dissabte, 31 de desembre de 2011

2011 en Imatges

El 2011 s'acaba i amb ell se'n va un any ple de bons records, poemets publicats en llibrets que casi no circulen i amb l'arribada d'un nou membre a la família. Esper i desig de tot cor que l'any que ara arriba sigui un any que, a l'igual que aquest, em gratifiqui amb un senalló ple de vivències, anècdotes i bons moments.

És per això que vull desitjar a tothom un molt bon any nou i desitjar-vos que el raïm de les campanades vos el sabeu menjar al ritme de les campanades. Salut!

Un cap de setmana a Girona per celebrar-hi santa Laia
Uns dies abans, arribàrem fins Perpinyà.

Llaés.
Aniversari celebrat a Lisboa...

...i a Ciutadella.

Venècia.


dimarts, 27 de desembre de 2011

Un barco de jans a Formentera: coses que no passen enlloc més


Aquesta nit m'he acostat al port de la Savina a buscar horaris per demà anar a Eivissa ja que demà arriba na Laia. Quina ha sét la meua sorpresa quan hi trob un petit carregador d'aspecte fantasmagòric i descuidat que encara l'estaven amarrant. He arribat que els mariners tiraven els caps per amarrar-los als norais del moll. Ha sét tanta la meua curiositat que he anat caminant fins la popa del barco per veure quina era la nacionalitat del Fonn Land i quina cosa més curiosa! Era un barco de jans*! La seua bandera és de Noruega i sí, els mariners parlaven jan entre ells.



No em podia explicar què podia fer aquest vaixell a un port tan petit i tranquil. Mentre me'l mirava m'ha recordat a un carregador que anys endarrere venia carregat de grava. Però l'espectació seguia, al moll hi havia cinc o sis formenters que s'ho miraven i un d'ells feia d'intèrpret entre els jans i els illencs, expectants, del moll. L'intèrpret es feia entendre en anglès. Ha sét llavors quan he demanat d'on venia i què feia aquesta nau  atracada a aquestes hores. Realment la curiositat em podia. 

I el misteri s'ha acabat, resulta que el vaixell venia tot carregat d'arena per subministrar l'illa. He de reconèixer que el Fonn Land li donava un aire diferent a la Savina. Em recordava molt a un llibre que vaig llegir en els meus anys de Secundària que es deia Entspringen, d'Antoni Marí, i que un dia en parlaré. Ara mentre escric aquestes línies la pala del vaixell deu estar anant de proa a popa carregant d'arena les banyeres dels camions que aniran entrant i sortint del moll. Almenys sembla ser que ha parat de ploure, sinó faria molt mal treballar, tot i haver donat a l'escena una imatge semi dantesca. 


L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera diu:
jan n LING Nom que rebien a Eivissa els mariners del nord d'Europa que venien amb els vaixells a carregar sal. També els eivissencs donaven aquest nom a les llengües, inintel·ligibles per a ells, que parlaven aquestos mariners. [FCC]

PD: Una cosa molt curiosa és que mentre feia ses fotos hi havia uns quants mariners per ses cobertes manipulant caps i maromes, i també es veia as patró fora des pont però a ses fotos no hi apareix ningú. Hauria jurat que havia enganxat alguns tripulants amb sa càmera... 

dilluns, 26 de desembre de 2011

Reflexions de nadal. Formentera un paradís.

Avui és la Mitjana festa de Nadal, o sant Esteve, com diuen els catalans. I intuint que el dinar familiar d'avui seria dens, substanciós i sobretot bo, molt bo, hem aprofitat el matí per caminar. Molts diuen que Formentera és un lloc petit, i en certa manera no els falta raó, però tot i així hi ha molta illa per conèixer. Aquesta illa és com els perfums, que tot i trobar-se en flascons petits tenen unes fragàncies plenes de detalls que van mudant així com passen les hores i els donen profunditat. Idò Formentera és igual i ho demostren  els racons tan especials i únics que tenim com ara sa Cala i també cala Codolar. 

cala Codolar

Baixar a cala Codolar no ha sét mal de fer però així mateix vol fixar-se amb on posa el peu, un. És un descens molt polit, especialment pel far de la Mola que així com un avança per l'abaixador, que va fins la vora de mar, el far es va amagant i deixant-se veure com si jugàs amb un. A més, el premi i la satisfacció que dóna el fet d'arribar a baix de tot i veure les casetes dels pescadors amb les seues xalanes a dins i caminar per damunt dels bancs d'alga que encatifen els còdols i macs de la vora de mar no té preu. És una satisfacció màxima.
 sa Cala



Sa Cala és molt diferent a cala Codolar, i tant que sí. Aparentment vist de fora per algú que no estigui avesat a Formentera i que encara no sàpiga veure'n la màgia i els encants que s'amaguen a cada racó potser podrà semblar-li similar o idèntic a la cala anterior: roques, penyes i mar, punt. No... S'equivoca, qui pensi així s'equivoca i de bon tros. Sa Cala és un camp de batalla que resta en silenci. Quan un baixa pel carrerany que el porta de dalt a baix de la Mola es va introduint en un ecosistema que anys endarrere havia sét un punt de natura pseudodomesticada que amb el pas dels anys la naturalesa ha tornat a fer-se seua deixant-hi les restes que acostumen a identificar els vells camps de batalla.

