diumenge, 29 d’abril de 2012

Joven Dolores ·I·

Des d'avui en endavant penjaré cada darrer diumenge de cada mes una fotografia de la mítica Joven Dolores. Això, és clar, mentre tingui imatges per penjar. Una volta s'hagin acabat ja no n'hi haurà més. Així que vos agrairé que si teniu cap foto d'ella que volgueu compartir me l'envieu al meu correu electrònic. Gràcies.

Per fer una mica de memòria, i per als que no la conegueren, la Joven Dolores va ser el buc insígnia del comerç entre les Pitiüses. Va ser una barca mono-casc que sortí del port sempre puntual i segons l'estat de la mar arribava quan arribava, però no fallava mai. Va arribar a Formentera l'any 1965 noveta per estrenar des de les drassanes de Tarragona i va ser desmuntada i destruïda a les drassanes de Dénia el 2005. 


Aquesta foto és una instantània, possiblement feta per na Helen, que va immortalitzar el moment en que en John Thunks, que va deixar-nos la setmana passada, desembarcava el seu cotxe a Formentera. Segurament degué ser el primer cotxe que hi hagué amb el volant al revés de com estam avesats. Pot veure's en Thunks al volant vigilant les taules que fan de rampa a la instantània. 

divendres, 27 d’abril de 2012

Caçadors de records

Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.

I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Una altra fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.

col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia. 

Col·lecció numismàtica
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest es veu satisfet aquest desig de superació. 

I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. Hi ha que tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa.

dilluns, 23 d’abril de 2012

O Principiño (gallec)

Com no podia ser d'altra manera el Petit Príncep també té versió gallega. Aquesta edició és de l'editorial árbore/galaxia i està feta en un format econòmic i de butxaca. Ha sét adquirit el dia del llibre, que alhora és el meu sant junt amb el Petit Príncep en italià i també en francoprovençal.



Lo Petsou Prince (francoprovençal)

El francoprovençal és una llengua en greu perill d'extinció. És una llengua germana de l'occità que està fortament emparentada amb el francès essent una llengua de transició entre les llengües d'Oc i les llengües d'Oïl. Es parla a la regió francòfona de Suïssa, a la zona del Delfinat i de Lió a França i a la vall d'Aosta a Itàlia. Excepte a Itàlia, a Suïssa i a França és una llengua gairebé extingida i molt rara de trobar. A la Vall d'Aosta pateix un greu retrocés enfront de l'italià i de la immigració que ha patit la zona amb l'arribada del turisme d'esquí. Així i tot és on gaudeix de major salut i d'on és aquesta publicació del Petit Príncep.




Il Piccolo Principe (italià)

L'estàndard italià és l'italià de la Toscana. Té vora 70 milions de parlants i es parla a bona part d'Itàlia, de Suïssa, a una part d'Eslovènia i també a Còrsega on conviu amb el francès i el cors. És una llengua amb una variació dialectal impressionant ja que va ser unificada i reglada de manera unitària ja durant l'Època Moderna tot i que la tradició ha fet del toscà la forma literària per excel·lència des que Dante Alighieri l'escollí per a la seua Divina Comèdia



dissabte, 21 d’abril de 2012

Les llengües ideals

Joan Daniel Bezsonoff 
Ja fa un mes i mig o dos mesos que la meua activitat al blog ha minvat exponencialment. No tinc excusa. O potser sí que en tingui, la cosa és que aquesta davallada ha coincidit amb el temps de major activitat al meu twitter @JrieraF. La immediatesa d'aquesta xarxa i la facilitat que té per contactar i comunicar-se amb la resta de gent que pot trobar-se allà dins és a anys llum de la immediatesa i el contacte autor-lector de qualsevol blog.  Això sí, hi ha que esporgar les idees per tal de fer-les cabre en petits comprimits de cent quaranta caràcters. 

A twitter, però, hi he trobat en Joan Daniel Bezsonoff, que és un escriptor rossellonès que té un blog, Can Mitrofan. A aquest blog vaig llegir-hi l'article que penjaré a continuació:

