diumenge, 27 de maig de 2012

Joven Dolores ·II·


Aquesta era la Joven Dolores pels que no la conegueren. Podem veure-la atracada a l'espigó del moll de la Savina. A part de cobrir la ruta Formentera-Eivissa-Formentera la Joven Dolores va ser la protagonista de diverses festes que se celebraren a bord mentre la barca anava rumb a es Vedrà, entre altres destinacions. En aquestes mai hi faltà la música ni el riure ni el beure. Un grup que hi va actuar van ser els ja desapareguts Spioks, que va ser el primer grup a fer rock en català a Formentera allà cap a la primeria dels anys '90

dimarts, 22 de maig de 2012

Cultura científica


Avui m'he despert rodejat de revistes de divulgació científica. No rodejat literalment però sí pensant amb títols com Muy Interesante, Quo, Science o la National Geographic. Totes elles presumeixen de fer arribar l'actualitat científica a la gent no especialitzada o especialitzada en altres camps; però exactament què és el que es vol transmetre? Té sentit fer-ho? La ciència i la tecnologia poden ser enteses com part de cultura i comparar genis com Bach, Goya, Carner o Flaubert amb Marie Curie, Lamarck o Stephen Hawking? De tota la gent que s'omple la boca parlant de cultura, quanta s'ha parat a pensar en què significa?


Tot plegat són preguntes tan obertes i amb tanta reflexió possible al seu darrere que es fan molt males de respondre de forma unànime. Definicions de cultura se n'han fet moltes: des d'anar a prendre copes al bar fins a  tot allò que envolta i enriqueix intel·lectualment la societat. També se n'han fet moltes divisions, una d'elles és la que fa el famós joc de taula trivial pursuit que la divideix en sis àmbits diferents: llengua i literatura, art, espectacles, història, ciència i geografia. Al trivial guanya qui més sap i requereix saber una mica de tot, fins i tot vol això, coneixements generals de biologia, geologia i fins i tot física o química. Aquests àmbits apareixen al costat dels coneixements artístics i humanístics, que sovint han destacat per ser considerats els fonaments de la cultura occidental. 

Ara bé, prendre com a referència un joc de taula per determinar què és i què no és cultura pot semblar absurd o poc meditat i pot ser que ho sigui, però en certa manera no és cap bajanada. El joc el que fa és fonamentar en la concepció humana que els camps que allí es toquen són tots pilars fonamentals del saber general. Amb els anys la ciència ha anat introduint-se, no sense controvèrsia, dins del món de la cultura. 

És a través de la divulgació científica que s'ha fet des de l'escola fins a les revistes esmentades més amunt o canals com el Discovery que tota persona mitjanament formada sap que la matèria està formada per partícules o que hi ha una força anomenada centrípeta o que girem conjuntament amb altres planetes al voltant del Sol. La ciència i la tecnologia són, des de la Revolució Industrial, un company més de viatge de la filosofia, l'art, la literatura o qualsevol altra humanitat que va a bord del tren de la Cultura amb majúscula. Tot i així poca gent sabrà per què anomenam planetes a certs astres o que el terme científic el creà un poeta.

Així i tot sembla inevitable que amb l'entrada d'aquesta última branca la discussió està assegurada entre  ciències i humanitats. Però aquesta altra realitat no és més que una controvèrsia absurda duta a terme per aquells que no comprenen el significat de la vertadera Cultura. La Cultura ha d'enriquir l'esperit per damunt de tot i aquest no s'alimenta d'altra cosa que de bellesa, de Llum, de Saber. No té cap sentit intentar allargar la vida si aquesta està buida i no és sensible a la bellesa del món que l'envolta. Tampoc són necessàries les comoditats ni els avanços tècnics si l'individu no els sap aprofitar per créixer interiorment. Anys endarrere la societat estava estancada per ser analfabeta per no saber llegir. Avui ens hem tornat a estancar per ser igual d'analfabets tot i saber llegir. 

dilluns, 21 de maig de 2012

El' pétit prince


Fa no gaire vaig trobar l'edició picarda d'aquest llibre. És una edició on el text és molt similar a la versió francesa. Això es deu a que el picard és la llengua d'oïl més propera al francès. A prou que no està clar, ja que encara els lingüistes discuteixen, de si és una llengua o si és un dialecte del francès. Bèlgica reconeix aquesta parla com una llengua endògena, vulgui dir el que vulgui dir, això. El cas és que la versió general és la de reconèixer-lo com a llengua.