Allí s'hi troben algunes xalanes (verdes, tal i com solen ser a Formentera) abandonades i deteriorades pel pas dels anys podrint-se entre el que queda de les barraques de pescadors que les salvaguardaven del mal temps. Igual passa amb les escales que conflueixen com un punt intermedi entre la mar i la terra que, temporal a temporal van saltant-ne els parats que temps ha ajudaven a pujar barquetes carregades de bastina. 

I és que Formentera a part d'una pàtria és un paradís. 


dissabte, 24 de desembre de 2011

Bon nadal!

Memòries d'una Sargantana vos desitja a tots i a totes un molt bon nadal i unes bones festes des de Formentera.






Salut, salsa i polvorons!


dimecres, 21 de desembre de 2011

Sa salsa de Nadal


I a Vila i a fora ja som damunt Nadal, arriba el dia de preparar la famosa, la discutida salsa. El símbol eivissenc d'aquestes festes és indubtablement la salsa nadalenca. No deixen de fer-ne a cap casa del camp,i és així mateix una pràctica ciutadana. Massapà, torrons, confits, i encara la substanciosa, l'espesa salsa, aquest torró líquid i calent, aquest brou ametllat i emmelat. El Nadal eivissenc canta entorn de la gran olla de la salsa. Dins la important tradició gastronòmica d'aquestes festes, Eivissa ha donat una nota d'originalitat. Els cent sabors que integren la salsa es fonen en un pregon, especial sabor únic. La fusió d'elements salats i dolços li comunica un entremaliament, una potència inigualables. Massa intensa per a prendre-la sola, requereix, com saben tots els eivissencs, el complement del bescuit*, també de fórmula i preparació insulars. De tal manera incorporats a la mansuetud d'aquest la vivesa i el grau de la salsa, la resultant no pot ser més equilibrada i gustosa. No s'esgota l'olla de la salsa amb el dia de Nadal. Torna a bullir cada festa de les que segueixen el solstici d'hivern; es vessa, ardent, dins les grosses escudelles. Han arribat els freds, els temporals que solen envestir-nos durant aquestes festes nadalenques i de cap d'any. El vent corre i rumbeja, gairebé sol, part de fora de finestres i portes embarrades, respectant el foc de la llar i l'escudella de salsa que bruseix, carregada d'espècies i de violència. Ara l'illa és més illa que mai, amb els camins de la mar desfets i turmentats. Grans onades s'enfolloneixen sota la ventada, la costa és assotada amb furiosa empenta, i les naus s'estan quietes al port esperant un dia i un altre que acabi de passar el trasbals del temperi. Plou una altra vegada damunt l'illa i damunt la mar, una pluja menuda i glaçada, arremolinada dins l'envestida cega del vent.

                                                                                     L'any en estampes, Marià Villangómez.


*Al bescuit, a Formentera li deim  coc de Nadal.

divendres, 16 de desembre de 2011

un parell de mots i no més (V)

Vull aprofitar l'avinentesa per celebrar la creació i posada en marxa dels Mots Oblidats, una secció que apareix cada dissabte al setmanari l'Illa del Tresor a Ràdio Illa (fm107.9 o bé www.radioilla.com). Aquesta secció la porta en Vicent Morna, que totes les setmanes busca noves paraules, sempre ben formentereres, amb les que sorprendre els oients del programa. 

És així que, amb l'ajuda d'aquest programa radiofònic, seguiré posant paraules molt nostres com per exemple ho són virat i serranet. 

mot formenterer: gat virat
altres formes: gat gris ratllat

Virat fa referència a un color de gat. Els gats virats són aquells gats que tenen un patró de fons gris i que té unes clapes o ratlles d'un gris més fosc, més pujat o de negre, directament. 

mot formenterer: gat serranet
altres formes: gat tigrat, gat groc

Les paraules que apareixen al programa, normalment, com a mínim tenen dos entrevistats diferents que la seua aportació siga coincident. Aquest,  però, no és el cas de serranet, ja que només s'ha sabut trobar, de moment, a una sola persona que utilitzi aquest adjectiu.

