dijous, 31 de gener de 2013

Grifons, per Joan Albert Ribas



Per explicar l’origen d’aquesta paraula ens hem de remuntar a la mitologia. La paraula grifó com a sinònima d’aixeta prové del costum de fer sortir l’aigua de les fonts i piques de la boca d’aquesta figura (1). Amb aquest sentit de tros de canó al final d’una conducció d’aigua o un altre líquid la trobam documentada en català al final del segle XIV: Manamvos que trametats un destil·lador de uns XII cantes ab son grifó de coure (2) i a molts de documents posteriors: Ha arribat així mateix als nostres dies, ja que a Mallorca se segueix usant la paraula grifó per a les modernes instal·lacions d’aigua corrent; apareix també al Diccionari de la llengua catalana amb aquest significat.
 Posteriorment la paraula grifó passà del sentit de brollar al de brotar i així trobam aquesta paraula, amb diferents variants, aplicada a rebrots que surten a la soca d’una planta, a grills, ulls o llucs que surten en una patata o altres tubèrculs o a les cebes… I hi ha documentat el verb grifonar amb el sentit de ‘treure grifons o rebrotar’ en algunes zones de parla catalana.
No és dificil a partir d’aquí fer un petit exercici mental per veure en aquestos pinyots de les peces de fang els grifons que surten en una planta o en una patata, a la qual cosa ens ajuda a més, i ens serveix de clau per traçar el paral·lelisme, l’existència d’una paraula documentada a Eivissa per Alcover en una de les seues excursions filològiques com és grifonet que es fa servir a Eivissa per donar nom a un granet vermell que surt dins el nas, que encara s’atraca més per la seua forma als pinyotets a què feia referència el noste comunicant.
(1) Els grifons o grius eren animals mitològics de cap i ales de rapaç i cos de lleó que s’han associat a un sentit de vigilància i protecció.
(2) Document de l’any 1398 citat per Josep Maria Roca a La Medicina Catalana en temps de Rei Martí, publicat l’any 1919.

dissabte, 26 de gener de 2013

Els mots oblidats: entollar, camada, estil·lat







ENTOLLAR: (pron. "entullá") Unir dues peces de fusta, de corda, de ferro, etc. , pels seus caps, per fer-ne una sola peça de la llargària de totes dues. Paraula d'ús generalitzat a tots els indrets de parla catalana. A Formentera s'utilitza també en el sentit d'"unir idees", "lligar caps", "inventar". Una altra paraula de la mateixa família lèxica és "entolladura", que es refereix al lloc on s'ha dut a terme la unió de les dues peces.
No hem trobat cap evidència que aquesta paraula estigui emparentada amb el verb "endollar", que també té el sentit d'"unir" dues peces i que solem dir en la seva forma castellana "enxufar".

CAMADA: Cadascun dels caps que formen una corda o llata. Una corda pot estar formada per un nombre variable de camades. Pot ser sinònim també de "camallada", però no del cast. "camada" referit al conjunt de cries d'un animal.

ESTIL·LAT/-DA: Al DCVB apareix "estilat" com a sinònim d'"acostumat", "usual", tot vinculant aquest adj. amb el verb "estilar", que vol dir "acostumar" (o "estilar-se", "estar en ús o ser costum"). Ara bé, a Formentera, "estil·lat", amb ela geminada, s'aplica a la persona o animal malavesat, que s'ha acostumat a les coses bones i no accepta segons quina menja (A l'Aportació pitiüsa al DCVB, d'Enric Ribes, es defineix com "persona a qui no li agrada quasi cap menja (...) difícil de complaure a l'hora de menjar").


