dilluns, 31 de desembre de 2012

Quiosc Bartolo


Ara en hivern a Formentera vuit quioscs són els que segueixen oferint un lloc obert on menjar-hi o prendre-hi qualsevol beguda mentre van mudant els colors del cel mentre es pon el sol. Fa un parell de dies na Laia i jo anàrem al Quiosc Bartolo, el quiosquet que hi ha just devora des caló des Mort, a un dels extrems de Migjorn. 

Amb aquesta imatge finalitza un any més de blog, així que des d'aquí vos desitj un bon any nou!


Anar gat, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
La paraula gat prové del llatí tardà CATTUS, i apareix en català en la forma que té avui ja des dels primers textos. A l’antiguitat clàssica el gat domèstic no era conegut, només el salvatge anomenat FELES, que ha donat en català la forma sinònima de la que avui estudiam felí, i la forma culta fèlids, que és la família de mamífers carnívors digitígrads (que camina només posant els dits en terra) família a la qual pertanyen, a més del gat, el lleó, el tigre, el lleopard, el puma…
Llavors, lògicament, trobam diversos objectes materials que per la forma o l’aplicació, poden comparar-se al gat domèstic: com el gat d’aixercar objectes sense esforç. I quina relació hi ha entre el gat domèstic  -segurament abstemi- i les gateres alcohòliques? L’explicació és molt curiosa: antigament les bótes (1) de vi, les petites, les de beure al gallet, s’havien fet de pell de gat, fins i tot algunes arribaven a recordar amb la seua forma la de l’animal. Al Diccionarid’Alcover i Moll apareix definida la forma gat, entre moles altres, com un recipient de cuiro per portar-hi vi.
D’aquí, podem suposar que popularment es degué fer servir la forma agafar un gat amb el sentit d’agafar el recipient on hi havia la beguda i fer-ne ús i després es passà a altres expressions paregudes com dur un bon gat, o una gatera… Una altra explicació, sobre la relació entre els gats i els beguts és per explicar els crits que fan els borratxos és que recorden els gats quan meulen. La paraula borratxo prové de borratxa, que precisament és també el nom d’un altre recipient fet de pell per portar-hi vi. Aquesta paraula és d’origen àrab i està emparentada amb les nostres marranxes. A la rondalla ‘Es flaons de mossènyer Pallarès’ (2) aquest conegut mossenyer per dur la salpassa a les cases duia una marranxeta d’aigua beneïda.
En un article que va aparèixer a l’almanac El Pitiús de l’any 1995 titulat ‘D’anar gat a sa xumassera’, el filòleg Marià Torres va recollir quasi un centenar de maneres d’expressar l’estat d’anar begut; les va recollir durant l’estiu de 1994 a Sant Antoni de Portmany; és aquesta una mostra, com diu l’autor a la introducció d’aquest recull, de la riquesa lingüística del català d’Eivissa. Entre elles apareix també la forma agafar o dur un moix o una moixa; aquest mot, sinònim de gat, s’ha convertit en la paraula usual a Mallorca i Menorca per designar aquest animal.
(1) La bóta ‘recipient’ porta accent diacrític (=distintiu) per diferenciar-la de la bota ‘calçat’.
(2) Apareix a Rondaies eivissenques, de 1952, reeditada l’any 1995 per l’Institut d’Estudis Eivissencs.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Barrinols a sa savina


                                   XXXII

                                              - Hola, ¿Qué haces?
                                              - Shhhhhhhhhhhhh
                                              - ¿Qué pasa?
                                              - Estoy tratando de escuchar.

                                              SILENCIO

                                              - Pero, ¿qué es lo que tratas de escuchar, si no se oye nada de nada?
                                              - Shhhhh. Calla. Intento oír, sin interferencias, mi propia voz.

Elena Almirall Arnal

Esquella, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas:
La paraula esquella és d’origen germànic, segons Coromines probablement porvé del gòtic SKILLA, amb el mateix ús. Encara que ara se sol fer servir per designar la campana que porta el bestiar penjada pel coll, antigament en català s’usava per fer referència a tot tipus de campana. Tenim documentacions de l’obra de ramon Llull en què escriu que en aquella sgleya havia una esquella que sonava molt noblement.


