dimarts, 22 de novembre de 2011

Cultura de bar



Jats qu·eu sia molt occupats
d'alcuns affers qui m'an portatz
en tal perill d'on cuyt morir,
ges per ayçò no vulh jaquir
en lo tinter ço qu·ausiretz.

Així és com comença Libre de Fortuna e Prudència, de Bernat Metge. I així és com comença la meua tarda d'avui. Som a La Terreta, que deu el seu nom al vers d'Ovidi Montllor "I per cor duc Alcoi: la Terreta", on hi he començat a llegir aquest llibre de Bernat Metge. D'aquí deu dies en tenc l'examen i ja anava sent hora que començàs a llegir-lo. 

Ara bé, res en aquest món em venia més de gust que començar a estudiar a la meua manera, d'acord amb els vells temps a la Fonda Platé de Formentera on les tardes que tenia examen de mates hi anava a dinar, a fer-hi un billar i a resoldre-hi problemes matemàtics. Que anava al bar a estudiar en comptes d'optar per la biblioteca, vaja. Sí, avui he fet el mateix i és que em feia molta il·lusió perquè feia molt, massa, temps que no m'autodedicava un moment així. 

Un cop he passat el centenar de versos de Fortuna e Prudència, o begut mitja canya, segons com es miri, he  pensat que, igual que Bernat Metge no volgué deixar jaquir el seu viatge a l'illa de Fortuna i Prudència després de ser enganyat per Diògenes i descobrir tots els tresors i meravelles d'aquell indret fantàstic; jo tampoc vull deixar morir aquesta tarda per l'oblit i he decidit immortalitzar-lo en forma de memòria sargantanòfila. 

Així que ara aturaré l'ordinador i acabaré de beure'm la mitja canya que em queda llegint uns quants versos més i finir així, aquest llibre que tant m'està agradant. Salut!


...Ez ab aytan, Déus vos agut
e us don peradís aprés mort,
car yeu no say pus rich deport.

Finit 

dilluns, 21 de novembre de 2011

n'Escrivaneta a ses Pitiüses, Catalunya i Occitània


Aquest àudio amb el que comença la publicació d'avui és la versió que UC té de "n'Escrivaneta". Es tracta d'un romanç que segueix amb l'habitual temàtica dels llocs costers com ho són Formentera i Eivissa: la pirateria i els segrests per part dels moros damunt les costes cristianes d'aquesta banda del Mediterrani. 

El cas és que aquesta no és l'única versió que trobam del romanç ni són les Pitiüses l'únic lloc on es canta aquest mateix romanç, sempre amb la seua petita variant. Fa cosa d'un parell d'anys el projecte Ressonadors va reeditar la versió d'UC de "n'Escrivaneta" fent que el romanç fos cantat pels gallecs Celtas Cortos. Aquest fet ha repopularitzat el romanç a l'arxipèlag pitiús. Hi ha que tenir present que el fet que UC cantàs "n'Escrivaneta" no vol dir que ningú més no el cantàs. Totes aquestes cançons provenen de la tradició oral dels habitants d'aquestes illes. 

"n'Escrivaneta" narra la història d'una al·lota que ha set casada de molt joveneta i que acaba sent raptada pels moros i el seu marit l'ha d'anar a rescatar. Les versions més extenses d'aquest romanç diuen que qui la rapta és el rei moro quan el seu marit és a la guerra. Els detalls es van completant a partir d'unes versions i altres que diversos folkloristes com Milà i Fontanals, Bohigas o Jacint Verdaguer han anat recollint sota títols com "l'esposa rescatada" o "l'Escriveta". La versió de Milà i Fontanals, al segon vers indica que n'Escriveta és la filla del Mallorquí" tot i que altres versions ho desmenteixen fent que sigui molt difícil, per no dir gairebé impossible, ubicar l'origen d'aquest romanç.

