dimecres, 27 de març de 2013

Iberolingua: pallola


Coneixeu la web Iberolingua? (enllaç) Pels que no n'hàgiu sentit a parlar mai és una plana web que pot seguir-se també per facebook i per twitter i que està plena de mapes i de tot tipus d'informació lingüística no només de sa llengua catalana sinó que parla de totes les llengües peninsulars (galaico-portuguès, asturià, castellà, basc, aragonès, occità i català). A partir d'ara en endavant, de tant en tant, aniré penjant alguns mapes seus en que hi surten paraules formentereres. Com avui, que hi apareix la pallola

El diccionari Alcover-Moll ens en diu que l'etimologia ve de palla. Possiblement li donin aquest orígen per mor de l'aparició de taquetes vermelles que apareixen a la pell en ser que algú té aqueixa malaltia, que pot ser comparable amb les vermellositats que surten a la pell en ser que un ha estat ajagut damunt la palla o que ha fet feina manejant palla, que pot irritar lleugerament la pell. 

dilluns, 25 de març de 2013

Cuinat, per Joan Albert Ribas



L’origen més profund de la paraula bastaix el trobam al cap de llevant de la nostra mar Mediterrània, a Grècia. Parteix d’una forma verbal que traduïda ve a voler dir ‘jo port un pes’. Aquesta paraula està documentada en català des de l’any 1268, és a dir només trenta-tres anys després de la conquista catalana d’Eivissa als àrabs (1235).
La definició que dóna Coromines d’aquesta paraula és curta i ajustada: ‘el qui té per ofici portar pesos a coll’. Encara que en alguns contextos s’ha associat bastaix a una persona forçuda i grossera en els seus actes, a la primera documentació esmentada de la paraula, els bastaixos havien de portar un infant reial en braços -l’infant Jaume-, i ho feren amb tanta delicadesa que en els comptes de la casa reial apareix que reberen en paga dotze sous. A Eivissa Pérez Cabrero al principi d’aquest segle tradueix la paraula bastaix al castellà‘faquín, ganapán, mozo de cordel’
Encara que a moltes comarques catalanes i valencianes d’interior la feina de bastaix té a veure moltes vegades a usos agrícoles, a la costa de les mateixes zones i a les Pitiüses s’ha associat aquesta paraula amb la feina portuària. Així, com expliquen Neus Riera i Pere Vilàs al primer tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, aquí s’entén per bastaix l’home que esperava l’arribada del correu al port i tenia per ofici embarcar i desembarcar els equipatges dels passatgers; portava les maletes a l’esquena fins al domicili de les persones que l’havien contractat. Al moll d’Eivissa, hi treballaren bastaixos fins a la darreria dels anys seixanta. Una descripció ben viva d’una altra feina tradicional ja desapareguda.
És tanmateix una paraula viva en el llenguatge popular. Com diuen els autors de l’article, una persona que algú la faci anar molt carregada pot protestar: que et creus que som un bastaix?
Com passa també amb altres paraules d’ús comú, apareixen usos figurats que recorden l’activitat del bastaix, és a dir que serveixin per suportar pesos: en la construcció, en la feina dels ferrers, dels vidriers… Per exemple, en alguns indrets anomenen bastaixos a les estàtues que es fan servir com a element arquitectònic per sostenir cornises o altres elements de construcció fent funció de columna o de pilastra.
A Eivissa rep també el nom de bastaix cada un dels barrots que estan col·locats horitzontalment en terra, i damunt els quals descansa la mola del molí de vent quan la piquen. fixau-vos que tenen com a funció aguantar un pes important com els que es dedicaven a l’ofici avui perdut.

dijous, 21 de març de 2013

El campanar de Valls


1/2000s · F 4.5 · ISO 800
14.0 mm · E-PL1

Fa unes setmanes vaig anar a Valls. Sempre n'havia sentit a parlar però mai hi havia anat. Va ser un diumenge en que mos embarcàrem al cotxe d'en Cesc en Guillem, na Laia i jo i els quatre venga cap a Tarragona. Férem el turista per Poblet, Montblanc, Valls i Tarragona just per damunt. Costarà de creure però de calçots no en menjàrem, i això que tota aquella regió en feia olor! Alenaves ja fos al casc antic ja fos als afores i senties olor de calçot, me'ls hagués menjat a gust!

