dilluns, 25 de juny de 2012

na Maru


Na Maru és la gata més famosa del Japó i de bona part del món gràcies a Youtube. És la versió en carn i ossos (i xulla, panxa i pèl) d'en Garfield: un gat gord, gandul i que té una vida que més d'un desitjaria tenir. Na Maru té molts i molts de vídeos penjats pels seus amos a Youtube, el que m'estranya és que no tingui facebook o twitter (tampoc ho he buscat), ja que les visites que tenen els seus vídeos es compten a centenars de mils. 

Si algú es pregunta per què aquest vídeo en aquest blog, la resposta que obtindrà és ben senzilla: els gats m'agraden i aquesta gata la trob la mar de divertida. 


diumenge, 24 de juny de 2012

Joven Dolores ·III·


Aquesta fotografia la va fer en Carmelo Convalia, que és un periodista i fotògraf afincat a Formentera des de fa molts d'anys i junt amb en Rumaní, són els principals periodistes de l'illa. En Convalia treballa pel Diario de Ibiza i a vegades participa a Ràdio Illa. En Rumaní en canvi, és la cara amable del diari Última Hora. 

A la foto s'hi poden veure les muntanyes d'Eivissa a l'horitzó i la Joven Dolores navegant en un dia de calma xinxa. Els pitjors temporals a la mar no són els de vent i colps de mar alts i forts sinó que són els dies en que la visibilitat és nul·la, com quan hi ha boira espessa. En aquests dies la Joven Dolores navegava fent servir una llibreta de rumb on hi havia indicada la ruta per anar d'un port a un altre i venia a ser una cosa més o menys així: durant tres minuts anar rumb nord-est amb tants de graus, minuts i segons i a una velocitat de 10kn i després virar a tal altre rumb amb els seus graus, minuts i segons amb una velocitat de 8kn durant... deu minuts. Així era com navegada la Joven Dolores i totes les embarcacions del món abans d'haver-hi coses tan modernes com són els radars. 

dijous, 21 de juny de 2012

Carta al presidente Bauzá (con zeta)


Na Rita Vallès i Serra és columnista del Diario de Ibiza, i directora del Club Diario de Ibiza, que tots els dijous escriu unes línies carregades d'ironia de la seua. De bon grat recoman a tot qui vulgui, seguir-la i llegir-la. Jo he d'admetre que l'he coneguda més tard que prompte ja que ja fa uns quants anys que engalana la secció d'opinió del diari amb el seu estil equilibrat on l'humor i el sarcasme dansen plegats.


Aquesta setmana ha escrit una divertidíssima carta destinada al president de Balears, en José Ramón Bauzá (amb zeta) on li explica, entre altres coses, que a Formentera estam fets de la mateixa pell que el dimoni, raó per la qual no m'he pogut estar de penjar-ho al blog. 

Aquest és l'article d'aquesta setmana, que diria que deu ser rècord en visualitzacions online i lectures al llarg del dia. Quan he entrat al diari per agafar-ne l'enllaç ja portava gairebé set-centes recomanacions al facebook. 


Carta al presidente Bauzá (con zeta)

«Si es que hay un harto de catalanistas por Ibiza. Y en Formentera son la piel del demonio, hablan catalán hasta en el Consejo Insular»



un distingit formenterer del Consell Insular
Apreciado señor presidente: soy más ibicenco que las algarrobas y de derechas desde que era un garrido y ahora que usted ocupa el Consulado del Mar, mi vida es una dicha. Por fin, gracias a usted, señor José Ramón Bauzá, así pronunciado con la zeta, vamos a acabar con los pérfidos catalanistas, que mal fin puedan hacer. Yo, como ya le he dicho, soy de los suyos. A mi hijo, que se llama José María por el añorado Aznar, solo le hablo en castellano y le enviaré a estudiar a Madrid (cuando el jovenzano me apruebe) no fuera cosa que en Barcelona se le empaltara algo o se me hiciera del Barsa, Dios nos en guarde. Claro que no sé si pasará la selectividad porque el Josemari, el año pasado, me suspendió ocho asignaturas de nueve, incluyendo las Matemáticas, el Castellano, el Inglés y la Gimnasia, ¡y todo por culpa del catalán! Mezquinito mío, cómo iba a saber despejar incógnitas o saltar al potro en esa lengua. Y encima, la profesora cuando fui a protestar, que no va la muy truja y me dice que mi hijo es un trozo de asno. Qué vergüenza, una maestra del Reino de Valencia hablando así de un crío que es más listo que la hambre. Mira si lo es de listo que llega el día del examen y no ha abierto un libro, porque dice que ya se lo sabe todo. También es mala suerte, tanto maestro valenciano y no hay ninguno blavero. De fuera vinieron que de casa nos sacaron.