*Definicions extretes del blog Miranda de l'Obra Cultural Balear de Formentera

divendres, 25 de gener de 2013

Gerret, per Joan Albert Ribas

La paraula gerret és d’origen llatí, prové de GERRES, que en aquesta llengua feia referència també a un nom de peix. Dos escriptors llatins del segle I de la nostra era fan referència a aquest peix; Marcial usà el nom de GERRES per fer referència a un  peix salat i de poc preu. i el també escriptor -més científic que literari- Plini el Vell l’usa com a nom de peix de mar petit i no gaire apreciat.
A Eivissa, segons comenta Joan Coromines, li explicaren uns pescadors en una de les seues visites filològiques (1963) que a ses Covetes s’hi agafava molt de gerret i que n’hi havia dues espècies: el gerret imperial -que segons aquest lingüista equival a la gerla d’altres zones de parla catalana- i el gerret pàmfil que és el gerret conegut amb aquest mateix nom simple en altres zones. Pérez Cabrero diu a Ibiza. Guía del turista  (1909) que el gerret es diucaramel en castellà.
Fa un comentari Alcover al tom 6 del seu Diccionari sobre el poder adquisitiu dels consumidors de gerret, diu literalment: és peix comestible que es despatxa molt entre la gent pobra. Abundant en aquest tema Antoni Prats Calbet a La pesca d’abans a les Pitiüses (publicat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera l’any 1997) comenta que amb arts de pesca tan populars com l’artet o la xàvega s’hi agafava gerret en abundància i els crits de gerret de xàvega! gerret d’artet! eren pregonats acabats d’arribar els llaüts i quan n’hi havia molt se’n regalava a tothom que en volia. Conclou Prats Calbet que tant el gerret com el sorell tenien preus que estaven a l’abast de totes les butxaques.
Això no fa però que davant una greixonera de gerret escabetxat o un arròs amb gerret frit i pinya de col ¾típic en un temps de la quaresma¾ o gerret torrat dalt unes brases… no se senti dir algunes voltes: … si el gerret anàs a tres o quatre mil pessetes el quilo, la gent se’l rifaria, però com va barat…L’escriptor eivissenc Joan Castelló Guasch conta a Greix vermei i altres escrits que de gerret « sa temporada de març i abril és quan hi ha sa plena, quan compareix a sa plaça aquell gerret mitjancer, gordet de lloms, femella i tot ouat, i tan gustós i tan bo, lo mateix per torrar i fregir com per coure (…) Aquest peix que de sempre ha set mitja vida pes eivissencs i formenterers, i que no té altre mal que haver-n’hi molt i valdre pocs sous”.
Es tracta, com veim, d’una espècie molt popular i en aquestos casos trobam a diversos llocs usos diversos en sentit figurat i en frases fetes: com a persona raquítica o malgirbada; a Mallorca també es diu ‘tirar es gerret’ amb el sentit de mocar-se i ‘tocar es gerret a algú’ vol dir donar-li llenya.



dilluns, 21 de gener de 2013

L'Ebre des de Miravet



Fa uns dies, entre exàmens, em convidaren a anar a les festes de sant Antoni que fan a Ascó, i és que per aquelles terres de Tarragona sant Antoni és un sant molt celebrat i estimat i ho fan amb grans festes amb focs immensos i bandes perquè la musica no pari. 

Així és com baixàrem Barcelona avall amb el cotxe d'un amic junt amb un parell de companys de carrera. Ens vam passar una mica de llarg (a posta eh, no pensàsseu que mos perdérem) i anàrem a Miravet, a vorer el castell i les fabuloses vistes que hi ha des d'allí de l'Ebre. 

Les fotos no són moltes les que he acabat fent, aquesta n'és una amb una vista general de l'entrada del poble de Miravet. El llaüt que hi ha en primer pla, pronunciat llagut pels habitants del poble, feia onze metres d'eslora. Per mi que que no n'havia vist cap mai de tan llarg i així va ser com bona part de les fotos anaren a aquesta vella barca. 

dissabte, 19 de gener de 2013

Fonyar, per Joan Albert Ribas



La paraula fonyar prové del llatí vulgar FUNDIARE, furgar, remenar a fons, provinent de FUNDUS, fons. En un principi té el sentit d’aixafar una cosa per la pressió, per un colp fort o picant-la. La primera documentació d’aquest mot la trobam en un cronista i càrrec públic ben relacionat amb Eivissa: Ramon Muntaner, nascut a Perelada l’any 1265, autor d’una reconeguda Crònica, militar i batle d’Eivissa entre 1332 i 1336, any de la seua mort.
Però fonyar a Eivissa té un sentit específic: igualment té l’ús d’aixafar una cosa per la pressió, però bàsicament per la pressió del peu. Aquest ús no és tanmateix únic d’Eivissa, també en altres zones de parla catalana es fa servir la paraula fonyar com a sinònima de trepitjar, però en aquestes altres zones amb l’únic ús de fonyar raïm per fer-ne vi; segurament aquest va ser el primer sentit pitiús d’aquest mot, per més endavant generalitzar-se a totes les altres fonyades. L’acció de ‘fonyar la verema’ la trobam explicada al Diccionari català-llatí de J Lacavalleria, publicat a Barcelona l’any 1696. Un interessant material de l’escriptor mallorquí Marià Aguiló (1825-1897) publicat per l’Institut d’Estudis Catalans amb el nom de Diccionari Aguiló, en vuit volums entre 1914 i 1934 explica també que a Eivissa es diu fonyar al que en altres comarques es diu trepitjar.
La relació de fonyar amb el vi la trobam en diferents textos catalans produïts a Eivissa: La paraula fonyador, derivada de la que avui comentam i que fa referència al recipient dins el qual es fonya el raïm, la trobam citada en un document eivissenc del segle XVII, els Capítols de Política i bon govern de l’illa d’Eivissa fets en 1655 on es fixen, entre altres preus, les tarifes que han cobrar els fusters: que los fusters no pugan excedir de…fonyador quinse sous.
Marià Villangómez, a L’any en estampes, (1956) dóna un to literari al mot que avui estudiam: “amb el falçó de la verema a la mà i els peus rojos de lafonyada, l’any agrícola s’ha acabat”.
També a les rondalles eivissenques hi trobam exemples d’una paraula tan viva en la nostra llengua. És a la titulada ‘Es sac d’en Labranyà’ en la qual en Murades, el gegant que habitava -en un temps i segons la literatura popular- el castell de s’illa Murada, situada al municipi de Sant Joan de Labritja, a l’est de la punta de sa Creu, mentre encalçava na Marieta heroïna protagonista d’aquest conte, amb aquells peus tan grossos i aquelles passes tan llargues no mirava a on fonyava.
La paraula enfonyar, que té el sentit d’amagar, de posar a dins, d’introduir dins un cos, té el mateix origen que fonyar.