Serranet. A part de ser un serrà petit serranet també fa referència a un color determinat de gat. Els gats serranets són grocs i, així com els virats tenen clapes o ratlles grises o negres, els gats serranets són iguals però amb les ratlles d'un color groc més fosc o ocre, fins i tot.

La resta del programa dels Mots Oblidats la podeu  escoltar aquí:

Les altres paraules que poden escoltar-se al programa són bastina, entreverat, llistar i entrepallat


Edicions anteriors:
(III) empossiblar i servar
(II) Grimaldo i fonyar/calcigar
(I) xoroiana i al·lero

dijous, 15 de desembre de 2011

Què punyetes és la Copa Santa i per què parlar-ne?

Abans de parlar de tot això, facem una mica de memòria:
Victor Balaguer (1824-1901). Va ser un polític i escriptor català de la Renaixença que, a part de participar en molts de diaris, de fundar-ne algun, de ser francmaçó, president de la Diputació de Barcelona i un romàntic cofundador dels Jocs Florals l'any 1859, va viure exiliat uns quants anys a Provença perquè a Espanya havia donat suport al general Prim i mentre Isabel II manà ell va haver de viure exiliat per la seua ideologia liberal. 

Frederic Mistral (1830-1914). A part de ser un carrer important de devora plaça Espanya a Barcelona, va ser un escriptor occità molt important i Premi Nobel de literatura l'any 1904. És inventor del nom femení de persona Mireia, nom amb el que batejà la seua novel·la més famosa i és, també, autor de l'himne de l'equip de rugby del Toulon i, himne de la regió de Provença. Participà molt activament en el felibritge que, en dues pinzellades, el felibritge és un moviment cultural dedicat a la cultura i llengua occitanes de caire literari, tot i que també una mica polític i que té contacte amb cercles culturals catalans. 

Molt bé, coneguts els protagonistes del conte, comencem:
Resulta que Victor Balaguer quan s'exilià a Provença per no fer emprenyar més a la reina de les Espanyes va conèixer Frederic Mistral i es va introduir, també, de forma activa en el felibritge. Una volta Balaguer va haver tornat a Catalunya les institucions catalanes van voler agrair al felibritge que haguessin cuidat tan i tan bé del seu poeta, polític, escriptor, etc. estimat. Va ser per això que a Sabadell i a Barcelona es va forjar una gran copa de plata que Catalunya entregà als escriptors occitans felibresos. Aquesta copa l'anomenaren Copa santa, o en grafia mistralenca, Coupo Santo

Els felibresos estigueren tan contents amb el regal dels catalans que decidiren fer-ne un gran poema (llarguíssim) en gratitud a tal acte. L'autor va ser-ne en Frederic Mistral i, com que això encara els va semblar poc, li posaren la melodia d'una antiga nadala provençal i en feren una cançó que, a dia d'avui, ha esdevingut himne de Provença i com a tal, també ha acabat convertint-se en l'himne del Toulon, un equipet de rugby de la ciutat portuària de Toló. 

No és difícil trobar aquesta cançó per internet, els vídeos més graciosos (més multitudinaris i més desafinats) són els del Toulon quan canten el seu himne als estadis. Un exemple és aquest vídeo de youtube:



I vull acabar dient que a la copa Balaguer i Mistral hi varen signar. 
Balaguer hi escrigué:
"Morta diuhen qu’es,
Mes jo la crech viva."
I Balaguer hi afegí:
Ah ! se me sabien entèndre !
Ah ! se me voulien segui !

dimarts, 13 de desembre de 2011

Cap d'Ona, la cervesa de devora el Canigó.


Més enllà dels Pirineus existeix una cervesa molt útil per als treballs que m'encarreguen a sociolingüística. Es tracta d'una cervesa feta a Argelers, població costanera del Rosselló, que a més de tenir prop de deu tipus de cerveses diferents, amb una gran varietat de rosses, alguna de blanca, etc. també és la responsable de l'alter cola i d'una llimonada que, ara mateix desconec com es diu. 

Les ampolles estan etiquetades en francès i en català i, com és comú a la Catalunya Nord, estan decorades amb una senyera. I és que això és un fet molt curiós d'aquella regió catalana, tot i que la majoria de nord-catalans han perdut el català com a llengua pròpia ho omplen tot de banderes catalanes. Si algun dia algú va per Perpinyà s'adonarà que molts negocis, cases i llocs públics estan decorats amb aquestes quatre barres, tot i només saber-te parlar en francès i dir-te que sí, que un avi seu sí que parlava català.

