dimarts, 27 de novembre de 2012

Anar de comares



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
La paraula comare fa referència en el seu origen a la relació de la padrina d’un infant amb el padrí i els pares d’aquest infant. Prové de la paraula llatina COMMATRE, amb el mateix significat. en alguns documents hem trobat també aplicada la paraula comare a la llevanera o llevadora, és a dir a la persona que assiteix les dones durant el part, que els “lleva” l’infant.


El costum popular de l’anar de comares té a veure amb l’alegria amb que és rebut entre els pares, la família i el cercle d’amistats el naixement d’un nou fill. Fa una explicació d’un antic costum pitiús anomenat ‘la festa de les comares’ Isidor Macabich al tom IV de la seua Historia de Ibiza, subtitulat Costumbrismo. Diu Macabich que aquest costum a les Pitiüses, a diferència d’altres llocs, era molt respectuós amb la mare: en comptes d’importunar-la en els moments que més assossec necessitava passaven quinze dies fins que cabalment no rebia ni els seus parents més pròxims, ni les millors amigues, ni tan sols els mateixos padrins del seu fill. Passades aquestes dues setmanes se celebrava aquesta festa de les comares, que es convertia en un homenatge a la mare: aquesta s’engalanava , vestia el seu fill amb la millor roba que tenia i preparava un dinar per a totes les visites. A partir de les deu començaven a arribar les convidades vestides de festa i provistes amb una ccistella plena de menjars de divesos tipus segons les possibilitats de cada família coberta amb un mocador de seda. Cada convidada fa compliments diversos per a la mare i per a l’infant. Normalment explica Macabich les persones convidades,abans de seure a taula per dinar es feien pregar molt i la mestressa de casa apurava la pacièncicia i suplicava a les persones més avançades d’edat que s’asseguessin als llocs de preferència i després d’elles la resta de convidats. En aquesta festa, lògicament es formen rotlos on es fan multitud de bromes, acudits, comentaris satírics… D’aquí, per tant, provenen les paraules derivades de comare comareig, que té el sentit de murmuració, de xerradissa i el verb comarejar que és definit pel diccionari ‘fer com les comares, passar el temps d’una banda a l’altra murmurant, xafardejant’. Fins i tot hem trobat  una expressió popular que diu ‘sap més que una comare’.
Segurament Macabich va escriure l’article que hem comentat a la defensiva, amb la intenció de desmentir les informacions d’alguns viatgers que escrigueren sobre Eivissa segons els quals a qui es feia el major  homenatge era al pare de la criatura, no a la mare, amb unes salutacions i uns formulismes de marcat caràcter sexual.
D’aquest contum antic n’han quedat més recentment l’acció d’anar de comares, que, amb diferents variants, era més o menys així: Després de la quarentena (normalment, a causa de la mortalitat infantil, els infants es batiaven poc després de néixer i la mare moltes voltes no assistia a batiar), la mare portava l’infant a l’església de nou amb la mateixa roba del batiar i ja després la família i les amistats acudien a la casa on havia passat la bona nova i hi portaven uns presents ben especials: una gallina negra polida i ufanosa, ensaïmades, una lliura de xocolata i si era una casa on no n’hi havia fins i tot alguna dotzena d’ous i algun paquet de fideus finets per fer sopa amb el brou de la gallina. Aquest costum d’obsequiar amb presents semblants es conserva encara entre algunes famílies de la nostra illa.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Embadalit i embadocat



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Fixau-vos que les dues formes són definides pel dicicionari d’una forma semblant: Embadalit, participi del verb embadalir, vol dir tenir l’ànim suspès en la contemplació d’alguna cosa. S’embadalí amb el seu cant. Embadalia la gent amb algun dels seus jocs de mans.


Embadocat, participi del verb embadocar, té una definició semblant: quedar abstret en la contemplació d’alguna cosa.
Les dues paraules comparteixen origen: són derivats del verb badar, verb que té el significat d’obrir la boca o els ulls, encantar-se mirant alguna cosa, però també obrir-se una cosa (una finestra, una flor, el cap) i aquest va ser precisament el seu primer ús. Aquesta paraula prové del llatí vulgar BATARE,d’origen onomatopeic, ja que s’ha format sobre bat o ba, que es el so que es fa quan obrim la boca  en expressió de sorpresa o d’admiració, o quan feim badalls.
Encara que comparteixen origen i fins i tot sembla que les definicions dels diccionaris les fan sinònimes i poden usar-se indistintament, pareix que, inconscientment, l’ús que en feim sigui el mateix. Tal volta les passes posteriors que seguiren en la seua formació aquestes dues paraules poden haver marcat aquesta diferenciació que feim els usuaris, tal volta de fa segles, en el seu ús:
La paraula badoc, lligada amb embadocat, ja la tenim documentada en la poesia d’Ausiàs Marc, segle XV,  amb el sentit de simple, de distret, de curt d’enteniment.
En canvi la paraula embadalir s’ha format amb la influència de delit, del llatí DELECTU, que vol dir plaer de l’anim  o dels sentits.
Si us hi fixau tenim tendència a dir embadalit quan algú s’encanta, té l’atenció distreta amb alguna cosa elevada: la sensació que produeix un cant, la presència d’una persona estimada, l’admiració de la naturalesa. Hi ha, en canvi tendència a fer servir embadocat quan algú es distreu quan no s’ha de distreure, està descentrat quan no hi hauria d’estar.