dissabte, 12 de gener de 2013

Estugós, per Joan Albert Ribas



L’adjectiu estugósestugosa, dit en alguns llocs de Menorca i d’Eivissa estuvós i estuvosa, prové de la paraula llatina AESTUOSUS ‘agitat, inquiet, vacil·lant’ (pròpiament efervescent, xafogós); partint d’aquell sentit degué passar a ‘molt triat en el menjar’, i aplicat més generalment es diu d’una persona que fa cara de fastig o de repugnància a tot. Joan Coromines cita un document en llatí del segle VI en què AESTUATIONES s’aplica a les repugnàncies de l’estómac. A Mallorca Alcover recollí el següent refrany que se’n riuy dels estugosos: ‘Tots es estugosos són bruts’.
L’esmentat amb certa freqüència pels estudiosos de la llengua catalana Nuevo Diccionario mallorquín-castellano-latín de J. Amengual (1858-1875)afegeix una connotació que afegeix un aspecte de conducta a l’adjectiu que avui estudiam: nimiamente delicado y que hace náuseas a todo.
Aquesta descripció del filòleg mallorquí Amengual Reus (1793-1876), ens serveix perfectament per parlar del ‘senyor de Vila’ protagonista de la rondalla de Joan Castelló Guasch ‘No rigues que rigut no sigues’ (1). Aquest personatge se n’anà a sa Cala, prop de can Rei per més senyes, on havia heretat una hisenda. La seua intenció era demostrar que era l’amo i que era més llest que els que habitaven aquella zona. Com solia fer-se en aquell temps, a l’hora de dinar el majoral li passa la marranxa de vi amb què tots bebien al senyor que “es mirà quins eren es de sa casa: una majoreta tota es portellada, ja ben empesa d’anys, es majoral i sa dona i es seu fii, un garrit que no arribaria encara an es deu. I fent una mica s’estuvós, dugué:
…No teniu un got?”.


Lògicament, i com ja anuncia el títol de la rondalla eivissenca, el senyor tornarà a Vila, després de moltes peripècies perdut pes bosc, gelat de fred, tot remolcat i mig mort de por. Es un f És un fet ja estudiat que a les rondalles, de creació eminentment rural, els pagesos prenen venjança de diversos greuges ridiculitzant els senyors de Dalt Vila moltes vegades propietaris de les terres que aquells treballaven.
(1) Rondaies i contes d’Eivissa, 1961




Els mots oblidats: nyany, bacó, muleta, garrovetes






NYANY: Infantilisme per referir-se al porc. La paraula té origen onomatopeic (imitació del gruny de l'animal).

BACÓ: Porc adult. A Formentera, a la Mola, existeix, a prop del far, la cova des Bacons, on, segons que es diu, es tenien porcs fins el moment de les matances. La paraula és d'origen germànic (bakko, segons el DCVB) i està emparentada amb la paraula anglesa "bacon". Quan deim que està emparentada no volen dir que en provengui, sinó que es tracta de dues paraules que comparteixen un origen comú. En català, la paraula "bacó" es troba ja documentada al segle XIII, quan les illes encara s'estaven incorporant a la corona catalanoaragonesa. Per tant, és una paraula importada pels pobladors catalans i formada en els territoris on el llatí vulgar evolucionà cap al català amb influències dels diferents pobles germànics.