Ahora mi mujer espera gemelada, porque yo, aunque en casa parezco la piedra de hacer truenos y todos me hacen befa, soy muy macho, y en mi juventud fui palanquero. Y no es por presumir, pero el Josemari, aunque es blanquito y rubio como un Buen Jesús y yo parezco un poco moro, es toda una escupida mía. Si nacen sanos y enteritos, a los gemelos les voy a poner José Ramón y Ramón José, por el aprecio que le tengo. Y también por honrar la memoria de mi padre, al cielo sea, que era muy de la broma y decía siempre que yo era una zapataza. Claro que a él le llamaban Pep, pero en mi casa solo se habla en cristiano, como a usted le gusta, y no habrá ninguno de Joan ni de Josep. De asnos, por cierto, dice mi mujer, la Eulèria, que es un poco roja y habla champurrado, que a casa nuestra ya vamos servidos.

Con los nenes no he esperado a que salgan del huevo y ya los he apuntado en el cole en castellano, ahora que gracias a su consejero Rafael Bosque ya se puede estudiar en la lengua del imperio, para que no me pase como con el mayor, que de pequeñito me cantaba en valenciano: «Tio Pep, tio Pep...» y cosas peores. ¡Si es que hay un harto de catalanistas por Ibiza! Y en Formentera son la piel del demonio, mala gente que habla catalán hasta en el Consejo Insular. Ya le digo, señor Bauzá (con la zeta), que hay un estofado.

Bueno, voy terminando la carta agradeciéndole todo lo que hace para acabar con la lengua catalana, porque mientras escribo hace un calor que abre piñitas y estoy empezando a enmolinarme. Le hago llegar también mi disgusto por las recibidas que le dan en los pueblos los radicales. Vaya muy alerta. Ya lo dice una amiga mía de Palma: «Estic estorada!», o sea, que está alfombrada, y yo también. Cuando venga por Ibiza, me lo hace saber, y le invito a una hervido de pez en el Pozo del León que se chupará los dedos. Y mi suegra le preparará unas orejitas para llevárselas a Mallorca.

Muchos años y buenos, en vida de todos.


dimarts, 19 de juny de 2012

Sonet de Poblet


Gairebé feia un any que no escrivia res versificat. De fet, no escrivia res des de l'estiu passat quan vaig participar en la XIV edició de Solstici d'Estiu, certamen que congrega el jovent literari d'arreu de les Illes i de la resta de llocs de parla catalana. Temps enrere, quan preparava els poemets que sortirien publicats en aquesta passada edició del Solstici, em recomanaren que provàs de deixar els sonets de banda ja que són per excel·lència els poemes més reglats que hom pot imaginar. I complir tota aquesta reglamenta i alhora aconseguir que allò que surt sigui llegible no és bo de fer. 

Així i tot amb certs temes sovent sóc més cap quadrat del que em pertocaria i el fet d'estar tan reglat i delimitat fa que el sonet sigui un dels meus gèneres preferits a l'hora de llegir i escriure. Probablement són mals sonets, que en comptes d'evocar sons evoquen colps i remors cacofòniques però a mi ja m'agrada ja, fer colpets cacofònics. 

La setmana passada vaig baixar fins Poblet per estudiar i preparar alguns dels exàmens que encara em queden per fer i allí, al tercer dia d'haver arribat, em va retornar el desig de voler provar d'escriure quelcom. Tornava de matines i, capficat en l'escriptura, cantaren laudes i missa i jo vaig seguir a l'escriptori de la cel·la mentre arribaven els primer rajos de sol del dia. Aquestes línies són les que en varen sortir: 


Sonet de Poblet
Les torres junt als vells murs:   en tenebres
han desaparegut   dins de la nit.
Els monjos han marxat   cap a ses cambres
i el monestir sencer   resta adormit.