Idò bé dit en bel catalanesch: hauetz açi la chatedral de Vayls.


dilluns, 18 de març de 2013

La 'borroka' assembleària



Avui de matí, just mentre estava entrant a la facultat m'he creuat amb un grup de vuit o deu encaputxats armats amb graneres, poals, un megàfon, un feix de papers i algun esprai. Era l'assemblea que se suposa que representa la veu dels estudiants de la UB. Han decidit que avui atacarien la sucursal de Banco Santander que hi ha devora la secretaria, en ple edifici històric de la universitat. 

Han començat a cridar reclams memoritzats dels seus: A, anti, anticapi ta lis tes (-talistes fent un rittardando en la seua cantarella) o simplement repetien els lemes dels seus fulls fotocopiats que poden llegir-se a les fotos que, orgullosos, han penjat en seguida al seu perfil del facebook. 

Tot això em genera dos preguntes. La primera és que m'agradaria molt saber qui o què els ha legitimat com a representants meus, jo no compartesc per res del món els seus discursos radicalitzats i suposant que els compartís (Déu mo'n guard!) mai de la vida se'm passaria pel cap tirar boles de pintura dins d'un edifici tan emblemàtic com és el de les facultats de Filologia i Matemàtiques. 

Actes així o com els del passat 11d'octubre del 2012 quan segrestaren la facultat són els que em fan replantejar la segona pregunta. Per què la facultat, el deganat o l'autoritat que siga no penalitza aquestos actes vandàlics? Quina imatge donam de cara en fora? Maduresa o sentit crític dubt molt que siguen les respostes a aquestes reflexions perquè el que veig que es denota d'aquesta minoria sorolla és radicalisme, conflicte i confrontació no només entre ells i el Sistema sinó entre ells i la majoria d'estudiants, de professors i de la societat en general. 

El pitjor de tot, però, és que per pensar que aquesta gent fa més mal que bé tant a la imatge pública de la universitat i el que és pitjor, dels que som estudiants, tendeixen a creure que estam d'acord amb les pujades de taxes i que en definitiva som esclaus del Sistema i per tant els seus enemics. I tots sabem que no és així.


diumenge, 17 de març de 2013

Jo tenc i valtros tendreu (verb tenir)

Fa un dia o dos vaig trobar-me un article que ara mateix plany molt no haver guardat. Estava escrit per un alguerès i parlava de les decisions que es prengueren temps endarrere a l'hora de normativitzar l'alguerès. Es pretenia normativitzar-lo respectant les característiques d'aquest dialecte sense contradir ni violar la unitat lingüística, cosa que hagués sét bastant absurda. 

L'autor d'aquell escrit, que amb tot el pecat del món no som capaç de recordar, parlava d'algunes diferències entre l'alguerès i el català estàndard una mica mal entès amb el català central (molta de gent sovent confon aquestos dos termes). Parlava del verb tenir i deia que el model de llengua alguerès havia respectat la forma que sempre feia servir: l'arrel ten-. Així quedaven formes com jo tenc, nosaltres tendrem, etc. Simplement venia a dir que l'arrel tin- d'aquest verb no existeix a l'Alguer, que no hi ha sét mai i que per això no l'escrivien ja que totes dos formes són correctes en l'estàndard actual i així respectaven una forma seua sense violar el model de llengua actual.

És el mateix que passa aquí, a les Pitiüses. Mai cap formenterer ni cap eivissenc, siga josepí siga de Vila ha fet servir el verb tenir amb l'arrel tin-. És per això que recoman a tota persona pitiüsa que en se que escriga tant una llista per anar a comprar com el text més formal d'entre els textos formals que han existit i queden per existir, que faça servir el verb tenir sempre amb l'arrel ten-.



Per exemple:

     Present d'indicatiu        Futur d'indicatiu                                       Participi
Jo          tenc                             tendré                           Singular           tengut, tenguda*
Tu          tens                             tendràs                         Plural               tenguts*, tengudes*
Ell          té                                tendrà
Ns.        teniu                             tendrem
Vs         teniu                             tendreu
Ells        tenen                           tendran
*Reconec que mai he sentit aquestes formes del participi ni a Eivissa ni a Formentera. 


Per pur conservadorisme lingüístic aquest temps verbal ha encertat conservar una sola versió de l'arrel sense que se li arribin a donar casos d'al·lomorfia (que són els casos on hi ha més d'un morfema arrel per representar aquesta part del verb). Passa igual amb el verb venir. A les Illes Pitiüses les formes vinc o vindrem simplement no existeixen, tothom diu venc i vendrem i vendria en comptes de vindria, etc. És per això que just com deia amb el verb tenir, amb venir recoman fer servir sempre l'arrel ven-, sense excepcions, que és com ho deim a casa i a més tenim la sort que se'ns accepta en l'estàndard, que no és sempre que això passa. 