MULETA: A part de significar "mula petita" i, per influència del castellà, "crossa", una muleta és un intestí de bestiar que s'usava per fer-hi embotit. Anys endarrere, es feia més embotit que no avui dia, a les matances, ja que no existien els mitjans de conservació que hi ha avui, com les neveres i els congeladors. Per això, no solia haver-n'hi prou, amb els intestins del gorrí que es sacrificava, i calia usar-ne d'altres animals. De fet, avui dia encara solen ser insuficients els budells de l'animal que es mata el mateix dia. Concretament s'empraven la muleta i l'anomenat "budell de bou", que venien dins bótes o bidons i conservats en sal, i es venien a pes o a metres.

GARROVETES: Són les costelletes flotants del porc, les que no arriben a ajuntar-se amb l'espinada. Reben aquest nom probablement a causa de la seva semblança amb el fruit del garrover, per la seva forma llarguera i aplanada. Es tracta d'una peça de la matança que s'extreu del porc quan es comença a fer a peces, i es duu aviat cap a la cuina per a la frita o l'arròs del migdia.

*Definicions preses del blog Miranda de l'Obra Cultural Balear de Formentera

divendres, 11 de gener de 2013

Mar i paraules


Escàlem mEstaqueta de fusta o de ferro, que va ficada a la part superior de l'orla d'una embarcació i serveix per a subjectar-hi els rems i recolzar-los-hi en vogar. (DCVB)

Escalemera m. Cadascuna de les peces de fusta que van fixes damunt l'orla d'una embarcació i tenen un forat dins el qual s'afica l'escàlem. (DCVB)
Orla f. Barana d'un vaixell o altra embarcació, o sia, la part dels costats que sobrepassa el ras de la coberta. (DCVB)
Quilla Peça longitudinal, la primera que hom col·loca en la construcció d'una embarcació, que és disposada de proa a popa, a la part inferior del buc, i que pot ésser considerada la base de tota l'estructura de l'embarcació i el seu eix longitudinal. (GDLC)

dijous, 10 de gener de 2013

Entrevista als farolers de Botafoc.



Aquest vídeo és el primer d'un reportatge sobre els darrers farolers de les Illes Balears: en Jaume Ribas (jubilat), i el seu fill en Santiago Ribas. Són els darrers farolers operatius de les Pitiüses, concretament operen al far des Botafoc, a l'entrada del port de Vila. S'explica com de molt ha canviat la professió amb els darrers anys i com, molt probablement, aquestos acabin sent els darrers testimonis d'aquest ofici tan antic i tan característic.

Si estau interessats en veure els altres vídeos, amb testimonis realment interessants, de Mallorca i de Menorca, només heu de clicar aquí (enllaç) i se vos redirigirà a la plana web del Diario de Ibiza on podreu acabar de veure el reportatge sencer.

dilluns, 7 de gener de 2013

La casa de mossènyer, de sant Francesc


L'església de sant Francesc Xavier és l'edifici més alt de tota sa Raval, forma col·loquial i popular d'anomenar aquest poble de Formentera, i des d'allí pot veure's bona part de Formentera. Des del terrat es veuen les cinc torres que temps ha tol·laven(1) la mar en busca de veles pirates per tal de guardar-se'n ben aviat. I és questa era la doble funció d'aquest edifici religiós alhora que defensiu. És l'única església fortalesa de Formentera, tot i que no l'única de les Pitiüses, i és que el temor dels pirates dava molta guerra a la població d'aquestes illes. 

A dalt de l'alta església de murs cecs i volta de canó hi ha la casa del capellà, que és des d'on s'ha fet la fotografia. Actualment aquesta casa està deshabitada i necessita una rehabilitació urgent. Així i tot va estar ocupada fins els primers anys del segle XXI.


     Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:
     -Com pot donar-nos aquest la seva carn per menjar?
     Jesús els respongué:
    -En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre. 
     Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.
     Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
     -Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d'acceptar-les?
Joan 6:52-60


(1) Mirar, espiar insistentment.

diumenge, 6 de gener de 2013

Els reis han arribat des d'Irlanda.


Idò ja ho veis, els reis m'han dut la versió en gaèlic irlandès del Petit príncep. És el meu primer exemplar en llengua no romànica, però no passa res, tot el contrari! Amb aquest exemplar la col·lecció s'amplia a altres llengües, més enllà de les d'origen llatí, que seguiran sent l'espina dorsal de la col·lecció. 