La llengua ideal
Fa vint anys m'havia trobat a la Rue La Fayette de París amb una parella d'espanyols molt simpàtics. Em va desagradar, però, que la dona se m'adrecés en un anglès patètic abans d'adonar-se que sabia la seua llengua. Sempre m'ha xocat que els locutors d'una llengua neollatina facin servir l'angloamericà com a llengua de comunicació quan les nostres llengües deriven totes del llatí i es revelen comprensibles amb bona voluntat i un estudi míním. Si aprenem uns cinquanta mots diferenciats per cada llengua com pǎmint, ragazza, pazzo, faţa i estudiem les claus fonètiques de les germanes neollatines, la comprensió és immediata llevat del francès i del romanès bastant allunyats de la llengua mare. Un cop que has integrat unes quantes claus fonètiques com ara el fenòmen de la diftongació espanyola (amb o que esdevé ue porta/ puerta; porc / puerco ) de la ll catalana (lenzuolo / llençol ; lit / llit ; lait / llet) el grup constituït pel galaico-portuguès, el castellà, el català, l'occità i l'italià és molt fàcilment intercomprensible. El francès i el romanès, a causa del desgast fonètic [ (imagineu quin camí per arribar d'aqua a eau (o) ] i de les influències germàniques pel francès, eslaves i turques pel romanès s'han allunyat de la font llatina. Si les nacions neollatines volguessin adoptar com a llengua comuna un llatí simplificat —el latino sine flexione— per exemple no hauríem d'esmerçar tanta enèrgia i tants diners per aprendre anglès i xampurrejar-lo. He estudiat quinze anys aquesta llengua i sóc molt més competent en italià que he estudiat pel meu compte durant tres mesos. Em costa acabar la lectura d'un llibre en anglès mentre he llegit amb fruïció les novel·les de Dino Buzzati i d'Italo Svevo en italià. En lloc de triar com a llengua comuna, un llatinòrum artificial, potser podríem adoptar l'occità en la seua versió llenguadociana o provençal. Els sons del portuguès, del català, del castellà (un francès no pot dir : el jilguero del general Sanjurjo canta en una jaula roja en un jardín de Guadalajara en Méjico. ) apareixen realment difícils pels estrangers. La gramàtica i l'ortografia del francès sense parlar de la fonètica resulten endimoniades. (Un espanyol no sap dir ' Alain Delon a une Renault bleue.') L'occità, a mig camí de totes les llengües neollatines, neutral perquè cap estat no el té com a llengua oficial, em sembla un candidat magnífic.
Joan Daniel Bezsonoff

La idea principal que se n'extreu és la d'utilitzar les llengües romàniques, dins dels territoris romànics, que avui en dia és pràcticament mig món. Amb el portuguès un pot arribar fins i tot a les costes de la Xina i ser comprès! La meua experiència és escassa però havent estat per Itàlia, Portugal i haver calcigat una mica el sud de França puc dir que sempre m'he fet entendre. I això sense parlar de la nostra realitat formenterera, els únics italians incompresos que arriben a l'illa són els que reneguen de la seua llengua mil·lenària i proven de dirigir-se'ns en anglès desconeixedors de que a Formentera tothom entén l'italià. 

Bezsonoff proposa fer servir de forma conjunta una llengua romànica com a interlíngua per a tots: l'occità llenguadocià. Jo aquí no m'atrevesc a mullar-me tant. Pens que si tenim la sort de formar part d'un territori tan extens  i ric com és el de la Romània el millor és que hom assoleixi les competències bàsiques per, si no parlar, comprendre els principals accents de les llengües romàniques i sí, l'occità és una llengua a mig camí de moltes altres, però el mateix podria dir-se de l'italià o del català, per dir-ne dues. 

Romània vella i nova: Tots els indrets del món on amb una llengua
llatina hom pot sobreviure-hi amb total normalitat.
Un parell de dades curioses és que nosaltres, com a formenterers parlam la llengua romànica més usada del món: el castellà; i la sisena, que és el català, que està per darrere del romanès i amb un coneixement mitjà d'italià ja passam a dominar també la quarta romànica, pel que fa a nombre de parlants. Cal tenir en compte que hi ha més d'una trentena de llengües romàniques, en total. 

diumenge, 8 d’abril de 2012

Els arqueòlegs prenen el Pla del rei

A Formentera a part de cases i gent hi ha moltes més coses, entre elles hi trobam italians, aigua clara i, des de fa uns dies, arqueòlegs. Resulta que a diverses zones de l'illa hi ha restes d'antics poblats prehistòrics que daten, concretament de l'edat de bronze. Els professionals encarregats de l'excavació venen de la Universitat Pompeu Fabra i estan estudiant algunes parts determinades del Jaciment des Cap de Barbaria II on de moment sembla ser que hi han trobat possibles ossos d'algun bòvid, una peça de ceràmica triangular foradada que no saben si servia com a pes d'algun teler o bé era un pes per a alguna xarxa de pescar, tot un misteri. 

reconstrucció del jaciment des Cap de Barbaria II
El que és més curiós encara és que al jaciment hi han trobat ossos de virot Puffinus puffinus. Aquest fet demostra que el costum d'anar a virotar, costum que fins fa quatre dies era comú entre els formenterers i que encara avui forma part del imaginari cultural i tradicional de l'illa era una pràctica ja duta a terme pels primers pobladors de l'illa. 

En definitiva, el cap de Barbaria II ha fornit evidències que permeten afirmar que aquest jaciment fou un hàbitat permanent, que va conèixer una existència prolongada, al llarg de la qual els seus habitants realitzaren diverses ampliacions i reestructuracions de l’establiment. Aquests habitants formenterers no sembla que estiguessin directament emparentats amb els prehistòrics més famosos de les Illes Balears, els talaiòtics. La cultura talaiòtica abunda tant a Menorca i Mallorca com escasseja a les Illes Pitiüses. 

Si algú està interessat en seguir tota l'actualitat sobre l'excavació, per saber si troben algun tresor ple d'or i pedres precioses amagat o algun os més gran del compte, pot estar al dia a través de @ArqueoBarbaria a Twitter o bé a través del blog Cap de Barbaria II.