Aquesta paraula però s’anà generalitzant coma a aquesta campana cilindrica o de vegades un poc aplanada que normalment es posen a l’animal que guia els restants.
Hi ha memòria d’un costum eivissenc, s’esquellada.  del dia de Sant Pere (i sembla que també n’hi havia hagut el dia  Sant Joan) que hi ha notícia que s’havia celebrat a Sant Antoni, a Sant Josep, a Sant Jordi i segurament a altres bandes. Aquesta tradició, també coneguda amb el nom de rodada de cabres(1), consisitia en una desfilada d’un ramat de cabres amb un boc davant amb una esquella grossa acompanyats de tambors i castanyoles. A la de Sant Antoni els animals passaven la nit en un corral que deixava un vesí de sa Vorera i començaven el seu recorregut més o menys on ara hi ha l’estàtua des Verro. Feien nou voltes a l’Església de Sant Antoni i, acabada la missa, el mossènyer beneïa els animals. A continuació un familiar del capellà i la resta dels parroquians, proveïts dels corresponents recipients participaven en una munyida i es repartia llet a qui en volia. També en trobam una referència a l’obra de Juan Marí ‘Botja’ Mis memorias on conta que, per una vegada, es recuperà aquesta tradició per a la festa de Sant Isidre del mes de maig de 1948 i que les cabres foren munyides davall unes figueres.
Tenim també una referència literària sobre la paraula esquella. Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) autor de peces teatrals humorístiques i caricaturesques va donar el nom de L’esquella de la torratxa (1864) a una obra teatral on parla de tripijocs electorals, burlant-se amb el títol d’una obra de teatre històric seriós que es deia Las campanas de la Almudaina. El nom d’aquesta obra, d’esclatant èxit, va servir de títol a una important publicació humorística catalana: L’esquella de la Torratxaperiòdic satíric en el qual col·laborà l’eivissenc Josep Costa ‘Picarol’.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Els mots oblidats: esmanxolat, llebrosia i talec


Els mots oblidats és una secció capitanejada per en Vicent Morna tots els dissabtes al setmanari radiofònic l'Illa del tresor. En aquest espai es dediquen a escodrinyar i a explicar paraules formentereres que corren el risc de quedar en desús per la gent de l'illa. Al mateix temps també comenten de forma molt amena si la paraula en qüestió és coneguda a altres indrets més enllà de Formentera, ens en comenten també la seua etimologia, etc. 

LLEBRUSAIA: coses menudes, de poc valor. La paraula s'aplica sovint al peix de qualitat encara inferior a la morralla. El DCVB solament documenta aquesta paraula, amb la variant “llebruixea”, a Orient (Mallorca). Pot estar emparentada amb la paraula “llebrosia”, sinònim de “lepra”, que, per extensió, pot significar “brutor”.

TALEC: (s'ha de pronunciar amb les mateixes vocals que “marrec” o “despert”, és a dir, amb una vocal neutra a la primera síl·laba i una e oberta, com la e de “cel”): Sac petit per portar material de més valor que el que se sol transportar en sacs més grans (diners, determinats cereals...). A Formentera se sol aplicar a un sac que només s'ha emplenat parcialment, una fracció, per exemple, quan es diu que de la collita de blat s'han obtingut “quinze sacs i un talec”. La paraula prové de l'àrab ta'liqa, amb el mateix sentit. En castellà, hi ha la paraula “talego”, que coneixem en una de les seves accepcions en el registre vulgar, com a sinònim de “presó” i “bitllet de mil pessetes”.

ESMANXOLAT/DA: adj. que significa “malmès”, “cansat”. Aquesta paraula estaria formada a partir de la paraula “manxol”, que significa “mancat d'alguna cosa, normalment d'un braç o una mà, (en cast. “manco”), però també mancat de seny o d'ànim. El DCVB documenta aquesta paraula solament a Eivissa, amb la qual cosa estaríem davant d'una paraula estrictament pitiüsa. Ara bé: una altra vegada convé advertir que estar documentada solament a Eivissa no significa que s'usi o s'hagi usat solament a les Pitiüses; vol dir que quan es treballava en el Diccionari Català-Valencià-Balear, només se'n trobaren testimonis a Eivissa. Pot passar com amb la paraula que hem comentat abans, “llebrusaia”, que el DCVB documenta sols a un poblet de Mallorca i que en realitat ara sabem que també es coneix a Formentera.


Anotacions extres a tenir en compte:
* A Formentera tenim també una expressió que es diu quan algú no serveix per a res i és "no serveix ni per sac ni per talec".
* A banda d'esmanxolat hi ha moltes altres paraules formentereres que fan referència al fet d'estar cansat. Aquestes són: allamit, adalit, fes, aglapit, malmarrós, enaletat, atermeiat i tabacat.