Ara bé, en formenterer (i just passa igual amb l'eivissenc) sovent se senten formes verbals com sirem (serem), siuria (seuria), etc. Bé, l'explicació d'aquestos verbs on misteriosament la -e- de l'arrel es converteix en una -i- és la mateixa que darem ara mateix al fet aquest de tenc o tinc. Aquest fenomen se l'acostuma a anomenar entre lingüistes tancament vocàlic i són vocals que es tanquen tant en ser pronunciades que es converteixen en una altra vocal. També passa una cosa similar a la inversa que se li diu obertura, on la vocal en comptes de tancar-se, s'obri fins que també es converteix en una altra vocal però ara en aquest cas parlam de vocals que es tanquen. 

És igual de correcte escriure tenc com tinc de la mateixa manera que és igual de correcte escriure venc com vinc. Però no és correcte escriure sirem per serem ni tampoc pigaré per pegaré. La cosa és molt simple, la llengua la normativitzà un home que li deien Pompeu Fabra i amant de les varietats de la llengua no n'era massa. Creà un estàndard basat en tots els dialectes de la llengua catalana però agafà com a dialecte de base el seu: el barceloní, que al mateix temps és el més parlat. No és res rar que ho fes així: l'estàndard francès és el parisenc, l'espanyol és el castellà i això ho trobam en un fotimer de llengües, el cas català està molt centrat en el barceloní però accepta i recull moltes particularitats dels altres dialectes, cosa que el francès no fa i l'espanyol ha començat a fer ara fa pocs anys i que nosaltres podem ben agrair.

Idò bé, el senyor Fabra va tolerar vinc i venc i tinc i tenc perquè són dos al·lomorfs que es donen en el seu dialecte: el barceloní fa jo tinc però a continuació fa tu tens (coneix les arrels ten- i tin-) i el mateix passa amb el verb venir amb les seues dos arrels vin- i ven-. Són els dos verbs que tenen un tancament vocàlic en el català central. En el català de les Pitiüses justament aquestos verbs no tenen cap classe de tancament vocàlic sinó que els verbs que el tenen són seure, ser i el cas radical de pigar, que el tancament s'ha produït fins i tot a l'infinitiu: ningú diu pegar. Aquestos casos no estan reconeguts per l'estàndard simplement perquè no tenguérem la sort que Pompeu Fabra fos nascut a sa vénda de ses Roques, ni a santa Eulària des Riu ni a sant Josep de sa Talaia, va néixer a Barcelona i centrà l'estàndard amb el seu dialecte. 

És per això que a disgust meu pens que no és recomanable escriure pigar en comptes de pegar en un text formal perquè si s'acceptàs aquesta forma s'hauria de canviar moltíssima cosa dins de l'estructura de l'estàndard ja que cada dialecte té les seues particularitats. Un exemple és allà a Lleida, a les comarques del Pallars i la Ribagorça, el verb tenir és directament tinir i diuen: jo tinc, tu tins, ell tí, ns. tinim, vs. tiniu i ells tinen cosa que, si s'accepta jo tenc tu tens ell té... No seria res rar acceptar la forma palleresa dins l'estàndard.



Així i tot recoman fer servir sempre de forma oral les nostres formes pròpies.  Si mai ningú ens renya o crida l'atenció per escriure coses com: siràs ase! o et pigaré un calbot que t'assiuràs de cul en terra! a qualsevol lloc no avaluable ni que requereixi una formalitat absoluta com facebook o escrits a nivell local com obres de teatre per exemple, per favor que ningú li faci cas, que com ho hem fet sempre ho feim molt bé. Les nostres maneres de parlar i d'escriure igual no sempre estaran del tot reconegudes per l'estàndard (s'accepta el nostre sistema de flexió verbal però no el nostre article, per exemple) però sí que seran sempre del tot correctes. Senzillament l'estàndard no és perfecte, tot i que molts de lingüistes es pensin que sí; però així i tot és el menys dolent dels models de llengua que hem tengut fins ara. 


Conclusions:
* Els verbs tenir i venir en estàndard tenen dos formes de conjugar-se: una que combina les arrels ten- i tin- i una que té sempre l'arrel ten- en el cas del verb tenir. En el cas de venir és igual: una forma combina ven- i vin- i l'altra només té ven-

* Aquest fenomen d'existència de més d'un morfema en una mateixa posició, en aquest cas la posició arrel i per tant parlam de morfemes arrel, es diu al·lomorfia. 