La cosa es dificulta més quan creuam la serralada dels Pirineus i trobam que a Occitània hi ha tantes o més versions del mateix romanç, totes elles cantades en occità i que coincideixen fidelment amb la narració que es canta a les Pitiüses o a Catalunya. M'agradaria anotar, però, que la versió pitiüsa és la més breu que he trobat, per ara. A Occitània la trobam sota el títol de "l'Escriveta"; "Maridan l'Escrivòta" o "Florença". La versió de "Florença" ens donaria una pista per saber com es diu realment n'escrivaneta. I anant més enllà trobaríem "Il moro sarasin" en la versió piemontesa del romanç.

Heus ací una versió d'Occitània (la que he considerat més bona d'entendre per qualsevol catalanoparlant). Es tracta de "Florença" de Renat Sette


I aquí hi ha una versió de "l'Escriveta" recollida a Catalunya:

Tinta gastada amb altres cançons de tota la vida en aquest blog:
La presó de Nàpols. Segueu arran!                    
Així balla en Joan Petit!                        
                               na Cecília (o l'Hereu Riera) <-- recentment he trobat 
                                                 sa versió formenterera

dijous, 17 de novembre de 2011

Vicenta

Vicenta és un curtmetratge realitzat pel jove director valencià Sam Ortí que aspira a aconseguir un òscar a la pròxima entrega dels Òscars a Hollywood. Vicenta, a dia d'avui, ja acumula setanta premis  després de la seua estrena oficial al passat Festival de Sitges 2010. És una adaptació còmica i costumista del mite de Frankenstain filmada amb la tècnica stop-motion amb plastilina. El director ha definit Vicenta com "si Berlanga haguera hagut de filmar Frankenstain aquí al barri de Russafa de València".

Al curtmetratge una mestressa de la llar decideix que ha de ressuscitar el seu home per demanar-li on són els estalvis, arribant a muntar fins i tot un laboratori casolà.

La decisió final per conèixer si serà un dels cinc nominats a la gala del febrer a Los Ángeles se sabrà a mitjan desembre. Així i tot el director considera que la simple nominació és ja un premi més que reconeix l'enorme treball, esforç i burocràcia que hi ha darrere d'una obra com aquesta. Ortí assegura que Vicenta ha portat gairebé dos anys de feina amb la realització del guió, dels decorats, de l'espai, etc. 

Vicenta. Primera part.

Vicenta. Segona part.

Fa no gaire temps tots els mitjans de comunicació se centraven amb el llargmetratge de Villaronga, Pa Negre, que també ha arribat a l'estadi dels Òscar. Amb Vicenta són dos els catalanoparlants que han set nominats als Òscar en molt poc temps. Aquest curtmetratge, que a diferència de Pa Negre s'ha filmat en castellà, mostra la visió d'un perfil d'individu espanyol caduc amant de les faldilles extramatrimonials, masclista i lector de El Nacionalísimo. Sam Ortí no dubta mica a l'hora d'agafar aquest perfil vingut d'una Espanya profunda per caricaturitzar-lo convertint-lo amb una nova versió del Frankenstain al que estàvem tots avesats.

dimecres, 16 de novembre de 2011

Torrent de sa Fontanella

Aquest cap de setmana passat he estat per Formentera i, a excepció d'altres vegades, ho he aprofitat per caminar i passejar per alguns dels racons més desconeguts de l'illa. En aquest viatge vaig fer el torrent de sa Fontanella i la zona des Cap entre el torrent Fondo i el torrent de l'Anguila. Les fotos són fetes al torrent de sa Fontanella, que es diu així perquè al seu naixement hi ha un dels pocs brolls d'aigua dolça de Formentera i es troba a la banda de tramuntana de la Mola, a la venda des Monestir. No sé per quian raó la punta on desemboca el torrent, unint-se amb el torrent de'n Jai, es diu la punta des Sofre.