Les senyoretes del mar.


LES SENYORETES DEL MAR
Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint s'estufa i els mulla els peus. Cada un té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets. Pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que un d'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluent de ses membranes espinoses. El crepuscle del vespre va esmortuint la resplendor de ses fumeres moradenques. 

Algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau. Un vol de corbs atravessa l'espai, anant a perdre's a la muntanya, entremig de les parets negroses i esbadellades d'un antic castell. Alguns dels vailets, tot sotjant sotjant llurs guarniments, que assorolla l'onada, s'han endormiscat. Llurs caps cauen sobre el pit. Llurs dits s'afluixen, i amb prou feines aguanten les canyes, que ajauen llurs cimerols en l'aigua. 

-Ja no piquen- rondina un. -¡Coi, que és fosc!- exclama un altre escampant la vista pel cel. -Em voleu creure? Fem-hi una dormida fins que surti la lluna- proposa un tercer. Tots s'hi convenen. 

S'arrastellen junts, es junyeixen passant llurs braços sobre els muscles i els clatells dels companys, i s'adormen tranquilament a la serena, repapats en una roca. La nit es va enfosquint. La lluna grogueja en son orient, mig partida per una faixa de calitxa cendrosa. La mar sembla que canti la non-non, tot baixet, amb veu enrogallada. I de sobte sona una mena de galop aspre i sord... -trap, trap, patrap- i van apareixent les Senyoretes del Mar, muntades unes sobre vermells llagostins, i altres al damunt de crancs grossos, vells, revestits de molsa marina. 

Totes riuen mentre van punxant amb una pua de grota les juntures sensibles de llurs estranyes bèsties, que s'enfilen pels relliscosos vessants del roquer. Totes riuen, en tant que van esbargint-se en l'aire pur i espolsant-se la mullena, que els arrosa els cabells i els vestits. Són blanques com carn de peix; llurs cabells finíssims tenen tons irisats; brillen en llurs capets pintetes d'escata; sos mantells són verds i llargs llargs, rossegadissos; sos ulls són gotetes de llum com les que produeix de vegades en el mar el fregadís dels rems. 

Al passar escampen una agradosa flaire de marisc. Tan bon punt s'han adonat dels sis pescadorets, descavalquen, se'ls acosten i s'enfilen per llurs cames amunt... amunt... Una s'asseu pensativa en el ressalt que forma el llavi d'un dels xicots adormits; una segona es penja a les pestanyes d'un altre vailet i guaita amb curiositat per l'escletxa de les parpelles, procurant llambregar-li l'ull; aquesta atalaia amb satisfacció el paisatge, gallardament encirada al cim del coronell del més altet de la colla; aquella s'és emparada del més grassó, i amb son alè suau i temperat s'escalfa les manetes; algunes s'arramellen plegades sobre un mateix cap; altres es topen, fent un surt, al cim d'un muscle, al qual es són enfilades per diferents indrets. No fan gens de remor. 

Totes, a la fi, van a mormolar paraules misterioses a l'orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones, de llurs variades i finíssimes colors; els parlen dels peixos i dels herbeis on pasturen; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d'una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... de quelcom que les nostres paraules no poden dir. I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades. 

Quan es desperten, ja les Senyoretes del Mar han desaparegut, i no s'ou més que el patripatrop de llurs estranyes cavalcadures, que corren a capbussar-se a l'aigua. Però l'encís ja s'és realitzat. Ja ni temporals ni penalitats de cap mena podran destruir en el cor d'aquells xicots l'afició a la vida marinera. Deu-los el benestar a muntanya, i sempre els veureu tristos i enyoradissos. 


