dilluns, 25 de febrer de 2013

Fer estaries, per Joan Albert Ribas



La paraula estaria deriva del verb estar , del llatí STARE, que al seu origen tenia l’ús d’estar dret, estar-se ferm, estar immòbil. Trobam documentat el verb estar en català des dels primers textos catalans, com les Homilies d’Organyà, del segle XII.
El primer sentit d’estaria és el de permanència en un lloc, però Joan Coromines hi afegeix un matís que consideram important, la insinuació que tira a allargar-se  massa, no acabar-se promptament.
La paraula estaria té també un ús nàutic que ens serveix de guia per trobar sentit a l’expressió de què avui parlam: fa referència al temps d’excés que passa una embarcació dins un port, generalment per falta de càrrega;. També Coromines cita al tom III del seu Diccionari etimològic i complementari, una completa explicació d’aquest ús dins el vocaburari de la navegació de transports que resumim : L’estaria és la detenció que fa en qualsevol port una embarcació, la despesa que hi causa; a les pòlisses de nòlits se solen pactar alguns dies per carregar i descarregar, aquestos dies es diuen estaries o demores nàutiques, entre les quals es diferencien les regulars i les irregulars,; les regulars en ordinàries i extraordinàries i aquestes darreres s’anomenen també sobrestaries, per a les quals se sol convenir un tant diari.
Fer estaries com a expressió col·loquial la trobam documentada a les obres de l’escriptor gironí Joaquim Ruyra (1858-1939), que passà llargs períodes a la Costa Brava i que reprodueix en algunes de les seues obres fidelment la parla dels pescadors i els pagesos de la zona, als diàlegs dels quals apareix sovent l’article salat (es,sa) que encara avui s’hi fa servir. No oblidem, per altra banda, que d’aquella zona provenien una part dels repobladors de les nostres illes del segle XIII. Així Ruyra explica que ‘fer estaries’ és perdre el temps, cançonejar, l’ús que té actualment a les nostres illes. Aquesta expressió és ben viva en la nostra parla: ‘Deixa de fer estaries i ajuda’m, que tenc molta feina’ podem sentir que diu un pare al seu fill que no fa res de profit o senzillament no fa res.
També Artur Pérez Cabrero parla d’estaria a Ibiza. Guía del turista, publicat l’any 1909 a Barcelona. És un llibre que  se cita amb freqüència en aquesta secció perquè ens serveix de referència per conèixer el català a Eivissa a la primeria del segle XX; la tradueix al castellà demoras.

dissabte, 23 de febrer de 2013

Mots oblidats: Cultiva, ermàs, guaret i restivada.







La seqüència de conreus era la següent en un mateix terç:
El primer any, blat, que era el conreu més preuat i més profitós. Se solia sembrar distribuint la llavor dins del solc, a grapats o amb una sembradora. La manera alternativa de sembrar era "a eixam" o escampant la llavor, de forma més dispersa, abans de llaurar.

El segon any, en el mateix terç, no s'hi tornava a sembrar blat, sinó que s'hi sembrava l'ordi. Aquest cereal tenia valor (de fet a voltes s'hi feia pa), però no tant com el blat i encara menys que la civada.

En el tercer any, al mateix terç ja no s'hi sembra ni blat ni ordi, sinó que es deixa sense cultivar (i hi creix s'herba) o bé s'hi conrea civada. Aquest bocí s'anomena la CULTIVA.

El quart any, aquesta mateixa porció de terreny torna a fer herba (encara que no tanta) i s'anomena s'ERMÀS. Quan es llaura per preparar la terra per al blat o per altres conreus, es diu que es fa el GUARET: s'hi torna a sembrar, però no cereal. S'hi sembren especialment llegums i a l'estiu hortalisses diverses. Els conreus que creixen en període d'estiu s'anomenen, genèricament la RESTIVADA. Com que els conreus al guaret eren variats, es distribuïen en cellonades, cellons i andanes, que eren, en definitiva diversos tipus de franges longitudinals (aquestes tres paraules les vàrem comentar en la primera temporada d'Els mots oblidats)

El guaret és important, perquè exigeix femar el camp, distribuir-hi nutrients en forma d'adob. Un camp no femat s'anomena també un camp cru. A més les lleguminoses estableixen una simbiosi molt profitosa amb el cereal.