 Hi havia una vegetació molt espessa i singular a l'illa. El torrent dóna al nord i casi no hi pega el Sol. És per això que té molta humitat i hi creix molsa per tot arreu, falzies i molts de bolets. És curiosa sa barbaritat de bolets de tota classe (excepte pebrassos) que vaig trobar pel torrent. Ara bé, no en coneixia cap i no sé si eren comestibles o no així que no n'agafàrem cap.

I és que com a casa, enlloc.







En la realitat es colors eren molt més vius que no com han quedat a ses fotografies. No sé per què han quedat com cremades.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Nits de poesia

"Tornant d'Ègara" varen ser les primeres paraules que sortien dels meus llavis una volta vaig haver-me presentat davant de tothom que assistí a la lectura poètica de la XIV edició de Solstici d'Estiu a Barcelona, acompanyat per en Pau Vadell i na Jèssica Ferrer, dos poetes dels cinc que hem format part de la vigent edició de Solstici d'Estiu i per figures com Pere Bonnin, Toni Caimari o Francesc Garriga

Tot anà sobre rodes, va ser una lectura poètica molt agradable i dinàmica. L'enllestírem bastant rapidet, així mateix. Així que dubt que pogués arribar a fer-se desmesuradament pesat per qui ens escoltàs. Una volta es va haver acabat tot vaig estar parlant amb Francesc Garriga una estoneta abans d'anar a sopar amb els poetes, en Toni Caimari i Pere Bonnin. El polp no va ser comestible, per sort la resta de menjar va ser molt bo. 


Em va alegrar molt veure entrar en Sergi Rocamora que va venir a escoltar-me i tan content mateix estic d'haver compartit aquest moment amb els altres poetes i més gent que vaig conèixer-hi. Dels records que s'han anat incloent aquí en forma de memòries sargantanòfiles, aquest és un dels que trob més enriquidors.

El magraner
Generós pren comiat de l'estiu
i tenyeix de roig el gairebé extint
fullam que el cobreix. I el seu fruit eixint
de la ramera amb un posat altiu,

amb el primer tacte d'un cel que plora
la pell s'humiteja amb l'aigua esperada
i queda dolçor, oberta i badada.
I amb el seu fruit captiu mostrat enfora,

atrets pel seu color, les mans dels joves,
amb els dits rodejant-ne les escloves,
voregen delicadament el fruit

i l'esberlen suaument pel punt badat.
I els llavis, en tastar el gust vedat
del fruiter, s'alcen al cel d'un descuit.


Ombra d'estiu
La frescor corre
i fa ballar les fulles
davall de l'arbre
creant jocs de llums i ombres
que cada instant canvien.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Pa amb vi i sucre


Pocs plaers hi ha que siguin millors que menjar-se un cantó de pa pagès ben enxumbadet de vi i amb un espolsim ben generós de sucre, morè si pot ser. Més mal de superar és el plaer si el pa amb vi i sucre és fet al Jan Petit i degustat escoltant música que a aquesta banda dels Pirineus és exòtica i gairebé desconeguda. Avui a l'estanguet s'hi sent Mauresca, que amb la seua música fresca i dinàmica convida a entrar al Jan Petit a tot qui hi passa pel davant. 


I és el que el pa amb vi i sucre més que unes postres, més que una gola de pagesos o un mos per matar la gana entre hores és una delícia que uneix la persona a la terra. Uneix qui tasta aquest menjar dels déus amb la terra que ha donat el vi que deixa el pa humil¹ i ben bo. El pa amb vi i sucre és un plat que fa créixer les arrels a qui el tasta arrelant-lo amb la terra que l'ha creat i l'ha vist créixer. I és que no hi ha cosa més formenterera al món alhora que no hi ha res més lluçanenc, mallorquí, prioratí o alacantí que el pa amb vi i sucre.

C/Guilleries 17 (Gràcia, devora la plaça del Diamant)


¹ A les illes Pitiüses humil també vol dir tou o bla.