* Així ens trobam que a les Pitiüses aquesta al·lomorfia dels verbs tenir i venir no existeix. Aquí sempre deim i feim i escriurem els verbs amb una sola arrel: ten- (tenir) i ven- (venir). D'aquesta manera rebutjarem les opcions com vindrem demà i escriurem vendrem demà. 

*  D'al·lomorfia en els morfemes arrel a les Pitiüses sí que en trobam, però en altres verbs com pigar (pegar)seure o ser i aquestos casos no estan recollits per la llengua estàndard. Així que només podem fer una cosa: aguantar-nos i escriure la forma estàndard en els textos formals però en la llengua oral i els escrits informals (diàlegs, facebook, twitter, etc) recoman fer servir la forma dialectal.



* Que no estiguen recollits per l'estàndard no vol dir que no siguen correctes. Simplement vol dir que en aquesta llengua fictícia d'intercomprensió entre dialectes que és l'estàndard, que just es fa servir per escriure llibres i  diaris i informar pels telenotícies, normalment no les trobarem representades. 

El mercat de sant Antoni

1/2000s · F4.5 · ISO 1600
17.0mm · E-PL1

El mercat de sant Antoni es munta cada diumenge al matí devora del tradicional mercat del barri de sant Antoni, devora del Raval però ja dins de l'Eixample a l'avinguda que porta el mateix nom que el barri. Més que res el que s'hi troben són llibres. Llibres nous, llibres de segona mà, de literatura, de plantes medicinals, de lingüística, molts de còmics de tota classe, pel·lícules i fins i tot si ens descuidam tal volta podem trobar-hi antiguitats tot i que aquestes s'han vist desplaçades cap a altres fires ja que el terreny del videojoc de segona mà també s'ha fet fort a aquest mercat.

Els afores del mercat són plens de persones de totes les edats, generalment de sexe masculí, que intercanvien cromos de futbol i d'altres temàtiques de moda com puguen ser les cartes Magic o els Pokémon. És molt fàcil vore-hi així a al·lotets de deu o dotze anys intercanviant cromos amb hòmens de quaranta o cinquanta anys. Aquestos intercanvis però, sovent els més petits els fan acompanyats de les seues mares vigilants.

Pel que fa a la foto, em sap mal que la part superior del mercat s'hagi cremat per la llum del sol i no s'hi llegeixi gaire bé: Mercat de sant Antoni.

dimecres, 13 de març de 2013

Far de Formentera

1/2000s · F9.0 · ISO 1600
150.0 mm · E-PL1

No gaire lluny del Maremàgnum, al port de Barcelona, hi ha un racó del moll destinat a no sé quin tipus d'embarcació perquè barques de recreo n'hi ha ben poques allí. El cas és que en aquest racó hi acostumen a haver-hi entre tres i quatre barques molt aparegudes, dos d'elles són llaüts de vela llatina i dos pailebots: un de molt petit i discret i un altre, el Far de Barcelona, que és molt gros i imponent, això sí, crec recordar que tots dos són de dos pals. 

La curiositat és que dels dos llaüts que hi ha allí, el gros és el Far de Formentera, que és el que es mig veu a la fotografia. Miraré la pròxima vegada que vagi a passejar pel Maremàgnum de fer-li una fotografia on es vegi sencer. Per l'indicatiu dels folis (les matrícules de les embarcacions), pareix ser que tots aquestos llaüts i goletes són d'algun organisme de caràcter públic, que és el que indica el numero 8 que es veu al principi i el PM que el segueix indica que l'embarcació està registrada a Palma. De moment no he pogut sebre res més que puga fer-nos servici a l'hora de descobrir què són aquestes barques i el més important: si podré embarcar-m'hi mai per fer-hi un passeig pel litoral barceloní. Simplement m'encantaria.

