dimarts, 30 d’abril de 2013

Iberolíngua: llenegar


Llenegar, aqueixa paraula tan baleàrica, terme que últimament pareix estar de moda, prové del llatí *lenĭcare 
que vendria a dir "anar suaument" i que al mateix temps, això ve de lenis que vol dir suau, també en llatí. Així i tot és curiós que aquesta paraula, avui pràcticament desconeguda a la Península, sí que és coneguda pels aficionats als bolets a Catalunya. I és que la paraula, temps ha usada indistintament a les Illes Balears, Pitiüses i bona part de la Península catalanoparlant, avui en dia roman fossilitzada en el nom d'un bolet: les llenegues, Hygrophorus limacinus, que vé d'una evolució lèxica postverbal del verb llenegar, que havien fet servir segles endarrere els catalans i que per motius d'aïllament insular s'ha mantengut viu a les Illes.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Al Pränzip Fangén - El petit príncep en bolonyès


Segur que més d'un ha intentat llegir el que diu aquesta fotografia. No passeu pena, si no ho heu entès i teniu a mà qualsevol Petit Príncep, és la dedicatòria. Està escrita en bolonyès, un dels dialectes que té l'emilià-romanyol. L'emilià-romanyol té la consideració i tractament de llengua ital·lo-romànica tot i ser considerada un dels dialetti que es parlen arreu d'Itàlia. S'estima que l'emilià té uns 3 milions i mig de parlants. És la llengua més usada a l'Estat de San Marino. Així i tot no té cap tipus de reconeixement ni a Itàlia ni a San Marino on en tots dos estats la llengua oficial és l'italià. La semblança entre l'emilià i l'italià, les interferències lingüístiques i la inexistència de cap tipus de reconeixement enlloc de la llengua i la seua forta dialectalització fan que no siga clara la supervivència d'aquesta llengua en els anys futurs. Els actes públics i més enllà dels cercles familiars la llengua utilitzada per la totalitat dels emilians és l'italià.

No té cap estàndard ni normativització general com puga tenir el català, el castellà, el basc, gallec, etc. Existeixen gramatiquetes parcials que regulen un o altre dialecte però res de caràcter general. L'exemplar en qüestió està escrit en bolonyès, que és el dialecte emilià de Bolonya i es creu que és parlat per uns 500 mil individus. 

Si li posau una mica de ganes i de voluntat i teniu un mínim coneixement d'alguna llengua romànica més enllà del català o del castellà estic segur que aconseguireu entendre bona part del que hi ha escrit a la fotografia de dalt. La de baix simplement és la coberta del llibre que em regalà na Laia per aquest sant Jordi. Així que moltes gràcies per ajudar-me a créixer la meua modesta col·leccioneta de Petits Prínceps en llengües romàniques. 


dijous, 25 d’abril de 2013

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Les postes de sol des de la murada algueresa


Així com en l'estiu les postes de sol, conegudes pels italians com a tramonto, són molt populars i multitudinàries, a l'Alguer passa una cosa similar. La diferència és que si molta de gent llegeix el tramonto com un preludi a la festa allà a la ciutat sarda, almenys en temporada baixa, la lectura que es fa de la posta és romàntica. És l'hora en que les parelletes surten dels seus amagatalls i van a fer un gelat, a prendre alguna cosa amb vistes a aquest espectacle o bé simplement esperen a que el sol es ponga asseguts a la murada. 

dimecres, 17 d’abril de 2013

Enconillat, per Joan Albert Ribas



És una expressió pròpia de l’argot (1) dels caçadors. Es diu que uns cans estan enconillats quan s’han afartat de caçar. En aquestos casos, per molt que els obliguis a seguir, encara que els peguis, s’ajeuen i no obeeixen. Ens diuen així mateix que l’han sentida traduïda sui generis caçant per la península: ‘enconillado’, amb aquest mateix ús.
Al tom 4 del del Diccionari d’Alcover i Moll trobam una menció a aquest verb: enconillar és ‘cansar de menjar conill, o de parlar-ne, o de tenir-ne, etc. I l’expliquen com a pròpia de les Balears. Dins aquest etc. hi hauria el sentit amb què es fa servir a Eivissa.
No té res a veure aquesta expressió amb anar ‘en conill’ (2) pròpia del País Valencià i d’Eivissa o  ‘anar conill’ pròpia d’altres zones de parla catalana, que vol dir completament nu. Coromines diu que a través d’una metonímia ‘pell de conill’, ‘la pell més vulgar’, ‘pell en general’, d’on ‘en pell’> despullat. La metonímia  consisteix a designar una noció amb el nom d’una altra, el contingut pel continent, etc.
La paraula conill, de la qual provenen les expressions que hem explicat, té un origen molt curiós. Deriva del llatí CUNICULUS que havia fet referència tant a l’animal com també a la  seua lludriguera o, també, a qualsevol galeria subterrània.
(1) En aquest cas es fa servir la paraula argot en el sentit de varietat de llengua característica d’un grup humà determinat. És un mot d’origen francès que en un primer moment (segle XVII) en aquesta llengua feia referència a una agrupació de malfactors, d’aquí, tal vegada, el seu ús desviat en molts de casos.
(2) Apareix al llibre Ibiza. Guia del turista de Pérez Cabrero documentat en la forma ‘encuní’ que tradueix com ‘desnudo’.