Així a ca nostra, m'imagín que deu ser una cosa similar amb el que passa amb l'aragonès que, a voltes, depèn de quin dialecte estiguem mirant, algú podria considerar que és català, com passa amb el benasquès, o bé castellà. Però és considerat com a llengua independent. Idò res, això passa també amb el picard. Ara bé, es diu que podria tenir al voltant de 700.000 parlants, tot i que jo personalment tenc els meus dubtes ja que a França tot el que són llengües diferents a la francesa de París i fins i tot els altres dialectes francesos tendeixen a desaparèixer davant de l'unilingüisme de França.
El llibre comença així:
A Léon Werth
J' démante pardeon à lés infants d'avoir dédié ç' life à n'ène grante perseonne. J'ai ène escusse fin sérieusse: ceule grante perseonne, ch'ést l' meilleu amisse que j'ai au meonte. J'ai ène eaute escusse; ceule grante perseonne elle peut tout comprinte, même lés lifes pou l'z'infants. J'ai ène troisième escusse: ceule grante perseonne elle habite in France, dùsqu'elle a faim et freod. Elle a bin bsouan d'ête rapajée. Si tous cés escusses is n' suffistent pos, ej' veux bin dédier ç' life à l'infants (mais i n'd'a pos dés masses qui s'in rappèltent). Adeon, j'corriche em' dédicace:
A Léon Werth,
Quant'i-éteot p'tit garcheon.




diumenge, 20 de maig de 2012

El Roto


dissabte, 19 de maig de 2012

L'educació no és un joc

Mercè Pellicer. Professora de l'IES Sa Blanca Dona
Aquestos dies estic quedant-me més que tipa de sentir comentaris menyspreants al sector docent com: no sé de què es queixen els professors tenen dos mesos de vacances, tan bé que viuen... Però per què seguim alimentant aquesta ´España de pandereta´?Ens sentim millor si els altres estan igual o més fotuts que nosaltres? Així és com pensam? El que hem de fer és lluitar pels drets i deixar d´escodrinyar als demés. I sobretot empatitzar. Què no ens adonem de la importància de l´educació? «L´educació és el vestit de gala per assistir a la festa de la vida». Doncs si anem així, dintre de pocs anys els nostres joves assistiran a aquesta festa amb el cul a l´aire!

Aquest problema ens afecta als docents, sí és veritat, però l´impacte de tot açò el rebran els nostres fills... Nins que acudiran a classe amb 35 companys més (ja ho estic sentint: cuando yo iba al colegio éramos 37 y no pasaba nada. Atenció! Quan tu anaves a l´escola, entrava el professor i no es sentia ni una mosca! I pobre d´aquell que sorollava perquè rebia dues vegades; del mestre i de casa...). A més de la massificació d´aules conviuran amb la realitat formada per una barreja de: alumnat amb necessitats de diferents tipus, nouvinguts, nins que no volen estar allí però han d´estar per llei i nins que, dins d´aquesta jungla, mostren interès (preguem per ells)

Rebran classes d´una matèria impartida per professors que no han estudiat per fer-la (més hores, menys professors) i, a més a més, no podrem atendre al nostre alumnat com ens agradaria, com ho hem fet fins ara... Alça! Açò és el que volem pels nostres fills? Ens haurem de donar primer en tots els morros abans de reaccionar? Que no ens comparen amb altres països perquè no tenim res a veure ni amb la gestió del país ni amb el sistema educatiu i ja està bé que, gent que treballa a un despatx, ens diga com funciona un centre, no senyor! No podeu saber quina és la realitat d´una aula si no l´heu vist mai! Dediqueu-se a la paperassa i no vulgueu tocar les campanes i anar a la processó!

Aquesta carta és la que es pot llegir al Diario de Ibiza del dia d'avui. És una de tantes veus que apareixen al diari i a les xarxes socials dia sí dia també. I és que per reduir despeses sembla ser que els nostres governants han pensat que esbocinar en educació és la millor opció per reconduir l'economia i és que amb tants de caps com barrets que pul·lulen pels governs autonòmics i centrals. Deu ser que els que ara ens manen no es prengueren gaire de veres la seua etapa per l'escola. Veurem que tal els anirà a les futures generacions, dins d'aules sobre-poblades, en centres sense recursos, pressupostos ni professors. 

Que Déu mos agafi confessats!

dilluns, 14 de maig de 2012

Un parell de paraules i cap més (VIII)

nom formenterer: esfrimolar
altres noms: esbocinar

El català és una llengua amb moltes varietats i característiques que determinen cada parlar amb un lloc concret. Un exemple és esfrimolar, que és el nom que rep el desfer a bocinets petits algun tros de carn mal de menjar, com pugui ser un cap de gorrí o el peix amb espines, que qui  sap menjar-se'l el ben esfrimola per xuclar bé cadascuna de les seues espines. 

Esfrimolar ens ho tenim per una paraula molt i molt nostra i és cert, a poques bandes més se fa servir, segons el diccionari Alcover-Moll a banda de a les Pitiüses també esfrimolen a algunes zones de la Catalunya nord. Curiosament aquesta no és l'única paraula en comú que tenim que caracteritzi el nostre parlar i el seu, a part de tot el lèxic comú que ens aplega com  a una sola llengua, és clar! 

nom formenterer: tabanada
altres noms: ruixat, aiguafort, xàfec
nom a evitar de forma rotunda: xubasco

Per Catalunya li diuen tabanada a un colp fort i violent, cosa que no s'allunya gaire del significat que li dam a les Pitiüses a aquesta paraula. Per nosaltres quan de colp comença a ploure de forma violenta i amb força diem que està caient una tabanada. És a dir, a les Pitiüses hem concretat el significat d'aquest mot i en comptes de ser un colp fort de qualsevol cosa per concretar, el colp fort i violent és de pluja.

Últimament circula la paraula xubasco però no fa falta dir que això és un castellanisme més que empobreix la nostra parla de forma incorregible, i més tenint formes pròpies com tabanada o ruixat i formes germanes com xàfec o aiguafort.

Una curiositat filològica sobre tabanada és el seu orígen etimològic: prové de tabà. Un tabà és com un saquet de tela i el mot s'origina —vol imaginació— de la idea de que el xàfec que cau fos originat d'haver obert al cel un sac, un tabà, ple d'aigua que cau sense previ avís, de colp, de rebat. No és molt visual la paraula una volta se sap això? 

Altres parells de paraules que han eixit anteriorment són:




diumenge, 13 de maig de 2012

Ses Salines parc natural.

L'any passat en Manu san Félix va editar i gravar un vídeo documental que donava a conèixer al món el bocí de mar engalanat per gairebé una infinitud de petits illots que uneixen les dues Pitiüses majors: Eivissa i Formentera. Aquest tros de Mediterrània és a prou singular i ric en vida i història com per haver estat declarat Patrimoni immaterial de la Humanitat. I és que a banda d'albergar espècies animals i vegetals, ses Salines són un pou d'història on poden trobar-s'hi restes que van des d'abans dels romans fins als nostres dies.  

dijous, 10 de maig de 2012

Lo luènh deman

Els premis Llanterna Digital són una iniciativa duta a terme des de Lleida amb la intenció de promoure l'ús de les llengües pròpies d'aquella terra: el català i l'occità, amb la seua variant aranesa a  la vall d'Aran. És una iniciativa que veu la llum del dia gràcies a una boldró de grups i associacions lleidatanes de tota mena que a Llanterna Digital podreu conèixer si vos interessa.

Una de les maneres en que els lleidatans aconsegueixen fer visible aquest esforç per mostrar al món com parlen és a través d'un concurs de curtmetratges que organitzen i on aquest any hi han participat uns amics meus. El curt es titula lo luènh deman (el lluny demà) i amb un occità molt però que molt bo d'entendre s'hi veu la gran reflexió que fa un jove pagès sobre la seua llengua en ser que rep una carta d'allistament a l'exèrcit de França. El tema de les dues grans guerres és un tema recurrent a l'imaginari francès ja que, especialment la Segona Guerra Mundial va truncar tot l'estat de mala manera no havent estat mai més el país que era abans.

video

Si vos ha agradat el vídeo podeu passar a votar-lo al següent enllaç [lo luènh deman]. Una volta hi hàgiu clicat podreu trobar-hi més vídeos fets arreu de Catalunya i, algun fins i tot és fet a Nils, devora el Rosselló! A banda d'aquest vídeo, més endavant és possible que en pengi algun altre, d'aquesta entrega ja que n'hi ha que són molt bons i interessants. Això sí, aquests altres ja no seran en occità. 

dimecres, 9 de maig de 2012

Retorn a Llaers

riu Ter
Feia una mica més d'un any que no anava a la vella masia de Llaers, casa pairal que temps ha havia sét quarter i post avançada de carlins durant les guerres del XIX; fet que és ben present a la masia avui encara, amb els seus dos torrions i masmorra inclosa. Enguany, igual que l'any passat, hi anava a sentir com els acords i les veus cantaires ressonaven per dins i fora d'aquells murs plens d'història. 

Hi vaig anar caminant, cosa que ja no és cap novetat en aquell indret. La caminada, si es comença prompte des de l'estació de trens de Ripoll es fa de forma molt agradable travessant el Ter, la riera de Vallfogona i algun que altre torrentet que hi ha per allà a la vora. Vaig fer el camí en poc menys de tres hores i mai va faltar-hi la companyia dels faigs. Aquella vall era una autèntica fageda acompanyada d'algun pi i d'algun roure i molts d'esbarzers que daven un aire tètric a alguns racons del bosc on el sol no arribava a donar-hi. 

Així amb la passejada va ser com a la fi, seguint un carrerany de cabres, vaig arribar a la casa que m'acolliria per segona volta en aquell paratge ple de bones vistes i natura. I també ric en riallades i guitarres i més instruments que feien dansar la gent. I és que Llaers una vegada a l'any s'omple de músics i cantadors que engrescarien fins i tot als morts! 

Masia de Llaers
La masia, amb les llars enceses i amb les olles repicant a la cuina, em va abraçar com si hagués estat esperant-me durant tot aquest temps. Enguany ja no m'era una casa desconeguda, no. Així com anava pujant les escales que em portaven a l'habitació anava redescobrint les seues diverses estances: el menjador, la cuina, les habitacions i, una mica abans, aquella llar de foc magnífica i medievalística tan acollidora, amb aquells bancals de fusta centenària que l'enrotllen. 




En Pèir devora la mítica llar de foc de Llaers
La trobada havia començat: tot d'una començaren a sentir-se les més variades cançons que anaven des de València a més enllà del Llenguadoc, i els violins, i els acordions, i els panderos i tot en una festa que no callà ni manco en tota la nit. Estic segur que si hi hagués hagut algú aquell dia per aquelles valls, ens hauria sentit. 

Si el primer any la llarga xerrada que vaig tenir amb el majoral de la casa a vora del foc va ser el detall que immortalitzà la primera cita amb Llaers enguany la cirereta se l'endugué, sense cap dubte, en Carles de Montpeller que ens convidà a mi i als que m'acompanyaven des de Barcelona, a menjar ostres que gentilment havia dut des de Montpeller. Ningú de nosaltres n'havia menjat mai i redéu, esper que no tornin a passar vint anys abans de tornar-ne a menjar! I és que en Carles, a banda d'això, resultà ser un tot un personatge la mar d'entranyable, però això ja serien figues d'un altre paner.



I fins l'any que ve perdurarà la flama del record.

Ël Pchi Prinsë (l'occità d'Itàlia)

A les Valls Occitanes, que és una regió del Piemont fronterera amb França, l'occità hi és llengua històrica i llengua viva, sobretot a la muntanya ja que és una zona amb moltes llengües avui en dia: a les valls es parla sobretot francoprovençal i a la ciutat s'hi parla piemontès i italià. La població és de 200.000 habitants i més de la meitat dels habitants són capaços de parlar i respondre en aquesta varietat vivaro-alpina de l'occità.