Bandarra, per Joan Albert Ribas



La paraula bandarra, pròpia de les varietats populars i familiars de la nostra llengua, no és un castellanisme, no apareix ni tan sols a la darrera edició delDiccionario de la lengua española de la Real Academia. És però una paraula que compartim amb un altre idioma ibèric, el portuguès. En aquesta darrera llengua bandarra està documentat de mitjan segle XVI i fa actualment referència a un homem vadío, ocioso. El lingüista alemany especialitzat en llenguatges romànics picarescos Max L. Wagner -fixau-vos quants d’estudiosos d’aquesta procedència hi ha a la història de les llengües romàniques- la tradueix del portuguès a l’alemany per ‘home ociós, lladregot, gandul’ (müssiggänger, tagedieb, faulenzer), que seria aplicable també al bandarra de la llengua catalana. No és probable que es tracti de la influència d’una de les dues llengües en l’altra, sinó que, seguint Coromines, és més fàcil que siguin derivats paral·lels, provinents en les dues llengües de la paraulamandra, (=peresa) passant per un derivat mandrarra i per una dissimilació arribar al bandarra actual i compartit.
Fins i tot a Portugal hi havia una revista literària Bandarra i és malnom de personatges històrics coneguts, com el sabater Bandarra, poeta popular i visionari.
Però curiosament encara que avui predomini en la nostra llengua l’aplicació d’aquest apel·latiu a homes es troba documentat de més antic aplicada a dones, com a sinònim de dona grossera i deixada, que no va endreçada ni treballa i fins i tot com a sinònim de prostituta: …Que si ell és un infeliç, que si ella és una bandarra… apareix en una narració del recull Pinya de rosa de Joaquim Ruyra on parla d’una dona d’aquestes característiques. Explica Coromines en parlar d’aquesta paraula que no és fins a la meitat dels anys vint del nostre segle en què comença a guanyar terreny referida a home sense escrúpols, desvergonyit.
Fins i tot als ambients artístics catalans d’entre la darreria del XIX i el XX apareix com a adjectiu aplicat a l’art mig bohemi, ultrarealista. En tenim fins i tot una referencia literària, d’aquest ús: “Parlaven de la seva nit de nuvis, i aquell home (…) ens va contar la seva amb un naturalisme cru, amb una mena d’art bandarra, que no deixava res per gras…” (Pere Coromines, Les presons imaginàries, 1899).

dilluns, 11 de març de 2013

W Barcelona


1/2000s · F6.3 · ISO 500
14.0mm · E-PL1


Des de fa uns anys ençà aquest impressionant gratacel barceloní, popularment conegut com la Vela de Barcelona o l'hotel Vela, saluda els vaixells que arriben i parteixen del port de Barcelona. I és que està construït a la part més exterior del port, damunt de terra guanyada a la mar, al final de la platja de sant Sebastià al barri de la Barceloneta allí on comença el dic de Barcelona. 

És una zona solejada i molt ventosa, en part però, el vent es deu a la impressionant figura d'aquest Goliat de vidre ja que segons es queixen els vesins del barri, aquest ha modificat la direcció dels vents afectant els corrents marins de la platja i la pràctica d'esports de vela que des de fa molt de temps es practiquen a les platges de la Barceloneta: el windsurf i el típic patí català. 

Així i tot l'aspecte modern i cosmpolita que dóna aquest impactant gratacel que sovent pareix que es dissimuli amb el cel per mor de la seua superfície tota envidriada és espectacular i acompanya la política modernitzadora que segueix des de fa un bon grapat d'anys l'urbanisme barceloní amb la construcció de grans gratacels. Aquest només n'és un dels molts que comencen a perfilar, a poc a poc, la fisonomia de la ciutat.

Mots oblidats: llopi, gorradura, xulla, sangtraït





LLOPI: substantiu femení, variació de la paraula "llúpia", a la qual s'obre la vocal passant de "u" a "o" tancada i suprimint la vocal neutra final igual que en "història" (a Formentera "histori") i "paciència" (a Formentera "pacienci"). Una llopi o llúpia és una espècie de tumor benigne que forma un bonyet de greix sota la pell.

GORRADURA: Granellada que surt a la pell, principalment dels infants, en temps de molta calor o a causa del frec de la roba amb la pell. En cast. "sarpullido".

XULLA (pronunciat "xuia"): cansalada. Teixit greixós compacte del porc situat entre la pell i la carn, que es conserva salat en peces que es diuen "quarters" (en aquesta accepció, el mot és estrictament balear). La paraula també fa referència a un tall profund en qualsevol part del cos humà, especialment a la mà o als dits, un tall que aixeca parcialment la carn i que sol ser bastant esfereïdor (en aquest sentit, la paraula "xulla" també s'usa a l'Empordà). A Formentera la paraula xulla té o ha tingut certa fortuna com a paraula que designa un paperet on els alumnes s'apunten amb lletreta molt petita les respostes abans d'un examen, per poder-hi copiar. En cast. "chuleta". No estic segur de si ara encara s'usa (el nom? les xuies?).

SANGTRAÏT: Extravasació de la sang produïda per una constricció violenta de la carn. Un pessic, vaja, dels que deixen una gleva sota l'epidermis que acaba saltant a mesura que es renoven les capes externes de la pell. És possible que alguna de les persones entrevistades esmenti el cèlebre i entranyable grup musical de la Jonquera que es va fer famós als anys 90.



