dimecres, 9 de maig de 2012

Retorn a Llaers

riu Ter
Feia una mica més d'un any que no anava a la vella masia de Llaers, casa pairal que temps ha havia sét quarter i post avançada de carlins durant les guerres del XIX; fet que és ben present a la masia avui encara, amb els seus dos torrions i masmorra inclosa. Enguany, igual que l'any passat, hi anava a sentir com els acords i les veus cantaires ressonaven per dins i fora d'aquells murs plens d'història. 

Hi vaig anar caminant, cosa que ja no és cap novetat en aquell indret. La caminada, si es comença prompte des de l'estació de trens de Ripoll es fa de forma molt agradable travessant el Ter, la riera de Vallfogona i algun que altre torrentet que hi ha per allà a la vora. Vaig fer el camí en poc menys de tres hores i mai va faltar-hi la companyia dels faigs. Aquella vall era una autèntica fageda acompanyada d'algun pi i d'algun roure i molts d'esbarzers que daven un aire tètric a alguns racons del bosc on el sol no arribava a donar-hi. 

Així amb la passejada va ser com a la fi, seguint un carrerany de cabres, vaig arribar a la casa que m'acolliria per segona volta en aquell paratge ple de bones vistes i natura. I també ric en riallades i guitarres i més instruments que feien dansar la gent. I és que Llaers una vegada a l'any s'omple de músics i cantadors que engrescarien fins i tot als morts! 

Masia de Llaers
La masia, amb les llars enceses i amb les olles repicant a la cuina, em va abraçar com si hagués estat esperant-me durant tot aquest temps. Enguany ja no m'era una casa desconeguda, no. Així com anava pujant les escales que em portaven a l'habitació anava redescobrint les seues diverses estances: el menjador, la cuina, les habitacions i, una mica abans, aquella llar de foc magnífica i medievalística tan acollidora, amb aquells bancals de fusta centenària que l'enrotllen. 




En Pèir devora la mítica llar de foc de Llaers
La trobada havia començat: tot d'una començaren a sentir-se les més variades cançons que anaven des de València a més enllà del Llenguadoc, i els violins, i els acordions, i els panderos i tot en una festa que no callà ni manco en tota la nit. Estic segur que si hi hagués hagut algú aquell dia per aquelles valls, ens hauria sentit. 

Si el primer any la llarga xerrada que vaig tenir amb el majoral de la casa a vora del foc va ser el detall que immortalitzà la primera cita amb Llaers enguany la cirereta se l'endugué, sense cap dubte, en Carles de Montpeller que ens convidà a mi i als que m'acompanyaven des de Barcelona, a menjar ostres que gentilment havia dut des de Montpeller. Ningú de nosaltres n'havia menjat mai i redéu, esper que no tornin a passar vint anys abans de tornar-ne a menjar! I és que en Carles, a banda d'això, resultà ser un tot un personatge la mar d'entranyable, però això ja serien figues d'un altre paner.



I fins l'any que ve perdurarà la flama del record.