A Léon Werth
Eifan, përdounëmmë s'ei dedicà moun librë a-n-onë përsounë qu'i pâ mai fran in eifan. Ei inë bounë scuzë: l'i 'l milhoû ëd mounz amisse. Ei mei inë aoutrë scuzë: l'i inë përsounë quë pó coumprënnë in baroun 'd choza, mei lou libbre për louz eifan. Ei inë trouaziémë scuzë: quëllë përsounë-itchí i l'i an Fransë nté qu'i soufrë la fan e la frei. I l'à bzoun d'ès counsurà. Ma s'toutta maz ëscuza lâ bachton pâ, a sioû d'acor ëd dedicâ moun libbrë a l'eifan qu'érë, in có, moun amiss. Toutta lâ përsouna quë soun pâ mai fran jouva lâ soun ità eifan. (Ma la nh'à pâ peuî gairë quë s'n'an souvenon). Alour a faou inë couresioun a ma dedicasioun:
A Léon Werth, 
can-t-ou l'érë eifan.

dimarts, 1 de maig de 2012

Diumenge a Blanes

Nosaltres cuidant arribar al cimerol de sa Palomera
Poques coses són més agraïdes que sortir a passejar un diumenge assolellat amb s'al·lota(1) per la vila de Blanes. I és que Blanes és un lloc que captiva sens parell sempre i quan s'exceptuï la llunyania entre la vila i l'estació de trens. Després de travessar tota la zona industrial a peu i arribar als afores del poble trobàrem una doneta que ja ens donà alguna pista de com havia sét Blanes fins fa no gaire, ens va dir que allí fa uns anys els majors encara salaven. L'article salat va ser una cosa que no ens va costar gaire de trobar ja que, tot i no ser vigent en els parlars de la gent, sí que hi era encara en molts de malnoms, cartells, carrers i topònims. 

santa Maria i palau vescomtal 
Blanes és un poble que viu de cara a la mar i obre les portes a la mar Brava amb un passeig marítim ampli i esplendorós des d'on mai deixa de veure-s'hi sa Palomera, que és un penyal molt singular que surt de la mar arran de la platja. Amb vistes a sa Palomera és com estiguérem durant el matí quan passejàvem per una fira cervesera que va encertar a haver-hi i amb la qual ens ben posàrem les bótes amb el menjar i amb el beure —tot i que jo me les vaig posar una mica més emportant-me cerveses cap a Barcelona— que venia des de llocs ben diversos. Hi havia cerveses d'arreu de Catalunya, d'Euskadi, alguna de cantàbrica, madrilenya i andalusa i fins i tot n'hi havia de llocs tan llunyans com les illes que hi ha enllà de la península de Dinamarca! Tot plegat era un paradís per qualsevol persona afeccionada a la cervesa. I allà és on dinàrem na Laia i jo, acompanyats d'un gotet de cervesa de Cartagena i d'unes pizzes boníssimes que degustàrem al passeig marítim, arran de sa Palomera. 

ses barquetes reposen a s'arena de ses platges. Ben típics
són d'aquesta terra ses barques de vela llatina.
Però clar, no havíem anat a Blanes a fer-nos cap fart de beure, Déu mos en guard! Així és que una volta vam haver dinat ens endinsàrem a conèixer alguns racons de Blanes. Entre ells passàrem per algunes placetes, veiérem l'ajuntament, l'església de Santa Maria —que tenia un aire a la catedral de Santa Maria de les Neus d'Eivissa—, algunes ermites, la rambla i el mercat. Si hagués de triar un parell de records per immortalitzar de Blanes triaria les seues barques de pescadors que reposen tranquil·lament a la platja i les rajoles que obren i tanquen els carrers amb els malnoms de les famílies de la ciutat, hi havia noms molt divertits com: ca na butza, cas putero o can gos se la campa.

Ben destacables són es articles salats que poden veure's en els noms de les cases de la gent


(1) He escrit al·lota amb article salat perquè acompanyat del normatiu sona massa estrany a l'oïda i extremadament forçat. És per això que he optat per escriure s'al·lota en comptes de l'al·lota.