* Aquesta informació ha sét extreta de Miranda, el blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera que podeu visitar bé buscant-lo a la llista de blogs que hi ha a la columna dreta o bé clicant a aquest enllaç (Miranda)

dissabte, 9 de març de 2013

Els mots oblidats: brusquina, xebec i cornerol







BRUSQUINA: substantiu femení. Pluja fina. Paraula estrictament balear. Diminutiu de "brusca", amb el mateix sentit. És el que fa fer tota la tarda del passat dimarts.

XEBEC: substantiu masculí. Ganes sobtades de dormir. Son. Enric Ribes documenta a Eivissa una forma femenina d'aquesta paraula, que podria estar relacionada amb la paraula "xibeca" (curt d'enteniment o nom d'un ocell nocturn, d'on prové, al seu torn, el nom d'una famosa cervesa fabricada a Catalunya)

CORNEROL: pronunciat "curnerol": Cantó d'un sac. Segons el DCVB és sinònim de banya, però a les Pitiüses es refereix a les puntes d'un sac. D'un sac poc ple es diu que tot just té plens els cornerols. També es pot referir a les puntes d'una sàrria.

Definicions manllevades de Miranda, el blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera, (enllaç)

divendres, 8 de març de 2013

L'últim de la seua espècie: degueig ser.

Una cosa comuna a les classes de dialectologia, i especialment en ser que el professor comença a parlar de morfologia verbal i del pretèrit perfet simple en concret, és dir que és un temps verbal quasi extingit, que més enllà del seu ús literari quasi no es fa servir enlloc i menys encara en primera persona de singular (aquelles formes estranyes com: fiu, cantí, viu, mengí o llancí). 

Bé idò les Illes Pitiüses són un d'aquests llocs estranys on el pretèrit perfet simple encara té una certa vigència, sí que és ver però, que actualment ja coexisteix amb el seu equivalent perifràstic (vaig fer, vas cantar, va vore, etc.). A través d'aquesta convivència, en ser que es conjuga aquest temps verbal, trobaríem que hem elaborat un sistema mixt que, amb el cas de cantar seria dit per la majoria de formenterers i d'eivissencs de la manera següent:
                                                    Jo vaig cantar             
                                                    Tu cantares
                                                    Ell va cantar /cantà*
                                                    Ns. cantàrem
                                                    Vs. cantàreu
                                                    Ells cantaren


* La tercera persona de singular és en vies d'extinció

La primera persona és inexistent en qualsevol verb, siga el que siga. Ara bé! Encara és possible trobar l'últim exemple viu i oïble a Formentera d'aquest temps verbal en primera persona singular. El trobam amagat dins d'una perífrasi (deure + infinitiu) que marca probabilitat en temps passat. Això sí, aquest exemple ha sofert alguna mutació. Qualsevol gramàtic o lingüista diria que aquesta forma hauria de ser deguí, però a Formentera no és així.


A Formentera, i especialment en gent major de 40 o 50 anys es pot sentir una forma amb diverses pronúncies però que ve a ser la mateixa: degueig, deveig, devesc o bé devéc (la segona e sempre és tancada, com la de la paraula temps). Així trobam oracions com: 

Fotre, si no vares ser tu qui trencà es vidre de sa finestra degueig ser jo. 

Aquesta forma és l'últim testimoni viu, però en retrocés, d'una primera persona de singular del pretèrit perfet simple a les Pitiüses. A banda d'això només el trobaríem en testimonis fossilitzats en cançons populars com Un dia de matinet que encara usa formes com "me n'aní as meu hortet" o "l'agafí per sa coeta" o "el tirí cap a la mar". A dia d'avui però, no són més que simples fòssils en desús que poden trobar-se puntualment en cançons antigues i prou.



Dins d'aquesta desfeta de primeres persones només trobam encara viva la primera persona del verb deure. En comptes de fer-la deguí com marca la regla general i com lligaria amb els altres exemples esmentats que acaben amb aquesta vocal temàtica -í, els parlants han creat una altra forma verbal per analogia amb primeres persones d'altres verbs acabats en -ig com per exemple veig o faig. Així tenim que:



deguí + veig = degueig (pronunciat amb la segona e tancada com la e de temps)

La variant acabada amb /k/ devéc probablement venga donada per analogia amb dec (deure)

Ara bé, el verb deure és un verb molt irregular i la forma que avui esmentam és rara, la gent la fa servir poc perquè en general desconeixem aquest temps verbal. Això propicia a que els propis parlants hagin acabat pronunciant aquest temps de moltes formes diferents, quasi idiolèctiques, és a dir, que possiblement si ajuntàssim a cinc parlants, dos o tres d'ells ja no farien aquest temps verbal i els que el fessin no el farien igual un que l'altre. Buscant i demanant a gent he trobat la forma devéc, la forma deveig i la forma degueig.  No m'estranyaria trobar altres variants. A banda, he trobat persones que col·loquen la tercera persona de singular en el lloc de la primera amb oracions: ...degué ser jo; o directament fan canvis de perífrasi: ...dec haver sét jo; o d'estructura: ...*quiçà vaig ser jo; ...ara resulta que vaig ser jo?