Les hores van passant   i prest arriba
el Sol ben sobirà   i puntual
més enllà de la vall.   S'alça i galiva
i sent amb devoció   el ritual

que tot just s'ha iniciat.   Cogulles blanques
parsimoniosament   van cap al cor.
Canten himnes i salms   i els vells monarques

d'Aragó en el seu llit   els repeteixen
a l'uníson plegats.   I alçat, el Sol
s'emociona amb els sons   que allí s'oeixen.


dimecres, 13 de juny de 2012

Le petit prince




À LÉON WERTH

Je demande pardon aux enfants d’avoir dédié ce livre à une grande personne. J’ai une excuse sérieuse : cette grande personne est le meilleur ami que j’ai au monde. J’ai une autre excuse : cette grande personne peut tout comprendre, même les livres pour enfants. J’ai une troisième excuse : cette grande personne habite la France où elle a faim et froid. Elle a bien besoin d’être consolée. Si toutes ces excuses ne suffisent pas, je veux bien dédier ce livre à l’enfant qu’a été autrefois cette grande personne. Toutes les grandes personnes ont d’abord été des enfants. (Mais peu d’entre elles s’en souviennent.) Je corrige donc ma dédicace :

À LÉON WERTH

QUAND IL ÉTAIT PETIT GARÇON



La versió original del Petit Príncep és aquesta: una llengua parlada a mig món i amb la que l'autor, Antoine de Saint-Exupéry va escriure-hi el seu llibre més famós, el francès. Actualment es compten uns 77 milions de parlants de francès.

dilluns, 11 de juny de 2012

Retorn a Poblet


Ni telèfon, ni internet ni tele. Tampoc ràdio ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni tampoc cap soroll. Aquesta setmana torn a anar a Poblet, per estudiar-hi pels exàmens finals en absolut silenci. Per sort el silenci vesteix bé amb mi, m'hi sent còmode amb l'absència de soroll. En certa manera el no sentir motors ni res més enllà dels ocells que piulen per la contrada em recorda a Formentera i em reconforta. Poblet implica viure d'acord amb la Regla que dia a dia els monjos segueixen. No és cap turment, ans al contrari! L'ordre d'aquesta Regla s'encomana de colp en ser que un ha posat un peu dins del recinte emmurallat. El que està clar és que amb el pas dels dies i de les hores el cos s'hi acostuma plenament i és quan se'n surt, per tornar al món exterior, que cal passar una bona estona de descompressió, igual que els submarinistes, per a no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen ni manco per agrair-se l'un a l'altre el passar-se la gerra d'aigua o el pa. Al menjador alguns dies hi posen música. La darrer vegada que hi vaig anar dinàrem escoltant Haydn. També hi ha un orador, escollit setmanalment, que llegeix en veu alta textos bíblics o capítols històrics.  Es dina ràpid i després hom té la tarda lliure per meditar, passejar, dedicar-se a les feines que comporta viure en el monestir servei de neteja, les cuines, els jardins, l'hostatgeria i l'atenció als hostes, etc.—.

En el meu cas la meua tasca aquesta vegada serà estudiar-hi pels exàmens finals que encara em priven de poder tornar a casa per l'estiu. Si tot va bé m'hi prepararé les assignatures de sintaxi i de fonologia. Així i tot confiï en emportar-m'hi algun llibre amb bons versos per llegir i una llibreteta per anotar totes aquelles impressions que no vulgui oblidar. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa —si mai ho van ser, ja que a la de l’Ateneu s’hi bevia, s’hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció— un monestir amb segles a l’esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre. Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, la pregària del migdia, Vespres i Completes la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la Regla de sant Benet que segueixen a l'Orde del Cister. 

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular alhora —en el sentit de pervivència segle rere segle—, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. 

dissabte, 9 de juny de 2012

Natros també parlem català


Fa cosa d'un mes aproximadament que vaig penjar un curtmetratge que uns amics van rodar per al concurs Llanterna Digital. Al concurs s'hi presentaren molts de participants en diverses categories entre les quals hi havia una categoria adreçada a les escoles de Primària. El vídeo que més em va agradar és aquest que hi ha ací penjat. 

Els al·lotets que hi apareixen són d'un poble que hi ha al Maestrat català, a la frontera entre l'Aragó, el sud de Catalunya i el nord de Castelló. Per aquelles terres tenen un parlar que, tot i poder-nos semblar allunyat del que parlam a les Pitiüses, té molts de patrons comuns amb el català que parlam a les Pitiüses del que poguéssim pensar en un primer moment.

Vos convid a dar-li al play i a descobrir-ho per vosaltres mateixos, el vídeo no dura més de tres minuts.


Curtmetratges anteriors penjats al blog des de Llanterna Digital: