es diu Palm a palm, ni amb el contengut que s'hi podrà trobar.

Pensava anomenar el blog Pedacets d'illa Pedaços d'illa. Per què? Bé idò per mor de que la meua idea del blog és que puga ser un espai on anar-hi deixant bocinets de Formentera, i tal volta també algun d'Eivissa o fins i tot de Barcelona o qui sap on. Al final acaben sent calaixos on deixar-hi qualsevol cosa i són més un conjunt d'idees girades que no un espai que segueixi una temàtica concreta. Però si hagués de fer un inventari d'intencions diria que vull que aquesta pàgina representi una mica la visió que tenc del lloc on visc. I sí, deixant-ho així d'obert, és la millor manera com pens que pot quedar. Així hi cabran en aquesta descripció des de fotografies que puga fer fins a personatges de l'illa, exposicions, crítiques, experiències, etc. Més val no posar-hi moltes expectatives inicials en aquest exercici i deixar que el temps diga què és el que en surt de tot això. Molt fàcilment podria això ser una arrencada de cavall i aturada d'ase. 

150 anys d'història del far des Botafoc en imatges


Illa des Botafoc amb el far (aproximadament 1861-1880) 
Des de fa un temps ençà pareix ser que a través de facebook especialment, molts són els formenterers i també eivissencs que busquen i comparteixen imatges antigues de les Pitiüses. D'aquesta manera es mostren cales que han patit un abans i un després amb l'esclat del turisme, negocis que el temps s'ha endut deixant-los en la memòria d'alguns afortunats i en els negatius de les càmeres que immortalitzaren aquells moments.I en aquest cas, hi he pogut caçar algunes de les imatges antigues del far des Botafoc que he penjat en aquesta segona entrada de Palm a palm.



El far des Botafoc és el far més vist de les Pitiüses i un dels més antics, juntament amb el de la Mola a Formentera, que hi ha a les Pitiüses, tots dos varen ser inaugurats l'any 1861. I aquest, el de Botafoc és, sense cap classe de dubte, el que més ha canviat de tots, el que ha passat d'estar alçat al que temps ha va ser una illa separada d'Eivissa, l'illa de Botafoc, a ser una part més de l'illa gràcies al port de la ciutat que ha anat guanyant constantment terreny a la mar fins convertir-se en un dels ports importants d'aquest racó del Mediterrani. 

En aquesta imatge ja s'intueix com s'ha unit l'illot amb

Eivissa a l'extrem esquerre de l'illeta de Botafoc
I és que aviat aquesta petita illa on algunes versions conten que hi nasqué Anníbal Barca passà a estar unit a l'illa d'Eivissa, en part imagín que per comoditat del faroler ja que si un cas havia d'anar i tornar per mar per tal de subministrar-se tant de petroli pel far com d'aliments per a ell i la família i això era lent. Però especialment degué ser ja la primera ampliació important que experimentà el port de Vila. Així començà l'odissea del port avançant mar endins que encara no ha acabat, més de cent anys després, amb els molls nous que ara hi fan i el que parla d'un possible, i mica polèmic, port esportiu a Talamanca. 


Una volta crescut el port feia falta créixer el far, s'havia quedat petit i havia d'il·luminar més milles endins de la mar per tal de ser vist, de nits, per les diverses embarcacions que anaven a Eivissa tant per carregar sal com per dur mercaderies o fer de correu. 

Les grans ampliacions, però, no han sét fins a aquest tombant del segle XX i els darrers anys del XXI en que s'ha construït un gran dic a l'entrada del port i ara s'està creant una àrea a l'interior del port perquè hi atraquin les grans embarcacions —creuers, carregadors, vaixells de passatge, algun dragamines, etcètera—. Jo encara record quan el dic de fora encara no hi era i de quan el construïen i la polèmica que això generà entre partidaris i detractors.

             Far des Botafoc sense dic (a primers del segle XX)          Far des Botafoc actualment, amb el dic i un creuer atracat.



Port ara fa uns anys, abans de l'obra actual.
I per veure què passa a l'actualitat Autoritat Portuària de Balears ha fet un vídeo que permet veure l'abans i el després d'aquest far mític de les Pitiüses i primer llum que es veu, sempre, quan anam a Eivissa, que ens indica que ja som a port.