He optat per prioritzar la forma degueig davant de les altres perquè en primer lloc és la que té una etimologia més clara ja que l'evolució consonàntica que ha patit ha sét menor que la dels altres casos trobats. Un altre motiu que ha fet decantar-me per aquesta forma és la regularitat que queda quan es conjuga la perífrasi sencera:

(Qui va rompre es vidre...)

                                        degueig ser jo

                                        degueres ser tu

                                        degué ser ell

                                        deguérem ser naltros

                                        deguéreu ser valtros

                                        degueren ser ells.



Tots aquests temps conserven el seu so velar /g/ en comptes d'introduir el fricatiu /v/. Aquesta forma de primera persona no és estàndard i probablement siga exclusiva de les Pitiüses (amb totes les seues variants abans esmentades).



Per aquesta raó no és una forma recomanable a l'hora d'escriure un text estàndard (una declaració, un examen o una ponència) però això no vol dir que siga incorrecte, al contrari: és una forma genuïna nostra i com a tal en la nostra parla i en textos informals (cartell d'unes festes, pancarta d'un vesí, gloses, cartes d'amor, estribots, etc.) trob que no només pot escriure's sinó que si a algun parlant li és natural fer servir aquesta perífrasi és més que legítim que l'escriga. Fins i tot en una carta al director d'algun diari, mirau que vos dic. Aquesta manera de dir ha arribat a ca nostra fins ben entrats al segle XXI i seria una llàstima que per voler ser massa correctes la deixàssim perillar.



*Quiçà és un castellanisme molt estès a les Pitiüses, per anar bé hem d'evitar escriure'l en registres formals.




Conclusions:

* El pretèrit perfet simple a les Pitiüses ha perdut la primera persona del singular (cantí, mengí, fiu, viu, etc).



* Només trobam aquest temps en formes fossilitzades en cançons populars i en la perífrasi deure + infinitiu.


* Aquesta forma no es conserva com deguí sinó que per analogia amb veig (veure) ha esdevengut degueig/deveig . La forma devéc igual ve mutada per analogia amb dec (deure) i la forma devesc per analogia amb verbs com pesc (pescar). I es pronuncia sempre amb la segona e tancada (com llença o temps)



* La gent jove rarament fa servir aquest temps verbal. El trobam més en el parlar dels formenterers de cinquanta anys per amunt i aquests ho pronuncien de moltes maneres diferents.

dilluns, 4 de març de 2013

Vesí, vesina

L'Alcover Moll defineix així a aquesta paraula:



m. Persona que viu al costat o molt prop (de tal casa, de tal carrer o barri).

Aquesta forma és la utilitzada tradicionalment a les Pitiüses, juntament amb Menorca, les comarques nord-catalanes i les poblacions de Tremp i Tamarit enfront de l'altra opció que dóna el català que és veí/veïna.

La llengua estàndard admet sense cap tipus de problema aquest geosinònim i és per això que a les Pitiüses vesí/vesina hauria de ser la forma preferent en la llengua escrita. El plural és vesins i vesines. Aquesta paraula es troba en una fase intermèdia entre l'ètim llatí que és VĪCĪNU i la forma majoritària que és veí. A ca nostra ha quedat aquesta -s- interior que és el que queda d'aquesta -C- que tenia el llatí i que s'ha mantengut també en la majoria de llengües romàniques (es. vecino, fr. voisin, oc. vesin, it. vicino, ro. vecinul)

Ara bé, què passa a les Pitiüses quan volem parlar del conjunt de vesins d'un poble o d'una vénda? Arreu d'això en diuen veïnat. A Eivissa i a Formentera sovent trobam l'opció vesindat i més recentment vesindari. Són dos formes que es consideren castellanismes, vesindari d'una forma clarament més notable. Així i tot no són paraules massa usades, com a mínim a Formentera és comuna una solució a aquest problema: es vesins

Però faria falta veure si aquesta opció realment soluciona el problema. Posem uns quants exemples:

En  Jaumet, que venia des veïnat/es vesins es va trobar a na Maria.
Deixem que es hòmens acabin de fer crida pes veïnat/es vesins.