Al cinquè any es reprèn el cicle i en aquesta porció de terra que era l'ermàs/guaret s'hi sembra de nou el blat, quan la terra està en la seva millor disposició.

Text i àudio manllevats del blog Miranda, de l'Obra Cultural Balear de Formentera. (Enllaç)

dissabte, 16 de febrer de 2013

Sa Botiga de Dalt Vila, Pota Lait. (sedalinos i surumbams)



A voltes estam anys en que no hi ha gaires novetats dins de l'atmosfera musical pitiüsa i llavors, altres anys són un videoclip darrere l'altre. Pocs mesos després del boom que ha originat el videoclip de Projecte Mut i el seu salt enllà de les dos illes, ha sortit el nou videoclip de Pota Lait. No fa molt tragueren el seu tercer disc: Cap a Vila.

Encara no he tengut l'oportunitat de sentir aquest nou guiscu, que deien els membres de la formació en ser que publicitaven el disc, així que només em queda imaginar que aqueixa cançó és una de les moltes que podem trobar a Cap a Vila. Confés que mai abans havia sentit un Pota Lait amb aquesta sonoritat. Avesat com estava al seu rock pagès, aquest so més madur m'ha ben desconcertat, però el millor de tot és que m'agrada, m'agrada molt. 

Al mateix temps, no deixa d'encuriosir-me i de fer-me bastanta gràcia: la cançó està caramulla de paraules pitiüses que últimament hem deixat anar una mica. Paraules que són actualment protagonistes de programes de seccions radiofòniques a Formentera per boca i gràcia d'en Vicent Ferrer, Vicent Morna, a l'Illa del Tresor, el programa de Ràdio Illa que s'emet tots els dissabtes de matí; o d'articles setmanals en nous mitjans de comunicació com és el cas del Nou Diari amb les aportacions a càrrec d'en Joan-Albert Ribes, que de tant en tant aniré penjant junt amb les aportacions d'en Vicent Morna

Parlant de paraules, vull destacar també que així com a facebook hi ha un grup que és de paraules eivissenques, per mi que es diu paraules MOLT eivissenques, he descobert que fa uns dies, tampoc gaires, ha sortit un grup anomenat formenterenc que fa una mica la mateixa tasca: recollir paraules o pronúncies que són pròpies de l'illa de Formentera. 


Estam davant d'una tendència que anirà a l'alça o és simplement un seguit de fets casuals? 

divendres, 15 de febrer de 2013

Pagellar, per Joan Albert Ribas

És curiós, però no és un cas únic en el català ni en altres llengües, que trobem dues paraules que s’escriuen i es pronuncien igual, però amb significats diferents, és el que s’anomena homonímia. En el cas que estudiam avui són dos pagells diferents
-La més usual en la nostra parla i la que res té a veure amb l’article d’avui, dóna nom a un peix, i prové del llatí PAGELLU, diminutiu de PAGRU, paraules que en llatí servien també per identificar dues classes de peixos.
-L’altre pagell era una làmina de metall que servia de marca per verificar que un pes o mesura havia estat aprovat pel mostassaf (1) o un altre funcionari autoritzat. Aquesta paraula ve del llatí PAGELLA, diminutiu de PAGINA, cara o full
Així pagellar era comprovar si els pesos i les mesures eren legals. Amb un poc d’imaginació no és difícil imaginar que quan a una xíndria la pagellam, n’extreim una porció d’una forma quadrangular semblant a la d’aquestes làmines de què hem parlat i, a més, veient-i tastant aquest pagell podem conèixer si està en el seu punt, ve a ser una marca de qualitat semblant a la que aquells funcionaris feien servir per als pesos i les mesures. També la pagella és en alguns territoris de parla catalana un tipus de mesura agrària (la trobam documentada per a raïm i olives al Rosselló i a Mallorca).
Per pagellar una xíndria (o un meló), com hem dit, li hem de fer una incisió amb un objecte tallant, així podem dir popularment ‘et pagellaré’ amenaçant amb una arma blanca, és a dir amb les armes de mà que fereixen amb la punta o el tall, o ‘l’han pagellat’ quan han ferit algú amb una d’aquestes armes.
Tenim notícia també de l’ús de pagellar amb el sentit de calcular: ‘S’escarada la pagellaven de vint-i-dos dies’ (calculaven que hi havia vint-i-dos dies de feina) posen com a exemple Alcover i Moll al seu Diccionari.
(1) El mostassaf era un funcionari municipal encarregat de contrastar els pesos i les mesures, de comprovar la bona qualitat dels queviures i altres coses vendibles i de vetllar per l’observança dels preus assignats oficialment. Els llibres dels mostassafs tenen avui un gran interès per als estudiosos de la nostra llengua i de la nostra història per la gran quantitat de dades lingüístiques i històriques que s’hi poden obtenir.