*definicions extretes del blog de l'Obra Cultural Balear de Formentera.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Escalivar, per Joan Albert Ribas



Per Joan Albert Ribas: El primer ús d’escalivar fa referència a coure damunt caliu. El caliu, del llatí CALIVU, són les brases que queden després d’apagar la flama d’un foc i que es conserven sense extingir-se del tot  Precisament una escalivada és un plat típic de la cuina catalana fet, normalment, de pebreres, albergénies, cebes, torrades al caliu. Llavò es pelen es treuen les llavors a les pebreres i només s’hi sol afegir un raig d’un bon oli d’oliva i un espolsim de sal, encara que segons els receptaris que consultem hi ha gent que a l’escalivada hi afegeix cebes, tomates i patates també escalivades.
A partir d’aquí aquest verb agafa diversos usos per extensió: per exemple patir els efectes d’una calor excessiva; en algunes comarques diuen que la terra s’escaliva quan, per no haver-la llaurat  degudament, el sol fort la crema.
Però l’ús més freqüent a Eivissa i Formentera com a moltes altres zones de llengua catalana és en el sentit d’escarmentar, amb aquest únic sentit l’explica Pérez-Cabrero a Ibiza. Guia dels turista, de 1909: Si no l’escalives ho tornarà a fer, posa com a exemple el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.
A diferents textos eivissencs trobam referències d’aquest ús: Jo sempre el port amollat/ que és molt amic de sa caça/ i em dóna bon resultat/ si escaliva alguna rata,va sentir Joan Coromines quan estigué a Eivissa. En una magnífica guía en castellà que es diu Ibiza y Formentera, índice para el viajero que va publicar Joan Castelló l’any 1951 apareix aquesta cita de la nostra literatura popular: …anau ben errats si us pensau que per això s’escalivà na Lletrudis.Alcover i Moll citen una dita menorquina i eivissenca en què apareix aquest verb: Oli d’oliva, tot mal escaliva, que seria un magnífic eslògan per a una campanya promocional d’aquest producte.  Un refrany ben amenaçador diu:Castigau-ne un i n’escalivareu cent un, i encara un altre diu: Un escalivat val per deu (o per cent o per mil) que vol dir que qui ha patit experiències desagradables sol estar prevengut contra altres esdeveniments perillosos.
 També apareix aquesta paraula al Llibre d’Eivissa, del màxim exponent de les lletres catalanes a Eivissa com és Marià Villangómez, del qual l’any 2013 és commmemora amb activitats molt variades, el centenari del seu naixement. Aquest Llibre és el precedent d’EivissaLa terra, la història, la gent (1),  és al capítol titulat Antologia de proses eivissenques, on recull la rondalla ‘Es fameliar’.
(1) Ambdós publicats a l’Editorial Selecta de Barcelona, l’any 1957 i l’any 1974 respectivament.

A Formentera deim "no a s'ERO d'IB3"



Arrib a casa i, per tal de fer temps abans de calar-me a estudiar les avantguardes europees, he fet la idea d'entrar al facebook per veure què hi deia avui la gent. I quina ha sét la meua sorpresa! De les primers coses que he trobat (i també de les darrers, perquè no he seguit trastejant per allí) ha sét aquest vídeo que tenia penjat un formenterer. Pel que he pogut observar no ha circulat gaire però així i tot a youtube, que és on està penjat, ja han arribat a les dos-centes visualitzacions.

I és que des de Mallorca han decidit que per tal d'estalviar alguna pesseta han de tancar la delegació que tenen a Formentera d'IB3, que no és més que una oficineta amb una plantilla de tres o quatre persones, però que és la finestra a través de la qual fins ara hem pogut deixar-nos veure, tot i que poc, a la resta d'Illes i demés llocs on es puga sintonitzar aquest canal. Amb aquest ERO Formentera quedarà muda i serà invisible, i es crearà una televisió que de balear no hi tendrà altra cosa que el nom.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Darrers Petits Prínceps del 2012

Aquests dos exemplars de Le petit prince hauran sét els darrers d'annexionar-se a la col·lecció de  romàniques que faig amb aquest llibre gràcies a la infinitud de llengües a les quals s'ha traduït. Els exemplars de la fotografia són el portuguès i el judeocastellà. 

De les llengües sefardites, el judeocastellà, és l'única que avui en dia encara perviu amb més de cent mil parlants repartits arreu del món, especialment a Israel i Turquia. Per sort meua, al desconèixer l'alfabet hebreu, aquesta versió està també escrita en alfabet llatí.     