Joaquim Ruyra - Pinya de Rosa (1920)

dijous, 15 de novembre de 2012

Barsa, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
Una barsa és una espècie de senalla d’espart (i en alguns llocs de palmes o de vímet) normalment amb tapadora, que es fa servir per dur-hi utensilis diversos. El seu origen lingüístic l’hem de remuntar a la paraula barcella, nom d’una mesura de capacitat per a àrids (=grans de cereals i de llegum). Farà també referència posteriorment a l’utensili amb que es mesura una barcella de gra i des d’aquí, ja trobam documentat amb aquest sentit de bossa, de senalla l’any 1531 a l’Espill ol libre de les dones la paraula barsa: ‘…no portau taça ni carabaça/ barça, cerró (=avui sarró, que és un altre tipus de bossa amb usos diversos). Precisament l’autor de la reconeguda edició crítica de 1905 d’aquesta obra, l’erudit canonge valencià Roc Chabàs ens posa sobre la pista sobre altres usos de la barsa. Diu que es duia antigament a la barra del carro per col·locar-hi l’aigua, el vi i el menjar, diu que sol ser d’espart i en la forma d’una petita sàrria amb tapadora.
Justament una barsa, en la seua forma diminutiva, dóna nom a una coneguda rondalla, recollida per Joan Castelló Guasch al recull Rondaies d’Eivissa (1955), és ‘Sa barseta sense tapadora’, en la qual, la majora Taronges, que té poders màgics, regala a n’Andreuet i sa mare, ben pobrets, una barseta d’espart sense tapadora que quan hi posaven el cap damunt per dormir,  feia que s’acomplís tot allò que desitjaven, i com que aquesta rondalla passa en aquell anomenat s’any dolent ja podeu pensar què somiaven, el primer fart va ser aquest, una mostra de la potent i variada cuina popular eivissenca: …una platerada d’arròs amb mongetes i molts de bocins de costelles de porc; un pa de blat com una roda de molí; una escudella d’olives trecades; una fritanga de xuia i sobrassada; una truita que omplia tot es plat; xareques i metles…
Tractant-se com es tracta d’un element tan lligat a la vida quotidiana de les Pitiüses, no és estrany trobar-ne nombroses cites a les rondalles de Joan Castelló:
Dins Rondaies eivissenques, primer recull publicat per Castelló, 1952, a la titulada ‘Es geperut i ses fades’, en Jaume, un geperudet que vivia de la caritat, tornava una nit cap a ca seua, de4vora es portal Nou amb un bon feix de llenya i sa barsa ben plena de recapte que es pagesos li havien donat
En una altra rondalla d’aquest mateix primer recull, “Un dos tres…marro és!”, el protagonista, l’espavilat Andreuet, va fer com el protagonista de la primera rondalla que hem esmentat avui, es tombà a dormir, amb sa barsa per coixí, però en aquest cas no era una barsa màgica.




Nou diari, (27 de novembre del 2012)

A casa


                                        En una casa nova
                                        Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
                                        lo que era abans de tots: l'espai, l'ambient, la llum:
                                        mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
                                        ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

                                         Ja és teu, amo, això. Sia! I per molts anys l'esposa
                                         hi regne coronada del riure d'un infant,
                                         i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
                                         i s'obri com uns braços als tristos que hi vindran.

                                        I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.
                                        Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:
                                        recordareu el batre la pluja en aquest sostre
                                        i com és dolça l'ombra del porxo paternal.

                                                                                                        Joan Maragall

diumenge, 11 de novembre de 2012

Collage d'idees i fets: la Punta de sa Pedrera i l'adéu a Espai Mallorca


Sonet
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit. 

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella só que clava la roent
agulla —fúria i foc— en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
                                                                 Bartomeu Rosselló-Pòrcel


Si algú ha buscat alguna relació entre el poema de Rosselló-Pòrcel i la fotografia que ho deixi de fer, no n'hi ha cap. La imatge és la d'un mollet que hi ha a la Punta de sa Pedrera que mira cap al Caló de s'Alga i la Savina. Va ser feta durant el passat pont de Tots Sants. El poema en canvi és un dels temes que formen Nou poemes (1933) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i que es pot trobar a Obra poètica (setena edició, 2009 Editorial Moll). 

Obra poètica va ser un llibre que va ser fet a cura de Salvador Espriu i es publicà l'any 1945, set anys després de la mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Ací Espriu va editar i prologar l'Obra amb la intenció de recollir tota la producció poètica del seu bon amic i de pas, assegurar-se que l'obra de Rosselló-Pòrcel seria recordada i homenejada com es mereixia. 