dijous, 14 de febrer de 2013

Formentera, l'hivern de la sargantana



Avui no penjaré cap foto, no. En penj moltes de colp, seguides unes darrere de ses altres en forma de vídeo. I no és un vídeo qualsevol tampoc. És ni més ni menys que el tràiler d'un documental que s'emetrà avui de nits pel canal 33.  Començarà a les 22:30h, i si som exactes a les 22:35h. Jo me'l miraré i bé vos recoman que vos el mireu també, a vorer què en diuen de l'illa.

Al web del canal, a l'apartat on parlen d'aquest documental, hi han escrit tot això: 

Us heu preguntat mai com deu ser a l'hivern la platja on us vau torrar al sol durant les vacances d'estiu? Illes de somni com Formentera, de platges, restaurants i allotjaments atapeïts per turistes a l'estiu, canvien radicalment quan arriba l'hivern. Els que hi viuen asseguren que és aleshores quan s'hi està bé, quan l'illa recupera el caràcter autèntic. Com és, doncs, aquest caràcter? Com és la gent que hi viu? A què es dedica? On s'amaguen les sargantanes formenterenques a l'hivern? "Formentera, l'hivern de la sargantana" (2011) dóna resposta a aquestes preguntes. 




El film, de Laura Carulla i Marc Martínez, és un retrat coral de l'hivern a Formentera marcadament fresc, espontani i amb dosis d'humor pròpies de la complicitat i la naturalitat dels personatges amb l'equip de rodatge. El Joan presenta el seu amic Ernesto, el porc que ha criat durant un any i que matarà per carnestoltes. "Ell sempre fa mala cara, perquè té mala cara – comenta el Joan; no és perquè sigui lleig, però el garrí té aquesta cara." El Bartolo i la Manoli treballen davant del paradís. Regenten un dels últims xiringuitos autèntics que queden a l'illa en una platja espectacular. A l'estiu viuen al ritme frenètic i boig que caracteritzen les onades de turistes, tot i que, potser per una qüestió d'edat, el Bartolo s'estima més la calma de l'hivern. El canvi és tan radical que el Pep, farmacèutic de Sant Ferran, ha comprovat que a l'hivern es venen més antidepressius. Ell, però, té la seva pròpia medecina: una doble vida com a DJ Pharma. No hi ha festa al poble que es resisteixi a la seva música. A la Maria, als noranta anys, no l'amoïnen gens les pastilles. Cada dia, després de cuidar la casa, els animals i l'hort, agafa la bicicleta per anar a buscar el seu nét a l'escola. Des de Ràdio Illa, el Pep Toni i l'Home des Senalló comenten el dia a dia de l'illa. 


Alguns personatges que van ser un dia nouvinguts a l'illa ja hi han fet tota una vida. És el cas de la Jaqueline, una holandesa que hi va anar només per passar uns dies de vacances; de l'Ekki, que ensenya els turistes a fer la seva guitarra; de l'Erik, un músic indonesi que encara viu de manera hippy, i del Jose, un músic que compon la cançó del documental: "A dónde van las lagartijas en invierno".