Hi ha que dir que tant en un exemple com en l'altre substituir veïnat per es vesins no és cap opció que lligui bé, els resultats no tenen sentit ja que es vesins no té cap propietat locativa. La forma que trobam que sí que fa sentit, és vesindat, tot i ser una forma presa del castellà. Un altre locatiu possible seria cas vesins tot i que és una solució més aviat col·loquial. Si volguéssim buscar una forma neutra, aplicable a un estàndard seria recomanable dar mà a formes conservades en altres dialectes com veïnat, veïnatge o la forma nord-catalana vesinat, tot i no estar reconeguda per l'estàndard. I obtenim resultats completament viables com són:

En  Jaumet, que venia de cas vesins es va trobar a na Maria.
Deixem que es hòmens acabin de fer crida per cas vesins.




De tota manera, però, això no soluciona casos com:

És un veïnat tranquil.

En ser que arribam a aquest punt pens que el millor és que tenguem clar on hem de fer servir aquesta paraula. Si ho feim en la llengua escrita o en un ambient que exigeixi un rigor i una formalitat determinades el millor és acabar recorrent a les formes esmentades abans. Tot i agradar-me especialment la forma vesinat pel fet de mantenir aquesta -s- interior com vesí i vesina, pens que no és gaire recomanable igualar-la a veïnat enc que pogués acabar semblant la forma genuïna més propera al nostre parlar.

En canvi si el registre és informal, tant si és escrit com parlat, trob que no es paga la pena sacrificar la realitat lingüística amb la que els parlants se senten més còmodes per un intent desmesurat de genuïnitat i es pot fer servir tranquil·lament la forma tant nostra, tot i ser un castellanisme, de vesindat. Sí que és ver però, que vesindari intentaria evitar-la.

Conjunt de cases vesines a la Mola. Una vesindat o veïnat.

Conclusions:
* La forma preferent pitiüsa hauria de ser vesí i vesina en comptes de veí i veïna tant en la llengua escrita com parlada sigui quin sigui el grau de formalitat en que es faça servir. La nostra és una forma del tot acceptada per la llengua estàndard.



* Pel que fa al conjunt de vesins, per a registres informals podem tolerar la forma conservada a les Pitiüses de vesindat (castellanisme) i intentarem evitar l'altra opció que és vesindari. Si el registre és formal, ens veurem obligats a triar per formes d'altres dialectes com són veïnat o també veïnatge. També existeix la forma vesinat (Rosselló) que tot i no estar acceptada com a forma estàndard podem tenir-la en compte per la seua proximitat amb les formes pitiüses que mantenen aquesta -s- interior que els altres dialectes han perdut i que és comuna amb la resta de llengües romàniques.



* En ser que veïnat/vesindat siga un complement substituïble per cas vesins (cals vesins si estiguéssim escriguent un text en varietat estàndard) ho farem sempre perquè és una opció que ens evita fer servir tant formes castellanitzades com formes preses d'altres dialectes.


dissabte, 2 de març de 2013

Els mots oblidats: belluma, llambrada, llamatada, dacsa








LLAMATADA: centelleig, espurneig, llambreig, llampada. En cast. "destello". No l'he trobada als repertoris lèxics que habitualment consult. Podria estar emparentada amb la paraula "llamp" o "llampada"

BELLUMA: variant de la forma normativa "besllum". Enterboliment fugaç de la visió, produït per oscil·lacions de la intensitat de la llum. Per extensió, visió borrosa o, fins i tot visió incoherent produïda per la malaltia o la debilitat. Probablement prové del llatí BIS LUMEN (doble llum o dues llums)

LLAMBRADA: var. de la forma normativa "llambregada". Visió ràpida, momentània, d'alguna cosa. Per exemple, el peix sota l'aiga, del qual s'afina a vegades tan sols el reflex de la llum en l'escata.

En aquest programa aprofitarem per comentar el significat de la paraula "dacsa", que ens va quedar pendent del programa anterior. DACSA és l'equivalent de "blat de moro", "blat d'indi o de les Índies" i "panís", i prové de l'àrab daksa, amb el mateix significat, segons que podem trobar al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), que documenta aquesta paraula a València, Castelló, Alcoi, Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Sueca i Altea. A més, la paraula "dacça" apareix també a la novel·la cavalleresca del segle XV Tirant lo Blanc.


Definicions manllevades de Miranda, el blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera. (Enllaç)