L'edició present la vaig adquirir el passat cinc de novembre al ja inexistent Espai Mallorca. Això va ser enmig de l'acte que s'hi celebrà en forma de comiat i protesta després de saber-se la voluntat per part del Govern Balear de tancar l'Espai de forma definitiva i improrrogable. Una volta es van haver tancat les portes de l'Espai Mallorca, morí l'únic lloc de referència i de subministrament de cultura i gastronomia made in Balearic Islands que hi havia a Barcelona, ciutat freqüentada tots els dies per milers d'illencs que hi viuen hi estudien o hi fan feina. 

divendres, 9 de novembre de 2012

Capçal, per Joan Albert Ribas



Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans explica que capçal és un coixí de llit, més estrictament un coixí de capçalera. També s’anomena capçal la part del llit que sol anar adossada a la paret i on es posen el coixí o els coixins
Diu Coromimes al seu Diccionari etimològic que capçal és la paraula més usual a totes les zones de parla catalana per denominar aquest coixí de llit. Així encara és anomenat a moltes zones d’Eivissa, encara que la tendència actual -moltes voltes cap a l’empobriment del nostre lèxic- és substituir-la per coixí, que no és una paraula tan específica com la que avui estudiam perquè ja sabeu que a més té altres usos (1).

És una paraula documentada de ben antic en la nostra llengua, segons un glossari de veus documentades a fonts catalanes de l’any 800 al 1100, de la Universitat de Barcelona (1960), la primera documentació d’aquesta paraula és de l’any 1008, amb la forma capzal.

Com hem comentat a Eivissa és encara una paraula ben usual, sobretot entre la gent de fora de Vila, que hem dit altres voltes fan ús d’un lèxic molt més ric; amb això coincidim amb el recentment homenatjat Vicent Serra Orvai, que deia ja l’any 1906 que la llengua a Eivissa es conserva als pobles del camp lliure d’influències estranyes i que a la ciutat la tenia comparada a una jove abans agradable i ben acolorida, però que li ha vengut la maleïda pigota i, omplint de taques la seua tendra cara, ha destruït aquella fresca hermosura.

Al segon tom de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera Antoni Prats Calbet ens explica un altre ús d’aquesta paraula. Un capçal és també una peça adaptada a l’ungla de l’àncora de cep per evitar fer malbé les taules del folre quan l’àncora anava trincada a l’amura. Rep també a Eivissa el nom d’ungla.

Avui, per acabar, un toc de cultua popular: Hi ha una dita mallorquina en què apareix aquesta paraula: Companyia de capçal, talla més que cap destral: ho solen dir les sogres al·ludint a la influència que l’home té sobre la dona, o viceversa.
(J.A.R.)

(1) El coixí, en origen no tenia el mateix ús que el capçal. Deriva del llatí vulgar COXINUM, derivat de COXA, anca, perquè servia bàsicament per asseure-s’hi damunt.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Dia de partida


Dos dies a Formentera realment no donen per a res. Ara les caminades, excursions, les poques visites que he pogut fer a parents i familiars (als que m'han quedat per visitar: em sap mal, per Nadal segur que coincidirem) ara quedaran en petits records ancorats a la ment. 

Almenys he carregat la càmera amb un grapat de fotos per anar penjant aquí a poc a poc. 

A la imatge: detall de la popa d'una xalana ben grossa que hi ha a cala Embaster.

divendres, 2 de novembre de 2012

Retorn a casa


El Cabo de Berberia i la Kaire són els dos bots que, de forma magnànima, regenten la Punta de sa Pedrera.    Són les dos embarcacions més grosses del conjunt de barraques de pescadors que hi ha allí i avui na Laia i jo ens hi hem ben entretengut, fotografiant-les en ser que les hem trobat durant la nostra caminada matinera que hem fet per tota la Pedrera.

Demà serà el darrer dia a Formentera ja que diumenge ja estarem tornant cap a Barcelona. I jo pens: fotre! Si fos depengués de jo, em quedava ja a casa.

dijous, 1 de novembre de 2012

Intencions d'aquest espai

Més que considerar aquesta plana un blog de llengua m'agradaria prendre'm la llibertat d'entendre'l com un blog personal on casualment hi escriuré sobre temes de llengua. 


Cavil·lar és una paraula que se'm quedava molt gravada de petit en ser que la sentia dir als més vells de la casa i trob que el seu significat fa molt de sentit al procés creatiu de les diverses entrades que formaran el corpus d'aquesta pàgina. Així és com segurament si això va endavant acabin formant-se diferents grups temàtics. Eventualment parlaré de morfologia, de fonètica i també de semàntica o d'història de la llengua.


És possible que en ocasions no acabi de combregar amb la normativa actual, però no passa res. El blog no pretén ser ni un model d'escriptura per a pitiüsos ni tampoc acabar sent cap intent de gramàtica paral·lela apòcrifa ni cap manual d'estil ni res. Tot en el seu conjunt no seran més que simples idees isolades acumulades en això que acabarà convertint-se en un petit calaix de sastre; simples comentaris de qüestions lingüístiques o metalingüístiques que giraran entorn del formenterer.