dimecres, 28 de març de 2012

El Prencipicu

Fa temps que estic buscant la versió asturiana d'aquest llibre però és pràcticament impossible. Està exhaurit i no hi ha notícies de que estiguin interessats en reeditar-lo, almenys per ara. Així i tot, he trobat el Petit Príncep en lleonès.

Aquest dialecte del lleonès, asturià o astur-lleonès és parlat per unes 25.000 persones i concretament està traduït al lleonès que es parla a la comarca de la Cabrera, a Lleó. 

Va ser una iniciativa molt interessant portada a terme entre el 2000 i el 2001 on diverses associacions locals, junt amb l'Aula de Cultura Cabreiresa iniciaren aquesta traducció que la portaren a terme pels estudiants que llavors hi havia a l'Aula.


Una cosa curiosa de destacar és que l'astur-lleonès és, junt amb el català, l'única llengua que palatitza les [l] a inici de mot, o dit en un llenguatge que tothom puga entendre'l, són les dues llengües que de forma generalitzada diuen lleó o llión en comptes de leó o león; diuen llibre/llibru en comptes de libre/libru, etc. Hi ha un dialecte aragonès que també ho fa, el benasquès. El cas d'aquest dialecte aragonès s'explica pel fet d'estar situat a la Ribagorça, que és una zona de transició entre el català i l'aragonès. 

I així és comença aquest llibre:

A Léon Werth
Pido perdón a los ñiños por dedicar este llibru a una presona mayor. Tengo una buena catrapuesta: esta presona mayor ye'l meyor amigu que tengo ño mundu. Y tengo outra catrapuesta: esta presona mayor vive en Francia, onde tien fame y frieu. Tien ñecesidá de que lu consuelen. Si todas estas catrapuestas nu bastan, quiero nestoncias dedicar este llibru al ñiñu que foi denantias esta presona mayor. Tódalas presonas mayores foron en primer llugar ñiños (pero poucas d'eillas lu amientan). Asina qu'axeito la mía dedicatoria:

A León Werth, cuando él yiera un rapacicu.

L'evolució de l'asturià a la Península Ibèrica, i també de les altres llengües ibèriques:


divendres, 16 de març de 2012

O Prenzipet (aragonès)

L'aragonès és una llengua romànica parlada per unes 12.000 persones al nord d'Aragó que no s'ensenya a l'escola i que no té cap tipus de protecció ni foment per part del govern d'Aragó. És una de les llengües romàniques que tenen un major risc de desaparèixer en els pròxims anys. 

Durant l'Edat Mitjana aquesta llengua va arribar a estendre's fins al sud del que era el Regne de València. 


Ta Léon Werth,
Demando desincusas a os ninos por aber adedicau iste libro ta una presona gran. Tiengo una seriosa desincusa: ista presona mayor ye o millor amigo que tiengo en o mundo. En tiengo atra: ista presona mayor puede entender tot; mesmo os libros ta ninos. Tiengo una terzer desincusa: ista presona mayor bibe en Franzia, an tien fambre y fredo. Parar cuenta si prezisa aconorto. Si todas istas desincusas no estasen prou, quiero adedicar iste libro a o ninón que ista presona mayor estió en atro tiempo. Todas as presonas mayors son estadas ninas antismás. Pero pocas se'n remeran. Cambeo, pos, a mía adedicanza:
Ta Léon Werth
cuan yera ninón.

Lo Prinçòt (gascó)

El gascó és un dels principals dialectes de l'occità. Actualment és parlat devers per unes 250.000 persones repartides per la zona més occidental del sud de França i pels Pirineus francesos. L'aranès és un subdialecte pirinenc d'aquesta parla. 



dijous, 15 de març de 2012

El Principe Picinin (vènet)

Amb aquest exemplar comença la meua col·lecció de llengües romàniques sota l'obra d'Antoine de Saint-Exupéry Le Petit Prince. Aquest primer exemplar és en dialecte vènet que sortosament vaig tenir ocasió de sentir quan abans del nadal passat uns companys de filologia i jo viatjàrem a Venècia. A la ciutat sentíem sobretot italià però poguérem fixar-nos que tot i així eren molt zelosos amb el seu parlar i sovent a banda de parlar-nos en italià toscà ens deien: mirau, això en venecià es diu així. On sí el sentírem en tota la seua esplendor va ser a les illes/poble que envolten Venècia, especialment Burano. 