L'Alguer · Cúpula de sant Miquel


1/160s · ISO 1000
105.0 mm · E-PL1

Aquesta església algueresa, la de sant Miquel, san Michele, és un dels exemples del barroc més representatius de Sardenya. Destaca per la seua cúpula tan colorida que sobresurt per damunt dels altres edificis de la ciutat. En ser que hi anàrem tenguérem la mala fortuna de trobar-la plena d'andamis al seu interior, pareix ser que estaven restaurant-ne els sostres. Sant Miquel és el patró de la ciutat i els algueresos celebren el seu dia el 29 de setembre, que és festa grossa allà. 

diumenge, 14 d’abril de 2013

Escapada a l'Alguer


1/1600s · ISO 1000
22.0mm · F8.0 
E-PL1

La murada de l'Alguer amb la torre de l'Esperó a la dreta. Aquest cap de setmana aqueixa ha sét la sortida que hem fet uns companys de la carrera i jo. Érem talment una colla de turistes esbarrejats: dos eren de València, un que era de Mallorca, jo de Formentera, una al·lota tarragonina i una altra al·lota, aqueixa però, natural de Roma, i que bé que ens ha anat que així fos! Mos hem sabut fer entendre la mar de bé!

I és que sovent se mos ha parlat d'aquesta ciutat com aquell punt d'Itàlia on parlen com naltros, o si no del tot, sí que molt aparegut. És una ciutat preciosa, molt arreglada i amb uns gelats d'avellana i de cafè boníssims. S'hi sent parlar italià, majoritàriament italià, però molts són els algueresos que saben parlar en alguerès. La gent amb la qual hem anat trobant-nos a bars i llibreries molta d'ella s'hi defensava de forma mitjanament fluïda, es nota que no és la llengua que fan servir habitualment. Curiositats que vaig trobar-hi varen ser algunes similituds lèxiques que tenen amb Formentera i que fins ara no sabia que es diguessin més enllà de les Pitiüses: allà també diuen bogamarins i fan servir també l'adjectiu bambo/bamba just igual que a casa. Allà les coses a banda de belles també són polides, com bé ho deim a les Pitiüses i hi havia moltes altres coses que pensava "carai, com a casa!"

Una de les coses que més m'han sorprès, però, de productes típics d'allí, és que tenen joies amb una forma que m'és molt coneguda: els botons que adornen els jupetins dels balladors i que corden les mànegues de les balladores en el ball pagès. Resulta que, segons m'explicà (en italià) una joiera d'allà, és un tipus de botó molt antic típic de Sardenya i que també es troba a Malta. Idò bé, li vaig dir que el mateix disseny podia trobar-lo també a dos illes més: Formentera i Eivissa.

Ja pens en quan tornar-hi, m'han quedat per veure els nurags, l'interior, el nord, l'oest, el sud (amb la importantíssima ciutat de Càller), etc. I és que aquella illa és molt grossa, i més comparat amb Mallorca, per no dir Formentera o Menorca.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Caduf, per Joan Albert Ribas



