diumenge, 28 de juliol de 2013

Blanc i negre, un primer contacte

Capitell d'una de les columnes laterals amb la jàssena de l'enramada
Des de fa uns quants dies que tenc ganes de penjar alguna fotografia aquí, al blog. No fa gaire vaig començar a experimentar, a fer les meues primeres passes amb el blanc i negre. Pareix que en blanc i negre qualsevol cosa pot quedar bé, com que se sacrifica el color —cosa bastant discutible, ja que la barbaritat de matisos del gris és pràcticament infinita— s'aprecien molt més les línies, la forma de la captura. És per aquest fet que vaig pensar que ja ho tenia, que faria fotografies a l'enramada de casa ja que la senzillesa de línies de l'arquitectura pitiüsa em té del tot encisat. 


Així i tot però, el resultat no acabà de convèncer-me, va ser el moment en que vaig pensar que sí, que la fotografia en blanc i negra era perfecta per capturar moments quotidians de manera que el gris els donava espontaneïtat, naturalesa, alliberava de qualsevol tipus de tensió i temporalitat aquelles escenes donant-les-hi com una espècie d'aura que plasmàs la imatge d'un cert romanticisme amb un regust feliç i dolç —ja ho diuen ja, que els temps passats sempre van ser millors, i el blanc i negre és cosa del passat, moltes vegades Així va ser com vaig acabar fent les captures següents, unes fotos in fraganti a qui tenia més prop en aquell moment: na Laia amb el gat de casa, en Mixu animal que ara pensam que hauria de dir-se Mimat—.






Al final vaig considerar que el blanc i negre, a part d'haver-me robat el cor, és una opció més a tenir en compte a l'hora de fer fotografies. Trob que permet ressaltar més les textures, tot i que hi ha vegades en que una imatge en color arriba a dir molt més que no si és en blanc i negre, depèn del que es busqui en aquell moment. Així és com abans de guardar la càmera vaig optar per una tercera faceta possible, la del moderno o hipster i fer fotos a qualsevol cosa considerant que tal acte és una consolidació màxima de l'art modern. La llàstima és que em faltaven les gafapasta, la camisa de quadres minúsculs i combinacions de colors espantoses cordades fins al botó de dalt de tot del coll, els calçons estrets, la càmera reflex... El meu futur no es troba en aquesta tribu, ho tenc comprovat. 

Intent de moderno fent una foto a un gafet de la corda d'estendre