dilluns, 12 de març de 2012

S'humor d'en Franky


Diario de Ibiza 12/03/2012

dilluns, 5 de març de 2012

Un parell de paraules i cap més (VII)

nom formenterer: menuts
altres noms: canets, quincalla, ferralla

Una cosa molt formenterera és anomenar menuts a aquelles monedetes petites que hi ha dins del moneder o perduts per la butxaca i que embalumen més que no valen. D'aquest fet ja ens en parla el diccionari català-valencià-balear on hi trobam que s'usa es terme menuts per referir-se a les monedes petites i de poc valor, sovent de coure. Aquesta forma la compartim tant amb eivissencs, com amb mallorquins i menorquins.

nom formenterer: canets
altres noms: menuts, quincalla, ferralla

Una altra manera d'anomenar els menuts i que ja és més genuïna de les Illes Pitiüses és dir-los canets. Però per què canets? Després que Isabel II abdicàs es van deixar d'emetre's monedes amb la cara de la reina i començaren a fer-se amb un lleó que sostenia un escut d'Espanya ras, sense torres ni corones. Les monedes eren de coure i menudes (d'aquí ve el dir-li també menuts) i els formenterers, en comptes de veure-hi un lleó al revers deien veure-hi un canet petit. El dir canets als menuts s'estengué ràpidament arreu de l'illa i ens ha arribat fins als nostres dies conjuntament amb altres formes. 

Una curiositat d'aquestes monedes, dels canets, és que seguiren fent-se servir molt de temps després que deixassin de circular ja que a més de valdre sous, funcionaven com a pesos per les bàscules i balances de les botigues pesant un gram la moneda d'un cèntim, dos grams la de dos cèntims i així fins arribar als deu grams de la de deu cèntims. 

Una errada molt comú en el formenterer és mal anomenar calderilla als menuts. Calderilla és un castellanisme molt gros que ha desembarcat en els darrers anys a l'illa i que fa perillar unes formes tan nostres com són els canets i els menuts.

Altres parells de paraules que han eixit anteriorment són:

dijous, 1 de març de 2012

Memòries de la Cerdanya.



llac de Puigcerdà (completament glaçat)
El cap de setmana del 17 de febrer al 19 na Laia i jo pujàrem a la Cerdanya. Bon regal que em caigué per reis! I és que ens allotjàrem al centre de Puigcerdà, amb les cases vermelles que guarden el llac a voltes glaçat, amb el mirador de l'ajuntament que tant inspirà a modernistes en ser que, des d'allà, albiraven la contrada, i els carrers plens de botigues que sovent donen a parar a la plaça on hi ha el campanar de l'antiga església de santa Maria. Una volta vam haver vist tot això ens agafàrem de la mà i emprenguérem a caminar camí d'Ur, pel camí dels enamorats. Arribàrem que el cel ja començava a embrunir tot travessant el cementeri del poble i després de veure l'església i passejar una mica per Ur entràrem a l'única cafeteria que trobàrem on tenien un disc de Jordi Barre a la ràdio.

església de la Tor de Querol.
L'endemà va ser un dia en que no paràrem de visitar pobles d'una i altra banda de la frontera que talla pel mig la Cerdanya i anàrem a Enveig, on hi encontràrem un vellet, que ens parlà amb un accent preciós, que ens indicà per on havíem d'anar si volíem arribar a la Tor de Querol. Una volta vam haver arribat a la nova destinació nord-catalana descobrírem que a la Tor de Querol hi havia donat missa Jacint Verdaguer. Aquest va resultar ser un poblet preciós i el darrer que visitàrem detingudament abans de tornar a travessar la línia imaginària que divideix els dos estats. I així caminant passàrem pels pobles d'Iravals, Guils i Saneja.

Aquella mateixa tarda agafàrem de nou el cotxe i deixàrem enrere Puigcerdà i pujàrem una mica més amunts, anàrem a dormir a casa d'uns parents de na Laia a la Guingueta, havíem tornat a travessar la frontera, és el que té la Cerdanya. Visitàrem Llívia, que va ser un poble del qual me'n vaig endur una molt bona impressió, i l'endemà ens arribàrem fins a Ix, que és un vilatge que hi ha arran de la Guingueta i hi destaca una esglesiola romànica que hi ha als afores d'Ix.

Després d'aquestes dues jornades de passejar, de fer moltíssimes fotos a aquell paisatge tan atípic i inusual per a mi, i de descobrir el plaer que és menjar trinxat en aquella contrada, partírem ja cap avall, cap a Terrassa una altra vegada. No abans sense aturar-nos a Riu a dinar-hi i a veure un poble molt ben conservat de la Baixa Cerdanya. 



la font de Riu