La paraula caduf fa referència a cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, ampes de boca i amb un foradet al sòl, que van lligats a la corda o a la cadena d’una sénia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la. Aquesta paraula prové de l’àrab qadús que té el significat de poal i també de caduf. Aquesta llengua l’havia tret del llatí CADUS que significava ‘gerro, barril’.
La primera volta que apareix documentat aquest mot en català és a l’any 1316 en un document mallorquí: per gerras e per cadufs… Apareix després a la novel·la de Joanot Martorell (s. XV) Tirant lo Blanc, en la qual explica així el distintiu d’un cavaller: portava per divisa ródes de sénia, amb los cadufs tots d’or i foradats al sòl.
I quina és la relació entre aquestos recipients de sénia i l’expressió fer cadufos? La relació podríem dir que és de contaminació: La paraula caduf, usual, popular, va ‘contaminar’ la paraula caduc (del llatí CADUCU), mot que vol dir acció i dita pròpia d’una persona que desvarieja, i l’expressió ‘fer caducs’ va passar a ser a ‘fer cadufos’ ( o catúfols o gatúfols…). L’escriptor manacorí Jaume Vidal Alcover a l’obra Mirall de la veu i el crit (1955) ens dóna un exemple del ús d’aquesta poc usual paraula caduc: Degué sentir molt íntimament el caduc de la seua senyora.
Caduc, però és una paraula avui gairebé desconeguda i la paraula caduf ha passat a tenir els dos significats, el de recipient i el de repapieig, i així apareix avui al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans on la paraula caduf o catúfol  (en algunes zones de Catalunya diuen ‘fer catúfols’) té  els dos sentits, el recte i el figurat.
Hi ha un derivat eivissenc de la paraula caduf que esmenta A. Pérez Cabrero aIbiza. Guía del turista (1909), és el verb cadufar que l’investigador eivissenc tradueix al castellà ‘chochear’

diumenge, 7 d’abril de 2013

S'estany des Flamencs (Formentera)

Foto propietat de Mediterranea Pitiusa 


A Formentera hi ha dos estanys, l'estany des Peix i l'estany Pudent. El nom antic d'aquest segon estany, però, no ha sét sempre aquest. Temps endarrere era conegut com l'estany des Flamencs, nom que trobam documentat ja en cartes nàutiques del segle XVII (exemple. Servici Geogràfic de l'Exèrcit. segle XVII. Madrid). Segons l'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera també està documentat en el document de l'acte de possessió de les terres de Marc Ferrer a Formentera l'any 1697; en cartografia diversa del segle XVIII i també en un mapa portuguès de l'any 1851. Aquest últim mapa és comentat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria el 1869 en la seua referència a l'estany Pudent. Allí l'arxiduc esmenta que la denominació tradicional, estany des Flamencs, no és popular.

Ara tothom coneix aquesta llacuna pel nom de s'estany Pudent o simplement s'Estany. Així i tot que s'usi una forma no vol dir que es desconeixca l'altra. Ara bé, sí que es corre el risc que el topònim Pudent acabi desplaçant del tot el topònim Flamencs. Actualment ningú usa de forma corrent el topònim Flamencs. Hi ha gent que encara el coneix i d'altra, de Formentera de tota la vida, a la qual ja no els ha arribat l'antic nom de l'estany.

Idò bé, jo em pregunt per què ha passat això. Com és que els formenterers hem canviat un nom tan polit com era s'estany des Flamencs que lliga a la perfecció amb l'altre estany que tenim a l'illa, s'estany des Peix, per un de tant lleig i poc atractiu com és s'estany Pudent

Sí que és ver que en un moment dat aquest estany va fer pudor, en ser que es va fer sa Sèquia a finals  del  s. XVIII per abastir amb facilitat les salines amb aigua salada i també per evitar l'estancament d'aigües insalubres. En ser que s'inundà l'estany permanentment d'aigua la vegetació que hi havia va podrir-se i als estius, amb la calor, sortien males olors. 

Però avui en dia de pudor ja no en sol fer i si se'n sent una miqueta és per altres raons. A més, tot i poder fer mala olor un dia o dos a l'any no implica que no es puga anomenar l'estany pel seu nom històric. Així que una vegada s'ha superat el tema de la pudor per què no s'intenta promoure de nou el nom originari? Segueix havent-hi flamencs, seria més polit, lligaria amb l'altre estany de l'illa i no espantaria els turistes que, sovent, en descobrir el nom de l'estany acaben mirant-se'l amb fastig quan podrien mirar-se'l curiosos i frisosos de veure alguna d'aquestes grans i espectaculars aus rosades. A més, i això és innegable, és un nom amb tradició històrica, amb testimonis escrits molt anteriors al nom d'ara que n'avalen el seu ús i la seua existència.  Què més es necessita?

Si res d'això convenç, com a mínim intentar anomenar-lo s'Estany, a seques, sense adjectius ni perífrasis ni res, simplement s'Estany, feim una antonomàsia i llestos, i així evitam aquesta terminació tan lletja amb la qual l'anomenam avui en dia. 



dimecres, 3 d’abril de 2013

La Luna



Els curtmetratges de Pixar mai deixaran de fascinar-me, crec. Aquest, La luna (en italià), d'Enrico Casarosa ha sét el darrer que he vist. No sé a qui acaben agradant més, si als nins o als adults. No fa falta que diga res més, simplement mirau-vos-el i deixau-vos captivar per sa màgia de Pixar, es paga la pena.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Bastaix, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.