dijous, 25 d’abril de 2013

Estirabec, per Joan Albert Ribas



S’ha de començar dient que tant la denominació estirabec com la denominació pèsol mollar són correctes i documentades de ben antic per referir-se a la mateixa cosa. A Eivissa s’usen les dues formes, encara que la que avui estudiam té un ús més delimitat geogràficament. Estirabec és pròpiament estira el bec (1), per la forma allargassada i com alada de la tavella o bajoca d’aquest llegum fruit de la pesolera.
Alcover defineix l’estirabec o el tirabec –com diuen en altres llocs- com un pèsol de l’espècie Pisum sativum, varietat macrocarpum, i que es menja tendra la llavor i la tavella o bajoca, com deim aquí; aquesta darrera paraula, que en un principi només feia referència a la beina d’aquest i altres llegums, ara també, per extensió, fa referència a tot el fruit. En algunes zones de Mallorca diuen estiregassó o tiregassó a l’estirabec.
La paraula estirabecs passà al castellà tirabeques i ja apareix en aquesta llengua aquest catalanisme a l’edició de l’any 1884 del Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. En especial té un ús important al castellà parlat a Amèrica, també la trobam documentada a l’obra del filòleg colombià Rufino José Cuervo.
Pel que fa a l’adjectiu mollar el trobam referit a diverses espècies vegetals especialment molles (del llatí MOLLIS, moll, flexible, suau), en referència especial a fruites fàcils de partir o de trencar. Les ametlles mollars (mollar blanca, mollar roig, mollar macià, mollarica…), per exemple tenen la closca més fluixa que altres varietats d’ametlla.
(1) La paraula bec s’aplica en català normalment a la part prolongada de la boca de les aus.Coincidim en l’ús d’aquesta paraula amb l’italià bécco i amb el francès bec. És una paraula que prové del cèltic BECCUS.