A més, rarament hauria pogut començar amb una llengua més excepcional que aquesta: amb uns setanta mil parlants nadius que té, que representen només el 2% de tota la població irlandesa, és comprès per més de dos-cents cinquanta mil usuaris capaços de parlar-lo. Amb aquestes xifres tan reduïdes, si és parlat per un 2% de la població de forma quotidiana vol dir que el 98% restant fa vida amb l'anglès; doncs bé, amb aquestes xifres és llengua oficial de la Unió Europea.

Durant el segle XIX i el XX els parlants han anat minvant sobretot per mor de les grans emigracions que s'han produït a Irlanda durant aquests períodes. Com que Irlanda considera que la varietat lingüística és riquesa cultural, el 1956 va crear reserves lingüístiques a aquells territoris on la llengua encara era parlada de forma natural i quotidiana per un nombre considerable de persones, al més pur estil "reserva índia americana". Aquestes reserves són anomenades Gaeltacht (pl. Gaeltachtaí), que és una paraula gaèlica que ve a fer referència a aquestes zones gaelòfones. En aquests territoris el gaèlic és la llengua preferent i es troba en els senyals de trànsits, en alguns mitjans de comunicació, en l'educació, etc. 

Els gaeltachtaí d'Irlanda:



 La versió gaèlica d'aquest conte comença així: 
Nuair a bhí mé sé bliana d'aois, chonaic mé, uair amháin, pictiúr iontach i leabhar i dtaobh na foraoise darbh ainm "Scéalta fíora". Séard a bhí ann nathair den chineál a dtugtar boa uirthi agus ainmhí á shlogadh aici. Sin cóip den phictiúr sin thuas.

Versió original d'aquest mateix fragment:
Lorsque j’avais six ans j’ai vu, une fois, une magnifique image, dans un livre sur la forêt vierge qui s’appelait Histoires vécues. Ça représentait un serpent boa qui avalait un fauve. Voilà la copie du dessin. 




dissabte, 5 de gener de 2013

Els mots oblidats: titit, bua, mam i xa-xà





Es tracta d'infantilismes, mots que s'usen exclusivament amb els infants. Formarien part d'un subregistre del registre col·loquial-familiar. La majoria tenen origen onomatopeic, és a dir, són paraules que intenten imitar algun so relacionat amb allò que designen (un "gub-gub" és un ca, per exemple). Molts d'ells tenen també origen en la deformació d'una paraula.

En aquestes paraules són habituals les reduplicacions o repeticions d'una síl·laba o fonema: "mam-mam", "bobò", "nyem-nyem". Un dels infantilismes més coneguts i que té un ús força estès és "tete" per referir-se al germà major.






TITIT: (amb variacions: TITET, TITIU, TITÍ...) nom que es dóna, en llenguatge infantil, a animals de ploma, especialment gallines i ocells menuts. Podria tenir origen en la imitació del so de molts d'aquests animals, o bé en la reducció de la paraula "(pe)tit". També s'usa la paraula "tites" per cridar les gallines. Existeix també un ocellet hivernal, amb llarga coa i de color negre, blanc i gris, que es diu titineta.







BUA: mal, dolor. El Diccionari Català-Valencià-Balearnomés documenta la paraula, amb aquest significat, a la comarca del Maestrat i a les illes Balears. En principi, no es tractaria d'un mot amb origen onomatopeic, sinó que provendria de l'evolució del llatí BUBON, que significa "gra" o "bony", i que hauria donat paraules com "buba", amb el mateix significat, i, en castellà, "pupa". El que sí es segur és que és un mot propi del llenguatge infantil.









MAM: aigua o altre líquid que es beu, en llenguatge infantil. Evidentment, el mot comparteix l'arrel amb el verb "mamar". La paraula, per part dels adults, pot usar-se irònicament o col·loquialment per referir-se a begudes alcohòliques.

XA-XÀ (cal pronunciar-ho "xeixà", amb una vocal neutra a la primera síl·laba, com "baixar"): Ase, mula o cavall, en llenguatge infantil. Ara bé, en llenguatge infantil dels nostres güelos i regüelos. Com a curiositat, es pot indicar que en el català parlat a Barcelona, "cavall", en llenguatge infantil, és "tatano", i que arreu dels indrets on es parla català s'usa la forma "tatà" per referir-se a aquesta animals. No està clar si la paraula s'origina per deformació (segons el DCVB) o per onomatopeia (segons l'Aportació Pitiüsa al DCVB, d'Enric Ribas).







* Definicions extretes del blog Miranda, de l'Obra Cultural Balear de Formentera

dimarts, 1 de gener de 2013

Primera albada d'enguany


Així és com sortia el sol avui de matí des de l'extrem més oriental de Formentera. Una mica ennuvolat però amb uns colors fantàstics.