·XII·
[juevocastellà]

La planeta sigiente estava abitada por un bevedor. Fue una vijita muy kurta, ma lo undió al princhipiko en una gran melankolia.
-Ke azes aki? - demandó al bevedor ke topó asentado en silensio delantre de una koleksión de boteyas vazías i otra de boteyas yenas.
-Bevo! - Respondió el bevedor kon aire sinistre.
-Por ké beves? - le demandó el princhipiko.
-Para olvidar. - Respondió el bevedor.
-Para olvidar kualo? - se preguntó el princhipiko ke ya se adjideava de él.
[portuguès]
-Para me esquecer que tenho vergonha - confessou o bêbado, baixando a cabeça.
-Vergonha de quê? - Tentou saber o principezinho,  cheio de vontade de o ajudar.
-Vergonha de beber! - concluiu o bêbado, fechando-se definitivamente no seu silêncio.
E o principezinho foi-se embora, perplexo.
«Não há dúvida, de que as pessoas crescidas são mesmo muitíssimo esquisitas», foi a pensar durante a viagem.


diumenge, 16 de desembre de 2012

Insectes


Tot insecte alat i que camina de quatre potes, el considerareu una cosa detestable. Però podeu menjar els insectes alats i que caminen de quatre potes i tenen dues potes més al darrere per a poder saltar per terra. Podeu menjar, doncs, les diverses espècies de llagosta, llagost, saltarel·la i saltamartí. Tots els altres insectes alatas i amb quatre potes, els considerareu una cosa detestable.


[Lev 11:20]

dimecres, 12 de desembre de 2012

Interior de l'església de Poblet


Trànsit
El senyor, l'oracle del qual és a Delfos, ni diu
ni oculta res, sinó que es manifesta amb signes.
Heràclit.

                                                        M'elevaré a l'esfera mística
                                                        i mistèrica,
                                                        a través de la paraula errant,
                                                        miraré la Sibil·la als ulls,
                                                        drogats, desposseïts,
                                                        enèrgic, escopiré a l'ombra d'Apol·lo
                                                        i n'extrauré poesia, de tota aquesta
                                                        follia profètica.
                                                        Finalment,
                                                        em despertaran, prosaic,
                                                        estirat a l'ombra del templa,
                                                        tapat amb la llarga barba blanca,
                                                        xiuxiuejant:

-Orfeu, Orfeu...

Edgar Alemany

Novetats a Baleària

Avui sortia pel diari d'Eivissa que retiraran el Nixe i hi col·locaran la nova incorporació de Baleària: el Posidònia. Tot i ser una nova incorporació, el Posidònia és un ferri que ja té 32 anys. Abans de ser canviat de companyia es deia Planasia i aquestos dies és als armadors de Borriana.

Una altra notícia que acab de llegir és que el Maverick (el germà bessó del Maverick II, que embarrancà recentment a l'illa de sa Torreta) fa una mesada que és a Palma ja que l'estan enllestint per endur-se'l al Carib, on Baleària també hi opera, amb el nom de Baleària-Bahamas Express, no gaire lluny de Miami. Una curiositat és que tant el Posidònia com el Maverick els han pintat amb els mateixos ornaments: fulles de posidònia multicolors. 

Imatges del Planasia abans de ser rebatiat a Posidònia. Aquestes imatges han sét preses als armadors de Borriana i jo les he agafat (junt amb la informació) dels blog Worl Wide Ferries i de Ferrymania.




Aquí ja podem veure el Posidònia amb els colors que lluirà quan travessi es Freus. Damunt del blanc-turquesa de Baleària hi han pintat tot de fulles de posidònia i la silueta d'algunes tortugues marines. 

Aquí tenim una foto del Maverick amb el canvi de pintat i el canvi de nom d'empresa "Baleària Bahamas-Express" atracat al port de Palma:

I com a curiositat, he trobat una foto doble del Passió per Formentera que va unir fa un temps Dénia amb Formentera com a mínim durant l'estiu del 2009. La foto no és que siga gaire bona, però bé. Va ser presa el passat 8 de novembre i és que el Passió per Formentera ara cobreix la línia de l'Estret. M'agradaria que vos fixàssiu com clava la proa dins de la mar. 


dissabte, 8 de desembre de 2012

Ses covetes de cala en Baster


                                                           La roca
                                                            Contempl la roca
                                                            clavada
                                                            de la sua obstinada paciència
                                                            d'escoltar
                                                            les antigues històries de les ondes
                                                            i acollir
                                                            l'abraçada de l'onada
                                                            que l'embolica
                                                            amb el sou vel de puresa
                                                            on batega
                                                            un somni de vida.
Antoni Canu, Itinerari poètic (2009)

Canu és un poeta sard, fill d'Ocier però adoptat des de ben petit per la ciutat de l'Alguer on aprengué la llengua que ha fet servir per la seua poesia i per parlar als seus fills. Amb els anys s'ha convertit amb un dels poetes més emblemàtics d'aquella ciutat sarda. Personalment és una figura a qui li tenc molta d'estima i qui consider que es coneix massa poc a aquesta banda del Mediterrani.