El millor de tot, però, no és que siguin cerveses nord-catalanes ni que estiguin etiquetades en català ni res del que he dit fins ara. El millor de tot és que són molt i molt bones! I ho demostren amb una exportació que dia rere dia va a l'alça amb més de 35 punts de venda arreu del Rosselló, el Conflent o l'Alta Cerdanya i altres tants a la Catalunya de davall del Pirineu. Junt amb els premis que aquestes cerveses van guanyant a nivell nacional allà a França. Fins ara han estat guardonades amb els distintius de:

          -Médaille de Bronze París 2010
          -Médaille d'Argent París 2010
          -Fourquet de Bronze 2005
          -Fourquet d'Or 2009

Així que ara el que hi ha que fer és agafar i buscar-ne una, ja sigui encarregant-la a fàbrica, comprant-la a algun supermercat o bé bevent-la assegut dins d'un bon bar i gaudir-la glop a glop.

diumenge, 11 de desembre de 2011

I després de tornar de Venècia...

... el que toca és immortalitzar-ho a les memòries sargantanòfiles per allunyar-ho de l'oblit.

El passat 6 de desembre uns quants amics de filologia i jo partírem amb santa Ryanair cap a Venècia tot aprofitant el pont de la Constitució i la Puríssima. En principi no hi anava amb gaires expectatives però així com s'anava acostant el dia de partir les ganes d'arribar allà i deixar-me perdre pels rius (allà als canals els anomenen rius) de la ciutat.  

palau ducal amb el campanille al fons
El primer dia de ser a la ciutat dels canals el passàrem tot sencer passejant per la ciutat i creuant, un darrere l'altre, els infinits ponts que connecten les illes que formen la ciutat. Tot estava ple de llanxes particulars, barcasses carregades de mercaderies de tota mena, góndoles, barques taxi, barques policia, barques ambulància... El darrer dia fins i tot veiérem una barca fúnebre! Sempre han dit que els canals de Venècia són especialment pudents però no record haver-hi sentit males olors allà, almenys no record cap olor que fos pitjor a la que puga sentir-se a qualsevol ciutat. La majoria d'edificis donaven als canals i, alguns d'ells, havien sét vençuts per l'enfonsament natural de la ciutat i la pujada del nivell de la mar i tenien la primera planta deshabitada ja que el nivell de l'aigua les havia acabat inundant. Tots aquells edificis eren molt i molt antics i tot i mostrar unes façanes velles i sovent poc cuidades mostraven una ciutat plena de color on tots els palaus i cases eren de colors pastel que anaven des dels roses salmó fins als grocs. 

Així va ser com descobrírem la plaça de sant Marc amb la seua basílica antiguíssima que data del segle IX! El seu interior estava gairebé tot cobert de pa d'or i la seua base dibuixava una creu grega. Temps ha aquest temple havia guardat les despulles de l'apòstol Sant Marc. Arran hi havia el campanille de Sant Marc i el palau ducal (connectat al pont dels sospirs). Sens dubte aquesta plaça, des d'on s'observen les illes que hi ha al sud de la ciutat, és l'espai més ampli i espaiós de la ciutat. No gaire lluny d'allí és on Vivaldi va estrenar les seues composicions i on s'alça un magnífic rellotge astronòmic que es deixa veure des de tota la plaça.

No gaire lluny de Venècia hi ha les illes de Burano i de Murano que visitàrem el darrer dia, després d'haver fet incomptables viatges amb els vaporetti i els traghetti que comuniquen pels canals tota la ciutat. Burano és una illeta de pescadors que és característica per les seues cases ja que totes elles estan pintades de colors llampants. Això és per mor de que allà moltes vegades hi ha boira i clar, els pescadors no destriaven ca seua des del canal i sovent s'equivocaven de casa a l'hora d'anar a dormir. És per això que per posar-hi solució decidiren pintar cada casa d'un color diferent. Murano, en canvi, no és famosa per les seues parets (que són ben normals) sinó pel seu vidre i és per això que a l'illa de Murano, es miràs on es miràs el que s'hi veien eren botigues i escultures totes fetes amb vidre de Murano. Vaig trobar-ho molt original.

pont de Rialto a la nit
Però l'encant de Venècia va més enllà dels seus canals i monuments. L'accent dels venecians és diferent al de la resta d'italians ja que en ells flueix el venecià, un dels principals dialectes del vènet que, si un es concentrava podia arribar a escoltar com el parlaven els habitants entre ells, sobretot a les illes que rodegen Venècia i, gastronòmicament no hi ha que oblidar la seua beguda per excel·lència, el spritz. Aquest beure pens portar-lo a Formentera i d'aquesta manera, en algun dinar que facem per casa en Nadal, el donaré a tastar a la família en forma de 9999999999999999999999999999999999999999999 vermut.



Salut!

foto grupal (casi al complet) a Burano