Fitxa tècnica
Direcció: Laura Carulla i Marc Martínez SarradoGuió: Laura CarullaFotografia: Marc Martínez SarradoProducció Executiva: Oriol GispertIdea Original i Producció: Marta PalacínEspanya, 2011
Una producció de La Lupa Produccions en coproducció amb IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i l'ICIC, l'Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Mac, per Joan Albert Ribas



Encara que paregui que hagi de ser al contrari, la paraula mac és posterior, és un derivat postverbal del verb català macar, que té el sentit de danyar un cos colpejant-lo o comprimint-lo violentament; també està documentat el verbmacar-se amb el sentit de fer-se malbé una furita pels colps que ha rebut. Un mac és una pedra, de distint fomat  segons on es digui. Al Diccionari d’Alcover i Moll diuen que ‘A Mallorca i a Menorca un mac no sol ser més gros que un puny d’un home i  a Eivissa es diu mac a pedres més grosses, tant com el cap’. Molt més grosses si atenem l’explicació que fa Joan Coromines al tom V de la seua magna obra Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, qui, en una excursió lingüística que va fer l’any 1963 a Formentera, va  demanar a què es referien en parlar dels macs li digueren que els macs eren unes penyes. Així veim que a les Pitiüses els macs tenen una grossària variable perquè sinó no s’explicaria la paraula macada, usual amb el sentit de pedrada, ja que si fossin sempre tan grosses serien males de tirar.
I un mac de fer trons? Primer ho explicarem en el seu sentit recte i després en el figurat. Els macs de fer trons eren unes pedres grosses que es col·locaven en un lloc  principal dels nostres pobles, moltes voltes davant l’església,  amb la curiosa funció de fer de blanc de les ires dels homes que, ‘carregats’ per motius diversos, baralles, decepcions amoroses… ‘descarregaven’ tots els seus nervis disparant pistoles o catxorrillos contra aquestes pedres; el mac de fer trons tenia, idò, un sentit terapeùtic i evitava mals majors.
Per això l’expressió  ‘ser -o no ser, ja que s’usa més en el sentit negatiu- el mac de fer trons’ es feia servir per dir que una persona era, o no era, o no volia ser,  el blanc on descarregar totes les culpes, ser l’objecte de totes les renyades o de tots els càstigs.
Hem trobat també en aquesta gran font d’informació lingüística i cultural que són les nostres rondalles l’expressió fer posar es mac en terra; és a la que es diu ‘Es àngels sense cames’  (1) en la qual s’explica perquè els àngels no tenen sexe, llegiu-la. Aquesta expressió té el sentit de vèncer algú, com podem veure en el text: …Idò bé, a Nostro Senyor, segons contem, no li costà gaire es retre’l i fer-li posar es mac en terra.  El vençut va ser el dianye, castigat en aquesta mateixa rondalla al foc de l’infern.
(1) Rondaies de quan el bon Jesús anava pel món, 1974.

dissabte, 2 de febrer de 2013

Mots oblidats: estepència, felma, futralada, fotimer


ESTEPÈNCIA: Porció mínima d'alguna cosa. Quantitat insignificant (cast. "pizca"). La paraula s'usa en formenterer com a part de l'expressió "no haver-hi estepències", que significa que s'ha acabat alguna cosa. La paraula, a banda de trobar-se al DCVB, és una de les que recollí Marià Villangómez en el seu llibre Curs d'iniciació a la llengua, dins un requadre on es consignaven paraules de les Pitiüses presents al català de València i el Principat, però absents a Mallorca i Menorca.

FELMA: Paraula que s'usa en l'expressió "ni felma de..." per referir-se a l'absència d'alguna cosa, normalment de vent. Quan "no fa ni felma de vent" es pot anar a Eivissa sense que la barca remeni gaire. No he trobat aquesta paraula en cap dels repertoris lèxics que acostum a usar per preparar aquesta secció.

FUTRALADA: Gran quantitat d'alguna cosa. La paraula s'usa en tota l'àrea del català oriental. Es tracta d'un derivat intensificador de la paraula "futral", que té el mateix significat.

FOTIMER: Multitud ("hi havia un fotimer de gent")


* Definicions extretes del blog Miranda de l'Obra Cultural Balear de Formentera.

Vos recoman que hi entreu perquè hi trobareu explicacions molt més ampliades que les que penj aquí en aquest espai.